24 de febr. 2016

El "procés" que mai no va existir



Batlle nostre que esteu on fire,
sigui santificat el vostre euríbor

El procés s'assembla cada cop més a la paràbola de la tetera que flota a l'espai, aquella genialitat de Bertrand Russell que li serveix per explicar què vol dir creure en un ens invisible del qual només se'n tenen certeses mitjançant la fe.

Ho explico d'una altra manera, menys parabòlica i més a la catalana manera, amb didàctica. Carles Puigdemont deixa el càrrec d'alcalde de Girona per un ascens d'imperatiu patriòtic, i en el seu lloc de batlle hi col·loca un amiguet (La formiga més amiga de la formiga Piga -anava a escriure "Pija" però m'he contingut). El nou alcalde, home de tarannà justet, ha de repetir el jurament del càrrec per un despiste. La primera mesura que impulsa el beneït és augmentar-se el sou. Desconec els motius que argumenta però me'ls temo: en aquesta Catalunya sotmesa i expoliada per Espanya, els salaris són massa baixos, ens tenen ofegats, és indignant, ens roben, així no es pot viure. (Com un treballador del metro de Barcelona, però amb accent gironí).

La revolta dels somriures somriu millor amb un bon sou. Podria ser que el procés existís si l'entens tal com entens una agència de col·locació (ETT: no té res a veure amb extraterrestres, tot és molt terrenal). Una ETT amb l'esteladeta al logo. L'eficàcia de l'augment del sou va a missa, és indiscutible: com més milions li paguis a en Messi, més gols marcarà. Veni, vidi, vinci. El pobre Pinyol escriu "Vae Victus", però l'alcalde de Girona no és de novel·la històrica. És més de realisme costumista nostrat, més de Narcís Oller.

I vet aquí (continuo amb l'exposició didàctica, no et pensis que m'he distret) que l'oposició de Girona li nega l'augment de sou. Tots junts, els sobiranistes i els altres. Els sobiranistes i els lletjos i peluts i botiflers i etc.

Llavors l'alcalde pensa i pacta amb el PP d'en Rajoy i els Ciudadanos del ciutadà Rivera, i aquests li voten a favor d'augmentar-se el sou. Aquests sí que són llestos: saben que l'europastanaga no falla mai. Aquí tens el procés quan va de veres, sense la pantomima de les declaracions solemnes del parlament ni les armilles flotadores de la CUP.

Si no havies acabat de comprendre què vol dir el neodiscurs de les línies vermelles ara ja ho saps. Es tracta de la pasta. De fet, som a la quarta carlinada, en efecte: mira com eren les carlinades dels gironins i dels olotins al XIX i veuràs que som allà, a la cosa carlina.

Llavors (quan fou investit) Missenyor Puigdemont digué als seus deixebles:
-En veritat us dic que això de la independència no podrà avançar fins que no n'eixamplem la base social.
I a continuació, el seu deixeble més estimat va pactar amb Rajoy i Rivera per augmentar-se el sou, i tota la resta de deixebles menys un caigueren de genolls i de cul davant d'unes paraules tan sàvies i d'uns actes tan espaterrants. Un dels deixebles, d'esperit humil, no comprenguí allò que els deia el Messíes d'Amer, però en veient que els sextercis plovien del cel va tapar-se la boca i pensí: Calla, collons, que la pela és la pela i jo també vull anar en BMW, con Sant Lluc Salellas.

Bibliografia: http://cat.elpais.com/cat/2016/02/24/catalunya/1456332717_002335.html

Germans, aneu-vos-en en pau cap a casa, que ja estem eixamplant la base social. I de passada, mutatis mutandis, el compte corrent.

(Ho he escrit en llenguatge adaptat als cristians, perquè a Catalunya hi ha una àmplia base social que s'estima més dur els seus fills a l'escola cristiano-concertada malgrat que s'hi empari la pederàstia).

Amén. Alea iacta est. Nihil cum veritatis luce dulcius. Videmus nunc per speculum, in aenigmate.

20 de febr. 2016

Lectura obligatòria

La mare em va dibuixar així als 14 anys.


Estic convençut que la lectura em va salvar. Potser continuaria viu sense ella, però molt més perdut. Perdut en vés a saber quins laberints.

