NOU BLOG! (i balanç ràpid d'aquest)

1. El blog nou

Anunciar un naixement és més agradable que anunciar una mort. I tenint en compte que la mort dels Mil dimonis ja està explicada a l'entrada de sota, no cal tornar-hi.

(La mort no exclou del tot la ressurrecció: ja sé que és improbable, però milions de persones de tot el món afirmen que ha passat una vegada. Diuen que fou un tipus, a Palestina, ara fa cosa de 1.977 anys i uns mesos. També ho sosté un venerable vellet que viu a Roma, i no li ha anat pas malament del tot. La mort tampoc no sembla un fenomen decisiu: passejant pels carrers i les places del país, sovint dubto de la mort del dictador, aquell del bigotet i la veu esmolada).

Però tornem al naixement. Començaré pel començament, que és l'instant de la concepció. Sempre renegava de mi mateix perquè escriure als Mil dimonis em treia el temps de dedicar-me a la meva novel·la, però no podia parar d'escriure al blog. De manera que així es produí el coit engendrador: escriure la novel·la al blog. Tot i que d'això se'n podria dir un coit de conveniència, calia que fos un acte digne, net, més lluminós. Com anar-se'n a fer-ho en un bonic hotel de muntanya, en un indret especial. Sense impureses (el plaer d'embrutar-se de nou és el que fa més digne la dutxa). Estava pensant en aquell hotelet tan bonic que hi ha a l'entrada de Ciurana, abocat al precipici.

Aquest és el lloc:

http://lasegonamort.blogspot.com/

2. Balanç dels Mil dimonis

Uix, quina mandra. Jo he de fer balanç de les meves coses? Per què no el fas tu, el balanç?

-Collons, ja era hora...!

Nota: no cal deixar comentaris aquí. Si en tens ganes, prefereixo que ho facis al nou. Ho dic per no destorbar gaire la pau dels morts, però com que no es queixen no és important, ni està prohibit fer soroll allà on et plagui: ahir a la nit, per exemple, els seguidors del Barça no em van demanar permís per a proclamar la seva alegria, a quarts de dotze de la nit i fins ben entrada la matinada. Es veu que una esfera de cuir plena de logotips va traspassar una línia blanca pintada damunt d'un camp d'herba.

El final dels mil dimonis (en tres moviments)

Andante

Quan era més o menys un adolescent, tenia la fantasia d'assistir a la mort dels pares. Un accident de trànsit, per exemple. En el somni, la mort sobtada era el preludi d'un esclat de llibertat infinita. Significava la caiguda de les muralles, la fi de la tirania. Després de l'enterrament doble, el món es desplegava i s'oferia, quasi fàcil, enorme, ample, generós. Ja no hi hauria impediments ni normes. Podria explorar-lo i menjar-me'l quan, com i on vulgués, sense demanar permís, sense pacte, sense concessions.

Amb els anys vaig aprendre a guanyar-me llibertats si és que se'n pot dir llibertat, i no va caldre que es morís ningú. N'hi va haver prou amb treballar, tenir quatre xavos i comprar bocins d'alliberament. Les figures materna i paterna es van reduir a una qüestió anímica, a una veu de dins que parla de prudència, d'ordre, d'estalvi, de moderació.

La veritat és que no sempre vaig obeir els impulsos de la moderació i el càlcul: vaig fer coses que els van desagradar i que els van avergonyir. Un dels llibres que van publicar-me romania en un raconet invisible de l'estanteria. Possiblement per l'excés d'escenes de sexe, per l'apologia repetida de l'adulteri. Per paràgrafs com ara aquest

Diuen que fumar després de cardar indica que no has quedat prou satisfet. I també diuen que les dones que porten braçalets... que les dones que porten els braços plens de braçalets, com ara tu, són les que no disfruten quan follen... T'imagines quina vergonya si surts a passejar pel carrer amb una dona plena de braçalets que no para de fumar?

El pare arrufava el front davant del barbarisme disfruten: era la forma hiperbòlica que va trobar per dir-me que tot plegat no li agradava gens, que era un text porc. La mare no em va parlar mai d'aquest llibre. 

Situat en l'estat que convenim en dir-ne vida adulta, un dia em vaig demanar si les figures mentals del pare i la mare podrien sobreviure la mort real del pare i la mare. Com em sentiria el dia que ja no hi fossin: desapareixeria la veu que recomana prudència, també? No hauria de pensar en la vergonya de fer-los passar vergonya de mi? Seria un alliberament real?

El dia ha arribat. No hi són cap dels dos. No em caldria pensar un sol instant si els molestaré, si els ofendré o si els avergonyiré. No obstant, el món ha desplegat davant meu un exèrcit de temors i de traves, d'obstacles, d'imperatius de prudència, d'estalvi, de vigilància.

Allegro

Adagio

Nascut sense cap propòsit, el blog dels Mil dimonis acusa la falta de propòsit. En aquest cas, la millor opció és deixar-lo paralitzat, ni viu ni mort. El comte Orlock, podria anomenar-se des d'ara. Tancar-lo i esborrar-lo és un acte bonic (heroic?) però conté un egoïsme enorme, innecessari.

Vés a saber si algun dia, algú a través del google pot obtenir una resposta en aquesta pantalla: Tintin es va zombificar? Com van desapareìxer els habitants de Ngú? Hi ha contes inèdits de Joan Perucho? Antoni de Montpalau va anar de Bellver a Vic (i va tornar de Vic a Bellver) en una sola nit d'hivern? Qui fou Roser Albert? Algú li va fer una entrevista col·lectiva a en Pau Riba? Per què ens agrada tant l'Andrei Tarkovsky?

Un dia d'aquests, rellegint altra vegada els Contes russos d'en Francesc Serés me n'he adonat que necessito proposar-me propòsits. Que siguin nous i diferents. Tot i sabent que mai no podré fugir de mi ni ser un altre (ni apenes ser millor) per més que tanqui blogs vells i n'obri de nous. Les meves ombres sempre corren tant com jo, i si corro molt tan sols m'apropo més depressa al final.



____________
Properament en aquesta pantalla anunciarem l'estrena d'un nou blog, del qual ara només se'n pot avançar el títol provisional (La segona mort), perquè està en procés de postproducció. Això, i que serà un experiment amb la literatura on-line, o l'exposició pública i impúdica de la creació d'una novel·la, allò que abans en van dir work in progress.

Last minutes

-Perquè has escrit un títol en anglès? -diu la veu a l'altre cap del fil- Tenia la impressió que no hi cauries mai...

