27 de des. 2013

Això no és el final


Aquest blog que llegies és mort. Els motius i les causes són llargs i espessos, m'avorriria explicar-los. Quan el comptador de visites va superar el númro 100.000 em vaig començar a preocupar: res digne no pot tenir tantes visites.

Si algú vol saber a què es dedica ara el seu autor, aquí hi ha un enllaç:



21 de des. 2013

Senza di te



Després d'haver-ho intentat uns quants cops, aquest blog acaba aquí la seva història i passa a la història.

El seu autor ha optat per l'assassinat i properament començarà un nou projecte sobre el relat breu.

Bona nit.

http://nigrasum2.blogspot.com.es/

18 de des. 2013

Procés d'anul·lació


Després de calcular el nombre de dies viscuts en aquest món, encara l'hauríem de multiplicar diverses vegades per a incloure-hi els nostres somnis, els dies dins de les nostres nits. S'hi haurien d'afegir diverses vides més, incloent-hi aquelles en què els morts continuen vivint i aquelles en què els vius estan morts, aquelles en les quals fets trivials com un somriure adquireixen una profunda importància i aquelles en les quals els esdeveniments més sorprenents no tenen cap importància.

I després aquelles que es tornen estranyes per poders sobrenaturals, i aquelles en què la màgia sembla quotidiana; aquelles en què fem de nosaltres mateixos i aquelles en què semblem ser una altra persona, aquelles on tot sembla terrorífic i malèfic i aquelles en què la indiferència és la única nota que sona, de principi a final.

Aquestes contradiccions fan que els nostres somnis semblin insignificants, i per això els ignorem en el càlcul dels nostres dies.

Però encara falten aquells somnis que esperen l'arribada d'altres somnis que els anul·laran. Són residus de somnis, els nostres dies foscos, que encara s'han de sotmetre a les matemàtiques. I el mateix ens passa amb els nostres dies de vigília. Molt pocs d'ells eviten quedar anul·lats per la contradicció, aquest procés d'anul·lació que actua sense parar mai.


___________________
Aquest text és el resultat de la traducció i adaptació lliures d'un relat de Thomas Ligotti (L'equació interminable) a Noctuario, Valdemar, Madrid, 2013.

Hi he trobat elements que responen a preguntes que em faig sobre la meva vida i els meus somnis (i els meus malsòns), i a coses que passen al meu voltant. Enmig de la tempesta nacionalista que ens obliguen a viure com si de sobte tots fossim un altre, o algú que somia el somni d'un altre, o algú que és delirat en el deliri d'un altre. I malgrat tot, segueixo pensant que Artur Mas és, tan sols, el personatge d'un malsòn que vaig somiar en una nit de coragror.

I malgrat no ser un sol·lipsista, sempre em queda el dubte de dubtar si la vida i el món no podrien ser el somni. El dubte més atroç és aquest: sóc jo el qui somia o sóc tan sols un somiat? Deu ser així com fins i tot dins del somni hi ha una versió somiada de la lluita de classes. Senyors o vassals fins i tot al fons de l'aigua del pou.

14 de des. 2013

No te vayas del sueño


Vivir un cuento de hadas,
blanco caballo,
a las puertas de la Alhambra
vamos llegando
dándonos la mano.
Tu me llevaste a la Alhambra
hace mil años.
Los dos fuimos por un sueño,
sueño encantado.
Tu eras princesa en la Alhambra,
yo tu fiel enamorao.
Tu paseabas y yo
con mis silencios te enamoraba,

Y era tu sueño
y tu paloma mía

volabas en sueños

No te vayas del sueño,
jamás despiertes
siéntate aquí conmigo
junto a esta fuente.

Ay que nunca llegue el alba
nos da miedo despertarnos,
ay que



Per escoltar una altra genialitat de El Lebrijano:
http://youtu.be/n3tbeReM4lI



13 de des. 2013

El referèndum

(Un conte de terror)


El timbre del telèfon quan sona de matinada sempre sona des de l'altra banda, des de les ombres. Vaig dubtar entre llevar-me a despenjar-lo o colgar-me infinitament sota les mantes.
-Vostè és el senyor Lluís B? -va fer una veu femenina i assèptica, habituada a desvetllar la gent- Hem trobat el seu número a l'agenda d'un cos, al bosc. El jutge demana que vingui com més aviat millor...

Feia setmanes que no plovia al país i llavors, de sobte, un enorme núvol negre descarregava una aigua furiosa i obsessiva, gairebé horitzontal, com agulles de glaç. No havia conegut mai ningú que visqués en aquella contrada, la comarca interior on no he estat. Per por de perdre la concentració vaig sintonitzar  una emissòria de notícies a la ràdio del cotxe. Tot i que no li prestava gaire atenció vaig comprendre que parlaven d'unes votacions, un referèndum que devia semblar molt important a unes veus velles que tertuliejaven. Tenien un debat ple d'eufòria que no acabava de comprendre. Jo seguia donant-li voltes: un cos al bosc, una agenda amb el meu nom, aquella comarca desconeguda.

Vaig deixar l'autovia en un sortida tortuosa i de seguida vaig entrar en un bosc de cedres altíssims, que ballaven una dansa lenta i tenebrosa. Molt de tard en tard es veien els vestigis de velles masies enrunades i camps de conreu abandonats, habitats per esbarzers de mida gegantina. A la ràdio, les veus es van interrompre bruscament. Tan sols sonaven peces del romanticisme folclòric. No sóc melòman ni tinc coneixements musicals, però eren la mena de peces que he sentit radiar quan anuncien un gir funest de la fortuna.

Al poble no es veia ningú pels carrers. La pluja els deu haver foragitat a tots cap a cobert, vaig pensar. L'aigua feia lluir centenars de cartells enganxats a les parets, amb enormes si de color negre o no de color vermell, entre símbols i frases heroiques d'una èpica remota. Tan velles i cansades semblaven les parets com vetustos els eslògans. L'edifici de l'escola, que deurien haver clausurat anys enrere, era cobert de líquens i proclames, i dibuixos d'antics guerrers medievals devorats per les molses.

-Gràcies per venir, però ara no podem estar per vostè, comprengui-ho -em va dir el secretari del jutge- Estan passant coses molt importants, estem fent història.

Em vaig instal·lar en una casa que llogava habitacions, als afores. Vivia damunt la botiga de queviures i foteses d'un paquistanès cansat de viure que somicava tot el dia i recordava el seu país perdut. Ens vam fer amics, amb els anys.

I malgrat el temps viscut a la comarca ignota, mai no vaig ser capaç de descobrir els fets trascendents que havien alterat la història, ni què preguntava el vell referèndum. Ni tan sols quin resultat havia donat. La vida passava i calia menjar, dormir, pagar la pensió, escoltar la melanconia del meu amic. Cada dia rebia un nou ajornament del secretari del jutjat: sempre hi havia qüestions importants a resoldre. El secretari solia usar termes dissuassoris com ara essènciamagnitudcabdalprimordialpàtria i destí. Tenia un exèrcit de mots per a fer-me entendre que la meva necessitat era molt minsa, barroera i egoïsta. Recordo que un cop em va dir: en un moment d'emergència nacional, vostè voldria aturar la història per parlar d'un cadàver.

A la taverna del poble solien riure's de mi. Els parroquians trobaven còmica la meva espera, la meva bona fe. Em van insinuar que aquell mort antic que havien trobat al bosc era un poca-pena que no importava a ningú. Però qui era? Qui era? insistia jo, i ells reien de gust: Vés a saber, un guillat, una meuca, un captaire, un emigrant. Un pobre diable, un no-ningú, una gitana rumanesa, un orat, un alcohòlic. Una perduda, un bala perduda, un perdulari. Jo no podia acceptar-ho: m'era impossible decidir que havia perdut mitja vida en aquell llogarret i per un no-res.

Quan ja em sentia vell i fatigat vaig comprar una agenda a la botiga del paquistanès, que regentava el seu fill després que morís son pare, el melancònic. Hi vaig escriure tan sols el meu nom i el meu telèfon i me la vaig endur al bosc. Em vaig ajeure al seu costat i vaig esperar que la pluja amainés, que escampés el núvol i que el cercle daurat es clogués sobre meu.

9 de des. 2013

L'argument emocional

una petita resposta a Seamos razonables, de Victòria Camps



Sempre he trobat dificultats per a parlar de les coses mirant-les de cara o amb ulls científics i objectius, i molt sovint he recorregut a la metàfora, la hipèrbole o fins i tot la parabòla. Fins i tot en petites qüestions domèstiques. Aquest dèficit em deu haver dut a escriure ficció, penso de vegades: una simple qüestió de disposició mental, qui sap si una determinada estructura de les neurones.

El cas és que no dec ser l'únic, perquè en el debat sobiranista català -per posar un exemple- trobo enormes argumentacions més aviat literàries: des de la poesia lírica a l'èpica, sense oblidar-se del rococó. Molt sovint llegeixo que l'èxit mediàtic i popular de l'independentisme es deu a la seva enorme capacitat de connectar amb les emocions i de crear espectatives il·lusionants (o il·lusòries, suposo). El món té una explicació cientifica que no l'acaba d'explicar mai, i per això devem necessitar el complement poètic des de temps immemorials. Lamento molt que Wittgenstein no sigui entre nosaltres, perquè intueixo que ens diria coses molt interessants.

