Prelude to the Last Battle, Angela Jackson

La carretera que du fins al petit poble de La Bisbal de Falset s'enfila cada cop més amunt entre les verdes muntanyes catalanes, passant entre oliveres, ametllers florits i enormes i rodones formacions rocoses. Davall d'una d'aquestes formacions de pedra, enganxada a la vessant aprop del poble, hi ha una gran cova, com una boca oberta i esdentegada, ampla però poc fonda. Aquesta cova és coneguda com la cova de Santa Llúcia, famosa per la font d'aigua fresca que brolla dins la volta gris i les parets ocres. A l'estiu de 1938, aquesta cova es va convertir en hospital de guerra per a moltes de les baixes de la batalla de l'Ebre, la darrera gran campanya militar republicana per a fer retrocedir les forces nacionalistes de Franco durant la guerra civil.

Així comença Preludi de la darrera batalla. Com un relat d'aventures o de misteri, una carretera sinuosa ens du per entre les feréstegues muntanyes del Priorat. Però a la vegada, el paràgraf explica una altra història. Una història de descoberta íntima i, invariablement, una història d'amor.

La història d'amor que va dur Angela Jackson a abandonar el seu país i la seva feina de veterinària per a anar-se'n a viure al Priorat. Havia estudiat llengua castellana i història i Essex i a Cambridge, i en algun instant va descobrir la història dels voluntaris anglesos a la guerra d'Espanya. D'aquí en va sortir el seu primer treball historiogràfic, British women and the spanish Civil War. Paradoxes del país: la nostra memòria ens l'explica la senyora Jackson. I aquesta paradoxa a mi també em desvetlla un inesperat amor per ella i per les paradoxes: estimem allò que és imperfecte. En aquest llibre, cada nom de cada soldat i de cada infermera és un acte d'amor.

Imagino la senyora Jackson en l'instat d'escriure La carretera que du... Al defora potser plou (si és a Anglaterra), i fa un sol de foc si és al Priorat. Té esteses davant seu les fotografies i els documents dels milicians, els brigadistes, la gent de La Bisbal retratada en un blanc i negre de contrastos poderosos. Els voluntaris fent maniobres militars amb el tors nu entre les vinyes prenyades de vi, i ells prenyats d'ideals. Els nens amb el puny alçat. Ara ja sap que alguns d'aquests nens van morir poc després sota les bombes del feixisme, subvencionades pels honorables ciutadans catalans, bascos i espanyols que eren partidaris de l'ordre.

Imagina la senyora Jackson dins d'un cotxe, al capvespre, girant per les corbes entre Marçà i La Bisbal de Falset. El sol tenyeix de rosa la ratlla baixa del cel, encén el raïm.

_______________

Jackson, Angela. Preludi de la darrera batalla, les brigades internacionals al Priorat, 1938. Cossetània edicions, Valls 2008.

Santa Llúcia in the Battle of the Ebro

Migdia. Dissabte. Un sol blanc i un cel sense núvols. La pols encara vibra damunt la pista per on ha baixat el cotxe. La imatge de Santa Llúcia penja dins d'una gàbia al bell mig de la gran balma. Du els ulls en un platet. No mira enlloc, mira endins. Com diuen de l'escultura grega d'Apol·ló, la deessa mira la pròpia mirada.

Som a la cova-hospital dels republicans ferits a la batalla de l'Ebre.

A la llista dels quin van morir aquí defensant les trinxeres de l'Ebre llegeixo noms i cognoms de soldats nascuts en qualsevol indret de la geografia espanyola. I anglesos, alemanys, polonesos. Tota aquesta sang és als meus peus.

Avui han vingut els fills dels voluntaris de les Brigades Internacionals que ens van ajudar en la guerra contra els feixistes. Són una seixantena. Arriben des d'Anglaterra, els Estats Units i Puerto Rico. Han instal·lat una nova la placa commemorativa a la roca, en record del personal sanitari que va treballar aquí l'any 1938.

