24 de des. 2014

Feliç irreal i bon 2015

La jaqueta és realment de l'exèrcit soviètic oriental, i l'estrella roja de la gorra prové d'un mercat de relíquies soviètiques. I no obstant els elements reals, amb un simple filtre fotogràfic tot esdevé meravellosament estrany. La fotografia, que tan sols va congelar un instant del món real, ha esdevingut territori de la mentida.

Escric en la calma de les quatre parets gairebé buides, tan sols habitada per la figureta que sóc i la música, baixeta, que es reprodueix a l'aparell. La leyenda del tiempo, d'en Camarón. Sé que en aquests moments moltes famílies mengen, reunides, per celebrar la nit de Nadal que tan bé cantava en Pau Riba fa uns anys. Me'n recordo de les nits de Nadal en què, amb la mare, anàvem a la Missa del Gall i hi dúiem torrons. Els fidels dipositàvem la nostra aportació en una taula i en acabat de la missa ens menjàvem les aportacions de tothom, comunitàriament. Jo buscava quelcom de xocolata i tastava licors dolços.

Llavors hauria estat impossible percebre que vivia el final d'una època. Tal com era impossible imaginar que la mare, uns quants nadals més endavant, seria una caricatura de sí mateixa i tot just després senzillament ja no hi seria.

Tot això passava fa més de vint-i-cinc anys a la parròquia de Sant Josep de Calassanç del carrer Joan de Peguera, al barri del Clot de Barcelona.

Amb el pas del temps vaig deixar d'anar a missa i ara, de fet, no sé res de les misses ni tan sols d'aquest ninot en forma de T anomenat Jesús que els seus seguidors han convertit en això, en un pobre ninot desmanegat que dibuixa la T de tururut, de tongo, de tralarà, de taca-tà, tris-tras, txu-txuà, tiro-liro.

Quan recordo la meva història no sé ben bé què recordo. Per això em poso a pensar en la novel·la històrica i me n'adono que es diu així i no pas "història novel·lada" perquè història novel·lada sona espantosament. Però em fa l'efecte que totes les històries són històries novel·lades. Amb poca gràcia o àdhuc amb la discapacitat narrativa de l'Alfred Bosch, o amb l'art subtil d'en Joan Perucho.

Sempre caminem des de la fragilitat del real cap a la solidesa del fictici.

Si ara vivim en uns perillosos temps interessants és perquè les incògnites s'han fet enormes i no estem gens segurs de quin futur tenim al davant, en tenim molt poques pistes i vivim en una incertesa que ens bressola i ens acull mentre ens sacseja. No es tracta tan sols de què ens apropem al calendari electoral més suggerent dels darrers vint anys si no de la suma de totes les incògnites obertes: què passarà amb la guerra d'Ucraïna i els enigmes russos? Vivim en un univers simulat? Per què s'abaixa el preu de la benzina? Té raó l'Eudald Carbonell i aviat veurem la fi del capitalisme? Per què són melancònics els líders revolucionaris del segle XXI? Quin significat tenen les meduses immortals?


22 de des. 2014

Sílvia Q.

La il·lustració és de Juan Serrano i està extreta de la portada de Alas tenebrosas, Valdemar 2014.


[poc més tard] La Sílvia Q. va pagar el cafè i va sortir al carrer. Va alçar els ulls al cel i en aquest instant, bruscament, el cel es va rebentar per deixar caure una pluja torrencial de sang fosca i de coàguls entre els quals es retorçaven unes granotes de boca enorme i famolenca, amb unes dentetes llargues, fines com espines de peix.

Abans de prosseguir la narració he d'advertir que la Sílvia no existeix. No és ni tan sols un nom que amaga algú amb un altre nom, ni està inspirada en cap persona real, ni basada en cap personatge de la literatura. És una invenció sorgida del no res. Tinc ganes de dir que la pluja de sang sí que és real però admeto que tampoc no ho és, perquè fou una visió de la Sílvia Q., una pluja que tans sols es va esdevenir dins de la seva ment. I no obstant aquestes ficcions, el món per on camina, el bar i els carrers són completament reals: existeixen perquè els he vistos moltes vegades, perquè hi he estat i en recordo els colors, les olors.

Les ficcions són un fenomen problemàtic a la meva vida, i ara no parlo com a narrador de les aventures de la Sílvia Q., si no que parlo jo, l'individu real que escriu aquestes ratlles. Amb el pas dels anys (de la meva vida pels anys) me n'adono que cada cop em resulta més difícil definir els conceptes de realitat i ficció, perquè em semblen fluïds que s'entremesclen i s'influeixen.

