29 de gen. 2016

Vaig vendre'm el cos per una hamburguesa


La frase del títol podria pertànyer a una novel·la d'en Carlos Zanon (mai prou reivindicat), o a un relat d'en Thomas Ligotti. Però és una de les frases que apareix al video de la campanya Women, not objects. Una campanya que vol sensibilitzar sobre l'ús de la dona com a objecte sexual a la xarxa.

Ja sabem que la xarxa ("La xarxa" podria ser el títol d'una novel·la de 600 pàgines de John Grisham) no és un progrés ni una millora, si no una parada més de la fira global del desastre. Però tot i el coneixement, la veritat és que sorprèn com perdura tant el clixé, el tòpic, l'ús barroer d'una feminitat tractada com a producte de consum. Els qui treballem en l'educació ens hauríem de flagel·lar tres hores diàries mentre ens preguntem què carai fem tan malament.

També em xoca l'estil de determinades crítiques a la qüestió. Cal vigilar amb no ser massa simplistes. Caldria demanar-se que hi ha d'atàvic i alhora d'etern, de consubstancial a l'espècie. A les coves de Lascaux hi ha escenes de cacera en què el caçador (mascle) mostra una erecció fabulosa mentre caça bisonts. En aquella cova també hi ha racons en què algú va dibuixar titoles, exactament idèntiques a les que avui algú pinta, amb esprai, pels racons de la ciutat. A la paret de la Cova dels Moros, al Cogul, hi ha representada alguna mena d'orgia -segons els entesos-. Cal veure com estan representades les dones, com ho estan els homes.

Un dia d'aquests, les dones de la CUP han fet un acte per protestar i fer visibles la mena d'insults sexistes, masclistes i patriarcals que han rebut durant els mesos de l'impasse català (anomeno així el periode de tres mesos que va des de les eleccions del 27S fins al moment en què l'Anna Gabriel va votar per en Carles Puigdemont). Extremadament vergonyós: el lèxic, el to i la intenció dels insults expliquen que Catalunya no és de cap manera "un poble unit, alegre i combatiu". Com a col·lectiu som una colla d'energúmens desunits, tristos i covards. Combatius potser sí: en el sentit de hooligans.

Però també cal explicar una paradoxa curiosa: els insults contra les dones de la CUP procedien, sobretot, del sector dur de Convergència. I les dones i els homes de la CUP van decidir, finalment, votar perquè el president autonòmic fos un home del sector dur de Convergència. Tot per la pàtria. I "pàtria" de ve de "pater", deuen pensar les dones de la CUP, però mira, vès, què hi farem. "Cosas veredes", que deia un escriptor d'Alcalá de Henares (o d'Alcalà de Fenars, que diria en Jordi Bilbeny). Si avui Freud, Lacan o Foucault fossin vius, tal vegada tindrien coses interessants per dir respecte dels insults proferits en nom de la pàtria catalana.

Fa pocs dies, en una aula del cicle mitjà de primària (nenes i nens de 9 anys), un alumne ens va explicar que als jocs olímpics de la Grècia antiga les dones no podien assistir-hi com a públic. Ni participar-hi, és clar. Els nens de la classe van aplaudir amb entusiasme. Les nenes van romandre en silenci, més o menys resignades. Com ensinistrades en l'aquiescència. El mestre va fer un petit discurs i va pensar que cal fer-hi alguna cosa més. Però... quina? Estem parlant d'infants nascuts el 2006, fills de progenitors nascuts en democràcia, educats en els valors constitucionals i etzètera. La majoria de les mares i els pares d'aquesta escola militen al que podríem anomenar els valors progressistes.

Les companyes i els companys que treballen a l'educació secundària poden explicar anècdotes més gruixudes i molt menys simpàtiques. Un conegut em diu que vivim en una societat profundament homosexual (vull dir homosexual masculina) que exalta el mascle i denigra la dona. I em diu que això explica perquè als homes els agrada tant mirar un espectacle en què 22 tipus en calçotets llueixen cuixes tot perseguint una pilota a la qual donen virils puntades de peu. En aquest context, la dona és un accident o una molèstia, o bé l'instrument que li permet al mascle engendrar nous mascles. És una hipòtesi que sembla un estirabot però potser no ho és. Jo què sé, pobre de mi: jo no sóc Freud. Ni Sigmund ni Anna.

Hem avançat poc o gens, i això ens hauria de preocupar més que no pas la mecànica quàntica.

25 de gen. 2016

Adéu Catalunya i altres CUPmentaris improvisats

[Una representació en tons de rosa diferents de les "dues ànimes de la Cup". Una més rosa que l'altra, però totes dues tenen el mateix objectiu: que no passi res.]


La decepció és una emoció, un sentiment o un estat de l'ànim? A mi em sembla una variant enxiquida de la frustració, una frustració a petita escala. Com que Catalunya és xicoteta, tal vegada la decepció és l'estat d'ànim que em correspòn per ser català. Una mena de maledicció menuda però insidiosa, com si visquessis a la vora d'un niuet de mosquits tigre. Una maledicció amb la qual neixes, si neixes en aquest país. Anglaterra va perdre l'Amèrica del Nord, Espanya la del sud. Catalunya va perdre l'Alguer. Això nostre sempre són derrotes reduïdes i disgustos en miniatura.

Comparteixo amb en Salvador Espriu aquella mirada sense esperança que el fa parlar d'una pàtria dissortada sense remei. Jo de pàtries no n'entenc. Ni m'agraden. Però de sentir que aquest és un territori dissortat, d'això sí que n'entenc.

Les maniobres de la CUP (Candidatures d'unitat popular) no les puc acabar de comprendre. O tal vegada sí, en cas que em deixi anar pel pendent del pessismisme, que és un mètode per comprendre la realitat humana molt més científic que el mètode científic. Em refereixo a la maniobra final, la que compta: donar els vots per investir el senyoret Puigdemont, acatar, genuflexionar-se davant del qui mana per més carlista que sigui ell, per més revolucionari zapatista que siguis tu. És més rellevant la bandera que la justícia social? I si és així: quina mena de país representa aquesta bandera?