En sentit contrari, veus molt autoritzades diuen que l'independentisme cau en el pou de les emocions mentre que el federalisme té la innegable solidesa de la racionalitat. En aquest debat llegeixo un bon article de Victòria Camps, que en sap molt. Crec que té raó en tot allò que argumenta, però en reivindicar la raonabilitat abandona el territori de les emocions, el cedeix gratuïtament. Quan em demano quantes decisions importants he pres al llarg de la meva vida basant-me en la raó o en la racionalitat me n'adono que són poques, i que la major part dels cops l'ús exclusiu de la racionalitat m'ha dut als errors.

Ens enamorem de persones i d'idees, i tendim a buscar, a posteriori, raons que ho expliquin. Però a mi no em sembla racional buscar raons.

Entre les raons que em fan sentir federalista -per continuar en aquest debat- hi ha alguns elements racionals i la raonabilitat, però crec que em cal dir: que també hi ha motivacions estrictament emocionals, passionals i estètiques. I em sembla oportú explicar que el meu federalisme no es deu tan sols a una avorrida reflexió seriosa, assenyada i caparruda. Dit d'una altra manera, per raons que desconec m'emociono cada cop que veig el Novecento del Bertolucci i em vaig deprimir en veure el Braveheart de Mel Gibson. Em posa la pell de gallina el relat sobre la solidaritat internacional que exposa Angela Jackson a Preludi de la darrera batalla, em fa plorar La lengua de las mariposas. Em commou fins a les entranyes El maestro que prometió el mar i m'omple de dubtes la Notícia de Catalunya de Jaume Vicens Vives.

Em remouen les entranyes l'Albert Camus de L'estranger i El corto verano de la anarquía del H.M. Enzensberger. Les memòries d'Azaña i la tomba de Machado a Colliure. Vibro amb ¿Por quién doblan las campanas? tot i que no és una gran peça. Em fascinen la fantasia de La guerra del fin del mundo -per més que sigui controvertit el Vargas Llosa-, El viatge a Icària de Cabet, Els de Barcelona del Kaminski. I en general, totes les ficcions obreristes, internacionalistes. M'agraden els discursos tan poc racionals del Comandante Marcos i les visions del Che.

Em vaig enamorar de Carlos Fuentes a partir de Gringo viejo. És la història d'un home que decideix que, posats a morir, val la pena fer-ho per una causa justa que no tingui res a veure amb el lloc on vaig néixer. Contradictori i irracional, sí, tant com humà.

Em vaig avorrir solemnement amb El coronel Macià, m'horroritza The Birth of a Nation i m'espanten els articles de Sabino Arana. Les fantasies (o els deliris) patriòtics de Jordi Bilbeny i la seva Nova història em dibuixen un neguit inquiet als llavis. I més encara quan veig que ha rebut la benedicció urbi et orbe del petit sàtrapa pseudo-democràtic Jordi Pujol.

Recordo que, quan era un adolescent, el meu pare em va dir que algunes opcions polítiques es defensen des de la passió, i no es referia a la independència si no al conflicte social (allò que abans en deien lluita de classes). Em pregunto si aquesta aportació va ser rellevant en la conformació de les meves idees actuals, si només és el record d'una anècdota.


Sigui allò que sigui, em sembla que ho he de dir i ho he de deixar per escrit: en el territori del meu imaginari i de les meves emocions hi ha una visió del món en què la península ibèrica és una federació de pobles que es troben, dialoguen i cooperen. M'emociona pensar així.

7 de des. 2013

Mare i pare, Catalunya i Espanya


Els anys passen i el temps s'accelera. Quan m'apropo a la riba de la cinquantena tot ha esdevingut relatiu. Fins i tot el jo i les seves raons es dissolen, com en aquella fantasia filosòfica de Plotí, el deixeble de Plató que potser va prefigurar el cristianisme. Les ànimes es dissolen en un núvol un cop s'han alliberat del cos. Jo sento com l'ànima comença a dissoldre's ara, en un desig prematur.

A poc a poc no sé qui sóc ni recordo bé qui vaig ser. Perdo les raons que podrien justificar-me, només em reconec en emocions i en somnis. És quan somio que sé. Ja no m'identifico amb el dibuix pitagòric de l'espiral matemàtica de la galàxia a la qual -diuen- pertanyo. Alguna cosa em diu que vaig sorgir de la caòtica nebulosa d'Orió.

El meu pare em va generar emocions molt contradictòries, no m'hi entenia perquè em semblava una persona rígida, dogmàtica i massa ideològica. La meva mare era tota emoció. Durant molts anys no vaig poder acceptar que aquelles dues persones s'haguessin unit. Que m'haguessin engendrat m'era inacceptable: quantes fantasies vaig tenir en què imaginava que jo era un fill bastard, adoptat, robat, recollit, caigut del cel.

El meu pare va militar en un partit de l'esquerra marxista i nacionalista durant el franquisme que es va dissoldre quan van arribar les primeres eleccions democràtiques després de Franco, a les quals no va votar-los ni tan sols la militància. Alguns dels seus socis van integrar-se al partit socialista i d'altres al nacionalisme burgès. El meu pare va prendre una decisió que jo no vaig ser capaç de comprendre: es va afiliar a les dues bandes. Em va semblar horrible.

I no obstant tot això, jo després he estat afiliat a opcions diverses i tal vegada contradictòries. Mai al nacionalisme, és clar. Però sí al socialisme, el comunisme i l'anarquisme. De vegades alhora, de vegades successivament, com l'adúlter o com el qui canvia de parella sexual durant una orgia. La vida és tan breu...! Vaig creure en el cristianisme comunista mentre afirmava que els cristians haurien d'haver estat devorats pels lleons del Colisseu mentre hi érem a temps.

Tot sovint penso en Sigmund Freud. Quin embolic, mare meva! La meva mare era molt catalanista i molt emocional, i molt cristiana. Però de vegades també em deia que si la classe obrera no lluitava unida ens guanyarien els fatxes...

Ara ja només penso que la vida que em queda només té sentit si passa enmig dels altres. Tota la resta és un soroll insofrible.

___________
El video que encapçala el post es va publicar fa mesos en aquest blog sota el títol María Mercedes se va pa Kamchatka.



5 de des. 2013

Disparen bales per matar el mar


Antoni Benaiges era un mestre d'escola que, el 1934 va ser destinat al poble de Bañuelos de Bureba, aprop de Burgos. Benaiges creia en la pedagogia de Freinet, que aleshores deuria ser l'avantguarda pedagògica del nostre món.

El mètode (del qual avui encara se n'apliquen tècniques i processos) es basa en una educació activament participativa i en una divertida aplicació de la impremta a les aules. Perquè la impremta no és -tan sols- una tècnica per a reproduir textos. Célestin Freinet, mestre rural, va rebre un tret al pulmó durant la Grande Guerre.

Benaiges havia nascut a Mont-roig del Camp i un dia els va prometre als seus alumnes burgalesos que els duria d'excursió a veure el mar. Mentre els nens i les nenes somiaven aquell viatge fins al mar tan llunyà, algú va anar a buscar el mestre -una nit. Se'l va endur per la carretera que puja als Montes de la Pedraja. Pedres altes, ermes i blanques des d'on es veu l'àmplia meseta on de vegades somio que jec, esquelet, al voral d'una carretera. No fou fins a setanta-quatre anys més tard que es va descobrir el seu cos i un casquet de bala. Una bala -menuda com un insecte- que es va interposar en el viatge dels nens de Bañuelos fins al mar. Un mar que, de sobte, s'havia fet més llunyà. Terriblement més llunyà.

Antoni Benaiges, el mestre que va prometre el mar

El dia 25 de juliol de 1936 algú va disparar una bala en un revolt d'una carretera secundària que du a Villa Franca de Montesdeoca. El cos del mestre rural va desplomar-se dins del sotabosc. El mar, el mar, quina olor de salabror que sento, Céléstin Freinet, les impremtes escolars, salabror i olor de llapis i pupitre, Mont-roig del Camp, com es veu la lluïssor de la mar, mare meva, com es veu la lluïssor de plata de la mar des d'aquí, mare meva...

Mai no sabrem qui fou l'home de la pistola. Un feixista convençut? Un pobre assassí? Què pensava, què sentia abans o després o en l'instant de prémer el gallet de l'arma. I què deuria pensar mentre desfeia el camí cap a Bañuelos enmig de l'enorme nit espanyola on encara somiem? Veig una formiga solitària i abandonada sota la lluna de plata. Se m'acut un vers sobre les formigues del García-Lorca però no el sé citar. Queda tant de camí fins arribar a casa i colgar-me sota la manteta...!

Això seria una bona peça de la literatura d'aquest país, que sempre té un aire de novel·la negra te la miris per on te la miris. Sento un eco, de secà i de pols. Pretenia matar el mar la mà de l'home? Algun d'aquells nens i nenes va arribar-se fins al mar algun dia al llarg de la seva vida? I si així fou: va pensar en el mestre que li havia promès el mar?

Jo sé que sí. No és una qüestió de fe: és una certesa.

_____________
Des de fa un temps hi ha diverses iniciatives per recuperar i dignificar el mestre rural Antoni Benaiges. Hi ha documents per als qui sentin curiositat o interès, malgrat que estem vivint una temporada en què tanta gent (culta o àdhuc intel·ligent) vol fer-nos creure que les classes populars espanyola i catalana no tenim res en comú, i pretenen desfer totes les col·laboracions i totes les cooperacions, perquè això deu afavorir els seus interessos.

http://vimeo.com/80029214












2 de des. 2013

Orgull català



Quantes vegades no m'he llevat neguitós i entressuat, tot just a trenc d'alba, amb l'horrible sospita de creure que sóc un personatge secundari del 1984 d'en George Orwell? Em trobo els llençols enganxats a la pell, el ritme cardíac alterat i aquella desagradable sensació de sequedat a la boca que precedeix l'infart...