Em sap greu. És una paràfrasi abreujada de Last days, la pel·lícula que explica amb crueltat i anècdotes banals els darrers dies de Kurt Cobain quan, acorralat contra els seus fantasmes, no troba la porta de sortida. No se m'ha acudit un altre títol. No m'agrada escriure en anglès: em sento com si li vulgués demostrar a algú que parlo o que escric una llengua que apenes entenc i balbucejo. De vegades trobo blogs on algú cita Ciceró o Marc Aureli. És fàcil trobar-hi aforismes. Sèneca, per exemple.

Multum interest utrum peccare aliquis nolit aut nesciat

Molta distància hi ha de no voler pecar a no saber-ne

No sé què vol dir. Suposo que es refereix a sí mateix: viu del negoci de la construcció i alhora es fica en política. N'enganxa una frase i vol fer(-se) creure que l'ha llegit sencer, que l'ha digerit, que l'entén i el domina. La tradueix en una tipografia diferent com si vulgués dir(-se): jo entenc el llatí, però com que tu potser no, t'ho explico. I per això, segurament, afegeix una negreta que no és de Sèneca, però fa saber que sap distingir les paraules-clau. Som animetes vagues... ens fiquem on no ens demanen, en sortim airosos o escaldats. Tot depèn de com ho expliquem després, davant dels amics, davant del mirall de la pantalleta.

Hi ha algun element universal en els darrers moments de qualsevol cosa, de qualsevol persona. La darrera cosa que li vaig dir a la mare es referia a la seva impaciència, era alguna cosa així com tranquil·la, espera, ja s'aniran arreglant les coses. Hi ha una ombra comuna, un silenci estrany que uneix, un cordó umbilical al límit, al final: la vida conté simetries perfectes. Vaig néixer per una cesàrea a corre-cuita, i és possible que la comadrona em digués a mi tranquil, espera't, les coses s'arreglaran aviat... Després, res més m'ha unit al Cèsar. Tret que encara podria passar, si moro apunyalat en un racó per un home el nom del qual recorda vagament el de Brutus.

Les parets despullades, els ecos que reboten per les parets. En aquesta cambra hi vaig viure mitja vida. Però aquest compte s'ha aturat. Si m'imagino que viuré fins als seixanta, llavors en aquesta cambra del carrer de la Indústria hi hauré passat tan sols un terç de vida. I si em moro als vuitanta, un quart. I un quart ja comença a ser poca cosa. Ara només sé veure que he buidat la cambra. Jo, amb les mans brutes de pols. Com si vulgués trair la meva memòria. He llençat les meves coses.

El vaixell arriba al port, i els mariners en brollen amb corredisses. Van a menjar i beure, a buscar prostíbuls, a dormir, a trepitjar terra ferma. No saps mai en quin d'aquests ports podries trobar l'amor, o la mort podria trobar-te a tu, asseguda a recer d'una ombreta.

Després de tot, hom no pot conformar-se en anar i tornar d'aquesta manera, sense protestar.

La cita és de Kenneth White. No sé qui és: també podria enllaçar la seva referència a la Wikipèdia, però no ho faig. Ja em va bé saber de White tan sols que va dir aquesta frase. Em dóna prou feina: he de pensar perquè me l'he apuntada, què em qüestiona a mi. Protesto prou? Poc?

Dimarts és el dia que l'ajuntament de Barcelona permet baixar els trastos vells al carrer. En aquestes coses no he sabut mai saltar-me les normes. Cada dimarts he baixat uns quants trastos vells. Com cada dimarts, quan he fet el darrer viatge apenes si quedava res dels viatges precedents. Una noia del Perú em demana si pot prendre un tamburet deixat al peu del plataner.

-Claro, li dic: ya no lo necesito.

Me la miro com se l'endú carrer amunt, esbufegant. Estic content que el tamburet comenci una nova vida plena de peus, de trompades, de crits, de taques. Me n'alegro perquè l'embrutaran i el rentaran. Llavors m'apresso a baixar els estris més nous: la torradora, l'exprimidora de taronges, la batedora, un transistor... I tots marxen rabent, a mans vingudes de Bangla Desh a Islamabad, de Cuzco a Guayaquil.

Recordo que la mare sentia una simpatia visceral per la gent peruana. Tant era així que els somreia pel carrer quan se'n creuava algun, camí del forn, de la verduleria o del quiosc. Ho sé perquè ho feia quan l'hi acompanyava, i ella caminava penjada del meu braç dret. Els ho deuria fer igualment quan caminava tota sola arrepenjada del seu bastó comprat a Solsona, anys enrere.

-El coneixes?
-No, no el conec de res -deia- Però aquesta gent ha patit tant que no sé fer altra cosa que somriure'ls. Són tan lluny del seu país... Venen aquí a fer les feines que no vol fer ningú. N'hi ha que cuiden vells: jo no podria pas.

Una noia va banyar la mare, la va canviar de roba i la va pentinar. És una noia nascuda a Ayacucho. Això va passar el dia 31 de gener de 2011, a les dotze del migdia. Abans de les cinc de la tarda (ningú no ho sap amb exactitud), la mare es va morir.

____________
La vida i obra d'en Kurt Cobain no li haurien interessat gens, a la Roser. Fins i tot l'Oriol m'havia dit: Bah, el Cobain és un ianqui que es va omplir el cos d'heroïna al principi i després de plom. És cert: no hi ha cap relació entre ells. Té raó. És tan sols aquella imatge final. El cos en silenci, quiet. Trobar-se el cos fred en un raconet de la casa. Els cabells blancs (et van brollar més nets i blancs que mai després de l'estúpida quimioteràpia), el rínxol blanc sobre els ulls en la darrera imatge. Quan et vaig treure les ulleres -ja no calien per veure-hi tan lluny- va acabar de rodolar. Tan blancs i nets que recordaven el ros del Cobain. Ens devem assemblar, tots, en els dos extrems de la vida.

Sant Jordi dels Refusats

Una de freda

Als dos minuts de video que trobaràs deu línies més avall hi ha la no-parada de llibres. Aquests exemplars ja no estan a la venda, i l'autor no serà en cap paradeta, somrient als respectables clients mentre compta la caixa que està fent. Al Top Manta (legal) del gremi de llibreters no hi trobaràs res de tot això. Diuen que l'autor tenia ganes d'escriure però no de vendre, de manera que va ser enviat al Saló dels Refusats.