Després, qua ja han marxat, l'aire s'inunda d'un silenci calcari. Torno a percebre l'estranya impressió que la naturalesa emmudeix vora la balma. Les abelles volen però no brunzeixen, les branques s'agiten sense fer remor. Tan sols un degoteig d'aigua, i la meva tos després d'encendre la cigarreta. Trepitjo la terra que m'acull i em va parir amb passes lentes. Diries que en qualsevol moment sentiràs l'eco dels avions i les bombes. Les que el dia 4 d'agost de 1938 van ploure sobre la Bisbal de Falset, van enderrocar cases i van matar, entre altres, l'Agapit Masip Esquerda, de cinc anys. Que no va morir de cap ferida, si no de terror.

Aquell dia tots els ciutadans demòcrates d'Espanya -catalans i aragonesos, valencians, murcians, andalusos, extremenys, castellans, asturians, càntabres, manxecs, canaris, bascos, navarresos, illencs, riojans, gallecs, madrilenys-, vam començar a perdre les llibertats, la vida i la dignitat. Aquell dia sí. És dins d'aquest silenci d'on, de sobte, en brolla l'aigua.

Vulguem la pau amb tot el cor
però per això mateix no hem de voler l'oblit. 

                                               Màrius Torres

La bohèmia al poder

La Generalitat i la República foren règims de bohemis. Els bohemis van portar amb la punta de llurs plomes els atacs contra les Institucions mil·lenàries, van transformar el país, van enfilar-se als càrrecs públics i, en veure's envoltats de guàrdies i autoritats es van espantar [...] no s'hi trobaven còmodes en aquell món... Al seu voltant seguien contemplant la fam, la misèria, la necessitat, la permanència de les injustícies socials, la fàcil resistència dels privilegiats, i es revoltaren contra la seva impotència. I tornaren els bohemis a l'oposició, i tornaren a la lluita. 

I aquells bohemis que no pogueren governar la Generalitat i la República saberen donar llur sang i llur vida per elles. Aquells bohemis que no saberen governar van escriure una de les pàgines més heroiques de la història. No es va lluitar i morir per defensar una terra, una riquesa, una posició, un càrrec. [...]. 

Es moria per allò que moren sempre els bohemis de totes les disciplines: per la felicitat dels que encara no han nascut.

(On deuen ser, avui, els bohemis?)

Francesc Madrid (Paco Madrid per a alguns) fou un periodista i escriptor en general que va néixer el 1900 a Barcelona i va morir el 1952 a Buenos Aires. Brillant i meteòric, fulgurant i de vegades caòtic. Als dinou anys va passar per la presó, va viatjar del lerrouxisme a secretari del president Companys i va trobar la mort a l'exili.

Segons diuen alguns analistes, és Paco Madrid qui va inventar l'expressió Barri Xino per referir-se a aquell Districte cinquè de Barcelona.

Va provar fortuna en el món del teatre i del music-hall mentre feia cròniques als periòdics, va publicar novel·les i fulletons. En l'àmbit teatral, es va proposar construir un corrent anti-Terra Baixa pequè estava fart de què al teatre hi apareguessin aquells impensables pagesos honestos, amb barretina, porró i espardenya.

Sang a les drassanes és una obra contundent, d'una prosa àgil que resulta fascinant. A mig camí entre la novel·la i la crònica periodística en negre, retrata aquells baixos fons barcelonins amb una audàcia que avui és inimaginable. Locals de putes, pistolers de la patronal i anarquistes terroristes, confidents policials i policies corruptes (o corruptors), orgies d'invertits (sic), venedors de cocaïna, acadèmies de lladres i carteristes i captaires, borratxos, idealistes que imprimeixen fulletons i volen redimir prostitutes.

Retrat de Catalunya en penombra

El procés independentista (del qual no n'he escrit res durant mesos) em genera, fins i tot, algunes idees optimistes. Celebro especialment que la iniciativa hagi desbordat la dinàmica burocràtica i narcòtica dels partits polítics i la nomenklatura funcionarial, i que hagi retornat una bona part de la consciència política als carrers. Quan dic carrers vull dir persones, ciutadans i ciutadanes. Fins i tot persones que escriuen en blogs i que ara assoleixen influència. Tot i ser conscient que influenza vol dir, també, malaltia infecciosa. 

