27 de març 2015

Lubitz i la mística del final


El nom d'Andreas Lubitz ha ingressat a la llista dels noms cremats pel foc d'un impuls de mort i de destrucció que l'associa a alguns nihilistes, als aviadors kamikazes i als milers de suïcides que estampen el cotxe contra el que ve de cara, en qualsevol autopista del món.

Els mitjans de comunicació de masses han tractat la qüestió de l'accident aeri provocat per Lubitz de la pitjor manera possible (tot s'hi val per aconseguir audiència i fer caixa), i s'han afanyat a usar de seguida la paraula malaltia [mental] per definir, delimitar i explicar el cas. És previsible que, en pocs dies, veiem una nova estigmatització del trastorn mental, una nova normativa europea per controlar els individus diagnosticats, per medicar-los i excloure'ls i una colla de mesures preventives que estaran destinades a tranquil·litzar (i alhora a alterar) l'opinió pública. Ens faria falta, un cop més, la presència de Michel Foucault per analitzar-ho degudament.

Cal resseguir el procés que s'ha seguit (tan veloç que costa de veure) des de l'instant en què Lubitz ha estat decretat culpable: es va investigar la seva filiació política i religiosa en una maniobra molt interessant d'el·lipsi o d'eufemisme. Perquè quan es demanaven per la filiació política no s'hi incloïa la socialdemocràcia, i quan es parlava de religió no s'hi incloïa el catolicisme. Es tractava d'anomenar l'anarquisme i l'islam, que són els enemics seculars de la vida al bonic, tranquil i modèlic continent europeu. A la llista dels enemics ara hi hem afegit el malalt [mental], contra el qual començarà una nova croada. La capacitat de crear enemics potencials (i polítiques preventives, i acondicionament de l'opinió pública) és una de les característiques de la modernitat a occident que, en literatura, ha donat grans obres i que té en la 1984 de George Orwell la fita més coneguda.

L'estat de psicosi sembla una necessitat principal de la societat europea/occidental, una necessitat que s'alimenta incansabement amb l'aportació dels nous col·lectius temibles. El terrorista era la figura que espantava el poble ja des del segle XIX, i la figura que explicava els estats d'excepció, la vigilància i el càstig preventiu. Associat a l'anarquisme, a Catalunya té figures mítiques com la del sabadellenc Mateu Morral o la de Santiago Salvador, el qui va llençar les dues bombes Orsini al Liceu de Barcelona. Pel mateix temps, a la Rússia pre-revolucionària, els atemptats anarquistes van prendre una importància radical que va crear el clima necessari per al canvi i que va afavorir la transformació social més rellevant del segle XX.

A l'Anglaterra del mateix periode, la psicosi creada per l'anarquisme nihilista fou enorme i va donar grans obres literàries: des de l'Agent Secret de Conrad a L'home que fou dijous de G.K. Chesterton. En aquestes novel·les, l'estat paranoïde de la societat arriba al terror, ja que l'opinió pública viu obsedida amb la possibilitat que els nihilistes estiguin infiltrats al cor de l'estat i els seus organismes.

Durant algunes dècades, el perill de l'enemic infiltrat s'ha limitat als residus de l'anarquisme, i la figura del terrorista ha quedat circumscrita als grups nacionalistes: Eta, Ira, Brigades roges, etc, que malgrat ells mateixos no van ser capaços de crear un temor generalitzat. Amb l'excepció, potser, de l'organització Baader-Meinhof. A mida que l'estat socialdemòcrata iniciava la seva decadència (o precisament com a conseqüència d'això), ha entrat en escena el terrorista islamista, que ara ja és tan sols islamista perquè sembla que el terrorisme sigui inherent a aquesta religió (passant per alt que els cristians càtars promovien l'extinció de l'espècie humana per l'abstinència o la sodomia, el desig de mort col·lectiva dels protomàrtirs, etc).

És molt probable que l'islamista sigui una figura que deixa massa llacunes i que no ofereixi un rostre prou temible, prou capaç de justificar un estat de vigilància necessària i de llibertats civils restringides en nom del bé comú i del fascinant dret a la vida que ha circulat per algunes tertúlies televisades: l'opinió pública desconfia per sistema de les persones d'origen estranger, però alhora creu que les sap identificar. La inclusió del malalt [mental] a la llista dels perillosos sembla tan lògica com necessària, perquè presenta una capacitat infinita d'estimular el terror. La possibilitat no formulada (però insinuada) d'una nova figura a l'imaginari del terror sembla òbvia: el terrorista nihilista-islamista-malalt [mental], on s'associen tots els indicis de la perillositat social. Veurem quan tarda en plantejar-la algun dels mitjans més dòcils del règim: Tv3, La Vanguardia o El País.