És trist admetre que hem viscut un miratge tan breu, un instant de llum enmig de la foscor quasi eterna. Vam imaginar-nos durant uns dies que hi havia una classe popular que podia enterrar els vells oligarques caducs, senils i miserables. Amb un gest definitiu. Lluent com un matí (que diria Kavafis). Però el miratge es va desfer. Perquè al capdavall Catalunya és catalana, i la catalanitat és això. La naturalesa de l'escorpí l'empeny a clavar-li el punxó al qui passa per allà, i la catalana és ballar la sardana tots juntets flipant amb la visió d'un país alegre i unit sense necessitat de tastar bolets lisèrgics. Noucentisme, l'Hereu Riera, el senyor Esteve, Prat de la Riba. Lluís Llach interpretant "El pollastret ha dit que Sí". La ben plantada, obre la botiga, en Samaranch va fer molt per Catalunya, volem bisbes catalans, cal valorar les coses bones d'en Pujol, com Montserrat no hi ha res, en Cambó, la normalització lingüística, el Virolai vivent.

Visca la irracionalitat catalana, el somni d'una borratxera en què hem mesclat la ratafia i el vi de missa. Síntesi, mediocritat. I finalment, misèria i vergonya. Bellament embolicades amb l'estelada: ara suposo que toca discutir i escriure una declaració parlamentària i solemníssima sobre si l'estel és blanc sobre fons blau o vermell sobre groc. O sigui: rojo y gualdo.

A Catalunya hi ha unes 250.000 persones aturades que ja no cobren cap mena de prestació. Els demanen que creguin, que tinguin fe. Uns sacerdots tancats en un temple faran una oració, Nostro Senyor respondrà i tot anirà bé. Digue'ls diputats als sacerdots, parlament al temple i oració a una de les múltiples declaracions d'independència (o de pre-independència). Nostro Senyor podria ser la Unió Europea o les relacions internacionals del pobre Romeva. O el senyor xinès i multimilionari que s'ha comprat el Real Club de Futbol Espanyol: per què no li supliquem que es compri Catalunya sencera? Els catalans ens assemblem una mica al xinesos, oi? Treballem molt, ens agrada l'arròs i som gent d'ordre. I el Crist Pantocràtor de Taüll té els ulls una mica axinats, no ho trobes? I tot plegat amb els vots de la CUP, és clar, que fan d'escolans amb els genolls pelats i les galtes enrogides.

Em miro la història i les seves tendències. Confio vagament en què després de l'estupidesa i la Forcadell vindrà l'internacionalisme. Mentre hi ha vida hi ha esperança i etc. Flipar és gratis.

I per acabar: parafrasejant el poeta de Sant Gervasi, "Adéu, Catalunya".

17 de gen. 2016

Turisme literari, o literatura i turisme


Fa uns dies vaig tenir una discussió amb l'Elena Torres, que acaba de publicar "La puta d'oros". Vam tractar del turisme literari: l'ús turístic de la novel·la. Al nostre país i en temps contemporanis, jo diria que les rutes turístico-literàries massives van començar amb "Soldados de Salamina", d'en Cercas. El fenomen va iniciar-se de forma espontània. Després, algun tour-operador amb ínfules culturals ho va dur cap al terreny de la índústria del turisme (la gran esperança de les economies de la part miserable d'Europa). Ara això és corrent, i generalment inclou també el capítol gastronòmic, com no podia ser altrament.

Des d'aquella discussió vam arribar a aquest debat. Li vaig proposar a l'Elena de fer un article a mitges, exposant-hi cadascú la seva mirada. Aquest és el resultat. La primera part és de l'Elena i la segona, d'en Lluís. 

Convidem el qui llegeixi el text (els textos) a què pensi. I que opini, si en té ganes. 



Elena Torres Girbau:

A finals de l’any 1991 vaig llegir la magnífica novel.la Les restes del dia de Kazuo Ishiguro. A l’estiu del 1994, la meva família i jo, enamorats de la novel.la, marxàvem de vacances al sud d’Anglaterra, seguint l’itinerari del primer i últim viatge de l’Stevens, el genial majordom i personatge principal de l’obra.

No sé si el concepte viatge turístic-literari pot crear certa polèmica, però jo, que considero que la literatura no està renyida amb res, us diré que d’aquests viatges n’he fet uns quants.

M’he perdut per Whitechapel i també per Malmö; he reposat sota l’emparrat del Bar Vitelli de Sávoca i, més d’una vegada, aturada al mig del ponte Rialto vaig intentar esbrinar quin, dels centenars de terrats que es contemplen, és el que va escollir la Donna Leon per instal·lar el seu comissari Brunetti. Això quan encara llegia a Donna Leon.

Tot plegat, però, experiències ingènues, ja que els paisatges es modifiquen al so inequívoc del cop de talonari i les olors varien en funció de la fauna que els habita. Però tanmateix, són viatges que mai m’han decebut perquè, més enllà de qualsevol consideració, sempre hi acabo trobant part de l’essència que l’autor em va transmetre a través de les seves paraules.

L’escriptor nord-americà Edmund Wilson va dir que “No hi ha dues persones que llegeixin el mateix llibre”. I té tota la raó perquè cadascú busca en un mateix llibre coses ben diferents.

Per a mi, la lectura és una experiència polièdrica, si se’m permet l’expressió. Una experiència en la que indefectiblement hi juguen els sentits. Un joc que em permet gaudir de la lectura des de diferents punts, imprescindibles tots ells. Les olors, els sabors, les veus, el tacte d’una pell, els colors... Potser, per tot això, de tant en tant acabo a l’altra punta de món, intentant arrodonir el quadrat perfecte. Una tasca difícil, sí més no.

I abans que ningú no em titlli de friqui, expressió no acceptada però força entenedora, us donaré unes quantes dades que a mi m’han fet pensar.

A dia d’avui, segueixen arribant puntualment al voltant d’unes 700 cartes anuals al número 221B de Baker Street. 700 cartes adreçades a Sherlock Holmes demanant resposta urgent.

