Tintinette à Lesbos: crònica del desastre

Aquest apunt està dedicat al blog Foravial, de l'amic Jordi Girbén (*)

Tintinette i Chtulhu, en un moment dolç de l'idil·li tòrrid que viuen al final de l'àlbum inèdit 

Els motius pels quals no es va publicar mai Tintinette à Lesbos encara són obscurs. Hi conflueixen enveges i revenges, la indòmita mala sort i els prejudicis. A l'arrel de la qüestió, però, hi ha ben del cert la mala elecció d'Hergé a l'hora de rodejar-se d'assessors.

Per tal d'aconseguir un resultat que fos alhora comercial i artístic (cosa que fins avui només ha aconseguit el clan de pintors d'Altamira), el belga va reunir un equip impossible. Una jove Isabel-Clara Simó, Sílvia Plath, Simone de Beauvoir i Teresa Gimpera. Hergé volia desempallegar-se dels qualificatius de conservador i missògin, i va voler crear una heroïna femenina i feminista que l'apropés al públic d'esquerres -que fins llavors li havia girat l'esquena.

Quatre propostes per a Tintinette. Distant, melancònica, existencialista, pispireta. No resulta difícil atribuir cada opció a una de les quatre guionistes inicials.

L'equip va provar diverses psicologies per a Tintinette: femenina i seductora, intel·lectual engagée, lasciva, assexuada, lesbiana. Sembla que Hergé -malgrat disposar d'un equip tan ric en matisos i profunditat cultural- era incapaç de superar els seus tics: homòfob, xenòfob, missògin. Les disputes eren contínues i molt agres. El belga proposava girs inesperats que desconcertaven les guionistes i enrarien l'ambient. Tot sovint s'arribava a un cul de sac que derivava en crits, insults i amenaces. Hergé va deixar escrit que malgrat el sexe de les meves assessores, érem cinc galls en un sol galliner.

El desastre definitiu s'esdevingué quan l'equip de guionistes es va trobar definitivament bloquejat. Llavors van  decidir incorporar noves col·laboracions, i no se'ls va ocórrer res millor que fitxar Lilian Delora Philips, tieta de Howard P. Lovecraft. Aquesta incorporació -si fos certa- hauria fet esclatar els odis (I. C. Simó va passar tres dies a l'Hospital de Woluwe-Saint-Lambert, amb fractures i contusions diverses).

El casament de Tintinette amb un personatge provinent de l'univers lovecraftià: Charles Dexter Ward. L'apatia sexual del flegmàtic Charles aboca l'heroïna a una sèrie de flirts perillosos. Aquest episodi apareix un cop Lilian Delora Philips s'ha vinculat al projecte.

Finalment van plegar totes excepte Lilian, i això deu explicar la deriva tan delirant de la història: si al principi se'ns presenta una Tintinette feminista militant i culta, acaba per tenir un penós embolic amb el propi Howard Philips qui, un cop ha demostrat la seva disfunció erèctil, la lliura als braços de Chtulhu per ocultar la vergonya. Però Chtulhu es mostra inesperadament carinyós i afable amb Tintinette. Entremig hi ha un casament blanc i alguna aventura lèsbica, mal treballada i fora de lloc.

Malgrat les referències lèsbiques, Tintinette només té amants mascles. Alguns de virilitat dubtosa, com el mateix Howard P. Lovecraft, caricaturitzat amb aquest aspecte lleugerament adipós. A la vinyeta, el professor Tornassol (paparazzi ocasional) sorprèn els amants i els fotografia in fraganti.

Si hom es mira amb lupa aquell guió pot trobar-hi traces i petits rastres de cadascuna de les gran autores que van contribuir a escriure'l, però malbaratats. A més a més, mai no hi ha viatge a Lesbos, ni la més mínima intenció d'adreçar-s'hi: el títol és una penosa estratègia comercial.

Finalment, l'editorial va tirar l'original pel cap d'Hergé i li va reclamar la devolució de la inversió feta (uns dos-cents mil francs belgues, que no és poca cosa). Per a refer-se de l'atzucac, Hergé va afanyar-se en publicar El secret de l'Unicorn. On no hi apareix cap personatge femení.

__________________________________
(*) En Jordi Girbén ha decidit abaixar la persiana del Foravial. Aquell blog ha estat (és) un referent per als qui hem optat per la llibertat, la creativitat sense complexos i el risc a l'hora de ficar-nos al món blogaire. No és gens fàcil obrir camins i transitar-hi, descalç i feliç. Els blogs semblaven un mitjà pensat per a la transmissió d'opinions (breus, immediates i quotidianes), fins que autors i autores com en Girbén van mostrar-nos altres horitzons.

Hergé, Lovecraft i Crowley: Tintin à R'lyeh

Una de les vinyetes esbossades: atenció a la salutació satànica de Lovecraft. Una indubtable aportació de Crowley als petits detalls de la historieta.

Hergé, Alistair Crowley i L. Sprague de Camp van conviure durant set dies i sis nits. El sorprenent trio de persones (entre els més influents del segle XX, cal que ho reconeguem) van passar junts aquest temps tancats al Château de Roissy-en-Brie.  Hergé no volia marxar de la reunió sense disposar d'un guió que garantís el final del seu Tintin. El petit heroi del tupè mereixia una mort exemplar, operística i esgarrifosa. Tot i que al dibuixant li hauria agradat la presència de Lovecraft, una qüestió de força major li va impedir de ser-hi. En el seu lloc ningú millor que Sprague, el biògraf més ben informat del mestre de Providence.

