29 d’ag. 2013

Carrer Brussel·les (2)



Encara no he arribat fins dalt del carrer tan costerut que rebo un missatge pel correu, al telèfon que duc a la butxaca. Aquest cop ve des d'Andalusia. És una duríssima reflexió sobre la memòria: Nada sano puede crecer sobre el olvido.

Li deixo un missatge molt breu i després segueixo amunt.
Quizás sea por eso que hoy, sobre el olvido, crece el nacionalismo en mi país. Haber nacido aquí o allá me importa un pimiento. Lo que no quiero olvidar es que nací en una casa pobre.
El sol, ara un xic més alt, estampa una mà blanca als vells búnkers al capdamunt del Carmel on fins fa poc malvivien famílies que avui malviuen en d'altres bandes de la ciutat -per a major glòria de la caritat institucional.


Pensem que la vida és cada cop millor, perquè sobreviure és meravellós. Quan arribo al cotxe esclata un estol de cotorres i el carrer s'omple de cagarades voladores. Llavors imagino els vaixells de la sisena flota i els canons lluents que apunten un país de gent derrotada. Mentre frego el vidre ple de caques d'ocell passa lentament el cotxe dels mossos, enmascarats rere les raibans, perillosos, els rostres zòmbics que em miren. Simulo un somriure i escupo rere seu.

El sol du un perfum dolç de resina. Sóc un mamífer relativament conscient i estic viu.


28 d’ag. 2013

Carrer Brussel·les (1)


De bon matí he somiat el carrer Brussel·les. La llum àmplia li queia al damunt. Des de la cantonada amb el de Gènova es veu un mar de metall que anys enrere va ser, també, el meu mar. Però fa molt de temps que vaig emigrar terra endins, i ara cada cop que veig la corba de la mediterrània em sembla que somio. Ahir al vespre va caure tanta aigua...


Al capdamunt hi ha les runes de la nostra història dels derrotats. Les velles bateries antiaèries del Carmel que van perdre la guerra contra els avions del feixisme apareixen entre els pins. Aclucant una mica els ulls veig un cel de propra i sang, i si acluqués les orelles sentiria l'espetec dels canons.

He pres un cafè --sol i molt aspre-- al Bar Antonio, tapas y bocadillos. Damunt del mostrador el diari explica vaixells de guerra damunt del Mediterrani. La guerra mai no acaba, ningú no recorda quan va començar. Si néixer ja és un fet meravellós i improbable, seguir viu quaranta-vuit anys més tard sembla gairebé un miracle. O en tot cas, no m'ho sé explicar. Com diu Woyzzeck, el món és buit i ara sabem que l'univers és un erm de planetes sense vida.


Emprenc de nou la pujada, he deixat el cotxe dalt de tot. Sento com se m'accelera el cor i la pell transpira. Miolen els gats que viuen sota un Ford Escort abandonat.

Prometo que no passaré ni un sol dia més sense meravellar-me d'estar viu.


26 d’ag. 2013

Ex Acqua




I de sobte, quan el sol es vincla enmig del cel, s'alça l'aire que romania ocult. Carregat d'humitat. Ja no és l'aire calent de les darreres setmanes. Les branques s'agiten i l'herba del prat s'inclina en una ona llarga, que avança en diagonal vers l'horitzó. L'estiu s'acabarà aviat.

He trobat un rierol gairebé exhaust. Vora un pont de formigó vell, hi ha una perera i al seu peu una vella banqueta, un tamburet menut i rovellat. Fa molts anys que ningú no ve a seure-hi per mirar com baixa l'aigua. Acluco els ulls, per si en el besllum pugués descobrir la silueta de l'home que des d'aquí contemplava el pas del temps i recordava vés a saber què. La vida que se'n va, els amors passats i els que no van passar. Borda un gos. Vés a saber. Potser tan sols maleïa el reuma o es lamentava de l'ull de poll. Potser posar els peus al torrent li calmava els neguits.

