Kilian Jornet, estupidesa i sanitat pública

Les persones que no hem sentit mai la crida de l'esport no ho podem entendre. Però les meves limitacions són tan sols això, les limitacions meves. Per més que un autor tan gran i respectable com en Murakami lloï les virtuts d'anar corrents als llocs (o enlloc), a mi se'm fa molt complicat. Els pocs llocs interessants on he arribat sempre han estat assolits a poc a poc, piano piano.

Sí que entenc que les persones es plantegin reptes, i cadascú tria i garbella quins són els seus. En funció dels factors psicològics, econòmics, socials i morals, en funció dels seus condicionants. En el context català, córrer en una marató per acabar-la dignament no difereix gaire de voler publicar una novel·la en la llengua ídem. Amb això vull dir que intueixo una diferència fonamental entre aquells qui es plantegen reptes a sí mateixos i aquells qui, un cop triomfadors, s'adrecen als mortals des de l'altura abismal de la seva espatlla triomfadora.

En Kilian Jornet el vaig descobrir quan em va tocar treballar a l'escola pública de Bellver de Cerdanya, on ja era venerat abans que TV3 l'ascendís als altars de la pàtria (passant per alt, com si res, la ciutadania de la neutral Suïssa que professa el runner). La meva primera pregunta fou: de quin dimoni fuig en Kilian?

Però no obstant el dubte en Jornet em va semblar un bon antídot contra el model dels futbolistes defraudadors i del Barça -llavors dirigit pel mel·liflu Pep de Qatar. En aquell moment, per tant, vaig contribuir a posar-lo com a model entre els alumnes com a imatge d'una esportitvitat cívica, no mercantilitzada i àdhuc exemplar.

La imatge d'en Jornet se'm va tòrcer una mica quan vaig veure que anunciava aigua embotellada Veri amb un inconfusible accent que el situa entre els pijos iaístes de Diagonal en amunt i les criatures consentides en general. I quan ara he vist que ha participat en el repte de llençar-se un cubell d'aigua gelada pel cap en favor de la lluita contra la tremenda malaltia de l'ELA ja no he pogut més.

L'esportista nacionalitzat suís que arriba als llocs abans que Déu i els rajos làser ha tingut el detall de recordar el país on va néixer: un cop s'ha fet abocar un discret gibrellet de glaçons pel cap, transfereix el repte a Rajoy, Emilio Botín i "el rei" (com que la Suïssa país d'acollida- en pujoliana expressió- no té rei i en Jornet ho expressa en la llengua de Quevedo, es pot inferir que parla de Felipe Sexto el Preparado). La menció a l'amo del Banco de Santander no és trivial: ens vol dir que la salut publica és un afer de la caritat. Aquí l'has cagada, Kilian, perquè ens has mostrat el plumero. Tot i que de passda et desmarques de la "V" d'aquests falangtstes catalans.

En Kilian deu córrer molt amb els peus, però amb la consciència no va gaire enllà. L'ELA, tal com la fibrosi quística o l'esclerosi múltiple són malalties terribles que, com tantes altres, demanen inversió pública. Contribuir a la idea que la investigació depèn dels donatius privats és infame i perillós, i tan sols mostra estupidesa o maldat. M'inclino per l'estupidesa, però no descarto l'altra opció. Kilian: lamento dir-te que em sembles un estúpid nociu.

En Kilian em resulta finalment un pobre home que fuig no sap de què, enfundat en peces patrocinades i grotesques i subvencionat per marques que mai no sabrem a quins interessos responen.

Si en Jornet arriba a vell i assoleix la decència entre els cims conquerits, ja us ho explicarà. Explicarà llavors perquè no va nominar la ministra Mato o el conseller sobiranista Boi Ruiz, que són els culpables del desastre.

I entretant, Kilian, corre. Corre tant com puguis però tingues present que els fantasmes i els errors corren molt més que tu, i t'ho dic per l'expriència.

La mar dels llimbs

Quan arriba la sequera parlem de l'aigua, i quan arriba la pobresa parlem de la riquesa. Quan veiem les injustícies imaginem la justícia bondadosa i gegant que ens arribarà. El fred ens fa imaginar la caloreta de l'estiu que se'n va però que tornarà, ja ho veuràs.

Quan ens trobem amb la mort... de què parlem? Suposo que rere els condols amanits i el refranyer adequat estem parlant de la vida. Imaginem la vida i n'intuïm les claus per una estona. Però avui, quan he sabut que el teu pare s'ha mort, he pensat en els morts.

Després de llegir molt sobre la qüestió i d'entrevistar espiritistes d'escoles diverses, mai no vaig trobar un indici prou sòlid per creure en el més enllà. Un cop descartades les promeses cristianes i sense acabar d'empassar-me les teories quàntiques dels móns paral·lels on els morts podrien ser vius, només em va quedar la imatge borrosa d'uns llimbs imprecisos, mig somniats i mig entrevistos en la pintura medieval. Em va quedar la literatura de l'estrany i dues visions fantasmals.

A la primera, que em va arribar als onze anys, vaig veure un esser espectral que em somreia des de la finestra d'una casa buida. Jo anava dins del cotxe de mon pare, al seient del darrera. Tornàvem a casa de nit de vés a saber on, i jo m'endormiscava amb el front arrepenjat al vidre de la finestreta. Hi ha elements molt obvis en aquest record que fan témer una explicació racional.

El segon fantasma és de fa ben poc. Era a mig matí d'un dia esplèndid i lluminós, mentre caminava pel Camí dels Monjos. En girar un revolt de noranta graus dins un bosquet d'alzines joves el vaig veure. Era una figura alta i esvelta, vestida de negre, que avançava cap a mi. Uns cinquanta metres de distància. Quan va alçar el cap i em va descobrir, es va fondre en l'aire. Quan vaig arribar en aquell punt vaig trobar una llauna d'Estrella Damm rovellada i una pila de burilles de cigarreta que es fossilitzaven entre els residus d'un xassís de motocicleta de Cross. Com que a partir d'una edat tendim a interpretar-ho tot com un senyal funest, vaig estar uns dies intranquil. Però com que no es va repetir i finalment em vaig adonar que fou el fantasma qui es va espantar de mi, no li he donat més voltes.

Per tot això només conservo la imatge d'uns llimbs que en algun moment de la vida vaig començar a intuir. És un lloc on hi ha una gran estació de trens rodejada de jardins i de terrasses que s'aboquen al mar, una mica com el balcó mediterrani que hi ha al final de la rambla vella de Tarragona. Als jardins hi ha pèrgoles de marbre, escultures de nimfes i de faunes, palmeres i cirerers florits. El cel és blau lluent però està esquitxat de núvols tan blancs que fereixen els ulls. La gent passeja desvagada i tranquil·la. Són els qui s'han mort, que hi passen un temps indeterminat abans de fondre's del tot en el tot.

