25 de maig 2014

El cotxe






El cotxe (un Renault Clio) es va morir un divendres qualsevol d'enmig del mes de maig. Em diuen que es va avariar el sensor de la temperatura i que això va generar una cadena d'errors que van culminar en la defunció del motor. Sigui com sigui, el cotxe es va morir. Es va morir a cent metres del lloc de treball, com si malgrat tot vulgués haver acomplert la seva darrera tasca. Tant fou així que fins i tot aquell dia vaig arribar puntual a la feina.

Vaig arribar puntual a la feina, com si res no hagués passat.

Els veïns em van indicar un mecànic competent, en Milou. Té el taller aprop.
En Milou em va confirmar que et motor s'havia mort.

Dues setmanes més tard vaig decidir comprar un Renault 4 TL de 30 anys, una bellíssima peça de col·leccionista. Vés a saber per què, vaig anar a provar com anava. Així fou com vaig arribar a Villa Carmen, prop de Vic.

La vida és així de simple, així de sotmesa als capricis. Fa molts anys que als alumnes que tinc els ensenyo a fer vaixells de papiroflèxia i mai no havia sabut perquè. Ara ja ho sé.

Tu i jo som barquitos de paper.

19 de maig 2014

Què li deu passar a Catalunya? (i 3)


En el primer d'aquests tres textos breus em vaig preguntar per quines raons la ciutadania catalana es mostra tan dòcil i resignada davant les polítiques de l'austericidi. En el segon em vaig preguntar si hi ha raons sociològiques que ho expliquin, i com pot influir-hi el procés sobiranista-independentista que estem vivint. Probablement ni jo ni ningú no hi pot respondre amb certesa avui, perquè cal una perspectiva i una distància de temps que encara no tenim.

Sembla que l'independentisme s'endugui les escasses energies rebels dels ciutadans. Si ens deixem d'eufòries, les mobilitzacions en favor de la segregació són moderades i potser sobredimensionades per uns mitjans acrítics i poc analítics. Parlem de banderes pels balcons en ritme decreixent i de dues macro-manifestacions separades entre sí per un any, amb unes xifres de participació poc contrastades. (Aviat tindrem la prova del 9: quants ciutadans facilitaran voluntàriament les dades fiscals a l'Agència tributària catalana? Quines xifres donarà el patriotisme quan toqui la butxaca?). Però tampoc no es pot ser cec ni sord: en un paisatge desolat com aquest, que es reuneixin un nombre de persones que oscil·la entre les set-centes mil i el milió i mig -en funció de qui ho valora- cal tenir-ho en compte.

Em fixo en un dels eslògans que circula en l'òrbita de l'independentisme. La frase que més m'ha xocat des que la vaig llegir per primer cop és Res no pot vèncer un poble unit, alegre i combatiu. Allò que em sorprèn és la referència a la unitat del poble. (L'alegria i la combativitat no em sento capaç d'analitzar-les perquè no sé veure-les per enlloc. No és alegria allò que es copsa pel carrer, a la vida laboral, a la vida de cada dia, a les cues de l'Inem o dels Serveis Socials. I d'altra banda, l'escassa combativitat crec que es deu fondre a les graderies dels camps de futbol, a les cledes del facebook o pels missatgets del whatsapp).

El pensament independentista sol referir-se a la unitat del poble, i basa els arguments en l'existència d'aquest poble no tan sols unit per una idea, sinó que pensa o actua com si el conjunt dels ciutadans fos un cos i adquirís categoria de persona, amb una determinació i una voluntat que només es podrien atribuir als individus. El mateix Artur Mas no dubta en cometre frases on el subjecte és el poble de Catalunya en singular (ha decidit, vol decidir, ha pres un camí, etc). Caldria analitzar també per què un càrrec públic i electe decideix passar per alt que una part dels ciutadans que (també) representa no som independentistes: quin valor li dóna a la democràcia com a concepte?

A priori, la idea sembla més pròpia d'un imaginari romàntic o, per què no, totalitari i neofeixista. I aquí, altre cop, caldria aturar-se: quin significat té la il·lusió de què parlava l'Artur en la seva primera campanya? Ens estava anticipant un futur amagat en l'etimologia de la il·lusió?

