28 de juny 2015

La vida després



Hi ha una vida silenciosa que viu als llocs d'on la vida va marxar. Les arrels fendeixen el formigó, les fulles s'arrapen a les parets i la humitat i les larves roseguen les bigues a poc a poc, fins a fer-les caure per convertir-les en el nou substrat on floriran les ortigues. No sabem si aquestes fustes enormes van fer cap soroll quan es van esfondrar, perquè no hi havia cap oïda per sentir-ho.

Hi ha una vida minúscula, de petits insectes que corren i salten i volen allà on abans rondinava la màquina i els obrers somiaven una altra vida.

No hi ha res com la ruïna de l'era industrial per comprendre què vol dir "història". Res com aquestes naus abandonades per sentir-se viu i per saber que jo, aquesta figura que camina coberta de roba només és un esdeveniment en el temps. És la millor teràpia que conec contra el mal de creure'ns importants, contra la fe cega en el "jo sóc", "jo penso" o "jo sempre dic". No sabré mai si la psicologia existeix, però sí que sé que passo pel temps (i no és el temps el qui passa sobre meu).

Aquella Catalunya de la indústria minera, de les colònies textils del Llobregat es va extingir i dorm sota un mantell verd de fulles i tiges, i marietes i mosquits i lluïssor d'humitats. Aquella forma de perdre la vida sent obrer ja no existeix, tal com no existeixen els amos que vivien poc més avall, a la mansió imponent i vagament romàntica on escoltaven els lieder de Shubert al gramòfon.

L'escola on els fills dels obrers aprenien les competències bàsiques per ser futurs obrers (disciplina, atenció, obeir, escriure el nom al capdavall del contracte, restar les pessetes del salari) és una pila de pedres i de teules esberlades. El què roman dempeus de la façana es vincla endavant com un gegant mineral i ferit de mort.

Fa una calor infernal, perquè hi hem arribat a punta de migdia. Cada punxada dels esbarzers i cada esgarrinxada d'ortigues és dolorosament amable. Deixo a la terra les gotes de suor.

La silueta de les ruïnes explica que venim de l'horror i que les arrels ens devoraran. És l'instant dels ulls, aquest parpelleig fugaç, el qui pot extreure espurnes de bellesa. La natura després.

18 de juny 2015

Final de curs, mestre


Andrei Tarkovsky (1932 - 1986) va ser entrevistat el 83 per la RAI. A Poet in the Cinema és una conversa llarga, on el geni del cinema reflexiona sobre l'art i el seu paper a la societat, l'estètica, la filosofia... Devien ser altres temps (i altres latituds): la formació dels artistes tenia tant de poesia com de filosofia i per això van sorgir obres brillants i profundes, adreçades a la intel·ligència i a la sensibilitat. En mans de A. T., el cinema esdevé un art ple i recorda que això de l'art és un intent gairebé absolut de comprendre el món i la vida. Per això parla amb símbols.

En un moment de l'entrevista, li demanen què és el més important que haurien d'aprendre els joves. Després de pensar-ho amb calma, Andrei respòn amb seguretat:
-Haurien d'aprendre a estar sols.

(Fins i tot en una entrevista per a la tv, Tarkovsky obliga a pensar). Cada cop que recordo l'entrevista, arribat en aquest punt m'aturo. I cada cop li puc afegir un nou significat.

El dia 19 s'acaba el curs i toca pensar què hem après. Això vol dir afegir més preguntes a totes les qüestions que planteja aquesta feina. Per fer-se preguntes cal saber estar sol amb un mateix, com a mínim d'entrada. Igual que per llegir, per contemplar una pintura, per procurar entendre com funciona el vent quan xiula entre els xops de la vora del riu. Ens acompanyem els uns als altres en l'aventura d'aprendre, però hi ha un instant en què només aprenem si sabem estar sols.

Alguns companys diuen que cada curs és més complicada, aquesta feina. I no sé si cada curs se'ns fa més feixuga perquè som un any més grans (mentre que els nens continuen sent nens, rabiosament nens) o perquè la societat canvia molt més depressa que l'escola i el sistema escolar grinyola. És evident que després de cinc anys de retallades de pressupost (menys mestres, menys recursos, menys temps per pensar i per formar-se) la feina resulta més costeruda.