Vaig néixer el 1964 en un carrer fosc i estret del barri de la Ribera. Llavors es deia Vírgen del Pilar i avui Mare de Déu del Pilar. L'any 64 aquell carrer tenia, encara, l'aspecte d'un carrer a la postguerra espanyola. La família havia estat severament represaliada. Recordo la por als ulls de l'àvia. La guerra va fer passar la família materna de menestral a pobra. La meva mare es va casar amb un home de classe obrera, i la cultura de l'obrerisme va entrar a la casa de La Ribera.

En aquell temps, la classe obrera donava un valor a la cultura i a la lectura que avui no li dóna. Em fa l'efecte que ara, a les famílies pobres es pensa més en assolir la fama i els seus epígons. Som en una altra època. En aquell temps, a les cases obreres hi havia llibres. La cultura no era tan sols un mitjà per a l'ascens social ni una eina de la lluita de classes, també era un valor en sí mateix. Saber, comprendre, qüestionar.

Les tardes i els estius eren llarguíssims. Recordo perfectament el tedi, el gran avorriment i l'ambient trist. La felicitat de la infantesa és una idea que he après a la literatura, però no a l'experiència. De la literatura que hi havia a les estanteries. La mare comprava lectures per nens i joves, però jo me les acabava de pressa i llavors tafanejava. Recordo l'impacte de Marcuse als tretze anys: unes paraules màgiques perquè no n'entenia ni un borrall, ni una sola frase. El món dels adults era misteriós, i estrany i críptic. Recordo Cesare Pavese als 13, també. Un any intens de llegir: La cua de palla, El martell d'en Jordi Sarsanedas, Vasco Pratolini, Bertolt Brecht (Els afers del senyor Juli Cèsar). La majoria dels autors no significaven res: no tenia la més remota idea de si eren importants o no. El pare, que no havia acabat ni l'escola, els comprava perquè devien dir-li que calia llegir-los.

I no crec que se'ls llegís. Tornava a casa massa cansat, i un cop llegit el diari no hi havia més lectura. A casa mai no em van dir si calia llegir, ni què. Simplement hi havia més de mil llibres a les estanteries. I més aviat, de vegades, sentia: Aquest llibre no és per tu, no és per un noi de la teva edat. Jo obeïa i el retornava al seu lloc. I l'endemà me l'enduia al llit, d'amagat.

Penetrava en el món de les cuites dels adults amb els ulls esbatanats, fascinat. Amb una mescla de por i de desig de fer-me gran. Vaig descobrir la vella guerra entre classes o més ben dit la terrible derrota dels pobres enfront dels rics que presideix (o sintetitza) la història de la humanitat. La maldat infinita del poder. Vaig descobrir les passions sexuals i la resta de passions. Vaig descobrir les novel·les fosques d'en Pedrolo (ara les trobaria més aviat mediocres i amb una flaira de plagi, però cal dir que llavors ems van impressionar. Joc brut, però especialment Un amor fora ciutat, i més especialment Acte de violència, que encara és la meva preferida).

El pare comprava llibres editats en català sense cap criteri, tot i que vist des d'ara postser sí que n'hi havia un: autors que -des d'aquella vella intel·lectualitat d'equerres que ara es qüestiona i es dilueix en el relativisme- qüestionaven l'home i la societat.

Els pares van morir, i com que la casa on vivien era un pis de lloguer vam haver de buidar-lo en poc temps. El 90% d'aquella biblioteca d'un obrer de Barcelona es va perdre per sempre. He conservat uns quants exemplars gairebé a l'atzar. Vès per on, un d'ells és Un dia d'Ivan Deníssovitx d'en Solgenitsin (sic), editorial Vergara, col·lecció Isard. En Pavese també. La lluna i les fogueres, traduït per la Maria Aurèlia Capmany. Estan grocs i fan aquella olor de llibreter de vell que mai no sé si és bona o nefasta, però que és indissociable de la meva vida, i que té alguna cosa proustiana que mai no sabré explicar prou bé.

Mai no he obligat cap alumne a llegir res. En primer lloc perquè vivim en un altre temps, que disposa d'uns altres valors. Els explico que m'agrada més llegir que mirar la tv, que és genial ajeure's al sofà amb un llibre i etc. Els convido a visitar la biblioteca, a buscar-hi. No jutjo allò que trien, ni jutjo quan no trien. O trien no llegir.