Un altre eslògan-argument d'èxit és Espanya ens roba. Potser a còpia de repetir-ho ha esdevingut una veritat absoluta que es diuen els uns als altres però ningú no s'atura a pensar-hi (la frase ha pres atributs de mantra i de dogma: Jesús t'estima, Al·là és gran, el Barça és més que un club, a La Caixa tu ets l'estrella, Monzó és genial, etc), però caldria recordar que els ciutadans tributem a l'estat a títol individual en funció de criteris que no tenen en compte el territori.

Dit d'una altra manera: podria ser que l'estat robés els contribuents, però és impossible afirmar que roba els contribuents del territori català en tant que tals. Qui pot afirmar que l'estat roba més a un treballador de Badajoz que a un treballador de l'Hospitalet? Afavoreix més al senyoret Botín que als senyorets Brufau, Fainé, Oliu, Lara, Roca i Junyent? És evident que hi ha injustícies tributàries, i és evident que en surten beneficiades les grans fortunes, els inversors, els especuladors i les oligarquies econòmiques en general. Tothom sap que perjudiquen la classe treballadora, i que ho fan sense cap escrúpol territorial.

D'altra banda, si la solució al robatori de l'administració es resolgués separant-se'n, caldria començar a pensar en separar-se també de Catalunya. I del teu ajuntament.

Per tant: quina unitat es reclama als ciutadans de Catalunya? A qui li convé més que la ciutadania d'un territori s'uneixi sota una bandera, abandoni les seves necessitats, anhels i reivindicacions per abraçar les reivindicacions de la classe dirigent? Demanar que ara anem tots junts i després ja en parlarem vol dir demanar-li al desnonat del seu pis que s'uneixi al qui l'ha deixat sense casa. Que el treballador acomiadat o amb un salari rebaixat en deu, vint o quaranta punts percentuals s'uneixi al qui ha decidit empobrir-lo. I que faci un acte de fe sublim: que cregui que l'endemà de la independència li retornaran el pis, li retornaran el salari o la feina.

En algun lloc del mapa o en algun moment de la història l'esclau es va unir a l'amo en nom de la pàtria? Només podria citar l'Alemanya de Hitler o la Itàlia de Mussolini. Ja sé que el resultat no cal explicar-lo, però no em puc estar de citar una cinta de Federico Fellini: Amarcord. Els nacionalistes campen pels carrers tot buscant, entre els treballadors, persones poc afectes al nou règim per donar-los una pallissa o una dosi d'oli de ricí. Els serivirà de res dir ep, que jo vaig votar la Cup o Icv?

Jo diria que la pretensió d'unitat nacional és una qüestió antiga i mai no resolta a Catalunya, com enlloc del món. Els francesos no es van unir ni tan sols contra els nazis. Sembla gairebé la broma d'un ignorant malintencionat que el 2014 es vulgui reeditar. No cal recórrer al 1714 per veure-ho (ni tan sols llavors els catalans anàvem units): la guerra civil espanyola, tan recent, ja ens dóna un dibuix precís d'aquesta unitat racionalment impossible. Seria una sorpresa enorme que cent cinquanta anys després de l'aparició del materialisme històric i de tot el pensament que se'n deriva algú pretengués obviar-lo. Seria com si la medicina d'avui renunciés a Alexander Fleming i decidís tractar la tuberculosi amb oracions a la Mare de Déu de Montserrat.

Les banderes nacionals han resolt mai cap injustícia social, cap desigualtat? No puc comprendre com és que a l'any dos mil catorze del segle vint-i-ú calgui fer-se aquesta pregunta. Però vet aquí, aquesta és la pregunta central: perquè a la Catalunya de 2014 cal preguntar-li si creu que el conflicte nacional resoldrà el conflicte social.

Més enllà de les bromes i les paradoxes, sembla que la unitat catalana ha tingut un efecte devastador sobre la defensa dels drets elementals: el govern català pot destruir l'estat del benestar, la sanitat i l'educació públiques sense oposició. Aparentment, sempre que alhora hipnotitzi els ciutadans en una lluita nacionalista que desactiva o desenfoca els seus interessos primordials. L'estratègia està donant bons resultats si ens mirem les enquestes d'intenció de vot, on el partit del govern i el seu soci presenten les millors espectatives.

No hi ha futur si no és en el rebuig de qualsevol temptació de replegament en les reclamacions roïnes i il·lusòries d'interès nacional, va dir Giorgio Napolitano fa anys.

(Faltaria analitzar i debatre l'estrany paper dels partits de l'esquerra -excloc el PSC, perquè la socialdemocràcia fa vint anys que va abandonar i trair l'esquerra tal com ara expliquen els decrèpits germanets Maragall- que s'han sumat a l'operació sobiranista, però a mi també se m'acaben les forces quan arribo en aquest extrem. Potser som en una nova època medieval i obscurantista.)


