28 de febr. 2011
Anunci d'un pis en lloguer
Sempre n'havia dit casa, però cal admetre que això és un pis. Els pisos poden ser cases quan són casa teva, casa nostra. I tornen a ser pisos per l'alquímia del temps. Quan ja no hi vius ni hi viuen els teus. Llavors, la casa és un pis buit i un cartellet blanc i taronja al portal del carrer, amb el nom d'una agència i un telèfon per si el vols llogar tu.
Potser és trist, sí. Estem buidant una casa per fer-ne un pis. També estem llençant els senyals de la vida. Quan érem petits vivíem aquí. Les coses que han arribat a passar en aquest pis són incomptabilitzables: vaig viure-hi dels sis als vint-i-dos.
Cada gest del llençador d'objectes esborra dies, mesos, anys de vegades. Els objectes que guarden la memòria de la vida han esdevingut trastos, i els trastos es llencen els dimarts. Pots deixar-los davant del portal de casa i l'ajuntament els recull.
En poques hores, els objectes-trastos emprenen un viatge fulgurant i deixen de ser els objectes de casa per ser una mica més de porqueria apilada als afores de la ciutat. També cal admetre-ho: aquells objectes ara són un bocí del problema dels residus que generen les grans ciutats del planeta.
Em sorprèn encara la quantitat de dibuixos que ha deixat la Roser en el seu pas pel planeta. Cada dia descobrim noves capses, carpetes, calaixos plens de paper dibuixat. Tenia el costum de no posar dates: és rar el dibuix que dóna pistes per situar-lo al plànol dels anys. Sabem que a la Massana va estudiar l'especialitat d'esmalt, i molta part d'aquesta obra deu respondre a aquell període.
Un cop i un altre apareix la Roser de les estampes i les marededéus, els nenjesús, el retrat d'una maternitat llargament mitificada, mistificada. Em xoca pensar que en la grisor fonda del país franquista, la Roser anés un cop i un altre als colors vius per a representar la vida minúscula d'una mare i un fill.
La Roser dels darrers anys ja no dibuixava, i en certa manera semblava no voler saber res de tot allò. Fa poc em va regalar la caixa dels llapis de colors com qui es desprèn d'un destorb, d'una nosa. Em sap greu no poder-li mostrar res del què en faig, però alhora està bé que no ho sàpiga: no n'ha de fer res.
Sento que la gent ens anem acomiadant de la vida a poc a poc, perquè encara que sembli mentida ens en cansem. Buidar el pis no deixa de ser acabar allò que ella va començar: marxar amb calma, a poc a poc, un peu darrera d'un altre. No hi ha tragèdia, tot i que podria semblar-ho. No hi ha ni tan sols el drama quotidià. Les coses van així, tal com cal.
Estic assegut al menjador de casa. Miro les parets amb una certa consciència vague: que ja no les miraré gaire cops més. Segurament les podré comptar amb els dits de la mà. Faig fotografies com si la càmera funcionés sola, no sóc jo qui prem el botonet. Aviat me n'aniré d'aquí i no hi tornaré mai més.
Si he de dir la veritat, no sé del cert on aniré. Mentre escalfo aigua per a un dels darrers sopars (espaguetis amb alguna cosa) imagino paisatges amples, oberts, llunyans. Llocs on marxaria sense maletes, lleuger com un animalet. Sento vent i onades, remor de canyes, batecs d'ales d'aus blanques i picudes.
L'Oriol ha deixat damunt la taula la maqueta de la corbeta Bounty que va fer als tretze anys (sí, la del motí i Marlon Brando, etc). Potser és que el vaixell en miniatura em parla i em promet coses. Potser no hauria d'haver llegit en Joseph Conrad, però ara ja està fet.
25 de febr. 2011
La mort i la ressurrecció del senyor Spejbel (2)
Capítol 2
En què l'esperit del senyor Spejbel viatja damunt d'un mar blau ple de sorpreses estranyes i desconcertants, talment com quan encara era viu. Les va esquivant com un mariner destre i ardit, fins que es topa un escull desconegut.
Nota: el video i el text que segueix aquí sota no tenen res a veure. La relació entre ells és casual i anecdòtica. La lectora i el lector poden triar una de les dues ofertes i prescindir de l'altra. Si fos jo, escolliria el video. Molt millor, on vas a parar!
La vida i el món ens demanen constantment que ens adaptem a realitats noves, tot i que aquest és un concepte borrós. Fa poc em parlaven dels intangibles, les incerteses, la possibilitat que la societat del coneixement calgui anomenar-la societat del desconeixement, per tantes paradoxes com crea. L'espècie humana no s'havia enfrontat mai a una incertesa tan gran com ara, precisament pel coneixement nou que generem i compartim, per tota la infoxicació que anem creant. Ara som nàufrags en una tempesta de la informació.
Navego d'esma pels blogs, cada cop en llegeixo menys. Apenes quatre. Crec que cada cop menys lectors entren en aquest blog, en correspondència. Alguna cosa em desassossega. Trobo blogaires que reben informacions i les processen de formes estranyes: algú creu que el canvi climàtic és una fantasia errònia, i ho aprofita per carregar contra no sé què. Possiblement, ataca la seva pròpia infoxicació. Qui ho escriu és una persona que podria anar a les llistes electorals: explica això les dramàtiques vacil·lacions dels polítics envers les polítiques ambientals?