De vegades el poder és inabastable, incomprensible. Com els designis de Déu. Les fotografies del president adquireixen un inquietant to èpic i mitològic, mescla de líder polític i religiós. Se'l veu avançar quasi gloriós entre núvols d'estendards com en una batalla de Kurosawa. Sonen himnes en boca de trompetes disposades a abatre Jericó. L'horror, l'horror, mormoro de matinada com un Kurtz de províncies, petit i atemorit. Mai no sé si aquest president és real o producte dels deliris. O del somni.

M'assereno després de rentar-me la cara i fregar-me les dents amb el raspatllet Deliplus by Mercadona. Ara em sento molt més bé. La premsa em recorda que el president català és de visita oficial a l'Índia en companyia de trenta empresaris catalans. Llavors recapacito a poc a poc i em dic a mi mateix que el president només és un home com jo. Que deu estar sol i avorrit en un hotel espantosament kitsch de Nova Delhi. Deu haver-se llevat atordit per l'espectacle bollywoodià de la vetllada anterior, i deu haver pres un llapisset i un paperet que es va dur des de caseta. Se sentia inspirat per la melanconia dels emigrants.

Es va posar a fer uns gargots, maldestres com els d'un home normal. Com jo els faria. Li balla una frase pel cap: em sento orgullós del meu país. I és comprensible: tan lluny dels seus, en un país tan estrany i eixordador com aquest, el tròpic escandalós, els cossos gairebé nus, el curry... Enllesteix els gargots i crida l'Assessor número 32 (un homenet amb aspecte d'escolà de Montserrat).
-Què et sembla, Assessor número trenta-dos?
-Em sembla senzillament brillant, Moltíssim Honorabilíssim -respòn el subordinat amb una cadència musical que recorda el primer compàs de la Santa Espina.
-Envia-ho al Quico, a veure si se li acut alguna campanyeta...

Tot fa témer que la culpa és de l'Assessor número 32 (i cal dir en defensa del pobre Assessor 32 que també se sent atordit i desbordat per les olors i els colors de l'Índia, per les ballarines plenes de lluentons que anit li van refregar els vels a un pam del nas). Envia el fax, i hi afegeix una nota al peu: El President diu que cal fer una campanya amb aquest eslògan i aquesta imatge. Immediatament.

Estic gairebé convençut que aquesta és la seqüència correcta dels fets, i que només he necessitat asserenar-me una mica i prendre dos cafès per a comprendre-ho. Sí, ara em sento molt més bé.

Mentre camino cap a la feina (un altre dilluns fred i humit!) recordo una frase recent del Muñoz Molina, un escriptor a qui admiro d'ençà de Beltenebros: sentir-se orgullós del lloc on s'ha nascut és com sentir-se orgullós de tenir dues orelles. Mentre avanço decidit i sense deixar d'aguaitar el rellotge, em demano a mi mateix què em podria fer sentir orgullós de ser català. Quan ja duc una bona estona treballant, recordo de sobte que en Joan García Oliver va morir a Guadalajara, Mèxic.

______________
Nota: aquest és un text breu en tots els sentits i que narra una situació penosa amb humor blanc, però un altre autor ho ha expressat amb humor negre: http://www.caffereggio.net/2013/11/30/sanidad-o-1714-de-gregorio-moran-en-la-vanguardia/

28 de nov. 2013

Una altra història de Catalunya


Aquesta és una història petita, la història del ciutadà Miquel A. B. Tot i que en realitat només és la història d'un petit periode de la seva vida que, finalment, és també el definitiu. Rellegeixo sovint les seves memòries, que guardo entre els meus llibres. Es tracta d'un text llarg, escrit quan l'autor sap que s'apropa el final i sent la necessitat d'explicar i d'explicar-se, tant a sí mateix com a les persones properes. Sap que no els tornarà a veure i que la seva veu només els arribarà a través d'aquesta lletra menuda.

Miquel AB es va implicar molt aviat en política: vivia la joventut sota una dictadura militar i allò li resultava intolerable. Tenia diversos ideals pels quals volia lluitar, i buscava la llibertat, la igualtat, la justícia. En aquell temps convuls, un partit nacionalista i independentista de Catalunya va ser capaç d'oferir esperances i il·lusions a la gent jove que, com ell, somiaven en un món millor. En algun instant, Miquel AB va dir que aquest món millor potser no el veuria amb els seus ulls, però que era necessari construir-lo per als fills i per a les generacions que vindran.

El temps que li va tocar de viure fou un temps convuls i violent. Les circumstàncies van fer-se extraordinàries a gran velocitat, els canvis eren radicals i bruscos. Tant fou així que, encara molt jove, Miquel AB va trobar-se amb un càrrec polític a les mans. Entre les línies de les seves memòries llegeixo els dubtes i els temors, i una sospita silenciosa: potser no està preparat per a aquesta feina. Tots són molt joves i la realitat és esfereïdora: la violència augmenta, la tensió social esclata als carrers de Barcelona. Una part dels independentistes s'adonen que cal unir-se amb els col·lectius que lluiten per la llibertat en majúscula, i fer front junts als qui la volen robar. Miquel AB explica en una de les pàgines de les seves memòries que ha decidit contactar amb els sindicats de l'esquerra i amb els socialistes. No és una suggestió: allà on poques pàgines enrere parlava de Catalunya ara parla de democràcia. En algun instant que no explica, deu haver intuït que la llibertat del poble català no pot deslligar-se de la llibertat dels pobles. Lluitar per l'alliberament nacional s'ha transformat en lluitar per salvar la democràcia, la justícia i la igualtat entre les persones que habitem el món. Mentre Miquel AB fa aquest viatge dintre seu, han començat a esclatar les bombes.

Poques pàgines més endavant Miquel AB narra uns fets que l'han trasbalsat: s'adona que a Catalunya i entre gent que havia sentit propera hi ha persones que, malgrat afirmar que estimen Catalunya, s'han passat al bàndol contrari. Mentre Miquel AB decidia anar-se a trobar amb els sindicats i els partits de l'esquerra, d'altres havien començat a pactar amb el feixisme. Això passa molt poc abans del final. Ja és tard. Perquè poques planes més endavant, Miquel AB fuig de Barcelona en una motocicleta robada mentre per la Diagonal entren les divisions de Franco.


[Miquel A.B. és el meu avi matern, que va morir en un camp de refugiats republicans vora Montpélier el gener de 1941. Afiliat a ERC, en començar la guerra va ser nomenat Comissari Polític de la Presó de Montjuïc, càrrec que va tenir fins al darrer dia del govern democràtic, pel gener de 1939. A les pàgines de les seves memòries s'hi llegeix la tristesa i la por, però també el convenciment que la lluita pel progrés sempre és necessària i sempre té sentit. Potser per això va buscar acords i col·laboracions amb tota mena d'organitzacions progressistes, des de la CNT al PSUC. Mai no he sabut per quin motiu el partit on va militar i pel qual finalment va donar la vida no ha fet cap gest envers la seva memòria o la restitució de la seva dignitat, que la seva vídua va necessitar. Em costa comprendre perquè -en canvi- tot sovint ERC homenatja, anomena i reivindica la figura d'alguns dirigents de la seva mateixa època que van establir contactes amb el partit nacionalsocialista de Munich o amb els dirigents feixistes espanyols, per a oferir-los un pacte: aliar-se amb el feixisme a canvi que aquest deixés Catalunya al marge de la guerra i en facilités la independència].


26 de nov. 2013

Una història catalana


Escric aquestes línies un vespre fred de tardor, avui és vint-i-sis de novembre. Per què tant de novembre a la meva vida? Vaig néixer en un dia 30 d'aquest mes, i un dia 20, onze anys més tard, va morir el dictador feixista. A la meva vida afectiva el novembre també hi té dates cabdals, i sempre ha estat un mes de canvis. En un 30 de novembre va néixer Mark Twain, i en un altre va morir Oscar Wilde.

El 16 de novembre s'ha commemorat la data en què es considera que va acabar la batalla de l'Ebre, ara fa setanta-cinc anys. El 16 de novembre de fa setanta-cinc anys les tropes feixistes van vèncer la darrera resistència de l'exèrcit democràtic, van creuar el riu i en pocs mesos aquest dolorós territori va entrar en una de les èpoques més fosques que hem viscut. Tan fosca fou que de vegades encara veig ombres i bubotes d'aquell temps pel carrer, com si fossin d'avui.

En un dels escenaris de la batalla es va posar una placa commemorativa. S'havia anunciat l'assistència del senyor Artur Mas a l'acte. Però el senyor Mas no hi va anar. Segons diu el comunicat oficial, Mas no hi va anar perquè plovia. M'ha vingut a la memòria (històrica però només personal) la imatge de Mas en un partit del Barça en què plovia una pluja gèlida, insistent. L'home, embolicat en un abric impermeable, alça el mentó on llu un somriure generós i satisfet, prova de la seva honorable bona forma, envejablement resistent als elements naturals, quasi mitològica.

Però en realitat no m'interessa gaire narrar les anècdotes que relacionen el senyor Mas amb la pluja freda. Ni tampoc sóc un bon comentador de la política, ni un cronista hàbil dels girs argumentals que practica l'home de la Plaça de sant Jaume. Si en sabés, podria plantejar-me algunes hipòtesis interessants per escriure un bon article:

  • Podria ser que Mas no anés a l'Ebre perquè aquella guerra fou una guerra espanyola?
  • Podríem pensar que no hi va anar perquè no té ganes d'homenatjar uns pobres perdedors?
  • Podríem sospitar que Mas sent alguna simpatia per les idees polítiques, socials, religioses i econòmiques del bàndol vencedor?
  • Podria ser que aquest home patís de reuma, senzillament, i que evités la pluja per prescripció mèdica?