(Però no cal patir: enguany, l'endemà de sant Jordi és diumenge i al mercat de llibres vells de Sant Antoni hi ha molta mercaderia a molt bon preu).

Aquest apunt està dedicat als llibres que s'apilen al fons dels magatzems, a la rerebotiga dels brocanters. Als llibres que serveixen per suplir potes d'armaris i de llits o per falcar taules que ballen, als que proveeixen de combustible les llars de foc, full a full. Dedicat als llibres oblidats a les golfes, abocats als contenidors de paper. Als llibres que ningú no demana mai a les biblioteques. Als llibres que fa servir el nen per arribar al calaix de dalt de la calaixera i als que s'usen per castigar-lo, braços en creu, sostenint feixucs volums. Dedicat als llibres que han caigut pel darrera de l'estanteria i romanen allí, perduts i oblidats.

I una de calenta

A la fira de Sant Jordi tampoc no hi trobaràs el volum Cap fred, cor calent (Poesia completa) del poeta Llucià Borras. El poeta, silenciat durant els anys de governs d'esquerres, ha hagut d'esperar el retorn dels millors. No hi ha hagut temps material per a compendiar i editar tot el material: cent dies no han estat suficients. Com que cal reivindicar aquest escriptor, ho faré copiant un fragment de la futura contracoberta, escrit per una altre gran poeta català, en Carles Dualde.

Llucià Borras, fotografiat el 1983 a la presentació del seu primer poemari (encara inèdit) Peix al cove!

L'obra d'en Llucià Borras ha estat injustament oblidada durant els anys de desgovern. Les esquerres, sempre obsedides en les qüestions ètiques, no li varen perdonar que admirés Josep Pla, ni que la seva família s'enriquís construint, venent i jugant al mercat immobiliari. Potser és cert que Borras va fer diners en el mercat dels pisos, però... això minva la vàlua de la seva poesia, tan delicada i plena de subtileses? Admirar un escriptor filofeixista és un descrèdit? [...] No és pas per casualitat que ara retornin els millors: avui publiquem l'obra de Borras i en Puig presenta la nova pilota de cautxú dels Mossos. Inodora, indolora i fabricada íntegrament a Catalunya.

Tocar de peus a terra catalana

L'imaginari català mai no ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra [...].

Fa poc més d'un any vaig penjar un conte en un altre blog, i avui -no sé com- l'he retrobat. Gairebé ni me'n recordava. Només n'he pres un fragment, el que parla de tocar de peus a terra. Ho he volgut il·lustrar amb una fotografia meva, perquè aquest apunt està destinat a un sol lector: a mi mateix. Això ho fem molts autors moltes vegades. Jo tan sols ho dic, en una mena de rampell d'honradesa.

-Què coi has d'entendre! És clar que ho entens! Eres tu, Àngela, eres tu el fantasma sense peus!
L'Àngela se sent desconcertada com mai, perquè tot sembla que s'hagi girat contra seu i les seves espectatives, però especialment perquè no ha vist mai en Perot en aquell estat, irritat i quasi agressiu. Pensa que el coneix poc, que mai coneixes ben bé algú i menys encara un home. Sense saber què fer, ni dir, ni cap on mirar, abaixa els ulls com per fer una pausa abans de dedicir. I llavors descobreix que no té peus ni sabates. Més avall de la vora dels texans no hi ha res, un pam d'aire fins arribar a terra.

L'autor necessitava dir-li al seu lector que, si bé el seny popular diu que cal tocar de peus a terra, a mi em costa. No sé si és perquè la terra catalana em costa cada dia més.

Galderich bin Laden

Galderich (primer per la dreta) sosté el llibre Deconstruint Ossama, fardant de tenir-lo i mofant-se dels qui no el tenim.

Tot fou culpa d'en Galderich. Com que és un tipus més o menys conegut en certs cercles, és possible que tingui més amics que no pas jo -que sóc de tarannà poc sociable- i que aquests se sentin incomodats o bé ofesos per aquesta primera oració. Els seus amics no saben que estan de sort, perquè la meva intenció original era titular aquesta redacció amb un poderós

Galderich, et mataré.

No ho he fet. Sé que un títol agressiu desvetlla els vigilants i les vigilantes de la decència als blogs, aquelles persones que guaiten i puneixen a la plaça pública els qui fan actes impropis o diuen paraules fora de to. Aquesta primera censura que m'he aplicat a mi mateix no em priva d'exposar totes les desgràcies que he viscut per culpa d'ell, d'en Galderich.

En Galderich va escriure un article molt bo -tot sigui dit- sobre un llibre d'en Joan Fontcuberta, i li vaig enviar un correu demanant-li on podria aconseguir-lo. Em va respondre gentilment:
-A la Central del carrer Elisabets o a Loring, carrer Gravina.
No era gens conscient de l'infern on m'enviava. Però tal com passa amb la llei, el desconeixement no és excusa  ni eximeix de càstigs.

Aquesta tarda he mirat per la finestra i he vist com s'encapotava el cel, però tot i així me n'he anat a buscar el llibre. He posat els trenta-cinc euros que val l'exemplar dins de la cartera i xino-xano cap al centre. El primer contratemps m'ha sobrevingut al metro. Sense adonar-me'n, provant de fer-me un lloc al món atepeït del vagó, m'he interposat entre dues senyores sordmudes, de manera que impedia el seu diàleg de signes. M'ho han fet saber amb un elegant cop de colze a la costella flotant, i ho he entès perfectament. Fins i tot he fet un gest que volia dir ho sento molt, perdoni'm. Ara que ho relato me n'adono que, en aquell moment, el meu ànim encara era prou bo, romania intacte.

A La Central, una dependenta que oculta uns ulls menuts i verd-aigua-estancada rere una caiguda de cabell roig em diu que fa pocs dies van vendre el darrer. Que el puc encarregar si li deixo el mail. No cal, li dic, me'n vaig a provar sort a una altra llibreria. Ella aixeca els cabells per veure l'estúpid que té al davant i fa la ganyota que vol dir: i a mi què m'importa on vagis? Finalment, s'acomiada de mi amb un sarcàstic moltes gràcies. Surto de la llibreria arranat a la prestatgeria de la dreta, i m'aturo davant de narrativa catalana per autors. Quan arribo a la B aixeco els ulls i busco els Bosch. Sé que no ho hauria de fer, sí, ja ho sé. Però no hi puc fer més. És molt humiliant veure que no hi sóc, i molt vexador trobar-hi invariablement la Lolita i l'Alfred. És la pega que té ser català -o viure a Catalunya: és un país petit, on ens coneixem i tots ens tenim molta mania i molta enveja. Cony de país.