Tintin -vers el final del relat- sofreix un procés de zombificació, del qual no obstant el guareix el professor Tornassol.

Hergé pensava defuncions, però sempre eren massa simples, o bé pecaven de puerils, o bé eren referències massa òbvies: Tosca, Romeu i Julieta, el rei Artús. De manera que remetent-se a l'univers de Lovecraft, Sprague i Hergé van començar a construir una trama que incloïa buscadors d'antiguitats, morts reanimats, arqueòlegs folls i capellans pedòfils (aquests darrers, suggerits per Crowley). El relat d'aquells dies no explica gran cosa més del mag anglès tret d'aquest suggeriment. En canvi, s'intueix que Crowley no estava massa per la feina, perquè va escapolir-se dues nits seguides. El prefecte del departament de Brie va voler relacionar les excursions de Crowley amb la desaparició de tres senyoretes d'un bordell proper, però mai no en va tenir proves concloents.

El Capità Haddock no s'escapa de la massacre: abans del final, sofreix una mort horrible.

De tota aquella feina se n'han conservat residus miserables: apenes quatre dibuixos maldestres i el full d'una llibreta, on Sprague anotava un esbós d'argument. Però el text és il·legible: l'anglès tenia una cal·ligrafia diabòlica.

Una referència a la nostra cultura! Crowley sentia una tírria terrible contra l'antropòleg catòlic -i català- Joan Amades, i li dedica aquesta petita escena. Mentre Tintin és un zombi, el mata i el devora. Volent o no, Crowley va engrandir la nostra pàtria i ens va donar a conèixer.

Algú es demanarà com és que he tingut accés a un material tan delicat i cobejat, essent jo tan poca cosa. Com és natural, no puc revelar res de res: només algú més ximple que jo trencaria el jurament de silenci que m'ha permès disposar del material. Si mai saben que me n'he anat de la llengua, em tallaran l'apèndix esmentat, i no em vull ni imaginar una situació més esgarrifosa que aquesta. Quedaria condemnat a expressar-me tan sols per escrit i a renunciar als cunnilingus: un mal futur, ara que provo de deixar el blog.

La mort de Tintin

És sabut de tothom que aquest blog està mort des del dia 20 de gener de 2011, que fou l'endemà d'una fabulosa lluna plena al cel d'hivern. Els aficionats a la numerologia li sabran trobar el suc a la data (jo només anticipo que suma set). El blogaire ara és lluny, navegant vers l'altra riba de l'Estígia dels blogs. No obstant, va deixar uns quants apunts programats per a entretenir lectors i lectrius mentre esperen la ressurrecció. Puix el blog està mort, és normal que parli també de la mort.

Poc abans de morir, Hergé va voler assassinar l'insofrible Tintin. Amb els anys, el dibuixant havia desenvolupat un odi larvat contra el seu personatge. Tintin se li feia petulant i capriciós: lluny de créixer, el jove reporter havia esdevingut un horrible nen malcriat.

A les seves memòries (Sobrevivir a Tintin, Madrid, Tusquets 2001), el dibuixant associa Tintin i Frankenstein: són dos monstres que han fugit del seu creador i que un cop emancipats el turmenten. Ningú no ho diria, però Hergé se sentia castigat com un Prometeu modern.

La seva filla Henriette (Sobrevivir a Hergé, Madrid, Mondadori 1999) explica episodis d'un mal humor furiós i destructiu, durant els quals el pare decapitava figuretes de porcel·lana de Tintin i de Milú. És per aquestes dates quan Hergé es va posar en contacte amb dos reputats experts en esoterisme i màgia negra com Alistair Crowley i L. Sprague de Camp (aquest darrer, deixeble i biògraf de Howard P. Lovecraft). L'objectiu de l'equip era escriure la mort espantosa que mereixia el petimetre del tupè. L'enigmàtic trio va escriure el guió de Tintin à R'lyeh, del qual només se n'ha conservat el projecte de portada per a la versió anglesa i la vinyeta que presento.

Murray Groat per a Hergé

Tan sols la vídua de l'artista (Sobrevivir, sobrevivir, RBA editores, Barcelona 2008 -quan la dirigia Ferran Mascarell) explica breument que aquell grup de treball va acabar com el rosari de l'Aurora: pleits, malediccions i conjurs són la collita més palpable de la col·laboració.

Si la portada va ser divulgada a la xarxa fa temps, de la vinyeta tinc l'honor de dir que en dono la primícia: aquest és el primer cop que es fa pública. Aquest acte -esdevingut en un blog català- engrandeix Catalunya i he decidit publicar-la seguint les instruccions del nostre nou i jove president quan ens demana fer una Catalunya millor, i fer-la millor entre menys, i fer més que mai.

De manera que m'he jugat el coll per a haver-la, transportar-la, conservar-la i amagar-la dels cobdiciosos i les duanes, dels mafiosos i antiquaris. L'he escanejada jo solet, l'he publicada en aquest blog que em pago de la butxaca, i després l'he amagada de nou en un lloc al qual només s'hi pot accedir passant damunt del meu cadàver.

No m'extendré més en la meva dedicació patriòtica per no treure el protagonisme a la vinyeta, però sí vull narrar una petita anècdota.

Fins fa poc, jo tenia un amic d'aquells que se'n diu un amic de l'ànima. Ens hem vist créixer des de ben menuts. Però quan en Fèlix (no es diu així, però l'anomenarem així) va saber que tenia la vinyeta en el meu poder, va voler heure-la pel mitjà que fos: adulació, suborn, amenaça i finalment pallissa. Vaig conservar el dibuix, però vaig quedar malmès tal com demostra la fotografia.