De manera que se m'ha acudit: que potser el teu pare i el meu s'han conegut mentre passegen per allà, i em temo molt que deuen parlar dels anys cinquanta i seixanta, aquella tenebra trista, la vaga de tramvies i les riuades del seixanta-dos, les vagues obreres del Baix Llobregat, els cabrons del Samaranch i del Sentís. Es deuen tronxar amb en Pujol i potser en algun instant es recordaran de nosaltres.

És clar que també podria ser que ton pare es trobés amb ma mare, i en aquest cas no sé dir de què parlaran. No m'imagino la mare capaç de veure el nostre món amb ironia, i de vegades penso que es va morir a temps, perquè es va estalviar les misèries enormes que van venir tot just després.

Quan em començo a fer una llista dels qui han mort en els darrers anys penso que són persones sensibles que no han suportat el darrer assalt de la barbàrie, que no s'han resignat a contemplar la destrucció mentre es renten les dents i fan un cafè. Com qui deixa de mirar les notícies de tevetrès perquè no suporta que, darrere els morts i les guerres i els horrors li expliquin que el Barça ha llogat un ximplet per vuitanta milions d'euros.

Ja veus quines coses se m'acuden després de saber que ton pare és al llimbs. O això imagino.

Ma chère mère, si tu possèdes vraiement le génie maternel
et si tu n'es pas encore lasse, viens me voir, et même me chercher.
Baudelaire, carta a la seva mare

Hermenèutica Pujoliana

Dedicat a en Siscu Baiges

Fotografia amb copyright de Eugenio Forcano, 1966

A Catalunya, l'única cosa que no falla mai és el paisatge.

Josep Pla, El carrer estret

Recapitulo, a veure si m'hi entenc: en Jordi Pujol confessa un delicte i a continuació contracta advocats per posar recursos que li evitin pagar per allò que ha confessat. Ho he entès bé?

Posats a confessar, confesso que em resulta molt complicat penetrar la ment retorçuda d'un home catòlic i patriòtic. Recordo vagament que, per als catòlics, la confessió espontània implica el perdó automàtic (tres avemaries, dos parenostres i en paus). Podria suposar que, si allò que volia salvar amb la confessió era l'ànima turmentada, pensés que la confessió bastava. Si fos així podria comprendre que les conseqüències desfermades en l'àmbit de la justícia humana li són una molèstia i per això les vol evitar.

Però en aquest cas, com és que en Pujol no va confessar-se al seu amic mossèn Ballarín? Com és que va publicar la confessió a través d'un media (subvencionat) com El Periódico?

L'historiador Andreu Mayayo ha recordat uns mots que en Jordi va dir fa uns anys i que -segons la llegenda- va mecanografiar una mecanògrafa anomenada Marta Ferrusola. Som al 1960, i en Jordi és tan sols el fill d'un banquer català, un jove que busca fer-se un lloc a la política.

“El general Franco, l'home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Sap que un país podrit es fàcil de dominar, que un home compromès pels fets de corrupció econòmica o administrativa és un home servil. Per aquesta raó el Règim ha fomentat la immoralitat a la vida pública i econòmica. Com passa a certes professions indignes, el Règim procura que tothom s'embruti les mans i estigui compromès. L'home que aviat vindrà a Barcelona, a més a més d'un opressor, és un corruptor”

Jordi Pujol, 1960

[El text, llegit avui, es revela com un material d'anàlisi psicològica que agradaria molt a Jacques Lacan. Jo, molt inferior a Lacan, tan sols li preguntaria a Pujol sènior quines són les professions indignes].

Quan relaciono les dues informacions (la confessió actual i les velles reflexions sobre la corrupció degudes a la ment pujoliana), i hi afegeixo el discurs insistent sobre ètica i política del delinqüent mentre fou president de la Generalitat durant vint-i-tres anys, penso que hi ha alguna cosa que defuig la raó.

Per força aquí s'hi ha escolat un element esotèric i obscur, o tal vegada el signe d'un trastorn. O tal vegada és el vell hàbit de certs estrats socials. Una mena de perfil o de patró que combina l'evasió fiscal amb el pensament liberal, la fe catòlica, el patriotisme d'arrel romàntica, la multidescendència i aquella doble moral grotesca però clàssica que ja feia partir de riure en Santiago Rusiñol.

I malgrat tots els esforços que faig sempre hi ha noves preguntes, enigmes que no troben respostes. Hem arribat a l'indesxifrable factor humà. A la premsa oficial hi trobo expressions complexes com ara comprensió, fortalesa psicològica per resistir la vergonya, expiació, esperit auster, home íntegre amb fills díscols... I referint-se als qui l'assenyalen: els traïdors ho pagaran, la vilesa dels qui s'abraonen sobre el lider caigut, etc.

Em sorprèn i m'intriga el gir argumental de l'independentisme de dretes quan diu: el cas Pujol no afecta el procés independentista. (Com era allò de excusatio non petita acusatio manifesta?). Tal com jo ho veig, el cas Pujol afecta tots els processos de les intitucions catalanes (i espanyoles, perquè la Generalitat emana de la Constitució i és un deure de l'estat vigilar-la) dels darrers trenta anys. Seria ben cec i ben suïcida passar per alt l'abast i les conseqüències del cas perquè l'impacte de Pujol sobre l'imaginari col·lectiu és enorme i no cal argumenta-lo. Perquè qüestiona, com a mínim, el mite que Catalunya és un espai polític millor i que el mal ve d'Almansa. L'estratègia de l'estruç no és mai una bona estratègia. 

M'entristeix el silenci còmplice de la institució anomenada Generalitat de Catalunya i em fascina el paper de l'Oficina Antifrau de catalana quan es querella contra Manos Limpias perquè se sent ofesa en el seu susceptibilíssim pudor (Però carai... a què es dedicava aquesta Oficina que sabia perfectament les aventures del Clan Pujol? A veure si també es querellaran contra mi!).

Em meravella Tv3 quan no s'oblida mai d'afegir davant del sintagma Manos Limpias l'epítet el sindicat d'ultradreta, un epítet adient però que és impropi en un informatiu d'un canal públic. Em demano perquè la Tv3 no afegeix mai ultradretà quan parla de Xavier Sala i Martin, de Boi Ruiz, de Jordi Galí, de mossèn Ballarín, dels directius del Barça, de Núria de Gispert, de tants altres ultradretans.

