Recordo la veu atiplada de l'Emili Vendrell a la ràdio en blanc i negre, cantant l'Emigrant. En aquesta escena no tinc més de sis o set anys, calça curta i mitjons blancs. La meva mare escolta i els ulls se li humitegen. En aquest instant vaig descobrir que hi ha una cosa que es diu "pàtria" i que provoca emocions. I llàgrimes.
A la meva mare, la cançó de l'Emili Vendrell la feia recordar el seu pare, que no fou un emigrant si no un exiliat que va fugir de Barcelona el gener del 1939. I no va tornar mai més. No pas perquè decidís viure la belle vie a França, si no perquè va morir, de tuberculosi, en un camp de refugiats espanyols.
Amb els anys vaig descobrir que alguna gent considerava Catalunya un país, el seu país, i que aquest sentiment identitari els duia dolor i desgràcia. Vaig descobrir que alguns creien que aquest país era una pàtria, una pàtria dissortada per a més senyes, i que aquest dolor els obligava a fer composicions poètiques, lloant les virtuts i les belleses, i sobretot la història, sempre llegendària, del país imaginari. Les composicions patriòtiques catalanes són la versió més carrinclona i lamentable del tòpic del paradís perdut. Durant uns anys vaig escriure poemes, a la primera adolescència. El tema patriòtic no se'm va acudir mai, suposo que degut al meu gust per mirar els atlas (els mapamundis, en dèiem), on vaig descobrir que vivia en un planeta molt gran, i on Catalunya era apenes visible i en qualsevol cas, indiferenciada.
Durant molt de temps he considerat carrinclona qualsevol poesia catalana, més encara després de descobrir la poesia d'altres bandes: de Huidobro, de Trakl, de Kavafis, de Neruda, etc. Tot i que hi ha algun autor a considerar, la legió de lletraferits catalans dedicada al vers rimat és escandalosa i fa venir vergonya aliena.
Hi ha tants lletraferits catalans lliurats al vers patriòtic que, com era de témer, n'hi ha que han arribat al Congrés dels Diputats. És així com avui he descobert la poeta Montserrat Bassa, que ha anat a Madrid a recitar uns versos lacrimògens davant dels diputats. La senyora ha llegit uns versets que diuen, en resum: Espanya m'importa un rave però m'estimo molt a la meva família, i també vull recordar els nostres màrtirs. M'he quedat atònit. Fins i tot se m'ha escapat un "Englantina d'Or per a Montserrat Bassa!". (L'Englantina d'Or és el guardó que es dona als Jocs Florals a la millor composició poètica de tema patriòtic).
De vegades em penso que és cosa de la llengua catalana, que té una tendència irrefrenable al lirisme carrincló. D'altres vegades penso que el sentiment patriòtic no es pot expressar si no és amb carrincloneries lacrimògenes. No he trobat la resposta bona. La poetessa Bassa es deu haver preparat molt les línies que ha llegit a Madrid, capital d'Espanya, un lloc que no li interessa però del qual cobra un bon sou a final de més. La poetessa no ha triat bé l'auditori, perquè em temo que ha generat indiferència i riallades a parts iguals. Fer riure quan vols fer plorar és molt trist i pot enfonsar l'autoestima del poeta més altiu, però alguna cosa em diu que ella ha marxat orgullosa i amb el cap ben alt.
No sé quina és la idea que deu tenir la poeta Bassa de què carai és la democràcia parlamentària, ni què és un debat d'investidura, ni perquè carai ha confós el parlament d'un estat europeu amb un concurs de poesia a la parròquia del barri d'Hostafrancs. Això no ho podré saber mai. El seu discurs, malgrat haver-lo vist per tv, desprenia aquella olor inefable de virolai i de naftalina, de rodolí i de rosari de la tieta soltera.
El que sí sé, en canvi, és que el nacionalisme és un estat mental propi de plora-miques i que només es pot expressar amb aquest lirisme pusil·lànime, mediocre i ridícul. No pinta bé el panorama de la poesia catalana tot i que mira, vés per on, ara li hem de pagar el salari de diputada a una poeta: mai no havia estat tan ben dotat el premi a l'Englantina d'Or.
