Pujol, sarsuela i putrefacció

El passatemps del dia: busca els nou errors.

Sigmund Freud hauria estat encantat de llegir la confessió de Jordi Pujol, escrita en el tedi d'un vespre xafogós del mes de juliol. No tan sols perquè confirma la tesi freudiana que la família és a l'origen dels mals, sino perquè conté una velada referència al complex d'Èdip: el vell Pujol, a les postrimeries de la seva vida, culpa el seu pare Florenci i el situa a la gènesi del pecat.

Malgrat Freud (o fins i tot Lacan) el vehicle literari més adequat per narrar les desventures de la Famiglia Pujolesca seria el género chico, o un quart lliurament improbable de The Goodfather. Tot i que Serafí Pitarra hauria compost una comèdia fabulosa (En Cigronet se'n va a Zurich) i Santiago Rusiñol hagués afegit un quart acte definitiu a L'auca del senyor Esteve. (Eugeni d'Ors, en canvi, mai no hauria pogut proposar El ben plantat).

Comèdies i conflictes freudians a banda, allò que explica la confessió d'en Pujol lo lladre és el dolorós desvetllar del somni, el drama d'un país que de sobte es veu al mirall i es descobreix enganyat i tan corrupte, mesquí i podrit com aquell del qual pretenia distingir-se. Aquest dolor l'expressa un company blocaire amb paraules dites des de la seva veritat. Cal una reflexió col·lectiva, perquè el defraudador Pujol va guanyar diverses eleccions per majoria absoluta i va ser un apòstol del seny, dels valors civils, de la responsabilitat. Cada cop que va ser qüestionat (Banca Catalana, Casinos, etc) en va sortir reforçat gràcies al recurs de presentar-ho com un atac a Catalunya: no oblidem que aquesta estratègia li va fer guanyar vots, no oblidem que vam ser els ciutadans els qui li vam donar el poder.

I més enllà encara, aquí s'obre un drama de proporcions clàssiques. Perquè no ens queda cap més sortida que asseure'ns a reflexionar, a rebobinar els darrers trenta anys d'història de Catalunya i a repensar-la tota sota el nou paràmetre. L'arquitecte de la Generalitat, el constructor de l'imaginari català contemporani, el Pare, el Xaman... era un delinqüent. L'organització en departaments, direccions generals, subdireccions, negociats... tot és obra d'un vulgar xoriço. Les oposicions, els concursos, els organismes autònoms, TV3, els consorcis, els instituts d'estudis diversos: tot és l'obra d'un estafador.

Tot allò que va signar el vell, directament o per delegació: decrets i nomenaments de funcionaris, organismes, subvencions, clàusules, convenis. Tot du la signatura del xoriço. Quina validesa li hem de donar? Vet aquí la Generalitat de Catalunya. Vet aquí la realitat. On eren els tècnics i quin paper van jugar els funcionaris que (se suposa que) vetllen per l'honradesa del sistema i els seus representants? Haurien de comparèixer també davant del tribunal? A priori, qualsevol observador de fora diria que tot allò que dugui la signatura del delinqüent queda sense validesa. És fenomenal: si Mariano Rajoy volia una excusa per intervenir la Generalitat, el Gran Jordiet li ha regalat l'argument que li faltava (i que ningú no podrà rebatre).

Pensa-ho fredament, si pots: el qui fou president de la generalitat durant vint-i-tres anys era un delinqüent. O del revés: un delinqüent va presidir la generalitat durant vint-i-tres anys. Ara, tot d'una, València ja no és campiona de la corrupció institucionalitzada.

(I la confessió pujolesca es publica l'endemà de saber que el jutge imputa els 44 alcaldes de la Federació Catalana de Municipis -41 menys els tres alcaldes i alhora diputats i per tant aforats que haurà de citar el jutge pertinent: altre cop benvinguts a la Catalunya real).

Pujol és un delinqüent i en conseqüència un mentider, perquè la lectura atenta de la confessió fa pensar que segueix mentint, o que tan sols explica una petita part de la veritat. Sabent com pensa el cervell de Pujol, és fàcil sospitar que es tracta d'una simple jugada, una altra maniobra pujoliana per provar de fer passar bou per bèstia grossa, qui dia passa any empeny, etc. El text pujolià és ple d'imprecisions i de vaguetats, i en tot cas no explica aquelles motxil·les plenes de bitllets que el primogènit duia cap a Andorra, el paradís fiscal més cutre però on, carai! la llengua oficial és el català.

Com que la confessió apareix després de la col·lecció de mentides dels darrers mesos, quan el Molt Honorable Delinqüent negava amb arrogància qualsevol dipòsit de diners a l'estranger (qui cony són aquests de la UDEF? va remugar fa ben poc), seria molt complicat creure que el senil Pujol explica la veritat. De la veritat en deus haver dit la punteta un cop t'has vist irremissiblement acorralat, Jordiet, que ja ens coneixem.

Els ciutadans ara ens hem d'asseure a meditar i a repensar(-nos). Hem de pensar bé el significat dels termes patriotisme, compromís, la feina ben feta, fem i farem, il·lusió, i tots aquells eslògans que un moment o altre vam comprar sense comprendre a què es referien: Som 6 milions (degut al publicista-sionista Lluís Bassat) deuria voler dir Són 6 els milions que he evadit, si no fos perquè en aquell temps encara comptàvem per pessetes. I hem de pensar què vol dir, en català, Molt Honorable.

Convergència hauria de meditar encara més profundament, perquè ara no tan sols tenen la seu central embargada per un cas de corrupció, si no que han de veure com el fundador, inspirador i lider apareix a les portades de la premsa europea sota un titular que parla de putrefacció. (Ara sí que en Pujolet ha aconseguit internacionalitzar el conflicte, però és un conflicte diferent). Si hi hagués una mica de dignitat en aquest partit polític es dissoldria tal com es dissol qualsevol empresa quan se l'enxampa evadint diners i fent fraus multimilionaris a la cosa pública... durant més de trenta anys.

De sobte i per obra del vell Pujol la imatge que projecta Catalunya és la d'una regió corrupta i estafadora. Tan corrupta i tan estafadora (o més) que qualsevol altra regió autònoma de l'estat, i que invalida d'un sol cop qualsevol signe d'identitat pròpia: final dels somnis identitaris que volien vendre una Catalunya diferent. Potser, també, això és el final de la Transició (per fi!). Tant de bo sigui Miquel Roca i Junyent l'advocat de Pujol per poder visulaitzar així l'agonia definitiva d'aquest temps tan lamenaeble.

A poc a poc anirem paint el desastre, és clar. Prou feina tenim a sobreviure entre la misèria i la iniquitat, i potser estem vacunats contra tota la merda dels de dalt. I després començarem a pensar perquè ara? Perquè confessa dos dies abans de l'entrevista Rajoy-Mas? Ara l'Arturet només podrà anar a Madrit per agrair a Rajoy la seva amnistia als evasors de capitals i als defraudadors, una amnistia que podria salvar el cul del Gran Mestre. Quina altra cosa pot dir? Pot dir Espanya ens roba? Si jo fos Rajoy, el dilluns 28 em permetria tota mena de burles a les barbes del Mas. I si jo fos Mas, buscaria qualsevol excusa per no anar a Madrid: com serà la roda de premsa posterior a l'entrevista? Totes les preguntes dels periodistes duran el nom de Jordi. I quina cara assajada tindrà l'Arturet quan respongui?

No descarto pas que algun dia arribem a conèixer quines maniobres s'han produït en la tenebra dels despatxos, però entretant s'obren els fantàstics escenaris de l'especulació, la imaginació desbordada i les paranoies conspiratives. En tot cas, si en Jordiet volia rebentar definitivament el procés independentista, cal reconèixer que ho ha fet molt bé. Els indecisos que no sabien què votar el 9 de novembre ja han pres la decisió. Però potser no va per aquí, potser hi ha més putrefacció encara sota la que ens mostren.