Però finalment desisteixo de les hipòtesis i la reflexió política. No sóc un periodista, i ho dic tal com raja: a mi m'agrada que en Mas no hagi anat a commemorar el final de la batalla de l'Ebre, perquè la seva presència allà em semblaria un acte proper al sacrilegi. Tot i que tmpoc no sé parlar de qüestions sagrades, no puc evitar pensar que Mas podria representar, en bona mesura, la classe social i els interessos que van creuar l'Ebre fa setanta-cinc anys i van avançar solemnes vers Barcelona, després d'haver arrasat, cremat i exterminat Espanya i la meva classe social.

21 de nov. 2013

Trànsit de Saturn



La casa pairal dels Bosch amenaça ruïna, i vostè ens consta com el darrer descendent, va dir la veu a l'altre cap del fil. Em sorprenia que de tants quilòmetres enllà arribés així de clara. Podia entreveure perfectament la dona d'uns cinquanta anys, rodona de cos i amb els cabells ondulats, tenyits de color violí.

El meu avi va néixer en un poble petit i llunyà, d'on en va emigrar molt jove. Va llençar els records i la clau de la casa per anar-se'n a la ciutat. Això és, gairebé, tot el que jo en sabia. El pare mai no va sentir cap interès en tornar, perquè tampoc no volia saber gran cosa de l'avi i mai no li vaig preguntar les seves raons. Quan jo vaig néixer, el poble de l'avi era tan lluny com si fos en un continent engolit per l'oceà. I ara, de sobte, aquesta veu el fa emergir en una tarda de pluja i ràfegues de vent que esquitxen els vidres de casa, en aquesta ciutat avorrida i sòrdida on he anat a viure.

Només puc venir en cap de setmana, m'excuso. Ella m'informa amb molta correcció: si la casa es desploma i fereix algú, les responsabilitats civils o penals... D'acord, dic. M'espanten les distàncies i no m'agrada conduir de matinada...

Vaig prendre la bifurcació errònia després de la capital de la comarca, i el viatge es va fer encara més llarg. El terreny s'eleva i les parets de roca eriçada d'esbarzers s'apropen massa a la carretera polsegosa. Els arbres dels boscos semblen cada cop més enormes, i els arbustos assoleixen una exhuberància que no he vist mai enlloc. Els camps sembrats es fan escassos i raquítics (distingeixo antigues plantacions de vinya davall la malesa). Les masies, disperses i solitàries, tenen un sorprenent aspecte uniforme de senectud, brutícia i ruïna.

Quan arribo al poble ja és fosc. M'aturo davant de l'adreça. La façana es vincla endavant, com un cos ferit de mort o una fera que s'abat damunt la presa. No he aturat el motor, me la miro a través del vidre. No en vull saber res però finalment no em queda cap més remei que entrar-hi si vull passar la nit a cobert: al poble no hi ha ni una mala fonda, ningú no lloga habitacions als desconeguts. La secretària de l'ajuntament em dóna la clau i m'emplaça a demà, a mig matí. La dona no té cinquanta anys ni el cabell ondulat ni tintat de violí. És eixuta, seca, albina. Ara recordo els cabells massa blancs de l'avi, les pestanyes clares i aquells ulls blau gris.

Em desvetllo a trenc d'alba, amb una llum morada. Jec en una màrfega que fa olor de florit i de pena. Atanso una mà vers la tauleta de nit, corcada i renegrida. Busco el rellotge. I llavors algú o alguna cosa diposita el rellotge a la meva mà. He arribat al lloc que sempre he buscat.

_________
El text inclou un paràgraf adaptat de H.P. Lovecraft, extret de la primera plana de L'horror de Dunwich.

20 de nov. 2013

Bilitis, banda sonora




Una barca de pesca damunt la platja de Portlligat du un adhesiu: Bilitis. Podria ser l'anunci d'una antiga discoteca difunta, un logo vagament inspirat en el patètic Bocaccio dels burgesets. Potser és un bar d'aquests on ara viuen a força de mojitos. Potser d'aquí a tres anys descobriran el cubalibre.


El meu germà, que és home de moltes inquietuds culturals, va descobrir la música ambiental i l'electrònica: a ell li dec haver descobert Tangerine Dream, i mai no li estaré prou agraït. Em pregunto si jo, a canvi, li he permès descobrir res que ell no hagués descobert abans. Em temo que la resposta és no.

Bilitis em va fer descobrir que al planeta Terra hi ha un fenòmen anomenat homosexualitat femenina, perquè fins llavors jo només sabia que hi havia els mariques, a qui el meu pare anomenava de forma hiperbòlica i amb temor, perquè tenia dos fills mascles. Un cop em va dir prefereixo tenir un fill fatxa que no pas maricón. Li ho perdono: a l'horitzó d'un pare ibèric de mascles ibèrics sempre se li apareix el maleït vaixell pirata de la nau gai.

Ara recordo els acords simples de la banda sonora i de sobte me n'adono que vaig néixer i créixer en un temps trist. Aquesta vella barca damunt la sorra, coberta de pinassa.



18 de nov. 2013

Assaig sobre la fragilitat de les pedres


-Sempre et recordaré... -va pronunciar entre somics, i es va colpir la clepsa pròpia amb el puny, per demostrar que allò que tenia dins del crani era tan sòlid com una pedra. En aquell instant, sobre la platja, se sentia convençut que els records són immutables i duríssims, minerals.

[El sol d'hivern no aconseguia traspassar els núvols de malva i gris damunt l'horitzó de la mar, amb esquitxos rosats i taronges en els ullets que se li obrien, dispersos entre el vapor.]

L'olor d'una cafetera aprop li va girar el cap, guiat pel nas. Un fanalet d'ambre il·luminava els quatre clients fumadors que fumaven pelats de fred al porxo, primera línia de mar en diuen. Un d'ells s'havia dut la tasseta de cafè, pipava i xumava amb un ritme lent, com de rèquiem. Va pensar en aquella peça incòmoda, el Bolero del Maurice: mai no havia pogut decidir si el Bolero era una genialitat o un esguerro sobrevalorat, com l'Adagio del Tomaso.

-Sempre et recordaré, no ho oblidis mai! -va repetir- Ara torno, no marxis, però és que necessito un cafè amb urgència, m'adormo...

Va caminar cap al local i abans d'entrar-hi es va girar: va veure com seguia buscant petxines arran de l'aigua.

Va entrar al Casino del poble, va demanar un cafè i va fullejar el diari tacat de croissant que dormia damunt del marbre del mostrador. L'Artur diu que tot va bé i per a demostrar-ho fa una metàfora marinera amb timons i vents de garbí, a La Gomera filmen un remake del Moby Dick del Huston, el Pere diu que no vol més enganys, una nena de les Filipines pregunta on és la seva mare. L'huracà tenia tanta força a Tacloban que les conquilles de la platja van volar i, convertides en projectils, van matar la gent. Com bales.

Va engolir el cafè amb dos glops per sortir aviat i ajudar a recollir les caragolines. Però la platja era buida. Es va entretenir en recollir pedres negres, confiant que mentrestant tornaria i es retrobarien. I tres hores més tard resseguia el passeig marítim i les caletes, però no hi era. A migdia va atansar-se a la comissaria de policia per denunciar la desaparició.

Una agent rossa i distreta el va ajudar a omplir un formulari. Era rossa de camamilla i ulls aigualits. L'agent va preguntar-li perquè duia pedres negres a la mà i no va saber què respondre. La policia sempre intimida. Ella va alçar una cella (la dreta). Va pressuposar que calculava si la dimensió d'aquelles pedres seria suficient per fer mal, llançades amb prou força.
-Ara caldria fer la descripció física de la persona desapareguda -va remugar- Estatura i pes aproximats, color dels cabells i de la pell, peces de roba que duia, calçat, característiques especials...
-Característiques especials?
-Pírcings, tatuatges, etzètera.
-Pírcings...? Em penso que... -es va aturar un instant dintre els records.

Es va adonar que no podia dir res. Impossible. Hi havia algú allà, a la platja, ho juro per ma mare, jo li vaig dir vaig a fer un cafè i ara torno però no podia dir com, quan, què. Les pedres que duia a la mà s'havien desfet amb l'escalfor de la pell, i entre els dits degotava un fluïd dens i lleu alhora, com de cera d'espelma votiva.
-Què és...? -va protestar l'agent dels ulls blaus- No es pensi que això es pot quedar així, ho haurà de fregar vostè mateix.

14 de nov. 2013

Mail delivery failed




El dia 12, després de quatre hores tancat a la biblioteca pública llegint les memòries d'un exiliat de la guerra, vaig demanar un ordinador per enviar la ressenya a un amic. La connexió era terriblement lenta, s'interrompia, em va obligar a reiniciar l'equip un parell de vegades.

A través de la finestra vaig veure com queia el sol, s'ataronjava la tarda i després malves i violetes. Finalment la nit. Un cop de vent inesperat va fer espetegar una finestra, la bibliotecària es va alçar corrents i de sobte vaig sentir l'impacte d'una enorme bola de llum blanca contra el rostre i el pit.

