Aquest blog que llegies és mort. Els motius i les causes són llargs i espessos, m'avorriria explicar-los. Quan el comptador de visites va superar el númro 100.000 em vaig començar a preocupar: res digne no pot tenir tantes visites.
Si algú vol saber a què es dedica ara el seu autor, aquí hi ha un enllaç:
Després de calcular el nombre de dies viscuts en aquest món, encara l'hauríem de multiplicar diverses vegades per a incloure-hi els nostres somnis, els dies dins de les nostres nits. S'hi haurien d'afegir diverses vides més, incloent-hi aquelles en què els morts continuen vivint i aquelles en què els vius estan morts, aquelles en les quals fets trivials com un somriure adquireixen una profunda importància i aquelles en les quals els esdeveniments més sorprenents no tenen cap importància.
I després aquelles que es tornen estranyes per poders sobrenaturals, i aquelles en què la màgia sembla quotidiana; aquelles en què fem de nosaltres mateixos i aquelles en què semblem ser una altra persona, aquelles on tot sembla terrorífic i malèfic i aquelles en què la indiferència és la única nota que sona, de principi a final.
Aquestes contradiccions fan que els nostres somnis semblin insignificants, i per això els ignorem en el càlcul dels nostres dies.
Però encara falten aquells somnis que esperen l'arribada d'altres somnis que els anul·laran. Són residus de somnis, els nostres dies foscos, que encara s'han de sotmetre a les matemàtiques. I el mateix ens passa amb els nostres dies de vigília. Molt pocs d'ells eviten quedar anul·lats per la contradicció, aquest procés d'anul·lació que actua sense parar mai.
___________________
Aquest text és el resultat de la traducció i adaptació lliures d'un relat de Thomas Ligotti (L'equació interminable) a Noctuario, Valdemar, Madrid, 2013.
Hi he trobat elements que responen a preguntes que em faig sobre la meva vida i els meus somnis (i els meus malsòns), i a coses que passen al meu voltant. Enmig de la tempesta nacionalista que ens obliguen a viure com si de sobte tots fossim un altre, o algú que somia el somni d'un altre, o algú que és delirat en el deliri d'un altre. I malgrat tot, segueixo pensant que Artur Mas és, tan sols, el personatge d'un malsòn que vaig somiar en una nit de coragror.
I malgrat no ser un sol·lipsista, sempre em queda el dubte de dubtar si la vida i el món no podrien ser el somni. El dubte més atroç és aquest: sóc jo el qui somia o sóc tan sols un somiat? Deu ser així com fins i tot dins del somni hi ha una versió somiada de la lluita de classes. Senyors o vassals fins i tot al fons de l'aigua del pou.
El timbre del telèfon quan sona de matinada sempre sona des de l'altra banda, des de les ombres. Vaig dubtar entre llevar-me a despenjar-lo o colgar-me infinitament sota les mantes.
-Vostè és el senyor Lluís B? -va fer una veu femenina i assèptica, habituada a desvetllar la gent- Hem trobat el seu número a l'agenda d'un cos, al bosc. El jutge demana que vingui com més aviat millor...
Feia setmanes que no plovia al país i llavors, de sobte, un enorme núvol negre descarregava una aigua furiosa i obsessiva, gairebé horitzontal, com agulles de glaç. No havia conegut mai ningú que visqués en aquella contrada, la comarca interior on no he estat. Per por de perdre la concentració vaig sintonitzar una emissòria de notícies a la ràdio del cotxe. Tot i que no li prestava gaire atenció vaig comprendre que parlaven d'unes votacions, un referèndum que devia semblar molt important a unes veus velles que tertuliejaven. Tenien un debat ple d'eufòria que no acabava de comprendre. Jo seguia donant-li voltes: un cos al bosc, una agenda amb el meu nom, aquella comarca desconeguda.
Vaig deixar l'autovia en un sortida tortuosa i de seguida vaig entrar en un bosc de cedres altíssims, que ballaven una dansa lenta i tenebrosa. Molt de tard en tard es veien els vestigis de velles masies enrunades i camps de conreu abandonats, habitats per esbarzers de mida gegantina. A la ràdio, les veus es van interrompre bruscament. Tan sols sonaven peces del romanticisme folclòric. No sóc melòman ni tinc coneixements musicals, però eren la mena de peces que he sentit radiar quan anuncien un gir funest de la fortuna.
