Em sembla excessiu dir que la idea que l'independentisme català crea una
dramàtica fractura social, i alhora em sembla ingenu creure que la societat catalana no se'n ressenteix. L'equilibri social és molt difícil perquè vivim en comunitats sociològicament diverses i complexes, en un
temps líquid i en un context de crisi dels models laborals, econòmics, relacionals, educatius, polítics, etc. Continuo pensant que la crisi és bona (allò que etimològicament s'entén per
crisi), perquè qüestiona i renova, i que tan sols falla la gestió que se'n fa als parlaments i a la premsa.
Enlloc de dur el debat al terreny que seria més assenyat (un debat sobre models administratius i polítics) s'ha preferit dur-lo al camp boirós de les emocions i els delicats sentiments d'identitat. En aquestes altures del debat encara no he vist ningú que recordi que
estat és un concepte administratiu, que
país és un concepte geogràfic i que
nació és un concepte romàntic. La distinció ens hauria permès un altre nivell de discussió, però les dues parts han preferit reeditar el patriotisme romàntic, i això em sembla una opció tan perillosa com estèril.
No puc entendre com ens hi hem deixat arrossegar, ni com les autoritats opten per aquest revisionisme grotesc d'una guerra de fa 300 anys entre Borbonistes i Austriacistes i com alhora obvien què va passar a les trinxeres de l'Ebre fa 75 anys. (Els morts del bàndol democràtic que van deixar la vida a la riba oriental del riu encara esperen un gest institucional que els dignifiqui mentre les
autoritats es gasten la pasta en un piromusical escandalosament hortera).
Tothom coneix (per referències i per experiències viscudes) la tensió que el debat ha dut fins a persones amb vincles familiars directes. Jo puc explicar en primera persona què passa quan hom fa l'exercici d'explicar que
no sóc independentista en un entorn laboral majoritàriament independentista. I he de dir que ha estat una experiència positiva malgrat els moments de tensió, i que estic sorprès que s'hagi valorat l'acció com un acte de valentia. En primer lloc, perquè no sóc un
valent (l'única vegada que vaig pujar a la muntanya russa del Tibidabo és un dels pitjors instants de la meva vida).
És probable que els humans que convivim siguem capaços de tolerar-nos, d'entendre'ns o de sobreentendre'ns, i fins i tot de passar per alt que el germà, el cunyat o la directora del lloc de treball no pensen com nosaltres, posiblement perquè sabem valorar que hi ha molts altres factors que ens uneixen i que, finalment, són molt importants.
No obstant això, és evident que les xarxes socials faciliten una agressivitat fàcil i aguda, promouen la divulgació de tòpics i d'insults i alimenten un ressentiment que, malgrat la virtualitat potser inòcua, provoquen angoixa: som realment tan agressius i perillosos com semblem via twiter o facebook? Si les xarxes virtuals canalitzen i alhora esterilitzen l'agressivitat, benvingudes siguin. Si les xarxes desvetllen la bèstia, caldria aturar-se a pensar abans no sigui massa tard. Les guerres balcàniques s'haurien aigualit i extingit en un enfrontament al twiter?
Com que cadascú es fixa en allò que li interessa, jo m'he fixat en una batalleta marginal el terreny de la qual són els escriptors Javier Cercas i Javier Pérez Andújar. En dic
marginal perquè els novel·listes no preocupen les masses, que són molt més proclius a parlar d'estrelles mediàtiques com ara els esportistes, els cantants, els bramaires professionals de les tertúlies, etc. [No sé si és una anècdota, però el posicionament d'un tipus conegut perquè xuta pilotes com Gerard Piqué i Bernabeu assoleix molt més ressò al twiter que el posicionament d'un professor universitari com Jordi Llovet i Pomar].
Cercas i Pérez Andújar tenen poques coses en comú en tant que escriptors, i les obres respectives no es poden equiparar perquè responen a plantejaments estètics molt allunyats. Si tenen res a veure deu ser tan sols que qüestionen el lector i el fan reflexionar sobre fenòmens de la sociologia i de la història recents. I per respecte als meus possibles lectors, he d'admetre que també comparteixen una opció lingüística: viuen a Catalunya i escriuen en castellà, per motius que tots dos han argumentat tot i que no caldria.
Els atacs virtuals a Cercas i Pérez Andújar m'han fet recordar un debat que apareix i desapareix de forma episòdica al país, i que tracta de Juan Marsé. M'han fet recordar Eduardo Mendoza, un escriptor impressionant que ha sabut esquivar la polèmica (i algun dia li preguntaré com s'ho ha fet, però m'ensumo la resposta). Penso que Marsé, Pérez Andújar i Mendoza han escrit alguns dels millors i més lúcids textos literaris barcelonins del segle XX i d'aquesta porció del XXI (parlo per exemple de
Últimas tardes con Teresa,
Paseos con mi madre i
La ciudad de los prodigios), però aquest és un altre tema. Com també és tot un tema comentar la novel·la imprescindible
La verdad sobre el caso Savolta.
Penso que Jordi Llovet fou aclamat i promogut quan va escriure
Adéu a la Universitat el 2011 i ara insultat
per un article a El País en el qual, al capdavall, tan sols analitza críticament la manifestació de l'11 de setembre de 2014.
Penso que alguna cosa no va bé quan una societat insulta els escriptors i aplaudeix els futbolistes, i entenc que això s'esdevé en un clima d'agressions que tendeixen a justificar-se per les agressions de l'enemic, com si fóssim al segle XI i no haguéssim sabut superar les guerres feudals o les croades.
Penso què passaria si entre 900.000 i 1.800.000 persones (segons el qui ho explica) es manifestessin
contra allò que fa de Catalunya un país decadent.
Potser per una confiança irracional en la bondat tendeixo a creure que ningú no es planteja res que tingui a veure amb les temptacions etnicistes, però a la vegada recordo (quan tinc un mal moment) que a l'antiga Iugoslàvia tampoc ningú no intuïa el 1990
què passaria poc després a Sarajevo. Estic convençut que la comparació no és només odiosa si no impossible.
Però em dol que els polítics juguin a l'enfrontament tàctic i que el twiter sigui tan bel·ligerant, i m'impressiona molt que s'increpi les persones que escriuen, perquè em temo molt que el 99% dels qui insulten Pérez Andújar ho fan per mimetisme gandul i no n'han llegt ni una sola línia, i els qui ara malparlen de Cercas van gaudir amb
Soldados de Salamina (el llibre i/o la pel·lícula)
i els qui sempre han maltractat Juan Marsé no s'han molestat en perdre quatre hores de la seva vida interessantíssima per llegir
Ronda del Guinardó.
Què li passaria a en Terenci Moix si fos viu?
[I una darrera pregunta extemporània però tan distreta com els debats sobre física quàntica: què diria, avui, l'imparable Baltasar Porcel?]