Tot plegat resulta pervers i malèfic. El motiu pel qual se suposa que un suïcida és un malalt sembla pueril i trampós, de la mateixa manera que una persona pessimista o depressiva es presenta com a víctima d'un trastorn. En aquests estat de coses, caldria inferir que Schopenhauer necessitava un tractament psiquiàtric. No tan sols Thomas Ligotti considera que el pessimisme és un indici de salut mental i l'optimisme una senyal de trastorn, o com a mínim l'evidència de la incapacitat d'un individu per comprendre la vida i el món.

Si la vigilància sobre el malalt augmenta (com és evident que veurem ben aviat) haurem fet una passa més en la direcció espantosa de la uniformitat obligatòria: en la forma de viure, d'actuar, de pensar, de sentir, de consumir. És molt probable (i molt espantós) que de Lubitz se'n donin a conèixer preferències culturals, sexuals, estètiques i ideològiques sense cap pudor, que quedaran instantàniament assenyalades. Si a l'estanteria de la seva habitació hi troben -posem per cas- una novel·la de Lovecraft, a partir d'ara els lectors del geni de Providence més val que no divulguem els nostres gustos literaris, perquè potser anirem a l'atur en cas que estiguem treballant.

Si per casualitat Lubitz era vegetarià, no cal dir que el vegeterianisme serà inclòs als protocols de detecció de perillositat social (si era client de McDonald's no cal dir que aquesta dada no serà presa en consideració, perquè tothom sap que el client de McDonald's és un individu degudament integrat i satisfactòriament domesticat).

Com que aquestes reflexions corren el risc d'esdevenir infinites, deixo unes preguntes:

  • Els pilots kamikazes eren pessimistes o malalts? La seva conceptualització respòn a perspectives nacionals? El caràcter místic de l'aviador kamikaze és reconegut arreu del món o tan sols al Japó? Es pot analitzar la psicologia del kamikaze tan sols en clau del context bèl·lic?
  • La persona que fa esclatar un cinturó explosiu és tan sols un individu manipulat psicològicament per tercers? Hi podria haver altres factors que expliquin l'acte? Podríem considerar una certa mística radical?
  • Mateo Morral era un pessimista? Era un idealista? Era un nihilista?
  • Aquell qui ordena el bombardeig d'una ciutat o d'un país des d'una oficina governamental presenta alguna mena de trastorn mental o d'alteració de la personalitat? Se'l pot considerar una persona mentalment sana?
  • És un nihilista infiltrat Benjamin Netanyahu? Ho és Bashar al Assad? Vladimir Putin? Arseni Yatseniuk?
  • Quina és la proporció d'accidents de trànsit en què la causa és la voluntat de morir del conductor que s'estavella contra el vehicle que ve en la direcció oposada?
  • Quantes catàstrofes aèries hi ha hagut en què el pilot ha decidit estavellar l'avió per un impuls de mort?
  • És un nihilista infiltrat el Conseller de la Generalitat Boi Ruiz, que decreta el tancament de plantes hospitalàries, serveis d'atenció primària, unitats d'urgències i cobertura assistencial? Es comporta com un nihilista infiltrat l'Oriol Junqueras quan evita el reprovament del conseller Boi Ruiz pels seus atemptats contra la salut pública?
  • Quina relació es podria establir entre heroïsme, impuls de mort i nihilisme a partir de la biografia de grans figures de la història militar?
  • Per què William Wallace (Braveheart) no va atacar tot sol l'exèrcit enemic si no que va empènyer centenars de veïns, parents i coneguts a morir al seu costat?
  • Per què centenars de reis i de presidents no dirimeixen els conflictes en un combat a mort entre iguals, si no que envien milers de reclutes a fer-ho en nom seu? Aquesta conducta indica una bona salut mental dels reis i dels presidents?
  • Podria ser que el nihilisme sigui considerat una malaltia [mental]?
  • El pessimista és un tipus perillós per a la societat i l'optimista una bona persona i un individu fiable? Com s'argumenta?

13 de març 2015

Sis dies d'ira. Nihilisme fet poesia


a Francesc Ferrer i Guàrdia, pedagog

Des de fa poc, el col·lectiu Antipersona està distribuïnt el fanzine Seis días de ira, un monogràfic dedicat a la Setmana Gloriosa que fou coneguda com a Setmana Tràgica. Es tracta d'una narració dels fets en primera persona, en forma de diari: una capítol per a cadascun d'aquells dies de la revolta barcelonina de l'estiu de 1909.

El text està escrit en un registre poètic esfereïdor, amb una qualitat literària que és molt difícil de trobar a la literatura corrent. Suggerent i ple d'imatges, de frases poderoses que saben transitar del concret i del brut fins al sublim i l'eteri. Irònic i terrible, oníric i despietat.

