Le petit prince

Aquest és l'any de El Petit príncep, i les escoles i els instituts treballem per fer arribar aquesta estranya peça de la literatura als alumnes, però també als mestres. Filosofia o conte per a infants? No sé pas què respondre. Entre els textos llegits que mai no diré he entès hi ha Així va parlar Zaratustra del Nietszche, l'Ulisses del Joyce, l'Odissea d'Homer i El Petit príncep, escrit per un poeta-aviador francès que mai no sabrem del cert si va simpatitzar o no amb el règim nazi de Vichy. (N'hi ha molts d'altres, és clar: els catalans no som pas a l'avantguarda de la comprensió lectora global).

De vegades aquell pallasso baixet vestit amb pijama em va semblar ridícul (potser fou quan jo també em sentia ridícul enmig de la Terra). De vegades la seva fuga atabalada -saltant d'asteroide en asteroide- em va semblar una bona imatge de mi mateix mentre buscava. De vegades vaig pensar que cada asteroide era una opció d'ell mateix, de mi mateix. I jo, que vaig néixer en un país petit i endogàmic, molt ridícul i mesquí, vaig sospitar que l'asteroide B612 deuria ser Catalunya. Després vaig comprendre que el món en va ple, d'asteroides B612. De vegades un mateix pot esdevenir un asteroide.

I el planeta sencer, vist des dels telescopis de la nebulosa d'Orió, és un petit asteroide. I tots junts (joves i vells, lletjos i guapos, rics i pobres) som un petit príncep perdudíssim, angoixat, filosòfic i menut. Vestit de forma grotesca.

Qui m'havia de dir que ara, tan aprop dels cinquanta que ja no sé com justificar-me, em sentiria altra vegada com aquell tipus del batí blau. Que estranys que són els llibres estranys!

[Cada cop que prenc el cotxe estic atent a les urbanitzacions i les mansions abandonades. Ara sovintegen als dos marges de les rutes, com planetes petits i abandonats, imatges de nosaltres i els nostres somnis. Com es deuen veure les urbanitzacions abandonades des dels telescopis que ens miren des de la Constel·lació d'Orió?].

Pirrus compta les baixes

Com és que als blocs i les barraques dels pobres no hi ha banderes?

Escena 1

Jo diria que retrocedeixo uns cinc anys, quan en aquest projecte de país ens governava una estranya coalició poc avinguda, sota el signe de les esquerres. Per aquell temps, un antic company de feina -que jo recordava inofensiu i més aviat tímid- em va retrobar dins la boira de les xarxes socials. Després de felicitar-se pel retrobament, em va explicar que formava part d'un col·lectiu sobiranista. Fou el primer cop a la vida que vaig saber l'existència del concepte. Si en aquell instant m'haguessin explicat quin rebombori arrossegaria la paraula, no ho hauria cregut: es tractava d'un grupet de tertulians, situats mentalment i sociològica a la dreta culta del projecte de país. Els noms que vaig reconèixer em remetien a una burgesia potser inquieta i molt ingènua, dels qui encara creuen que conceptes com pàtria o Catalunya tenen un màgic poder unificador. El grup en qüestió havia escollit un nom: Arnau de Vilanova. Com no podia ser altrament, una referència al passat romàntic i vaporós. No li vaig fer cas. Sempre he sabut que entre els senyoritos hi ha una minoria residual, lleugerament cultivada i pressumptuosa, disposada a salvar la pàtria de Guifré el Pil·lós. Són persones respectables, sens dubte, però alhora mai no han llegit res de ciències socials ni el deu sonar de res el factor de la lluita de classes. Ni deuen saber res de Marx o l'escola de Frankfurt: ells fan com si res, i això és tan lícit com legítim. Com estúpid.

Escena 2

Durant un temps vaig ser un lector ocasional de Vilaweb, un mitjà aparentment alternatiu o independent. Tot i això, després de participar en algun fòrum de debat, vaig percebre que les sensibilitats properes a les tesis d'Esquerra Republicana de Catalunya hi eren molt més benvingudes que les altres. Qualsevol al·lusió a les qüestions socials catalanes era menystinguda en favor del discurs nacionalista. Hi va haver algun debat agre, on jo vaig citar Hanna Arendt i a canvi em van tractar de nazi espanyolista. Perplexe, vaig abandonar la lectura de Vilaweb.