Em deprimeix viure en un país que no és petit per les mides del territori que si no per la misèria de les institucions, per la miopia dels periodistes subvencionats, de totes aquelles persones que van celebrar la Catalunya en miniatura que som i no ho volíem dir. Em deprimeix acceptar que la Generalitat sembla més aviat un epígon franquista construït per un arquitecte delinqüent.

M'apena no poder comprendre els complicats viaranys de la ment de Jordi Pujol perquè al capdavall només és un home que no ha estat mai brillant en res i que no passa d'hàbil, (hàbil també per evadir capitals). Bon estratega per bloquejar les esquerres catalanes. Poc més.

M'apena haver de dir que els quaranta anys de feixisme se sumen als trenta anys de pujol-catalanisme en l'haver del desastre i la infàmia que ens fan petits i invisibles: si algú es demana per què l'independentisme català no ha recollit cap suport enllà dels Pirineus ja té la resposta. La història de Catalunya cau una vegda i una altra a les mans dels mesquins: tot indica que Catalunya és tan corrupta com Espanya, i que res no ens diferencia. Les solucions -com els mals- només podran ser compartides.

Tan sols hi ha un indici de progrés: ara els mesquins es confessen a El Periódico.

John, Clarence i Fernando dormen a Marçà

Enmig dels pins i a tocar de la jonquera que emmuralla la riera de Fontaubella hi ha les tres tombes, senzilles i cobertes per la pinassa. Dels tres, tan sols en John Cookson va morir aquí, el vuit de novembre del 1938 als vint-i-tres anys. Clarence Kaillin(1) i Fernando Jaffa també foren soldats de la XV Brigada amb base a Marçà, però van salvar la vida i foren repatriats. Van fer vida i família, l'un als Estats Units i l'altre a l'Argentina. Al final de la vida van demanar ser enterrats al costat d'en John i ara el custodien: Clarence a l'esquerra i Fernando a la dreta.

Pocs dies abans de ser retornat a Wisconsin un cop el govern havia decidit prescindir de les Brigades internacionals, el tinent Cookson va morir en un dels capítols de la batalla de l'Ebre. Cookson s'havia guanyat una reputació com a especialista en comunicacions i la seva funció era estendre els cables telefònics entre les posicions de l'exèrcit republicà, que era una de les tasques més arriscades.

Per arribar a les tres tombes menudes no et pots refiar de les indicacions que consten a la guia de Marçà, perquè les de les pistes han estat esborrades i cal esmolar la intuïció. Les trobo a uns dos quilòmetres del poble, sota la impressionant Mola de Colldejou coberta per un núvol que li fa de barret.

Les tres tombes paral·leles i discretes en la penombra dels pins expliquen moltes històries, i si t'hi asseus una estona i pares l'orella pots sentir una història d'amistat i de guerra, de fidelitats, de lluita pels ideals, de mort i de memòria dolorossament insurrecta. I malauradament, també he sentit un conte sobre la vergonya.

Cada passejada que em du als escenaris i als records d'aquells homes i dones que van venir de tots els racons del món perquè sabien que a Espanya hi havia una guerra trascendental m'emociona i em commou. Cap d'ells no va venir a Espanya a provar fortuna, i van anar a la guerra sabent que a les guerres s'hi va a morir si cal.

Que Espanya sigui plena de fosses comunes i enterraments indignes dels qui van donar la vida per la democràcia i la llibertat em sembla trist i lamentable, però no és allò que em parla de la vergonya. Què dirien John, Clarence i Fernando si els fos permès veure per un instant què és el país pel qual van morir? A qui votem, per quines causes ens movem...? Com de mediocres i petits hem fet els nostres somnis... Què dirien de la nostra enorme capacitat per acceptar i conviure amb aquell feixisme que encara campa dins de les cases i pels carrers, que cavalca pels palaus i els parlaments... A quin preu tan miserable hem venut una idea per la qual John Cookson va travessar l'Atlàntic i es va plantar davant la màquina de guerra feixista.

John, Clarence i Fernando van cridar un dia No pasarán en aquest paisatge i jo, agenollat sota els pins que ombregen els seus llits, tan sols mormolo dèbilment No oblidaré, prometo que no oblidaré...

*

Una hora més tard arribo al lloc on Robert Capa va immortalitzar Milton Wolf, el comandant del batalló nord-americà Abraham Lincoln. Després torno avall, i em poso a buscar l'antic camp d'entrenament que algun brigadista irònic va batejar amb el nom de Chabola Valley. Al vespre trobo el Mas d'en Rafel, on hi ha la fossa de 95 soldats republicans morts a les acaballes de la batalla. Són els darrers soldats que defensaren allò que encara no hem sabut guanyar.

___________________________

(1) John Cookson i Clarence Kaillin eren nascuts a Madison (Wisconsin) i amics de la infantesa. Foren dels primers nord-americans que es van embarcar des de Nova York per allistar-se a les brigades internacionals. A la correspondència de Cookson amb la seva família (que Kaillin va recollir i editar), John manifesta una consciència clara del significat de la guerra espanyola en el context d'una Europa assetjada pel feixisme: sap que no ha anat a una guerra dels espanyols si no a una guerra europea -i de la humanitat- que lliura la primera batalla a Espanya. (De Cookson, que era matemàtic, també hi ha documentada correspondència amb Albert Einstein).

En Nabo i la literatura

a l'Enric, que m'ha permès descobrir aquest fragment de la història

Quan he conegut la fabulosa història de la monja negra Luisa María Teresa he pensat en J.L. Borges i en Pasolini.

J.L. Borges va imaginar novel·les que mai no va escriure. L'escriptor parla d'una mescla de mandra i sentiment de tasca inútil, desproporcionada. Enlloc d'emfrascar-se en la feinada àrdua de confegir una novel·la fa la ressenya del llibre imaginat en un relat breu. El senyal del geni es troba rere la concisió narrativa, l'esfereïdora precisió de les paraules i la perfecció de la sintaxi.

A Il Decamerone d'en Pasolini, el personatge del pintor Giotto (interpretat pel propi director) exclama: Perchè realizzare un'opera quando è così bello sognarla soltanto?

He pensat en les dues opcions: ressenyar una novel·la que no existeix o somiar-la i prou. Tot això m'ha passat en conèixer qui fou la monja negra Luisa María Teresa. I finalment he optat per la tercera via, la més dèbil de les possibles: escriure un apunt en un bloc.

La meva tria és divulgar els fets i, com qui llança al mar una ampolleta amb missatge, confiar que un escriptor ho recollirà en alguna banda. Per explicar la història cal començar pel començament.