No es tracta tan sols que la memòria sembli el major productor de ficcions realistes, de negacions en forma d'oblit, de negociacions mal resoltes entre el desig i l'inevitable, de realitats fingides i fingibles, d'una benèvola lectura de la incertesa, de records que es corresponen a somnis però que han quedat guardats com a experiències sensorials completes. No es tracta només d'aquestes possibilitats, si no que la pròpia realitat -allò que compartim sota aquest nom- em resulta de vegades la més inversemblant de les ficcions novel·lesques (i és per això que m'avorreixen tant els debats sobre la versemblança en literatura, i que de vegades no entenc perquè passo tantes hores escrivint ficcions i esforçant-me en donar-los aparença de real: a qui pretenc enganyar?).

Tendeixo a pensar que, així com les ficcions són recreacions simbòliques o màgiques de la realitat, la realitat té l'aspecte de ser la metàfora d'una ficció no massa poètica, quelcom d'imaginat per algú o alguna cosa que s'ha fet corpori i assequible a la percepció del sentits. Tal vegada hem decidit anomenar “realitat” certs fenòmens o coses, triats a l'atzar entre una mescla de realitats i de ficcions.

Ho diré seriosament: em fa l'efecte que visc en una versió del conte “El vestit nou de l'emperador” en la qual no hi ha cap nen que, al final, cridi: l'emperador va despullat! I aquesta sensació va en augment, i la hipòtesi em resulta cada cop més probable. És per tot això que cada cop em prenc menys seriosament la realitat (o la vida).

Ara puc continuar el relat sobre la Sílvia Q. amb una mica més de pau interior, perquè necessitava dir que tot això abans de tirar endavant. Em sento estrany i quasi malalt quan escric una narració on afirmo coses absurdes com “La Sílvia Q. va pagar i va sortir al carrer”, perquè no té cap sentit referir accions realitzades per algú que no existeix: a qui li importa si la Sílvia va pagar el cafè o no?

[al paràgraf següent] La Sílvia Q. es va arrepenjar al tronc d'un plataner robust, va prendre aire amb els ulls closos i ben apretats i va resar perquè la sang i les granotes i els coàguls fossin una visió, un petit deliri provocat per la mala combinació del cansament, l'alcohol i els neguits dels darrers dies. Quan els va obrir va continuar carrer Bailèn avall fins a la parada del metro. Va observar el plànol i va memoritzar el trajecte, els transbordaments que calia fer i les parades que hi ha entre les estacions de Girona i Besòs-Mar. Mentre baixava les escales va estar temptada de mirar enrere però no ho va fer. No va voler comprovar si el carrer estava entollat de sang fosca, ni si hi saltironejaven aquells batracis fastigosos. 

20 de des. 2014

Xauxa la pel·li, no el lloc


El mite de Xauxa és el paradís terrenal, la terra promesa on pel sol fet d'empadronar-t'hi ho tens tot pagat. El clima és benigne, les dones belles i disposables, la salut infinita i la renda ben distribuïda. Els hospitals funcionen bé, les escoles només públiques i de qualitat danesa. I dels arbres en broten dolços.

El mite antic de Xauxa encara és present en el discurs de la propaganda política, està inoculat al somni americà i a l'independentisme català, branca ingènua. Forma part de la publicitat neoliberal i de vegades treu el nas per darrere d'en Pablo Iglesias.

Segons Lisandro Alonso, el director de Jauja (la pel·li), el lloc de Xauxa era propaganda imperialista dels conquistadores per convèncer els pàries d'anar a colonitzar les Amèriques. I de fet, aquesta idea és implícita a la cinta.

Impecable, intensa i de vegades terrible, Jauja és un poema fet cine on cada frase té el seu lloc precís, cada pla, cada mirada i especialment cada silenci. Malgrat la infinitat de referències al cinema, Jauja explica una història senzilla i neta on res és accessori. Un viatge que, com tots els viatges quan són de veritat, en algun instant gira les passes i es fica dins de l'ànima, dels somnis.

Un militar danès perdut a la Patagònia, a la recerca de la filla que és la imatge d'alguna cosa que fuig o que t'han robat. En un entorn d'una bellesa brutal i primitiva, tan simbòlica com hostil i de vegades estranyament amable. La travessa del desert sempre du a una epifania o a la mort. O a totes dues alhora. L'home perdut i desubicat, l'home que no és d'enlloc i que per tant ni pot fugir ni pot tornar. L'home que és qualsevol home damunt la Terra malgrat que Alonso li faci dir a un personatge, amb una ironia malèvola: un home no és tots els homes.