Mentre espero assegut al balcó, imagino el vell Jordi quan li dóna la motxil·la plena de bitllets al primogènit Jordi.
-Mira, aquí tens l'herència del teu avi Florenci... un gran home i un gran patriota... que al cel sigui...
-Collons, quina emoció, pare...!
-De camí cap a Andorra passa pel Puigmal, fill meu, i recorda el discurs que vaig fer al cim... no te l'he explicat mai?
-Me l'has explicat mil vegades, cony!
(De fons, la Marteta protesta per les paraulotes del noi).
-Doncs llavors passa pel Santuari de Núria, ja saps que el trenet el vaig inaugurar jo, oi?
-Cagun Déu, pare, mira que ets pesat, hòstia! (més laments de la Marta des de la cuina on prepara una truita de carbassó).
-I li poses una espelmeta a la Mare de Déu de Núria. Una espelmeta d'aquelles de cinquanta centimets, que ja fan prou patxoca... Marta! Marta! Dóna-li una peça de cinquanta cèntims al nen!
-Buenu, vale... (diu ella mentre remena pel bolso) Però et volia dir que no m'agrada que vagis amb aquesta amigueta... No és una nena decent, carai, trobo que no fa per un Pujol... I a més a més parla en castellà.

_________________

Annexos:
1. El drama està servit, i fins i tot un independentista subvencionat com Vicent Partal dibuixa un escenari negre a l'ultrasobiranista Vilaweb. És el primer cop que li observo un indici de dignitat. De tota manera, Partal no es qüestiona el quid de la qüestió: perquè Pujol es confessa dos dies abans de l'entrevista Rajoy-Mas? Hi ha alguna cosa freudiana en l'obsessió del vell Pujol per destruir els seus successors. Vol dir després de mi no hi ha res, jo sóc el principi i la fi, l'alfa i l'omega. Possiblement aquest impuls saturnal li va fer escollir un home mediocre com Mas, al qual pretenia substituir més endavant pel seu fill Oriol, també molt gris. Això és matèria de psiquiatres o dels grans analistes del poder com Shakespeare.

2. La llista dels evasors de capitals i defraudadors a Hisenda no es limita a la família Pujol, òbviament. Tal com denuncia la CUP hi ha molts altres noms populars: el pare d'Artur Mas, el futbolista Luis Enrique, la nissaga dels Carulla i una llista on hi ha tants catalans com espanyols (units en el frau). Trobo divertida la presència del músic Alejandro Sanz, tan combatiu contra la pirateria.

3. Un document per a la reflexió: allò que en Jordiet qualifica de jugada indigna és senzillament la veritat. I la veritat és que en Jordi és un delinqüent que hauria de ser a la presó al costat de Bárcenas.

El setge de Barcelona

dedicat al Javier Pérez Andújar, malgrat que no ens coneixem

Els qui duem uns quants anys vivint (i sobrevivint, els darrers) a Catalunya hem estat testimonis del setge. I de la caiguda inexorable. Aquest cop es fa molt difícil assenyalar l'assetjador i temo que, en realitat, no hi hagi cap enemic extramurs. Podria ser que Catalunya assetgés Catalunya. Podria ser que Catalunya fos la pitjor enemiga de sí mateixa. Ho sospito de veritat, no és una cita de Philip K. Dick ni de l'Orwell.

He escrit Barcelona al títol i ara parlo de Catalunya, però després de tants anys de centralisme i de capitalitat, la ciutat no tan sols ha concentrat la població en la seva àrea si no també totes les centralitats possibles: econòmiques, polítiques, administratives, culturals, d'infrastructures. El vell somni (o el deliri) noucentista de la Catalunya-ciutat ha triomfat en la seva versió aberrant, un cop posada en mans dels especuladors urbanístics i dels polítics corruptibles. Finament, allò que hi ha fora de Barcelona es pot resumir en dues zones: a la primera un enorme cinturó de petites ciutats arruïnades per un urbanisme destructiu i inhòspit, i a la segona un residu de nuclis semi-urbans on, quan ve el bon temps, s'hi fa una fira medieval. Però en qualsevol cas penúria cultural. Zero.

En aquest escenari la caiguda de Barcelona és més tràgica perquè implica la caiguda de Catalunya. Finalment s'ha esdevingut: quan Barcelona es fa mediocre, el país es fa mediocre.

Caminar pels carrers, observar i buscar propostes culturals i artístiques interessants ja no té cap sentit. La ciutat que va arribar a ser un referent de la modernitat teatral, musical, artística i de vitaliat urbana ha desaparegut. Dagoll Dagom reestrena Mar i Cel (!!!) i La Cubana continua exprimint la fórmula per si cau un despistat o un nostàlgic. Però com que les dues propostes omplen, cal inferir que són bones.

Una amiga em fa notar la desaparició dels músics de carrer (i per cert, on és la troupe peruana que es va passar vint anys a la Plaça de Catalunya?). Les úniques propostes noves i rellevants són els petits tallers-botiga d'artesans que han florit pel Born, la Ribera i Gràcia: tenen més aspecte d'estratègies de supervivència que no pas d'altra cosa i és possible que tan sols relatin una derrota prèvia, però fan de bon incloure a les guies turístiques i als especials del Time-Out.

Fa molts anys de La Fura dels Baus i a més a més van emigrar. També fa anys que ningú no se sorprèn de cap nou muntatge al Teatre Nacional de Catalunya. El Romea s'hi esforça però llangueix, el Lliure sobreviu in extremis i els petits teatres del circuit alternatiu han defallit sota el bombardeig de l'aposta pel musical. Al festival de Tàrrega es tendeix a la producció nacional (cal tancar files quan van mal dades) i al Festival de Titelles de Lleida ja no hi va ningú de fora. És simptomàtic que Pau Riba o Sisa siguin encara el referent de la transgressió. Un cop expulsat l'Albert Pla (massa difícil de pair i massa bilingüe per a un públic que enyora els duos de Lluís Llach i Marina Rossell) i immolat l'Adrià Puntí, no sabria dir quina referència musical parla d'un país creatiu i que es vol situar en el paisatge de la contemporaneïtat.

L'ajuntament de la ciutat (com la Conselleria) adopta amb la cultura i l'art la màxima del laisser faire. Defensar la cultura i el patrimoni? això mai. Ja fa prou cosetes el Caixafòrum, deuen pensar: cal respectar la iniciativa privada. Així, les llibreries tanquen per deixar lloc als Macdonadls i les petites associacions culturals pleguen perquè s'hi instal·li un Mango. Les sales de cinema cedeixen espai al Zara. L'estàtua de Colom és humiliada públicament amb una bata del Barça (ara sí que Colom és català!). Unes baluernes horroroses (suposo que hi ha poc pressupost) expliquen -ironies de la vida- el setge de Barcelona de 1714, davant la lògica indiferència de turistes i soferts barcelonins. Quan un turista cultural (si és que existeix) arriba a Barcelona procedent de Manchester, de Lió, de Zurich o de Nàpols es deu demanar per què ha vingut: per veure les botigues que té a la seva ciutat o per contemplar el naufragi d'aquella terrible onada del disseny que va aniquilar els vestigis d'una personalitat estètica? Gaudí, respondran. O el modernisme en general: respondran amb respostes que ja depassen els cent anys. [I per si de cas el turisme cultural descobreix l'enganyifa i es cansa de Barcelona, fem un casino a Vila-seca o cedim el complex olímpic de Montjuïc a la iniciativa privada].

Fa poc, en una trobada de persones que debatien sobre l'estat de la poesia, algú va gosar parlar del pobre nivell que mostra aquest gènere. El diagnòstic que en va fer podria ser extensible a d'altres disciplines de l'art: estancament, mirada endogàmica, tics retrògrades, empobriment formal i lingüístic, falta d'ambició. I -heroicament- la mateixa persona va expressar allò que ningú no vol sentir: que la poesia escrita en llengua castellana mostra una vitalitat i un desig de transformació més gran, amb propostes de risc. Com era previsible, la crítica (autocrítica) va quedar sepultada sota la remor de l'autocomplaença. Mal moment per a les anàlisis objectives quan vivim sota el renovat argument -esdevingut dogma- que cal defensar la terra: si és català, Déu li doni gràcia.

Els escriptors que podrien prendre les regnes d'una renovació ambiciosa estan massa entretinguts amb les columnes ben pagades als diaris. Tampoc no és cap bon indicador que Monzó continuï sent el referent de la modernitat, ni que la novel·la més lleument transgressora dels darrers anys sigui Els jugadors de whist, que no passa de ser una crònica generacional i que mai no gosa dir allò que s'esperaria. Que Jo confesso del Jaume Cabré ha estat traduïda a no sé quantes llengües? Sí, però... no li nego pas l'ambició, tot i que una altra cosa és que se'n surti. Voler no sempre és poder.