Mort anunciada d'un blog

I

De vegades sento que camino per l'Auca del diable. Que jugo al joc de l'Oca Malvada. Perquè he viscut en tots els llocs foscos, en totes les possibilitats que creia abjectes. He estat cruel i prepotent, superb, envejós, obtús, curull de prejudicis. He menystingut i m'he burlat dels altres, o no me'ls he escoltat. He estat egoïsta i deshonest, i potser tan sols he sabut evitar la cobdícia.

Un dia que em rondaven aquests pensaments vaig entrar en una llibreria de vell del carrer de Cavallers. A dins hi havia un home molt vell, i vestit de vellut negre. Escoltava un transistor minúscul, i el va apagar en veure'm entrar. Em va convidar amb un gest i un somriure franc, quasi de nen:

-Tria i remena, tu tranquil, no tenim cap pressa, oi?

Jo duia massa hores sense menjar -vagant pels carrers-, i mentre furgava llibres polsegosos em van rondinar els budells. Les vísceres van fer un brogit tan gran que el vell va alçar la mirada. Jo me'l vaig mirar a ell i les nostres mirades es van trobar en un espai nou, net de culpes. Més tard vaig pensar que hauria estat un bon moment per morir. Però com que no em vull morir, se'm va acudir matar el blog. Va ser una idea així de ràpida i neta, esplèndida com una descàrrega d'electricitat estàtica enmig d'una nit d'agost.

II

Una novel·la del Julián Marías explica la història d'una dona jove que contracta un detectiu perquè la segueixi a ella mateixa, i li vagi passant informes (un argument que -dit de passada- és lleugerament austerià). La dona no està segura que allò que viu sigui realment una vida humana, i en necessita proves.

Jo diria que de vegades el blog ha estat el meu detectiu, provant de donar-me la meva pròpia fe de vida. Però de vegades -també- la vida creix i s'incendia, es rebrega, cruixeix, tremola i s'alça: en aquests episodis, tinc la certesa d'estar viu perquè sofreixo i m'emociono com els vius.

II

Hi ha blogs que moren de fracàs, i blogs que moren d'èxit. Hi ha blogs que moren perquè es mor el seu blogaire. Hi ha blogs que queden sepultats sota centenars d'admiradors: els volen complaure a tots i tan sols troben la banalitat comuna i el tòpic més xacrós. Hi ha blogs que maltracten els seguidors, i van minvant-los fins a esdevenir transparents. Hi ha blogs assassinats, perquè el blogaire ja no pot pagar la quota de l'adsl. Són els blogs morts per la crisi dels banquers. I em demano: quan veurem un banquer mort per la crisi dels blogs?

Hi ha blogs zombis: fa temps que estan morts però fan veure que no, i segueixen i segueixen, simulant vida i ganes. Hi ha blogs morts però incorruptes, i blogs morts insepultats, exhibits impúdicament. Hi ha blogs que mereixen morir, però s'encaparren a seguir donant la llauna. Hi ha blogs que són tendres fantasmes, que simulen una vida menuda i transparent. Hi ha blogs que imiten una vida impossible. Hi ha els blogs del burgès i la burgesa avorrida, que són una expressió de la mort de l'ànima.

Hi ha blogs amb un profunda voluntat de morir i que no moren. Desitgen arribar al final, desitgen el crepuscle i l'abisme: volen ser cadàvers bonics i tràgics. Però no poden: una maledicció els manté.

Me'n vaig al cementiri dels blogs i m'hi sepultaré. Procuraré tornar-ne, si això fos possible. I si puc, llavors explicaré què he vist, i com és l'altra banda. Em diuen que en aquesta empresa ningú no hi ha reeixit mai, però si fes cas dels moralistes seria cretí per sempre. I a més a més, em ve de gust passejar pel món dels difunts, que són comprensius, tous i acollidors.

Si d'aquí a un temps no he tornat, pregueu per aquest pobre dimoni, i que alguna ànima caritativa comenci un blog titulat Nou-cents noranta-nou dimonis. Si pot ser.
______________
Nota-súplica:
Qualsevol lector o lectriu que conegui blogs morts m'ho pot fer saber en aquest espai dels comentaris o al correu, i serà recompensat.

El primer dibuix és de l'autor i és l'autor (volia dir que és un autorretrat, dedicat a aquells que creuen que em passo el dia pensant en cementiris i demés: així queda clarament desmentit). El segon dibuix és de 1915 i d'autor desconegut, i exposat al Mike Caveney's Egyptian Hall Museum.

Retorn a Ngú (5/6)

Ngú és un poble buit, abandonat al fred mineral, al vent i a les tardes blaves. Però en una d'aquestes tardes m'hi vaig trobar el Marià fill, fill del taverner. S'hi atansa de tant en tant, puja de Puigcerdà amb la clau enorme i negra, i fa grinyolar les frontisses del vell cafè. Un cop és dins tanca els ulls i ensuma ben fort, i fa sonar l'aire que li entra pels narius. Llavors recorda aquella olor de resclosit i vi ranci que li va embolcallar la infantesa.

Els qui han estat nens criats en una taverna tenen sempre una rara habilitat per a parlar amb desconeguts, per sortir-se'n de tot, per desempallegar-se dels ploms. Per a somriure't, quedar bé i aviar-te amb quatre mitges veritats, tres mentides completes. És per aquestes raons que transcric la seva versió del misteri de Ngú, tot advertint que potser és menys fiable que d'altres.