Al poble no es veia ningú pels carrers. La pluja els deu haver foragitat a tots cap a cobert, vaig pensar. L'aigua feia lluir centenars de cartells enganxats a les parets, amb enormes si de color negre o no de color vermell, entre símbols i frases heroiques d'una èpica remota. Tan velles i cansades semblaven les parets com vetustos els eslògans. L'edifici de l'escola, que deurien haver clausurat anys enrere, era cobert de líquens i proclames, i dibuixos d'antics guerrers medievals devorats per les molses.
-Gràcies per venir, però ara no podem estar per vostè, comprengui-ho -em va dir el secretari del jutge- Estan passant coses molt importants, estem fent història.
Em vaig instal·lar en una casa que llogava habitacions, als afores. Vivia damunt la botiga de queviures i foteses d'un paquistanès cansat de viure que somicava tot el dia i recordava el seu país perdut. Ens vam fer amics, amb els anys.
I malgrat el temps viscut a la comarca ignota, mai no vaig ser capaç de descobrir els fets trascendents que havien alterat la història, ni què preguntava el vell referèndum. Ni tan sols quin resultat havia donat. La vida passava i calia menjar, dormir, pagar la pensió, escoltar la melanconia del meu amic. Cada dia rebia un nou ajornament del secretari del jutjat: sempre hi havia qüestions importants a resoldre. El secretari solia usar termes dissuassoris com ara essència, magnitud, cabdal, primordial, pàtria i destí. Tenia un exèrcit de mots per a fer-me entendre que la meva necessitat era molt minsa, barroera i egoïsta. Recordo que un cop em va dir: en un moment d'emergència nacional, vostè voldria aturar la història per parlar d'un cadàver.
A la taverna del poble solien riure's de mi. Els parroquians trobaven còmica la meva espera, la meva bona fe. Em van insinuar que aquell mort antic que havien trobat al bosc era un poca-pena que no importava a ningú. Però qui era? Qui era? insistia jo, i ells reien de gust: Vés a saber, un guillat, una meuca, un captaire, un emigrant. Un pobre diable, un no-ningú, una gitana rumanesa, un orat, un alcohòlic. Una perduda, un bala perduda, un perdulari. Jo no podia acceptar-ho: m'era impossible decidir que havia perdut mitja vida en aquell llogarret i per un no-res.
Quan ja em sentia vell i fatigat vaig comprar una agenda a la botiga del paquistanès, que regentava el seu fill després que morís son pare, el melancònic. Hi vaig escriure tan sols el meu nom i el meu telèfon i me la vaig endur al bosc. Em vaig ajeure al seu costat i vaig esperar que la pluja amainés, que escampés el núvol i que el cercle daurat es clogués sobre meu.
Sempre he trobat dificultats per a
parlar de les coses mirant-les de cara o amb ulls científics i
objectius, i molt sovint he recorregut a la metàfora, la
hipèrbole o fins i tot la parabòla. Fins i tot en
petites qüestions domèstiques. Aquest dèficit em
deu haver dut a escriure ficció, penso de vegades: una simple
qüestió de disposició mental, qui sap si una
determinada estructura de les neurones.
El cas és que no dec ser l'únic,
perquè en el debat sobiranista català -per posar un
exemple- trobo enormes argumentacions més aviat literàries:
des de la poesia lírica a l'èpica, sense oblidar-se del
rococó. Molt sovint llegeixo que l'èxit mediàtic
i popular de l'independentisme es deu a la seva enorme capacitat de
connectar amb les emocions i de crear espectatives il·lusionants
(o il·lusòries, suposo). El món té una
explicació cientifica que no l'acaba d'explicar mai, i per
això devem necessitar el complement poètic des de temps
immemorials. Lamento molt que Wittgenstein no sigui entre nosaltres,
perquè intueixo que ens diria coses molt interessants.