El 1660, María Teresa de Austria y Borbón, infanta d'Espanya, es va casar amb Lluís XIV, el Rei Sol. Diuen que ella va sentir l'amor a primera vista, però el francès tan sols va veure una noia grassoneta de dents lletges i un pentinat horrible. Per reafirmar l'aliança estratègica amb Espanya va accedir al casament. Van tenir sis fills. Un nét va regnar a Espanya amb el nom de Felip Vè.

La vida de María Teresa a la cort francesa va ser avorrida i depriment. Incapaç de competir en gràcia i bellesa amb les altres dames, llanguia enmig d'una profunda solitud. Tan evident devia ser la pena que el duc de Beaufort, cosi del rei i almirall de la marina, li va dur un detall a la tornada d'un viatge a l'Àfrica. Era un negre Pigmeu que fou obsequiat a la primera dama com a buffon per a la seva distracció i esbarjo. L'esclau va ser batejat cristianament amb el nom de Nabo i fou molt estimat en els cercles de la reina pel seu ímpetu i el seu enginy.

El 1664, María Teresa va infantar una nena negra. Els metges van quedar desconcertats pel color de pell del nadó, i van especular sobre el règim alimentari de la mare o les dificultats del part. La relació que es pugui establir entre en Nabo i la criatura negra és matèria literària, ja que per als historiadors la confusió és massa gran.

El acabar el part, els metges li van dir a María Teresa que la criatura havia mort. Però dotze anys més tard una noia negra de nom Luisa María Teresa va ingressar al convent benedictí de Moret. A la cerimònia de lectura dels vots hi va assistir tota la Cort, i el rei li va assignar una pensió vitalícia de 300 lliures. La monja va rebre sovint la visita de la Marquesa de Maintenon, l'encarregada de tenir cura dels fills bastards del rei.

Grans escriptors podrien escriure una novel·la fascinant i àdhuc best seller. Penso d'entrada en Vargas Llosa i Isabel Allende. En Sánchez Piñol també ho faria bé. Perquè a la història d'en Nabo i la María Teresa hi ha viatges, pena, melanconia, política, gelosia, intriga, religió, hipocresia, erotisme, solitud, mort, enveja. Hi ha persones desplaçades del seu origen que es troben i que potser viuen un amor fulgurant i alhora tràgic. Hi ha una monja misteriosa i les intrigues cortesanes, les infidelitats compulsives del rei Sol. Hi ha diàleg entre la maldat dels cínics i la bondat dels ingenus. Hi ha un avorriment molt llarg i unes guspires de joia molt breus. Hi ha escenaris fascinants que van des d'una selva tropical als palaus europeus del XVII. Reis i pàries, aristòcrates i esclaus, silencis i música de Jean-Baptiste Lully. I també hi ha un assassinat misteríós.

Perquè m'oblidava de dir que en Nabo va morir en circumstàncies estranyes poc abans del naixement de la Luisa María Teresa.

M'imagino els ulls d'en Nabo quan encara no es deia Nabo i contempla la costa francesa des de la coberta del vaixell del duc de Beaufort. Com es mira el palau on el duen, la decoració daurada, la roba i els gestos i l'idioma dels qui l'han segrestat. Com sent per primer cop el tacte fred del marbre sota la planta dels peus. El seu ànim navega entre la sorpresa, la meravella i un probable estupor davant de tanta estupidesa i absurds. Pensa en els girs de la vida, en el destí, la fugacitat i els canvis. Sap que mai no podrà desfer el camí ni podrà tornar amb els seus. Decideix viure la vida que un atzar impensable li ha disposat. Si això no és la gran literatura, que baixi Dostoievski i m'ho negui.

Més informació:

http://retratosdelahistoria.blogspot.com.es/2012/03/la-hija-negra-de-maria-teresa-de.html

http://historiasdelahistoria.com/2012/10/30/nabo-el-esclavo-pigmeo-que-puso-los-cuernos-al-rey-sol

Trans-valsos d'estiu

Parlo amb una amiga que té el pare ingressat en un hospital de Barcelona. La descripció dels passadissos on rauen els malalts podria remetre al retrat en blanc i negre dels hospitals de fa cinquanta anys, o a aquella imatge que hom té del que deuen ser els centres sanitaris de l'Àfrica tropical. De vegades venen ganes de riure, perquè en el caràcter dels mediterranis hi ha aquesta tendència a l'humor negre i al surrealisme.

A l'estiu del 2006 va ploure molt poc, i un conseller d'Iniciativa va decidir resar-li a la Mare de Déu per demanar-li l'aigua del cel (a Catalunya la van deixar ser una mica d'esquerres durant uns anyets). La sequera era un tema de conversa habitual, i les persones tancaven l'aixeta mentre es rentaven les dents i els veïns denunciaven els veïns amb piscina, i es promovien accions contra els camps de golf pel malbaratament de l'aigua.

Aquell any el meu pare vivia en un centre d'atencions paliatives mentre esperava el bitllet de tornada, i la qüestió de l'aigua no el preocupava gaire. Li interessaven més els records de la infantesa i de la joventut. Li va agradar molt la novel·la d'en Günter Grass (Com els crancs) en què revisa el nazisme alemany. A la meva mare, en canvi, la sequera i aquella xafogor de l'agost la tenien angoixada. Li tocava anar-hi cada dia per donar-li l'esmorzar, el dinar i el sopar al marit malalt, ja que el personal d'infermeria era molt escàs. [Fa poc vaig passar per davant del centre i vaig descobrir que va tancar].

El company d'habitació del meu pare llegia revistes del cor i mirava concursos de la tv. Els seus familiars li duien bombons i la revista Cuore. Fins que una matinada va marxar i en va aparèixer un de nou. La muller del nou company es deia Cristina i estava convençuda que hi havia algun error en el diagnòstic. Estava segura que el seu marit se'n sortiria si li administressin la teràpia correcta en un centre adequat. Telefonava, reclamava i movia fils. Durant tota una setmana no va defallir. Quan s'enduien el cos emmortallat encara se sentia disposada a reclamar.

Abans no arribessin les pluges de la tardor (que van fer destrosses molt severes pel Maresme) ja no em va caldre anar més al centre de les atencions paliatives.

I no obstant tots aquests records ara no sé què dir quan m'expliquen, és com si no hi hagués experiència, com si no hi hagués cap aprenentatge. Només puc recordar i no puc imaginar com són els hospitals catalans en l'era del nacionalista-neoliberal Boi Ruiz. Tan sols recordo, ensopego i m'embarbusso. Vull evitar els tòpics de l'esperança buida i de la conformitat estúpida, i tan sols trobo el mirall i les boires.