Per continuar amb la literatura i donar-li un contrapunt al text caldria esmentar l'impuls de la novel·la negra, un gènere dedicat a retratar la cara fosca, corrupta i mesquina de la societat. No deu ser casual. I alhora cal anomenar l'optimisme contra tot de les infinites editorials petites i independents, maldant per fer-se un lloc sota el sol sense cap empara insitucional (el senyor Mascarell no hi és perquè està promovent el Sònar). I finalment l'actitud resistent del cineasta Albert Serra, finançat i promogut fora de Catalunya, i al qual la crítica nacional vol presentar com un freak perquè no obté la benedicció del públic. (Si jo fos Albert Serra em nacionalitzaria a New Hampshire, però per fortuna ell no és jo). I per cert: on és en Marc Recha?

Les polítiques de subvenció cultural (avortades de sobte en nom de les urgències financeres) no havien afavorit gens la creació ni la llibertat d'expressió en gran part per la tutela excessiva o pel comissariat polític paranoide de l'era Pujol. Aquesta és una causa. Però també n'hi ha una altra. Una causa enquistada a la societat catalana i que no se sol anomenar perquè el país és petit i tothom vol ser-hi ben vist, aplaudit o convidat a TV3 (ara homenatgen Bauçà, Pepe Sales, Joaquim Jordà, Andrés Estellés i Vinyoli, però quin descans no deurien sentir a la Conselleria de Cultura i de Diagonal en amunt quan van saber que eren morts...!).

Jo diria que, tret del breu periode que va dels setanta als vuitanta, la producció artística catalana està condicionada i ofegada per l'esperit de l'estètica burgesa (no parlo de la classe social, si no dels valors que promou i que són compartits per la majoria). Alguns en diríem rància, decimonònica o de beata, però ho deixarem en estètica burgesa. Es tracta de no passar-se gaire, de no ferir susceptibilitats, de moderar-se, de practicar la metàfora críptica o la hipèrbole, de ser homogenis i homologables pels tècnics subvencionadors. No mostrar gaire el conflicte social ni el lingüístic. Si fas humor, fes com Polònia: apte per a tots els públics. Si fas erotisme recorda't de no fer pornografia. Si fas comèdia, fes la comedieta del Joel Joan. Si fas novel·la política fes com en Porcel, que el Pujol li va posar un xiringuito a canvi de tanta genuflexió desinteressada.

Ah! I sobretot...! Si vius a Catalunya i escrius fes-ho en català. No facis com els Juan Marsé, Javier Cercas, Eduardo Mendoza, Javier Pérez Andújar, Francisco Casavella, Víctor del Árbol, Cristina Fallarás, Rosa Ribas, Susana Hernández, David Llorente, Luis Gutiérrez Maluenda, Carlos Quílez, etc. Fes com en Martí Gironell que escriu autèntiques merdes, però merdes autènticament catalanes. [Aquesta seria una altra qüestió que mai no s'ha resolt].

I finalment la crisi dels diners arriba i el setge avança, es tanca i triomfa. Ha vençut la mediocritat, i la gent surt als carrers per apaudir-la, tal com van sortir a aplaudir les tropes de Franco que venien a dur la pau.

Geometria dels recintes (a Torribera)

Escolto la història del recinte entre la remor dels grans arbres i les ombres. És als afores, una paraula precisa i borrosa alhora, com treta d'un poema melancònic. El van construir quan els científics no ho eren del tot, quan encara feien filosofia i -potser d'amagat- pòcimes alquímiques, rituals màgics i lectures de llibres estranys.

El traçat dels carrers i dels pabellons conté secrets perduts: dibuixen formes fractals o reprodueixen l'esquema d'un animal o les ales d'un àngel caigut. L'àngel dels bojos. L'ordre dels arbres, la forma dels jardins, l'enigmàtic rellotge del campanar, suspès en l'aire. El temps fora del temps.

Recorda qui ets i qui vas ser, d'on vens: tot explica on vas. Camina sempre pels afores i digues perifèria, marges, límits. Estigues atent a les flors que floreixen fora de temporada, als ocells que nien en llocs imprevistos, a la campanada que sona a deshora. Escolta el tro sense llamp, la paraula que els llavis no han dit, el cop de vent sobtat que no ve d'enlloc. Mira l'objecte que no havia de ser allà, l'herba verda enmig de la canícula, el núvol solitari que et dóna una ombreta a migdia. Camina per la vora, guaita pels forats, riu-te del qui vetlla el Gran Mort, asseu-te al banc acabat de pintar, no recullis la moneda, digues-li a la mosca que el teu mapa genètic i el seu són gairebé idèntics.

Llença la clau i busca el pany.

Per què no sóc independentista?

El calendari, sempre tenaç, ens apropa a la data del nou de novembre i és probable que assisitim a una escalada de declaracions, actes, manifestos i esbroncades (i de molta activitat agressiva, que desitjo limitada al twiter i al facebook). Després d'un parell d'anys de debat, jo diria que tothom ha pres partit i que ningú no canviarà de parer. Els manifestos i les tertúlies als mitjans ja no serveixen per convèncer ningú. Potser seria hora d'aprofitar l'estiu i declarar-lo periode de reflexió.

Per tot això, i per què em sento esgotat, penso que el millor que puc fer (amb mi mateix) és exposar les raons i els motius que tinc, amb l'esperança que m'ajudin a endreçar allò que penso.

Les motivacions racionals

1. El model sòcio-econòmic de l'estat-nació (sobretot en els estats petits) és una fórmula poc viable en el món globalitzat, des de la perspectiva social. La globalització dels mercats ha dut algun avantatge a les nostres vides, però per a la classe treballadora i mitjana té un cost enorme i continua sent una amenaça seriosa i molt perillosa. La classe treballadora es pot defensar amb diverses estratègies, però una de les més efectives és fer-ho a través de polítiques supra-nacionals i en el marc de federacions amb més capacitat protectora. Dit d'una altra manera, el risc de quedar fora de la UE és difícil d'assumir. O com deia una antiga boutade, només els rics es poden permetre ser nacionalistes.
2. Així com els estats moderns i democràtics s'han fonamentat en la divisió dels poders, les organitzacions federals o confederals ofereixen més garanties de transparència en la gestió pública, en tant que hi ha una supervisió dels uns sobre els altres. Els petits estats tendeixen a l'opacitat: Andorra, Mònaco, Liechtenstein...
3. L'independentisme postposa o deixa en suspens els conflictes més aguts que vivim: respecte de les retallades en sanitat, educació i serveis socials no fa cap pronunciament. No opina sobre la política privatitzadora del govern català ni participa en cap protesta. Aquesta actitud quasi autista deu respondre a l'estratègia ambígua d'ERC, el partit que pretén liderar la futura Catalunya independent arrepenjant-se en CiU temporalment i que controla l'ANC i Òmnium Cultural. Però alhora planteja dubtes molt seriosos sobre la posició que prendria en un escenari futur. En aquest sentit, tot fa témer que l'única estratègia d'ERC és suplantar CiU en el seu paper de partit de centre-dreta. [L'elecció d'Alfred Bosch com a alcaldable per Barcelona abona aquesta tesi, ja que Oriol Amorós representava l'ala esquerra del partit i Bosch la dretana: només cal llegir els seus projectes per la ciutat].
4. Catalunya (exactament igual que el conjunt de l'estat espanyol) té un substrat caciquil que aflora molt sovint, i sociològicament som una societat amb molt poca cultura democràtica. El dèficit no és visible tan sols en les xifres de l'abstenció si no en les dinàmiques polítiques quotidianes i en la història recent els darrers trenta anys. El federalisme, així com el republicanisme, són per sí mateixes formes d'organitzar-se que parteixen d'un ciutadà actiu i participatiu, i que exerceixen una pedagogia que ha estat absent en la política des del final de la segona República.
5. El partit que lidera o vol liderar el procés de la independència és un partit d'ideologia neoliberal i de la dreta desacomplexada, que ha abandonat la pàtina demòcrata-cristiana que li va permetre accedir al poder fa trenta anys. Les al·lusions reiterades d'Artur Mas i els dirigents de CiU a la democràcia (el dret a decidir, la importància de les urnes) i a la sobirania del poble no són creïbles. En primer lloc, perquè costa creure'ls: ens podem refiar d'aquest discurs quan Convergència és una organització piramidal i autoritària, que escull els candidats a dit? Em creuria el meu veí si em diu que he de separar els residus de casa i repartir-los pels diferents contenidors quan ell ho aboca tot junt al primer contenidor que troba? I d'altra banda: a quina sobirania del poble al·ludeix quan el govern es ven i privatitza serveis, entitats i edificis públics, o quan negocia rebaixes fiscals amb organitzacions que munten casinos pel planeta?
6. Mentre el partit d'Artur Mas lideri (o simuli que lidera, amb l'estranya aquiescència d'ERC) el procés obert, és evident que ens presentarà una narrativa de l'impossible, perquè és l'escenari que convé al Partido Popular i a Convergència i Unió: un paisatge de destrobades i dilacions que els permet pactar i executar les polítiques privatitzadores i neoliberals compartides pels dos partits i que formen el seu programa ocult. La tensió nacionalista irresolta és el seu territori ideal, però aquest escenari no pot ser validat per la resta de les organitzacions que li donen suport (ICV i la CUP). Ni Catalunya és Convergència, ni l'estat espanyol és el Partido Popular: perquè no es busquen altres interlocutors i altres vies per al diàleg?
7. Les dificultats objectives del mal encaix de Catalunya a Espanya caldria afrontar-les des d'una perspectiva constructiva i constructivista, que generés un debat ampli i tranquil, i un diàleg cooperatiu que pot resoldre vells conflictes. Un diàleg on les dues parts admetin els seus errors des de l'autocrítica. Catalunya no s'ha desfet mai de la imatge de país ric i antipàtic que ara es tradueix en la indiferència dels països d'Europa, i que explica el fracàs aclaparador dels intents de trobar aliats del procés en el context de la UE. Possiblement les Illes Canàries, les Balears i d'altres punts de la perifèria comparteixen qüestions amb Catalunya que es podrien millorar en els termes del constructivisme. L'opció com que no m'agrada me'n vaig obre la porta la futures segregacions conduïdes per l'irracionalisme nacionalista. De fet, a la Vall d'Aran ja s'ha obert el debat respecte de la segregació d'una Catalunya independent.
8. L'independentisme genera una mena d'il·lusió (en anglès delusion) que pot dur a la depressió col·lectiva: la idea repetida com un mantra que la independència és capaç de resoldre les qüestions socio-econòmiques de forma senzilla i per un encadenament lògic d'esdeveniments és un dels principals defectes formals que presenta: l'inexistència d'un full de ruta públic i compartit per l'endemà de la independència és un dèficit molt greu. Estic segur que jo, igual com moltes altres persones, trobem en aquest buit un motiu d'inquietud suficient que ens inclina a votar NO. Al segle XXI es fa molt difícil donar xecs en blanc als polítics que ja coneixem.

