Gana de pàtria

Hi ha persones que pensen, a poc a poc, si és més rellevant la gana que la fam. Hi ha persones vives (que viuen al 2014, al segle XXI de l'era cristiana) que es demanen si la gana es podria esperar a la independència de Catalunya, perquè la independència els omplirà la panxa i és tan sols una qüestió de paciència (paciència que han de tenir els famolencs, perquè els patriotes independentistes ja tenen prou pressa). I persones que pensen que la fam la resoldrà Europa, a poc a poc.

Hi ha persones vives que creuen, en canvi, que els famolencs només cal que esperin una mica, fins que els brots verds brotin al menjador dels qui passen gana. Persones vives que pensen que la gana és una cosa que els passa als altres. Com la mort, que només afecta -invariablement- als altres.

Hi ha persones que semblen sensates però són molt patriotes de vés a saber quina pàtria, i que li retreuen a Càritas que parli de la gana quan cal parlar només de les pàtries. Hi ha persones que deuen pensar que la gana és un luxe, un vici capriciós, un càstig merescut o una qüestió secundària.

Hi ha persones que no han passat mai gana, o que només passen gana de pàtria i no tenen ganes de pensar en la gana de l'estómac. Hi ha persones que pensen: que la gana sempre és un dolor metafòric, com la gana de país propi o de dret a decidir, o la gana de guanyar la lliga de futbol, o la gana de tenir diners, sexe abundant i un Mercedes Benz. Hi ha persones vives i relativament cultivades que no saben: que gana és un dolor punxegut a l'estómac, insupotable i humiliant. Els qui no han passat mai gana s'inventen ganes perquè envegen els qui passen fam. Com els fidels envegen els adúlters i els adúlters els fidels. Com la gana europea enveja la fam africana. Els qui no han passat mai gana de vegades parlen de l'assumpte en un restaurant, al final, durant els cafès.

Persones que mai no han passat mai gana discuteixen si és oportú parlar de gana quan sembla tan interessant parlar de sentències, declaracions, periodistes afins. Abans que la gana o la fam, s'estimen més debatre si Pilar Rahola o Marhuenda, dos exemplars de perfil idèntic: porcinament generós.

Persones cultivades i amb títols universitaris decideixen si la gana va abans que la sobirania nacional. Solen concloure que no basant-se en textos, estudis, comissions parlamentàries, enquestes, informes, constitucions i declaracions universals de drets inalienables. Tots els informes han estat redactats a la cafeteria del Congrés, Parlament, restaurant pagat amb ticket. Si la reunió s'allarga truquem l'empresa de càtering: no tindrem el cap prou clar si duem la panxa buida.

A Espanya, els ministres no volen parlar de gana perquè no encaixa en el discurs de la recuperació. A Catalunya, els consellers postposen la gana al referèndum. El senyor Junqueras obvia la gana i es planteja fer una dieta urgent per si venen eleccions i l'adbòmen li prèn vots. Té gana de vots i li costa molt pensar en una gana de fam, en una gana de pa, en una gana que és tan sols gana.

Hi ha panxuts del Passeig de Gràcia, Munich, Paseo de la Castellana i Palm Springs que desitgen la silueta del somalí. Per follar-se-la si és dona, per veure-la al mirall si és home. Hi ha una desgràcia enorme i poderosa al cor dels vius del 2014. Perquè no entenen la fam.


Quina pobra gana deu ser tenir una gana tan sols literal. D'aquesta gana que només és gana i prou ara no toca parlar-ne, diuen les persones vives i més o menys cultivades que viuen a l'any 2014, al segle XXI de l'era cristiana.

Aire fred

Els darrers dies han anunciat la primavera pels carrers, el cel s'omple de llum, el termòmetre s'alça als matins i els núvols tenen la lluïssor refulgent del sol nou. I no obstant això, aquesta estança és terriblement freda.