L'aquarel·la és aigua amb un xic de pigment, no res. El temps l'esborra i si la deixes al sol el full tornarà a ser blanc en poc temps. El meu cos està fet d'aigua, també, i lentament s'evapora: damunt del paper texturat hi han caigut tres gotes de suor que han trescat front, nas i barbeta.

22 d’ag. 2013

Ubi nunc est Josep B?

Veure-hi amb un sol ull (agost 2013). Foto de L. Bosch


A la primavera i per atzar vaig descobrir la casa de Josep B, semi-derruïda enmig del bosc. Pocs dies després i a través del youtube vaig descobrir qui era, i quan i com van ser sepultades les seves cendres per un grup d'amics.

Ara, a finals de l'agost, vaig voler retornar a la casa. Les màquines han arrasat la construcció --i tan fràgil com era!-- i han llençat la terra avall, per fer invisible l'assentament i retornar a la natura allò que és d'ella. I la vegetació retorna, en un sospir de fulles verdes i d'insectes. Amb prou feines es descobreixen petites peces, una corda, un retall de roba, papers dispersos. El silenci és un eixordador brogit d'aire i formigues, vespes, remor d'arrels noves que solquen la terra negra i humida com la sang.

Una qüestió de mètode

Calia recordar bé la combinació de trencalls --uns a la dreta, altres a l'esquerra-- per a retrobar l'antiga adreça de Josep B. enmig de la boscúria. Vaig confiar en la meva memòria i les meves deduccions, i així fou com durant dues hores vaig trescar pels camins sense trobar-la. Cap a quarts de vuit em vaig rendir. Vaig renunciar al meu objectiu i vaig emprendre el camí de baixada. Fou així com, sense pensar ni voler recordar ni emprar cap facultat racional vaig topar-me amb l'indret. Guiat per un instint remot i fràgil, gairebé oblidat. Quan havia perdut l'esperança vaig ser lliure i llavors vaig arribar al lloc.

Qualsevol comprendria quin és el mètode per trobar les coses que busquem si no fos perquè l'escola i els benintencionats consells materns i paterns ens han desaprès del tot.

19 d’ag. 2013

Al balneari dels ferits




Tots els qui hem arribat fins aquí duem ferides. Alguns arriben embenats i d'altres mostren la nafra. He vist terribles mutilacions i lleus esgarrapades. Hi ha qui ha quedat orb o mut, sord, coix, buit per dins. Hi ha qui només se sent trasbalsat, però n'hi ha que mai més no sabran desembarcar de la nau dels folls.

No sabem perquè, però els doctors i les infermeres van abandonar el balneari fa temps: les seves dependències només contenen silenci i pols. Calaixos buits, estanteries desertes. L'apoteca saquejada. De vegades s'intueix, al fons dels llargs corredors en penombra, la silueta fantasmal d'un metge. De res no val perseguir-los ni invocar-los: no tornaran.

Els ferits ens hem de curar els uns als altres. El qui està en bon estat ha de desinfectar el més greu, i de vegades tan sols li queda parlar-li a cau d'orella, veu baixa. A fora, una mica més enllà del jardí, se sent l'eco de les bombes, el brunzir dels avions, l'espetec dels canons que esquitxen de metralla el cim verd dels xops, els cedres i el vell roure.

Ahir deuria caure un obús enorme a les trinxeres vora el riu. Avui hem sentit com feien un assalt en va contra les ametralladores Deutsche Waffen und Munitionsfabriken: demà arribaran molt més ferits. I mentre tot això passava, vora meu, una veu llegia versos de Georg Trakl amb els llavis fregant l'orella d'un supervivent.

Hem après a cuinar, a plantar i collir de l'hort. Els qui poden caminar reparteixen el menjar als qui no es poden alçar. En somnis, algú celebra la república dels ferits, dels vençuts. No, no, això és un deliri. Tan sols estem aprenent, barroerament, a estimar-nos una mica els vius mentre no


16 d’ag. 2013

Veure-hi sense mirar




L'estiu m'ha dut a tancar-me per escriure, i avui m'adono que duc unes quantes pàgines escrites. Des de primers de juliol que em ronda la imatge d'un monjo medieval vagament inspirat en la torbadora pintura de Zurbarán. He escrit en llibretes (més portàtils que qualsevol enginy elèctric) i a la pantalla. A la pantalla vol dir que, tot sovint, em distrec llegint notícies o remenant carpetes d'arxius que comencen a ser antics. El temps és el fenomen més estrany de tot l'univers.