17 de maig 2014

Què deu estar passant a Catalunya? (2)



A la primera part d'aquesta reflexió em demanava perquè els ciutadans de Catalunya es mostren tan dòcils i perquè és un dels territoris de l'Estat en què hi ha menys protesta contra allò que, per entendre'ns, s'ha tendit a anomenar política de l'austericidi: desmantellament dels serveis socials, educatius i sanitaris; privatització; abandonament de la inversió pública.

Hi ha dades objectives que permeten pensar en una sorprenent absència de resposta cívica catalana respecte del context estatal. Catalunya es mostra com la regió més disposada a obeir i resignar-se. El Parlament català no debat mai (gairebé mai) el malestar, la pobresa i les conseqüències dramàtiques de la política d'austeritat. Tan sols de vegades, ICV o la CUP (sorprenentment poc activa) plantegen qüestions. El més inquietant, però, no és allò que fa un parlament cada cop més autista.

Les mobilitzacions al carrer són mínimes, apenes es produeixen demandes judicials contra el govern par part de les organitzacions ciutadanes, els col·lectius mes afectats solen protestar en veu baixa (o per facebook). Per a comparar-ho només cal mirar-se el nombre d'accions que es duen a terme a Madrid o a Andalusia, algunes de les quals han estat tan exitoses com la paralització del procés de privatització dels hospitals: a Catalunya la privatització sanitària continua endavant i sense trobar entrebancs. Però no tan sols Madrid: la vaga de l'ensenyament a les Illes no té cap punt de comparació amb la paràlisi del món educatiu català. [Una vaga que, en contra del què pretenia la premsa catalana, no tenia com a punt principal mantenir la quota de llengua illenca si no la negativa a acceptar la brutal retallada del pressupost: la qüestió lingüística no apareix fins al tercer lloc de les deu reivindicacions].

Per comprendre la resposta submisa i apocada no hi ha un factor, si no que -com passa amb qualsevol fenomen social- es deu a la concurrència de molts factors que caldria valorar un per un i fianalment fer hipòtesis sobre què passa quan tots es donen simultàniament.
Deixo de banda els efectes derivats de la doctrina del shock que descriu N. Klein, perquè són aplicables a tots els països del món occidental.