En Jordi del Temari imprescindible es qüestiona el futur dels blogs, i aporta enllaços per a pensar-hi amb més arguments. M'escriuen al correu per confessar-me que han perdut l'hàbit de llegir blogs. No és res dolent. Les crisis aporten qüestions i les preguntes duen respostes, i així anem fent. Un blogaire pacífic i constant com aquest creu que ha arribat el moment de replantejar-se coses. De pensar què diu i com ho diu. Segurament tots pensem que és una pena desaparèixer engolits per l'invent del facebook, que vam menysprear alegrement.
Durant un parell d'anys aquest canal ha estat el vehicle per a expressar-me, però abans havia tingut els blocs i les llibretes. Potser això dels blogs haurà estat un breu interludi, perquè als quaranta-sis no em veig anant al facebook però sí em veig tornant a les llibretes (que mostren una portabilitat excel·lent i es venen a tots els basars dels planeta).
Sempre intentem endevinar el futur. Les fantasies sobre el futur són infinites, però totes fallen. Les revoltes als països nord-africans desmunten la fantasia totalitària d'Orwell, Huxley, Dick... que havíem començat a acceptar. L'imperi dels negocis no era infal·lible, ni les martingales de la política exterior, i algunes eines del capitalisme se li giren en contra... vès qui ho havia de dir.
De vegades em venen ganes de deixar d'escriure per i començar a fer accions. En això creia, abans. Assaltar una oficina de la Caixa i fotre-li foc. Agafar els quatre xavos estalviats i anar a viure a l'ombra d'un cocoter, al tròpic. Dedicar-me a la pirateria a bord del Flying Scud, buscar per la Polinèsia el cap reduït d'en James Cook, mort a la platja de Kealakekua. O no fer res de tot això i assajar aventures mínimes. Molts cops em venen ganes de ser res. O de comprar un bocinet de terra i plantar-hi un hort.
De moment, me'n vaig a veure què li passa al senyor Spejbel un cop està feliçment mort. No és que ho controli gaire, però m'ho passo bé.
23 de febr. 2011
Mort i ressurrecció del senyor Spejbel (1)
aquest apunt està dedicat al blog dels camins d'iruna, on molt sovint hi apareixen videos petits amb dibuixos i lletres que es mouen
Capítol 1
On el senyor Spejbel, que havia nascut a Moldàvia, surt a passejar pel bosc, es troba malament i s'asseu. I en aquest moment sent que una coseta petita se li trenca a dins i es mor, i a continuació li passen una pila de coses imprevistes.
Des de fa temps, qualsevol que hagi seguit aquest blog haurà vist que el mateix blog em genera emocions estranyes i em du a conflictes. He agafat enrabiades amb el mitjà i amb l'ordinador però sobretot amb mi mateix. A l'origen del conflicte hi ha una qüestió que no he resolt mai: perquè escrivim tant, i perquè fem servir les paraules?
Per què no ens comuniquem d'altres maneres, o perquè no decidim crear altres coses? Quina relació hi ha entre viure i escriure? Podria ser una relació perversa (tramposa, vampírica)? Totes aquestes preguntes les hauria de dir en primera persona, però les he dites en la segona del plural: tan sols així ja es demostra que no ho porto bé. Segurament per això, tot i haver publicat, no vull ser un escriptor.
Des de fa un temps, he volgut evitar el blog i l'escriptura de diverses formes: matant el blog (però em ressuscita sol o bé no es deixa matar mai, ni puc enterrar-lo), o bé canviant les tecles i els bolígrafs pels pinzells i els llapis de colors.
Com que la vida sempre fa moviments estranys i té capricis complicats, el darrer regal que em va fer la mare va ser una enorme caixa de llapis de colors que li havia comprat el seu marit, però que ella apenes si va arribar a estrenar. Un dia va pensar que jo en trauria més profit, suposo, i me la va donar. Ho he de dir: m'hi he agafat com el nàufrag a la balsa.
21 de febr. 2011
Kamchàtka, Reus
Apareixen enmig del carrer i no se sap si arriben o marxen, si caminen cap a l'estació o en venen. Potser fugen de la gana, de la guerra o de la pesta. Potser no venien aquí, i tan sols s'han aturat en aquesta ciutat, o bé hi han arribat per error i ara busquen la forma de sortir-ne. Atrapats o erràtics. La vella maleta que cadascú arrossega és tot allò que tenim. Una maleta polisèmica: cadira, coixí, paraigua, para-sol, capseta dels records.
La història que explica Kamchàtka és el drama enorme i sense temps que tantes ciutats del món han vist al llarg dels segles. Una història vella i primigènia: no són les emigracions l'energia que ha organitzat el món?