En castellano:
Recuerdo la voz atiplada de Emili Vendrell cantando "L'emigrant" en la radio cuando la radio era en blanco y negro. En esta escena tengo seis o siete años, pantalón corto y calcetines blancos. Mi madre escucha la canción y los ojos se le humedecen. Creo que es en este instante cuando descubrí que existe una cosa que se llama "patria" y que la patria provoca emociones. Y lágrimas.
A mi madre, la canción de Emili Vendrell le recordaba a su padre, que en realidad no fue un emigrante si no un exiliado que huyó de Barcelona en enero de 1939 para no volver jamás. Su padre no se quedó en Francia para vivir la belle vie, si no porque murió de tuberculosis en en campo de españoles refugiados.
Con el paso de los años descubrí que algunas personas consideraban que Cataluña es un país, su país, y este sentimiento identitario les causaba dolor y desdicha. Descubrí que algunos piensan que este supuesto país es una patria sin suerte, y que este dolor les empujaba a escribir composiciones poéticas en donde se loan las virtudes y las bellezas, y sobretodo la historia siempre legendaria y mitificada, del país imaginario. Las poesías patrióticas catalanas son la versión más ramplona y lamentable del tópico del paraíso perdido. Durante los primeros años de mi adolescencia escribí poesías. Aunque el tema patriótico no se me ocurrió jamás. Supongo que mi indiferencia ante la patria se debía a mi afición compulsiva por mirar los atlas (entonces les llamábamos "mapamundis"), en donde descubrí que, por suerte, el planeta era muy grande y Cataluña minúscula.
Durante muchos años me ha parecido muy ñoña la poesía catalana, incluyendo a Segarra y a Foix, y más aún tras descubrir la poesía de otros lares: la de Huidobro, la de Trakl, la de Kavafis, la de Neruda. Aunque hay autores que uno podría perdonar, la legión de catalanes aficionados al verso es escandalosa y siempre promueve la vergüenza ajena.
Hay tantos catalanes aficionados al verso que, como era de temer, hay uno que ha llegado a obtener acta en el Congreso de los Diputados. Así es como he descubierto a la poeta Montserrat Bassa, que se ha ido a Madrid para recitar unos versos lacrimógenos antes Sus Señorías. La señora poeta catalana ha recitado un poema que cuenta eso, en resumen: España me importa un comino pero amo mucho a mi familia y también quiero mencionar a nuestros mártires. Quedé atónito. Incluso prorrumpí en un sonoro "¡Englantina d'Or para Montse Bassa!". (Nota: la "Englantina d'Or" es el galardón que se da en los Juegos Florales a la mejor composición de tema patriótico).
A veces pienso que todo se debe a la lengua catalana, que muestra una tendencia imparable al lirismo ñoño. Otras veces pienso que el sentimiento patriótico catalán no se puede expresar de otra forma que no sea con ramplonerías lacrimógenas. No he dado con la buena respuesta al enigma. La poeta Bassa digo yo que se habrá preparado muy bien los versos que ha leído en Madrid, capital de España, lugar que no le interesa pero del cual está bien dispuesta a cobrarle su sueldo de diputada cada fin de mes sin falta alguna. Sin embargo, la poeta Bassa no ha escogido bien al auditorio: he generado indiferencia y risotadas a partes iguales. Provocar risotadas cuando pretendías hacer llorar es muy triste y podría hundir la autoestima del poeta más altivo, pero algo me dice que ella se ha marchado orgullosa para su casa.
Desconozco cual es el concepto que la poeta Bassa debe tener de qué narices es la democracia parlamentaria, ni de qué cosa es un debate de investidura, ni porque carajo ha confundido el parlamento de una democracia europea con un concurso de poesía en la parroquia del Santo Ángel Custodio de Hostafrancs. Eso no lo sabré nunca jamás. Lo que sí se es que su discursito desprende ese tufo inefable de Virolai y de naftalina, de pareado y de rosario de la tía soltera.
Y también se que el nacionalismo es un estado mental propio de llorones y que solo se puede expresar a través de este lirismo pusilánime, ridículo y mediocre que tan bien domina la poeta Montse Bassa. El panorama de la poesía catalana pinta mal desde hace unos 100 años. Aunque mira tu por donde, ahora le pagaremos un salario de diputada a una poeta: nunca estuvo tan bien remunerado el premio a la Englantina d'Or.