Travesso la plaça Castella, on hi ha una batussa impressionant entre un grup de robustos caps rapats i una colla de fumetes d'estètica Mano Negra. Veig que pinten bastos per als bons, de manera que avanço el peu esquerre en direcció al combat, disposat a fer justícia i escarmentar els fatxes. Però vet aquí que si un peu se sentia com Perceval, l'altre és pres per un seny de botiguer de l'Eixample, i m'atura. Fa ben fet: calculo la massa corporal de què disposo, i la comparo amb les masses dels rapats. És ben obvi que al primer mastegot que m'endinyi un d'aquests bulldogs deixaré un estampat sangonós a la sortida d'incendis de La Vanguardia, i això seria espantós, tant per a la meva columna vertebral com per a la meva autoestima. No cal dir-ho: passo de llarg com un covard de merda.

Quan arribo a Loring trobo la dependenta atabalada amb una piràmide de facturació, i és ben obvi que la meva presència la destorba. Me n'adono que falta poc per sant Jordi, deu ser molt emprenyador demanar rareses en aquests dies. M'ho fa saber de forma elegant: durant dos minuts segueix teclejant, com si jo no hi fos.
-Busco un llibre de Joan Fontcuberta, Deconstruint Ossama, amb cobertes islàmiques... -balbucejo en veu baixa, solidari de la feinada que té damunt la taula.
Ella canvia de pantalla i tecleja. Fa un gest amb els llavis, com si mengés un xiclet caducat o de gust nefast.
-Des del dos mil vuit que no el tenim. Ara, que si vols em deixes el teu mail.
En aquest instant entra una parella de guiris anglosaxons, cridant per demanar si tenen una història del jazz. L'estupidesa del món és infinita, penso.
-Lluisba noranta-cinc -dic l'adreça de correu, però els crits dels bàrbars sonen molt més.
-Lluïsa? -demana la dependenta, i alça la mirada per primer cop, per veure el transexual que té al davant sense haver-se'n adonat.
-Lluïsa no, lluisba. Llu-is-ba. B i A són les inicials dels meus cognoms... -però em penso que no acabo la frase, giro els peus i m'encaro a la sortida. Desitjo amb totes les meves forces que a Loring no tinguin ni un puto llibre sobre jazz. Abans d'atènyer la porta sento la noia:
-Jazz? Sí, en tenim tota una secció, allà al fons.

Prenc el metro -línia lila-. Al meu costat hi ha una actriu de sèries de TV3, molt guapa. Empeny un cotxet amb una criatura d'un any, una monada. Li somric mentre ella diposita la roda davantera dreta del cotxet sobre el meu peu esquerre. Seguim així fins a la parada de Passeig de Gràcia.

Quan ixo al carrer espurneja. Porto unes sabates del tot inapropiades en cas de pluja. La darrera vegada que em va passar això vaig agafar una galipàndria de l'hòstia.

No sé quants amics incondicionals té en Galderich. Però jo crec que si algun d'ells ha llegit fins aquí, una mica sí que deu haver empatitzat amb mi. Això no em treu -naturalment- les ganes que tinc de passar-lo per la cimitarra.

Nota bene:

• Tot això que he explicat és completament veritat, i veritat de la bona. Tan sols he obviat les coses boniques i alegres que m'han passat -així com les neutres- per no desfer l'encant del relat. Només afegiré que he gastat els trenta-cinc eurus en llibres. Cosa rara en mi, que no faig mai despeses innecessàries perquè és la meva forma de contribuir a la destrucció del sistema.
• Els mots cony, merda, hòstia i puto estan posats per a no defraudar els lectors/es que troben inadequat que un mestre de primària s'expressi en termes malsonants. També estan dedicats als lectors/es pietosos, que encaren la setmana santa amb il·lusió de beats i beates. 

Pantone republicà

Roig

En Quel va pensar que d'això se'n diu sort: tenir vint-i-tres anys quan el teu país proclama la república. Ser jove en aquest país, resplendent com una donzella que pren comiat de verge. L'Alfons de Borbon havia fet les maletes bo i escuat, i qui sap on les desfaria. S'havia escapolit mar enllà. Tretzè i últim li deien ara, i deuria ser la malastrugança del número. Sembla que el rei es va embarcar al port de Cartagena. Tot entresuat, deuria demanar quin era el primer vaixell que salparia amb destí a l'estranger, i on anava. Aquí está el buque Príncipe Alfonso, con rumbo a Marsella, li van haver de respondre. Marsella! Com deuria sonar el nom d'aquesta ciutat, a les orelles d'un rei desposseït?

Arreu d'Espanya estenien la bandera nova, llustrosa i plena d'aire. Unes sabates flamants per anar al ball. El drap nou ondulava tres colors en palaus i fàbriques, estancs, places i cafès, cabarets i fanals. Als tallers de confecció, les operàries cosien la tricolor al capdamunt dels lligacames.

Poc més tard, una gitana que baixava de Montjuïc va augurar a en Miquel quin futur abundant tindria: amor, diners, salut a prova de bombes. Però tot d'una va callar, i una ombra de comediant li va enfosquir el blanc dels ulls.
-Hi ha una cosa que no te la puc dir, busnó, de la mulé no'n dic ni mu.

Groc

Morat

A les capses hi duiem tota mena d'expedients i de testimonis. Horrors, plànols de camps i de presons, cartes dels interns, decisions secretes i, per descomptat, retalls de diaris. Tots aquells documents ens havien semblat apassionants en el moment de reunir-los, però no vam tardar en considerar-los vulgars i redundants. Per fi vam expressar en paraules allò que sospitàvem des de feia temps: que la història del feixisme, amb independència de la diversitat de països i de pobles que ho havien experimentat, era uniforme.

Buscàvem una altra cosa. Alguna cosa singular, compendiadora, un d'aquests esdeveniments o fenòmens que tenen la qualitat de condensar una veritat llargament difusa. Teníem la convicció que una calamitat tan enorme com el feixisme i la posterior monarquia, extesa sobre tot el territori d'Espanya, per força havia d'haver produït manifestacions d'una condició nova, mai vista abans, de les que es qualifiquen com a sobrenaturals.