Ahir vaig saber que, en el món de les partícules subatòmiques, se suposa que el temps i l'espai no estan lligats. Això vol dir que --si jo fos una d'aquestes partícules-- podria ser al lloc A i al lloc B al mateix instant. Em pregunto si també podria viure en dos instants alhora, separats per anys, per setmanes o per dies. Entenc vagament --matusseramet-- que ara podria ser aquí escrivint i també on era ahir a la tarda, quan sentia com l'aire es refrescava en caure el sol.

Llavors he recordat que ara fa tres estius (o són quatre... o cinc?) també em vaig tancar per pintar una mirada. No hi ha dates anotades a les fustes pintades... Si ho recordo bé, volia representar una mirada que hi veu però no mira, instants simultanis, visions. Diuen els físics teòrics que d'aquí a uns anys (desenes, centenes) comprendrem millor. Però a mi m'agrada viure ara, no saber res i sentir-me rodejat pel misteri.

14 d’ag. 2013

Carta a un editor imaginari


Tal com no m'agrada desfilar en les festes patriòtiques, tampoc no puc seguir les instruccions que m'imposen perquè sí, perquè toca. I'm sorry. Aquesta podria ser la raó per la qual m'he negat a estudiar la llengua anglesa --i no obstant la negativa he acabat coneixent-la de forma utilitària, parca, molt deficient. Vaig preferir el francès i després vaig afrontar l'italià com a autodidacte, amb llibres i manuals. Ara mateix acabo de trobar una guia de conversa rumanesa i un diccionari român-català, català-român que em semblen molt estimulants.

El meu caràcter rebel m'ha impedit l'accés a molta literatura interessant i especialment a la nord-americana, on hi ha alguns dels meus autors preferits.

Last, but not least, el darrer disgust l'he obtingut en saber que The Conspiracy against de Human Race no ha estat traduïda ni al català ni al castellà. I em dol de veres, perquè Thomas Ligotti, el geni de Detroit, em sembla l'autor contemporani més suggerent en aquesta llengua. És per això que escric a un editor hipotètic i pietós, comprensiu, generós i sobretot ibèric (he descrit involuntàriament Jacobo Siruela?).


Em comprometo a comprar un exemplar de l'edició catalana o castellana. Posem-ne dos, posats a prometre. A canvi, tradueixo gratuïtament Invocació al buit que he llegit a Noctuario, Valdemar, Madrid 2012 (tradueixo des del castellà, of course).


Invocació al buit
Sempre hi havia cinc espelmes enceses en cadascuna de les cinc puntes de l'estrella. No s'apagaven mai. L'home que hi havia dret al centre era alt i tenia el front en tensió. La camisa que fou blanca s'havia esgrogueït de tant reflexar la lluna al cel fosc damunt dels arbres retorçats, a l'altra banda de la finestra. A dins només hi havia una cambra enorme amb la solitària estrella, les cinc espelmes i l'home. 
També hi havia el llibre, damunt del qual l'home es va inclinar per llegir-lo al centre de l'estrella. El Llibre dels Maleïts. Parlava d'altres mons, i l'home els va invocar. Va tenir visions, visions al fum de les espelmes, sota la llum de la lluna que lluïa al sòl somort de l'estança. L'estampat de les parets girava a la llum de les espelmes i de la lluna. 
Els mons s'obrien com una flor i es pansien, giraven i s'aturaven, florien i es podrien. Al fum de les espelmes. Però tots eren el mateix. Tenien colors diferents, exactament com el món que ell coneixia, i diferents estacions que bategaven com un cor acorralat.
-Prou de sang! --va cridar, ennuegant-se-- Aquests mons simplement imiten el meu --i altre cop--: Ja n'hi ha prou, de sang! 
Les espelmes, la lluna, l'estampat de les parets i l'udol del vent, tots van van acordar donar la benvinguda a aquest altre món que ja era el seu. 
Ara també seria el d'ell. 
Les flames es van agitar dèbilment quan va esclafar-se contra l'estrella, amb el rostre tan blanc pel damunt de la groga camisa i sota la lluna groga. Un bonic blanc sense sang. 
Que idiotes van ser els qui es van pensar que estava mort. Els qui el van enterrar en aquella terra enganxosa, tan humida i càlida a l'estiu. I fosca com la sang.