És molt probable que deixés l'ordinador engegat, amb el servidor del correu obert. Aquesta és l'explicació que he trobat fins ara. Altrament no m'explico perquè l'endemà hi havia aquest missatge al meu correu:

Mail delivery failed

I a continuació, el text rebutjat. Un text que jo no he escrit mai.

Mare, per què em vas parir en aquest país? Tu estimaves el país, em penso, però sabies que era un país mesquí i més encara després de la guerra que van guanyar els botiguers. Vas estimar el país que et va maltractar d'entre els països on vas poder escollir de viure. Però jo no puc estimar el país que et va maltractar, mare, jo no puc. Jo només puc odiar aquest país de gent roïna. Mare: què em vas fer? Quina estranya herència em vas deixar, mare: sóc jo els qui he de dir que és una merda de país, sóc jo el qui ha d'emigrar?
Hauries pogut escollir França o Mèxic, però vas escollir la misèria. Els fills i els néts dels soldats republicans no hi pintem res, al país dels senyoritos, i tu ho sabies. Jo crec que ho devies saber.
Vas imaginar que jo podia reformar el país? Vas pensar que els teus fills eren super-homes? En què pensaves?
Tu sabies que, finalment, el teu fill faria allò que tu no vas fer: marxar. Marxar molt lluny i no pensar mai més en aquesta merda de terra. Deuries pensar en allò que pensa qualsevol mare des de la mare original africana: que els fills marxin i oblidin. M'ho podies haver explicat en algun moment. No ho sé... tal vegada ho vas voler dir però no vas poder. Tal vegada ho vas dir i jo no et vaig escoltar.
Enyoraré els paisatges, els pins i les roques. L'olor de la terra en acabat de la pluja. Els geranis on dormen els gats. Però no enyoraré la pàtria. Ara dorms entre romanins i alfàbregues i  farigoles. I jo sé que romanins i farigoles neixen en molts llocs del planeta. Les farigoles no tenen en compte les pàtries, ni respecten cap bandera.
T'estimaré on siga que em trobi. No t'oblidaré mai. I sempre odiaré aquest petit país amb totes les meves forces.



13 de nov. 2013

Pau Malvido


Tots els néts del gran poeta no es van dedicar a la política. En Pau no. Es va quedar a la poesia. Potser el més lúcid dels germans, possiblement el més proper. El que millor comprenc. El qui duia el nom de Pau se'n va anar tot solet i trescant envers la pau. Al meu país el salven poques persones i en Pau és una d'elles... què seria del meu país si tan sols fos obra de botiguers transfigurats de polítics o de funcionaris transnacionalistes?

Pau Maragall és el millor exemple del poeta maleït a Catalunya, aprop de Pepe Sales. Potser els millors poetes que ha parit el país? Potser el país no és prou madur encara... la caseta i l'hortet encara ens pesen massa,. Malgrat que la caseta sigui del Banco de Santander o de la LKXA, i l'hortet... de qui és l'hortet?


A Catalunya hi ha un silenci molt gran, més quadriculat que el pla Cerdà i més llòbrec que la Sagrada Família.

Ni tan sols a l'era de la informació podem saber gran cosa d'en Pau Maragall, perquè n'hi ha pocs rastres. Massa incòmode encara. Paradoxes, ombres. Visc en un país d'ombres i laberints medievals. M'agradaria preguntar-li a la Lulu per en Pau. O a en Pau Riba per en Pau Malvido. De tots aquests intel·lectuals a sou de la beneficència cultural, qui seria capaç d'escriure dues línies sobre el Pau?




11 de nov. 2013

Asteroide 4171.cat

Il·lustració de Ludovic Pădure-Schmincke

Capítol 14

El petit príncep va arribar a un asteroide minúscul, que girava lentament entre les estrelles. Després de caminar uns segons per la superfície feudal del planeta, va topar-se un home amb aspecte de batraci esquenatorçut damunt d'un pupitre, obcecat en escriure alguna cosa molt important.
-Perdoneu, bon home... -va fer ell per advertir que hi havia visita.
-Quatre mil set-cents quinze, quatre mil set-cents catorze... no em distragueu, sisplau!

El petit príncep es va asseure als seus peus, disposat a esperar que l'home enfeinat acabés el compte enrere. Però després de tres hores l'home continuava amb la lletania i els capellans, i tan sols havia retrocedit un parell de desenes.
-No puc més! -va xisclar de sobte- Maleït sia! Algú m'està robant!

El petit príncep va girar les butxaques del revés per demostrar-li que ell continuava pobre i no li havia pres res. Estava molt sorprès que algú li robés al comptable, ja que era l'únic habitant del cos celestial. Podia ser que aquell home es robés a sí mateix i alhora maleís el lladre? El petit príncep va pensar si alguna persona pot robar-se a sí mateixa i alhora pensar que ha estat un altre... Però el petit príncep no sabia res de les patologies nacionalistes, i no va pensar més.

-Ens roba... -el comptable va alçar els ulls del paper per primer cop i va guaitar recelós entre els estels que brillaven- Aquell d'allà! Ciutadans! Aquella estrelleta ens roba, i no serem ni feliços ni plens fins que no ens alliberem...! [salten quatre capellans durant l'exclamació].

Abans de marxar cap a un planeta més raonable, el petit príncep es va mirar detingudament el comptable dissortat. Va adonar-se de les sabates destrossades i polsegoses que mostraven uns mitjons rosegats. Els pantalons arnats permetien veure un calçotet ronyós.
-I permeteu que us destorbi, senyor comptable, però... no seríeu una mica més feliç amb unes sabates i uns mitjons dignes? [-el petit príncep no va gosar esmentar els calçotets per no ofendre el comptable ni augmentar el seu turment.]
-Ah! I tu, marrec, goses molestar-me altre cop? No, fuig fuig... no tinc diners per sabates perquè m'he de comprar una corona...!

post dedicat a la senyora Carme Forcadell, comptable de comptes enrere

_____________________
Notícies relacionades:
Segons l'Observatori de Monte Palomar, l'asteroide 4171.cat s'allunya de la Terra.

_____
Aquest text ha estat escrit tot escoltant Las Migas, amb la nova veu de la gran Alba Carmona:

9 de nov. 2013

Acollonit, em rellegeixo


El 1997 em van publicar una obra de teatre, L'amor a la tarda. L'he rellegida encongit. I conscient que aquest text -si cau en mans d'un psiquiatra- em convertirà en el nom d'una síndrome patològica. Un amant incapaç d'estimar, el fantasma dels gelos, el terror al compromís en la parella. Versió post-moderna i molt-catalana del vell Don Juan.


El 93 vaig publicar Els dimonis de Barcelona en una col·lecció de novel·la juvenil (Ala Delta). El text és una improvisada versió per a adolescents de El mestre i Margarida de Mikhaïl Bulgakov -segons jo el més enorme escriptor del segle XX. I un any després El rei del Guinardó, versió del pacte fàustic per a joves lectors. Poc més tard l'editorial em va comunicar que no em podien seguir publicant perquè jo manifestava una reiteració en el diable i els mals exemples. El manuscrit rebutjat es titulava La novel·la que el dimoni no va llegir. Fa uns anys el vaig fotre a les escombraries. Malgrat que era un plec de paper, ho vaig llençar al contenidor del rebuig. Més que diabòlic, he d'admetre que vaig ser burro per haver presentat aquest original a una editorial dels germans Maristes.


El 2006 Pagès editors va publicar Les petges invisibles. La novel·la conté tots els defectes imaginables en una primera novel·la, i d'aquesta manera es podria convertir en un exemple de tot allò que cal evitar en una primera novel·la. Avís per a navegants novells: en aquests termes pot ser que el text passi a una deshonrosa posteritat.


El 2013 (fa apenes un parell de mesos) l'editorial Alrevés ha editat Aire brut, que potser ja s'assembla més a un text madurat i sospesat, elaborat a poc a poc, en un xup-xup de quatre anys. Però tot i així hi veig els meus fantasmes i les obsessions, els temors que sento en anar a dormir o quan m'alço a mitja nit per anar a fer un pipí: pot ser que rere la cortina de la banyera hi hagi un espectre? Per què no hem sortit del conflicte entre les dues espanyes, les dues catalunyes, les dues cares de la moneda? Pot haver-hi lluita de classes i guerra civil després de la mort?
______________
He de fer un aclariment: l'acte de rellegir-se és nefast i onanista. No l'he fet: tot el text ha estat escrit sense cap rellegiment. Mentre l'escrivia escoltava, repetidament, aquesta cançó: 


7 de nov. 2013

Vida petita, pensament lateral




De vegades la vida es fa gran, i em sento com el supervivent amnèsic d'un naufragi. Arrapat a la balsa, sense recordar, sense comprendre. Deriva en un oceà sense límits.

Però de vegades la vida es fa petita, privada i minúscula. La vida passa entre el pot del raspall de dents, la llista del súper i la rentadora. Calçotets nets o bruts. La vida petita em fa recordar aquell pobre hàmster que la meva inconsciència dels onze anys va condemnar a un infern de miniatura, limitat per barrots de llautó. El pobre rosegador rosegava els barrots amb tanta fruïció que aconseguia trencar-los i fugir. Però l'atrapàvem i el reconduïem: és pel teu bé, petitó, li deia jo a cau d'una orella peluda que tremolava. És pel teu bé. No he vist mai una cosa més tremoladissa que l'orella del meu petit presoner.

Quan la vida se'm fa petita m'assec a llegir llibres petits, compro poc menjar, bec molta aigua però sense excessos. I escolto la ràdio o miro algun diari, però això ho faig encongit i amb pànic. Si per la finestra veig núvols al cel ja em sembla una cosa prou gran, prou important.