Obro la porta enmig d'un silenci que, a les escoles, és estrany. He arribat abans d'hora per a preparar la feina, quan l'edifici és quasi buit. Ressonen algunes passes i se senten remors llunyanes. La porta grinyola lleugerament i entro a l'antiga biblioteca, ara a mig reformar. Els armaris i les estanteries estan pel mig del pas, els llibres s'apilen damunt les taules per anar-los triant i garbellant. Com que m'he de moure per un petit sector de la biblioteca, he encès tan sols la meitat dels llums. És llavors que ho penso: l'aire és molt més fred del què m'esperava.

En tocar una pila de llibres s'alça un núvol de pols que troba un raig de sol, i guspireja d'espurnes d'or.

Selecciono una mostra de les diverses revistes, n'agafo una de cada: Tretzevents, Cucafera, Reporter.doc, Cavall Fort, Okapi... L'exemplar del Cavall Fort és antic: novembre de 1990. La portada em ressona, i sento una emoció estranya a la mà que el sosté. Intueixo que... i llavors passo els fulls depressa, depressa fins a la pàgina vint-i-vuit.

El novembre de 1990 vaig publicar el conte Canviar de casa en aquesta revista, que va il·lustrar la meva mare. Al peu del text hi apareixen els dos noms. M'assec i contemplo, enmig de la biblioteca deserta, aquell núvol de pols que daura el sol just a l'instant en què es desfà per sempre.

Banderes dels nostres avis

Insisteixo: com és que als barris de la perifèria no hi ha banderes de cap país?

La imatge de les banderes esteses als balcons és un record vague de la meva pubertat: Franco havia mort i hom s'afanyava en celebrar-ho. En aquell temps jo també era innocent, i sempre guaitava els balcons. Duia un recompte eufòric dels nostres. Al bloc de pisos on vivia amb el pare i la mare hi havia dos balcons guarnits: el de casa meva i el d'un veí [el fill del qual va assajar una atzarosa carrera de poeta]. El número dos em va semblar, llavors, l'expressió d'un plural de promeses.

Van passar els anys i les banderes es van cansar d'aigualir-se al sol. Durant molt de temps les més habituals feien referència a un club de futbol que fa de tapadora d'empreses dedicades al blanqueig de diners i el frau fiscal: em vaig desinteressar del tot per un fenomen que, de sobte, em semblava una remota ximpleria tribal. Vaig concloure que les banderes als balcons tan sols expressaven furors primaris, l'ingenuïtat o un tedi còsmic.

Amb les primeres onades de la benhaurada arribada d'estrangers, molts balcons van obtenir colors nous i llampants: brasilers i equatorians, peruans, colombians, marroquins, senegalesos, argentins, cubans, paquistanesos... En aquell instant vaig pensar que les banderes eren una sort i un esquitx d'alegria, el símbol que el món s'unia i es felicitava per aquella dansa dels colors. Algunes banderes em van obligar a remenar enciclopèdies i descobrir que havia trobat la casa d'uns tibetans, d'uns bangladeshians, d'uns camerunesos. Se'm dibuixava un somriure als llavis i secretament demanava a la fortuna que els fos propícia.

En brevíssimes etapes del temps viscut, uns balcons escassos i llunyans van obtenir els colors de l'antiga, meravellosa república. A la botiga de teles més aprop de casa vaig demanar si la tenien. Una senyora gran i malagradosa em va respondre que no sabia de què li parlava. Trist i escuat vaig marxar mentre, de reüll, observava una bandereta estelada. En aquell instant no em va inquietar gens. De tornada a casa vaig processar el meu desencís dient-me que, al capdavall, jo no he estat mai de banderes i mai no n'he penjada cap al balcó, ni a la solapa ni enlloc.