Tanmateix, després de passar per la botiga de regals i relíquies que es troben als baixos de l’esmentada adreça, són més de 70.000 els visitants que pugen els 17 esglaons de rigor que porten a la casa-museu de Míster Holmes, per gaudir de la seva magnífica col·lecció de pipes, per esgarrifar-se amb la imatge de cera del Professor Moriarty o amb el cap del gos dels Baskerville exhibit com a trofeu de caça.
Ara bé, no tot està perdut.
Els primers set mesos de l’any 2015, l’any en que es celebrava el 70 aniversari del seu alliberament, ja s’havia batut el rècord amb més d’un milió de visites al camp de concentració nazi d’Auschwitz-Birkenau.
El Museo Nacional del Prado rep cada any al voltant de 2,5 milions de visites.

Com us deia, encara hi ha esperança. I és que com sempre passa, hi ha gent per a tot.

Lluís Bosch:

Ens hem empassat el concepte de "turisme cultural" tal com ens hem empassat el "capitalisme amb rostre humà", les "eleccions plebiscitàries" o les "missions militars humanitàries": un cop s'envia la intel·ligència a fer vacances, tot s'hi val. Vivim en una mala època (que en succeeix a una desastrosa, i etc). El problema és que ens pensem que som més llestos que mai perquè tenim el facebook a l'esmàrtfon.

Odio els turistes i odio fer el turista si viatjo. Per això vaig en un cotxe tronat per carreteres secundàries. Vaig néixer en un barri del centre de Barcelona que ara està pres i corromput per legions d'estúpids turistes. El meu barri m'és estrany i antipàtic. Em cau malament, hi passejo a desgrat i provo (en va) d'abstreure'm d'aquests individus grollers i ignorants, de pèl ros i d'ulls blaus. En l'ànima dels llatins deu perviure-hi un odi atàvic als bàrbars del nord.

Del turisme en penso que és una de les maldats del segle, una conseqüència infame de la tecnologia, una perversió del concepte del viatge, una de les principals causes de la banalització del món, de la cultura. I un dels grans culpables de la contaminació deguda a la crema dels combustibles fòssils.

El turisme literari és tan odiós com qualsevol altre. Diria que aquesta versió del turisme es va estrenar a Catalunya a partir dels "Soldados de Salamina". Algun espavilat va descobrir que hi havia gent que visitava el santuari del Collell després de llegir la novel·la, i aquí va començar tot. Ignoro si hi ha turisme literari al Carmel, resseguint les passes del Pijoaparte. Però em temo que no.

La que per a mi és la millor novel·la d'en Julian Barnes, "El lloro de Flaubert", és un intent grandiós de salvar la idea del viatge rere les passes d'un escriptor. Una novel·la brillant que narra un fracàs, un acte inútil. Al lector sensible no se li escaparà que es riu del turisme literari.

A Puigcerdà hi ha unes plaques amb fragments d'una novel·la d'en Ruiz Zafón (una de les seves males novel·les), i que empastifen els carrers de la capital cerdana amb frases serigrafiades que no tenen res de literari. És un faristol de ferro colat, amb un tractament d'òxid i una pàtina de vernís. Deu valdre un dineral. Els textos són burdes descripcions que hauria pogut fer un alumne de primer de batxillerat.

Una d'elles diu exactament això: "L'Hotel del Llac és un edifici de dues plantes, pintat de vermell". Està situada al davant de l'Hotel del Llac. Com una broma surrealista, un homenatge sincer a l'estupidesa humana. Si l'andròmina fos obra de Marcel Duchamp l'aplaudiria. Però resulta que no és d'en Duchamp, si no que ho hem pagat entre tots: el Consell Comarcal i l'Ajuntament.

Ja sé que Ruiz Zafón és un geni del marqueting -a més a més de mal escriptor- i per això entenc que l'administració pública de Puigcerdà no s'adonés del ridícul lamentable que fa. Però em demano si això no és una tendència. Rere la promoció del turisme literari hi ha una conxorxa d'empresaris del turisme, dels restaurants (o la gastronomia, perdó!) i algun regidor ximplet. És a dir: rere el turisme literari hi ha el buit absolut. La cobdícia.

Més enllà del meu odi al turisme, per tant, hi ha la sospita que Catalunya no hagi assumit la submissió al totxo i al turisme. Aquesta és tota la nostra indústria, el plexe solar de l'economia, la nostra renúncia. Som un país pobre, del sud d'Europa. Som incapaços d'aportar res a la cultura universal i per això fem de guies turístics i de cambrers.

També sospito que el turisme literari és producte de la mentalitat estrictament catalana que l'auge del patriotisme actual exalta, i que es basa en insistir -fins a la hipnosi col·lectiva- en què Catalunya és interessant, excepcional i collonuda. I Catalunya, malauradament, és en gran part un territori destruït per la cobdícia. Diguem-ho clar: al món hi ha poques costes més lletges que la catalana. Gràcies al turisme. Poques comarques més lamentables que La Cerdanya. No la salven les cites mediocres de Zafón. I a la Costa Brava ja li poden fotre les cites de Pla que vulguin, que no podran amagar el desastre.

No puc acabar sense dir alguna cosa en favor de la qüestió. Pel què fa al turisme literari, tinc ganes de visitar la tomba d'en Poe. I me n'alegro d'haver-me agenollat davant la de Machado i d'en Paul Valéry. Em fot ràbia això que va fer l'alcaldessa popular de Madrid amb el sepulcre de Miguel de Cervantes. Ho contrarresto amb una darrera atzagaiada: m'importa una merda per quins carrers de Besalú va passar el protagonista de la pèssima "El pont dels jueus".

Als carrers de la Verneda i de La Mina no hi ha plaques amb les magnifiques frases que va deixar escrites en Miquel Bauçà a "Carrer Marsala". Un dels textos més bells que he llegit mai en llengua catalana. D'un dels grans poetes de veritat: de la mena de poetes que la intel·lectualitat i la indústria del turisme ignoren. Maleït i oblidat, com els grans.



13 de gen. 2016

Carta a en Carles Puigdemont



Carles,

T'escric sense els embuts protocolaris usuals. He vist que tu, com jo, no ets gaire amic de les fórmules arcaiques i d'aquells residus que el barroc ens va deixar en les perífrasis i els epítets de quan hom s'adreça a l'autoritat, o de quan es prometen certes servituds.