Cada cop que la vida se'm fa petita penso en marxar lluny.

He pensat desenes de vegades en deixar aquest país. Sempre penso que la pàtria és roïna. Els seus dirigents i els botiguers, els petits cacics de poble, els alcaldes. Els dirigents de la Caixa i fins i tot els seus petits empleats: tots em semblen roïns. El meu petit país és molt mesquí. I potser he construït la meva vida a imatge del meu país. Visc en un pis petit i trist, i segurament jo mateix...

Si marxo enyoraré els paisatges, els pins i les roques. L'olor de la terra en acabat de la pluja. Els geranis on dormen els gats. Olor de gat i gerani. Però no enyoraré la pàtria ni la casa ni aquest carrer. Penso de sobte en els romanins i alfàbregues i  farigoles. Prò jo sé que romanins i farigoles neixen en molts llocs del planeta. Les farigoles no tenen en compte les pàtries, ni respecten cap bandera. Potser ara -ara mateix- està plovent una pluja dolça en un lloc del món que no sé i que m'espera.

[Des de fa uns anys visc obsessionat per un fenomen que les persones de la ciència anomenen pensament lateral.]

Decididament, trobo tristos els blocs on la gent escriu coses com les que jo acabo d'escriure. I aquestes sèries de fotografies íntimes d'una intimitat trista, menuda, covarda... De vegades -i ajudat pel record de la mare- busco què enyoraria del meu país roí si marxés, i finalment se m'acut: el so de la tenora. Vès per on... ara penso: què em faria sentir el so de la tenora escoltat en una vall verda, fèrtil i enorme a Oaxaca?

4 de nov. 2013

Santa Perpètua de Gaià

Fotografia de Chema Madoz


Fa poques setmanes em vaig quedar sense càmera fotogràfica. Una peça de l'aparell es va trencar en silenci. El desgast natural, em van dir, no hi ha res a fer.

No hi ha res que duri per sempre. No hi ha res perpetu.

És una càmera Kodak molt senzilla que vaig trobar casualment en una botiga enorme, un model a punt de ser retirat del mercat. Me'n vaig enamorar, tenia un sorprenent aspecte retro que després s'ha posat de moda.

Ara reposa en un calaix, és un objecte més que guardaré. Ara que és un objecte inútil sento com me l'estimo. Li he demanat perdó pels cops que m'hi vaig enrabiar, com quan es va quedar sense bateries al moment més inoportú. Li he donat les gràcies per totes les vegades que m'ha acompanyat, fins i tot mentre la tractava com un objecte. Obro sovint el calaix per comprovar que segueix allà, i de tant en tant torno a provar si funciona. Però no, mai. Allò que es va trencar seguirà trencat. Me la miro sovint perquè no sempre estic segur que, si tanco els ulls, el món segueixi aquí quan els obri. I perquè sé que els objectes tancats en calaixos de vegades transiten fins a una dimensió inabastable.

He descobert coses molt estranyes dels objectes. Indiquen que els objectes es comuniquen amb nosaltres però nosaltres no els comprenem mai bé. No estic dient cap bestiesa: al capdavall, la matèria dels objectes i la nostra són la mateixa matèria.

Amb la càmera nova he anat a fotografiar paisatges. També he retratat la seva germana gran, la que dorm al calaix. En algun instant m'he preguntat quantes càmeres més veuré morir. Qui ho sap...? Ha estat un acte improvisat: he anat fins a Santa Perpètua de Gaià, un lloc estrany i màgic, perdut i retrobat. Fa poc més de quinze anys vivia a la vora de Santa Perpètua, i en aquest lloc hi havia anat a passar hores perdudes, estranyes i màgiques. Mans desconegudes han reconstruït part de les ruïnes. Fa un sol net i el cel és més blanc que blau.

Què estimem quan estimem les coses perdudes?

M'han enviat la fotografia d'un arbre-núvol i en somni m'he enfilat a les branques. Llavors m'he sentit a mi mateix guardat en un calaix, en una calaixereta a casa d'algú que no sé, en companyia de fotografies antigues. Suposo que algú que em va estimar em guarda aquí, i de tant en tant m'observa. Pot ser que jo sigui un objecte vell i trencat a la vida d'un altre.



1 de nov. 2013

Projecte d'escriptura basat en la inducció d'estats alterats de consciència a través de la música


Unes setmanes enrere vaig començar un projecte d'escriptura una mica estrany. Les religions antigues sempre m'han interessat, i fa uns mesos em vaig posar a investigar sobre l'ús de la música en els cultes ancestrals. Tot va començar amb un programa de ràdio (La noche en blanco, a Ràdio Nacional), on es parlava de la música als sacrificis humans de l'Amèrica pre-hispànica. Alguns descobriments arqueològics poden demostrar que durant la celebració d'aquells ritus es feien servir determinats sons per generar estats alterats de consciència. No és exclusiu de les cultures pre-colombines, però en aquest cas hi ha prou dades arqueològiques com per a reconstruir els instruments que produeixen aquests sons. Un d'aquests instruments és el xiulet de la mort, que servia per cridar els morts i convidar-los al ritual.

Quan vaig escoltar el so del xiulet vaig estar segur que és possible alterar la consciència amb la música, de manera que em vaig posar a investigar sobre la possibilitat d'aplicar-ho a l'escriptura. La idea era escriure mentre romania immers en un estat alterat, induït per la música i sense la participació de cap substància. El més difícil fou trobar els sons que puguessin alterar-me, perquè tan sols em podia guiar per la intuïció. Vaig començar a experimentar amb el grup Dead can dance, que havien tractat aquesta qüestió.


Els primers intents van acabar en un fracàs. Dead can dance són capaços de posar-me la pell de gallina, però no em generaven res d'especial. No quedava cap més remei que continuar provant-ho. Fou llavor quan, per una d'aquelles sincronicitats que s'esdevenen amb determinades persones, un amic em va enllaçar la música d'un grup anomenat Zero Kama. Quan vaig buscar informació sobre el disc em vaig adonar que la música s'havia fet amb ossos humans. Els membres de Zero Kama es van inspirar en una flauta tibetana que es construïa amb el fèmur de persones mortes violentament, i que servia per invocar els morts en determinats rituals. Després de gravar el disc mai més no van tocar els instruments.


La pista d'aquest grup musical va ser decisiva per començar a trobar el què perseguia. A partir d'aquí vaig començar a cercar músiques de rituals funeraris i vaig acumular una llista de reproducció amb la qual sentia molta connexió. Els primers intents per generar alguna cosa especial van ser infructuosos. Però fa uns dies va passar una cosa estranya. Estava badant per internet amb la llista de reproducció sonant pels altaveus, i vaig obrir un document de word. Quan me'n vaig voler adonar havien passat dues hores i havia escrit deu folis. Generalment escric de manera lenta i tortuosa, o sigui que encara no sé quina porta del cervell se'm va obrir. Potser no és sinó una fotesa, però em penso que ho seguiré provant.


_______________
El text pertany a Layla Martínez, una escriptora de Madrid (o dels voltants de Madrid) que admiro des que vaig conèixer la seva obra El libro de la crueldad, text únic i inclassificable d'una bellesa terrible i colpidora. La traducció és meva. L'acte de traduir conté algun element estrany que, tot i caure molt lluny de l'escriptura automàtica, també remet a una alteració (de alter) mental que no sabria explicar. La traducció és una forma de dir l'admiració i de reivindicar els llaços que uneixen les persones més enllà de les pàtries, llengües i cultures. En un temps tan difícil, sento que és bo dir allò que ens fa persones sense necessitat de banderes patriòtiques.

He traduït el text mentre a la ciutat de Layla ressonen tambors de la venjança, i a la meva els de la ignorància. Tambors i banderes em semblen indicis d'estupidesa. Demano perdó als qui s'ofenguin.

29 d’oct. 2013

Talgo amb Vassilis


Diumenge de tardor, i un sol blanc al cel. Ahir plovia, avui em moro de calor. Les parades de llibres bateguen les veles enmig de la placeta. Besalú és un lloc estrany per mi, mai no he tingut tirada a les ciutats de Girona perquè m'agrada massa el sud. En algun instant em preocupo: com és que, tan entrat el mes d'octubre, encara caminem en samarreta, ulleres de sol?

Mai no saps perquè els ulls cauen damunt d'uns altres ulls, en unes sabates o a la portada d'un llibre. Entre centenes, milers de llibres els ulls s'aturen en una portada de blau de prússia i groc. No hi ha una raó objectiva. Perquè el títol és breu i apenes si diu: Talgo.


Quan el tinc a les mans descobreixo que desconec l'autor. Vassilis Alexakis no em diu res. Dedueixo que és grec i, la veritat: dels grecs en sé ben poc: Kazantzaki, Kavafis... i potser para de comptar. Angelopoulos.