El primer cop que els vaig veure em vaig sentir traslladat a l'Europa central, just abans o bé enmig de les guerres. També hi veia Robert Walser, i fins i tot el sant Bevedor de Joseph Roth. Algun personatge de Kafka, o alguna escena de la terrible trilogia de Primo Levi. El grup que desfila davant teu i t'interroga sense paraules podrien ser jueus de Polònia, bosnians. Una família de Sarajevo? Albanesos camí d'Itàlia, espanyols a Alemanya, portuguesos a França, grecs a Amèrica,
No sé perquè vull anar-me'n tan lluny a buscar el dolor i l'exili. Que no es va exiliar el meu avi, també? No era a l'hivern, també, quan l'avi va prendre una maleteta per marxar? No deuria dur, ell també, un abric rosegat?
Allò que aporta Kamchàtka al gènere del teatre de carrer és el drama. Un drama mut -de quina altra manera es podria explicar millor? Un drama esquitxat de moments còmics, estranys, de perplexitat. Amb un llenguatge coherent i dens, tot és possible. Fins i tot el gag accidental, el gest emotiu.
Quan arriben a la plaça s'aturen i mostren unes velles fotografies al públic. Rostres antics i estàtics. Els desapareguts? Els avant-passats oblidats? Els seus morts o els nostres?
La pregunta és el discurs d'aquesta obra mòbil que transita pels carrers i les places i va trobant escenaris, aparentment per atzar. Són els immigrants que volen comprendre com som i quins costums tenim? O bé ens volen explicar com actuen i com pensen, quin idioma misteriós i silenciós parlen? Volen ser els nostres amics, els nostres veïns, els nostres companys en un instant fugaç del viatge?
Algunes d'aquestes preguntes podrien trobar la resposta en un espectacle de local: Habitaculum, que s'ha pogut veure molt poc fins ara (al festival de Tàrrega, el setembre de 2010) i que una veueta diu que repetiran a Lleida, pel maig. Habitaculum és una experiència diferent en teatre, que no puc explicar perquè qualsevol pista trencaria la màgia. Tans sols explico el punt de partida: els espectadors, repartits en petits grups i en lapsus de mitja hora, entren dins un vell edifici deshabitat i habitat. Un cop dins, desapareix la distinció actor/espectador: has entrat a casa d'un altre i aquest cop l'immigrant ets tu.
Nota: totes les fotografies són de l'autor del text. Però si vols veure fotografies molt millors, segueix l'enllaç que hi ha darrera Habitaculum (set línies més amunt).
Etiquetes de comentaris:
Llocs i utopies,
Memòries i famílies
18 de febr. 2011
La clau, els claus, en Klaus
Aquesta nit he somiat unes claus que obrien les portes d'una casa desconeguda. Les tenia a les mans, i les sospesava. Recordo perfectament el pes del metall: podria comparar-lo a qualsevol objecte del món real i sabria dir si pesa més o menys que les claus del somni. Feia girar les claus del somni en un pany gros i vell, de ferro forjat i després rovellat. He passejat per cambres enormes en penombra, de grans finestrals ocults rere cortines de vellut granat, denses i polsegoses. Era un lloc estrany i m'hi sentia com a casa, com si hi hagués estat des de sempre. Com qui a casa torna.
Mentre era a la dutxa duia el mot clau als llavis, a punt de pronunciar-lo. Ahir a la nit, abans d'allitar-me, vaig pensar en la clau. Ho vaig fer en reprendre la lectura de Nosotros, los ahogados. La primera cosa que em va agradar d'aquesta novel·la gruixuda i tupida és com arrenca, i vaig pensar: vet-ho aquí, la clau de la novel·la és donar-li una arrencada poderosa.
Laurids Madsen estuvo en el Cielo, pero volvió a bajar gracias a sus botas. No subió tan alto como la cabeza del mástil, apenas hasta la verga mayor de una goleta de tres palos. Estuvo en las puertas del Paraíso y vio a san Pedro, aunque el guardián de la entrada al más allá no le enseñara más que el culo. Laurids Madsen debería haber muerto, pero como la muerte no lo quería, se convirtió en otra persona.
Més tard, camí de la feina, m'ha assaltat un dubte. De sobte m'he dit: vols dir que has somiat unes claus i no uns claus? I si fossin uns claus allò que duia a les mans? Un pensament feréstec, aquest. Què n'hauria de fer jo d'uns claus, sent com sóc tan poc destre en el bricolatge? Claus i mans són idees que em duen a la imatge del crucifix, tan poc agradable, tan poc cara. Claus i mans només em duen a un personatge positiu, potser l'únic personatge positiu del relat: el governador de Judea, aquell Ponç Pilat prudent, distant, covard, atònit davant les exaltacions nacionalistes i místiques.
Rentar-se'n les mans, rentar-se les mans. Això és. Fa pocs dies m'he comprat un sabonet de color negre. És una mescla de vi negre i clau (l'espècie clau!). L'olor recorda aquell vino caldo que fan al vèneto per treure's el fred, vi amb espècies. A l'embolcall del sabó hi diu Vinoterapia, un concepte que donaria peu a molts acudits sobre els aficionats a beure vi negre.
Fotre un clau vol dir follar, cardar. I arribar a la feina amb un somriure, si el clau l'has fotut de bon matí, tot just en obrir els ulls al món. Potser somiava que follava. He arribat a la feina amb la cara habitual dels matins, adormit i taciturn.