Respecte de tot això canvio de parer tan sovint que fins i tot crec que estic viu.

Des de la penosa Transició, jo diria que mai no havia tornat a sentir que els ciutadans sabem que som l'únic subjecte vàlid de la democràcia, i que som molt superiors a la mediocritat mitològica dels diputats, regidors i assessors. Institucions, conselleries, departaments, administratius: una colla d'inútils caríssims que, per més inflats que tinguin els salaris, estan al servei del carrer però no ho saben fer. I després hi ha periodistes i tertulians. Ningú no s'escolta els escurçons mediàtics: ni Maruenda ni Rahola. Ningú no dóna crèdit a un diputat, sigui d'on sigui. N'estem tips, i tothom sap que se'ls acabarà aviat el xollo.

Quan el pobre president parla de la voluntat del poble (Willen des wolkes) ningú no se l'escolta. Voluntat del poble? Au, vinga, Arturito, que això ja ho va gastar l'Adolfito.

Només desitjo: que aquest cop no ens entabanin com llavors de la transició. Que no hi hagi més Roca i Junyents ni més Pujols, tu ja m'entens.

Mai com ara no es parlava tant de política pel carrer. Ara es percep que cada gest que fem té un significat estrictament polític. La botiga on compro, els productes que hi compro i els que no hi compro, la llengua que parlo o que escric, la feina que faig, el banc on guardo els estalvis, allò a què destino els meus estalvis. Si compro una casa o no. Treballo per millorar la vida del poble o per millorar la vida dels rics. Treballo pels poderosos o pels obrers. O només sóc capaç de treballar per millorar la meva vida i la dels meus vàstags, per més cabrons i dèspotes que siguin.

El bar on faig el cafè, la marca de tabac que compro. Vaig a treballar en cotxe o en transport públic. El llibre que llegeixo, on compro la roba que compro, quin diari llegeixo i quin no llegeixo ni que em matin. Tinc principis ideològics? Què em diu la paraula ètica a mi?

El procés independentista em genera infinits dubtes i em mostra paradoxes terribles. I això no només és bo: és boníssim. El dubte és el millor indici de salut mental. Per què l'independentisme és tan poc autocrític? Per què fomenta un relat blanc (sense conflicte social, sense pobres i sense rics, sense guerra de classes) de la història? Per què obvia que els catalans vam perdre les úniques llibertats democràtiques de què mai hem gaudit com al 1939 i ho trasllada a 1714, quan aquells pobres catalans eren súbdits d'uns senyors feudals? Per què la casta funcionarial manté un silenci tan gran, entre covard i sepulcral: només pateix per si cobrarà a final del primer mes de la independència? O sap --amb fonament de buròcrata-- que potser no cobrarà fins passats tres, quatre, cinc mesos?

I altres dubtes:
Per què al barri de Can Puignener de Sabadell ningú no ha sentit parlar mai de la independència de Catalunya? És que allà no tenen orelles? O és que ningú no s'hi ha atansat mai per explicar-los que els desgraciats també són/som ciutadans? La Carme Forcadell... s'ha atansat mai a Can Puiggener?

Des de fa un temps (poc temps) visc més feliç. Fins i tot sento que el meu vot no és tan sols un vot inútil. De vegades sento que, en una Catalunya independent --i sense exèrcit, que Déu m'escolti!-- aconseguiríem algunes revolucions que s'esperen des de fa dos-cents anys, al país on els senyoritos no han trobat mai la guillotina que reclama el seu coll convergent i privilegiat. No crec que la burgesia del Passeig de Gràcia sigui capaç de controlar-nos, ni de posar ordre en un país d'anarquistes potencials.

Què dirien els patriotes catalans (o l'ANC) si les comarques de Lleida volen independitzar-se de Catalunya i reclamen un referèndum per a legitimar-ho? Diran que la unitat de Catalunya és indissoluble?

De vegades sento que cada petit gest que faig té un significat polític i molt més gran que jo, que sóc tan poca cosa. Escriure aquestes quatre ratlles. Baixar a comprar al basar dels paquistanesos i no a Casa Ametller, que fa trampes. No comprar Conserves Dani.