Per a conèixer un llibre no hi ha res com llegir el primer paràgraf i confiar en la intuïció.
El cel és ple de núvols, espessos núvols blancs de cotó fluix. Fa calor, una calor pesada com per asseure's a terra en un racó, recolzar el cap al braç i posar-se a plorar.
Aixeco els ulls i descobreixo que damunt les teulades que donen a llevant hi ha un núvol que alça el cap. A mi, de vegades, la calor també m'ha fet plorar. Fullejo. Descobreixo que la tercera part del llibre es titula Barcelona.
Suposo que l'habitació 17 de l'hotel Rubio, de dues estrelles, que és al número 5 del carrer del Carme, a Barcelona, deu haver vist altres parelles fent l'amor. Però com nosaltres no ho crec. Nosaltres fèiem l'amor com si haguéssim estat privats d'aquesta joia tota una vida. Com si fos la primera vegada i potser també la darrera. Vam ser insaciables com en Karaiozis, ens demanàvem de tot amb bulímia. Encara no havíem acabat de fumar-nos una cigarreta que hi tornàvem a ser. Vam estar a punt de cremar els llençols. De trencar el llit, un bonic llit de fusta amb flors pintades a la capçalera. Anàvem d'una banda a l'altra com si ens mogués el vent,
La finestra mirava a la claraboia. Des del llit no vèiem la lluna.
-Hauríem hagut d'agafar un hotel més bo -vas dir-, Mai no es veu la lluna des d'un hotel de dues estrelles.
Me n'adono que fa massa estona que llegeixo sense haver fet cap senyal de comprar-lo, cosa que segurament li hauria agradat a la noia que m'observa des del darrere del taulell. El torno a deixar al lloc, adreço un somriure tímit i mut a la venedora i segueixo enllà.

Hem dinat per aquí a la vora. A l'hora del cafè els núvols han caragolat bona part del cel, és hora de marxar. De camí cap al cotxe passem altra vegada per davant de la parada i la noia surt des de l'ombra amb un llibre a la mà.

-M'han dit que te'l regali.

Somric de nou, incapaç de cap altre gest. És el Talgo de Vassilis.

_________________________
www.vilaweb.cat/noticia/4152659/20131029/vassilis-alexakis-homes-pensem-dones-constantment.html




27 d’oct. 2013

Bajarí, Somorrostro


No sabia qui era l'Eva Vila, però l'Eva ha entrat al meu món. Memòria. Des del Somorrostro a una increïble, al·lucinant Karime Amaya. Bajarí. El mot cultura defineix allò de què més podríem enorgullir-nos els éssers humans quan decidim exercir d'humans. Cultura només vol dir allò que una generació sap traspassar-li a la següent. Sense pressupostos ni Departament de Cultura: la cultura és allò que passa malgrat les caríssimes, estúpides autoritats competents i els seus inhòspits buròcrates.

La memòria de Barcelona. Tan complexa, tan rica. Tan plena de misèria i de barraques com de palaus i d'arquitectes inútils. La gana ha edificat la ciutat, però no Gaudí. Contra els alcaldes del franquisme i els seus hereus democràtics, la ciutat és viva. No fou el senyor Cerdà, foren els gitanos de Montjuïc i els xarnegos de les barraques. Les putes i els carteristes del Xino: vet aquí els alcaldes, urbanistes i arquitectes de Barcelona.

Encara em resisteixo a pensar en una Barcelona oberta com la Roma de Rosellini. No, señorito Trias, Barcelona encara no està rendida. Encara hi ha molts milicians armats de memòria a la trinxera del sud-oest.

I no obstant la guerra sé que vaig néixer al bàndol dels vençuts. Torna'm a tocar la rumba dels perdedors, si us plau.

Quina cultura crearà la Barcelona d'avui? 




En totes les filmacions del camarada Durruti (a qui tant li deu aquesta Catalunya ximple, desmemoriada i fatxa), hi veig la meva imatge. Un cop i un altre. Un milicià que passa, un home en tercer pla. En totes les gravacions dels gitanos hi veig l'home que jo vaig voler ser.

24 d’oct. 2013

Un vampir camina per Barcelona. "Història de la meva mort", Albert Serra



Quan em vaig apropar als cinquanta anys de vida, em vaig sentir com un vampir.

Va ser una nit de tardor, caminant Rambla del Raval amunt. Vaig tenir la sensació que duia una eternitat caminant per la pell de la terra. He vist un canvi de segle, terribles transformacions de la ciutat. He vist milers de turistes cada cop més ximples asseguts a les terrasses menjant paelles a les onze del matí o a les dotze de la nit. He vist la mort dels parents, la destrucció d'alguns companys, la ruïna dels veïns. He vist milers de tardors càlides com aquesta, tardors fatigades. Milions de fulles grogues a l'asfalt, he vist com es descoloreixen banderes als balcons.

[No dec poder dir que he vist massa coses. Encara se'm desvetlla la curiositat. Però des de fa temps tinc por de les respostes quan pregunto perquè? He vist el meu cos demanant silenci a les tardes, suplicant silenci, parets nues i paisatges deshabitats on només el vent, només el vent. Un dels millors moments de la meva vida es va esdevenir un capvespre assegut a la riba de l'Ebre, a Xerta. Silenci i aigua, els remolins lents, tonelades d'aigua silenciosa davallant vers la mar tan propera.]

He caminat milers de vegades aquesta vorera, a totes les hores del dia i de la nit. Em sento transparent de tantes vegades que l'he caminada. Sé que els meus contorns es desdibuixen, gairebé he perdut la forma i això em fa sentir lleu. Els policies udolen, criden, corren rambla avall. Galop d'antílops pervertits en carnívors. El carterista, gat escaldat, corre més encara, s'afanya fins al bullici del carrer Robadors i desapareix. Sempre corre més el qui es juga la pell que no pas el qui corre per un salari cada dia 30. Des de fa segles.

Un dels policies ha atravessat el meu cos com la pedra del pastor atravessa l'aire. Amb l'edat, hi ha una indiscutible pèrdua de matèria corporal, un procés de dissolució dolça, una benigna indiferència entre el cos i l'aire, la terra i l'aigua. La vida és massa llarga. Si hagués nascut entre els homes i les dones de la cova de Lascaux --fa pocs milers d'anys--, mai no m'hauria convertit en un vampir de Barcelona perquè hauria mort fa deu anys, potser quinze.

Fa massa temps vaig descobrir que la civilització es mou per la usura i la cobdícia. Fa massa temps que fumo però no aconsegueixo que l'ànima s'enlairi amb el fum que expel·leixo. Fa massa temps que sé: que els senyors viuen en palaus perquè roben al poble, i el poble surt al carrer per aplaudir-los quan passen, a veure si cau una engruna de caritat cristiana. Des de fa un segle he començat a mirar-me les donzelles que passen pel carrer però no és el desig, és una imaginació lenta com una serp endormiscada.

Els llibres que em falten per llegir i les pel·lícules per veure em retornen l'instint atemorit dels mamífers. L'estaca de fusta que se'm clavarà al pit és la pota de l'estanteria on guardo els llibres que no he llegit.

_____________________
Aquest text va ser pensat a la sortida del cinema, després de veure Història de la meva mort, Albert Serra, 2013. I fou escrit l'endemà, de manera que les millors frases s'han pedut per sempre.



A la porta del cine només vaig escriure aquests mots, al revers de l'entrada:
Història de la meva mort= Rubens, Tarkovsky, Dreyer, naturalisme, Marquès de Sade, Murnau, Pasolini, Voltaire, Gautier, Calmet, altres que desconec. Giaccomo Casanova va negar el vampir. Aquesta cinta omplirà sales a Paris i les buidarà a Barcelona.

22 d’oct. 2013

Catalunya decadent?

Cisterna de wàter de caiguda directa, tal com expressa el rètol adherit. La fotografia està feta al municipi català de Les Fonts, a Sant Quirze del Vallès.

El títol de Gregorio Morán, La decadencia de Catalunya contada por un charnego, Debate 2013, m'ha donat l'ajuda que em faltava per a enllestir aquest text.

Aquest text meu és un text ràpid i tan sols apuntat, on intento ficar les idees que em volten pel cap. De vegades volen com papallones de colors lluminosos, de vegades com mosques d'un estricte gris de mosca. Finalment, he trobat una pregunta que resumeix els meus neguits.

L'eufòria identitària que estem vivint pot ser l'indicador d'un estat de decadència?

Diuen (sobretot els constructivistes) que tan sols hi ha preguntes interessants. Jo trobo que --modestament-- aquesta pregunta és interessant. Les respostes que escric, en canvi, no ho són gens. Però ho deixo tot aquí per si algú sap fer noves preguntes interessants o tal vegada respondre respostes intel·ligents.

La meva hipòtesi (extreta de lectures i converses) es planteja si l'identitarisme independentista d'avui no és una forma d'expressió agònica, l'espasme d'un col·lectiu que no sap d'on ve ni on va.

La llengua i les seves coses

  • més enllà de l'avorriment que genera la infinitud i el to del debat sobre bilingüisme, diglòssia, etc, i dels vaticinis apocalíptics, tenim xifres que indiquen tendències. Fa uns anys es lamentava que a les escoles públiques es parlés català a l'aula i castellà al pati. Avui, a la majoria d'escoles de les rodalies de Barcelona, el castellà ja és a l'aula: és la llengua escollida pels alumnes per a comunicar-se entre ells i sovint, també, amb el mestre.
  • la xifra de vendes de llibres en llengua catalana baixa respecte del castellà de forma lenta, potser imparable.
  • en l'arrauxat discurs independentista s'evita la qüestió lingüística de forma pudorosa o temorenca. Un independentista com Junqueras va plantejar la possible cooficialitat català/castellà. Després va callar i va fer veure que no havia dit res. O com fa amb d'altres qüestions, ja ho parlarem, més endavant. Segurament en els ànims o en l'imaginari de l'independentisme s'admet el retrocés utilitari del català. I en l'afirmació si no tenim estat propi el català desapareixerà hi ha una acceptació implícita del drama: que la llengua catalana només pot ser una llengua subvencionada.

El misteriós cas de la consciència nacional i el futbol...