Les motivacions emocionals 

1. El pensament nacionalista i les seves expressions em resulten temibles. El moviment de banderes, desfilades i proclames patriòtiques em resulta inquietant, i em remet a imatges espantoses. El discurs identitari em fa mala espina perquè temo que s'adreci a unes emocions i uns sentiments que se situen en el nostre cervell reptilià, el primitiu. Tal com jo ho veig, la humanitat ha avançat cada cop que ha cooperat i ha buscat aliances, col·laboracions i associacions. Dit de forma simple: hem anat endavant quan hem suprimit fronteres, hem retrocedit quan les hem reivindicat.
2. El discurs nacionalista-independentista català ha excitat el seu bessó espanyol, i això ens situa en un escenari on la raó es fuga i se substiueix per un llenguatge medieval: finalment, ens ha dut a tots a la caverna. Un escenari temible, de remiscències gòtiques: per les xarxes socials corren expressions i amenaces pròpies d'un pensament monstruós que crèiem superat. Tv3 abdica del seu caràcter públic (se sosté amb els impostos dels independenstistes i dels no-independentistes) i opta per l'estil propagandístic que va conduir la televisió autonòmica valenciana al desastre. Tv3 no entén que s'ha ficat a la ruta calamitosa del Canal 9: com es pot estar tan cec? 
3. Vinc d'una família que va participar activament a la segona República i que ho va pagar molt car. En aquest sentit, duc incorporat l'ideari internacionalista de les esquerres i em segueixen emocionant totes les iniciatives internacionalistes, ja sigui en els llibres com en les pel·lícules. Braveheart em sembla una pel·li de terror i Novecento un referent (entre d'altres motius, perquè conté l'autocrítica i l'humor que són absents en tots els patriotismes).

Ara que portem dos anys immersos en el debat (monotemàtic i abusiu) de l'independentisme, també me n'adono que la irrupció d'aquesta qüestió ha dut conseqüències positives i d'altres de negatives:

Les aportacions interessants de l'independentisme

1. Qualsevol debat que plantegi reptes i que qüestioni l'status quo és bo per principi, especialment en una societat de tarannà tan conservador i immobilista com és la nostra. El debat ens recorda que som els subjectes de la democràcia i ens qüestiona el concepte de ciutadania: el ciutadà no és ni un súbdit ni un actor secundari que va a les urnes quan l'hi criden. Els ciutadans, tal com s'ha vist a Madrid en el cas de la defensa de la sanitat pública o a Catalunya amb a PAH i la dimissió de Manel Prat, podem alterar els plans dels governs i podem forçar-los a canviar.
2. Hem viscut molt de temps atrapats en una col·lecció de paranys ideològics que ara es replantegen i es redefineixen. Se solia acceptar que independentisme i esquerra eren conceptes antagònics, i alhora que l'acatament al catalanisme regionalista de CiU era el millor blindatge de la llengua i la cultura catalanes. Tot i que sempre hi ha hagut un independentisme d'esquerres (tothom recorda el FNC, el PSAN, l'MDT i d'altres), ha estat tradicionalment molt minoritari -i encara ho és però potser menys-, però ha revitaltzat el discurs de l'esquerra alliberadora, que uneix l'alliberament dels pobles amb el de la classe treballadora, tal com defensava Lenin.
3. El qüestionament del model d'estat ha conduït al qüestionament del model sòcio-econòmic, i ha afavorit (en un escenari de sinergies) l'aparició d'organitzacions que (per fi!) responen al neoliberalisme i als seus dogmes: plataformes com Guanyem Barcelona, la resposta popular als excessos de l'alcalde Trias amb el cas de Can Vies o fins i tot el partit Podemos s'inscriuen en un paradigma de noves respostes ciutadanes amb un potencial enorme.
4. L'independentisme podria fracassar en la seva intenció explícita (assolir la independència administrativa respecte de l'estat espanyol) però podria forçar el conjunt de l'estat a una renovació global: constitucional, democràtica, de valors. Aquest és el valor més important que li trobo.

Les aportacions negatives de l'independentisme

1. El discurs identitari que, agradi o no, és visible en molts sectors de l'independentisme -afortunadament no en tots- és un discurs que no afavoreix la cohesió social de Catalunya, ni permet un debat o una negociació racionals amb l'estat espanyol. A Catalunya hi ha diverses qüestions pendents i alguns mites difícils d'empassar: la Catalunya terra d'acollida és el primer. Se sol passar de puntetes per aquest conflicte latent, i tan sols en els pocs anys del govern tripartit es van fer polítiques dirigides a millorar la cohesió. El sol fet que en el bàndol independentista hi hagi una formació com Súmate expressa que ens trobem davant d'una situació no resolta i demostra precisament el contrari del què voldria demostrar. És molt simptomàtic que, en la literatura produïda a Catalunya, la qüestió només hagi estat tractada pels escriptors d'expressió castellana (Juan Marsé i Javier Cercas com a exemples) i mai pels d'expressió catalana, que ha obviat realitats tan flagrants com el bilingüisme. Com també és simptomàtic que la crítica i l'assaig no ho hagin abordat.
2. L'amenaça de la fractura social ha estat abundosament esgrimida pels sectors no-independentistes i menyspreada pels independentistes. Totes dues posicions són força irresponsables. Possiblement ningú no ha avaluat la qüestió. En aquest sentit, m'alarma la temptació on cau sovint l'independentisme i que li fa elaborar llistes i censos de catalans adeptes o decàlegs de bones praxis.
3. L'independentisme ha desvetllat un sector en declivi que ara es revifa: el nacionalisme ultradretà. Tot i que és més minoritari que l'independentisme d'esquerra transformadora, cal recordar que té una tradició llarga que va cristal·litzar al voltant de l'Estat Català de Miquel Badia i Josep Dencàs, dos homes que confraternitzaren amb el nazisme alemany i el feixisme italià.