Però no sé si estem copsant (com saben fer alguns artistes) el signe que explica el temps en què vivim, no sé si el sabem dur a l'aula, processar-lo. Penso en incertesa i en la pèrdua. Tal com cal aprendre a estar sol, cal aprendre a conviure amb la incertesa i amb les pèrdues. A mi em sembla que la incertesa i les pèrdues són allò que expliquen, en gran part, aquest temps (o només m'expliquen a mi, o tan sols em qüestionen a mi). Deu ser el terror a la incertesa i a la pèrdua allò que ens fa estimar cada cop més objectes d'aparença bella, preu alt i mida petita, que càpiga en una butxaca com per exemple un Iwatch, un Ipad, un Iphone.

Potser algun dia als claustres de mestres i a les facultats de pedagogia haurem de llegir una mica de filosofia estoica i una mica de budisme.

De vegades demanem als nens i les nenes què volen ser quan siguin grans, sense tenir en compte que el món de quan siguin grans no serà com el món de quan nosaltres vam decidir què volíem ser quan fóssim grans, perquè el món serà tal com ells decideixin que sigui (si és que poden, si és que els hem ajudat a pensar, a ser i a actuar). Ens responen futbolista, policia, perruquera, mestre, mecànic de cotxes més que res per acontentar-nos i calmar-nos, perquè ells sí que saben que el món no serà aquest ni els interessa que ho sigui. Quan ens responen així ens diuen que ens tenen calats, saben que volem aquesta resposta tal com volem sentir que dos i dos fan quatre, o que "hola" s'escriu amb "h". Nosaltres encara creiem que hi ha un món on un títol et dóna una feina i els ho volem fer empassar. Més que res perquè ens fa por que les coses no siguin mai més així.

(I paradoxalment cada curs ens demanem perquè cada curs els nens i les nenes ens tenen una mica menys de respecte).

A la majoria d'escoles fa anys que volem ajudar a pensar a més a més d'ajudar a llegir i a comptar, però caldria demanar-se si ens aturem a pensar i si fem del pensament una qüestió important. O pensem que ja ho tenim tot pensat? "Pensar fa de rucs", deia la meva àvia valenciana: volia dir que si t'encalles pensant no faràs res. Però alhora, no pensar allò que faràs o allò que penses (o que creus que penses) tampoc no és intel·ligent. Com que sabem que no transmetem allò que diem si no com, quan, on i perquè (sabem que és l'exemple allò que es transmet) se'm fa estrany de veure com passen els anys sense pensar en el pas dels anys.

S'acaba el curs i ens afanyem a preparar el proper sense pensar què hem après, què hem errat, què hem pensat, què hem sentit. No sé si en alguna escola es demana als mestres com s'han sentit al llarg del curs, què han pensat, què han perdut i guanyat. No tan sols dins de l'escola si no al llarg del curs. I tenim ganes de continuar en aquesta feina o no ens ho plantegem perquè el mercat laboral està molt cardat?

Ara ens mirarem les taules, les cadires i les parets per veure si són massa velles i necessiten una reforma. Però no són només les parets allò que envelleix. La Irene Rigau té 60 anys i en J.I. Wert, 65. Jo en tinc 50 i Piaget, 119. Ara penso que aprofitaré l'estiu per buscar estones de solitud per pensar i per remirar el cinema de l'Andrei Tarkovsky.

12 de juny 2015

Tres anys amb alumnes gitanos


Aquest curs, que s'acaba el proper dia 19 de juny, serà el darrer dels tres cursos en què hauré treballat en una escola on el 80 per cent dels alumnes són d'ètnia gitana (i la resta, magrebins).

És massa d'hora per treure conclusions. És prematur pensar què vol dir aquesta experiència, què he après, quines emocions se m'han desvetllat. Sóc incapaç de preveure quins records perduraran en el temps, en la meva memòria. Quan em veig la quantitat de cabells blancs guanyats en aquests tres anys no sabria dir quins expliquen el desgast emocional de la feina a l'escola i quins expliquen que, simplement, sóc tres anys més vell. Hauria obtingut tants cabells blancs en una oficina i en el mateix periode? En canvi, sí que sóc capaç de dir que durant aquests tres cursos m'he sentit intensament viu. De vegades alegrement viu, de vegades dolorosament, fatigadament.

De vegades intensament cabrejat i d'altres, intensament trist. De vegades qüestionat, de vegades feliç. La intensitat és el denominador comú de les emocions viscudes. En tot cas, cada cop que ha sonat el despertador durant aquests tres cursos he sabut perfectament perquè sonava i perquè em llevava. I això és un privilegi, ho sé.