For us it was Heaven

La senyora, de nena va viure en una casa bona.

El 1911, el món on vaig néixer era ric i satisfet de sí mateix.

Una casa a Orpington. Amb jardí, mainadera i criades. El món li oferia privilegis i comoditats. I una bona escola, una d'aquelles escoles cares i prestigiades que hi ha per Anglaterra.

Hem de creure que va intuir alguna cosa lletja que sobrevola el món quan, a l'escola, la mestra va dir a les alumnes:
A veure noies, els vostres pares us han comprat llibres de text, els vostres propis llibres. Però mireu aquestes noies d'aquí, són també els vostres pares els qui els han pagat els seus llibres, i l'escola els en deixa alguns de segona mà, que elles hauran de mantenir en bon estat...

La senyora de la foto diu: a mi em semblava que aquelles noies eren a l'escola per la seva intel·ligència. No com nosaltres, que hi érem perquè els nostres pares tenien molts diners i ens havien pagat la matrícula. I em semblava molt poc cristià.

La senyora de la foto va voler buscar un cristianisme més de veritat, i finalment va voltar el món per a trobar la justícia i l'amor entre les persones. I si no hi era, per a construir-ho.

La senyora de la foto va ser una de les infermeres voluntàries que van venir a l'Espanya en guerra contra el feixisme. La noia de les trenes va ser infermera de guerra en una cova que feia d'hospital als ferits de les Brigades Internacionals que van venir a Espanya a combatre el feixisme.

A Espanya ens hi jugàvem el futur d'Europa, el futur del món.

La noia de la fotografia es va enamorar del soldat Robert, un voluntari alemany de disset anys. El soldat va morir als seus braços i llavors la noia va saber que la seva vida no seria mai més una vida corrent.

Les cendres de la noia de les trenes van ser escampades fa poc en aquella cova.

Ara, quan trepitgis la terra vermellosa de la cova sabràs quina terra trepitges, quina història és la nostra història, de què està feta. Robert ha retrobat els braços de Patience i s'hi caragola per a tornar-s'hi a adormir.

___________________

Els fragments estan extrets de:

Jackson, Angela, Para nosotros era el cielo, Ediciones San Juan de Dios, Esplugues de Llobregat (Barcelona) 2012

Aire brut (lectura 1)

Fa cosa de dos anys vaig obrir un bloc, La segona versió, on explicava les trifulques, dubtes i neurastènies que es passen quan s'intenta escriure una novel·la. Llavors, la novel·la duia el títol de La segona mort de Martín Marín. Llarguíssim i horrible -em van dir- pensa en una o dues paraules breus...

La meva idea era la següent: el blog m'obligaria a prendre'm seriosament la redacció i m'impulsaria a escriure.

Però en realitat va passar tot el contrari: el blog se'm va menjar el temps i les energies que posava en la novel·la. La va devorar. Una simple qüestió de mala gestió del temps i les energies?

Editorial Alrevés, col·lecció crims.cat, Barcelona 2013.

Fins que no vaig tancar el blog no vaig començar a escriure de veritat. Ara, finalment, la novel·la ha pres forma de llibre.

____
Aquest text és una forma de posar en dubte les bondats dels blogs i les seves funcions (en determinades ocasions). Però no seria just que m'oblidés d'agrair als seguidors i comentaristes d'aquell blog, que em van donar moltes idees.

Carmen Sarmiento va de colònies

A la segona planta de l'edifici abandonat trobo una inscripció. Està feta amb bolífrag punta fina, en lletra menuda i ben arrenglerada. La paret damunt la qual va escriure és enorme i està plena de grafits d'esprai o de retolador gruixut. I no obstant la petitesa, els ulls m'hi duen com per instint.
La cal·ligrafia sembla de persona gran, educada en la pulcritud. La dona va rebuscar dins de la bossa fins a trobar un estri que escrivís i va voler deixar un missatge. Això va passar a l'estiu de 2011.