18 de febr. 2016

Sobre l'ofici de la docència


Ets tu el qui escull el teu ofici o és el teu l'ofici el qui t'ha escollit a tu? És una qüestió malparida i complicada, difícil de respondre o tal vegada només impossible. Hi ha tants elements i tants factors a tenir en compte que només sabria dir que, un cop més, la realitat és una filla legítima de la complexitat universal.

L'hàbit fa el monjo o els monjos es van inventar un hàbit.

Treballar en la docència, en qualsevol nivell o instància o variant de la docència, és una sort o un regal que la vida et fa. No se me n'acut cap de millor. Malgrat que la docència sigui un ofici poc valorat, poc pagat i de vegades mal vist, no el canviaria per cap altre. Un docent com avui sóc jo, a mitja jornada, percep al voltant dels 700 euros mensuals, i diries que això és un sou de misèria. I és cert. Però llavors, com és que em sento tan ric? Res no m'ensenya més que l'ofici de procurar ensenyar alguna cosa als altres, a aquests altres baixets.

Res no m'enriqueix més que fer aquesta feina per la que em paguen tan poc, i no és una paradoxa.

Com que malgrat els cinquanta fets encara penso que la vida només és un camí que permet aprendre què vol dir estar viu al món, també penso que són els altres els qui ens ensenyen el món. I sobretot qui som nosaltres (jo) en el món.

Si això és cert, no podries desitjar tenir millors interlocutors que unes persones sinceres, honestes, descarades, espontànies, inatentes, rebels, belluguets. Els únics que poden dir-te: això és ridícul, això és mentida. Avui no estàs de bon humor, aquí no tens raó, els pantalons i el jersei no combinen.

Sento pena dels polítics i dels poderosos, sempre rodejats d'adults interessats i disposats a complaure't, de tipus fatigats de viure i mel·liflus que planegen estratègies, de paios amb ínfules de no-sé-què, de captaires de càrrec. A aquests els compadeixo.

Fa anys vaig decidir que em mostraria davant dels alumnes tal com sóc. Ni teatre ni ficció. Tan sols em nego a explicar la meva faceta d'escriptor amb premis literaris i demés tonteries. No vull que vegin l'home que recull premis, que publica i que es mostra a les solapes de llibres. Vull que vegin l'home que parla amb ells, l'home i prou. El que arriba amb cara de son al matí i que plega amb cara de cansat a la tarda. El que dubta, el que no sap com es fa això, el que s'equivoca en una operació matemàtica molt senzilla, el que ha de preguntar, el que ara mateix no recorda quants estats hi ha als Estats Units, el que té mal de panxa de vegades, el que està trist i no sap perquè.

Com es converteix la informació en coneixement? M'agrada que sigui això el que em preocupa cada dia. Com ho fem per generar un pensament crític? Com dimonis ho fem?

M'agrada quan em fan sentir petit i baixet, quan em diuen que, dels pocs cabells que em queden, la majoria són blancs. Quan em diuen que he aixecat la mà esquerra mentre deia "la dreta". I tenien raó.

Hi ha dies en què, quan torno cap a casa -i sovint molt cansat- penso que aquests 700 euros que diries de misèria són una simple propina, perquè allò que he guanyat es immesurable, infinit. No m'ho canviarien per un cotxe al concessionari de Mercedes Benz, però m'és ben igual el cotxe.

M'agradaria que els qui parlen de país nou o de país futur pensessin de vegades que l'únic país nou i l'únic futur és aquest, el de les persones inquietes i sinceres i menudes i sense pèls a la llengua i descarades que estan creixent. No els demano que m'augmentin el sou. No els demano res per mi. Els demano decència amb els qui estan creixent. Que no els demanin que s'esperin a quan tinguem un país i una hisenda pròpies, que no els estafin.

Els demano als poderosos i les poderoses que un dia (però només un, si us plau!) ens intercanviem la feina. I sobretot, que després en parlem. Només per valorar com ens han parlat els interlocutors. Cinc o deu minuts mentre fem un cafè.

El cafè el pago jo.








14 de febr. 2016

Muriel i la societat civil


Avui, 14 de febrer, i per segon cop en poques hores, s'ha anunciat la mort de Muriel Casals, diputada independentista. El segon cop anava de veres, com allò del jurament de l'alcalde Girona. Morir dues vegades sembla una mena d'ironia negra, macabra. O un joc literari. Jorge Semprún va escriure "La segunda muerte de Ramon Mercader", una de les seves bones novel·les (totes ho són).