En sentit contrari, veus molt
autoritzades diuen que l'independentisme cau en el pou de les
emocions mentre que el federalisme té la innegable solidesa de
la racionalitat. En aquest debat llegeixo un
bon article de Victòria Camps, que en sap molt. Crec que
té raó en tot allò que argumenta, però en
reivindicar la raonabilitat abandona el territori de les emocions, el
cedeix gratuïtament. Quan em demano quantes decisions importants
he pres al llarg de la meva vida basant-me en la raó o en la
racionalitat me n'adono que són poques, i que la major part
dels cops l'ús exclusiu de la racionalitat m'ha dut als
errors.
Ens enamorem de persones i d'idees, i
tendim a buscar, a posteriori, raons que ho expliquin. Però a
mi no em sembla racional buscar raons.
Entre les raons que em fan sentir
federalista -per continuar en aquest debat- hi ha alguns
elements racionals i la raonabilitat, però crec que em cal
dir: que també hi ha motivacions estrictament emocionals,
passionals i estètiques. I em sembla oportú explicar
que el meu federalisme no es deu tan sols a una avorrida reflexió
seriosa, assenyada i caparruda. Dit d'una altra manera, per raons que
desconec m'emociono cada cop que veig el Novecento del
Bertolucci i em vaig deprimir en veure el Braveheart de Mel
Gibson. Em posa la pell de gallina el relat sobre la solidaritat
internacional que exposa Angela Jackson a Preludi de la darrera batalla, em fa plorar La lengua de las mariposas.
Em commou fins a les entranyes El maestro que prometió el mar i m'omple de dubtes la Notícia de Catalunya
de Jaume Vicens Vives.
Em remouen les entranyes l'Albert Camus
de L'estranger i El corto verano de la anarquía
del H.M. Enzensberger. Les memòries d'Azaña i la tomba
de Machado a Colliure. Vibro amb ¿Por quién doblan
las campanas? tot i que no és una gran peça. Em
fascinen la fantasia de La guerra del fin del mundo -per més
que sigui controvertit el Vargas Llosa-, El viatge a Icària
de Cabet, Els de Barcelona del Kaminski. I en general, totes
les ficcions obreristes, internacionalistes. M'agraden els discursos
tan poc racionals del Comandante Marcos i les visions del Che.
Em vaig enamorar de Carlos Fuentes a
partir de Gringo viejo. És la història d'un home
que decideix que, posats a morir, val la pena fer-ho per una causa
justa que no tingui res a veure amb el lloc on vaig néixer.
Contradictori i irracional, sí, tant com humà.
Em vaig avorrir solemnement amb El
coronel Macià, m'horroritza The Birth of a Nation i
m'espanten els articles de Sabino Arana. Les fantasies (o els deliris) patriòtics
de Jordi Bilbeny i la seva Nova història em dibuixen un
neguit inquiet als llavis. I més encara quan veig que ha rebut
la benedicció urbi et orbe del petit sàtrapa pseudo-democràtic Jordi Pujol.
Recordo que, quan era un adolescent, el
meu pare em va dir que algunes opcions polítiques es defensen
des de la passió, i no es referia a la independència si
no al conflicte social (allò que abans en deien lluita
de classes). Em pregunto si aquesta aportació va ser
rellevant en la conformació de les meves idees actuals, si
només és el record d'una anècdota.
Sigui allò que sigui, em sembla
que ho he de dir i ho he de deixar per escrit: en el territori del
meu imaginari i de les meves emocions hi ha una visió del món
en què la península ibèrica és una
federació de pobles que es troben, dialoguen i cooperen.
M'emociona pensar així.
Els anys passen i el temps s'accelera. Quan m'apropo a la riba de la cinquantena tot ha esdevingut relatiu. Fins i tot el jo i les seves raons es dissolen, com en aquella fantasia filosòfica de Plotí, el deixeble de Plató que potser va prefigurar el cristianisme. Les ànimes es dissolen en un núvol un cop s'han alliberat del cos. Jo sento com l'ànima comença a dissoldre's ara, en un desig prematur.
A poc a poc no sé qui sóc ni recordo bé qui vaig ser. Perdo les raons que podrien justificar-me, només em reconec en emocions i en somnis. És quan somio que sé. Ja no m'identifico amb el dibuix pitagòric de l'espiral matemàtica de la galàxia a la qual -diuen- pertanyo. Alguna cosa em diu que vaig sorgir de la caòtica nebulosa d'Orió.