Finalment recordo que fa apenes tres dies parlava amb l'Oriol d'en Klaus Kinski, i d'un documental esfereïdor que sobre ell va filmar el seu amic Werner Herzog. Potser res no s'assembla tant als somnis com el cinema, i en Kinski -tot i ser real, suposo- s'assembla molt a les figures que el nostre cervellet crea mentre no el fem treballar en cap de les activitats habituals, grolleres, bastaixes o inútils: feinejar, escriure, mirar l'extracte de la caixa, provar de trepitjar el pròxim o fer veure que som el més llest del planeta i la resta uns idiotes.
Crec que ja sé què obren les claus que somiava. Ho descobreixo a mig matí, mentre em capfico en les cosetes quotidianes. Hauria de tornar a casa i ficar-me al llit. Tornar als somnis on els morts i els vius es troben i xerren, i ballen i dansen. Estic trist i cansat, caram, i no sé dir-ho. I per això ho diu el meu somni. Silenci: estic dormint.
16 de febr. 2011
Joan Perucho i Online
El dia 30 de novembre de 2010 vaig celebrar el meu quaranta-sisè aniversari entre Bellver de Cerdanya i Vic. No és una forma massa usual de celebrar l'efemèride personal, però no és la més rara que conec -ni de bon tros. De fet, van ser més les circumstàncies que cap desig d'excentricitat allò que em va dur per una carretera plena de gel i boira.
A Bellver m'hi havia dut la feina, i a Vic una cosa semblant al plaer: allà i aquell dia vam parlar de Joan Perucho, que és un dels escriptors que més i millor m'han acompanyat durant els anys. Els lectors del Club de Lectura de la biblioteca Joan Triadú havien llegit (i ben llegit, caram) Les històries naturals. De manera que vam estar garlant del llibre, i la meva contribució no va passar de quatre minuts mal comptats, allò que en diuen introducció i que algú ha de fer -però no té perquè ser el més llest ni el més expert. Basta amb tenir una mescla de virtuts i defectes que van de la barra a la bona fe.
Al darrera (abans del 30 de novembre) hi havia uns quaranta dies de presència de Joan Perucho en aquest blog. Cinc setmanes mal comptades de divagar sobre Perucho, d'imitar-lo i de citar-lo, de manipular-lo amb la impunitat amb què els morts es deixen manipular. Amb el degut respecte i la deguda irreverència: no crec que a Perucho el molestés veure les meves boutades, si ho hagués pogut fer.
Avui fa setanta-cinc dies d'aquella data (novament són dies mal comptats). Entretant han passat moltes coses: des de governs que canvien -per a mal- a governs que cauen -sempre per a bé. Morts, mudances, propòsits nous d'any nou, viatges amunt i avall, tiberis i frugalitats, abstinències i eufòries. He canviat de lloc de feina, he passat per l'atur, he enterrat la mare. Gairebé m'he emborratxat però no. Hi ha hagut retrobades i destrobades. He passat una grip de panxa, he visitat un malalt a l'hospital. He provat de recomençar la meva novel·la i m'he retrobat amb un escull insalvable. He rellegit A les muntanyes de la follia del Lovecraft i he xalat amb Nosotros los ahogados (bé, encara hi xalo gràcies a la blogaire del Comtat).
Em vaig fer el propòsit de tornar a Joan Perucho algun dia, no molt tard. Vet-ho aquí. Em preocupava (preocupar no és ben bé el verb, però queda bé) saber què hi ha avui de Perucho, i la seva presència a la xarxa és un indicador. Què passa quan cliques joan perucho al google?
La resposta és força merdosa, perquè caiem en un loop i ens remet als articles i apunts que vam penjar des d'aquest blog. Tot i això, celebrem que Perucho ha estat reeditat en les dues obres que més m'estimo, a can 62 i amb nou pròleg d'en Julià Guillamon -home que també havia estat objecte de manipulacions durant aquell mes de novembre.
He trobat que el blog El desván del Abuelito (altament recomanable i enllaçable) li ha dedicat un apunt majestuós: Perucho Ye-yé, que parteix de La sonrisa de Eros. A través del qual he conegut un il·lustrador generós, en Miquel Zueras, que m'ha enviat la il·lustració que encapçala l'apunt que ara llegeixes. El qual té un blog que també és altament ídem.
Aquest no serà (no hauria de ser) el meu darrer apunt sobre Perucho. No ho dic com una condemna sinó com una petició als lectors: sé (però no puc demostrar-ho) que Perucho té més vida i més vigència de la que jo li imagino. De manera que aquí o al correu em podeu fer arribar els suggeriments, idees i enllaços que calguin. Perquè aviat puguem tornar-hi.
Entretant, que la vida segueixi donant-nos tot allò que ens mereixem. Prometo tardar menys de setanta-cinc dies en retornar a Perucho, sempre que al capdavall dels quals jo segueixi amb vida -si no és demanar massa.
____________________________________
Aquest apunt està dedicat a les persones que van contribuir de diverses formes en aquells posts del novembre, fent suggeriments i aportacions: la inevitable Matilde Urbach, en Jordi Girbén, la Maite Mas. Involuntàriament també hi van col·laborar Julià Guillamon, Blai Bonet, HP Lovecraft, Arthur Machen. I avui Miquel Zueras i el Abuelito.