He escrit aquest text amb la intenció de tenir unes línies escrites que em serveixin com a eina de reflexió, i que puguin ser emprades quan -impulsivament- em fico en un debat (que sol ser virtual, perquè a la vida real defujo la qüestió). Alhora, m'agradaria haver escrit un text discutible que permeti altres reflexions i que pugui generar debats sobre les idees. Sóc conscient que el text pot contenir contradiccions i errors, però em sembla bé exposar-me així. Si algú pretengués tenir una raó absoluta i un raonament sense fissures ni tan sols no el tindria en compte.

El títol remet a un text de Bertrand Russell que va ser molt important en la meva formació personal: òbviament, el Per què no sóc cristià?. No sóc Russell ni ho pretenc, és clar, però analitzar els pros i els contres, adoptar una actitud racional que no oblidi les emocions i ser autocrític em semblen les millors opcions.

Homs anunciarà Danacol - TITULARS 3

Francesc Homs podria anunciar Danacol
Com altres càrrecs de CiU, Homs comença a pensar a què es dedicarà quan el partit perdi el poder. Segons es rumoreja en Quico podria ser el nou rostre de Danacol. Andreu Mas-Colell ha fet un càsting per a Vicks Vaporub. Ningú no s'explica com se li ha pogut acudir a José Antonio Duran i Lleida presentar-se a Teena Lady. El conseller Santi Vila, en canvi, té grans possibilitats de substituir George Clooney com a imatge de Nespresso. Per la seva banda, Mònica Terribas s'ha posat en contacte amb Discovery Max per presentar Cazasubastas.


Dos farmacèutics de Calldetenes signen un manifest a favor de la consulta del 9N i dos dissenyadors gràfics de Sant Bartomeu del Grau, en contra
TV3 ha dedicat disset minuts al manifest de Calldetenes al TN vespre i no ha esmentat el de Sant Bartomeu del Grau. 13TV, en canvi, ha dedicat un ampli reportatge al manifest del Grau, però enlloc d'entrevistar els dissenyadors ha fet un reportatge sobre el rector de Sant Bartomeu, profund amant de la infantesa i la pre-pubertat.

Fa gairebé dues hores que Felipe González no insulta Podemos
La xarxa va plena d'especulacions sobre un empitjorament sobtat de la salut del socialdemòcrata. S'especula amb una intoxicació de gas natural. "Es un hombre mayor, a lo mejor dejó el grifo del gas abierto después de calentar la pizza carbonara de Hacendado", ha dit Ramón Jáuregui per a El País des de les Illes Caiman, on fa unes vacances merescudes.

Jordi Bilbeny afirma que William Shakespeare era català i Jack l'Esbudellador, espanyol
Bilbeny ha situat l'origen de Shakespeare a Sant Julià de Vilatorrada, on hi havia un poeta conegut pel sobrenom d'en Xispa (perdó pel barbarisme). De l'esbudellador de Londres diu que era nascut a Lorca (Múrcia), on l'anomenaven Jaime el Chupacabras fins que el sometent de Cardona el va fer fugir cap a la pèrfida Albió. 


Sandro Rosell s'intoxica amb un producte químic desconegut i esdevé invisible
La família Pujol-Ferrusola s'ha interessat per la susbtància i n'hi demanarà una mica, tot especificant que l'adquiriran "només si ens ho deixa baratet". Johan Cruyff afegeix llenya a la polèmica i afirma des d'un camp de golf que Rosell ho fa expressament per no tornar-li els vint euros que li va deixar per agafar un taxi a Doha -capital de Qatar- després de menjar-se uns quebabs. "A quebab con picante mucho yo invito yo no pica con gusto sin sarna, pero asunto de taxi no ver yo claro yo, igual como sintaxis" ha volgut aclarir l'astre del fumbol.

I dilluns, més

Artur Mas, disposat a canviar de sexe - TITULARS DEL DIA

Artur Mas, disposat a canviar de sexe
Després d'oferir el canvi de data i de pregunta per a la consulta, ara ofereix el canvi de genitals. Francesc Homs diu en roda de premsa que si això passa, li demanarà per sortir junts: "No podria deixar la Presidenta sola en aquest atzucac", ha manifestat visiblement compungit.



Xavier Sala i Martín descobreix que és daltònic i demanda el seu sastre
"No afluixaré fins que no vegi el sastre entre reixes. M'ha fet anar vestit com un pallasso durant nys, no li ho perdono", ha expliat al programa de Josep Cuní. Segons el programa Efectivament de TV3, el sastre és soci del RCD Espanyol.

El Consell Assessor per la Transfiguració Nacional insta el govern a encunyar Maravedís
Després de moltes deliberacions, el CATN ha decidit que el maravedí serà la moneda de la Catalunya independent. Mònica Terribas presentarà el programa especial de cinc hores de durada: Les meravelles dels maravedís, on el Mag Lari farà desaparèixer mil maravedís de cop, que apareixeran en un compte d'Andorra a nom d'Enriqueta Pujol Ferrusola.


Boi Ruiz afirma que la sensibilitat social es pot curar amb èxit, però que el tractament no l'assumirà la sanitat pública
"Jo mateix em vaig fer el tractament fa uns anys en una clínica de Zurich i vaig quedar completament guarit" ha explicat, "Per trenta mil eurets et deixen com un Àtil·la dels serveis públics".


El diari ABC denuncia que Pablo Iglesias es va trobar un euro pel carrer i se'l va quedar
Esperanza Aguirre afirma que Adolf Hitler va fer el mateix quan era jove. El Sindicat Manos Limpias durà el cas als tribunals.

I demà, més

TITULARS DEL DIA

Oriol Junqueras no entra al govern perquè no passa per la porta
 Junqueras es decanta per l'alimentació vegetariana

És el darrer argument per postposar la col·laboració directa. L'oficina de comunicació d'ERC explica que el lider s'ha posat en mans d'un tècnic de l'empresa Herbalife, i que tot quedarà enllestit abans del 9 de novembre. Junqueras ha confessat als seus amics: "serà molt dur no poder fer costellades aqust estiu, però la Pàtria sempre demana sacrificis".

Oriol Pujol i Iñaki Urdangarín s'associen per crear la xarxa d'Inspecció Tècnica de Vehicles d'Andorra. 
 L'Oriol pregunta al seu germà Jordi quina és la millor ruta per anar a Andorra.

Segons han explicat, ja han creat dues empreses: Pujogarín Limited, que gestionarà les estacions d'ITV i Oriñaki Unlimited (amb seu a les Illes Caiman), a través de la qual distrauran els beneficis i s'estalviaran els impostos. "La meva família té molts vincles al país dels Pirineus, ha dit Pujol". I Urdangarin ha reblat: "i el meu cunyat és copríncep".


Leo Messi: cada cop que penso en la desigualtat entre rics i pobres, vomito.
Ho ha declarat al diari Clarín, i ha posat el punt final a les especulacions sobre el seu estat de salut: es tracta d'una ànima sensible.


Jordi Portabella va pel carrer preguntant on hi ha una oficina de l'Inem
No tinc gaires ganes de treballar perquè fa molt anys que no foto brot, però m'han dit que puc demanar una ajuda, afirma.


Pilar Rahola s'esguinça un turmell mentre feia bots celebrant el darrer bombardeig a Gaza
Sóc molt impulsiva, ja ho sé. M'he deixat endur per l'emoció, ha explicat en dues o tres tertúlies televisives.


Jordi Pujol explica que algunes nits se li apareix Baltasar Porcel i el renya per haver-se tornat independentista
Segons Iker Jiménez, en els cercles esotèrics se sospita des de fa temps que Pujol practica la màgia negra i la nigromància.

I demà, més.

Podem o no podem ser bolivarians?

La irrupció fulgurant de l'organització política Podemos a l'escenari ibèric ha estat allò més suggerent que hem vist aquest curs polític, tret que algú trobi que és el retoc cosmètic que acaba de fer el PSOE (en un intent agònic per salvar-se d'un abisme del qual ja no els salvarà ni la Verge del Rocío). Tot i que no sóc assidu de les tavernes, he sentit molta gent que parla de Pablo Iglesias i a ningú parlant de Madina o Sánchez.