El meu pare em va generar emocions molt contradictòries, no m'hi entenia perquè em semblava una persona rígida, dogmàtica i massa ideològica. La meva mare era tota emoció. Durant molts anys no vaig poder acceptar que aquelles dues persones s'haguessin unit. Que m'haguessin engendrat m'era inacceptable: quantes fantasies vaig tenir en què imaginava que jo era un fill bastard, adoptat, robat, recollit, caigut del cel.
El meu pare va militar en un partit de l'esquerra marxista i nacionalista durant el franquisme que es va dissoldre quan van arribar les primeres eleccions democràtiques després de Franco, a les quals no va votar-los ni tan sols la militància. Alguns dels seus socis van integrar-se al partit socialista i d'altres al nacionalisme burgès. El meu pare va prendre una decisió que jo no vaig ser capaç de comprendre: es va afiliar a les dues bandes. Em va semblar horrible.
I no obstant tot això, jo després he estat afiliat a opcions diverses i tal vegada contradictòries. Mai al nacionalisme, és clar. Però sí al socialisme, el comunisme i l'anarquisme. De vegades alhora, de vegades successivament, com l'adúlter o com el qui canvia de parella sexual durant una orgia. La vida és tan breu...! Vaig creure en el cristianisme comunista mentre afirmava que els cristians haurien d'haver estat devorats pels lleons del Colisseu mentre hi érem a temps.
Tot sovint penso en Sigmund Freud. Quin embolic, mare meva! La meva mare era molt catalanista i molt emocional, i molt cristiana. Però de vegades també em deia que si la classe obrera no lluitava unida ens guanyarien els fatxes...
Ara ja només penso que la vida que em queda només té sentit si passa enmig dels altres. Tota la resta és un soroll insofrible.
Antoni Benaiges era un mestre d'escola que, el 1934 va ser destinat al poble de Bañuelos de Bureba, aprop de Burgos. Benaiges creia en la pedagogia de Freinet, que aleshores deuria ser l'avantguarda pedagògica del nostre món.
El mètode (del qual avui encara se n'apliquen tècniques i processos) es basa en una educació activament participativa i en una divertida aplicació de la impremta a les aules. Perquè la impremta no és -tan sols- una tècnica per a reproduir textos. Célestin Freinet, mestre rural, va rebre un tret al pulmó durant la Grande Guerre.
Benaiges havia nascut a Mont-roig del Camp i un dia els va prometre als seus alumnes burgalesos que els duria d'excursió a veure el mar. Mentre els nens i les nenes somiaven aquell viatge fins al mar tan llunyà, algú va anar a buscar el mestre -una nit. Se'l va endur per la carretera que puja als Montes de la Pedraja. Pedres altes, ermes i blanques des d'on es veu l'àmplia meseta on de vegades somio que jec, esquelet, al voral d'una carretera. No fou fins a setanta-quatre anys més tard que es va descobrir el seu cos i un casquet de bala. Una bala -menuda com un insecte- que es va interposar en el viatge dels nens de Bañuelos fins al mar. Un mar que, de sobte, s'havia fet més llunyà. Terriblement més llunyà.
El dia 25 de juliol de 1936 algú va disparar una bala en un revolt d'una carretera secundària que du a Villa Franca de Montesdeoca. El cos del mestre rural va desplomar-se dins del sotabosc. El mar, el mar, quina olor de salabror que sento, Céléstin Freinet, les impremtes escolars, salabror i olor de llapis i pupitre, Mont-roig del Camp, com es veu la lluïssor de la mar, mare meva, com es veu la lluïssor de plata de la mar des d'aquí, mare meva...
Mai no sabrem qui fou l'home de la pistola. Un feixista convençut? Un pobre assassí? Què pensava, què sentia abans o després o en l'instant de prémer el gallet de l'arma. I què deuria pensar mentre desfeia el camí cap a Bañuelos enmig de l'enorme nit espanyola on encara somiem? Veig una formiga solitària i abandonada sota la lluna de plata. Se m'acut un vers sobre les formigues del García-Lorca però no el sé citar. Queda tant de camí fins arribar a casa i colgar-me sota la manteta...!