Avui assisteixo entristit i decebut a una exposició de banderes amb estrella, com el logo de La Caixa. Duc una llista de les estranyes variants que presenta, i que mostren un simbolisme gairebé indesxifrable: em diuen que l'estel roig indica les joventuts d'un partit de dretes, i les estrelles blanques sobre fons blau, les d'un partit d'esquerres. També n'hi ha d'estrella blanca sobre fons verd, que responen als homes i dones que volen un país ecològic. Hi ha estelades amb els colors del Barça, un missatge que no puc decodificar. Reivindiquen un Barça independent... de què o de qui? Del dictador de Qatar? Dels oligarques? I en aquest cas de quins oligarques: els catalans o dels brasilers? És depriment que altra vegada una cantonada del meu pensament conclogui: que les banderes expressen furor, ingenuïtat o tedi. I potser també proclamen misèria sexual: qui folla amb passió i plaer dubto que pensi en penjar senyeres. Però em puc equivocar, és clar, i em cal demanar disculpes per anticipat. Són les conseqüències del meu ànim abatut.

Arrossegant els peus, ara camino pels carrers recomptant amb una espurna d'esperança quasi residual els balcons on no hi ha banderes. Miro i remiro els balcons que lluen nus, o bé vestits de mitjons i calces, samarretes, jerseis, pantalons, bufandes, jaquetes del Dectahlon, draps de cuina, feliços llençols i coixineres. Repasso els anys viscuts, les esperances i les decepcions viscudes.

Un dia de fa pocs dies vaig repassar les memòries del meu avi, un home de la república que va donar la vida per la democràcia a Espanya. Hi ha una fotografia vella i de color sípia que m'estimo molt. Pel càrrec que ocupava, un dia va oficiar el casament entre un milicià i la seva promesa. És un acte petit, celebrat quan la guerra està perduda per al bàndol democràtic perquè l'han guanyada els feixistes (els d'allà i els d'aquí) i els nacionalistes (els d'allà i els d'aquí). Darrera seu hi ha tres banderes, posades per a acontentar tothom i no ofendre ningú. Els fusells Màuser reposen a un costat.

Sempre que la veig em demano moltes coses, em qüestiono coses. Podria haver estat millor que no hi hagués ni banderes ni fusells. Ja sé que això era impossible fa setanta-cinc anys. Però... avui també? Tampoc? Incomprensiblement torno a l'ingenuïtat del púber. El dia que un de nosaltres dibuixi la bandera de la igualtat no ens caldran mai més banderes, mai més fusells.

Maniobra d'aproximació a Aldebaran

www.xiptv.cat/la-setmana/capitol/educar-per-integrar

Quan era un adolescent somiava en viatges galàctics. Segurament era per culpa de la meva afició a les pel·lis de ciència ficció, i a la borratxera d'imatges que vaig agafar -la meva primera borratxera important- en les seqüències finals de 2001, Space Odyssey.

Un xic més tard vaig somiar viatges als paradisos de la innocència i vaig devorar els textos de Margaret Mead i fins i tot de Claude Lévi-Strauss. De nou tancat als cinemes, vaig repetir diverses vegades The Mission, The Emerald Forest...

Van passar els anys, i malgrat continuar refugiant-me en llibres i la foscor dels cinemes, un dia vaig pensar que potser allò que em passava era, senzillament, que la realitat no em feia prou el pes. Em va costar acceptar les normes del joc, els requisits socials i les servituds del món laboral.

Però a poc a poc vaig acceptar, perquè intuïa (ai, les intuïcions i la ingenuïtat!) que entre tots empenyíem el món vers una versió millor d'ell mateix. I fins no fa massa tenia la impressió que hi havia un cert consens en viatjar tots junts cap a la justícia, l'equitat, l'enteniment i la col·laboració. Alguns descobriments de la biologia confirmaven que les espècies sobreviuen i prosperen quan col·laboren (tot i que la hipòtesi contradeia o complementava les idees de Darwin).

Tot d'una, però, em vaig retrobar a mi mateix hipnotitzat per les imatges finals de 2001. La decepció gairebé no troba mots ni arguments per a explicar-se: no sé trobar les paraules tan grans que necessito.