  • la tendència catalana (tòpica però funcional i efectiva) a respectar l'ordre i acceptar l'autoritat. Hi ha un mite sobre la idiosincràcia catalana inspirat en la mentalitat burgesa que sol funcionar bé. És el mite del català treballador, el botiguer, la caseta i l'hortet, avui no toca, peix al cove, el caràcter pactista... en definitiva, és el mite sobre el qual es va construir el pujolisme i que aquest, al seu torn, va alimentar fins al paroxisme. El mite té una trajectòria llarga i molts referents: d'ençà del final de la guerra civil com a mínim, ha construït una autoimatge dels catalans que gira sobre els beneficis de ser assenyats i no-conflictius en el conflicte social. Està construïda com a antítesi del moviment anarco-sindicalista dels anys 20 i 30 del segle XX, al qual s'ha convingut en responsabilitzar dels mals posteriors, inclosa la derrota militar del 1939. Fins i tot la maldestra i mel·líflua socialdemocràcia catalana (PSC) s'ha volgut allunyar de les lluites obreres: quin perfil obrerista o socialista han mostrat Joan Clos, Jordi Hereu, Raimon Obiols, Raventós, Maragall (alcalde i president) & Maragall (conseller d'Educació), Montilla o Navarro?
  • una història recent (a partir de la Transició de la dictadura franquista vers la monarquia democràtica) dominada pels valors de la democràcia cristiana, plenament assumits per la socialdemocràcia fins i tot en l'aspecte explícit i programàtic. El concepte de classe obrera ha estat reiteradament negat arreu d'Europa, però a Catalunya ho ha fet amb un èxit que ratlla l'excel·lència: només cal dir que el partit polític que sempre ha estat més votat (amb molta diferència) ha estat el partit de la classe burgesa. L'alternança espanyola (PSOE-PP) no s'ha donat mai: necessàriament doncs, la classe treballadora catalana va decidir confiar en els representants i els valors de la classe burgesa per a fer-se governar.
  • l'absència d'una premsa independent, cada cop més tràgica: al territori català no hi ha mitjans significatius que no depenguin de la subvenció pública de la Generalitat. La complaença amb el poder és el preu que han de pagar a canvi de continuar rebent la subvenció. En aquest sentit (la qüestió es mereix tot un tractat) també cal destacar la deriva de TV3 i Catalunya Ràdio, no tan sols acrítiques amb el poder, si no vergonyosament aduladores: han decidit emular TeleMadrid o el feliçment desaparegut Canal 9 valencià. En l'àmbit de l'Estat, tot i que el panorama no sigui feliç, cal admetre que hi ha més opcions infomatives tant en la premsa escrita, virtual o televisada. 
  • la irrupció del fet independentista o sobiranista a l'escenari del conflicte. Com en una revisió de la postmodernitat, el conflicte real i el drama social es veuen substituïts per una màscara o un doble: la independència nacional serà la solució de tots els problemes. Les úniques mobilitzacions ciutadanes remarcables són, de sobte, les que organitza una idea que pretén ser socialment transversal i  que es basa en idees identitàries i essencialistes (el poble català, la voluntat del poble, etc). Es crea un imaginari col·lectiu català, com si els ciutadans d'un territori determinat haguessin resolt el conflicte de classes. A Europa, aquesta estratègia tan sols havia estat assajada amb éxit pel feixisme italià i pel nazisme alemany. Però quan tothom creia que Goebbels i Himmler havien estat superats, ens apareixen uns nous individus mediocres: Mas, Homs, Junqueras. Tenia raó el qui va dir que la pàtria és el darrer refugi dels mediocres? Caldria aturar-se a observar les característiques del fenomen sobiranista/independentista des de la perspectiva sociològica, tan sols goso apuntar-ne algunes qüestions pendents:
  • el terme sobiranisme irromp en el discurs i hi és acceptat, tot i que és un concepte borrós que no es pot definir amb precisió. En el context d'una democràcia europea, sobirania és una qüestió aparentment resolta pel propi sistema i que s'explicita a les constitucions o als textos equivalents i que s'expressa per canals ben definits. En un Estat constituït per autonomies, costa de comprendre que una d'elles pretengui redefinir la sobirania que li ha permès ser una autonomia. El president de la Generalitat de Catalunya hauria de saber que és, ni més ni menys, que el representant o el delegat de l'estat espanyol al seu territori: Generalitat de Catalunya és el nom que pren Espanya en el territori de Catalunya. Catalunya és el nom que pren l'Estat espanyol en una part del seu mapa, i d'acord amb aquesta convenció (i no amb cap altra) s'organitza i es gestiona. Les consideracions històriques hi són afegides, tal com les vasques i navarreses: que els territoris més retrògrades i feudals d'Espanya tinguin clàusules especials no és gaire edificant. Ni Catalunya ni Euskadi ni Navarra no són un exemple de modernitat democràtica. Potser només hi ha un reconeixement del seu passt carlí?
  • la pressió independentista sobre el partit del govern (que ha estat nacionalista-autonomista en la línia del franquista Francesc Cambó i explícitament no-independentista durant els trenta anys de la seva existència) s'exerceix des d'una associació que té uns 30.000 socis (un 0,4% de la població): l'Assemblea Nacional Catalana. Es tracta d'una entitat petita i paradoxalment poc assambleària, amb tics elitistes i presidida per una funcionària de l'Estatque ni tan sols no ha demanat una excedència. Hi ha un partit -de trajectòria erràtica en el discurs social- que avala l'ANC: ERC. Aquest partit, ara presidit per un antic còmic de TV3, bloqueja el conflicte social al Parlament i anul·la el debat, ja que per una qüestió numèrica es permet ser el líder de l'oposició i ensems el principal aliat i avalador d'un govern sense majoria. Si aquesta paradoxa s'esdevingués en un país extra-europeu hi hauria mil periodistes denunciant el ridícul, la república bananera o tan sols allò obvi: el nul respecte de les institucions representatives pels principis democràtics més elementals. 
  • la reclamació d'un dret imaginari i mai reclamat fins ara: el dret a decidir esdevé una reclamació obsessiva que adquireix un inesperat consens fins i tot per les organitzacions de l'esquerra ideològica, obviant que aquest dret no consta en cap llista dels drets universals. De nou topem amb la substitució de la realitat per un doble. De sobte es demana el valor del referèndum (o de la consulta?) quan mai no s'ha volgut demanar abans: retallades pressupostàries i variacions legals s'han fet sense cap referència a la consulta, donant per fet que l'aritmètica de les eleccions parlamentàries era suficient.