Naturalment, també està dedicat a l'Allau de The Daily Avalanche, que deu dur vora el centenar d'articles dedicats a Dickens. L'Allau se'n va anar a Vic a l'Octubre, i ha posat el llistó tan alt que no cal esforçar-se en atrapar-lo. Tinc poc esperit competitiu.
Segona nota: l'il·lustrador Miquel Zueras acaba de publicar la portada de la reedició de Lovecraft a Laertes. No em cal dir que sortiré a comprar-la de seguida, sobretot per aquest Cthulhu eixerit. The Dunwich Horror és una primícia, gentilesa del mateix dibuixant.
14 de febr. 2011
La marededéu inacabada
La Roser va créixer envoltada de molta misèria. No cal dissimular-ho amb líriques, no s'hi pot afegir cap rastre d'èpica. El seu pare havia perdut la guerra i s'havia exiliat a França. El gener del 1941 va morir de tuberculosi a Montpéllier, quan ella tenia sis anys. La policia dels vencedors entrava a casa i, aprofitant que interrogaven la vídua, s'enduien allò que els plaïa: un trajo, un abric, objectes de la llar. Total, el rojo ya no lo va a necesitar, no?
No sé si fou perquè va aprendre aquesta por constant i silenciosa, però la Roser va viure en un món auster, gairebé conventual. Gastava poc, no li agradava cap mena de luxe, avorria els menjars ostentosos dels restaurants i sempre va pensar que no hi havia res millor que una verdura bullida i un tall de carn a la planxa. Reciclava i reutilitzava abans que aquests mots s'incorporessin al discurs de la cosa pública, com tanta gent. Possiblement no hi havia cap consciència ecològica: hi havia la necessitat.
La Roser va escriure tota la vida, però també va dibuixar quasi tota la vida. Fins que va enviudar, prenia el llapis també per a estampar figures. No sabré mai perquè -des que va morir el seu marit- mai més no va fer un sol gargot. Potser és que no vull pensar en aquest fenomen, perquè dec témer una conclusió amarga.
De jove, fins que no va quedar embarassada per primer cop, havia treballat en una agència de dibuixos animats. Era a finals dels cinquanta i a principis dels seixanta. Anys possiblement feliços, tot i que aquesta fotografia respiri alegria i alhora melanconia. Els vestits i els pentinats em duen a escenes de Blow Up, però em dec equivocar força.
Torno al món menut, auster i senzill de la Roser. Era un món d'una bondat quasi ingènua, d'aquella literatura que gira al voltant de la mare de déu quan era xiqueta i que no obstant va il·luminar-la tants anys. No sóc cristià, però tampoc no em costa entendre que hi ha dos cristianismes. El de capellans, catedrals, bisbes, grans cerimònies, papes ricament vestits, coronats. I després hi ha un cristianisme íntim de valors xiquets, de coses petites. Fa poc li vaig explicar que el nou papa era un ex-nazi que ara vestia sabates vermelles de Prada. Em va dir que no ho sabia i que no s'ho podria creure. Perquè en realitat no li interessava: aquells cristians no eren els del seu Jesús petit i miserable, el del naixement entre rampoines.
El mateix Déu, paradoxalment, s'enfila al poder i als luxes i baixa fins a les misèries i les miniatures dels pobres. La Roser -perquè era pobra- només va tenir en compte el Jesús dels pobres, i li va dedicar centenars de dibuixos. Especialment a la Mare de Déu, que no és ben bé Déu (ni forma part d'un triangle diví reservat als mascles).
Dissabte passat, mentre ordenava i separava enormes caixes de dibuixos, van aparèixer els que feia la Roser vora els quinze anys. La possible portada per a Peter Pan y Wendy, que acabava de llegir. I Maresdedéu l'una darrera l'altra. Algunes inacabades, com si així volés dir també alguna cosa sobre metafísica aplicada a la vida humana, a la vida quotidiana.
I finalment, com si hagués ocultat allà un premi per al qui s'entretingués algun dia durant hores en rebuscar, aquest petit dimoni que és el dimoni número mil ú.
I més encara: una inesperada il·lustració per a algun conte que transcorre en escenaris exòtics, amb dones lleugeres de roba, salvatges i animals africans. Respiro: la Roser també somiava. Rodejada de franquisme i ombres, viatjava pels meandres de la imaginació. I després de respirar m'aturo.
Nota: En algun instant he pensat en escriure una lacònica dedicatòria a la Roser. Però com es pot comprovar, no ho he fet. No acabo de comprendre perquè dediquem coses als qui han mort: no haurien celebrat la dedicatòria quan eren vius? A qui dediquem alguna cosa quan l'objecte de la dedicatòria és mort? A la nostra memòria debilitada, al nostre ego, a la nostra mala consciència?
11 de febr. 2011
Cthulhu i el context masculí
La primera intenció era titular aquest apunt El context, però de seguida em vaig arronsar. Sota aquest epígraf ningú no vindrà a llegir, perquè es temeran trobar un tupit tractat de semiòtica de sis-centes planes. Calia necessàriament afegir algun altre mot a el context, un nom capaç d'indicar que podem veure alguna cosa lleugera i divertida, ni que sigui una broma amb Lovecraft i els seus dimonis. Cal no oblidar que això és un blog d'entreteniment.