Em miro i comento Podemos des de l'escepticisme, i no pretenc fer-ne cap judici perquè això seria pressumptuós i sobretot prematur: el temps ens ho aclarirà, i el temps corre depressa. Allò que més m'impressiona no és l'aparició del grup, si no les reaccions que provoca a tot el ventall dels partits tradicionals.

En les reaccions més visibles es dóna una paradoxa curiosa: els partits de la dreta acusen Podemos de ser a l'extrema dreta, i els de l'esquerra de ser a l'extrema esquerra.

Així, el Partido Popular veu en Podemos signes inequívocament nazis. Esperanza Aguirre s'ensuma la doctrina de Goebbels rere les estratègies del grup: ja se sap que Aguirre és una persona culte i sap qui fou Joseph Goebbels, circumstància que li agraeixo de veritat, perquè el seu col·lega Mariano només sap qui fou Andrés Iniesta. El PSOE, al seu torn, repeteix l'acudit del senecte Gonzàlez segons el qual Podemos és un partit bolivarià (cal entendre que bolivarià és un adjectiu referit al govern de Venezuela).

Ens hem habituat a l'ús banalitzat dels termes feixista o nazi, (banalitzats per l'excés) de manera que amb prou feines si sabem què volen dir. Si ens fixem en el debat independentista català, es descobreix que nazis o feixistes ho són els independentistes per als no-independentistes, i que a la inversa també funciona. D'aquesta manera hom perd el significat del terme (podrien ser feixistes i nazis Carme Forcadell i Manuel Cruz ensems?) i és probable que els termes esdevinguin, en poc temps, sinònims de ximple, gilipolles o senzillament tonto. O potser tan sols enemic.

Em resulta més inquietant l'acusació de bolivarià. Cal reconèixer que Felipe Gonzàlez, en el declivi de la seva vida i del seu intel·lecte, ha estat capaç d'introduir un concepte nou a les tertúlies televisives i als titulars d'una premsa poc exigent. Aquesta serà probablement la darrera contribució del mel·liflu Gonzàlez al pensament polític. tret que algun dia vulgui justificar la seva presència al consell d'administració de Gas Natural-Fenosa. Bolivarià no es refereix a Simón Bolívar en sentit estricte, tot i que en Simón produeix una urticària vigorosa i fulminant en l'imaginari nostàlgic: Bolívar és l'home que va desmanegar l'imperi, i que va derrotar militarment l'exèrcit colonial espanyol en un país i després en un altre, i en un altre... Bolivarià es refereix al govern de Venezuela, i és el nom amb què s'autoanomena el partit d'Hugo Chávez i de Nicolás Maduro.

Quan hom acusa de bolivarià un adversari no sé de què l'acusa. El partit que governa a Venezuela ho fa perquè, eleccions rere eleccions, ha guanyat a les urnes de forma majoritària i inqüestionable: cal recordar que els processos electorals de Venezuela han estat supervisats per organismes internacionals que mai no han trobat res a objectar, ni han documentat cap mancança democràtica. I també cal recordar que aquest partit (el Partit Socialista Unit de Venezuela) és un partit fonamentat en la democràcia participativa, una opció que no és tan sols formal: en molts aspectes, la presa de decisions és més transparent, democràtica i pública que a la immensa majoria de partits europeus. Venezuela no és Cuba, ni tampoc és la Xina amb qui tots malden per fer negoci, ni el Qatar de la samarreta del Barça, ni l'Israel genocida que lloa Pilar Rahola i per on l'Artur Mas es passeja avui: Venezuela és un país democràtic que no bombardeja els seus veïns.

Caldria dir que bolivariana també ho és (per decisió pròpia i per convicció) la CUP, que mostra públicament el suport envers el govern de Venezuela i en el qual s'inspira sense cap vergonya: per què hauria d'avergonyir-se ningú de compartir metodologies i objectius amb un govern escollit democràticament? Si la CUP no ha rebut insults d'aquesta mena és sens dubte pel nombre escàs de vots i de diputats: la irrupció discreta de la CUP no ha esverat el sistema tal com ho ha fet Podemos.

En definitiva, el pecat terrible de Podemos no és l'ideari polític i econòmic que proposa (un ideari que sempre ha estat present en diversos partits de l'esquerra transformadora), si no la potencialitat en vots que mostra, i la capacitat que se li intueix de sacsejar el balneari de zombis, frankensteins i dràcules conservats en formol que compòn el 90% del Congrés dels Diputats (i del Parlamentet català). Parlem clar: recollir un milió dos-cents mil vots en unes eleccions europees ha d'haver espantat molt: fins i tot Emilio Botín s'ha remogut dins del seu temple i ha preguntat (en altres paraules): -¿Cómo podemos neutralizar a Podemos?

També cal esmentar una altra paradoxa que ha revelat l'aparició del nou partit: malgrat que F. González i Susana Díaz s'hagin afanyat en descobrir la cua del dimoni bolivarià amagada dins la cua de Pablo Iglesias, no han tardat ni un mes en conjuminar un simulacre de democràcia al PSOE que ens el presenti com un partit obert i participatiu. Un circ que, malgrat els esforços, no ha interessat a ningú: el PSOE de Sánchez obtindrà menys escons que el de Rubalcaba. No cal ser un endeví per encertar el pronòstic. També cal observar els moviments que es donen a Izquierda Unida, menys hipòcrites que els del PSOE però òbviament precipitats.

IU (com el seu soci català i la variant ecologista-cicloturista del mateix) li retreuen a Podemos no ser un partit autèntic i ho expressen així per més ridícul que pugui semblar: es refereixen a què no hi ha uns òrgans, uns comitès, unes cèl·lules, unes coordinadores, unes bases, un secretari general, etc. Obliden que les estructures sorgeixen a través de la història, perquè fins i tot Lenin no disposava d'aparells de partit quan va començar si no que es va basar en un petit grup.

I alhora obvien allò essencial: en una societat (laboralment, econòmicament, relacionalment, culturalment) diferent, els mecanismes de participació són diferents. El món dels sindicats i els funcionaris -en el qual es basaven- s'extingeix (i això és una bona notícia, perquè tant els funcionaris com els sindicats no han dut res de bo a la comunitat). Són conscients que hem abandonat la societat industrial i estem entrant en una societat post-industrial que tot just es comença a definir? Se'ls ha acudit pensar que aquesta nova societat podria gestionar-se políticament des de noves fórmules? Se'ls ha passat pel barret que hi ha una tendència evident a organitzar-se en paràmetres nous que podrien ser els qui definiran aquesta nova societat en construcció? Recorden que l'imperi romà es va extingir i el món va continuar sense ell? Són conscients que després d'una època en ve una altra, i que potser ens ha tocat la joia de participar-hi (i no la desgràcia de sofrir-ho)?

Apèndix: Democràcia a la catalana

No podria acabar aquests comentaris improvisats sense referir-me a la qüestió catalana: enmig del debat nacionalista-sobiranista-independentista que planteja un conflicte en termes territorials (Catalunya vs. Espanya o viceversa), l'aparició de Podemos ressuscita el conflicte que es pretenia amagar: esquerra/dreta, elits extractives/treballadors, o -tal com ho expressa Iglesias- els de dalt/els de baix.

A Convergència i Unió no s'han sentit al·ludits per una novetat que els tocarà afrontar algun dia. Perquè -com tothom- saben que algun dia es trobaran cadires del seu Parlament ocupades per Podemos o per l'organització Guanyem Barcelona quan es digui Guanyem Catalunya. A Convergència, descol·locada i en estat de shock permanent per culpa de mirar-se les enquestes d'intenció de vot i les notícies sobre les finances de la família Pujol, mai no se'ls ha passat pel cap la possibilitat d'unes primàries malgrat la coneguda veneració de Mossèn Homs per la política nord-americana o la insistència en el dret a decidir, la voluntat del poble i la santedat de les urnes. Una paradoxa catalana: el partit que més insisteix en el valor de les urnes sempre ha optat pel dit de Jordi Pujol quan es tracta d'escollir candidats, ja sigui a la Generalitat o als ajuntaments de Torredembarra i Lloret. El dret a decidir és un patrimoni exclusiu del vell patriarca amb comptes bancaris a Andorra i al Gabon.