________________
Notes de confecció:
Els textos són manipulacions procedents de Kadaré, I., Spiritus, Alianza Editorial, Madrid, 2000 i Bosch, L. Les petges invisibles, Pagès editors, Lleida, 2006.
En ambdos casos el text està grapejat intencionadament i maliciosa (en un cas amb permís de l'autor i en l'altre sense).

La república deca(-pita monarques?)

Aquest serà el darrer apunt republicà previ al dia 14 d'abril, quan ens hem citat -com sempre virtualment- per a celebrar la proclamació de la Segona República. I jo pensava que volia evitar nostàlgies i metàfores tristes, proclames, discursos, apologies, ferides obertes.

Què em pregunta a mi, la república? I m'han sorgit deu preguntes, per això poso el deca- al títol.

1) La república és l'organització política que parteix de la igualtat de les persones. Els altres sistemes es basen en diferències verticals: rei - súbdit, bisbe - fidels creients, amo - criat. En aquest sentit, la  república és horitzontal. És per això que els monàrquics van drets i els republicans jaiem? 

2) Els independentistes catalans van dividits i aquesta pregunta potser dividiria més. Quan s'arribi a la independència, els independentistes catalans han previst si Catalunya serà republicana o monàrquica? Buscaran la línia dinàstica perduda de Pere el Cerimoniós? Bastarà amb nomenar Jordi Pujol Comte de Barcelona? Mas i Duran rebran el títol de Molt Honorables Senescals? 

3)  Farem un referèndum popular, no vinculant i lúdic per la República? També el pagarem voluntariosos de la butxaca mentre oferim els nostres impostos a la monarquia? 

4) Esquerra Republicana de Catalunya és certament de Catalunya, és una mica d'esquerres (però amb cura de no molestar l'oligarquia) i gens republicana. Per què parlen de tantes coses i mai de república? Quin embolic tenim aquí? Qui els va vendre la franquícia?  I ja posats: és cert que en Carod ara treballa d'assessor per a una gran empresa de la sanitat privada? 

5) Quan arribarà la tercera república espanyola, la família Borbon haurà d'emigrar depresseta. És possible que se'n vagin a qualsevol dels paradisos fiscals on tenen guardats els quartos, per a poder extingir-se còmodament. Com que la majoria d'aquests paradisos són illes, i sabent de la seva afició per la navegació a vela, és probable que emigrin a bord del Bribón. Hi haurà paparazzis en llanxes motores fent fotografies de Letízia en bikini, estesa a la coberta de popa? A les illes Caiman els tractaran de nouvinguts?

6) Quan es va acabar el franquisme no hi va haver judicis ni venjances. Per tant, la qüestió anterior no deu tenir sentit. Els hereus de Franco segueixen gaudint del fantàstic pazo gallec de Meiràs. Els Borbon seguiran al Palacio real i vindran als estius al Palacete Albéniz, com si res? També esquiaran a Vaquèira i ens haurem de conformar amb riure obertament quan es fotin de lloros?

7) Un membre de la família reial és un ex-jugador del Barça. Podríem aprofitar la proclamació de la república per enviar el Barça a l'exili, també, i poder tenir els telenotícies i els caps de setmana en pau? 

8) Tot i horitzontal i igualitària, la república té un representant que és el President de la República. Sol escollir-se entre persones de prestigi inqüestionable, equànims, assenyades, capaces de representar dignament l'estat que presideixen. No serà empresa fàcil, aquí, i caldria anar-hi pensant. O bé preveure una llei que permeti -com en el futbol- fitxar estrangers que marquen la diferència. Aquesta és una pregunta oberta, perquè cadascú pensi candidats. A mi només se m'acuden Naomi Klein o Noam Chomsky, a cop calent. 

9) La proclamació de la república no és una revolució en sentit estricte, però és un bon moment per fer cau i net. Caldria anar pensant, també en aquelles persones i coses que ens agradaria renovar, reciclar o reutilitzar. Això és de nou una qüestió oberta, que cadascú ha de decidir. Jo només he començat la meva llista, i de moment només hi he posat tres noms: Mossèn Ballarín (que vagi a evangelitzar els habitants d'Ummo), Ramon Tremosa (que agafi el pic i la pala i vagi a desfer els aeroports que va promoure i ara cal tancar), i Joana Ortega (que es matriculi a la facultat de Psicologia i després ja en parlarem). 

10) A Espanya, el republicanisme està invisibilitzat. Com si d'una tendència sexual rara i secreta es tractés, només se'n parla a mitja veu. Acceptem que la monarquia és natural, com Convergència a Catalunya, com la pudor a la caca. Iniciatives inofensives i menudes com aquesta festa republicana als blogs contribueixen a res? Els blogs republicans som més guapos que els altres? Els blogs que no hi participen són monàrquics? Quin percentatge farem? (Sí, ja sé que són diverses preguntes en una, però havien de ser deu preguntes per a que tingués sentit el deca-).

En companyia d'ombres i repúbliques

Aquest cop no jugaré amb la veritat i l'altra, la ficció i la realitat. Allò que dic és allò que hi ha. Tant em costa escriure així, que m'he hagut d'obligar a fer-ho, a escriure-ho.

Les perspectives no són bones. No es tracta de l'optimisme o del pessimisme, dels punts de vista: de vegades les coses són, més enllà de les ganes, la voluntat i la mirada. Parlo de les coses de la feina. La tendència és dolenta, el curs s'acaba enmig d'un incertesa estranya i el curs que ve serà pitjor. Ni boles de vidre, ni Tarot, ni presidents repentinats augurant un bon futur: pinten bastos. És ben senzill: quan l'amo s'arruïna jugant a la ruleta del Casino d'Estoril, el criat es queda sense feina. Jo em quedaré sense feina, els hospitals perdran llits i les escoles, mestres. Delirant i fosc: és la doctrina liberal.

Entretant, a l'oficina de la caixa de sota de casa canvien els logotips i varien una mica el llenguatge de la seva publicitat. Però tot segueix igual, i quan els empleats surten a fer el tallat, duen aquella arrogància als gestos. Somio que li calo foc un cop més. Després, esgarrifat, me n'adono que si el foc pren amb fúria, cremaria també el pis on visc, les meves coses. Sóc un Neró de barri, en somnis. I quan em llevo, amb les presses, oblido els somnis. La meva ràbia es liqua sota el sol, torno a ser la formiga desorientada aclaparada per tantes coses per fer.