Tot d'una el món lluita per crear més fronteres. Es complau augmentant els abismes, les distàncies i les diferències. Hi ha persones molt joves que gaudeixen gravant pallisses mentre els seus pares es mobilitzen per crear divisions, adjectius separadors i per reivindicar efemèrides feudals. Mentre pel carrer la gana i la misèria udolen cada vespre. No m'esperava res de tot això, i això m'entristeix. Possiblement jo no vaig fer prou. O no vaig fer res. I començo a sentir la vergonya que projectaran sobre nosaltres les generacions futures.

M'hauré de menjar la meva pròpia tristor i la meva ràbia. Hauré de tornar a comprar entrades per al cinema de ciència-ficció.

El millor videoclip de 2013

Acta del Jurat

El Jurat dels Premis al millor video de 2013 penjat al bloc Mil dimonis del qual és autor i administrador Lluís Bosch, constituït per

Sr. Lluís Bosch (president)
Sr. Lluís Bosch (secretari)
Sr. Lluís Bosch (vocal)
Sr. Sean Penn (vocal sense vot)
Sra. Susan Sarandon (vocal sense vot)
Sr. Lars Von Trier (vocal sense vot)
Sra. Scarlett Johansson (vocal sense vot, però molt atentament escoltada)
Sr. Andrei Tarkovsky (vocal sense veu ni vot perquè està enterrat des de 1986 i la Ouija del president no ha funcionat bé)

Manifesta

Que la tria ha estat complicada, degut a l'alta qualitat dels treballs presentats al certamen,

Que agraeix i celebra la participació del vot popular, que ha superat totes les espectatives,

Que lamenta alguns comentaris on es qüestiona la transparència i la democràcia del certamen, ja que pensa que no difereixen en res de la resta de certamens que se celebren al país, i no entén ni accepta les crítiques rebudes, perquè aquest premi s'ha inspirat en el prestigiós premi Blocs.cat, de reconeguda solvència,

Que també lamenta les queixes i esmenes i denúncies presentades per la Sra. Carme Forcadell i les milícies que dirigeix, qui retreu la presència de veus i textos en llengua espanyola que apareixen als videos, i que denuncia que el bloc Mil dimonis no hagi ni tan sols suplicat humilment ser inclòs a la llista Blocs per la independència,

Que lamenta, també i finalment, no haver estat objecte del suport de la Conselleria de Cultura tot i que comprèn que, en moments d'emergència nacional, cal destinar tots els recursos disponibles als homes i dones blocaires que rememoren el Tricentenari, així com a subvencionar els mitjans afectes al règim,

Que després del recompte de vots atorgats a cada video dels tres que concursaven, i després d'afegir-hi el seu propi vot de qualitat (innecessari, perquè el vot popular és enormement unànim)

Concedeix el premi Millor video de 2013 al treball titulat

El santet del Poble Nou

Un cop efectuat el sorteig entre els votants que han participat en l'elecció, la recompensa ha recaigut en el Sr. Astrum Xpi, amb el qual el secretari es posarà en contacte ben aviat per a fer-li el lliurament.

Premi al millor video del 2013

Un jurat estrictament popular ha escollit els tres finalistes del premi al millor video de l'any 2013 penjat en aquest bloc. Des d'avui i fins al dia 19 es pot votar. Els qui votin pel video guanyador rebran per correu ordinari un exemplar de Aire brut dedicat.

VIDEO 1. Els fantasmes de Can Junqueras (dedicat als fantasmes de la política sobiranista)

)

VIDEO 2: La vida va en tren

)

VIDEO 3: Els camins de la pau

)

Moi, Pierre Rivière, ayant égorgé ma mère, ma soeur et mon frère...

Amb aquests mots comença la confessió el jove Pierre Rivèrre, segons la transcripció deguda a Michel Foucault.

Fa molts anys, un conegut va saber que estudiava per a mestre de primària i em va suggerir que llegís Michel Foucault. És així com, un bon dia, vaig sospesar a les mans els escassos cent-cinquanta grams que fa aquest llibre de dues-centes planes en l'edició de Tusquets (Cuadernos ínfimos, Barcelona, 1976).