T'escric perquè he sabut que t'han nomenat president de la Generalitat. Quan ho he sabut, he volgut informar-me de la teva trajectòria, i de les idees i les propostes per a la legislatura que arrenca. Crec que informar-nos d'aquestes qüestions és un deure -més que un dret- dels ciutadans. I precisament perquè entenc que la ciutadania és una categoria guanyada amb molt de sofriment, penso que cal exercir-la amb responsabilitat, de forma activa.

És per això que m'adreço a tu.

Informant-me he descobert uns quants aspectes en els que ens assemblen, i uns quants en els que diferim. Ens assemblem en l'edat i en què tots dos treballem a la funció pública. Tu a l'administració de l'estat i jo a la docència. Tots dos hem passat per l'experiència enriquidora del treball a l'empresa privada. Tots dos tenim feina feta en el camp de les lletres: tu al periodisme, jo a la novel·la.

I tots dos, finalment, expressem idees i pensaments a través de diversos canals, públicament i sense subterfugis. Obertament.

És a través d'aquests canals que he descobert algunes idees que expresses. Algunes de les quals m'han preocupat. Em preocupen pel fet que t'han nomenat president de la Generalitat, perquè diferir i discrepar d'altres persones comuns com jo no em causa cap inquietud.

Passo a explicar-te quines són les qüestions que m'inquieten, amb l'esperança que en puguem parlar. Com que ara deus estar molt enfeinat, t'ho deixo escrit aquí i així pots llegir-ho si et plau, i quan et plagui.

M'inquieta que usis el terme "poble" quan t'adreces al conjunt dels ciutadans. Jo sempre he preferit, com pots veure, el terme "ciutadans". (Et demano que no vegis aquí una al·lusió al partit politic que s'ha apropiat del concepte, perquè és una agrupació que cau infinitament lluny de les meves simpaties: estic segur que la precisió era innecessària, però m'estimo més deixar-la escrita). No m'agrada el terme "poble" (la veu del poble, la voluntat del poble, el servei al poble, etc) perquè intueixo que, el qui parla dels ciutadans en aquest terme se situa voluntàriament fora del poble. Digue'm susceptible si ho vols, però em fa l'efecte que el qui parla del "poble" és aquell que se sent pel damunt del poble. I em sembla que en una democràcia del segle XXI és molt més elegant -i més tranquil·litzador- parlar de la ciutadania: el ciutadà és un subjecte actiu, el poble és un predicat passiu.

Passo per alt les teves intervencions referides al conflicte palestino-israelià. És clar que m'hauria estimat més una postura favorable -o raonablement mediatitzada, mediadora- referent als problemes dels palestins oprimits per un estat expansionista i militarista, però no voldria fer d'això el tema del debat.

També passo per alt algunes opinions que has expressat respecte del marxisme, i dels qui defensen aquesta visió de la realitat i de la història. Com bé saps, sense el marxisme no tindríem gairebé cap de les ciències socials que avui s'estudien a les universitats del món. És molt probable que sense marxisme no tindríem la democràcia i els estats democràtics d'avui. I en tot cas, és evident que no tindríem ni tan sols enquestes de prospecció de vot. I segur no tindríem, tampoc, el partit polític que ha facilitat la teva investidura com a president acabada d'estrenar. Tampoc no em voldria extendre en aquest aspecte.

Allò que més em preocupa és la teva insistència en representar els interessos i els anhels d'una part dels ciutadans. I de fer explícit que no representes la resta. No es tracta de majories o de minories, perquè malgrat la meva convicció entenc que tu en tens una altra. De fe i de conviccions no se'n pot discutir. Estic parlant, és clar, de la qüestió independentista.

Em permeto explicar-te com entenc jo la meva funció quan sóc a la feina, treballant de docent a càrrec del pressupost públic: crec que el sector públic exigeix no tan sols molta preparació i aptituds, si no també una profunda visió sobre el fet públic, sobre allò que és públic, que és de tots els qui pguen impostes directes o indirectes. Que sem tots. Penso que fer de mestre a l'ensenyament públic vol dir preocupar-se seriosament, activament, per treballar en favor d'una educació de qualitat i per a tots. Tots dos conceptes són molt importants. I en aquest cas, vull parlar-te del "per a tots".

Els qui treballem al sector públic hem de tenir unes quantes idees molt clares. Una d'elles és que percebem un sou que prové de tots els ciutadans. Treballadors i rendistes, aturats i ociosos, classes altes i baixes. Fins i tot altíssimes i misèrrimes. Els qui pensen igual que jo i els altres. Fins i tot els defraudadors a hisenda (tant si pertanyen a la casa reial com si són antics presidents de la Generalitat) són objecte de la nostra atenció. La nostra tasca consisteix en treballar pel bé comú. Que és el de tots sense excepció.

No cal que et recordi que el càrrec que has assumit és el de representant de l'estat al territori de la comunitat autònoma de Catalunya. La teva funció principal, per tant -i segons crec jo-, és treballar per la millora de la qualitat de vida de tots. Entenc que vols canviar la nomenclatura jurídica i administrativa de l'estat vigent, i que aquest és un principi de la teva ideologia. Ho entenc. I ho entenc perquè jo també tinc somnis i ideologia i demés aspiracions. No coincideixen amb cap de les teves, però tots dos tenim idees. I això és una bona notícia.

Però tant tu com jo, quan som a la feina, ens devem per damunt de tot a aquella finalitat per la qual ens paguen el sou. Puntualment, cada mes, un mes al darrere d'un altre. No podem defraudar els qui ens paguen, sota cap concepte. Si ho féssim altrament ofendríem molt greument els predecessors que van deixar-se la vida per construir els estats democràtics que avui -i malgrat les enormes mancances- ens permeten expressar-nos.