12 d’ag. 2013

Sairy Romero (sense permís de)

Versió lliure del gravat de Hokusai El somni de la dona del pescador (s.XVIII)

Tot el que sé de Sairy Romero és que va néixer fa vint-i-un anys a Venezuela, viu a Veracruz i estudia Ciències de la comunicació. Això i que ha escrit un relat extraordinari, Viscosidad. No sé com escrivia Edgar Allan Poe en aquesta edat però sí que sé com escrivia jo als vint: al seu costat feia pena. 
No sé perquè l'he traduït. Si no estés de vacances probablement no ho hauria fet. Però m'he llevat d'hora i en la traducció sempre hi he trobat un plaer petit i silenciós. Em venen imatges de monjos acotats damunt del full, els ulls enrogits i fatigats en la còpia o la traslació dels mots. Intueixo alguna cosa remota, el secret d'una altra vida. Una vida meva i que transcorre en un univers paral·lel. 
[Procés d'adaptació del text i de la il·lustració]

Viscositat

La primera cosa que vaig fer en saber que estava embarassada va ser llençar-me endavant repetidament, colpejant-me el ventre contra el rentamans. Em fastiguejava la decoració antiquada del lavabo, el desgast del paper esgrogueït amb roses opaques. La il·luminació era pobra. Vaig vomitar-me pel damunt uns quants cops, sense deixar d'empènye'm contra la pica amb els braços. Havia menjat espaguetis amb calamars en salsa d'all. No estava segura de si no estaven massa bons o de si hi influïa que gairebé tot ho trobava repugnant des que m'havia llevat. Enmig del meu vaivé davant del mirall em vaig veure pàl·lida, suada i amb restes de calamars mal digerits per la barbeta. La visió no em semblava gaire atractiva, i vaig pensar que ja aprendria a maquillar-me com cal. 

Mentre pensava en una marca de maquillatge millor que no pas la que usava, em va tornar a molestar aquell pop groc en miniatura que constantment escalava les parets, el sostre i algun dels meus vestits deixant-hi un rastre de bava. M'estava acostumant a trobar viscositats a totes les meves pertinences. Va deixar d'importar-me que els pretendents fessin gestos de torbació quan m'agafaven la mà per besar-la i es trobaven una substància enganxosa a les seves.

El pop va aparèixer a la part superior davantera del meu vestit, barrejant el rastre de viscositat amb el vòmit. Vaig parar de colpejar-me el ventre, vaig desenganxar el pop del meu tors i el vaig llençar contra la porta del lavabo, fent soroll i deformant-lo. Amb els tentacles esclafats semblava una repulsiva estrella estampada a la porta.

Em vaig cansar, vaig netejar el vòmit, vaig anar a la cambra i em vaig ajeure al llit. No em sentia menys embarassada, però ja era l'hora de la migdiada.

El senyor Gastón, que treballava al càrrec de la meva família, va pujar a la cambra per avisar-me que aviat començaria el sopar, i que els convidats no tardarien en arribar. Abans de despertar-me es va adonar que jo havia començat a riure suaument en l'entresòn. Segurament es va preguntar què somiava i la qüestió li va semblar força tendra. No va voler despertar-me de seguida, em va observar durant uns segons fins que la respiració se'm va agitar i les extremitats em van començar a tremolar. Vaig expulsar un gemec entretallat i tremolós que el va pertorbar, i això el va fer caminar de pressa cap a la porta. Però llavors em vaig despertar i el vaig cridar. Gastón va dissimular la contrarietat, em va advertir del sopar i va marxar de seguida. En despertar-me i veure'l l'havia cridat instintivament, però al mateix moment que l'anomenava em tornava a la ment la sensació del somni. El pop a l'entrecuix.