Arribarà el dia de les conclusions, però per facilitar-les i per respondre als impulsos que sento, trobo que és oportú començar a prendre apunts. Apunto notes breus i disperses, que no pas per casualitat són preguntes.
  • viure entre gitanos ajuda a qüestionar-se un mateix sobre allò que pensa (o que pensava) sobre el contacte entre cultures, sobre alguns mites com ara el de la pluralitat cultural, la convivència i la integració, un concepte que se m'ha enfosquit.
  • som tots iguals? En què som iguals i en què som diferents? Situem el punt de contacte en la igualtat o en la diferència? Respectem la diferència i l'entenem com un valor que cal presservar i defensar? Si és així, per què no hi ha mestres gitanos a les escoles catalanes? I per què hi ha mestres gitanos a les escoles andaluses?
  • Catalunya és realment un país acollidor i integrador? O bé cal admetre que els qui s'hi integren ho fan malgrat els obstacles que els posem els catalans i la nostra administració publica?
  • quina relació hi ha entre les característiques ètniques i les característiques d'una minoria marginal que viu en un estat de precarietat que s'endinsa en la misèria?
  • hi ha minories marginals voluntàries i minories marginals involuntàries?
  • com és que l'Estat (i la Generalitat i l'Ajuntament) mantenen escoles "gueto"? A quina voluntat respòn crear un centre escolar per a gitanos? És cert que hi ha una política deliberada d'arraconar-los i agrupar-los a tots en un sol centre "perquè no molestin"? Com encaixaria aquesta política dins dels valors democràtics i dins dels objectius de l'educació primària? Aprenem a conviure, compartir i tolerar quan agrupem una ètnia en un sol lloc?
  • a què es deu la invisibilitat deliberada d'una comunitat cultural i d'un segment socio-econòmic que forma part del país real?
  • per què els gitanos es visibilitzen als mitjans audiovisuals d'una forma tan deformada, grotesca i esperpèntica, i sempre des de la mirada dels no-gitanos?
  • és lícit pensar que el programa i el curriculum escolar de Catalunya es pot aplicar a una cultura àgrafa? És lògic pretendre que els infants gitanos duguin una escolarització estàndard? És ètic escolaritzar-los i alhora impedir-los la integració en la vida col·lectiva i pública? Algú ha demanat als gitanos si volen integrar-se i participar de la vida pública del país?
  • els mestres i els educadors que treballem amb aquest col·lectiu estem ben preparats per fer-ho, entenem amb quina població treballem? Els valors que volem transmetre tenen algun significat en el seu món simbòlic, en el seu llenguatge i en la seva estructura social i de parentiu?
  • Té sentit la feina que he fet durant aquests tres cursos?

Totes les preguntes, exceptuant-ne la darrera, són qüestions més aviat complexes, sociològiques i que cal pensar per poder respondre. La darrera, en canvi, no la puc respondre des de la racionalitat i potser és la més important. I també la més complexa, la més difícil.

Intueixo que, en els propers mesos i els propers anys tan sols recordaré noms i rostres i em demanaré què deuen fer les nenes i els nens amb qui he conviscut durant tantes hores i en tantes situacions, algunes de les quals es fan difícils d'explicar a qui no conegui aquell barri, aquelles persones.

Allò que hem viscut s'entén i s'omple de significats després, sempre després. És més tard que entenem alguna cosa, de vegades vague i escassa. I molt sovint allò que descobrim no és què vaig fer ni qui eren els altres, si no qui era jo allà, qui era jo amb aquells altres. Per arribar a aquesta comprensió vague i escassa cal fer-se moltes preguntes, deixar passar el temps i fins i tot escoltar què ens diem en somnis.

4 de juny 2015

El Celler de Can Roca


Als anys trenta, als EUA, no tan sols hi va haver el Crack de la borsa: la realitat és que, a banda d'uns quants brokers que es van suïcidar, centenars de milers de persones van anar a l'atur i a la misèria, l'assistència social es va col·lapsar i els carrers anaven plens de persones demanant almoina, dormint als parcs i oferint-se per a treballar al mercat negre, a qualsevol preu. L'emigració interior es va disparar i va generar èxodes, va baixar l'esperança de vida i van prosperar tota mena de negocis foscos.

En aquella dècada -i en part de la següent-, es van estrenar alguns dels grans musicals que avui encara són valorats: 42nd Street, la llista de films de Ginger Rogers i Fred Astaire i posteriorment les de Gene Kelly. El cinema mostrava una vida plàcida en què les persones canten entre luxes i ampolles de xampany, plats de caviar i mansions fastuoses. Els productors de cinema van argumentar que el poble, que ja passava prou penúries, volia veure luxe i felicitat a les pantalles. Que el poble necessitava somiar.