Escena 3

Companys de l'etapa universitària, persones conegudes a través dels blocs on fa uns anys que em bellugo, coneixences del món virtual: ja són incomptables els qui ens hem engegat, obviat o esborrat mútuament de les agendes després de tenir un intercanvi d'opinions sobre el sobiranisme, el projecte independentista, el referèndum o allò que seria una hipotètica Catalunya independent. De vegades n'hi ha hagut prou amb exposar dubtes i temors: el dubte i la temença han estat suficients per a concloure que ja no ens uneix res, que ja no tenim res més de què parlar.

A mitjans del 2013 una amiga em diu que mai no parla d'independència, que evita la qüestió. Que té por de parlar perquè li podria provocar la pèrdua d'amics, de relacions familiars. Hi ha qui tem pel seu lloc de treball i opta per fórmules diplomàtiques. Això potser encara no indica que vivim en un clima de terror, però és un advertiment. Rellegeixo El temps d'ahir de l'Stefan Zweig, on explica els orígens del totalitarisme nacionalista: comença per la por de parlar davant d'un mur amenaçador de pensament únic.

Escena 4

Les destrobades i els insults anònims se succeeixen. A partir de mitjans del 2013 opto per exposar els meus punts de vista de forma pública, escrivint amb nom i cognom allò que penso. Crec que la ciutadania és allò que exercim i no allò que som per llei. Sento que no em puc quedar en silenci, no puc deixar-me acovardir, ni permetre que l'estampida em faci recloure en un forat sota terra. Al cap i a la fi, si penso en clau federalista sobre la qüestió catalana i espanyola (una qüestió que mai no m'havia interessat gens), cal que ho expliqui.

El ciutadà és aquell que parla, s'expressa, pregunta i qüestiona: no és ciutadà aquell qui dòcilment va a votar cada quatre anys i s'incorpora a una informe, anòmica i tumultuosa majoria silenciosa.

Escena 5

Treballo amb persones, en un barri que consta a la llista dels barris més desafavorits de Catalunya. Aquí vivim cada dia la pobresa, la desnutrició (que no malnutrició) infantil, la marginació. Paradoxalment, no hi ha banderes als balcons de Can Puiggener.
Els creadors de banderes potser no han creat les banderes que expliquin la misèria o la gana. Em sento bé amb mi mateix treballant aquí, tan lluny i tan aprop. Tan lluny dels debats de l'Arnau de Vilanova i tan aprop de terra. Amb les persones del barri no hem parlat mai de Catalunya i Espanya.

El passat fou gloriós, és clar

El país ens pertanyia per dret, pel dret de Déu. La pobra gent -la bona gent- ens honorava, ens cedia els seus guanys i ens aplaudien pel carrer i a la sortida de missa després d'haver-hi deixat una pia almoina pels més pobrets. Fins i tot si sortíem al carrer tots despullats, el poble català ens admirava les vestidures i La Vanguardia, l'Ara i l'Avui glossaven el nostre luxe i el bon gust, i es demanaven en quina altra part del món els senyors eren tan bons, elegants i caritatius. Cloïen els seus elogis amb vaporoses reflexions sobre la superioritat moral i estètica de la pàtria.

Quan les coses es van començar a tòrcer vam inventar el Barça, la sardana i un xic més tard la Banca catalana. I de nou vam ser aplaudits pel poble, entretingut i conformat.

Poc més tard ens vam avançar als fets previsibles i vam donar-los un xic de domocràcia, de social-democràcia i de cristiano-democràcia, per tal que puguessin pensar que tenien el dret a decidir sobre les seves vides, la seva misèria i les seves mancances,

I finalment, preveient altra vegada els possibles torts de la història (no fos cas que la social-democràcia fos malinterpretada) els vam inventar el patriotisme, les samarretes i les sandàlies estelades, la Carme Forcadell i la Pilar Rahola. I els vam vendre banderes a metres, i barretines a tant el quilo, i bànners i gàdgets i pins i motxil·les (i així vam refer la portentosa indústria del tèxtil català). 

I finalment, un dia, el nostre hereu més díscol (emigrat a La Habana) ens va explicar que la casa del pare era en ruïnes. Que la hisenda se l'han venuda al millor postor, seguint el consells de Monsenyor Sala-Martín, que els estalvis es juguen al Casino de Montecarlo.

Aquell dia Missenyor Leonel Messi va fitxar pel Manchester City. I tots vam plorar molt.
Aquell dia, definitivament, la casa va començar a podrir-se i no sabérem on emparar-nos, on refugiar-nos ni què inventar: era el final.