ERC, en canvi, ha fet un petit simulacre de democràcia amb la comèdia de l'elecció de l'alcaldable per Barcelona. Però tothom intueix que l'amorosa disputa Bosch-Amorós tan sols encobreix la darrera acció caïnita del partit més caníbal de la península ibèrica, l'objectiu de la qual era enviar la mòmia de Jordi Portabella a la deixalleria enmig d'un espectacle de prestidigitació democràtica.

I finalment, vet aquí el zombi PSC, que ha simulat unes primàries més primàries que ningú: a qui se li pot acudir convocar unes eleccions amb un sol candidat i alhora sentir-se cofoi del gran esforç democràtic que ha fet? A qui se li acut presentar un sol candidat, i que aquest sigui el representant mes conegut de l'aparell? Davant de la situació grotesca on ells mateixos s'han situat, el partit de Maragall&Maragall (els nostres més estimats señoritos de mierda) explica que valorarà el suport obtingut pel consiglieri Iceta a partir del nombre vots, com si els ciutadans fóssim encara tan rucs: què haurien fet si el signore Iceta no hagués col·leccionat... quants vots? On situaven el llistó? Quina nova versió d'una proclamació a la búlgara en versioneta catalaneta han inventat aquesta gent? Com demanaria Lovecraft a Iceta: és possible imaginar un infern més avall de l'infern que has inventat?

En aquestes circumstàncies, semblaria més honest demanar a la militància (molt sovint soferta, abnegada i ingènua ) si voten per dissoldre el partit d'una vegada en un saludable exercici d'eutanàsia, o bé per continuar el reality-show titulat La mort en directe. Quin electorat engrescarà monsignore Iceta? Em permeto (ara sí) un petit judici sobre el PSC (extensible al PSOE): és molt difícil enredar la ciutadania durant tants anys, perquè ja hem après que la socialdemocràcia és una perversió malintencionada de l'ideari socialista. A veure si ens aclarim. Al Psc i al Psoe no els passa factura el factor sobiranista, si no un factor previ: no es pot fer veure que s'és d'esquerres i que es lluita per la justicia social mentre hom es deixa seduir per la sirena neoliberal. Ni tan sols l'estada al racó de pensar on són els darrers dos anys no els ha servit de res. Iceta, fes la maleta i allibera els votants d'esquerres que heu segrestat i enganyat.

Caldria que acabés el text amb unes notes sobre la democràcia interna de l'Assemblea Nacional Catalana, però és tan sorprenent allò que trobo mentre remeno que em reclama tot un article. Properament en aquesta pantalla.

Futbol

La Marca Barcelona: una aposta decidida pel turisme cultural i de qualitat.

Fa uns anys, Luis Goytisolo explicava decebut com havia pensat, durant anys, que amb la mort de Franco l'afició pel futbol esdevindria residual.

L'error de pronòstic de Goytisolo deu tenir moltes causes. Jo goso anomenar-ne dues: el poc interès que li desperta aquest esport i un vell raonament fals. El raonament que relaciona dictadures i promoció de l'esport (l'Alemanya nazi, l'URSS i en versió pobra l'Espanya franquista van estimular fins al paroxisme la pràctica esportiva i l'esport-espectacle), i algú deuria concloure que els règims democràtics no procedirien així. Algú va pensar que la democràcia augmenta l'educació i fa adultes les persones, i que aquestes ja no es deixen arrossegar pel futbol.

La realitat ens ha explicat que anàvem errats, perquè l'esport-espectacle s'ha multiplicat per mil. Tan és així que molt sovint, els qui en reneguem hem quedat reduïts a una minoria ridícula a la qual se l'acusa d'estar carregada dels vells prejudicis de l'esquerra antediluviana. He sentit pseudo-intel·lectuals glossant la narrativa d'un partit de futbol i d'altres bestieses per l'estil.

A Catalunya el paisatge ha empitjorat molt en els darrers anys, en gran part gràcies a un tal Josep Guardiola, que ha estat com una autèntica maledicció. Guardiola ha sabut aprofitar el pèssim nivell intel·lectual del món del futbol (poblat per una estranya mescla d'analfabets funcionals i gàngsters), i ha fet bona la dita: al país dels cecs, el borni és el rei. Valent-se d'una aura que li ha construït la premsa afí, l'individu ha aconseguit que, fins i tot persones amb altres interessos sucumbissin a l'esport de la pilota i els petrodòlars. Així, el senyor Guardiola -agent comercial de la inquietant dicatdura de Qatar- ha manifestat (per exemple) que Qatar és un país on s'hi viu molt bé. I la gent ho ha repetit tal com repeteix un dels seus pensaments d'estètica new age: que si ens llevem molt i molt d'hora, guanyarem.

Em vaig començar a preocupar seriosament quan una companya de feina que mai no havia vist un partit de futbol em va dir que ara me'ls miro, perquè ja és l'únic lloc on em donen alegries. Però potser és comprensible: si hom mira la Tv de forma habitual resulta gairebé lògic que acabi interessant-se per la pilota i els negocis mafiosos. Només cal comptar el temps i els programes que es dediquen a l'esport. La senyora Mònica Terribas (que va eliminar les informacions esportives al programa La nit al dia quan n'era directora i ens va fer creure que era seriosa i bona professional) ha ampliat el temps que es dedica al futbol, a la Fórmula 1, a les curses de motos i a d'altres plagues bíbliques.

La promoció del futbol ha adquirit (i encara ens reserva grans meravelles) unes proporcions grotesques i monstruoses, que farien empal·lidir Herman Goering i Leni Riefensthal. Perquè ja no es tracta tan sols de l'auge que han assolit, si no d'un cert discurs de l'èpica futbolística que ha anat penetrant en d'altres discursos. Els dirigents que hem de suportar, Artur Mas i Mariano Rajoy, són dos individus amb un discurs miserable i una talla inte·lectual escassíssima: i són precisament els dirigents que més sovint recorren al símil futbolístic. Rajoy només se sent còmode i àgil de paraula quan comenta el futbol, i el pobre Mas equipara Catalunya amb el Barça o fins i tot insinua que el país hauria de ser com el vestidor del club: unit, matiner, il·lusionat, etc.

Per què les retransmissions esportives ens mostren els polítics a la Llotja dels camps de futbol? Algun d'ells ha suggerit que el futbol no li agrada gaire però que hi ha d'anar, per algun imperatiu que (més enllà de l'electoralista i populista) no em sé imaginar. Tampoc no recordo el més mínim comentari sobre els salaris dels jugadors, unes quantitats obscenes. Segurament respondrien que són negocis privats, i que sobre això no hi tenen res a dir.

I em pregunto també: per què les organitzacions subversives i els grups terroristes no han atemptat mai contra un camp de futbol? Com és que ni ETA ni Al-Qaeda no han dinamitat el Camp Nou o el Santiago Bernabeu? És probable que en conegui la resposta i que em resisteixi a respondre: no atempten contra els camps de futbol perquè llavors... què mirarien a la Tv?

L'independentisme vist per un educador

Abans de res he d'explicar que em va caldre passar uns quants anys per comprendre que, per a un educador, fer la feina amb compromís i responsabilitat és una forma d'acció política. Treballar en una escola no és tan sols una feina més, una feina com una altra: per copsar-ne tots els significats cal tenir present que és, abans de res, un compromís ètic amb les persones i amb la societat del present i del futur.

És justament aquest compromís ètic el que ens permet (a una majoria dels professionals) seguir creient, lluitant i treballant cada dia per millorar fins i tot (o justament per això) en un context de retallades pressupostàries i d'agressions brutals contra l'educació pública perpetrades pel ministre i la consellera que ens haurien de defensar.