Si pugués t'explicaria aquestes boires que s'emmirallen en el no-res que sembla el tot, la llum pàl·lida que il·lumina els corredors del hospitals. Si pugués, però no puc. Tot està per fer, i alhora tot estava fet. Potser he nascut per fer descripcions, però no per explicar.

Els morts parlen des de les pantalles

He estat a punt de titular aquesta entrada amb "Va de cine", però amb aquest títol no hauria fet l'agost, i els pobres soferts bloggers ja ho passem prou malament enmig de la canícula: no em puc arriscar a un títol gris. Ara penso que hauria atret més lectures si el títol hagués estat Els morts follen a les pantalles, però el recurs fàcil només parla de la mediocritat del qui l'escriu.

Estic vivint en un estiu estrany. Calor molt moderada, pluges d'accent tropical, coneguts que no poden fer vacances. Un estiu que va començar amb les bombes damunt el ghetto de Gaza i que el vell Pujol va envinagrar, un estiu en què dos (o tres) actrius i actors han trobat la mort i han desfermat aquella emoció morbosa, les morts que donen tanta vida al facebook.

Malgrat que jo sigui nascut a mitjans dels seixanta, la Lauren Bacall la recordo molt bé. Un dels rostres que vaig aprendre a dir que eren mítics perquè els veig en blanc i negre i perquè el gènere dels detectius i les seves femmes fatales m'agrada molt. Tot i que vaig aprendre l'erotisme gràcies a l'ombra dels pits de Kim Basinger, Lisa Bonet i Juliette Binoche, he sabut comprendre la Bacall. (El guant de la Gilda l'entenc si faig un esforç, però no m'excita). La Bacall és -per mi- una actriu que em va emocionar a Dogville i a Manderlay, i fins i tot a l'estranya The Walker (que estranys poden ser els ianquis quan es posen a fer cinema estrany...!).

L'altre difunt estival és en Robin Williams, un actor que sempre m'ha produït una certa repugnància que no sabria definir amb precisió. Entenc perquè emociona el seu paper a El club dels poetes morts, però a mi aquella cinta no em va agradar gens, i crec que ell en té bona part de la culpa: no ho hauria fet molt millor -posem per exemple- Al Pacino?

Com que la vaig veure de jove, ara m'he obligat a veure-la de nou en un canal de tv, però no he resistit ni vint minuts: continuo veient un actor fals i patètic que només em vaig creure a mitges a One Hour Photo (Retratos de una obsesión). El veig histriònic i impostat, com si vulgués dir (entre fotograma i fotograma) que no es creu el personatge i que està esperant l'hora de plegar com qualsevol funcionari.

No sé per quin motiu la carrera de Williams és tan terriblement descendent, i no sé com va arribar a les comèdies més lamentables, ridícules i puerils del pitjor Hollywood. Desconec si mai va actuar al costat de Schwarzenegger o de Stallone, però no em sorprendria gens. És probable que les raons del descens es puguin explicar per factors tan humans que, si els conegués, potser me'l farien proper i comprensible. Tot i que el cinema de Hollywood m'interessa molt poc, no deixa de ser un fenomen cultural molt potent. Del Williams només en retinc el seu personatge a El rei pescador, deguda al Terry Gilliam. Una cinta barroca i complexa on Gilliam reprèn la seva obsessió pel cicle artúric i on de vegades s'intueix que el pobre Williams no comprenia de què anava el seu personatge.

La vitalitat dels actors morts a la pantalla és inquietant, una aportació de la modernitat a la mitomania que permet reflexionar sobre la nostra part irracional (la més poderosa) i la nostra necessitat de trascendir. Sempre hem creat herois i mites lligats a la immortalitat, i al panteó grec ja hi havia deitats grotesques i eròtiques i sublims. Ara les tenim a les pantalles i fins i tot al Youtube, però aquell ésser de l'animeta feble i vague que va dir l'emperador Adrià és el mateix. Encén la pantalla i li sembla que sent parlar els déus.

El cos del delicte

Els indicis t'avisen que et fas gran, i de sobte entens que gran no vol dir ni gros ni alt ni savi: vol dir vell. Són petits senyals, de vegades tan subtils i tan petits que no tenen cap importància. No és fins que no se t'acut recapitular i fer una suma de totes aquestes petites pistes que no te n'adones: la xifra que resulta és una xifra prou gran.

El vers de Gil de Biedma on sentencia que la vida iba en serio ja no fa cap gràcia. Les conseqüències d'acumular anys viscuts no es limiten a entendre millor alguns autors ni a entendre'n -per fi!- a d'altres. A la llum dels cinquanta, gairebé tota la literatura em mostra un altre significat, i és com si fins ara hagués llegit amb unes ulleres mal calibrades. Fins i tot una novel·la policíaca com El jutge i el seu botxí ara em diu altres coses. No es tracta que hi afegeixi un altre significat, si no que em temo que he copsat el significat. Quan llegeixo que l'homo sapiens vivia entre trenta i quaranta anys sento una emoció indescriptible.

He començat a fer la llista dels indicis:

• que ahir hi hagués una Lluna immensa em va deixar indiferent. Ni tan sols no em vaig preocupar de mirar-la i a més a més em molestava l'excés d'espectació que va generar. N'hi haurà d'altres, vaig pensar, n'hi deu haver hagut milers abans.
• que al migdia senti l'impuls de mirar o d'escoltar les notícies
• que pensi que la salut és un bé superior als diners i a l'amor
• que reconegui en les notícies i les novetats els ecos nítids de coses que ja han passat abans: la confessió del Jordi Pujol? En fi... la burgesia catalana ha estat fent això mateix des del segle XIX...
• que em quedi tan tranquil i gairebé indiferent quan el Banc de Sabadell em bloqueja la targeta de dèbit. Amb tota la calma del món decideixo canviar d'això que en diuen "entitat" i em passo a Triodos, malgrat que el canvi em deixa més de dues setmanes sense poder pagar amb targeta pels puestus.
• que volti pel carrer a la recerca de tomàquets de veritat enmig de l'agost com si busqués el Graal. I que quan els trobo, fatigat i amarat de suor, els somrigui amb una ganyota victoriosa.
• que, quan recordo les sentències de les meves àvies, pensi que no anaven tan desenfocades ni calia haver-se'n rigut tant.
• que m'interessin poc les novetats del cinema i de la literatura.
• que em demani quins són els ingredients de la Viagra
• que detesti l'hivern i l'estiu
• que gosi dir que he interactuat dues vegades amb persones que havien mort.
• que m'emprenyi el so del telèfon
• que, quan em llevo d'hora, m'agafin ganes de sortir a passejar i que ho faci pels camins que surten de la ciutat i que són menys transitats per les espècies runner i biker. Descobrir-ho ha estat una feina àrdua i metòdica, però molt agraïda.
• que no em llegeixi mai les crítiques literàries de La Vanguardia ni de El País.
• que trobi que les millors cintes del cinema tenen més de trenta anys.
• que desconegui -deliberadament- la major part de la música del segle XXI.
• que compri pa integral.
• que guardi les esqueles dels coneguts i dels familiars, i les fiqui dins de llibres que em semblen significatius o relacionats amb el difunt d'alguna manera que només Jung entendria.
• que em facin por els gossos.
• que se m'hagi desfet la idea que la humanitat avança cap als valors democràtics i cívics de forma inexorable.
• que trobi que Pablo Iglesias i Ada Colau plantegen les úniques propostes realment noves i interessants del paisatge polític.
• que em desvetlli a les set i em vingui la son a les onze.
• que hagi fet emmarcar una fotografia del meu avi republicà, i que pensi en quin lloc caldria penjar la fotografia emmarcada.
• que tot d'una m'agradi més el vi blanc que no pas el vi negre.