S'enterra dues vegades el qui es mor dues vegades? Així, amb la pressa, recordo una magnífica pel·li d'en Tommy Lee Jones: "Los tres entierros de Melquíades Estrada", molt recomanable als amants del bon cinema i del gènere negre-negre.

La primera reacció davant de la notícia és la humana. La inevitable reflexió sobre la fragilitat. El rostre de Casals encara roman en alguns pasquins exsàngües, penjat als fanals dels carrers més deixats del nostre dissortat país, somrient sota el logotip de Junts pel Sí. Fragilitat, brevetat. Junts en la mort, aquí sí que anem junts de veritat. Junts en la dansa de la mort medieval, dansada al segle XXI (un segle cada cop més medieval, tot sigui dit).

La segona reflexió em sorgeix quan escolto els primers panegírics. Associat al nom i al curriculum de Casals, hi apareix el concepte de "societat civil".

La primera vegada que vaig sentir anomenar la societat civil vaig creure que es referia a les persones que no som ni clergues ni militars. Fou durant un dels governs del Tripartit (el darrer govern digne que hem tingut). Després em vaig adonar que la societat civil era una altra cosa, i que no m'incloïa a mi. Banquers, empresaris d'alt nivell, intel·lectuals dels del mediopelo, dirigents d'entitats diverses. És a dir, la "societat civil" és allò que abans, amb molta més precisió i claredat s'anomenava "poders fàctics". Amb "poders fàctics" no es pretenia enganyar ningú i tots ens hi aclariem.

A na Muriel Casals la deuen associar a la societat civil per la seva etapa com a dirigent d'Òmnium Cultural, suposo. La meva opinió sobre el paper d'Òmnium Cultural a la societat catalana de la postguerra és la mateixa que en tenia en Josep Tarradellas: una entitat decididament maligna per la salut cultural del país, una de les responsables del fracàs. Si algú sentís ganes de llegir-ho més extensament, està explicat aquí.

Però torno a la societat civil i a les paradoxes que hi intueixo. Es pot representar la societat civil i alhora ser diputat del partit que més o menys governa? Es pot parlar de societat civil quan una entitat com Òmnium Cultural viu de les subvencions del govern de torn? Aquesta estranya forma de vida no indica un grau d'instrumentalització molt perillós per part del poder? No cal pensar-ho gaire per trobar la resposta: la resposta la tenim en els vincles que s'han establert en els darrers anys i que han cristalitzat fa poc: Casals passa de presidenta d'una entitat de la burgesia il·lustre i pretesament il·lustrada a diputada del partit hegemònic.

Diuen els entesos o els conspiranoics que el seu nom va entrar a la llista de noms que es van discutir com a alternativa a l'Artur Mas per presidir el govern autonòmic actual. T'ha anat de poc, Muriel: quina dansa tan grotesca, aquesta dels destins i les ombres...!

Se'ns diu que aquest gir argumental del poder anomenat "procés català" (en un fabulós homenatge a la novel·la de Kafka) és un canvi degut a la pressió de la "societat civil". De vegades també es parla de la "voluntat del poble", que és un concepte desafortunat pel ressò totalitari que conté. I darrerament també sento anomenar un concepte més estrambòtic: "mandat democràtic", que és un concepte imprecís i borrós, útil per argumentar l'inargumentable.

Crec que puc pensar que Muriel Casals fou una persona inquieta. Culta. No són valors habituals a la classe política actual, i molt rars a la societat civil. Les seves idees socialpolítiques i les meves no coincidien en cap aspecte, en cap diagnòstic, en cap conclusió programàtica. Però també sento dir que era persona de debat i de diàleg. I per això jo, que encara sóc aquí -almenys per ara, mentre escric- em demano: què en pensava, ella, de veritat, d'això de la societat civil comprada, amistançada, subvencionada, sodomitzada, aduladora del poder polític? La fusió de governants i membres de la societat civil és una oportunitat esperançadora o un altre engany que ens du a la desesperança?

I tu, Muriel, que procedies d'una joventut d'esquerra culta i il·lustrada, creus que el "procés" és una oportunitat de fer un país nou o una maniobra vulgar i lletja per continuar sotmesos als cacics de sempre?

Creus que podríem dir que el "procés" és la quarta carlinada?

Ai, Muriel, que bé que estaria creure en l'espiritisme...! Com m'agradaria saber què en penses de tot plegat, ara que ja ets lliure de la servitud que ens imposen els salaris, els càrrecs i les subvencions!