12 de maig 2014

Què deu estar passant a Catalunya? (1)


Segons ens anticipa la premsa, la Conselleria de Sanitat prepara la següent retallada de pressupost, per valor d'uns 60 milions d'euros. Sembla que afectarà la medicació hospitalària: en una reunió de l'ICS, un alt càrrec explica amb naturalitat que al Marroc molts familiars de pacients ingressats van a comprar la medicació a les farmàcies i la duen a l'hospital. I no passa res. Ens podem anar calçant, doncs. Caldrà anar resant perquè ens mati un llamp diví, de sobte i fulminant. Perquè si desenvolupem alguna malaltia complexa ho tindrem molt malament.

La situació de la sanitat pública catalana és un drama que encara no ha arribat al clímax. Perquè el procés de privatització del conseller Boi tampoc no funciona, ja que la sanitat privada no és capaç de substituir de forma eficient allò que desapareix de la pública.

Per al proper curs 2014-15, la Conselleria d'Ensenyament anuncia (en veu baixa) la supressió d'unes tres-centes aules d'educació infantil a l'escola pública, amb l'argument cínic del descens de la natalitat. Mentrestant, en veu alta, això sí, renega perquè en dues o tres escoles hi haurà algunes hores més de llengua castellana.

Són tan sols dues mostres de l'inexorable procés de destrucció de la cosa pública que va engegar el govern nacionalista, i que segueix en marxa malgrat tot: des que en Boi i na Irene van pujar al cavall, no s'han aturat ni un instant. Cap tragèdia no els ha commogut. Un balanç de l'acció poítica del govern de Mas demostra que tan sols hi ha hagut acció en la supressió, la retallada i la destrucció. I en la propaganda independentista, és clar: tan sols la festa del tricentenari ens costa tres milions d'euros.

Allò que m'inquieta més no és pas quina política gasta Convergència, perquè això no hauria de sorprendre ningú. A Convergència i al Partit Popular els agraeixo que no m'hagin enganyat ni un sol cop: sempre he sabut a quin amo serveixen, quins interessos tenen i per quin motiu volen ser al poder. Les pàtries, les banderes i les essències són el decorat. L'argument de l'obra és un altre. I tothom el sap.

Allò que inquieta és la nul·la resposta, la falta d'una oposició real que vigili, denunciï i protesti. És molt intrigant i molt preocupant observar l'activitat parlamentària, on tan sols es debaten qüestions metafísiques sobre drets il·lusoris, identitats, definicions de país. I és molt més preocupant constatar l'absència de protesta cívica, la passivitat de la ciutadania i el sotmetiment terrible que mostrem. Els ciutadans tenim una actitud a mig camí entre la paràlisi i la hipnosi.

Una ullada al mapa de les protestes ciutadanes de l'Estat espanyol ens mostra un oasi de pau al triangle que dibuixen les línies de l'Ebre, el Mediterrani i el Pirineus. Som com la vil·la dels gals d'Astèrix, però del revés: això és la vil·la dels ciutadans dòcils i obedients que han acatat humilment el poder de l'imperi. Així, el territori que va liderar la lluita per la llibertat i els drets, la igualtat i la justícia fins a la fi de la guerra civil ara és un exemple de ciutadans genuflexos que es deixen espoliar la sanitat i l'ensenyament públics sense cap queixa.

Tenint en compte que els serveis públics són l'únic patrimoni que tenim la classe treballadora, es pot pensar que estem vivint en un conte de terror en el qual la víctima del monstre avança amb el cap cot vers les urpes. Resignada. O narcotitzada.

És molt probable que aquestes línies desvetllin una rèplica que parla de l'independentisme i el conflicte nacional. De manera que en una propera entrada inetantaré explicar perquè aquest conflicte sobrevingut, ple d'estranyes paradoxes i d'elements populistes que ratllen en el neofeixisme podria ser l'explicació de la docilitat suïcida que hem adoptat els ciutadans.