El tastet del vinet

Quan dic que m'agradaria haver estudiat antropologia cultural és per comprendre fenòmens com aquest. Abans pensava que no hi ha res tan interessant com la psicologia, però a poc a poc he vist que allò que passa per dins és molt poca cosa. Un cop llegit Freud, localitzats els termes i dibuixades les ferides, ja no té interès.

Els rituals del col·lectiu, en canvi, mai no deixen de sorprendre i permeten entendre què som -i d'on venim-, tot i que molt sovint allò que s'intueixi sigui una catàstrofe més que no pas un abisme. Thomas Ligotti, un dels autors contemporanis més brillants del terror metafísic, explica en una entrevista que quan no escriu dedica el temps a mirar tele-escombraria. No crec que sigui només una boutade: la pantalla permet conèixer l'espècie sense haver de sortir de casa; pots fer el treball de camp assegut al sofà. [Els contes de Ligotti parlen de ciutats que són decorats envellits habitades per marionetes desmanegades].

He pensat en aquestes coses perquè m'he adonat que el tastet de vins s'ha convertit en un nou ritual. Hom peregrina sota el sol de l'agost per anar al tastet, es deixa penjar un gotet del coll a mode de collaret i fa glopets d'alcohol enmig d'una comunitat d'iguals, una comunitat que se somriu a sí mateixa, cofoia i complaguda -i complaent-. I òbviament mig piripi.

Són persones madures, possiblement el residu de l'antiga classe mitjana, amb estudis universitaris. Els mateixos que contemplen amb impotència resignada com els seus fills s'emborratxen als polígons el cap de setmana, arrossegats per un ritual que sembla de transició però que és de permanència: l'adolescència s'enquista en els cossos fins més enllà dels trenta i es renova cada divendres en aquest no-lloc dels polígons industrials.

El tastet de vins sol acompanyar un altre edeveniment. Pot ser una conferència, un col·loqui, una mostra d'artesania, una show room... És allò que els gurús decadents en diuen el valor afegit. Si continua la tendència, seria pensable un 11 de setembre amb cadena humana i tastet de vins en acabat.

Vaig visitar el Museu de les Joguines de Verdú als principis de la breu aventura. El desastre semblava imminent: la inversió que hi havien fet era obscena, un exponent lleidatà de l'al·lucinació col·lectiva que ens va fer creure en un país ric i culte. Va durar molt poc. El local l'ha rescatat un grup (familiar o d'inversors) dels que recorren el mercadillo d'oportunitats que és Catalunya i compren a preu de saldo: el país d'acollida acull voltors.

Ara el local es diu Espai d'Art. Hi ha una exposició de pintura. Per a fer-ho més atractiu, el visitant fa un tastet de vins mentre mira els quadres de les parets. No puc dir què passa quan contemples un Miró després de tres vinets, però m'ho imagino i no ho dic. Al reportatge que en va fer la TV3 (adulador tal com marquen els cànons del canal públic), hi apareix una senyora que interposa una copeta de vi entre els ulls i un Picasso, fa un xarrup de Chardonnay i explica que el vi dialoga amb l'art, i que està vivint una experiència única per als sentits. Jo crec que Belén Esteban no s'ha rebaixat mai tant com ho fa aquesta senyora.

M'interessa molt el diminutiu. Tastar ja indica una acció petita: tastar no és beure's un got. Si el tast es converteix en tastet sona molt més cultural. Podria ser degut a aquella idiosincràcia catalana mítica, allò de la moderació i el seny. Beure vi a l'exposició no és viable perquè faria pensar en borratxeres i vòmits a les cantonades, i és previsible que els visitants proferissin comentaris incorrectes sobre l'art contemporani, l'informalisme i Antoni Tàpies en general. El tastet és prudent, però sobretot remet al glopet de mistela de l'eucaristia. Els feligresos, agermanats i afilerats, combreguen d'un en un obeint a la indicació del sacerdot.

Després es miren entre ells, i busquen en els ulls dels altres la complicitat, el convenciment recíproc, la seguretat de què formen part del grup dels correctes, dels bons, dels llestos o dels escollits. Durant una estona han burlat la desolació.

Un aturat de 50 anys

Les obligacions i les responsabilitats ineludibles que la crisi econòmica imposa als treballadors m'han dut a acceptar aquesta situació i a pensar-la com un fenomen natural. Trobar-nos a la cua de l'Inem ens sembla lògic als qui mai no hem passat unes oposicions i no venim de bona família. I més encara quan els pocs contactes que tenia amb els poderosos els he llençat al wàter de forma conscient i deliberada. Crec que hem incorporat el missatge de què som part del mal, i de què tots hem viscut per damunt de les nostres possibilitats. I que per tant ara toca pagar.

D'ença d'uns anys, els treballadors interins de l'ensenyament hem après a passar els estius a l'Inem i confiant -vagament confiats, subtilment desconfiats- en un contracte el proper 15 de setembre que s'acabarà el 30 de juny. I dic hem après perquè hi ha hagut un aprenentatge real. És un procés que comença per la perplexitat, continua per la indignació i la ràbia i tendeix cap a una comprensió resignada, una mena d'ataràxia. El pedagog Vigotsky explica que el procés d'aprenentage es dóna quan es produeix un desequilibri entre allò que pensaves i allò que descobreixes, i hom pot dir he après quan troba un nou equilibri, que serà el pròleg del desequilibri següent.