9 de febr. 2016

Pederàstica marística

El curiós i amorós logotip de l'escola Marista


Diu en Michel Houellebecq, en un dels seus rampells provocadors (a "Les partícules elementals", 1998) que no existeix l'homosexualitat si no la pederàstia. És un dels exabruptes habituals en l'escriptor francès nascut a l'illa de Reunió, destinats a escandalitzar el lector de classe mitjana. Em pregunto què passaria si el parafrasegés: "no existeix la vocació religiosa si no la p". Ja veus que m'autocensuro 10 lletres.

Tal com passa amb d'altres mals socials, sembla que per més campanyes i per més polítiques que es facin, sempre hi ha un límit en l'eficàcia: és en algun racó profund de l'espècie humana. L'agressivitat, la violència de gènere, la conducta salvatge al volant, la violència racista als camps de futbol... Hom diria que hi ha monstres invencibles i eterns. Uns primigenis més terribles de Chtulhu.

Des de fa un parell de mesos, l'Estat ha decidit intervenir contra la pederàstia a les escoles del segle XXI. Però ho fa a la manera del segle XIX: si vols treballar amb menors, necessites el certificat de bona conducta. Cal pagar 3,75 euros en una oficina de Caixabank, enviar la sol·licitud a Madrid i en cosa de pocs dies obtens el document. Ara penso: un taxista sense el certificat podrà dur un menor al seu vehicle? I un conductor d'ambulàncies? Què fem amb l'amo de la botiga de xuxeries?

L'Estat sempre mira allà on hi ha molta llum, però no remena mai a la tenebra. És el funcionament mental del buròcrata. L'Estat no mira a les ombres de l'escola cristiana. Malgrat que la subvenciona amb generositat molt generosa, l'ombra que projecta el crucifix és impenetrable. Parlo de memòria, però recordo pocs casos de pederàstia i abusos comesos a l'escola pública, i els que recordo van ser immediatament exposats, denunciats i processats. Mai no s'ha enquistat aquest problema a les escoles públiques. (Em refereixo als temps contemporanis, és clar). En canvi, la impressió general és que l'escola catòlica té un problema molt greu: més que els seus treballadors amb aficions malsanes, el problema greu és l'opacitat, la incapacitat per actuar, el gust pervers pel silenci, el secretisme. Catòlic i obscurantista continua sent una bona parella de sinònims.

Potser podríem dir: no existeix el catolicisme, existeix l'obscurantisme.

Fa anys, el periodista Arcadi Espada va publicar un llibre valent i controvertit, on qüestionava un dels casos més mediàtics referits a la pederàstia: el del Casal dels Infants del Raval. Es titula "Raval: del amor a los niños" (Anagrama, 2000). El gran cineasta Joaquim Jordà va dur el cas al cinema en un dels millors documentals de tema judicial fet a Catalunya: "De nens" (2003). En aquell cas, l'inculpat fou exposat, assenyalat, vexat, àmpliament reportat a la premsa escrita i audiovisual, que mostrava el seu rostre desencaixat i destruït, com el reu conduït al cadafal de la Plaça Major.

Hi ha una estranya assimetria entre l'acusat del cas Raval i l'acusat dels Maristes de Barcelona. Aquest està curiosament protegit, emparat, dissimulat. De nou ens topem amb l'obscuritat catòlica. Hi ha un detall interessant en el cas del Raval: quan la policia va detenir el director del Casal dels Infants, l'entitat va passar a ser controlada directament per l'Escola Pia de Catalunya. Des de llavors, mai no s'ha denunciat cap cas.

Que cadascú en tregui les conclusions que li semblin més escaients.

Em temo que és molt difícil lluitar contra certes qüestions que afecten les zones profundes de l'ànima, contra atavismes i aquell residu del salvatge que duem a dins. Però no em sembla tan complicat posar llum a les ombres de les esglésies i les seves escoles. I mira que això ja ho deien Voltaire i Rousseau, carai! I em sembla molt menys complicat quan resulta que aquestes escoles viuen dels diners públics.

Ara que diu que volen construir estructures d'estat, no estaria gens malament que la gent que pensa i que demana certificats de bona conducta pensessin, també, en la importància de la cultura i de l'educació laiques. Que són els principals factors que sustenten un estat. En els darrers 200 anys, és clar.