Els qui treballem en l'educació reglada hem de conèixer, necesàriament, qui fou i què deia Foucault perquè ens qüestiona en aspectes no gens banals. El pensador de Poitiers es va adonar que els hospitals (psiquiàtrics, leproseries i sidatoris), les presons, les residències d'avis i les escoles de primària tenen uns quants trets en comú: la descripció de l'edifici on es desenvolupen aquestes activitats és -tant òbviament com inquietant- gairebé idèntica. Un edifici aïllat, proveït d'un pati i rodejat d'un mur infranquejable. Les sales s'ordenen en llargs corredors que menen a una única sortida ben guardada. Tenen els accessos controlats, el personal que hi treballa està organitzat de forma similar. Els interns estan agrupats per categories. Hi regeixen unes normes estrictes. Un gran nombre de lleis i de normes regulen quan s'hi entra, quan se'n surt.

Qui habita les escoles, les presons, els manicomis, les residències d'avis i els hospitals? És ben senzill: aquells individus que, per raons diverses, no són productius. Foucault ressegueix la història d'edificis que -com per casualitat- han estat usats successivament per a dues o més funcions de les anomenades. És sorprenent: n'hi ha una bona llista. És probable que tots coneguem un edifici que va ser hospital i després presó (o a la inversa), leproseria i col·legi, etc. Una aportació que li puc fer a Foucault des del meu 2014 és que a la llista dels usos successius, avui hi afegiria les biblioteques públiques (les elucubracions estan per fer).

Investigant sobre els mecanismes socials i polítics de la vigilància i el càstig (activitats que solem anomenar Justícia), Foucault es va topar amb el cas del jove Pierre Rivière, l'assassí que comet parricidi múltiple el 1835. La fortuna li va somriure: Foucault va tenir accés a l'enorme documentació judicial del seu cas. Confessió (en forma de Memòries de l'acusat), actes del jurat, investigacions, peritatges. Aquell remot crim de la primera meitat del dinou està exemplarment relatat en la paperassa oficial. El text és un text escrit per un filòsof, però alhora és un treball de periodisme i una novel·la.

Pierre Rivière és un jove de vint anys que assassina la mare, la germana i el germà. Un cop detingut, tots els testimonis coincideixen en afirmar que l'acusat és un dement, perquè sempre va mostrar una conducta estranya. Però Rivière escriu a la presó unes Memòries on, amb gran coherència -i amb les limitacions d'un pagès de l'època- exposa els antecedents i els motius del crim, i com el va planejar i executar.

Per a la Justícia, el delicte sempre ha de tenir un mòbil i un càstig. El mòbil que exposa Rivière no resulta acceptable per al jutge, perquè resulta senzillament lògic. És per això que es construeix un nou mòbil a partir dels testimonis: la bogeria. Però aquest nou mòbil es desfà quan el reu lliura les Memòries al jutge (aquest no és el relat d'un boig). La justícia s'enfronta llavors a una contradicció que qüestiona les lleis iguals per a tots davant d'una evident excepció que desconcerta l'aparell legislatiu. Cal condemnar-lo a mort o internar-lo en un manicomi?

L'escàndol va tenir tanta magnitud a la França del seu temps que fins i tot el Rei hi va intervenir. El text explica com un mateix fet pot ser manipulat, tergiversat i interpretat pels diversos llenguatges que codifiquen l'opinió pública: el jurídic, el mèdic, el policíac i els periodístic.

En realitat, la veritat, tota la veritat i res més que la veritat no es troben sinó a les Memòries escrites pel parricida.

Versió en cinema, deguda al director René Allio el 1976:

)

Vida d'Albert

Cada cop que la nit ascendeix em demano si el dia ha estat un dia feliç. Si han passat coses. L'horror és, invariablement, el tedi i la indiferència. La maldat és en el buit però mai en la vida sota el sol, mai en els silencis plens, les llàgrimes que brollen, la remor dels primers insectes de l'any.