Tot va així fins al vespre, quan miro un documental filmat a la població senegalesa de Saint Louis i somio una fugida plàcida, definitiva. Lluny de Catalunya i de Convergència, lluny de Catalunya Caixa. No m'hi vindran a entrevistar mai ni en Miquel Calzada d'Afers exteriors ni els d'Españoles en el mundo: hauré renegat per sempre.



Quedar-se a l'atur més endavant dels quaranta és un gir imprevist i un mal gir. De tot el que he dit només valen les ombres del títol: viure amb les ombres, llevar-s'hi, allitar-s'hi.

Volia escriure sobre les ombres de la Repúbica, de la qual ens en queden ombres disperses. Però finalment només he parlat de les meves ombres.

També ho aprofito per dir: busco feina a partir del juny. O bé un mecenes que em digui té, vés-te'n al Senegal i em vas enviant les teves cròniques. Hauran de ser en francès, però. Que malgrat tot, tant França com el Senegal són repúbliques.


_____________________________
Notes:
1- La fotografia del capdamunt me l'ha enviada l'amic Jordi Girbén, proveïdor de somnis.
2- En aquest post no hi ha cap ficció. Estic fent un tomb impremeditat vers el realisme. Estic pensant seriosament sobre com m'ho puc muntar per a viure al Senegal.

La trista història del primer Consultori filosòfic on-line

En Frederic Roures havia nascut en una casa humil de Barcelona. Tot i el cognom robust, son pare havia estat un modest barber de barri que va fer l'ànec poc després de jubilar-se i traspassar-li el negoci al Fateh-Alí, un xicot que venia d'Islamabad, fugint de la misèria i els barbuts. Era un afaitador excel·lent.

Just en morir-se el pare vidu, en Frederic s'havia quedat sense feina. De manera que inesperadament, la vida li va donar temps lliure i quatre calerons. Va poder fer per fi allò que tantes vegades havia somiat: aturar-se a mirar, aturar-se a pensar. Però per més tombs que li donés, no sabia decidir què fer amb la vida del davant.

Un dia va convidar dos amics a fer unes cerveses a la Taverna Fermín. Un d'ells (en Felipe) era empleat de banca i va voler aconsellar-lo professionalment:
-Un cinquanta per cent de la pasta a termini fixe. Un vint a termini curt. Un vint per fer reformes al pis i un deu per donar-te uns capricis. Per començar, podries anar de putes. Però a un local de qualitat.

En Frederic feia molts anys que coneixia en Felipe i ja sabia que era un cretí. En aquell instant, però, li va semblar la persona més meravellosa del món, perquè li havia mostrat el sentit de la seva vida, la direcció que volia prendre. La gent és miserable i trista, va pensar, primària i mesquina. Pensen poc i malament: allò que els cal és ampliar les perspectives i els conceptes. La gent demana filosofia.

En Frederic es va comprar un bon ordinador i va contractar una línia d'Ono de deu megues, i va obrir el primer consultori filosòfic d'Espanya. Era una bonica web de colors càlids i equilibrats: www.ErgoSum.es. El nom en llatí evitava les estèrils polèmiques sòcio-lingüístiques i li permetia aconsellar clients des de Badajoz a Albacete, de Puigcerdà a Fuerteventura. L'estudi de viabilitat que li van fer a Barcelona Activa oferia un potencial de clients que rondava els vint milions d'usuaris.

Els vint milions de desemparats per la filosofia que li havien vaticinat tardaven en arribar. Fins a sis mesos més tard -traient teranyines del teclat- no va arribar la primera consulta:

-Els blogs són el futur de la literatura?

No va tardar en respondre. Però l'espera li havia alterat l'humor, i no va poder evitar un cert to amargant:

Estimat congènere: com ja deus saber, des que es va democratitzar la cultura i l'escolarització es féu obligatòria, hi ha moltíssima gent capaç d'escriure. Això ha donat alguns bons resultats, però alhora ha creat problemes i molèsties. Si no sabessin escriure, els gamberros no deixarien frases a les parets, ni els ximples embrutirien els idiomes amb aquest pseudo-llenguatge dels SMS i dels correus electrònics. Els ociosos que es creuen intel·ligents, enlloc de fer blogs, ajudarien més en les feines domèstiques.
No, amic meu: els blogs no són el futur de res, sinó una més de les excrecències que ens ha deixat la universalització de l'ensenyament.

Quan va enviar la resposta, hi va adjuntar el preu de la consulta, amb un descompte per ser el client número 1000 (les mentides pietoses són un dels puntals del marqueting). Però apenes tres minuts més tard, va rebre aquest nou missatge:

-Filòsof dels pebrots:  no tan sols no penso donar-te ni un cèntim, sinó que explicaré al meu blog que ets un imbècil, i provaré de xafar-te aquest negoci de merda.

Fins quatre setmanes més tard, en Frederic no va rebre la segona petició d'ajut filosòfic:

-Senyor filòsof: em caso el dia 23 d'abril, i li vull escriure a la Maribel una declaració d'amor profunda, sincera i veritable, per llegir-la a l'altar. No vull caure en tòpics ni frases fetes. Em podeu donar un cop de mà?

En Frederic es va abocar a les tecles, com posseït pel llamp:

Allò que demaneu no és un cop de mà, sinó un cop de puny als morros. Sembla mentida: amor és un concepte tret de la literatura romàntica, una fantasia per a melancòlics. Amor és, de fet, aquell sentiment que es genera després de passar una estona amb un individu que ens resulta atractiu sexualment, i pel qual acabem generant una certa empatia. Si voleu que us comenti la data que heu escollit per al casori -des de la perspectiva filosòfica-, cal considerar que és una segona consulta, i us l'hauré de facturar apart.

Tres dies més tard, el nuvi va tornar a la web d'en Frederic.

-Allà on sigui que t'amaguis, allà et trobaré i t'esclafaré el cap i els testicles. La Maribel va llegir la teva resposta i va trobar que anaves encertat. Va cancel·lar el casament i va marxar en companyia de dos nois senegalesos a la caseta de Sitges.

La tercera consulta va ser la definitiva. Assenyala el punt on la web i en Frederic desapareixen per sempre.

-Senyor: represento una entitat bancària que vol obrir una línia de banca ètica per a captar clients amb sensibilitat social (aquí hi havia el link a un conegut banc/caixa). Estem demanant l'opinió de gent del món de la cultura i del pensament per tal de dissenyar la millor campanya publicitària.