Jauja té una aparença simple i el llenguatge és pulcre. Conté delicades rimes internes, en escenes que troben el seu doble i de vegades el seu triple. La càmera fixa mostra plans d'una sintaxi universal. La llum sempre és diàfana i el so directe recull el vent, els peus que trepitgen la sorra, la respiració, l'aspiració dels mocs o el brollar de la sang amb to naturalista o hipernaturalista que esdevé surrealista sense artifici. Aprofita l'estructura del western per a citar elements de la mitologia clàssica en una nova versió del mite òrfic (per al qui l'hi vulgui veure), emparentat amb el viatge del Soldadet de plom, i s'endinsa en el propi relat fins a despullar la narració de tot allò superflu: el cinema és una figura que es mou en un paisatge. En un paisatge volcànic, de terra negra i estèril. La darrera escena -que no es pot explicar- és un premi per a l'espectador. I el premi és una pregunta, però a mi m'ha semblat com si en Lisandro Alonso hagués aparegut a la sala i m'hagués abraçat.


El qui escriu això té moltes debilitats i paranoies literàries i cinefíliques, i aquest fenomen podria explicar que hagués vist coses que en realitat no són a Jauja, però les deixo escrites per si de cas. Per a mi, hi ha cites explícites d'en Tarkovsky (hi he vist Stalker i Rubliev), d'en Pasolini (l'Evangeli i Medea), del Conrad de El cor de les tenebres (Alonso recrea un Kurtz que ara es diu Zuloaga tal com només ho podria fer un geni i que ja no podré oblidar mai), d'en Jarmush (Dead man) i si cal de Herzog (Aguirre), perquè de Xauxa a El Dorado hi ha una passa molt petita. La intuïció em diu que de cites i referències en conté moltes més, però aquest espectador no ha vist pas tot el cinema i només disposa d'un cervellet de mida mitjaneta.

Jauja és, finalment, una celebració del cinema com a art i com a poesia en temps de mediocritat, l'escultura feta de temps que explicava Tarkovsky i una injecció de fe renovada: allò que salva l'espècie humana (si és que res la salva del no-res) és que perdem el temps en l'art. Fent-lo o anat-lo a contemplar.

17 de des. 2014

Perdona eis, por soleares


Caldria haver estudiat molta teologia per comprendre un bocinet de la vida, em refereixo al bocinet que podria fer-la divina. I també caldria haver viscut molt, molt més. Caldria haver estat penjat d'una creu, perseguit, turmentat, caigut del cavall i sotmès a un llampec de llum inesperada i reveladora que t'indueix al sacrifici. I això encara seria poc. Caldria haver atravessat deserts a peu, passat fam i set, haver dormit al ras més estricte i amb la panxa buida.

Caldria haver sojornat en una presó tailandesa (o peruana o txetxena per exemples), caldria haver viscut en un camp de refugiats sirians o palestins, caldria haver estat en un hospital de Costa d'Ivori malalt de l'Ebola, soldat ferit a la trinxera de l'Ebre, guerriller amb els zapatistes d'Oaxaca. I això seria insuficient.

Caldria haver estat miserable a Mogadiscio, esclava sexual a Niamey, captaire a Barcelona, lladre de crostons de pa a Detroit, quinqui de la Mina, dona de Kosovo que assalta els contenidors a la porta del Mercadona de Sabadell a dos quarts de nou del vespre. Tot això no seria prou.

Caldria haver llegit molt més i sofert i gaudit i somrigut i plorat i cagat de fred o mort de calor per entendre una mica.

Tinc tants indicis per pensar que ens va perdonar com proves de què no ho va fer, i en aquest cas tot suggereix que ens va maleir. O que, en el pitjor dels casos, ens va obviar enmig de les galàxies infinites, interminables. Això explicaria moltes coses que passen cada dia davant meu o per les múltiples pantalles que m'envien, com mals d'ulls.

____________________
Per si algun lector té ganes de pensar en d'altres qüestions (diferents però no menys complexes) deixo aquesta magnífica cançó que busca orelles:


14 de des. 2014

Au Pays Cathare si je puisse


Així com els millors esportistes sempre són els del meu país, els perdedors sempre són heretges o estrangers, sempre són els altres. Estrangers, apàtrides, traïdors, botiflers, nouvinguts, crítics, discrepants, etzètera. Aquesta és la nostra història. La història que escriuen els qui no va admetre els altres. La història és el discurs escrit dels vencedors.