4. La versió del fill del taverner, Marià Pons

-Pocs dies abans que la gent es fongués a l'aire, va arribar un home. Capaltard, va empènyer la porta i es va plantar enmig de la taverna. Recordo el seu nom perfectament: Melquíades Arnal, i era un home que no tenia accent d'enlloc. Duia una maleta amb titelles i marionetes, i va fer-nos una funció a canvi d'una ampolla de vi. Deia que voltava per la comarca amb els seus ninots, i que vivia d'ells. Prestidigitador, mag, titellaire... si te l'escoltaves, sabia fer de tot.

Quan el pare volia tancar, en Melquíades anava begut i armava xivarri, i el vam deixar dormir a la rerebotiga. Fins que no va aclucar l'ull va explicar bocins de la seva vida atzarosa, complicada. De jove havia provat fortuna en el camp de la poesia, però tan sols va guanyar un premi en una parròquia. Després va ser transportista, pintor de parets, cobrador de morosos, jo què sé... Jo diria que en tot aquell temps havia anat acumulant una mena d'amargura, com un ressentiment.

Els fets interessants, però, van passar l'endemà. Es va plantar enmig de la plaça, a la porta de l'església. Va començar la seva funció. No sé si esperava que a poc a poc la gent hi acudís, però el cert és que ningú no va anar a veure'l. Enrabiat i pres d'una fúria esgarrifosa va llençar malediccions i renecs en una llengua desconeguda. I podeu creure-ho o no, però dos o tres dies després, Ngú era un desert.

-Podria ser que en Melquíades fos un buscador d'or camuflat de titellaire? -pregunto jo per impuls.

-Seria un estrany camuflatge per a un buscador d'or, no trobeu?

I en Marià marxa avall, cap als llums daurats i l'escalf de Puigcerdà.

_______________
Notes:
1- Un conegut i lector el nom del qual no puc revelar llegeix l'esborrany que acabes de llegir i tot alçant una cella em diu: -No has fet una mena de paràbola del blogaire que no té lectors i comentaris, i que s'enfada i decideix engegar-los a pastar fang? No serà pas teu, el ressentiment?
Més tard, després de dues cerveses, hi torna: -Fixa't que l'altre dia parlaves de si escrius per a algú o per a tu, i ara m'expliques l'enrabiada d'un titellaire sense públic. Trobo que és curiós. Com és que la versió del Marià sembla una resposta a les teves preguntes? No serà que tu et sents com Ngú, sol i trist, i visitat per fantasmes que no t'escolten?
M'estimo més fer una tercera ronda de cerveses. No hauria de tenir amics que han llegit coses de psicologia, perquè li busquen els tres peus al gat. I li troben: perquè el gat en té tres més un, i després una cua i de vegades un penis. O bé no hauria de tenir amics.
Finalment em diu: -Tu volies ser Ken Follett i no l'ets. Però això no és dolent: en Follett és un home senecte i tu ets a la flor de la vida.

2- La meva mare, en canvi, em diu: -Quina traça que tens a dibuixar... Llàstima que dibuixis aquestes poca-soltades.

Música per a paelles

Quan vaig començar amb els Mil Dimonis em vaig proposar diverses coses, això que els petulants en diuen objectius. No n'he assolit gairebé cap, i dels pocs que he assolit, alguns després els he esguerrat. Un dels propòsits era precisament no entrar en el joc dels reptes entre blogs.

Avui, per culpa d'un blog (multipremiat, per cert) rebento de nou els meus principis i em disposo a fer la llista de les deu peces de música que més m'han agradat del 2010 (o que més cops he escoltat). L'autor d'aquell blog es jugava una paella que -si jo feia una llista- hi hauria en Mica P. Hinson. T'has guanyat una paella, i en Hinson va de pet al lloc número 1.



Primer lloc ex-aequo per al meu amor Albert Pla. La rumba del fantasma, dedicada de tot cor als meus fantasmes preferits. Rumba rumbeta, la rumba dels morts.



El número 2 el deixarem per a una vella glòria que ha retornat enguany (enguany passat): Tindersticks.



Número 3: 2010 també va veure una nova genialitat del multinstrumentista per excel·lència, l'estimat Yann Tiersen



Posarem en un honorós quart lloc en Roger Mas per desactivar l'apel·latiu de botifler de merda que em dediquen alguns lectors (dels que escriuen directament al correu). Vet aquí quan en Roger juga a ser Manu Chao.



El cinquè, que no és el 5 de l'aprovadet just, va pel mestre de mestres, des del melancònic Portugal. La nova versió del Carpe Diem de l'immesurable Leao, acompanyat i engrandit per la soprano indonèsia Binu Sukaman. Pèls de punta.



Sabent que un post massa carregat de youtubes és un càstig per als nostres soferts ordinadors, del 6 al 10 només enllaços:

6- De nou en Pla (l'home que ha retornat el bon nom al cognom que va malmetre en Josep): Adelaida, la lluvia dorada.

7- Las Migas, barcelonines i botifleres com jo. La restauració del flamenc.

8- En René Aubry per a Philippe Genty, el músic-mag.

9- Un DJ que no coneixia agafa una peça de David Gilmour.

10- Amable lector o lectriu: si has arribat fins aquí t'has guanyat un premi. Ja veuràs que no és de 2010.

La comuna llibertària de Ngú (4 o 5, depèn de com es compti)

Em diuen que al poble veí de Querforadat, si pregunto pel vell Màrius Bor, m'explicaran coses molt interessants de Ngú. Són vora les cinc de la tarda quan hi arribo. El sol es vincla pel darrere la massisa muralla del Cadí, i pretén incendiar la Canal del Cristall. Bado una mica amb els focs d'artifici de la natura i després truco una porta.