Lleugerament fatigat, amb una estranya sensació de navegar a la deriva, en Frederic va escriure:

Estimat banquer: no comprenc com algú gosa unir els mots banca i ètica. No hi ha res en la naturalesa humana que ens permeti sospitar que això sigui possible. El món és un desastre absolut gràcies -en bona part- a la gent com vostè. Sentir el mot ètica als seus llavis em fa venir ganes de vomitar, tant filosòficament com literalment: per la vostra culpa acabo d'embrutar el teclat, la samarreta i els calçotets (no m'he dignat vestir-me decentement per a escriure-us).

Tres dies més tard, els Mossos d'en Puig van haver de rebentar la porta: l'ordinador estava destrossat, i el cos d'en Frederic Roures no hi ha periodista ni crònica que gosi descriure'l. El sots-comissari Fernando Robles sap que l'assassí és un dels tres clients, però quin? La solució de l'enigma, fos quina fos, no evita el nus a la gola que se'ns genera davant del drama humà, de la terrible tragèdia del pensament a Espanya.



________________________________
Nota: aquest apunt forma part d'una sèrie de pròlegs que ens conduiran fins al dia 14 d'abril, en què celebrarem l'aniversari de la Tercera República espanyola. El viatge és un llarg i dolorós passeig per les misèries de la nostra malaurada península (sense comptar-hi Portugal ni Gibraltar).

Confessions veritables

1. Confessar-se per escrit

Escric en una terrassa del Passeig de Maragall. Les sis de la tarda, fa un sol discret i l'aire dispersa el fum de la cigarreta dins el núvol tosc i fosc dels gasos dels cotxes. Estic sol. Escric però alço la mirada sovint, per no perdre'm els detalls dels homes i dones que van amunt i avall. Observo roba, pentinats i gestos.

La primavera arriba furiosa a Maragall: melics, espatlles daurades, ventres, cuixes. Sumant les parts nues, en una sola hora de mirar he vist quatre dones completes sense comptar els pubis. Tampoc no he vist popes, però les transparències expliquen la llicència. Salvat-Papasseit només podia veure dolços turmells. Procuro caçar bocins de converses importants i els anoto. No sé perquè ni per quan.
-Tu vives conmigo, y tus hijos viven contigo. Pero yo no vivo con tus hijos.

La primera impressió és que potinejant ben poc la frase en sortiria un endecasíl·lab a la manera de Gil de Biedma, però llavors qualsevol que la llegeixi pensarà: això és literatura, aquesta frase no la vas sentir pel carrer, no podria creure-ho.  

Això que he escrit fins ara és veritat o és mentida? La setmana passada vaig escriure el relat d'un viatge que, tot i estar planificat, encara no he fet. El viatge és mentida? Dins la narració hi havia una veu que anunciava tenir un càncer. Entre els comentaris, després, en va aparèixer un que lamentava aquest element: no es juga amb el càncer -diu- no s'hi fa broma. Em va sorprendre, perquè no hi havia cap broma. No és gens divertit pensar que en tens tots els números.

A mig matí un amic m'envia pel correu un text que em fa sentir bé. Tan bé, que en copio fragments:

L'imaginari català mai no ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra [...]. En el cas de Catalunya ens hem conformat tot sovint a pensar que la màxima expressió de la fantasia era el comte Arnau i que el futur no passava de les filatures [...] ni tan sols les aportacions de Perucho o Pedrolo...

Intueixo (o dedueixo) que Catalunya no és un bon lloc per a la ficció, un espai vedat a la fantasia. Potser el predomini de la botiga, el comptable i la gestoria han garbellat el món, han recollit el real, han eixalat l'irreal. Clar i català podria ser una declaració d'odi a la ficció. Que imaginen ellos! Avui he sentit que un tal Puigcercós diu d'una tal Chacón: és una espanyola nascuda a Catalunya. Quin gust pel realisme naturalista! Com podem dedicar-nos a la ficció, si el país vol sentir peix al cove?

A la taula del costat, un home sol com jo llegeix el diari amb atenció. La Vanguardia. Estic convençut que ho dóna per fet: que té davant del nas uns papers que contenen la veritat. Catalana i prestigiosa, La Vanguardia deu tenir valor notarial als seus ulls. Si allà hi diu càncer vol dir càncer. I si diu govern dels millors és que els millors governen.

Una ràfega de marinada humida li arrabassa un full i el du amunt, i després el fa girar al voltant d'un plataner. Una espiral ascendent i estranya. Em sorprèn que l'home no s'hagi alçat a recollir el paper eòlic, però de seguida ho entenc: li sona el telèfon amb els acords de Born in the USA, allò de l'Springsteen. Fa una ganyota de disgust però respòn.
-Marissa, no t'ho creuràs mai, però... saps on sóc? A Sancho de Ávila, sí. Un vetllatori d'aquells, ja saps. La Montserrat, sí, la segurata de la feina. Es veu que ha estat de cop. Escolta, et deixo: vaig a donar-li el condol al fill, sí, en fi, ciao.

L'home es guarda el telèfon i gira els ulls per identificar el públic del monòleg. Topa amb la meva mirada: la hi sostinc. Medito la possibilitat d'aplaudir-lo. Em dedica un mig somriure que vol dir vès, la vida és difícil. Poc més tard arriba una noia que li somriu. Una noia de quaranta llargs: fa temps vaig comprendre perquè ma mare anomenava noies les seves amigues de setanta.

Quan ella és a la vora m'esgarrifo. Arrabasso La Vanguardia d'una revolada i me la poso davant de la cara. Quedo amorrat al calçotet d'un jugador de l'Sporting de Gijón, a mitja plana. No pot ser -remugo per dins- aquesta noia... és l'Aurora! Quedo sepultat per un allau d'imatges de joventut: llits de pensions, platges nudistes, alcohol, racons de l'espigó de Sitges. La primera nòvia! Recordo com si fos avui aquella sentència seva:
-Bruce Springsteen fa música per a estúpids.

No és veritat que hagi escrit aquestes línies al Passeig de Maragall, però la resta no és mentida.

2. Confessar-se en efígie

Em fotografio a mitja tarda. Sense retocs, la fotografia no menteix. Provo de saber com es veu la realitat sense intencions.

La realitat, detallada o amplificada, ens du a la fantasia i potser a l'aparença de mentida. Kandinsky va pintar quadres abstractes que són la visió d'unes cèl·lules sota la lent d'un miscroscopi. L'excés de realisme és ficció.