Caldria la col·laboració de sociòlegs i antropòlegs culturals per a explicar fenòmens que tot just exposo en una llista, però que tal com els percebo em resulten inquietants:
  • la correlació evident entre l'auge del barcelonisme futbolístic i l'independentisme: les temporades victorioses del Barça han influït en el creixement de l'independentisme? La darrera dada que tinc al respecte prové d'una font tan interessant com Intereconomia TV, on es va perpetrar un debat sobre la possible inclusió de Josep Guardiola en una llista electoral.
  • per què es va interessar tant l'ANC en què la Via Catalana passés per dins del camp de futbol del FC Barcelona? Per què van celebrar allà el Concert per la Llibertat, malgrat la fredor que va despertar en els directius del Club de Futbol?
  • per què hi ha persones que es van desplaçar a la Ciutat de la Justícia per aplaudir el futbolista Leonel Messi quan hi va anar a declarar per frau a la hisenda pública?

Samarretes: grogues o verdes (i blanques, i negres)

Tots hem entès que les motivacions principals de l'independentisme són de caràcter essencialment econòmic (que els diners dels catalans es quedin a Catalunya), i que per aquest motiu l'independentisme ha esdevingut transversal. Es podria inferir que allò que volen els independentistes és una millora dels serveis públics (que són bàsicament la sanitat, els serveis socials i l'educació). Però a qualsevol manifestació en defensa de la sanitat, els serveis socials i l'educació hi van menys persones de les que van al Camp del Barça a veure un partit com ara el Barça-Valladolid. Què preocupa els catalans?
  • un dels mitjans de comunicació més decidament sobiranista-nacionalista-independentista deu ser Vilaweb. Aquest mitjà tan sols destaca les notícies relacionades amb el procés i ha decidit presentar amb eufòria qualsevol dada o acte que permetin imaginar que la independència és qüestió de dies (una curiosa aposta per crear angoixa al públic, sens dubte). Aquest mitjà va explicar així la vaga de mestres mallorquins: les samarretes grogues parlen de revolta, les verdes de dignitat. Suposo que el pobre senyor Partal no sabia que des de fa dos anys els mestres catalans es manifesten amb samarretes grogues, i amb samarreta verda els professionals de l'ensenyament de la resta de l'estat. Per què en cas que ho sabés, la seva editorial manifesta una profunda mala fe.
  • a Catalunya hi ha cada dos per tres manifestacions de samarretes grogues (vull dir d'ensenyament, --la propera aquest dijous 24), blanques i negres. La premsa en recull el mínim indispensable i sovint hi aplica la famosa doctrina de la majoria silenciosa.
  • a la ciutat de Barcelona, els nens i nenes escolaritzats en escoles públiques són el 33% del total. La resta ho fan en escoles concertades o privades. Aquesta dada no la publicita mai el Departament d'Ensenyament. Per què?
  • samarretes de colors, via catalana, fires de merchandising independentista per pobles i ciutats, inauguració del museu-espectacle El Born-1714... no hi ha un excés de folclorisme colorista? Com és que ningú no redacta ni un sol article d'una constitució catalana? Identitat i reivindicacions tans sols es tradueixen en una catarsi festiva inspirada en el foc de camp? Quin model de sanitat, de serveis socials i d'educació proposen? En definitiva... perquè ningú no parla de 
quin país vol constituir?

No he pogut evitar deixar per al final...

La crònica d'una anècdota referida al dia 11 de setembre de 2013, en plena Via Catalana.
  • Un fragment de la Via Catalana transcorria per la tangent de la Fira del Llibre en Català, a la plaça de la Catedral de Barcelona (no la creuava com el Camp del Barça, no sé perquè: només era una línia tangent). L'animador d'aquell fragment (un voluntariós xicot de l'ANC proveït de megàfon) va demanar als manifestants: -Quan ens sobrevoli l'helicòpter de TV3, aixecarem tots la mà amb un llibre en català! Quan poc més tard l'helicòpter de la TV3 va sobrevolar-los, tothom va aixecar la mà... sense llibre.

19 d’oct. 2013

El pare quan jeu al darrer llit


La darrera conversa amb el meu pare compleix sis anys. Un dia d'aquests. Anit l'he somiat: em donava un cubell de plàstic de color blau i em demanava que anés a buscar aigua a la font. En el somni li he dit que sí, però en arribar al carrer he llençat el cubell a la cantonada i he anat a fer una canya al bar. Un bar de somni, enorme i amb una barra infinita al final de la qual hi ha un juke-box on ara sona l'Elvis.

El meu pare i jo vam passar tres anys sense veure'ns i sense parlar-nos. Ni tan sols no vam afluixar la nostra actitud xulesca durant els tres nadals, una data que semblava inviolable en el context de la família. Els motius eren diversos, i jo ara penso que tan sols n'hi havia un: la suma dels anys que havíem passat acumulant rencors i discrepàncies.

De jove, el pare va militar en un dels partits de la resistència anti-franquista. Repartia pamflets de nit, cobert amb una llarga gavardina que jo ara guardo al meu Memorial Democràtic particular, aprop dels dibuixos de verges i àngels virginals que dibuixava la mare. Com que ara tots dos són morts des de fa uns anys, la meva mirada ja és tendrament suau. Ja no jutjo res, ningú.

Quan van arribar les primeres eleccions democràtiques després de la mort del dictador, el partit del pare no va aconseguir ni un sol diputat i van decidir fer-se la diàspora: uns quants van anar al partit dels socialistes, uns quants a convergència i algun despistat a esquerra republicana, liderada llavors per un personatge inclassificable: el xenòfob Heribert Barrera. El pare va decidir no anar enlloc.

Un temps després vaig descobrir que havia votat Jordi Pujol, i la tensió paterno-filial va fer un salt cap al no-res. Ja no vam tardar gaire en arribar a aquells tres anys de silenci.

Al llit on va morir, el pare em va dir un dia, un dels darrers:
-En Pujol és la cosa més nefasta que ens ha passat... Quant de mal a Catalunya li ha fet aquest home...

El darrer dia vaig arribar al centre de cures paliatives per a malalts terminals amb el llibre de Günter Grass Com els crancs. El duia sota el braç, perquè anava a Barcelona en tren i aprofitava el viatge per llegir. Per aquells dies, Grass havia confessat que de molt jovenet s'havia allistat a les joventuts hitlerianes. La novel·la té més sentit si se sap aquesta dada, perquè Grass reflexiona sobre les simpaties pel nazisme dels adolescents alemanys d'avui. Europa sempre és un plànol estrany, lleugerament esgarrifós. Així s'entén, també -sigui dit de passada- una de les pel·lis més terribles de Lars von Trier: Europa. Que és el precedent més clar de Melancholia, on ja no es limita a planetajr el col·lapse del continent sinó de tot el planeta.

Vam parlar de Von Paulus. Em va explicar que l'havia admirat, i que més tard va comprendre. La vida és lenta i de vegades els tumors corren més. La vida és llarga i l'art és curt. Aquest és l'únic error que he detectat fins avui en el pensament d'Hipòcrates.




17 d’oct. 2013

Titelles en la boira


Amb els nens petits sempre penso en quin registre cal parlar-los: és importat que em comprenguin, i alhora cal tractar-los com a persones capaces de comprendre, de pensar. Cal parlar des de la veritat (no de La Veritat, que no té ningú) sinó dir les coses que penso o que sento de veritat.

Per això mateix espero que els adults em parlin si fa no fa de la mateixa manera. Que no em parlin amb frases fetes, eslògans o conceptes de la propaganda. La tendència dels mitjans de comunicació a tractar-nos de sub-individus sense criteri és cada cop més esfereïdora (només cal posar qualsevol noticiari, des de TV3 a Intereconomia, cada cop són tots més similars encara que no ens ho sembli). Les converses plenes de tòpics creixen al meu voltant. Són els polítics i els periodistes, però també som nosaltres.

Espanya ens roba m'ho diuen uns senyors que duen tota la vida robant-me. Un personatge tan sinistre com Andreu Mas-Colell em vol fer creure que el desmantellament de la sanitat, l'educació i els serveis socials ho imposa Madrit. Quan Francesc Homs apareix a la tribuna, apago el televisor i contemplo la blancor del sostre. O em submergeixo en un relat de terror de la mà de Thomas Ligotti, el geni de Detroit.

Ligotti imagina l'espècie humana com una gran capsa de titelles sense esma i sense ànima. Joguines maldestres, trencades, abocades, escampades per terra. Ninots ximples que habiten ciutats estúpides, decorats urbans, façanes de disseny decadent que oculten un enorme buit infinit. Se'm fa un nus a l'estómac. Vaig començar a llegir aquest llibre a l'estiu. Té tot just dues-centes planes però confesso que no l'he acabat: cal un estat d'ànim especialment alegre i optimista per a afrontar-lo, i cal estar disposat a sacrificar l'alegria entre les seves línies.

La lectura de Ligotti, per la qual he hagut de pagar més de vint euros, em desconsola i em neguiteja. Però no m'enganya.

Som a mitjans d'octubre i encara fa calor, obro els finestrons. Al carrer se senten uns crits aguts, corredisses. Un home fuig enllà, acaba d'arrencar-li la bossa de mà a una dona. Corre veloç carrer amunt, gira la cantonada. La dona intenta perseguir-lo en va, és massa gran, les cames ja no li permetran la carrera. Vora el contenidor groc s'atura, s'hi arrepenja i panteixa un minut. Després gira cua i torna enrere. Aquesta escena és la veritat del meu carrer. Tal vegada els paràgrafs anteriors no diuen res.