El vell Màrius voreja la norantena, i ha guanyat tantes clivelles al rostre com dents ha perdut. La llengua giravolta com enfollida dins la cavitat ara pulida i rosada, tota de carn toveta com quan fou infant nadó, el mil-nou-cents vint. Li explico el motiu de la meva entrevista, i li resumeixo les diverses versions que hom m'ha donat sobre el despoblament absolut de Ngú. M'escolta amb uns ullets menuts, de carbonet encès però que es vol apagar.

5. La versió del milicià Màrius Bor

-Quines bestieses que dius, jove! Pedres que volen, dones que fugen, quins collons...! Fou la guerra, noi, la punyetera guerra. Perquè el trenta-vuit, Ngú es va constituir com a municipi lliure, i vam muntar la comuna llibertària més collonuda que mai s'hagi vist a la trista Catalunya! Un dia van arribar quatre xicots de Berga, de la FAI, i van fotre l'alcalde i el capellà daltabaix del barranc. La llibertat ens va arribar com un cometa, noi, amb dos minuts de feina en van tenir prou perquè Ngú fos una festa...! Fantàstic, quina meravella...! Va durar poc, ja t'ho dic, però mentre va durar vam ser homes i dones de veritat, collons, que això és fàcil de dir però ningú no sap què diu si no ho ha viscut...

Vam desmuntar l'església, la rectoria i l'ajuntament, i amb les seves pedres vam muntar un ateneu obrer i agrari i una escola pels xiquets, vam col·lectivitzar la terra, vam col·lectivitzar els calerons i vam cremar la figurota del Cristo i de Santa Cecília, i sobretot vam col·lectivitzar l'amor... Només et diré que jo vaig tastar la carn i el peix, no sé si m'explico... Un dia vaig jaure amb dues pubilles de La Seu i un altre dia amb dos mancebus de Puigcerdà... De sobte érem persones, noi, persones lliures i felices. Érem els responsables dels nostres cossos, del nostre temps i de la nosta vida.

Però com te deia al principi, no va durar massa la bona vida: pel gener del trenta-nou van arribar una columna de falangistes i una de la Guàrdia civil, i van fer net en qüestió de dues hores. Pim, pam, pum, i tots cap a la fossa, aquí a Querforadat. Durant tota la nit van anar duent els morts als camions, i abocant-los a l'avenc. Dins del forat pregon... però aquesta terra, jove, aquesta terra que ara els amaga no oblidarà mai que fou una terra de valents...

Sí, ja sé què vol dir aquesta mirada que fas, no creguis que els meus ulls no la veuen, per més gastats i petits que siguin avui... Sé què penses. Penses: i de què va servir tot plegat, si van acabar morts i llençats en una fossa? Jo t'ho diré, jove: va servir. Perquè durant aquells temps vam ser homes i dones de veritat. Vam assaltar el paradís, jove. I el vam ocupar.

Maure Bor, milicià de la FAI i germà de Màrius, poc després de ser afusellat per la Guàrdia Civil a Ngú (gener de 1939).

Faig una passa enrere. Aquestes històries em trasbalsen. I m'avergonyeix que el vell Màrius hagi copsat la meva mirada. És cert que hauria formulat aquesta pregunta envilida que ell m'ha endevinat. M'adono que dintre meu duc els vells temors de la mare i de la iaia. El verí: segles d'una Catalunya catòlica i avorrida, bempensant, mesquina, resclosida. Botiga, ull de poll i minyó escolta, cap de colla, Torras i Bages, Joan Amades i petricó, peix al cove.

Volto desvagat i estrany de mi mateix pels carrers, tot sol, desolat. Horroritzat, malpenso que mai no seré capaç de comprendre perquè no hi viu ningú a Ngú.

____________
Nota:
L'autor del dibuix (abans de morir) va donar permís per a reproduir l'estampeta per mitjans mecànics, químics o digitals a tot aquell que el vulgui. Per motius de distància i de mort no el podrà signar, però li hauria agradat fer-ho, i quedar-se a casa dels reproductors una estoneta, a fer una copeta de vi (sempre negre).

Avui pots deixar-me comentaris

Fa uns dies vaig penjar aquest apunt: 

Hi ha un poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església, segurament per problemes estructurals de l'edifici. La visió de la porta encimentada és insòlita i xocant per al viatger que ho veu per primer cop.

Però ara deixem l'església tapiada. Ara imaginem que entrem en un restaurant, tu i jo. No ens vèiem des de fa molt de temps, o bé no ens coneixem de res però ens ha semblat que era una bona idea anar a dinar junts. Seiem en una taula qualsevol, la que queda lliure. Jo començo a explicar-te coses: viatges, lectures, pel·lícules, fins i tot t'explico un conte que se m'ha acudit. Com que tu m'escoltes en silenci, jo no deixo de parlar-te.
Imaginem que a la taula del costat hi ha quatre persones. Com que jo parlo en un to de veu alt, paren l'orella i també escolten. Quan finalment jo acabo, intervenen: m'ha agradat molt, jo li canviaria el final, explica'n un altre, ets molt original. En d'altres taules més llunyanes hi ha gent que no ens havia sentit, però s'han adonat de la nova tertúlia entre dues taules, i se sumen a opinar: el conte és bo, però jo voldria parlar d'una cosa que em va passar a mi, la tercera opinió no m'ha agradat, ets casat o solter?
Aquesta escena que hem imaginat et sembla grotesca. Què coi ha passat? I encara no ha acabat. T'adones que jo tinc una càmera de fotografiar a les mans, i començo a retratar els comensals, un per un. Com que també duia -casualment- una impressora, imprimeixo les fotografies i les penjo a la paret, sota un rètol improvisat que diu: els meus amics. Quan tu encara et preguntes si el món ha embogit davant teu, descobreixes que, en un altre racó del restaurant, algú fa el mateix i prova d'obtenir un nombre de fotografies d'amics més gran que el meu.
No, no has embogit. Has assistit al naixement d'un blog.
______________________________
Notes a l'apunt sense comentaris:
Aquest apunt inicia una nova etapa del blog. Si fa poc vaig fer un apunt amb comentaris però sense apunt, ara toca el camí del revés.
De fet -i com sempre- tot experiment conté una trampa. Els comentaris seguiran sent benvinguts o malvinguts, però ja no seran visibles. Qui vulgui escriure el llegiré al meu correu (lluisba95@gmail.com), i els respondré un per un com he fet fins ara. Però el comentari no serà públic.
Amb aquesta acció espero donar més llibertat als qui deixen comentaris, perquè no estaran exposats.