A principis del segle XXI i a la Catalunya post-crack bancari, post-rescat bancari i immersa en l'estafa més gran mai vista (anomenada "retallades pressupostàries" pel govern d'Artur Mas), les coses no són massa diferents. La diferència tan sols és una qüestió de mides: a escala catalana, que és petiteta. Incapaços de produir grans musicals, els catalans ens hem de conformar amb assistir a algunes eufòries patriòtiques que creen la il·lusió d'un país imaginari on tot anirà bé, a alguns concursos i a les marathons de Tv3 i a celebrar la designació de El Celler de Can Roca com el millor restaurant del món. Catalunya necessita somiar. O més ben dit: cal que ningú no es desvetlli.

El Celler de Can Roca, de Girona, és un restaurant on el menú baratet val 135 euros (sense comptar-hi la beguda ni els cafès), i on el suggeriment de la casa és un menú degustació més complertet, que en costa 190 també sense beure. Tan sols aquests preus ja el desacrediten com el millor lloc del món per menjar-hi, però això només es diu en veu baixa i als cenacles de les persones crítiques, torra-collons i aixafa-guitarres. La consigna dels mitjans del règim és que tots els catalans hem d'estar orgullosos de ser tan catalans com els germans Roca, com si per haver nascut a la mateixa comunitat autònoma compartíssim res. I per això la Tv3 no es fatiga de retransmetre els festejos de la família Roca (rodejats de desenes de conciutadans), i és molt previsible que els germans recorrin els platós televisius, on se'ls induirà amb facilitat a relacionar els conceptes "millor" i "Catalunya" una vegada i una altra.

La relació de Catalunya amb la gastronomia elitista és tot un tema que algun dia, més endavant, algú analitzarà serenament. Entretant, però, cal parlar de la relació de Catalunya amb l'alimentació dels catalans i amb el seu nivell de vida. Perquè d'ençà de 2009, en què la "crisi" va començar a destruir llocs de treball, salaris i sobretot prestacions socials, la vida dels ciutadans nascuts i/o atrapats en aquest racó de món ha empitjorat molt. La pobresa es fa visible arreu i especialment a la llista de la compra.

Tothom coneix algú que està a l'atur. Alguns (unes 700.000 persones) el veuen cada cop que es contemplen al mirall. L'esperança de vida va baixant, i cada cop que es publica un nou indicador és més baixa. Ara ja tenim indicadors per districte, i sabem que entre el Raval i Pedralbes hi ha un desnivell de més de deu anys en espectatives de continuar viu. Caldria veure en quines condicions parlem de "vida", però això és més pelut. L'esperança de vida està relacionada amb l'atenció sanitària però sobretot amb l'alimentació.

Les beques de menjador dels infants escolaritzats a Catalunya han caigut en picat, i malgrat el petit repunt del darrers curs (magnificat amb una maligna alevosia per la consellereta Rigau), el nombre d'infants en risc de malnutrició no para de créixer. Com el creixement de les malalties i els problemes psicològics i cognitius relacionats amb la deficiència en l'alimentació. Cal fer una mencio especial a l'entitat Banc dels Aliments (sonorament patrocinada per La Caixa), que explica la demanda en ascens sostingut. Organitzacions privades d'ajuda als més desafavorits com Càritas espliquen el canvi en el perfil de la persona que hi acut: no tan sols aturats si no persones que treballen però que tampoc no aconsegueixen alimentar la família amb dignitat.

És el futur allò que s'està malmetent en el silenci de les estadístiques pessimistes mentre celebrem els èxits internacionals de tres cuiners de Girona que venen menjar a 135 euros l'àpat. Com serà aquest país quan els infants malnodrits arribin a l'edat adulta?

Als anys 30, als Estats Units, no tan sols es va produir cinema de luxes i alta societat. També hi va aparèixer el cinema de terror, el de zombis i el cinema negre.

A Alemanya i en aquell temps, Leni Riefensthal va rodar "El triomf de la voluntat": cinema de propaganda nacionalista que va exaltar l'arribada de Hitler al poder. El missatge és senzill: Alemanya és un gran poble que serà ric i ple quan s'alliberi dels pobles que li roben els quartos. Els pobres deixaran de ser pobres i tot anirà millor. Tan sols cal confiar en l'Adolf.

1 de juny 2015

Xiular l'himne: procés de medievalització suficient


Abans de res em cal explicar que no comprenc les passions que desvetlla l'espectacle de la lliga de futbol entre la major part dels meus contemporanis. De res no em valen les teories antropològiques que parlen de la substitució incruenta de les guerres tribals, ni els malabarismes conceptuals que expliquen coses com ara l'element cohesionador del Barça.