Això seria una bona peça de la literatura d'aquest país, que sempre té un aire de novel·la negra te la miris per on te la miris. Sento un eco, de secà i de pols. Pretenia matar el mar la mà de l'home? Algun d'aquells nens i nenes va arribar-se fins al mar algun dia al llarg de la seva vida? I si així fou: va pensar en el mestre que li havia promès el mar?
Jo sé que sí. No és una qüestió de fe: és una certesa.
_____________
Des de fa un temps hi ha diverses iniciatives per recuperar i dignificar el mestre rural Antoni Benaiges. Hi ha documents per als qui sentin curiositat o interès, malgrat que estem vivint una temporada en què tanta gent (culta o àdhuc intel·ligent) vol fer-nos creure que les classes populars espanyola i catalana no tenim res en comú, i pretenen desfer totes les col·laboracions i totes les cooperacions, perquè això deu afavorir els seus interessos.
Quantes vegades no m'he llevat neguitós i entressuat, tot just a trenc d'alba, amb l'horrible sospita de creure que sóc un personatge secundari del 1984 d'en George Orwell? Em trobo els llençols enganxats a la pell, el ritme cardíac alterat i aquella desagradable sensació de sequedat a la boca que precedeix l'infart...
De vegades el poder és inabastable, incomprensible. Com els designis de Déu. Les fotografies del president adquireixen un inquietant to èpic i mitològic, mescla de líder polític i religiós. Se'l veu avançar quasi gloriós entre núvols d'estendards com en una batalla de Kurosawa. Sonen himnes en boca de trompetes disposades a abatre Jericó. L'horror, l'horror, mormoro de matinada com un Kurtz de províncies, petit i atemorit. Mai no sé si aquest president és real o producte dels deliris. O del somni.
M'assereno després de rentar-me la cara i fregar-me les dents amb el raspatllet Deliplusby Mercadona. Ara em sento molt més bé. La premsa em recorda que el president català és de visita oficial a l'Índia en companyia de trenta empresaris catalans. Llavors recapacito a poc a poc i em dic a mi mateix que el president només és un home com jo. Que deu estar sol i avorrit en un hotel espantosament kitsch de Nova Delhi. Deu haver-se llevat atordit per l'espectacle bollywoodià de la vetllada anterior, i deu haver pres un llapisset i un paperet que es va dur des de caseta. Se sentia inspirat per la melanconia dels emigrants.
Es va posar a fer uns gargots, maldestres com els d'un home normal. Com jo els faria. Li balla una frase pel cap: em sento orgullós del meu país. I és comprensible: tan lluny dels seus, en un país tan estrany i eixordador com aquest, el tròpic escandalós, els cossos gairebé nus, el curry... Enllesteix els gargots i crida l'Assessor número 32 (un homenet amb aspecte d'escolà de Montserrat).
-Què et sembla, Assessor número trenta-dos?
-Em sembla senzillament brillant, Moltíssim Honorabilíssim -respòn el subordinat amb una cadència musical que recorda el primer compàs de la Santa Espina.
-Envia-ho al Quico, a veure si se li acut alguna campanyeta...
Tot fa témer que la culpa és de l'Assessor número 32 (i cal dir en defensa del pobre Assessor 32 que també se sent atordit i desbordat per les olors i els colors de l'Índia, per les ballarines plenes de lluentons que anit li van refregar els vels a un pam del nas). Envia el fax, i hi afegeix una nota al peu: El President diu que cal fer una campanya amb aquest eslògan i aquesta imatge. Immediatament.
Estic gairebé convençut que aquesta és la seqüència correcta dels fets, i que només he necessitat asserenar-me una mica i prendre dos cafès per a comprendre-ho. Sí, ara em sento molt més bé.
Mentre camino cap a la feina (un altre dilluns fred i humit!) recordo una frase recent del Muñoz Molina, un escriptor a qui admiro d'ençà de Beltenebros: sentir-se orgullós del lloc on s'ha nascut és com sentir-se orgullós de tenir dues orelles. Mentre avanço decidit i sense deixar d'aguaitar el rellotge, em demano a mi mateix què em podria fer sentir orgullós de ser català. Quan ja duc una bona estona treballant, recordo de sobte que en Joan García Oliver va morir a Guadalajara, Mèxic.