Mentre baixava les escales sentia la viscositat incòmode. Em preocupava que la humitat no taqués el vestit. Va ser curiós quan les imatges -mentre saludava els meus respectables pares i els respectables convidats- se'm mesclaven amb el record del somni. Quan va començar la conversa a taula vaig mirar la paret, vaig desenfocar la mirada i vaig endormiscar-me asseguda amb l'esquena ben dreta i un lleuger somriure, tal com solia fer. El so de la xerrameca es feia opaca fins a ser incomprensible. Els cambrers van servir els plats, que feien l'olor i tenien l'aspecte de ser deliciosos. Vam començar a menjar. La meva atenció continuava enfosquint la conversa i amb prou feines copsava frases entretallades cada dos minuts:
...obra dona, creu que si es compra aquest rellotge car semblarà menys desgra...
...ni una paraula en tota la setmana, però arriba el divendres i comencen les anima...
...el vermell no li combina gens amb el to de la pell, tan vulg...
...el gos li va llepar la cara i després li va fer un petó al marit, a la boc...
...aquesta llagosta és exquis...

Vaig girar els ulls enmig d'aquesta frase. El pop, lleugerament més gran i més groc, estava enganxat a l'orella esquerra del convidat senyor No-sé-què. L'home va obrir la boca per ficar-s'hi un altre mos, i el tentacle bavós també li va entrar. L'excitació per la delícia que assaboria li va augmentar amb l'afegit del gust del tentacle i la bava groguenca. El pop continuava apareixent en diversos llocs de la taula i pels entaulats. Als plats, als rostres, als escots. Al final del sopar tots estaven molls d'extracte de pop. Després de les copes, quan augmentava el contacte físic, s'escampaven les baves entre ells i mullaven els llocs que encara romanien secs. Fils de bava assenyalaven el camí entre la boca i el got.

Se't veu pàl·lida i suada. Gens fresca. Puja a dutxar-te, nena, em va dir la mare amb un toll de bava entre els pits.

Vaig decidir explicar-los un acudit. Mare meva, que còmic...!

-Escolteu, he tingut un somni molt curiós. Espero que hi hagi algun psicoanalista a la sala que me l'interpreti.

Entretant, el pop adherit al sostre es feia més gran i el color groc cada cop enlluernava més.

-He estat fecundada per un pop de color groc! Ja m'he ficat, sense èxit, la mà sencera per treure el fetus, perquè dubto que funciona cap altra cosa. He llegit que el temps de gestació d'un pop és de cinquanta dies. De manera que en el periode d'entre quaranta-nou i dies i menys de nou mesos naixerà un ésser humà de pell groga i viscosa, amb el cap gros i tou i els ulls petits i separats. Espero que tindré el vostre suport i que tots l'estimarem profundament.

Tots van esclafir a riure i mostraven les dents més lluents i grogues que mai.

Sairy Romero, trad. de Lluís Bosch
El text i la il·lustració originals


8 d’ag. 2013

Creuar l'Ebre cap a ponent


Josep Casas Figueras tenia quasi noranta anys quan el vaig conèixer i ja no es bellugava de la cadira amb rodes. El seu cos s'espiritualitzava. El recordo com si fos ara: li brillen els ulls i parla amb dificultat. Jo sec davant seu en la mitja penombra d'una tarda d'estiu amb núvols molt foscos. M'havien dit: no et creguis gran cosa d'allò que explica. Observo la llàgrima constant que li busca les clivelles del rostre, geografia d'un planeta remot. Aquesta cara té muntanyes i valls, grans rius assecats i el torrent petit que li ressegueix la vora de la boca i que desapareix vers aqüífers misteriosos, ditre la pell.