Recordo que el meu pare, que de molt jove jugava al futbol en un equip de Barcelona, suposava que els seguidors del futbol havien de tenir un component homosexual molt agut, perquè altrament no podia comprendre quin interès podia tenir mirar vint-i-dos homes en "calçotets" durant dues hores (sic). Mon pare tenia aquesta mena d'idees, més aviat senzilles i sobretot incorrectes políticament, però que serveixen per expressar la perplexitat.

Luis Goytisolo explicava el mateix, però a la manera dels intel·lectuals: l'escriptor diu que, l'any 1975, va inferir que un cop mort Franco l'espectacle del futbol decauria perquè era una estratègia de la dictadura per estupiditzar la població. També va suposar, en conseqüència, que la població s'interessaria per altres qüestions i que una cosa tan burda, primitiva i estúpida com el futbol desapareixeria.

Tot allò que gira sobre el "món del futbol" em resulta estrany i trampós: la magnitud dels diners privats i públics que s'hi destinen no respòn a cap altra lògica que a la de les "bombolles" que ja coneixem. L'atenció que mereix per part dels mitjans (escandalosa en el cas dels mitjans públics) és indigna i demana una reflexió urgent per part dels qui dirigeixen aquests mitjans.

Entenc, això sí, que és fàcil i divertit jugar amb els sentiments i les emocions més bàsiques i més elementals, i que saber-les canalitzar és molt útil per mantenir l'ordre social, ja sigui en dictadura com en democràcia: cada cop costa més de distingir els dos sistemes. Una pseudocultura de l'entreteniment basada en els esports competitius evita conflictes, canalitza i dissol la tensió social i al damunt dóna enormes beneficis a una xarxa de mafiosos, especuladors i mala gent en general.

El darrer episodi que he hagut de suportar m'ha deixat atònit. En un gir fabulós dels guionistes del règim, a un partit de futbol se li ha afegit un nou valor: el públic va xiular l'himne espanyol i la figura(ota) del rei. Per més inversemblant que pugués pensar-se, el señorito Artur Mas ha fet declaracions al respecte. Així com Alícia Sánchez Camacho. La fiscalia de l'estat diu que s'ho estudiarà. La Tv3 li dedica tota una edició de "Els matins", els diaris ho destaquen a la portada, infinitat de polítics expressen la seva opinió sobre el cas. El desplegament dels aparells del sistema és enorme: cal que el poble entengui que el partit i la xiulada són qüestions veritablement molt importants.

Potser l'estat i els mafiosos del futbol han conclòs que el futbol és insuficient per estupiditzar-nos i han trobat oportú afegir-hi altres elements que excitin les emocions primàries. Deuen haver pensat que, després dels resultats de les eleccions municipals en què el sistema ha patit un terratrèmol de grau 8, calia retornar el client a l'estat catatònic que ofereix el futbol sumat al nacionalisme. I els ha sortit rodó: duc una estona escrivint sobre futbol.

No entenc què ha passat. Si hom no vol escoltar l'himne espanyol ni accepta la presència del rei al camp de futbol... no seria més lògic i més coherent quedar-se a casa? No tindria més sentit que el seguidor del Barça indignat per l'himne i el rei li demanés al seu equip que no competeixi en aquesta "copa" i que la boicotegi? Jo estic en contra del menjar-merda de McDonald's i per això mai no he entrat en un dels seus establiments. No se m'acudiria mai entrar-hi, comprar un Big Mac i un got de 50 cl de Coca-cola i a continuació xiular el caixer mentre em cobra, o xiular mentre menjo dòcilment assegut a taula, tot mastegant aquella bassòfia.

En temps medievals, el poble acudia a veure els tornejos de cavallers que es batien en duels esportius, tal com se'ns explica a Ivanhoe o a Robin Hood. Em demano si aplaudien el senyor feudal preferit, el mateix que els putejava: els cobrava els delmes, els mantenia a la misèria, etc. Posem que sí que l'aplaudien, perquè no devien ser ximples i devien saber a quines represàlies s'exposaven en cas de no fer-ho.

Mil anys més tard, el poble acut amb gust al camp, paga l'entrada sense queixar-se, aplaudeix la colla de milionaris que corren en calçotets, manté canals de televisions públiques que li expliquin trenta-tres vegades la gran gesta, festeja amb pirotècnia, crits i alcohol la victòria de l'equip més ric. Però, això sí, xiula l'himne i el rei per reivindicar-se com a poble superior. Vet aquí el progrés.

________
Nota: el títol de l'article és una paràfrasi del títol d'un novel·la memorable d'en Manuel de Pedrolo, "Procés de contradicció suficient".