L'Albert se'n va i vaig a buscar aquella cinta de Super 8 (és com si ara visqués l'instant, podria dibuixar com era la càmera). La darrera vegada que vam parlar m'explicava que de vegades el món se li feia estrany, tot i que el sorprenien les tecnologies i aquesta inesperada eufòria independentista del país. Però se sentia una mica lluny de tot.

Eren tres germans que van néixer al vèrtex de la guerra, i la guerra els va deixar orfes de pare. Cadascun dorm en un cementiri diferent i a ell li ha tocat junt amb la seva mare.

El foc pàl·lid

la lluna és una lladre errant

roba del sol el seu pàl·lid foc

(W. Shakespeare, Timó d'Atenes)

M'ha semblat que els vermells de les banderes han virat a un rosa blanquinós, i que adquirien un estrany to exsàngüe. Un amic articulista es demana (sense gosar afirmar) que potser l'independentisme perd aire, i que el pulmó nacionalista acusa un indici de pleuritis. Després de la feina, cada dia torno a casa pel mateix camí i observo les banderes. L'atzar ha volgut que el trajecte transcorri per barris poc independentistes o gens abanderats, carrers entre enorme blocs que lluen escasses senyeres.

L'evolució de la crisi ucraïnesa és molt poc afalagadora i no cal ser un sorrut hermeneuta per a llegir-hi un avís. Qui juga amb el foc del nacionalisme pot sortir-ne escaldat. Però molt més trist encara és que un país sencer s'escaldi amb el joc d'una minoria que s'ha despertat testosterònica i patriòtica. A Ucraïna es passa gana i fred abans de res, i és probable que els agitadors de banderes no tinguin la fam entre les seves prioritats. Ni tampoc volen resoldre-la els militars que fan ressonar les botes per les avingudes. Algú ha obert la caixa de Pandora, però de la caixa no en sortirà ni el pa ni el gasoil de la calefacció. 

Als cafès i a les pauses laborals el tema nacional perd embranzida. Les vagues a la TV del règim han inflingit un benaventurat glop d'aire, un parèntesi. I les previsions del referèndum escocès també indiquen que hi ha un canvi en la direcció del vent.

M'aturo en un semàfor sota un enorme edifici: fa quinze finestres d'ample per vuit d'alçada. Al setè pis hi ha una quadribarrada, i al cinquè una estelada. L'arquitecte hauria d'estar a l'atur per anar bé, és una façana quasi mortuòria. L'amic articulista es demana perquè l'Assemblea Nacional no programa res entre 11 de setembre i 11 de setembre, quina estranya estratègia d'apatia anyal i eufòries efemèriques practica. Quin país estrany...! La Tv3 honora, recorda i glorifica un executiu de La Caixa que s'estrena de cadàver, i alhora insinua que l'anarquista Salvador Puig Antich podria ser la víctima catalana d'una injustícia espanyola. No es pot ser més mesquí.

Ahir vaig estar donant voltes per un poble on m'agradaria viure-hi: em queda aprop de la feina, s'eleva sobre un turó airejat i lluminós, es veuen dues enormes valls des del mirador més alçat. A l'entrada llegeixo que el consistori s'ha unit als municipis per a la independència, però mentre passejo dòcilment pels carrers descobreixo aquelles plaques de llautó franquista que honoren vells falangistes. De cognom català, això sí.

Els qui commemoren el 1714 deuen enyorar el temps del submisos vassalls i els patriotes senyors, em demano inquiet, el temps dels comtes en castells encimbellats, proveïts de muralles que no permeten el pas de la història. Enyoren l'olor del país resclosit i la dama de sexe exemplarment tancat sota els set panys del cinturó cast. No diuen ni un mot de la guerra del 1936, ni tenen un sol euro per dignificar els meus morts, els qui van defensar l'estat republicà a la riba bruta i fangosa de l'Ebre.

Hi ha un deix medieval i trist en tots aquells països que van voler-se estalviar l'escapçament de colls senyorials i clericals. Les revolucions no fetes tenen un preu, al capdavall. Les banderes que empal·lideixen als balcons ens recorden que tot està per fer.