Si allò que volen és construir un estat feudal, llavors en Romeva i companyia (amb el suport inestimable de l'ultraesquerra de la CUP) ja van ben encarrilats.


7 de febr. 2016

Els alegres xicots de l'ANC se'n van a Amposta


I de sobte, l'Assemblea Nacional Catalana irromp enmig de la defensa del curs del riu Ebre. Amb mitjans i autocars i pancartes. Per recursos, que no quedi. Amb voluntat de protagonista. El reporter de la Tv3 desplaçat a Amposta per explicar la manifestació dels veïns en favor del riu es planta davant d'un llençol enorme, patrocinat per l'ANC, on es pot llegir: "Volem un país que defensa els seus rius". La senyora Forcadell escriu "tuits" on mescla els conceptes de "riu" amb els de "sobirania nacional". Una mutació perversa s'ha obrat davant dels teus ulls. Si mires la Tv3 i no saps gran cosa de la qüestió, diries que els alegres xicots de la Forcadell estan salvant el país d'una nova agressió de l'enemic atàvic.

Uns quinze anys després de les primeres maniobres d'un govern per variar el curs dels rius i per imposar una visió metafísica del poder (fins ara tan sols els déus decidien per on passen els rius), retorna la polèmica pel transvassament de l'aigua de l'Ebre.

Els veïns del curs baix de l'Ebre han desempolsinat les pancartes i han encès de nou la lluita per salvar el Delta, que vol dir la vida. La relació de l'aigua amb la vida és una qüestió tan antiga com el temps: sense aigua no hi ha res. Ni bactèries ni plantes, ni peixos ni mamífers. Al planeta Terra, la vida va sortir de l'aigua. Les religions més antigues i més remotes ho expliquen. I milers d'anys més tard dels mites, els científics ho corroboren. No em sento inclinat a parlar de qüestions "sagrades", però sembla ben clar que no es pot gestionar el cabal d'un riu amb els criteris de la política sotmesa a les finances. Un riu no és una autopista, ni una línia de l'AVE. Un riu no té pàtria ni entén de reglaments autonòmics o estatals.

La qüestió és complexa i els polítics s'hauran d'exprémer el cervell, perquè uns quilòmetres més enrere del riu, vet aquí que els senyors que dirigeixen el Canal Segarra-Garrigues (un dels obscurs consorcis "nacionals") no volen saber res de les reivindicacions dels ciutadans del Delta. Per a ells, "lo riu són quartos". Poca broma amb els calés dels cacics de Lleida.

Però ara arriba l'ANC, i tot pren un altre to.

La irrupció dels alegres xicots de la presidenta del Parlament en la qüestió de l'Ebre és un fet molt inquietant. Perquè a Europa s'han vist maniobres similars. Pots preguntar-ho a Alemanya. A Itàlia. I a Sèrbia. Hi ha alguna cosa fosca i lletja en aquesta maniobra. Sembla que l'Assemblea Nacional Catalana (que no és cap assemblea, per cert) té la intenció de prendre el control de les protestes cíviques i de fer-les desfilar rere la seva pancarta, rere la seva inevitable i fatigosa bandereta. Hi ha una intenció perversa en aquest gir argumental. Podem preveure (amb horror) que aviat qualsevol reivindicació cívica estarà a les seves mans, sota el seu control. Per obra d'una alquímia maligna, la defensa d'una espècie animal amenaçada o d'un barri aluminós o d'una ruta per bicicletes es podria transformar en una qüestió d'Espanya contra Catalunya: el territori de l'imaginari mental que controla l'ANC. El vell regust de les joventuts totalitàries que van assolar països sencers en temps dels nostres avis. I que ara reneixen. L'ANC no vol ser menys que l'Aurora Daurada o la Padània orgullosa. Un tuf de Mussolini nostrat.

Es tracta d'això, senyora Forcadell? Reconduir el malestar cap a la vostra causa, i anul·lar la reivindicació. Dur-nos als descontents i als indignats cap a la sopa nacionalista. Ens dius que vols hipnotitzar, controlar, capitalitzar, reconduir, adormir. Ja ho farem nosaltres, no patiu. Aneu-vos-en a casa, que els patriotes us ho arreglarem tot. Apunteu-vos amb nosaltres contra l'enemic etern i no us confongueu d'enemic, no sigueu ignorants. Apunteu-vos a la nostra fe. La fe veritable perquè dóna càrrecs importants.