Els bocins són fragments del meu cos. Un cos de quaranta-sis anys, que fuma, que menja, que dorm més o menys bé, que pren cafès. Que darrerament té dolor al nervi ciàtic (cama dreta) i al qual l'acupuntura gairebé va salvar de les migranyes. Operat de carnots, d'amígdales i de fimosi. Té una cicatriu menuda al palmell de la mà esquerra, d'una caiguda al Montnegre.

Hipotens, no arriba als 170 centímetres d'alçada. Va perdre els cabells de la part superior del crani entre els 27 i els 39 anys, després l'al·lopècia es va aturar per imperatiu genètic. Si fa molt de fred se li gelen els peus i les puntes dels dits de les mans. A partir dels quaranta va començar una imparable pèrdua d'oïda, més notable a l'esquerra (vora el 10%), i de visió en ambdós ulls, de manera que ara gasta unes lents progressives que li van fer (oferta 2 x 1) a l'Òptica Universitària que hi ha a Pare Claret/ Sant Quintí, pel juliol de 2010. Li van costar 90 euros (la montura era reusada de les ulleres anteriors).

Quan comença la calor mostra lleus eczemes a la pell (mans i cara). Una vegada va patir de morenes i de vegades li falla el mecanisme del hiatus. En les anàlisis sanguínies periòdiques es detecta un nivell irregular de transaminasses i de glòbuls blancs. El peu dret és lleugerament més gros que l'esquerre, de manera que si camina molta estona sent molèsties: les sabates són simètriques, els peus no.

A partir dels quaranta els cabells blancs van guanyant espai als negres, i la pil·lositat del cos tendeix a disminuir en densitat. De vegades, quan es dutxa o es contempla nu, recorda aquell instant (entre els dotze els i catorze) en què mirava atònit com les cames i el pubis s'anaven omplint d'uns pèls negres, gruixuts i desconeguts. Va deixar d'afaitar-se als quaranta-dos perquè la pell de la cara reaccionava amb petites patologies a la fulla d'afaitar o als cosmètics que s'empren en l'operació.

Ocasionalment, dut per un instint que no se sap reconèixer, s'arrenca amb ràbia un pèl hirsut que li ha brotat al lòbul de l'orella.

Joan Fontcuberta - Ivan Istochnikov

al fotògraf Joan Fontcuberta,
a qui el dia 2 d'abril se li dóna el premi nacional de cultura 

(Traducció de la necrològica apareguda al Butlletí de l'Associació de Fotografia "Soljenitzin", de Sant Petersburg, març de 1995, signat per la periodista Linka Leka).

Ivan Istochnikov (Stalingrad, 1946 - Sant Petersburg, 1995) fou un dels pioners i impulsors de la parapsicologia russa. Com a membre fundador de la Societat Científica i Paracientífica del Poble, li devem un gran nombre de publicacions i estudis, alguns dels quals romanen inèdits. Entre els treballs publicats, destaca especialment la cabdal Metapsíquica i metempsicosi: estudi social de les aparicions de difunts al Gulag de Krasnoyarsk (1984).

Istochnikov no ho va tenir fàcil durant l'etapa soviètica, malgrat l'habilitat que va mostrar en posar un nom escaient a la seva societat parapsicològica. L'estat bolxevic no veia amb bons ulls res que defugís el realisme social i la ciència empírica. La metafísica dels apareguts, espiritismes i demés sempre es va considerar una falòrnia potencialment perillosa.

Si li donaven una beca mínima es devia tan sols a la possibilitat d'obtenir eines militars i policials a partir de les paraciències o del més enllà: telepatia, telekinesi, psicofonia, etc, haurien estat armes poderoses, capaces d'inclinar la balança en cas de conflicte a gran escala, i podien resoldre petits casos de dissidència interna.

Com que les beques estatals no li haurien permès viure amb dignitat, Istochnikov va treballar molts anys en el desenvolupament de projectes a la fàbrica Zenit, i fou un dels creadors de la famosa Zenit E Reflex, prodigi de la tecnologia fotogràfica -i que la majoria d'antics professionals del sector encara veneren avui.

Tot i que les dades podrien ser poc fiables, sembla que Istochnikov va valdre's de la maquinària i coneixements de la Fàbrica 35 on treballava per a crear un filtre òptic polèmic i controvertit, l'Obmanfiltr (literalment el filtre del frau). Un misteriós enginy que podia distingir entre la matèria real i la que procedeix dels altres mons: fantasmes, plasmes i ectoplasmes, bubotes, i esperits. El procediment era senzill: calia prendre dues instantànies (una amb filtre, l'altre sense), i després comparar els resultats. Les diferències eren la prova irrefutable de l'aparició

Fins aquí tot sembla una història de passions humanes i d'invents estranys. Però el dia 26 de febrer de 1995, Istochnikov va sentir alguna presència estranya a casa seva, i li va demanar a la seva esposa Irina que el retratés de seguida, seguint el mètode de l'Obmanfiltr. Les dues instantànies resultants són aquestes:

1- Ivan Istochnikov i l'ésser suposadament paranormal, tal com els va captar una senzilla Zenit sense filtres.

2- La mateixa escena, amb la càmera que duia el filtre incorporat: l'única presència real que es detecta és una estranya columneta de fum, mentre que Ivan ha desaparegut: no era un ésser real.

(Les imperfeccions que s'observen a la segona imatge s'han atribuït a dues possibilitats: que el filtre de Istochnikov presentés algunes deficiències o bé (segons la tesi Meinhoff-Vaader) als efluvis d'una energia desconeguda -antimatèria?-). Tenint en consideració que finalment Istochnikov no era un ésser real, sembla plausible que no fos capaç de crear un aparell perfecte.

Les coses, fets i anècdotes esdevinguts a Rússia són opacs. Tant li fa la dinastia Romanov com Rasputin, l'estalinisme, la Perestroika o la democràcia: sempre ens topem confusió, embarbussament, obstrucció. Malgrat tot, consta oficialment que la data de la mort d'Ivan Istochnikov és precisament el dia 26 de febrer de 1995.

Irina Istochnikova, la seva vídua, va desaparèixer en un tràgic accident d'aviació quan sobrevolava la regió de la Tunguska i amb ella es va perdre la pista dels treballs del marit, així com el relat dels fets d'aquell llunyà mes de febrer.

___________________________________
Notes:
1- Mai no he estat partidari de celebrar premis nacionals. Però sempre hi ha excepcions, perquè cal i perquè ser integrista no du enlloc.
2- Aquest post apareix per una iniciativa del Galderich, del blog Piscolabis librorum.