I per això dels càtars no en queda gairebé res. Una caricatura, una postal, una broma comercial per a turistes alternatius, ingenus fins a la ximpleria. Als homes i les dones que viuen al Pays Cathare no els agrada gaire que els emprenyin amb preguntes com les que interessaven als càtars de segles enrere: Jesucrist fou un home o una divinitat? Les dones i els homes són iguals davant la vida i  la litúrgia?

Les carreteres càtares són estretes i menudes, els pobles són poblets, els cementiris menuts i al desembre hi fot un fred que et fa prendre els testicles amb la mà esquerra (si dus la càmera amb la dreta). Neva quan no t'ho esperes i s'alça el vent que mou la neu del lloc on s'havia vessat. Busco algun record dels càtars, aquelles idees tan boniques com utòpiques a les quals encara no hem renunciat del tot: un déu humà, la igualtat a ultrança, la pobresa compartida i el coneixement a l'abast de tots, construït per tots a la reunió de tots.

Me n'adono que som molt pocs els càtars d'avui, gairebé imperceptibles i del tot prescindibles. Em sembla bé. Només faltaria que el país dels càtars es posés de moda i que els dolents es posin a especular amb les cases del país càtar. No, no: l'oblit és una benedicció. Ja deia Homer que l'amnèsia és un present dels déus.

13 de des. 2014

El pati de l'escola


El pati de l'escola és el lloc. Allà on vull anar cada dia, on surto cada cop que em deixen i també, si pot ser, sense que em deixin. Quan sigui gran el pati serà el somni dels carrers i les places, les carreteres perdudes i les platges, els deserts de sorra, les sabanes i les estepes, les migdiades. Però ara sóc petit i el meu lloc és el pati, el pati és el lloc que és meu.

El pati és on vaig quan vull prendre l'aire. El sol. L'ombra. On surto a jugar, a pensar, a riure, a perdre'm, a xutar, a plorar, a romancejar, a trobar els amics, a remenar, a amagar-me i a descobrir. El pati de l'escola és un dels llocs més importants de l'escola i uns dels llocs de la meva vida. Sé que el pati de l'escola és un lloc important de la vida perquè és com el somriure de l'àvia o els miols dels gats que corren per la placeta on jugo a les tardes. El pati és un lloc tou i calent com la falda de la mare, com la palma de la mà del pare quan m'acarona el cap.

El pati és de vegades la meva casa o un lloc com una casa que és meva, una cosa com una casa, una cosa que és una casa o gairebé com una casa i de vegades millor que la casa, un lloc que és el meu lloc, un lloc com un llac d'aigües tranquil·les o un tancat amb reixes que m'oprimeix i després m'allibera. El pati és el lloc on els arbres creixen cap al cel, el lloc com un llac que reflexa el cel. El lloc d'on vull fugir i on somio que torno.

Entre les ombres dels arbres del pati de l'escola he trobat les ombres que m'ombregen millor que cap altra ombra, i allà on no hi toca l'ombra hi ha el sol que més m'escalfa, més que mil estufes.

El vent es va endur el meu pati d'ombres i de pins i no entenc perquè no ho van dir a les notícies. I quin aire tan net i tan blau i tant de vent prô tan poc aire que hi havia mentre el vent tombava els pins. Els pins que ja no hi són.

Ara pregunto si tornarem a plantar arbres i no m'ho saben dir. A mi m'agradaria que hi plantessin uns arbres molt grans, molt més grans. Com una casa molt gran, com una casa tan gran com el sol i com les ombres. Com totes les cases juntes, com tots els sols junts.

11 de des. 2014

El Comte Arnau hi cavalca


El santuari del Montgrony és un bastió de l'humanisme cristià (cristià i mercantilista) situat a primera línia del front, allà on les forces del bé ensopeguen i defalleixen davant l'exèrcit invencible d'una naturalesa que no ha admès la irrupció de l'espècie humana.

El santuari del Montgrony té un aire cobdiciós que li deu haver inspirat la bubota del Comte Arnau, que sempre hi ronda. A l'entrada s'adverteix que està prohibit dur-se el menjar i menjar-se'l a les taules de fusta corrompuda de la terrassa on el mossèn ha instal·lat una mena de pinball lamentable i un cavallet de fibra de vidre malpintada, per a ús i gaudi de la canalla, que emula un trot grotesc si introdueixes 50 cèntims d'euro a l'escletxa que té a a dreta.

Tot i això, l'audàcia pecuniària del Santuari del Montgrony és ridícula i entranyable si la compares amb la de Montserrat (per posar un exemple qualsevol de la cristiandat catalana), perquè al Montgrony encara et permeten deixar el cotxe en una esplanada lliure de pagament. Deu ser que al Montgrony confien en què algú se senti atret per la bondat incondicional del Crist Que No Cobra Per Aparcar.