Tot i que Seis días de ira està publicat sota llicència de creative commons i que els seus autors no han signat l'obra, hi llegeixo la paraula de Layla Martínez (Madrid, 1987), que és la veu jove més brillant del paisatge per sota dels Pirineus. (A la qual li vaig dedicar un article, fa un cert temps).

No puc fer la ressenya d'un text que només pot ser llegit. En tradueixo la primera plana, que fa de pròleg. I em penso la possibilitat d'anar traduint el text, perquè el pròleg no permet intuir el voltatge literari de les planes que ens esperen a continuació.

¿PER QUÈ NO LES VAN CREMAR TOTES? 
La perspectiva de morir com gossos en la defensa dels interessos colonials d'uns pocs magnats adinerats no va resultar gaire temptadora al proletariat barceloní. No menys important per desfermar la ràbia fou el brot anticlerical que es va extendre a través de l'intrusisme del clergat a la vida pública i privada. El bisbe de Barcelona, cardenal Casañas, sens dubte influït per l'encíclica Sapientae Christianae de l'intransigent papa Lleó XIII, que destacava l'obligació dels cristians de participar a la política, feia temps que carregava en diverses pastorals contra les "perverses doctrines" com ara l'anarquisme i el socialisme, que "enverinen l'oïda dels homes", així com contra les escoles "laiques i bisexuals". Si a tot això li afegim l'explotació i la misèria, el que sembla estrany es que no cremés molt més que el que va cremar. 
Però no renyem els nostres intrèpids avantpassats, perquè si haguessin sabut que els seus plançons -alguns- s'havien d'emparellar sota una bòveda o a combregar -molts- amb aquesta Espanya postfranquista, haurien practicat un neomalthusianisme radical o se'ls haguessin passat les ganes de cremar. Perquè si alguna cosa no els podem retreure és l'obstinació que van posar fa cent anys en repartir allò que que fins llavors els havien fet empassar: hòsties. I amb aquesta fi es van deixar els estalvis en un valor segur com és el petroli, i van entrar als tuguris de la clericalla decidits a tot. 
Nosaltres també ens hem demanat com se'ls va poder passar per alt convertir la Sagrada Família en un esvoranc o practicar una mica de propaganda per la causa amb els loyolas rosegaltars del carrer de Casp. Però no fou per mandra ni per negligència que la carcúndia jesuïtica va romandre ignorant de què volia dir Bakunin quan va proclamar allò de que la passió per destruir també és una passió creativa. El que va passar és que els corbs ensotanats amagaven fusells sota les vestidures i sabien disparar, i per tres cops anaren els nostres a la missa dels loyolas, però l'assumpte no va prosperar. Va esdevenir-se el mateix en d'altres llocs, però que aquesta petita negligència estètica -veure cremar la Sagrada Família hagués estat l'espectacle més bonic de la Història, tan sols comparable  la caiguda de les Torres Bessones- no amagui el fet que van reduir a cendres vuitanta dels cent cinquanta edificis religiosos que hi havia a Barcelona en aquell moment. I tot això en menys d'una setmana. 
Sobre la Setmana Gloriosa (o Roja, o Tràgica com ho va anomenar La Vanguardia) hi ha una bibliografia extensa, de manera que nosaltres, poc qualificats per aportar una dada nova o discutir les existents, hem decidit explicar el que vam veure durant els dies en què hi vam ser. No és que pensem que això resultarà molt més interessant, però sí que alberguem certa esperança de contribuir a la intoxicació de dades que circulen per la realitat. Hem arribat a la vaga conclusió que, quan aquesta intoxicació de dades implosioni, la realitat deixarà de ser real definitivament.

[El pedagog Francesc Ferrer i Guàrdia fou afusellat després de la Setmana Gloriosa, acusat d'instigador de la revolta. Fou el seu afusellament el qui va convertir aquella setmana en una setmana veritablement tràgica.]

2 de març 2015

Si podem, guanyem amb permís de la Cup


Hi ha persones lúcides i ràpides de ment que saben (o intueixen) al primer cop d'ull, i n'hi ha com jo que necessitem pensar, llegir i tornar a pensar, perquè podria ser que allò que hem llegit no ens hagi il·luminat si no que ens hagi enfosquit la ment. La ignorància, les presses, el dimoni i l'arrogància s'han de domesticar.

I a més a més, qualsevol persona assenyada et dirà sempre que cal prendre distància o perspectiva respecte de l'objecte del pensament, perquè l'immediat i la distància curta solen enganyar, tal com fan els meus ulls estigmàtics.

Quan visc enmig no puc viure enfora, i em resulta més fàcil comprendre el significat del Timbaler del Bruc o de la Revolució russa que no pas decidir si cal votar Guanyem, si cal votar Podem, si cal votar la Cup o si tal vegada no cal votar -o per dir-ho matisadament: si cal no votar (un cop superat el prejudici burgès que nega el significat potent i nihilista de l'abstenció).