Però potser a força d'estius a l'atur, de vegades penso que no he après res. O més ben dit, que no he après allò que calia aprendre. Allò essencial, que diria l'Antoine de Saint-Exupéry. Què deu ser allò que calia aprendre? En tot cas, si el cicle de contractes temporals i subsisdis d'atur es repeteix massa vegades deu voler dir que he errat en l'aprenentatge. Més enllà de la resignació i de l'acceptació quasi budista, hi ha un interrogant enorme.

Aquest any en faré cinquanta. Això vol dir que, en termes cosmològics, he donat cinquanta voltes al Sol. I després de tot plegat em trobo bé, llegeixo contes gòtics amb l'ajut d'unes ulleres de tan sols una dioptria, surto a caminar i de tant en tant em publiquen una novel·la. Mantinc dos blocs d'una salut mitjana, la majoria de les plantes del balcó estan vives i fumo moderadament. Sobretot mentre escric.

Entre les opcions que no he contemplat amb prou cura n'hi ha una de ben diàfana: com és que no aprofites els dotze mesos de subsidi per viatjar pel món? Per què no fas aquelles coses que no has fet? Les veus atemorides sempre responen: i què faràs quan s'acabi el subsidi... Però a aquestes veus els hauria de respondre amb serenitat que la vida va per una altra banda, i que aquesta altra banda no la coneixem. Preocupar-me pel què hauré de fer d'aquí a un any voldria dir que disposo d'una veritat arrogant i monstruosa: per quina raó objectiva he de pensar que seré un ésser viu d'aquí a dotze mesos? De quin pla diví en tinc el coneixement?

Aquest homo més o menys sàpiens que som no arribava als cinquanta anys fins fa ben poc, i no obstant això va fer els progressos més grans que mai no s'han fet. Alguns dels meus referents en l'art i el pensament no van ser gaire longeus -diria que els he superat a tots en longevitat i en inoperància- i la història va plena de persones que han declinat en la ignomínia. He vist morir el pare i la mare en l'horror de la malaltia i recordo el pare maleint la decadència. M'estimo massa la vida com per abandonar-la voluntàriament, però no puc pas imaginar que es pugui perdre la dignitat a canvi de romandre. Als cinquanta, la mirada honesta sobre la vida diu que a partir d'ara toca revisar (i escriure?) perquè ja no passaran coses intenses. Observar l'envelliment del cos (per més que ens ho emmascarem amb els beneficis de l'experiència, la serenitat adquirida o els mites del valor de l'edat) no és interessant.

Allò que no he après en la meva condició d'aturat de cinquanta anys a l'Espanya de 2014 potser és molt senzill: cal fer-se una llista de les coses importants per fer. Continuar treballant en condicions lamentables no és a la llista. Però sí escriure contes de terror i publicar-los a Valdemar, caminar per una selva tropical i arriscar-se a la mossegada d'alguna bèstia imprevista, contemplar la dansa nupcial de les balenes davant de les Illes Galápagos, aprendre a viure amb poc amb els descendents dels maies, visitar la tomba de l'Andrei Tarkovsky, navegar amb barca per la desembocadura del Danubi, llegir els anarquistes del dinou, rellegir Frazer i Kazantzaki, crear vincles impensats, procurar escriure com Bulgàkov, gravar un minut de video digne de Buñuel, un segon de Pasolini.

Avui he rebut el document de l'Inem on l'estat em reconeix el dret a la prestació durant els propers dotze mesos. Avui és el dia per pensar. I demà també. He de descobrir si he après res o no-res, si sóc un ignorant, un ingenu, un pragmàtic o un estúpid. O cap d'aquestes coses si no una altra de la qual no en sé el nom.

Pujol, maldat o trastorn mental

Després de la confessió de l'ex-president i del tsunami de reaccions i opinions que ha generat, han aflorat dues posicions molt ben definides: els qui exculpen Pujol en nom d'un balanç positiu de la seva carrera política i els qui, com ara jo, ho aprofitem per dir-li el nom del porc públicament i per escupir a la seva closca repugnant. Per fi sense tanta por.

Malauradament, però, diria que les posicions estaven preses prèviament, i que caldria esperar a valorar i analitzar amb més calma, més informació i millors raonaments. Perquè hom sospita amb bons motius que la confessió publicada pot ser falsa i poc més que una estratègia per a ocultar una realitat d'extorsions, cobrament de comissions i moltes altres barbaritats. I perquè ningú no és prou endeví com per saber en quina mesura el cas afecta el procés independentista.

Però en tot cas és indiscutible que les meves invectives contenen un grau molt alt d'esperit venjatiu, perquè per a mi Pujol ha estat un polític nefast per al país i la confessió m'ha permès dir allò que penso amb una tranquil·litat que fins ara no tenia. Això i res més. Tal com és cert que molts dels qui el defensen tenen alguna mena de deute -voluntari o obligatori- amb l'ex-honorable. Entre els exemples més lamentables hi ha els tuits de Pilar Rahola o Miquel Calzada, els articles de Vicent Sanchís o els funambulismes semàntics als titulars de La Vanguardia. Hi ha qui augura una restitució imminent de la figura pública, i entre aquests algú transfigura l'evasió de diners a Suïssa en gest patriòtic: no pagar impostos a Espanya deu ser una heroïcitat (tan heroica com la de l'independentista Bárcenas, i força xocant en el qui va agrair ser nomenat español del año pel diari ABC).

M'han sorprès (i no m'ho esperava) dos articles: una editorial de Vicent Partal a Vilaweb i el de Francesc-Marc Àlvaro, tots dos periodistes afins al règim, tot i que des d'afinitats molt diferents. Partal es lamenta sobretot pel mal que la caiguda pujolesca pugui infringir-li al projecte independentista, i Álvaro perquè sembla sincer quan manifesta la perplexitat davant de l'engany, davant l'evidència que un polític que admirava se li derrumba de sobte i sense marge per al dubte. Tot i això, Álvaro s'equivoca quan diu que Pujol és un Shakespeare de l'Eixample, perquè Pujol té més de personatge de Berlanga que no pas del geni anglès.

Cal parlar també de les persones més equilibrades que ens ajuden a veure les paradoxes del cas: un article brillant de Gabriel Jaraba mostra la principal contradicció que ens trobem. Pujol és o no és Catalunya? Vet aquí la qüestió. Els qui van voler identificar Pujol amb el país ara ho neguen, i ho neguen acollint-se a la negació que havien fet els adversaris. Els quals al seu torn ara ho afirmen, aprofitant l'argument dels altres. Un joc de miralls que sembla cosa de bojos o d'un conte de Borges i que m'ha fet recordar -vés a saber perquè- aquella cinta magistral El Gabinet del doctor Caligari, en la qual el director del manicomi podria ser un boig hipnotitzador i que prefigurava l'Alemanya inminent. Aquí és on -crec jo- caldria aturar-se a pensar.