...etc. 

Avui han passat quatre dies, i en aquest temps he pogut treure algunes conclusions de la provatura. La primera de les quals és justament que això queda aquí així, com una provatura.

• L'apunt va rebre set comentaris. Es fa difícil dir si són molts o pocs, perquè en aquest blog la quantitat de respostes varia enormement en funció del tema. Això vol dir que no interessa l'autor sinó allò que diu, i això és una bona notícia. També cal tenir en compte que era diumenge i ressaca de festetes.
• Les respostes, això sí, sonen molt més honestes del que és habitual, i estableixen una mena de complicitat diferent. És evident que adreçar-se a una persona no és igual que adreçar-se a deu persones alhora.
• Les respostes són força més extenses de l'habitual. Podem dir que són comentaristes habituals, però ara en un to més relaxat i reflexiu.
• Les respostes contenen crítiques i retrets, elements que no se solen donar en els comentaris oberts. Les crítiques coincideixen en dir que els agrada veure el seu propi comentari, i que és lleig haver eliminat els seguidors del blog amb un sol clic. En aquest mateix sentit, més d'un vaticina una caiguda de l'interès del blog si no se'l pot comentar de forma pública.
• L'apunt va crear un efecte col·lateral: tres blogs hi van fer referència. Cap repercussió fora de la blogosfera -com és natural.
• L'endemà vaig penjar un apunt més provocador, obrint de nou els comentaris públics. La resposta va ser bona, però no puc dir si hi ha cap relació de causa-efecte. 

En definitiva, seguiré com fins abans de l'experiment. Tot i això, tinc una proposta per als companys/es que fan blogs. Que ho provin un dia, a veure què tal. I si els ve de gust, que ho expliquin. O en tot cas, que juguin una mica.

Contra Cataluña (Moderato cantabile)

Antes decían: en Cataluña, le pegas un puntapié a un árbol y te caen tres poetas. Ahora son tres poetas y tres blogueros, y por lo menos dos de ellos soberanistas -que no sólo significa ser amante del popular brandy. ¿Porqué será que en Cataluña uno se agarra tanto a la lengua escrita y la usa aún pudiendo prescindir de ello? ¿No le encuentran usos más placenteros a ese apéndice, como lamer coños o pollas?

Luego me pongo a ver eso de los blogs en catalán, que es brutal en número, estratosférico: ahí el más tonto tiene o mantiene -como antes a las queridas- un par de blogs. Me pongo a ello, a ver qué es lo que pasa, qué cuentan, qué tienen que decir sin poderlo evitar: ¿se estará moviendo algo por fin?. Y entonces me sorprendo de veras. A priori, diría que un blog es el instrumento ideal para hacer algunas cosas, especialmente para expresarse sin tapujos. No hay publicidad ni espónsores, ni filtros, ni vigilantes. No hay patrocinio de partidos políticos ni instituciones. Eso permite expresarse mediante la gamberrada, la provocación, el exabrupto, el sarcasmo. ¿Para qué quieres un medio nuevo y libre, si lo vas a usar para comportarte correcta y pulcramente como en el trabajo, en la cena familiar, la reunión de socios del Aplec o en el metro?

Leo al azar: alguien cuenta con pormenores sus quehaceres del domingo. Todo correcto, delicadamente provinciano y naïf, con alguna diminuta falta ortográfica y unas pinceladas patrióticas pero sin pasarse. Antes muerto que incorrecto, aunque eso no se lo lea ni su madre. Otro ha salido a pasear por el parque -para que se mee el perrito, digo yo- y se le ha ocurrido un bonito poema de invierno sobre la escarcha, los geranios muertos y las bufandas.  Uno de Ponent se da ínfulas de filósofo y por lo tanto filosofa, pero se trata de una filosofía en zapatillas y pijama, no vaya a ser que se le joda una neurona. Otro (y ya no más) le saca la punta nacionalista a los éxitos de la cantera del Barça. Sin levantar la voz, invariablemente, como respondiendo a un imperativo nacional. O sea: ni ruido, ni nueces. Pero eso si: montones de letra, palabras y más palabras.

No he llegado a comprender nunca bien del todo el mundo, pero todavía menos el mundo en catalán. Yo creía que con el paso de los años uno se vuelve sabio y comprensivo, y por fin tolerante. Por lo menos con su tiempo y con los que tiene alrededor. Pero a medida que pasan los años veo como se esfuman mis esperanzas. A lo mejor será que mis genes charnegos se impusieron sobre los de aquí, que eso de ser mestizo nunca se sabe por donde te sale. A lo mejor tienen razón mis compadres y sólo se trata de que soy un amargado, un renegado, un botifler.