10 de maig 2014

El vell i la vella


El meu pare es va casar passats els quaranta amb la que fou ma mare, una dona de trenta-quatre anys. Al començament dels anys seixanta, en la meitat del franquisme. Com que ara tots dos són morts, mai no els podré preguntar les qüestions que no em van respondre. Mai no he sabut del cert què van fer amb les seves vides abans del casori. En tinc vagues notícies: la militància política en la clandestinitat, algunes ocupacions que deurien servir d'excusa, estudis i lectures. Em temo que deurien ser un parell de diletants, ja que ma mare, per exemple, només relatava un viatge a Itàlia fet cap als vint-i-cinc quan els fills li exigíem dades del currícilum. Va dir que volia tornar-hi abans de morir, però no ho va aconseguir. La Parca se la va endur abans. El pare va mantenir fins al final que abans de casar-se només havia tingut amistats femenines sense rellevància.

El pare sabia això del viatge a Itàlia, i sempre li va donar pròrrogues. A mi em semblava una prorrogació sàdica. Però el pare deuria saber més coses que jo i segur que tenia motius per prorrogar-lo. A mi em va doldre que ho fes, però no m'hi vull ficar. Quan el pare agonitzava va parlar d'Itàlia, i jo vaig comprendre que no li interessava gens. Un cop mort ell, la mare ja no va recordar més el deute italià. Era una cosa d'ells dos.

Tot just abans de morir, al pare li venien a la ment preguntes sorprenents, relatives a Alemanya i no pas a Itàlia. Jo ara llegeixo el text tan meravellós de la Hanna Arendt Eichmann a Jersusalem i també m'inquieta més la Germània, tot i que és obvi: hi ha més bellesa a Itàlia. Ni punt de camparació, on vas a parar.

A mi em comença a preocupar el fet que, com més va, més m'assemblo a ells prò en una versió deprimida i petita. Tinc coses dels dos. Em fascina la bellesa italiana i m'inquieta la solvència alemanya. Totes dues coses em fan por.

A mi, de fet, sempre m'ha agradat molt Portugal.

Es veu que el vell va ser un cop a Lisboa, però mai no va tenir la decència d'explicar-me perquè hi va anar, què coi va buscar-hi, què hi va trobar.

L'autor del text, fumant en un cafè de Monfortinho

3 de maig 2014

D'abril a maig




Entre abril i maig, l'homenet va arribar, tot caminant, fins al Camp de la Bóta. És el lloc que no és enlloc, la línia il·lusòria que separa la ciutat del seu límit i el lloc on el nom es perd: com s'anomena el territori que no és enlloc ni de ningú?

Un alcalde molt trist (però al regne dels tristos només seria un lacai) va voler esborrar del tot el poc nom que li quedava a aquest pedregar vora el mar, vora el no res i l'oblit. L'alcalde va bombardejar amb el napalm de l'especulació i la vergonya els darrers rastres del dolor i la memòria, i va construir una pantalla de titans futuristes que ocultessin l'altra vergonya, la dels blocs com nínxols que hi ha uns quants metres més endins.

Però la misèria moral de l'alcalde i els regidors no pot esborrar la misèria ni la gana reals dels qui habiten el barri. La tristor intel·lectual dels polítics no pot resoldre la tristesa d'unes vides venudes a baix preu. Els derrotats seguim perdent la guerra civil cada dia: no ens ha servit de res que les eleccions les guanyin els socialdemòcrates. Ens van trair, això és tot.

A l'antic camp sense nom, al límit de la realitat i de la mar, hi ha un museu i s'hi encabeixen fires, firetes. Ses senyories pensen: i què carai farem ara amb l'enorme baluerna que ens va deixar l'alcalde Talòs? Doncs vet aquí, van concloure: hi farem les fires que no es poden celebrar als palaus de fires i congressos. Sense hostesses, sense els media, sense nom. És la fira que perd el nom, perquè es diu d'abril però la fan entre abril i maig, en un intèrval. Fora del mapa i fora del temps.

L'homenet va arribar al lloc on la memòria es recargola i esdevé la Medusa, i va percebre olors cridaneres, colors dolços. La vida és contradictòria i paradoxal: va néixer en el llot primitiu i, a mossegades i empentes, va envair la Terra. I sempre recorda. I mai no oblida. I si te la mires als ulls et glaça la sang que et queda.

Mentre l'homenet passejava entre las casetas van créixer els núvols en forma de bolet (amanita phalloides) i van beneir la terra seca, i van batejar el lloc que no era un lloc. I l'homenet va passar uns quants segons preguntant-se perquè ploren els nens quan els bategen i perquè els bategen amb un raig d'aigua que vol imitar el plor. I llavors va canviar de direcció les passes, es va arrepenjar en un mostrador i es va fotre una cervesa.