Tu ets un home que pertany a un partit polític, amb un programa i un ideari. Entre les urnes i els pactes tens marge per aplicar-lo. És lògic i legítim que el vulguis aplicar, només faltaria. En el meu cas, per exemple, jo tinc unes idees sobre pedagogia que m'agradaria aplicar, lluito i treballao per fer-ho amb les eines i els mecanismes que la llei estableix. (De quina altra manera podria fer-ho?). En això consisteix la nostra feina. I en definitiva, el funcionament estrictament democràtic d'un estat és això. Si aquest estat que hi ha coincideix o no amb el que t'agradaria que hi hagués és una altra qüestió: un fuster del segle divuit treballava amb les eines de la fusteria del seu segle (de la seva realitat) mentre somiava en les eines del segle següent. Els mobles els feia amb les eines reals.

Com a home de partit, i tal com t'he dit, crec que és lògic i legítim que vulguis posar en pràctica un programa. I que aquest programa sorgeixi d'una idelologia social, política, econòmica: són els drets -que no els privilegis- del qui guanya unes eleccions i del qui aconsegueix un pacte per governar. Et volia explicar que jo hi veig un matís, referit a la qüestió independentista. La creença en la bondat de la independència catalana no te la discutiré pas. Altra vegada ens trobem en l'àmbit de la fe. I la fe no és objecte de discussió racional. T'explicaré una anècodota que deus conèixer.

Un president de la Generalitat anterior a tu, en Lluís Companys, era espiritista. Entre moltes d'altres idees i ideologies, tenia la de creure en la possibilitat de comunicar-se amb els difunts. Al seu temps, l'espiritisme era una creença que s'emmarcava en l'àmbit d'altres idees revolucionàries (l'anarquisme, el vegetarianisme, l'esperantisme, etc) les quals formaven part d'un corpus coherent i sòlid: el dels qui creien i lluitaven per la transformació radical del món. De l'ordenament legal, de les relacions socials. I en aquest cas, fins i tot de l'ordre metafísic i religiós. I no obstant això, en Lluís Companys mai no va parlar d'espiritisme en cap dels seus discursos com a president de la Generalitat. Perquè sabia que no era el president dels espiritistes, si no del conjunt dels catalans. Com tu, Carles, tu tampoc no ets el president dels independentistes, si no de tots els catalans. Altra cosa seria que algun dia hi hagués una majoria escandalosa de catalans espiritistes.

Em preocupa una mica una certa tendència que t'endevino (amb raons) envers la gestualitat, i envers la gestualitat adreçada als símbols. En el teu discurs d'investidura he vist aquesta tendència al llenguatge de les grans paraules, la referència òbvia i deliberada al símbol, al concepte gran o trascendent. Aquests discursos sonen bé, però també generen inquietud: aquell qui parla de grans conceptes toca de peus a terra? Sap posar-se en el lloc del ciutadà maltractat per una situació no tan sols complicada, si no d'emergència real?

Sobre la gestualitat i el símbol: he llegit que mentre feies d'alcalde a la teva vila, vas retirar alguns privilegis al monarca. Sona bé. I àdhuc diria que m'agrada. Els privilegiats sempre ho són en excés. El que se'm fa estrany és que mentre retiraves títols honorífics a un rei, també afavories els interessos financers i bancaris que feien fora persones de casa seva. I no tan sols això: et vas oposar fermament a què persones sense casa s'instel·léssin en un edifici buit del municipi (buit perquè així convenia als especuladors). Això em provoca desolació. Desposseir un rei d'un dels seus centenars de títols està bé. Però què em diries de desposseir un ciutadà treballador del pis on viu? Per quina de les dues causes creus que és més noble lluitar? Quina de les dues causes et fa més digne?

Espero que aquest capítol sigui un episodi tancat, i que ara que tens més quota de poder plantis cara als corsaris que ens fan la vida difícil als ciutadans. O al poble, tal com tu ens anomenes.

T'explico allò que visc com a ciutadà comú, i allò que percebo en els meus iguals: entre les qüestions que més ens preocupen hi ha la qualitat del servei públic, sobretot pel que fa a la sanitat. I a l'educació. I la feina, i l'habitatge. Allò que ens interessa més és que l'estat, entès com allò que és comú i de tots (més enllà de quin sigui el nom de l'estat) faci front amb solvència i dignitat als interessos cobdiciosos i malignes que ens ho volen posar més difícil.

T'explico i t'escric tot això perquè, malgrat tot, jo encara crec en la voluntat de servei dels treballadors de la funció pública. Com a mínim, dels qui hi som per defensar el valor d'allò que és comú i per a tots. Molts de nosaltres hi som a canvi de salaris moderats o àdhuc petits, més per convicció que per un interès material.

Et volia dir què espero de tu. I és que facis el que fem la majoria dels qui som a la funció pública: treballar per a tots. Per allò que ens és comú, de qualitat i per a tots. Amb gestualitat o sense, amb tendència al llenguatge del símbol o amb tendència a fer-se entendre per tots. I que ho facis amb les eines amb les quals treballem tots. Sabent distingir les prioritats que tenim, sabent que el treballador públic treballa per a tots. Els que t'aplaudeixen i els que no. Aquesta actitud podria fer-te guanyar la majoria social sobiranista que preténs i que no tens. La que tampoc va tenir el teu predecessor en el càrrec. Però això és cosa teva.

Saps què m'agradaria? Poder dir algun dia que em va tocar conviure amb un president de la Generalitat amb el qual, malgrat que no hi coincidia ideològicament, el vaig sentir digne i valedor del seu càrrec perquè va saber guanyar-se el meu respecte de ciutadà en tant que defensor del comú. (El més dramàtic -i no uso "dramàtic" com a figura literària, perquè jo, com tu, he passat dels 50- és que això encara no ho he pogut dir mai).

De tot això en podem parlar tant com vulguis i quan vulguis.

Atentament,

El ciutadà Lluís Bosch


Postdata: he decidit que continuaré exercint la meva ciutadania de forma activa. Amb independència que em responguis o no, jo et continuaré escrivint.

12 de gen. 2016

Era català, David Bowie?