El Santuari del Montgrony és una construcció escadussera sota unes roques grises i negres que es vinclen endavant, abocades a l'abisme, i que té la gosadia ingènua de citar el Comte Arnau en una placa. Com si en aquesta ingenuïtat vulguessin amagar que el mal potser ja ha posseït el lloc. El Comte Arnau és ben viu: les coses i les persones que habiten el lloc han sucumbit al seu esperit pervers. Quan em trobo el mossèn en unes escales tenebroses penso en Reinfield, aquell personatge de Bram Stoker.

Que els nostres ancestres bastissin ermites i santuaris al lloc del Montgrnoy em desvetlla un somriure compassiu. L'ermita més encimbellada està dedicada a Sant Pere i poc més avall n'hi ha una dedicada a Santa Maria, perquè els rebesavis dels rebesavis sabien que allà dalt calia emprar els noms més eficaços si volien contenir l'energia incontenible de la natura diabòlica. Però tot fou en va.

Aquell territori és la terra del comte Arnau, el nostre referent més nítid per parlar dels orígens de la pàtria catalana: senyors feudals cruels i sanguinaris, individus salvatges i sense compassió, probables autistes i possibles esquizofrènics investits de poder i curulls de visions.


1 de des. 2014

Josep Oliu i la pudor de la por



Una notícia breu a la premsa em va permete descobrir que, sota la capa del cel, hi ha un individu que es fa dir Josep Oliu. La premsa va recollir unes declaracions d'en Josep que em van fer venir ganes de saber qui és aquest home. Fins llavors, desconeixia que algú de nom Josep Oliu hagués fet mai cap aportació al pensament i a la cultura occidentals.

Va ser així com vaig descobrir que en Josep presideix el Banc de Sabadell. Un banc que, malgrat dur el nom pusil·lànim d'una vila discreta de províncies, presenta unes grans xifres de beneficis, participa a l'Ibex, fa fora gent de casa seva i els envia a viure al carrer i ha devorat petites caixes rescatades amb els diners dels contribuents.

Més endavant vaig saber que l'Oliu és fill de banquer, que va néixer a la vila de Sabadell el 1949 i que forma part del fòrum Pont Aeri, els integrants del qual són els nostres més estimats monstres. Deixo aquí l'enllaç a la Viquipèdia perquè qui ho vulgui es pugui delectar amb la llista. El qui arribi al final del breu article de la Viquipèdia obtindrà com a premi una petita frase que engrandeix tot el text.

En Josep Oliu va manifestar (i això és que li vaig llegir, recollit per la premsa) que caldria fer un Podemos de dretes. Vaig quedar fascinat.

De la proposta frontista d'en Josep es poden deduir algunes característiques del seu pensament i de la seva psicologia. La primera conclusió que n'he tret jo és que en Josep és un ignorant: tan sols així s'explica que no conegui el Podemos de dretes que existeix de fa molts anys. Si ho demana als seus estimats Artur i Mariano n'hi podran donar referències concretes.

La segona és que en Josep té por. Em temo que aquestes dues característiques unides (ignorància i por) definirien la major part de l'aristocràcia financera del país, que si són aristocràcia és perquè des de fa segles s'han emparentat amb el poder. Com en temps feudals, el tracte simbiòtic és el de sempre: el poder posa les lleis i la policia, ells hi posen el negoci i després ja veurem com ho arreglem. Potser s'ho reparteixen a les reunions discretes del Fòrum Pont Aeri.

Jo, que sóc escèptic malgrat els impulsos romàntics, no havia entès prou bé la por que fa Podemos a l'oligarquia nacional. Però en Josep m'ha esclarit les idees: finalment, en Josep m'ha estat d'utilitat. Perquè el meu escepticisme em feia dubtar de la utilitat de votar Podemos, però ara ja no dubto tant. Sempre he cregut més en les revolucions a l'antiga usança, com la de Trotsky, la d'en Durruti, la de Castro o la del Subcomandante Marcos. Però què carai, potser ha arribat l'hora d'explorar les fórmules noves.

Bromes a banda, allò que de veritat m'agrada de les idees del banquer vallesà és que afirmen allò que negaven fins fa poc. Tothom recorda quan ens deien que no hi ha classes socials i que per tant la lluita de classes és tan obsoleta com la màquina de vapor.

Quan algú els planta cara, els banquers fan tuf de por, s'esveren, s'atabalen i reivindiquen la lluita de classes enmig del pànic. Perquè quan en Josep es mira la ganyota de l'Artur i la d'en Mariano també hi veu la por, i això escagarrina qualsevol, és clar.