Yo estuve en esta casa de colonias hace más de 30 años [...] Mi padre era ingeniero y consiguió dar trabajo a más de 200 personas [...].
Al capdavall signa amb la mateixa lletra polida: M. Carmen Sarmiento. A continuació hi afegeix la data.

A finals de l'estiu del 2013 plou tot el dia i tota la nit. L'aigua entra pels vidres trencats i, a la planta superior, penetra la teulada i forma grans tolls damunt l'enrajolat groc. Hi ha un aire fred que recorre les cambres de l'antiga casa de colònies per a fills de treballadors de la Fecsa. A l'ala nord, el sostre de palla i guix s'ha començat a desprendre.

Tanta aigua i oblit

Això era el Camp de la Bóta. Aquí afusellaven, de nits, els homes i les dones que no eren a la llista dels bons patriotes. Ara ja no passen aquestes coses, perquè ningú no registra els noms dels nacionalistes.
-No, no, segur que no, ja no passen aquestes coses... -diu una veu llunyana i envellida. O potser sí?

Això és el Camp de la Bóta, que ara disposa d'un port esportiu on hi sojornen iots de quinze metres, a la coberta dels quals es bronzegen els cossos bells amb el gintònic a mà. Vaixells de nacionalitats diverses i incertes, als quals ningú no els demanarà mai quina pàtria defensen.

L'aigua blava i tranquil·la bressola la calma del patrons, la xaica i la galledeta dels glaçons. Un peu, nu i brunyit pel Sol, juga mandrós amb una llimona que rodola. I finalment la fruita cau dins l'aigua amb un so dòcil. L'aigua mai no demana explicacions. És blava, freda i apàtrida per a tots.

Marc Moreno als Humanoides

En Marc Moreno, periodista i escriptor, es va convertir fa poc en editor.

L'entrevista és aquí:

http://humanoidesass.blogspot.com.es/2013/09/marc-moreno.html

Dones d'aigua

La història del meu poble no és tan petita com una llista d'efemèrides, oportunament escollides d'un imaginari sovint molt trampós. La història del meu poble no és una guerra entre dos reietons, en la qual el paper dels súbdits és anar a morir al camp de batalla per defensar la bandera del senyor de torn. El senyor crida aneu a defensar la vostra llibertat, però els súbdits morim pels privilegis del comte.

La història del meu poble s'ofega i es perd. Els esbarzers i les heures cobreixen la meva història i una tarda de finals d'estiu li faig una mirada trista.

La meva besàvia ja rentava roba, i la meva àvia i la meva mare i les seves tres germanes. Jo mateixa vaig començar a rentar mocadors als 11 anys i no vaig parar fins fa dos anys, quan ja en tenia 78. Així resumia Joaquima Botey la seva vida.
Els dilluns, de matinada, caminaven set quilòmetres fins a Barcelona per recollir la roba bruta a les cases de famílies acomodades, com el propietari dels magatzems El Águila, el comte Prim, Domingo Sert, els Bertran, els Vidal Cuadras… Carregaven els sacs a l'esquena i tornaven a Horta.
Després havien de separar la roba, marcar-la i passar hores i dies esllomant-se als safarejos amb les mans submergides en aigua gelada, lleixiu i blauet. El sabó s'elaborava a casa, aprofitant restes d'oli… Primer es feia la roba més neta, després, la més bruta.
A continuació tocava aclarir, estendre, plegar, repassar les peces, fer comptes i tornar la roba a les cases a Barcelona. Altre cop carregada a l'esquena. Set quilòmetres més. La meva àvia va morir el 1928 i el meu pare deia que havia mort 'morta de cansament', com molta gent.

Avui, mentre ressonen trompetes i proclames i s'agiten enormes banderes pels terrats, les herbes cobreixen lentament i amb dolor els safarejos, aquesta és la història del meu poble.

Cau la tarda, el sol s'amaga rere el turó del Carmel, l'aire du aquell inici de fredor que anuncia la tardor i el retorn dels fantasmes.

______________________
Les fotografies estan fetes al carrer d'Aiguafreda, al barri d'Horta de Barcelona.
(El fracaso bar és a Vilapicina)
El text citat està extret de l'exposició Qui té roba per rentar?