És això el que ens vols dir, senyora Forcadell? És això, l'estratègia de "eixamplar la base social de l'independentisme" que ens va anunciar en Jordi Sànchez, el teu suplent? Ocupar, fagocitar, conquerir, barbituritzar i reduir la vida al teu argument? Això és lleig i brut.

Confio que el cabal del riu s'endurà el fang i recuperarà la vida.


Atenció a l'ortografia i a la sintaxi caòtica, i als missatges més o menys subliminals del cartell. Donar noms i cognoms, pagar. Això de l'ANC és definitivament un perill públic, alguna cosa molt tenebrosa. Cal explicar que la convocatòria de la manifestació era a les 12:30. Per la catalana prudència o per voluntat de dominar l'acte, els alegres nois de l'ANC hi arriben 30 minuts abans.

A Vilassar de Mar hi té casa el president i alhora ex-president Artur Mas. Avui, el consistori està presidit per l'alcalde Damià del Clot i Trias, d'ERC i Vilassar de Mar diu Sí, i autor d'una de les pitjors novel·les que he llegit mai en català: Una novel·la pulp. També és l'autor d'assajos d'un propagandisme ridícul i lamentable com ara "El tribunal constitucional contra Catalunya".

3 de febr. 2016

J.L. Borges i un plat d'olives


Ho explica l'Antonio Gala a les seves memòries: durant una vetllada amb l'escriptor argentí, l'andalús es va alçar de la taula i li va endinyar: "Els seus llibres els continuaré llegint, però a vostè no el suporto ni un segon més". Segons diu, en Borges es comportava amb una arrogància insofrible. Abans de marxar, L'Antonio va canviar la posició que ocupaven el cendrer i un plat d'olives, que en Borges menjava de dues en dues.
Las dos primeras colillas que se llevó a la boca nos vengaron [als altres escriptors de la reunió].
L'anècdota, que em sembla boníssima, em serveix per arrencar. M'agrada, entre d'altres coses, per l'exquisida incorrecció que conté. Fins i tot és probable que algú dels qui la llegeixi la trobi excessiva, impròpia, de mal gust. I certament: el gust de les burilles esclafades al cendrer deu ser nefast.

Fa poc he llegit què opina Laurent Cantet de Michel Houellebecq. Sense manies: el troba repugnant i ho deixa escrit. A continuació, a França no va haver-hi ni terratrèmols ni aparicions de la Verge de Lourdes. Des de fa anys, el poeta madrileny conegut per Neorrabioso escriu al seu blog uns articles titulats "Troya Literaria", en què recull fragments d'escriptors que critiquen, insulten o parlen malament d'altres. Ja sigui de l'obra o de la persona. És una de les meves lectures preferides en l'univers dels blogs. És un treball fantàstic que demana el pas al paper.

Sempre he lamentat l'excés de correcció, perquè he nascut en un país posseït per aquest mal. La cara patològica del seny català és l'autocensura: aquí ningú no gosa. En el petit món de la literatura en català arrosseguem la síndrome del país petit i la cultura maltractada que tanca files i es defensa, i això ens du a viure a la versió literària de l'oasi català. L'oasi català fou aquell fenomen que li va permetre a la família Pujol passar 30 anys expoliant el país amb impunitat. Si els catalans ens barallem entre nosaltres... què ens passarà? Això creuen molts dels qui escriuen, dels qui llegeixen i dels qui caldria que fessin de crítics: la crítica i l'assaig són imprescindibles, un signe de normalitat en una cultura. És més: la crítica i l'assaig indiquen que ens trobem davant d'una cultura. La seva absència indica que ens trobem en una festeta tribal, patxanga, favoritisme.

Un dels primers eslògans del processisme actual (després del simplista i mentideret "Espanya ens roba") fou: "Ningú no pot vèncer un poble unit, alegre i combatiu". Extret d'un vers del poeta Estellés, pres per algun deixeble de la Montserrat (o és Carme?) Forcadell sense permís del difunt. No valoro els altres adjectius, perquè "unit" ja em preocupa prou. Pensar en unitats nacionals o ètniques no sembla gens racional al segle XXI, però ja ho veus.

