Una carta catalana a un catalán, a propósito de una catalana

J., 

Gràcies per la teva resposta generosa. Jo també intentaré respondre com si això fos una  carta.

La llengua dels meus pares (perdó: la llengua del pare i de la mare, per ser correctes amb els gèneres) era el català. He dedicat la major part de la meva vida professional a ensenyar els alumnes a parlar i a escriure en català. No tinc cap sentiment advers cap a la llengua dels meus pares, però tampoc sento cap adversitat envers la llengua de la meitat dels meus avis (àvies, en aquest cas). La seva llengua fou la llengua de García Márquez, la de Cervantes, la de Vargas Llosa. No tinc cap adversió a cap llengua del món: m'agraden el llatí, el grec clàssic i l'occità. I m'agradaria saber l'egipci del faraons. Estimo totes les llengües, per petites que siguin, per més insignificants que siguin. Per això estimo el català, que és llengua petita i insignificant i que no serveix per a res en el món global.

Suposo que, de vegades i en aquest blog, deixo entreveure que estimo una llengua (la castellana) i n'odio una altra (la catalana), però això deu ser perquè em deixo endur pels continguts polítics que uns quants desgraciats han projectat sobre les llengües. No cal que ho detalli, ja ho saps. Quan algú se sent superior per parlar en una llengua em fa venir ganes de dir-li que ell i la seva llengua són menyspreables. La llengua materna, com el lloc on s'ha nascut, són fruit de l'atzar i no entenc perquè hauria d'estimar més el lloc on he nascut que qualsevol altre, això no té sentit. Potser he d'aprendre a dir-li al fill de puta que se sent superior per parlar en català que és només això, un fill de puta, enlloc de cagar-me en la seva llengua. He de millorar en això, tens raó.

Però sempre m'he sentit impulsat a posar-me del costat del dèbil, això no ho puc evitar, és una predisposició psicològica (o biològica). I des de fa molts anys estic amb alumnes maltractats per parlar una llengua que no és la del Pompeu Fabra dels pebrots (ja sigui el castellà, l'espanyol de Llatinoamèrica, l'àrab, etc). Ells són els dèbils, ells són les víctimes d'aquesta estupidesa infinita que es disfressa de víctima per poder fer de botxí no tan sols amb impunitat, sinó reclamant la benedicció en nom d'una minoria amb deliris totalitaris. Canviaria de llengua per aquest motiu, només per deixar clar que em sento al costat dels dèbils mentre hi ha dèbils que canvien de llengua o aplaudeixen els botxins per poder gaudir del reconeixements dels poderosos. No ho visc com un conflicte entre llengües, si no com un conflicte ètic que no té res a veure amb la llengua.

Vaig decidir començar a escriure en castellà al blog coincidint amb l'inici del procés, com un acte de llibertat i de protesta contra els nacionalistes. A continuació vaig veure com els textos eren llegits per més persones que quan els escrivia en català, un resultat que no tan sols afecta aquest pobre ego, si no que també ajuda a pensar en la finalitat de la llengua. Tant de bo pugués escriure en xinès o en anglès: quan un escriu generalment només demana lectors, és un problema d'autoestima. Posar-me a escriure en castellà (al blog i en d'altres espais) també ha suposat pagar un preu: hi ha familiars que no m'ho perdonen, amics perduts i conflictes d'altres tipus que no venen al cas. 

Jo diria que no cal que t'expliqui res de tot això. Els comentaris de la senyora Vilallonga (que es cabreja quan li diuen "Villalonga") són un exemple d'aquesta superioritat patològica que expressen quan se saben petits i ridículs, i per això reivindiquen realitats paral·leles i delirants, com ara els Països Catalans. Volen crear una religió a partir dels seus mites i de la seva llengua. Aquesta gent, com la Vilallonga, no són res ni ens donaran res de bo: només donen odi i menyspreu, no són res, no hi ha cap rastre d'amor per la cultura en els seus comentaris, aquesta gent no són res: qui no estima no és res. Qui només sent amor per sí mateix no és res ni ens dóna res. La llengua catalana i Catalunya són petites, insignificants i estúpides perquè no reconeixen res. Qui afirma no ser res no és res, perquè no estima res tret de sí mateix i la seva petitesa, la seva inanitat. No els facis cas, amic, del no-res només en surt el no-res. L'univers avorreix el no-res i per tant avorreix el nacionalisme català.