El professor Jordi Gardeny acaba de treure el seu darrer treball d'investigació (David Bowie, cantautor català, Obelisc Editors, Manresa 2015) després de gairebé una dècada de remenar arxius, entrevistar-se, recórrer món i rescatar testimonis perduts. Labor metòdica, minuciosa, plena de troballes extraordinàries. A hores d'ara, ningú ja no gosa contradir-lo, i cal acceptar científicament que David Bowie és català. Ara ja podem afirmar que el glam rock és un producte tan català com el fuet, el pa amb tomàquet o el porró. Perquè Bowie és, finalment, tan català com Mariona Rebull o Margarida Xirgu.

Dècades de vergonya, de complexos d'inferioritat, d'expoli i de manipulació han permès ocultar la genètica de David Bowie. Però a partir d'ara podem anomenar-lo tal com s'escau: Joan David Bou i Cañellas, nascut el 8 de gener de 1947 a  Picamoixons, a tocar de la vila castellera de Valls. 

La família Bou (emparentada amb la que regenta el restaurant Bou, santuari de les calçotades) va patir una intensa persecució durant la postguerra, fins que Raimon Bou (el pare) va decidir provar fortuna a Anglaterra, i es va establir a Londres el 1940. 

Fins que David Bou no va començar a adquirir una certa fama en el món de la música pop, a partir de finals dels anys seixanta, ningú no n'havia fet cabal. Però a partir de l'instant en què el seu nom va saltar als mass media, es va conjurar una col·lecció de factors que van acabar per esborrar els seus veritables origens.

El qui llavors era ministre d'Información y Turismo, Manuel Fraga Iribarne va reaccionar amb precisió i celeritat. A partir d'acords amb l'ambaixada britànica, i amb la connivència de la branca Bou que residia a Catalunya, els funcionaris van esborrar, manipular i pervertir qualsevol indici que hi hagués als registres. David Bou, entretant, sembla que tampoc no va mostrar cap interès per contradir la maniobra de la dictadura. Hom diria que va saber fer dels vicis virtuds, i va decidir aprofitar-se'n. La seva projecció professional -va pensar- es podia veure beneficiada per una genealogia netament anglesa: l'origen espanyol no afavoria gens la imatge que pretenia donar.

Jordi Gardeny té indicis seriosos que en la campanya de descatalanització de Bowie hi van participar de grat algunes de les personalitats públiques de la transició democràtica. Manuel Fraga fou sempre hàbil i enginyós, i es va adonar de seguida que un sector important de la catalanitat no era propera als excessos gestuals i rítmics de Bowie. El sector conservador i catòlic del catalanisme -sempre majoritari- veia amb consternació la carrera de Bou/Bowie, i no van fer-se pregar gaire per a amagar la seva filiació.

Fraga va saber aliar-se amb els sectors catalanistes moderats que ja prenien posicions per accedir a la política: Jordi Pujol, Heribert Barrera i Miquel Coll i Alentorn haurien participat en l'operació. Així mateix, algunes personalitats de la música catalana (Josep Maria Espinàs i Rafael Subirachs especialment) haurien conspirat igualment en favor de l'engany, per tal de preservar una determinada lectura de Els setze jutges. En aquest sentit, cal esmentar la noble actuació de Guillermina Motta, que s'hauria negat inicialment a col·laborar en l'enganyifa.

A la presentació del seu estudi, Jordi Gardeny va aportar proves documentals indiscutibles de les que reprodueix el llibre, i va aprofitar l'ocasió per fer un avançament de les properes personalitats de les quals demostrarà la seva catalanitat: Arthur Rimbaud (Artur Ribó i Catassús, de Vilanova de la Barca), Joseph Conrad (Josep-Conrad Martínez i Faura, de Balsareny) i el possiblement més polèmic de tots, Edwin Aldrin (Eduard Alderich, de Santa Coloma de Queralt, la Baixa Segarra).

En acabat l'acte, el cantautor Jaume Arnella va presentar l'adaptació al català de Space Odity en un to didàctic, i demostrant que la musicalitat de la cançó és plenament catalana: la lletra en català encaixa com un guant a la partitura -digué a un púlic entusiasta i que ja cridava en favor de la sobirania.
_______________________________
Fotografia: Jordi Gardeny a la presentació del seu llibre, al Saló Puigmal de la Casa Gran.


_______________
Aquest article es va publicar en aquest mateix blog fa uns anys. 

10 de gen. 2016

Es pot dimitir de català?


Néixer vol dir morir. Tard o d'hora, és clar. Néixer és un fet que se situa entre l'accident i el miracle. La vida és una successió de reptes i una qüestió problemàtica. La més problemàtica de totes. La vida és un conflicte. El protagonista d'un conte d'en Thomas Ligotti es demana què seria millor: si morir o no haver nascut. Sense dir-ho explícitament, també s'ho demanen alguns personatges de Lovecraft. Jo diria que Edgar Allan Poe no va aconseguir respondre la pregunta. Com Gerard de Nerval. Emil Cioran abjurava de la vida i elogiava el suïcidi, però no es volia morir de cap manera. Arthur Rimbaud la va respondre d'una forma exquisida, digna del francès il·lustrat i sofisticat que era. El cinema de zombis planteja una mena de síntesi, aquest apocalipsi pop que tants seguidors recull.

Néixer a Catalunya se situa més aprop de l'accident que del miracle. Planteja reptes específics, afegits. Reptes de vegades ridículs quan es miren des de lluny. Hem nascut en un racó de món que ens demana, que ens obliga a prendre partit entre classe social i pàtria, entre nacionalitats o com vulguis dir-ne. Néixer aquí vol dir néixer amb un conflicte afegit, que és el de la identitat nacional. Als francesos i als nord-americans això no els passa, i potser per aquest motiu se'n van a fer guerres extramurs, vés a saber. Els catalans ens fem les guerres dins de casa. No sabria dir què és millor. Però tampoc no cal posar-se dramàtic, perquè crec que és més complicat néixer al Kurdistan (per dir un de tants llocs realment complexos). I d'altra banda, decidir la identitat nacional tampoc no és el repte més complicat de resoldre d'entre tots els reptes que exigeix la qüestió de la identitat personal.