Diu que pertanyia al dotzè exèrcit, setzena divisió, vint-i-quatrena brigada. A les ordres del Major Manuel Mora, amb base a la Bisbal de Falset. Diu que un vespre d'agost, el seu company Víctor Olivé va alçar-se i va caminar en direcció al riu. Es va descalçar de les espardenyes i va caminar sobre les aigues en direcció a l'altra riba.
-Va caminar sobre les aigües? -obro uns ulls com unes taronges.
-Amb el braços oberts, en creu. Vam veure la creueta com s'allunyava i es feia petitet.

I va arribar a l'altra banda. Esperàvem sentir els trets, però no va sentir-se res. Només les gralles i els corbs que sempre ens rondaven, que sempre esperaven el moment de baixar a cruspir-se els ulls dels morts. Ja sé que allò va er una visió, una al·lucinació, que es diu. Ja ho sé.

Després ens vam fer un fart de riure (és un riure amargant) quan li explico que les autoritats actuals estan preparant una gran festa per commemorar una guerra medieval, i tenen la barra de parlar de les llibertats dels catalans l'any mil set-cents. Quines llibertats tenien els súbdits del senyor feudal? em pregunta. La llibertat de qui van defensar a les trinxeres?

Vaig buscar Víctor Olivé a tots els arxius on he pogut, i no el vaig trobar. Penso que es va inventar el nom, que va inventar una anècdota màgica per a cobrir el record de la guerra i la derrota més terrible que hem sofert els desheretats de la terra, tan li fa si eren catalans com no. Tan derrota és que cada dia es repeteix i no hi ha milions d'euros per a recordar-la.

Fa pocs dies he sabut que Josep Casas ja és mort. Va demanar que llancessin les cendres al riu, i les cendres van flotar damunt l'aigua.



5 d’ag. 2013

Arrecades de cirera


Quan era petit i em penjava arrecades de cirera a les orelles, ni tan sols no pensava que les arrecades eren cosa de nenes. El meu pare em va explicar, més tard, que es neguitejava quan veia el seu nen fent coses com aquesta, tan de nena.

Al temps del nen amb arrecades de cirera, vivíem al casalot enorme de l'àvia, ple de records dels vells temps. La fotografia del tinent-coronel que va ser a les Filipines, el bagul de l'oncle-avi que feia màgia disfressat de Fu-Manxú, els llibres de l'editorial Barcino, els gats d'edat immemorial que roncaven al pati des dels anys de la República...

L'àvia ja era gran, i després de passar-se els quaranta anys del terror en silenci, va començar a explicar records confusos. El nen amb arrecades era massa petit per a comprendre les històries de l'avi que va morir a l'exili. Havia estat fundador de La Falç i tenia amics a la FAI? O era del revés?

Durant anys no podia comprendre el significat que tenia l'estranya mort de l'avi, que va morir en un paller. Després vaig comprendre que hi havia una ciutat a França, on s'apilaven els fugitius del feixisme, i que es deia Montpeller. Allà, en aquell cementiri, reposava l'avi de La Falç i la FAI. L'àvia s'ennuvolava de records i lletanies d'història antiga, antiquíssima. Parlava de gent que s'odiava i que feia guerres, de desenes de gent amb banderes de diferents colors que es mataven.

Avui, de sobte, sento que em desvetllo d'un somni i veig els balcons amb banderes, sento els insults i els odis que es desperten com dragons que feien una becaina.

Busco les cireres que em van caure de les orelles. Palpo en la tenebra i no les trobo.


Introibo


Vaig entrar a la casa blanca. En podia reconèixer els racons i els topants. Sabia que al fons del corredor hi havia el menjador, i que a la dreta trobaria les dues portes: la que duia al meu antic dormitori i l'altra, que dóna accés a l'estudi on treballava la meva mare.

Però les olors eren unes altres, i el to de la pintura blanca era inesperadament blavós. Hi havia un tuf lleuger de peix, un aire humit de floridura i tristesa aquosa. Algú (o alguna cosa) habitava el meu antic pis. No estava buit, en contra de les informacions i les meves suposicions.