Per aquest mateix motiu, mentre rumiava quina trampa li posava al títol per a poder parlar del context sense espantar el respectable, em vaig posar a fer dibuixets al meu quadern. (Dit de pas: si un dia el quadern cau en mans d'un psiquiatre, res no em lliura de passar una bona temporada al Pere Mata, on em donaran generoses dosis de psicòtrops gratis, i d'aquesta manera podrien sortir infinits altres dibuixos, inspirats i brillants). Finalment, el meu subconscient em du a dibuixar uns gargots que troben el títol per sí mateixos: Chtulu per a homes adults.
Caldria anar al gra d'una vegada, i dir allò que volia explicar sota el títol el context. El cas és aquest: Quan em miro els darrers apunts del blog, me n'adono que el mot Chtulu ha creat un fenomen inesperat: Chtulu masculinitza el blog. Ara s'assembla a les dutxes d'un gimnàs de l'Eixample. Chtulu a Catalunya va merèixer deu comentaristes, tots ells homes. Aquesta resposta de gènere és inaudita i ens duria a tedioses hipòtesis sobre allò que interessa a homes o a dones, si escrivim igual o diferent, si pensem de formes simètriques, semblants o divergents, que si Venus, que si Mart.
Estic cansat, i les emocions dels darrers dies són massa intenses i profundes. No vull posar-me a pensar en res de tot això, ni tan sols per a evadir-me de la realitat. Vagarejo pel Youtube, clicant noms que em venen a l'atzar, els mites i els Chtulus personals. Així, catric-catrac, arribo fins a un dels meus ídols, en Joan Garcia Oliver. El seu discurs m'ajuda (ens ajuda) a comprendre la diferència entre text i context, entre el discurs i les circumstàncies que l'envolten. Garcia Oliver es troba també en un context masculí? Com es repartia en gèneres, la seva audiència?
És una pena que els textos necessitin contextos. Sobretot avui, quan algú em dirà que el discurs de Garcia Oliver no val perquè l'invalida un context diferent. Com quan diuen que a Egipte es revolten contra un dictador i aquí no calen revoltes, perquè això és una democràcia.
En aquest precís moment sento una alenada al clatell. Un company de feina treu el cap pel damunt i per darrera de la meva espatlla, ulleja el text i em diu parsimoniós, carregat de paciència i bona voluntat:
-T'ha sortit un text embolicat i confús. Això diu molt del teu context.
8 de febr. 2011
Cthulhu a Catalunya (el catalanisme no és progressista)
Aquest seria el veritable aspecte del l'àbsis principal de Sant Climent de Taüll (segons una aquarel·la de L. Domènech i Montaner, de 1905).
Diu el Necronomicon que Chtulhu és més vell que el temps. Amb d'altres afirmacions sobre l'essència de Chtulhu, podem pensar que aquesta entitat podria provenir d'una altra dimensió de l'espai i el temps. I postser aquesta és la solució per a comprendre alguns fenòmens estranys que s'esdevenen en la història. La presència de Chtulhu a Catalunya, per tant, ens fa entrar plenament al territori de l'incomprensible i el sobrenatural.
Lluís Domènech i Montaner va descobrir els frescos de Sant Climent de Taüll el 1904, però de seguida hi van arribar J. Puig i Cadafalch i Mossèn Josep Gudiol, de Vic. És possiblement aquest darrer qui va manifestar als dos erudits que, abans de donar a conèixer la troballa, caldria adecentar-la (sic). [Mn. Josep Gudiol és el primer compendiador de l'arqueologia sacra catalana, i oncle d'un altre Mn. Josep Gudiol, (1904 - 1985) que fou un capellà interessat per l'art, autor d'alguns monogràfics sobre pintura pietosa i del llibre Bernardo Martorell, i considerat un gran catalanista].
Puig i Cadafalch explica que davant la troballa dels frescos, de seguida van sorgir tres hipòtesis:
Dibuixos de J. Puig i Cadafalch fets a Sant Climent de Taüll, el dia abans que fos apallissat per Mossèn Gudiol, de Vic (17 de juliol de 1905... una data premonitòria!).
Anys més tard, el senyor Joan Ainaud de Lasarte va conèixer els fets, però també va optar per silenciar la veritat i mantenir l'enganyifa pietosa de Gudiol. Ainaud de Lasarte fou director dels Museus d'Art de Barcelona de 1948 a 1985, i director de l'Institut d'Estudis Catalans de 1978 a 1982. Algú es podria demanar com és que el càrrec als museus comença al bell mig del franquisme i es perllonga fins a entrada la democràcia (solapat a l'IEC), però això és un misteri català i ensems chtulhià, com tants d'altres. Sabem que el catalanisme no demana explicacions, sinó que dóna càrrecs. Segons alguna veu crítica, Ainaud va ser mantingut per motiu de la seva conversió paulina de franquista a convergent, però sobretot perquè calia presservar el secret de Taüll.