L'educador no es pot reduir al qui treballa de nou a cinc fent classes de matemàtiques i de llengua, malgrat que això és el que espera de nosaltres el poder (i per això avalua constantment, obsessivament, els resultats acadèmics dels alumnes). Tan sols donant un cop d'ull al Decret de Competències bàsiques del 2007, hom s'adonaria que parlem d'una educació integral de la persona, i que la finalitat principal de l'educació no és aprendre a sumar i restar, ni a col·locar correctament els accents i les dièresis:

La finalitat de l'educació és aconseguir que els nois i les noies adquireixin les eines necessàries per entendre el món en què estan creixent i que els guiïn en el seu actuar; posar les bases perquè esdevinguin persones capaces d'intervenir activament i crítica en la societat plural, diversa, i en continu canvi, que els ha tocat viure. A més de desenvolupar els coneixements, capacitats, habilitats i actituds (el saber, saber fer, saber ser i saber estar) necessaris, els nois i les noies han d'aprendre a mobilitzar tots aquests recursos personals (saber actuar) per assolir la realització personal i esdevenir així persones responsables, autònomes i integrades socialment, per exercir la ciutadania

activa, incorporar-se a la vida adulta de manera satisfactòria i ser capaços d'adaptar-se a noves situacions i de desenvolupar un aprenentatge permanent al llarg de la vida. (Decret 142/2007, primer paràgraf de les Competències bàsiques)

No dic res de nou si apunto que, en conseqüència, les mestres i els mestres hem de ser persones que amb l'exemple de la nostra vida -com vivim i com actuem-, cal que transmetem aquests valors i que en siguem un referent. L'amor per la lectura el transmet qui estima la lectura, qui la practica. El valor de la cultura el transmet qui estima la música, la pintura, l'escultura, la filosofia. (De la mateixa manera que, qui estima el futbol o Tele 5, transmet l'amor pel futbol o per Tele 5 entre la classe de resta portant-ne i la de l'accentuació de les paraules esdrúixoles). Perquè si no fos així cometriem un error o cauríem en una estranya paradoxa. Aquesta feina té més a veure amb l'ètica democràtica i l'acció ciutadana que no pas amb els algoritmes i l'ortografia.

La forma com ens situem en el món (en la societat) és allò més important que transmetem, malgrat que aquest aspecte no s'avalua des de cap paràmetre oficial, malgrat que tingui una incidència molt petita en la realitat dels nostres alumnes: la familia, el carrer i la televisió sempre tindran molt més pes. Però malgrat tot cal creure en la importància de les coses petites, en el dia a dia i en la potencialitat de la pluja fina.

Un mestre pot dedicar-se a la militància en una organització ciutadana o política a partir de les cinc de la tarda, però mai no farà una acció política tan radical com la que fa de nou a cinc i de dilluns a divendres. Preciso que entenc per fer política ser conscient que allò que compro i on ho compro, allò que menjo, la roba que duc i el mitjà de transport que uso (com a exemples) són accions estrictament polítiques perquè fan referència a l'espai públic i al lloc que decidim ocupar en ell. Com els programes de TV que miro, els llibres que llegeixo, els models d'oci que trio, etc. És més política el tipus de vida que duc que no pas el partit que voto cada quatre anys. Hi ha més política en les meves opcions ètiques quotidianes que en cent sessions del Parlament, que en mil discursos dels candidats i que en deu mil eslògans electorals.

És per tots aquests motius que em demano com em situo en el debat independentista català. M'ho demano, per exemple, quan llegeixo aquest altre fragment del decret de competències:

Si volem una major cohesió social, i una actitud responsable i participativa de les noies i els nois envers la comunitat escolar i l'àmbit local cal, entre d'altres, la conscienciació per la pertinença social i comunitària, el coneixement dels valors en què es fonamenta la societat democràtica i el dels drets humans, el respecte per la diversitat, el desenvolupament d'habilitats socials, el funcionament participatiu de la institució escolar, el treball en equip, l'ús del diàleg en la resolució de conflictes, el plantejament crític dels hàbits de consum dels estils de vida i el desenvolupament de projectes en comú[...] (Competències específiques centrades en conviure i habitar el món).

Podríem explicar l'independentisme o fer-lo encaixar en aquests paràmetres? Jo diria que (per resumir) la idea de la independència surt de la suma de diversos principis:

• l'identitari: hi ha una realitat anomenada els catalans i una realitat oposada, anomenada els espanyols, que estan en conflicte permanent.
• l'econòmic: els problemes dels catalans són de caire econòmic, i es resoldran quan els catalans siguin propietaris absoluts dels seus diners, tant dels ingressos com de les despeses.
• l'històric: la realitat anomenada Espanya (o els espanyols) du segles expoliant, colonitzant i sotmetent Catalunya (o els catalans).

A priori, diria que aquests principis (molt sintetitzats) sorgeixen d'una visió reductora i simplificadora de la realitat, una visió que és incompatible amb la certesa científica que el món i els fenòmens -especialment els socials- només s'expliquen i es comprenen a partir de la complexitat. (Com és que la lluita de classes no apareix per enlloc? Com és que Catalunya i Espanya apareixen com realitats immanents? Com és que mai no es parla de la guerra civil i del franquisme (dels molts catalans que hi van participar o prosperar i que ara són a les files independentistes)?

En aquestes formulacions hi trobem una base de pensament acrític que usa termes anacrònics a partir dels quals construeix un discurs confús: Catalunya, Espanya, nació, estat, etc. Un discurs que no és exportable ni unívoc: els ciutadans dels Estats Units diuen que viuen en un State (Rhode Island, per exemple) que pertany a una Nation (els Estats Units d'Amèrica).

Respondre què som els catalans? hauria de ser previ a formular les frases que tan alegrement es pronuncien: el poble de Catalunya vol, els catalans volen decidir, etc. Respondre què som els catalans només es deu poder fer després de contemplar la sociologia, la història, la socio-lingüística, la psicologia social i l'epistemologia (potser entre d'altres qüestions). I és probable que si hom admet la complexitat ja no gosi dir mai més els catalans som o els espanyols són.

Si l'independentisme proposa una solució local a unes qüestions globals, es fa difícil encaixar aquest discurs en els principis de la solidaritat, la cooperació i la col·laboració, el diàleg, etc. Que són els valors que els educadors intentem fer prevaldre cada dia a les aules i als patis de les escoles. Sembla força obvi que ens enfrontem a una crisi que no és sols de caixa, si no sobretot d'ètica democràtica i per tant de valors cívics, de definició de la cosa pública, de model macroeconòmic i redistributiu, de justícia social, etc.

És molt difícil creure que la proposta de la independència és una proposta constructiva i que té en compte la cohesió social, la pertinença comunitària, el respecte per la diversitat, el funcionament participatiu i el plantejament crític dels projectes en comú. (Al país veï d'Itàlia, la proposta independentista de la Padània ha mort allà on havia nascut: en el discurs protofeixista de les forces de la ultra-dreta reaccionària). En aquest sentit, semblaria més coherent treballar i lluitar per les propostes de solució comunes i com més globals millor, i aprofitar com més sinergies millor: tant en l'àmbit espanyol (o diguem-ne ibèric per a evitar les susceptiblilitats previsibles) com en l'europeu s'estan construint alternatives i projectes en els quals una ciutadania compromesa i activa hi guanyaria més sent-hi que no pas retirant-se'n.

Sembla molt més coherent amb els principis i les finalitats de l'educació construir una narrativa del possible (sense ella els mestres no podríem treballar en la nostra feina) que no pas sumar-se a la narrativa de l'impossible que fonamenta el discurs de l'independentisme: Espanya ens roba, nosaltres sols, el diàleg és impossible, és inútil negociar, etc.

Podria continuar, però possiblement aquest text ja és massa llarg. Per tancar-lo vull relatar un espot televisiu del diari La Vanguardia que es va estar emetent fis fa molt poc: hi ha tres persones assegudes en una marquesina del carrer, esperant l'autobús. Ha plogut i el carrer és ple de tolls. Una d'elles (l'únic amb traje blau marí i corbata) està llegint La Vanguardia, i de sobte s'alça i es retira. Pocs segons més tard passa un cotxe que trepitja un toll i esquitxa els dos desprevinguts de cap a peus. La veu en off ens diu la conclusió moral: el qui està ben informat té avantatges. No puc evitar sentir una gran decepció envers l'acció de la persona informada, perquè enlloc d'advertir els altres i resguardar-se tots tres, opta per salvar-se tot sol. Aquesta és la impressió que (entre d'altres) em desvetlla l'independentisme. I alhora penso que, com a educador, procuraria fer-li entendre a l'egoïsta que tenia més opcions, possiblement millors per a tots.

(L'anunci es pot veure en aquest enllaç)

Amb tot això i com d'altres vegades m'agradaria contribuir a la reflexió i el debat, perquè en aquest món complex no ens queda altre remei que aportar punts de vista des del pensament crític i divergent (si pot ser), que són les estratègies que ens salven del pensament per frases fetes, eslògans i màximes al qual ens volen sotmetre els poders establerts.

Una visita al Konvent.0