Visto desde aquí y ahora, uno no se puede explicar como triunfó en los años treinta la rebelión obrera de la CNT y la FAI. Ni como diablos encontró tantos seguidores Buenaventura Durruti entre esa gente que ahora prefieren al soprano repeinado para que guíe sus recortes públicos. Ni de donde sale el genio de Dalí, la rauxa de Francesc Trabal, los sarcasmos de Santiago Rusiñol, el arrebato furioso de Albert Pla (el único cantautor digno de mención). ¿Como pudieron crecer aquí el pornógrafo Conrad Son, Ocaña, Nazario, José María Fonollosa, Jaime Gil, los Goytisolos?

Y digo yo: en Cataluña le das un patadón a un pino y se te cae encima un montón de gente escribidora (ya sean plumas o teclados, porqué llegó antes la tecnología que la edad moderna), pero ¿para qué escriben? ¿Por qué será que no follan más o escuchan el murmullo del viento, que es más dulce que el ruidito de la letra?

DJ Lluísbosch featuring Arcadi Espada & Albert Boadella

  

No es permeten comentaris

Hi ha un poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església, segurament per problemes estructurals de l'edifici. La visió de la porta encimentada és insòlita i xocant per al viatger que ho veu per primer cop.

Però ara deixem l'església tapiada. Ara imaginem que entrem en un restaurant, tu i jo. No ens vèiem des de fa molt de temps, o bé no ens coneixem de res però ens ha semblat que era una bona idea anar a dinar junts. Seiem en una taula qualsevol, la que queda lliure. Jo començo a explicar-te coses: viatges, lectures, pel·lícules, fins i tot t'explico un conte que se m'ha acudit. Com que tu m'escoltes en silenci, jo no deixo de parlar-te.

Imaginem que a la taula del costat hi ha quatre persones. Com que jo parlo en un to de veu alt, paren l'orella i també escolten. Quan finalment jo acabo, intervenen: m'ha agradat molt, jo li canviaria el final, explica'n un altre, ets molt original. En d'altres taules més llunyanes hi ha gent que no ens havia sentit, però s'han adonat de la nova tertúlia entre dues taules, i se sumen a opinar: el conte és bo, però jo voldria parlar d'una cosa que em va passar a mi, la tercera opinió no m'ha agradat, ets casat o solter?

Aquesta escena que hem imaginat et sembla grotesca. Què coi ha passat? I encara no ha acabat. T'adones que jo tinc una càmera de fotografiar a les mans, i començo a retratar els comensals, un per un. Com que també duia -casualment- una impressora, imprimeixo les fotografies i les penjo a la paret, sota un rètol improvisat que diu: els meus amics. Quan tu encara et preguntes si el món ha embogit davant teu, descobreixes que, en un altre racó del restaurant, algú fa el mateix i prova d'obtenir un nombre de fotografies d'amics més gran que el meu.

No, no has embogit. Has assistit al naixement d'un blog.
______________________________
Notes a l'apunt sense comentaris:
Aquest apunt inicia una nova etapa del blog. Si fa poc vaig fer un apunt amb comentaris però sense apunt, ara toca el camí del revés.

De fet -i com sempre- tot experiment conté una trampa. Els comentaris seguiran sent benvinguts o malvinguts, però ja no seran visibles. Qui vulgui escriure el llegiré al meu correu (lluisba95@gmail.com), i els respondré un per un com he fet fins ara. Però el comentari no serà públic.
Amb aquesta acció espero donar més llibertat als qui deixen comentaris, perquè no estaran exposats.

L'impuls d'escriure per a explicar una història necessita més llibertat que elogis, més espai que claca. Com que qui publica (ni que sigui a la xarxa) publica per als altres, és lògic que rebi comentaris, bronques o el que calgui.

Però si aquests també es publiquen faig una cosa estranya, i en el pitjor dels casos, tramposa: simulo que hi ha debat, enganyo. En un exercici de narcissisme egòlatra, procuro extendre una llista de comentaris al meu text. I de passada, caic en la lletja mania de col·leccionar comentaris com qui col·lecciona amics al facebook. Qui té diàlegs públics amb els seus coneguts?

Aprofito l'ocasió per a fer alguna reforma minúscula al blog. Com que cal escoltar els savis i els artistes, em fixo en el Foravial, i com ell prescindeixo de la llista de seguidors. En Girbén és un home que sap distingir el superflu del necessari, el bell del vulgar, l'emoció de l'excitació.
_____________________

I ara per fi tornem a aquell poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església. El fet és insòlit i xocant, però només per al visitant que hi arriba per primer cop. Per als veïns, és invisible. I finalment, descobreixes que en una altra façana, hi ha una segona porta, oberta i franca. Ja sabia jo...!

Tots els blocs el blog

Aquest apunt està dedicat als Camins d'Iruna

Vet aquí aquell paper. No sé si les coses escrites per la meva mà justificaran mai haver aterrat un sol arbre. En tot cas, hi va haver un temps de la meva vida en què omplia aquestes llibretes. L'una després de l'altra. Les duia arreu amb mi, i si arribava en un lloc sense llibreta, corria a la papereria del lloc per a comprar-ne una. Solien valdre cent pessetes.

 Després van arribar els euros i les agraïdes botigues i basars dels xinesos, oberts tothora i a tot arreu. I després hi havia les tauletes dels bars, cafès i tavernes, on pel preu d'un cafè t'hi podies passar dues o tres hores escrivint i fumant.