Vaig néixer amb els dos cognoms indiscutiblement catalans. Això va fer de mi un individu del qui s'esperen determinades actituds respecte del fet català. En conseqüència, i com és lògic, mai no ho he portat bé. Perquè també vaig néixer en una família de classe obrera. En una família indiscutiblement pobra. Sempre he viscut de lloguer. I de vegades, en pisos prestats. Ho explico per situar els termes de la qüestió en l'àmbit dels fets objectius. Lluny de les il·lusions.

Enmig dels congèneres amb dos i tres o quatre cognoms catalans sempre m'he sentit estrany. Vull dir desclassat. Tot això són els meus conflictes. Els problemes propis que no li interessen a ningú més que a mi.

Però les derives (estranyes i sovint esperpèntiques) del nacionalisme català tampoc no et poden deixar indiferent. Ni inactiu. No et pots quedar tancat en el debat íntim de la identitat mentre la qüestió identitària col·lectiva s'agita al teu voltant. Amb tanta visceralitat, amb tanta energia. Amb tantes ganes de fer llistes de bons i mals catalans, de bons i mals espanyols. Amb aquesta violenta capacitat del nacionalisme per deglutir el conflicte de classes, digerir-lo i vomitar-lo més tard, convertit en un detritus pútrid. Mira aquests pobres nois de la Cup. Fagocitats, genuflexos i humiliats.

He de reconèixer que he estat un ingenu i un estúpid. Durant molt de temps he cregut que seria la lluita de classes la qui podia superar el debat nacionalista, un debat que tenia tot l'aspecte de ser un residu del romanticisme més tèrbol. Vaig oblidar (ruc de mi!) que el romanticisme va liquidar la il·lustració. Que el nacionalisme va tombar la Unió Soviètica. Que el partit nacionalista basc va devorar Herri Batasuna. Fins a un minut abans del desastre, no vaig ni tan sols intuir que la dreta catalana, embolicada amb una bandera estelada, era capaç de berenar-se l'esquerra anticapitalista. Com un Saturn de l'Eixample. Saturn (ho explica l'antiquíssima mitologia grega) devora els seus fills. De manera que potser aquells antics grecs ja ho van advertir: que els nois i noies de la Cup no deuen ser si no els fills dels senyorets. Em temo que en aquest cas no m'equivoco gaire. Fa més de dos mil anys que estava dit (i escrit), i jo badava. Aquesta badada no diu res de bo de mi. Badoc i ingenu: vet aquí en Lluís Bosch.

Cal ser tonto per haver confiat en no-sé-què. Per no haver sabut interpretar què vol dir que amics i coneguts aspiraven a tenir un xalet aprop d'una pista d'esquí.

Això em passa per perdre el temps llegint contes de terror gòtic, novel·les russes i assajos de Philipp Blom sobre el pas del XVIII al XIX i del XIX al XX. Per perdre tardes i vespres i nits mirant pel·lis de sèrie B, adaptacions de Poe i de Lovecraft; de místics i idealistes diversos que no toquen de peus a terra, com Dreyer i Tarkovsky. De surrealistes. De Buñuel i Lynch i Pasolini i De Sica.

A partir d'ara em toca viure com si no fos català. Intentar fer la feina amb dignitat com fins ara però procurant oblidar, invocant l'amnèssia.

No puc dimitir de viure perquè en conservo les ganes i unes esperances vagues en què la humanitat és una categoria susceptible de millorar, de progressar en humanitat. De ser més capaços de comprendre, de preguntar, de qüestionar-se. Que no és poca cosa. Unes ganes raonablement senceres. Però crec que puc viure perfectament sense ser català. O sense fer de català: aquesta deu ser l'expressió correcta.

Així com no podria viure sense llegir i rellegir Poe, Nerval, Rimbaud, etc. Au, ja n'hi ha prou. M'en vaig a veure (reveure) "The Call of Cthulhu". Mentre miro la pel·li, els catalanets escolliran el presidentet que més els complau.




8 de gen. 2016

Culte, lliure, desperta i feliç


Segons la senyora Muriel Casals (expresidenta d'Òmnium Cultural) i ara diputada provisional al costat d'Artur Mas, els quatre adjectius del títol expliquen les pretensions vitals dels catalans de classe baixa. He estat donant-li voltes i cada cop que llegeixo les quatre paraules em sento més ignorant, més sotmès, més adormit i més desgraciat.

Diuen que una virtut de les persones intel·ligents és saber sintetitzar conceptes complexos. Muriel Casals ha de ser intel·ligentíssima: amb quatre adjectius resol el sentit profund de la lluita de classes.

M'explico a mi mateix que aquesta estranya afirmació ha estat proferida en un moment d'enuig. I que cal llegir-la en aquesta clau: la senyora està enfadada amb les classes populars que podrien engegar el seu escó a dida. On dic "classes populars" cal llegir "els nois i noies de la CUP".

Resulta curiós. Són quatre qualitats inquantificables, impossibles de mesurar. Sobre la impossibilitat de quantificar la felicitat milers de pensadors n'han parlat. Els més escèptics diuen que ni tan sols no es pot definir. Els filòsofs del pessimisme fins i tot afirmen que la felicitat, com a estat anímic o com a imatge, podria ser el símptoma d'un trastorn. Pel què fa a la llibertat, cal ser molt simple per parlar-ne al segle XXI, quan han passat segles de dubtes metòdics, anàlisis i assajos. No es tracta tan sols del determinisme, una idea que qualsevol persona s'ha plantejat en algun instant de la vida. No pretenc pas donar-li lliçons a una senyora tan important com la senyora Casals, però entre la genètica i l'enculturament, m'agradaria saber on troba el raconet de la llibertat. Si ella no fos més culta que jo, li recomanaria algun llibre d'Albert Camus (em temo que Stirner o Bakunin me'ls fotria pel cap), però segur que n'ha llegit les obres completes.

Pel que fa a "despert" m'imagino que no es refereix tan sols a l'estat de vigília. Deu haver-hi un significat amagat, més esotèric. I pel que fa a "culte", em temo que es refereix a saber-se de memòria que "La Santa Espina" és una sardana, amb lletra de Guimerà i música d'Enric Morera.