Pujol no és Catalunya, però ho va voler ser. I caldria afinar més: Pujol va voler ser una determinada Catalunya, un país ideal que tenia ben poc a veure amb el país real. I va dedicar grans esforços a retorçar la realitat per apropar-la al seu somni delirant. Com que Pujol va ser -i això cal admetre-ho- una màquina d'atreure vots (com Aznar, com Francisco Camps i Rita Barberà, com Silvio Berlusconi): aquesta suposada virtut va emmascarar el seu pitjor defecte: Pujol mai no ha tingut cap respecte pel país real, i l'energia destinada a doblegar la realitat per fer-la coincidir amb els seus deliris és una energia malvada i destructora. Per fortuna, jo diria que aquest estil de lideratge polític s'ha acabat (i ell mateix haurà estat un dels factors de l'acabament). I per desgràcia, aquests lideratges visionaris han tingut massa èxit durant massa anys.

No cal recórrer a Hitler com fan alguns (això seria demagògic i grotesc però tenen punts de contacte) per parlar de les perversions de la democràcia o de com les majories absolutes contenen riscos enormes per a la salut democràtica: la democràcia no es mesura quantitativament quan es recompten els vots. Es mesura qualitativament quan els valors de la igualtat, la justícia, el diàleg i la negociació entre iguals són respectats. Quan es tenen en compte les minories i les discrepàncies, quan la democràcia és una forma d'entendre el món i de ser-hi, quan s'aplica dins de casa.

Jordi Pujol va saber acumular vots a les eleccions, però Convergència és una organització vergonyosament vertical, autoritària i personalista. Tothom recorda quin destí van tenir aquells que li podien fer ombra, aquells que el contradeien. Quin esperpèntic camí va seguir per a decidir el successor: mentre esperava la maduració del seu fill Oriol va posar Artur d'interí perquè era el més mediocre dels possibles.

Jordi Pujol va tenir una visió al cim del Puigmal. Allà va sentir la poderosa veu del destí com un Moisès de l'Eixample o com un Sant Pau de rebotiga, i va dedicar la resta de la seva vida a fer país i a construir Catalunya. I jo diria que l'anècdota no és gens trivial: en aquesta escena hi ha indicis d'un trastorn agut de la personalitat que pot explicar tota la resta. L'ideari polític i social de Pujol és d'una debilitat extrema i per això sempre va témer els intel·lectuals en general, perquè hi ensumava una olor marxista.

En el ram de la intel·lectualitat tan sols va aconseguir subornar dos subjectes egòlatres i prèviament subornables: Baltasar Porcel (submís, literàriament obsolet i obedient fins al darrer alè) a canvi de posar-li el xiringuito perpetu de l'Institut d'Estudis de la Mediterrània -que va heretar la seva muller, i Josep Maria Flotats. El qual li va durar ben poc perquè demanava massa i no és fàcil imaginar Pujol cedint davant la faràndula i el gay power, conceptes que deuen repugnar-lo. [Deixarem per a un altre dia el cas rocambolesc del traficant Vicenç Altaió, el lacai més baratet del règim].

Va preferir imaginar tot solet una Catalunya que es defineix per una mescla inconnexa d'elements extrets de la burgesia noucentista, la democràcia cristiana, el conservadurisme i els valors eterns del patriarcat. Els països no els fan els il·luminats, perquè els països estan constituïts per persones reals: són els ciutadans els qui construeixen, i no necessitem cap messies que ho faci per nosaltres. Això és la democràcia.

Allò que ara decep o esgarrifa els qui el van seguir (i votar) no els hauria de sorprendre gens: el descobriment del trastorn esquizoide que acaba de confessar sempre ha estat manifest. Però com sol passar, els liders trastornats i perillosos saben construir una barrera hipnòtica que pot sostenir-se durant anys. Perquè finalment, allò que expressa la confessió és que sempre hi ha hagut una profunda escisió esquizoide entre realitat i fantasia. (De fet, la mateixa confessió de Pujol té molts indicis de ser completament falsa, perquè els diners evadits sembla que no provenen només de l'herència).

Pujol ha viscut escindit entre la Catalunya del seu deliri i la Catalunya real, entre el discurs de la dignitat i l'evasió de capitals, entre la democràcia que reclama i el patriarcat que practica, entre les conviccions cristianes i les praxis perverses, entre la pàtria que invoca i el patrimoni que acumula. L'esquizofrènia pot donar personalitats artistes i creadores extraordinàries, pot donar místics i sants. Vincent Van Gogh, Santa Teresa, Saule de Tars, Camille Claudel, Philip K. Dick, Ezra Pound o Miquel Àngel. Però en la seva expressió malvada pot donar casos com Jordi Pujol (no hi afegeixo altres exemples per no ferir més).

Pujol i la seva confessió també acusen una malsana pulsió de protagonisme (l'ombra egòlatra de la pulsió de poder), i una complicada intervenció en el present que ja no li toca. Publica l'escrit el mateix dia en què el partit fa veure que es vol renovar i pocs dies abans de l'entrevista Rajoy-Mas, i aconsegueix titulars on es discuteix quina afectació tindrà en la consulta del 9 de novembre. Expressa l'impuls autodestructiu (una atracció delirant pel propi abisme) i alhora l'impuls de destrucció de l'obra feta: és probable que la consciència de la mort propera -també en parla Francesc-Marc Àlvaro- generin un deliri sol·lipsista: no hi havia res abans de mi, no hi haurà res després de mi. És probable que el sol·lipsisme sigui compatible amb el trastorn esquizoide. No fa ben fet en Boi Ruiz quan retalla en sanitat pública, perquè es juga la presó i perquè gestiona un país profundament malalt.


El debat entre maldat i trastorn és antic i molt complex, la bibliografia és molt extensa i els exemples infinits. La conclusió moral més encertada seria dir que els ciutadans ens hem de vacunar contra un determinat estil de lideratge polític, i que mai més un individu tan perillós com Pujol no podrà guanyar unes eleccions. Això afavoriria la nostra salut mental col·lectiva.

Epíleg

Aquesta nit he somiat que la confessió de Pujol és una estrategema diabòlica dels serveis secrets pujolians per aixecar la llebre i descobrir els adeptes i els desafectes. Als darrers els espera l'exili si van llestos i l'escamot d'execució si baden gaire i escriuen als blocs. M'he despertat pres per una suor freda quan he sentit trucar a la porta. Però tot ha quedat en un malson i un petit ensurt: era el carter que em duia la factura de Gas Natural.