Fa poc vaig participar i assistir en algunes taules rodones i xerrades d'un festival de novel·la en català. Vaig percebre una sorprenent entesa i alegria generals, un bon rotllo que xocava i enxiroiava i feia pensar en una mena d'Arcàdia palpable. Llàstima que, en privat i en veu baixa (i mirant a banda i banda) més d'un em feu comentaris de l'estil de: "Però... aquesta novel·la és una merda, no?". En un altre instant, algú em diu: jo em pensava que anava a una tertúlia o a una taula rodona, però vaig veure que ningú no escoltava ningú, que tothom volia parlar del seu llibre i de res més.

Tal vegada les dues opinions expressen el mateix. Evitem els debats, ens somriem mútuament. Si ens ho pregunten, ens elogiem. És la vida exitosa segons Mark Zuckerberg: clica m'agrada i estalvia't el comentari. Suma els m'agrada i sigues feliç -si en tens més que jo. Però no busquis el botó de "no m'agrada", perquè no hi és. Ja diu en Baumann que això de les xarxes és un parany infernal. I això que en Baumann no coneix la literatura catalana contemporània.

Acuso en la mateixa mesura que m'acuso, que consti: si no ho recordo malament, l'únic escriptor viu que he menyspreat en públic és en Paulo Coelho. Tot un prodigi per part meva, una demostració de covardia i feblesa. Coelho és un tipus que cau gros consensuadament i no és català, de manera que la meva crítica és altament tramposa. Crec que una vegada vaig dir -per escrit- que en Jaume Cabré no és per tirar tants coets com se sol fer. Ah! I també vaig dir per escrit que les novel·les de l'Alfred Bosch són molt mediocres. A la botiga de llibres de segona mà del meu barri, les novel·les de l'Alfred ocupen més de mig metre des de fa mesos. I parlo d'una vila del Vallès.

Em penso que també he deixat escrita alguna atzagaiada sobre en Baltasar Porcel, però això certifica altre cop la meva mediocritat i la meva vilesa: criticar escriptors morts o brasilers és tan fàcil que fa pena.

Abans d'enllestir vull explicar que una persona, a la que aprecio i respecto molt perquè no tan sols és intel·ligent si no sàvia i molt discreta, i molt culta, em diu -també en privat- que l'estat de la literatura catalana és molt trist. Lamenta l'escassa ambició artística, practicada com una renúncia feliç. No veu progressos, no veu riscos. Imagina un desert extens que promet durar segles.

A mi em costa d'imaginar una vocació literària que només pretengui agradar, que no qüestioni ni generi controvèrsia, que no vulgui molestar. Un escriptor que escriu perquè el convidin a les festes literàries oficials. I també em costa d'imaginar una vocació de crític que troba bé tot allò que es publica en dolç llemosí. És com viure enmig del fum. Qui diu fum, diu boira.

Proclamem que som (o volem ser) un país normal fins a deixar-nos la gola eixuta. Però mai no li hem canviat el platet d'olives pel cendrer a en Jota Ela Borges. I mira quants Jota Ela Borges tenim i que s'ho mereixen. O pitjors: en Borges podia excusar-se en què era un geni, però aquí sofrim una colla d'insofribles que són uns patates autèntics i radicals.

1 de febr. 2016

Els pressupostos "injustos" d'Oriol Junqueras


El nou conseller d'Economia -i vice-president, em sembla- del govern post-autonòmic i pre-independent, el senyor Oriol Junqueras, ens adverteix: els pressupostos seran injustos. Vocalitza el mot "injustos" tal com tu diries "avui no fa gaire fred", o bé "rega les plantes, que no plou". O tal vegada amb un dramatisme més petit encara. Amb un distanciament après de les tesis escèniques de Bertold Brecht.

No es refereix a la remuneració dels alts càrrecs del govern autonòmic. Es refereix a tu.

No l'he escoltat gaire més enllà. No m'interessa saber les excuses que hi posa. Són tan previsibles...! Totes les injustícies són per culpa d'Espanya i etc. A la Merkel no crec que l'esmenti, per si de cas: qui gosaria molestar el Ca Cerber? No crec que aquest home hagi dedicat cap esforç a crear un nou argumentari, tenint-ne un de tan bo, de tan sòlid. I tan fàcil de pronunciar.

El video del capdamunt el vaig gravar en algun moment als principis de l'Artur Mas. Ara li puc dedicar al nou conseller. L'anterior d'economia era professor d'ídem a Harvard i ha estat el més nociu de tots els consellers del ram. Aquest d'avui era professor d'Història i impartia l'assignatura "Història premoderna de l'Àsia oriental" a la UAB.