En tot cas, ara per fi coneixem la veritat. No en va -diuen- ens governen els millors.
Diu el Necronomicon que Chtulhu és més vell que el temps. Amb d'altres afirmacions sobre l'essència de Chtulhu, podem pensar que aquesta entitat podria provenir d'una altra dimensió de l'espai i el temps. I postser aquesta és la solució per a comprendre alguns fenòmens estranys que s'esdevenen en la història. La presència de Chtulhu a Catalunya, per tant, ens fa entrar plenament al territori de l'incomprensible i el sobrenatural.
Lluís Domènech i Montaner va descobrir els frescos de Sant Climent de Taüll el 1904, però de seguida hi van arribar J. Puig i Cadafalch i Mossèn Josep Gudiol, de Vic. És possiblement aquest darrer qui va manifestar als dos erudits que, abans de donar a conèixer la troballa, caldria adecentar-la (sic). [Mn. Josep Gudiol és el primer compendiador de l'arqueologia sacra catalana, i oncle d'un altre Mn. Josep Gudiol, (1904 - 1985) que fou un capellà interessat per l'art, autor d'alguns monogràfics sobre pintura pietosa i del llibre Bernardo Martorell, i considerat un gran catalanista].
Puig i Cadafalch explica que davant la troballa dels frescos, de seguida van sorgir tres hipòtesis:
- Segons Domènech i Montaner, Chtulhu devora el Crist perquè és el seu enemic. L'escena, per tant, enllaçaria amb les escenes mitològiques de les lluites entre divinitats oposades que es disputen els favors d'una dona o deessa, o bé el domini d'algun àmbit metafísic.
- Segons el mateix Puig, allò que fa Chtulhu és vomitar Jesucrist, i abocar una maledicció a la Terra. Puig hi veia els senyals d'una mena de broma còsmica i cruel.
- Segons Mn. Gudiol, calia esborrar les imatges impies, i donar a conèixer al poble català una versió millor d'aquells frescos.
Dibuixos de J. Puig i Cadafalch fets a Sant Climent de Taüll, el dia abans que fos apallissat per Mossèn Gudiol, de Vic (17 de juliol de 1905... una data premonitòria!).
Anys més tard, el senyor Joan Ainaud de Lasarte va conèixer els fets, però també va optar per silenciar la veritat i mantenir l'enganyifa pietosa de Gudiol. Ainaud de Lasarte fou director dels Museus d'Art de Barcelona de 1948 a 1985, i director de l'Institut d'Estudis Catalans de 1978 a 1982. Algú es podria demanar com és que el càrrec als museus comença al bell mig del franquisme i es perllonga fins a entrada la democràcia (solapat a l'IEC), però això és un misteri català i ensems chtulhià, com tants d'altres. Sabem que el catalanisme no demana explicacions, sinó que dóna càrrecs. Segons alguna veu crítica, Ainaud va ser mantingut per motiu de la seva conversió paulina de franquista a convergent, però sobretot perquè calia presservar el secret de Taüll.
En tot cas, ara per fi coneixem la veritat. No en va -diuen- ens governen els millors.
5 de febr. 2011
Els darrers dies de l'imperi
Ara m'he convertit en un sinistre empleat de la solitud. Les meves hores es destinen a buidar la casa dels pares amb paciència, amb aire taciturn. Faig la feina que faria el temps tot sol, però jo l'apresso. De tant en tant m'aturo. Aprofitant que fa sol, avui he baixat a fer el cafè i a fumar en una d'aquestes noves terrasses hivernals, disposades per a veure la decadència definitiva dels fumadors. Ens han convertit en sargantanes exposades al solet del migdia.
Després torno cap dalt, al desballestat castell. Ni que fos de lloguer, això va ser un castell amb el seu senyor feudal i tota la resta. Viure de lloguer va estar mal vist durant un temps, i induïa a sospitar d'alguna anomalia social, psicològica o econòmica a qui ho practicava. Sembla que ara ja no és un estigma. Si vius de lloguer i et mors de lloguer, els fills reben l'encàrrec de buidar el pis en un termini no massa llarg, perquè el mercat sempre és àgil i musculós, i cal ajudar a què els diners mudin de butxaca. És l'imperi de la Llei i les seves germanes Ordre i Caixa.
No cal córrer. Diuen: tranquil, sense pressa però sense pausa. I això vaig fent. Buidar un pis tan ple vol dir trobar milers de petits objectes que s'aturen un instant a les mans. Abans d'anar-se'n, et demanen una mena de pregària breu. La mare guardava cartes del seu pare, de les que enviava des de l'exili a Montpéllier. L'avi les escrivia en castellà i amb lletra menuda i pulcra, i en una mena de codi xifrat. Es feia passar per un parent ric i ociós que vivia a la Côte d'Azur: mai no va perdre el sentit de l'humor. Aquesta era la manera de burlar la censura. Totes les cartes duen el segell de la Censura militar, que anava variant de disseny amb el temps: oval, rectangular, adhesiu. I no obstant, l'imperi catòlic i franquista es va ensorrar. També era un imperi de lloguer, i el van llençar.