Així van transcórrer llarguíssimes tardes, matins o matinades pel Raval, sobretot. Però també per una desena d'altres indrets: Santa Coloma, Montgat, Lleida, Menorca, la Barceloneta... Avui, remenant, he trobat les llibretes que vaig omplir durant l'estada a Extremadura, gairebé un any de vida més o menys bohèmia pel país de les deveses infinites, les valls fèrtils i les enigmàtiques Hurdes, que ja no recordaven Buñuel. Aquell any vaig escriure cinc contes en castellà.

No sé si és simptomàtic, casual o estúpid: la darrera llibreta de paper abans del blog és un bloc. La major part dels fulls van quedar en un blanc relatiu, tacats de cafè -diria jo. Per aquells dies, la grafomania es va traslladar a les tecles de l'ordinador. Els fulls que ara gasto són minúsculs, apunts brevíssims que anoto tan sols per recordar les coses més essencials perquè, quan arribi a casa, les pugui transcriure aquí.

Addicció, mania, costum, hàbit. Qualsevol nom em sembla oportú. No és el nom de la cosa allò que m'interessa. De vegades penso si escriure no és una forma succedània de viure, i si les llibretes, blocs o blog no són sinó els fetitxes als quals m'agafo. Com el creient a l'estampeta, el bevedor a l'ampolla, el trist al número de loteria. O bé aquell moviment instintiu que es descobreix des dels inicis dels homínids: deixar petjades en un planeta saturat de petjades que no sempre es distingeixen de les runes, les deixalles, els residus.

Agradar a Pau Riba

 Quan em queixo dels comentaris poc substanciosos o dels massa ensucrats que responen als apunts del blog, mai no sé ben bé què faig. No sabem què volem: tenim una vague noció d'allò que no volem i prou, i la resta és l'univers estrany que separa els altres de la nostra idea dels altres. Perquè també tinc una idea de mi que no se m'assembla. No m'agrada el món tal com està fet, però pobre de mi si la providència m'encarregués d'acabar-lo bé. De tota manera, algú ha escoltat els meus précs, i m'envia un comentari sense sucre, ben carregat.
 
En Jordi (un lector del Maresme) em diu, lacònic: en Pau Riba coneix el teu blog, i no li interessa gaire. Com que sóc procliu a la fantasia, la primera cosa que em passa pel cap és: i si "Jordi" fos un àlies d'en Pau? Però després m'adono que en Jordi m'ajuda a respondre la segona pregunta que et fas quan escrius: per a qui escrius?

Escrius per a agradar algú? Perquè li agradi a algú el teu text? Perquè al lector li agradi l'escriptor? Escriure és la forma grafomaníaca de buscar amor entre els homes i les dones?

Llavors em faig una llista de preguntes que no responc, perquè si les sabés respondre ara mateix volaria cap a Harvard per donar classes de literatura als alumnes i les alumnes de doctorat:

a) Si jo fos Pau Riba, m'agradaria el blog Mil dimonis?
b) Si en Pau fos jo, i jo en Pau, m'agradaria la Noia de porcelana?
c) Si jo fos ell i ell jo, em preocuparia a qui li agraden els meus textos o cançons?
e) Si jo fos Pau Riba escriuria cançons perquè li agradin a algú? Les escriuria si sabés que només m'agraden a mi? Em preocuparia saber quina opinió de les meves cançons té un tal Lluís Bosch?
f) Si jo fos Pau Riba, escriuria un comentari a Mil dimonis sota el pseudònim "Jordi"?
g) Si jo fos tu, me n'aniria a escoltar Dioptria un cop més, mentre dibuixes o bades.

 Les fotografies són de l'autor del text, i corresponen a l'actuació de Pau Riba al Figarock 2010.

Making off a Ngú

Quan tens una idea i te'n vas a veure per quins camins et durà tot és ple d'incerteses i d'inesperades casualitats. Trobes més fracassos que encerts. Fa molt de temps que em demano perquè escric en aquest blog, i la resposta em cau cada cop més lluny. Volia esquivar la vanitat, però retorno un cop i un altre a la meva imatge, com obsessionat en veure-hi alguna altra cosa. Com Narcís, m'emmirallo. Però no sé què vull veure al mirall, i el mirall tampoc no em respòn. Què m'ha de dir, el mirall, si jo no formulo la pregunta correcta?

Si fos un vampir, aquest joc no seria possible. Serà que em vull assegurar tot sovint de no ser un vampir? Vull comprovar que sóc viu?

Quan vaig descobrir el poble de Ngú em vaig adonar que havia trobat una mina, metàfora de la mina d'or que -diuen- hi ha a la vora, i que podria ser una causa dels misteris que envolten el poble abandonat. No he trobat el metall preciós, però sí un altre or, del que no embruta les mans amb el dring fastiguejador.

Ngú és inquietant, solitari, pres pel vent i per uns rajos de sol oblicus. No obstant, la càmera en copsa sempre una lluïssor blavosa, el color de l'enigma. Em vull veure sota aquesta llum, a cavall dels dos mons. Vull disposar el meu cos a la frontera dels dos mons. Sotmès al vent i al fred, amb un peu dins del misteri.

 Sé que algun dia hi arribaré, i que penetraré definitivament en el desconegut. La meva imatge ja tan sols serà a l'altra banda del meu mirall o de la teva pantalla. Entretant caic, em torço el turmell, em costipo, rellisco, renego, se'm glacen els dits, em raja moc del nas, em tallo la pell, em pixo als pantalons, em mullo els peus.

És quan vull descobrir el sentit místic de la vida que descobreixo el meu cos. El cos que s'equivoca i ensopega.