Com que jo, de jove, llegia poesia, goso intuir un aire de Salvador Espriu a la frase de Casals. Aquell poema que es titula "Assaig de càntic en el temple" diu alguna cosa semblant. És un poema que se saben fins i tot els periquitos de qualsevol casa bona de l'Eixample.

Penso i penso, i per més voltes que li dono em sorprèn la frase de l'expresidenta d'Òmnium (i diputada més o menys efímera i provisional). Tal vegada no m'hauria de sorprendre. La funció social d'Òmnium Cultural ha estat, tradicionalment, construir un catalanisme ranci i etnicista i és una de les institucions més nocives de la Catalunya contemporània.

L'Òmnium Cutural és un dels principals culpables de l'estratègia (deliberada i maligna, i dramàticament errònia) de crear dues societats dividides per la llengua i la cultura, amb la intenció de mantenir l'estranya supremacia catalana en mans d'una classe social: la vella, la lletja burgesia nacionalista i després pujolista. Fa pocs dies els vaig dedicar unes reflexions i no tinc ganes de repetir-me. Les conseqüències d'aquest error grandiós expliquen la mala salut de la llengua catalana actual. I alhora, en un infreqüent cas de justícia poètica, també expliquen que l'independentisme de dretes no assoleixi la majoria a les eleccions. Per més Súmates que hi posin, el sobiranisme de dretes no guanyarà mai el "plebiscit".

I malgrat tot, encara hi ha alguna cosa que se m'escapa de la comprensió. Això que em passa deu ser normal, ara que ho penso: venint com vinc de la classe obrera... com goso pretendre arribar a copsar tanta saviesa reconcentrada? Li he estat donant voltes tota la nit, incapaç d'aclucar el meu ull de classe baixa.

Tot d'una però, i a trenc d'alba, salto del llit, posseït per un fulgor d'enteniment. Prenc una libreteta i anoto això:
Aspiracions de les classes populars catalanes (segons Muriel Casals): 
-Ser cultes: saber que "El Virolai" és un poema de Jacint Verdaguer, musicat per Josep Rodoreda.
-Ser lliures: poder decidir (en ple ús de les facultats físiques i mentals) si diumenge vull anar a ballar sardanes o m'estimo més quedar-me a casa llegint el Full Parroquial. O àdhuc els columnistes de "El Punt/Avui".
-Ser (o estar) desperts: No adormir-se mentre s'escolta un sermó de Mossèn Ballarín o una al·locució de Joan Rigol.
-Ser feliços: experimentar un estat de goig interior, profund i saludable, quan pugem al Puigmal o quan sentim Shakira cantant en català. O quan veiem l'Artur Mas a la pantalla.

6 de gen. 2016

El turista i la Mort




La nit més llarga i un matí fred. Les oliveres a banda i banda del caminet. I llavors, de sobte, l'estació de trens abandonada que sembla el final de la ruta.

El turista hivernal, que ha arribat en bicicleta, deixa el vehicle arrepenjat a la paret i treu la càmera de fotos. S'ho pensa, però finalment es guarda l'aparell sense disparar ni una sola instantània. Quin sentit té prendre fotos d'una estació de trens en ruïnes? Què els dirà, als amics de l'Instagram? Que va fer una pila que quilòmetres per arribar a les parets ensorrades d'una vella estació d'un ferrocarril que no passa mai?

Quin sentit té el viatge fatigós per arribar a una andana morta? El turista es demana qui dimonis ha estat el bromista o l'incompetent que ha planificat una excursió que acaba en una estació ruïnosa. Llavors descobreix un rètol que explica coses d'una guerra antiga, i així sap que l'aviació enemiga va llençar bombes en aquest lloc, que és a tocar dels escenaris d'una batalla que va deixar milers de morts. Alguns dels quals encara són sota la terra, els ossos escampats. Potser camines damunt de cranis esberlats, de piles de fèmurs i costelles i clavícules.

El turista no comprèn ben bé la lògica del viatge. Remena per les alforges que du enganxades a la bici. Busca el fulletó que li han donat a la sortida, allà on ha llogat la bicicleta. Se'l mira i se'l remira de nou, com si busqués l'error. Li han donat un fulletó equivocat? El tríptic, profusament il·lustrat amb imatges acolorides i molt belles parla una mica de paisatges naturals i bonics, i molt de gastronomia fastuosa, típica i alhora moderna. Promet àpats i plaers diversos. Però no adverteix que la ruta acaba en una estació de trens fantasmals.

1 de gen. 2016

L'ermita de Sant Xiprer




Els xiprers contenen un codi. A l'entrada d'un mas, un xiprer vol dir que hi ets benvingut. Dos, que et poden donar xopluc i un plat calent. Tres, que t'hi pots quedar a dormir.

El camí que du fins a l'ermita dels xiprers és molt dret. Costerut i difícil. A mida que t'hi apropes els xiprers et parlen, t'esperen i t'acullen. Els qui van plantar aquests arbres eren persones com nosaltres però no ben bé com nosaltres. Tenien una fortalesa del cos i de l'esperit que hem perdut. Es fa difícil descobrir on hem perdut aquesta força. Entre els aparells que ens simpifiquen la vida quotidiana? Ha estat la fe romàntica i individualista, l'hàbit de cedir i de delegar en els altres? És possible parlar d'una humanitat que involuciona, cada cop més parca, inepta i minvada?

Aquelles donesi aquells homes van dur les pedres fins al cim, i van bastir arcs i parets, i van canalitzar l'aigua i van fer un pou. Les generacions abans de nosaltres foren homes i dones més forts que nosaltres.

Els xiprers, des de temps molt remots, també indiquen el lloc dels cementiris. La relació del xiprer amb el món dels morts és complexa. L'arbre (Cupressus sempervivens!) té una longevitat extraordinària i la seva fusta no es podreix mai. Alhora, la seva silueta invita a l'espiritualització i assenyala el cel.

El xiprer ens recorda on anem i fa preguntes. El vell ha de fer lloc al nou. No és gratuït parlar de xipresos a l'inici de l'any, ni quan hi ha cabdills que es resisteixen a morir.