De tant en tant m'assec en una butaca vella. La deixaré aquí fins al darrer instant, per a aturar-me a llegir cartes velles. Com les cartes d'amor que es van escriure el pare i la mare. Llenguatge florit i potser amb tòpics, però són tòpics que tots hem repetit algun cop. Aquell amor etern que es van prometre el van saber complir. Només aquestes petites coses humanes fugen de la grandiositat dels imperis i les clàusules dels lloguers, i perduren.
Avui he descobert que la mare va escriure al pare en el tercer aniversari de la seva mort. Et trobo a faltar més que mai, però espero que serà per poc temps. Amb aquesta frase tan senzilla es va enfrontar a l'imperi de la mort.
Torno a carregar coses cap als contenidors. El contenidor de paper el deixaré ben ple. Després pujo i fumo de nou, assegut a la butaca. No havia fumat mai en aquesta casa.
Etiquetes de comentaris:
Les coses de la vida,
roser albert
4 de febr. 2011
La solitud reinventada
A mida que passaven els dies, la vida es feia menuda i el pis era cada cop més gran, inabastable.
A poc a poc, tothom havia marxat de casa. El pare i la mare feia molts anys que eren morts. Ell, en un remot exili, just després d'acabada la guerra. Van marxar els fills, poc després de complir els vint. Ara viuen lluny, en d'altres ciutats. El germà gran fa dotze anys que el van enterrar. El marit, ara en fa quatre.
La distància del llit a la cuina era enorme, del llit al lavabo. Baixar al carrer a comprar era cada cop més difícil. Segurament per això passava tantes estones al telèfon, parlant i escoltant veus. El diari, que arribava cada dia, apenes si el llegia gaire. Ella deia que li agradava fer els mots encreuats.
I sobretot escrivia. Escrivia cada dia, cada cosa que se li acudia. L'acció d'escriure constantment omplia temps i papers. Escriure abreuja les hores que passes tot sol? És aquesta la pregunta correcta?
Assegut a la taula del menjador puc repassar els detalls de cada moment de la vida. Hi ha anotat allò que menjava. El vint-i-set de gener mongeta tendra, pit de pollastre, taronja.
El vint-i-vuit va quedar en blanc. Ja no va menjar res més. Sembla que un iogur, el trenta-u al matí. Però no el va anotar: he trobat l'envàs buit, i la cullereta. Al costat hi havia un bocí de pa i de formatge. Per si més tard es trobava millor i li tornava la gana. La solitud està registrada amb detalls i bona cal·ligrafia.
La casa és plena de textos. Llibretes, quaderns, blocs. En té guardats des que estudiava a la Massana. Apunts, esbossos. Pels calaixos hi ha carpetes plenes de paper escrit. Són centenars de pàgines.
La darrera vegada que va estar a l'hospital s'hi va passar cinc mesos. Va anotar les coses que li explicaven les companyes d'habitació que anaven passant pel llit del costat. Ara puc saber els noms i els detalls de la vida d'aquelles dones: El dia 18 al vespre ingressa la sra. Antònia acabada d'operar. És de Molins de Rei. He conegut la seva filla Cristina que ha vingut amb la Martina.
El dia 6 a la tarda ingressa la sra. Àngela, té una filla i dos fills. L'operen el dia 7 a primera hora del matí i se'n va al dia 16 però ingressa en un centre de rehabilitació perquè no està prou bé i té molts dolors. De mica en mica ens hem anat coneixent i hem vist que tenim moltes afinitats. Els seus fills li porten cada dia "El Punt". Em recomana que llegeixi un article que està molt bé sobre la independència.La solitud es descriu a sí mateixa, sense necessitat d'imatges. Està narrada amb detalls, analitzada en infinites línies de text rectes, polides. Hi ha una anatomia de les hores llargues, sense metàfores, sense cap comparació a res. Parla del què menja, del fred que fa, de la propera visita al metge i anota les coses que explicarà als seus fills quan els vegi. Sota un epígraf amb el meu nom, hi ha una llista de pel·lícules italianes del neo-realisme que li van venir a la ment. Volia saber si les havia vist, i en cas que no, em recomanava molt "Miracolo a Milano", del De Sica.
Etiquetes de comentaris:
Les coses de la vida,
roser albert
3 de febr. 2011
El mineral més car del món
Els geranis del balcó es van assecar pel juliol, i jo vaig creure que aquesta mort petita n'anunciava una altra, que era un auguri. Però a final de gener, sobtadament, van aparèixer unes minses flors, roges, dreçades al capdamunt d'aquells dits eixuts, cargolats sobre la terra seca dels testos.
Però ara no les regarà ningú, les petits flors que han sorgit al balcó del pis del carrer Indústria.
El pis és buit per sempre, i tan sols em queda fer-hi algun darrer viatge, per acabar de buidar-lo. Les mans que vivien allí s'han quedat quietes. Han iniciat un lent procés de mineralització sota els pins, a Collserola. En aquell laberint de silencis, humitats, minúsculs organismes i insectes. Enllaçats a la terra i entre les arrels dels arbres, els dits es convertiran en el mineral més car del món.
Etiquetes de comentaris:
Les coses de la vida,
roser albert
Subscriure's a:
Missatges (Atom)