El país és ple de gent sense casa i de pisos sense gent, vaig pensar. D'alguna manera, trobava natural que l'haguessin ocupat i que la vida hi hagués tornat a viure. Però qui sigui que l'habita no té mobles --ni una mala cadira--, no usa la cuina, no necessita bombetes al capdavall dels fils morts que pengen, com arrels d'un arbre sec. Tan sols un petit matalàs, disposat a terra, sense coixins.

Potser té mobles i làmpares invisibles als meu ulls, vaig pensar. Potser ell mateix m'és invisible. Potser tot allò que no coneixem, tot allò que no volem saber ens és invisible als nostres ulls. Els qui no tenen casa al país de les cases buides. Potser creiem que hi veiem, però només veiem banderes als balcons

Em vaig asseure a terra, fatigat, Vaig somiar veus que mormolen en un idioma estrany, el so inconfusible d'una parella, remor de peus. En desvetllar-me la nit era ben closa i algú (o alguna cosa) m'havia cobert les cames amb un llençol. La foscor era absoluta i no trobava la meva càmera. Vaig allargar la mà en la tenebra, palpant. Llavors algú (o alguna cosa) va dipositar la càmera a la meva mà.

2 d’ag. 2013

Dominique i els Mossos


Des de petit que tinc una relació complexa amb el poder. Deu ser per això que sovint tinc malsòns on em discuteixo amb el meu pare, l'Artur Mas o Barak Obama (en el somni, Barak parla un català que diries del Bages). Recordo que, quan era jove, havia donat pallisses monstruoses a Jordi Pujol i a Felipe Gonzàlez. El pobre Jordi no va poder-s'hi tornar mai però en Felipe, més corpulent, em va ventar un clatellot titànic que no oblidaré.

El darrer d'aquests somnis transcorre en un parc. Hi ha un enorme roserar darrera del qual tremolen els reflexos verds d'un estany. Les branques dels desmais s'arrepengen a la superfície ondulada, la besen, l'acaronen al ritme del brunzit de les mosques d'estiu. Assegut en un banc hi ha l'Artur, amb el seu vestit blau marí i el pentinat impecable. Ulleres de montura daurada (no les hi havia vistes mai). M'assec al seu costat, intercanviem algues frases de to aspre.
-L'única manera de garantir el futur d'aquest país és amb un govern fort, basat en l'ordre i el culte a la nació, que es desentengui de totes les teories humanitaristes i decadents, em diu. I llavors s'alça enèrgic i marxa a grans gambades,

M'atanso a l'estany. Intento comptar quans cadàvers ofegats deuen reposar al fons, mig colgats dins del llot. I llavors em desvetllo. Me n'adono de seguida que la frase del Mas podria ser-ho perfectament, però és massa perfecta per a haver estat somiada en un migdia canicular. No. Ja ho sé. L'he llegida en una novel·la negra: Un habitual de la comissaria, de Dominique Manotti. La diu un policia d'extrema dreta, corrupte i fastigós.

La novel·la de Manotti és seca, brutal, despietada. Retrat de la corrupció policial en directe, sense filtres ni retòrica, sense frases subordinades. Una jove policia s'incorpora a la seva primera comissaria i cinc minuts més tard rep l'agressió sexual humiliant d'un superior. El superior següent fa la vista grossa. Els bòfies del torn de nit competeixen per controlar el negoci de la prostitució i lluiten amb els bòfies dels altres districtes per al domini del territori nocturn.


Al nostre país parlem sovint de normalització, i una novel·la que tracti de la corrupció dels nostres policies seria una bona notícia. Una notícia normalitzadora. Aquests dies la premsa ens està regalant el guió per a una bona història de policies tramposos, perillosos i addictes a la violència. Una història de mentides i encobriments, agressions, violència legítima i càrrecs polítics incompetents, o senzillament covards. O tristament corruptes, també. Com a França. La veritat (la dels jutges i les comissions d'investigació) no ens donarà mai un relat veraç ni verossímil dels fets. Caldrà esperar que la ficció d'una novel·la ens ho narri.

Com que no sé si cap escriptor català gosarà escriure-la, estic temptat de convidar la Dominique Manotti a casa, tout compris, i dur-li cada dia la premsa perquè es vagi documentant.