Les darreres lectures que he fet m'han aportat la perspectiva llibertària sobre la qüestió, de manera que ara entenc una mica més, i alhora me n'adono que l'embolic ètic és molt més gruixut que no pas em temia.

(Escric la primera reflexió més que res per entendre'm jo mateix, i sense cap ànim de decidir ni de convèncer ningú. En realitat, ni tan sols no em sento amb ànim de debatre amb cap altre que no sigui jo, seduït per aquest joc socràtic de preguntar-me a mi mateix).

En un context de ruptura radical imminent i inevitable entre l'estat (els seus representants electes i la seva maquinària) i la nova ciutadania que s'està gestant, les formacions "simètriques" de Podem i Ciudadanos actuen com un darrer pont per salvar els mobles, una maniobra apressada i urgent per reconciliar estat i ciutadans. Talment com si haguessin estat dissenyats pel mateix statu quo. En aquest sentit, actuarien com una pseudo-ruptura, destinada a mantenir dempeus allò que trontolla: una jugada reformadora que salvaria l'estructura de l'estat amb els seus milers de funcionaris i de polítics, de policies, de xarxes de comunicació entre finances i parlament. En aquesta reforma hi ha inclosa la litúrgia: cal adonar-se que tant Pablo Iglesias com Albert Rivera aporten una mínima variació jazzistíca a la qüestió formal: càmeres, grans mítings amb un orador dalt del púlpit, masses que coregen els eslògans, etc.

A l'altra banda hi ha els qui defensen la ruptura definitiva que ha d'obrir les portes a una nova forma de viure la politica (una repolitització real de la ciutadania endormiscada) a través d'un nou paradigma ètic que no necessita ministeris ni conselleries ni grans autoritats ni liders. En aquesta banda hi ha, evidentment la formació que representa l'Ada Colau (en aquests instants la proposta més honesta), la Cup amb la seva ja llarga trajectòria de base, i l'organització Procés Constituent.

Aquestes propostes són les que sembla que ens faran avaçar vers els nous models de vida i de concepció del fet polític i la comprensió del que és públic i col·lectiu, i que no es limitaran a dibuixar noves coloraines a l'arc de repartició del poder a les cadires dels parlaments. Sembla que és a través d'ells que podem esperar la renovació que es va coent al carrer i dins de les cases, més que no pas als platós de la tv.

El cos no ha pres una silueta clara perquè és un procés en marxa, que no es pot coure en un dia: això explica la diversitat d'opcions que pren en aquesta fase tan prèvia: a Barcelona Guanyem+Podem+ICV, en d'altres ciutats cadascú pel seu costat, i no és improbable veure Guanyem+Cup. En tot cas, el canvi ja és als carrers i gosaria dir dins d'algunes cases. I és evident que hi ha tendències en procés de canvi que els informatius de la tv es preocupen de silenciar: en el consum, en petits hàbits, a les converses, a les relacions humanes. Canvis que tard o d'hora esdevenen postures ètiques que afecten la gestió de la cosa pública i que finalment subverteixen el poder i l'ordre. Canvis que redefiniran els conceptes d'estat i de ciutadania en sí mateixos. Jo diria que els qui reclamen la presència de l'eix nacional (Catalunya-Espanya) a Guanyem no han entès que la consecució dels objectius de Guanyem supera aquesta mena de paràmetres. I aquesta és, tal com ho veig, la millor solució a un debat que possiblement no ens resoldrà mai res.

Algú ja deu haver copsat que aquest és un procés imparable i de recorregut llarg, perquè fins i tot una organització lenta i feixuga com ICV s'hi ha sumat (com a mínim, a la ciutat de Barcelona). I això permet entendre la terrible suspicàcia, l'animadversió i el pànic que es pretén escampar contra l'Ada Colau i Guanyem. Perquè és evident que els objectius a llarg termini d'aquesta organització podrien canviar la mirada sobre alguns debats oberts que afecten la vida real i que no som capaços de resoldre en els termes en què se'ns imposa: el paper dels bancs en l'economia de les persones, el model d'escola com a institució sotmesa a un model econòmic i social obsolet (però impermeable i bunkeritzat), les relacions laborals, la imatge del poder, l'accés al coneixement i a la cultura, la gestió de l'espai públic, la relació entre públic i privat, la salut, l'alimentació, etc.

Em demano en què pensen la resta de partits tradicionals, perquè veient-los tan eixorcs i tronats no acabo d'entendre què els passa. Em meravella l'autisme d'una ERC obsedida en un canvi jurídic de Catalunya fet de símbols antics i de rondallística, un canvi en qui no es pot confiar com a factor de transformació. Em meravella l'estrany paper que juga en tot plegat allò que semblava un moviment més o menys cívic (l'anòmala Assemblea Nacional Catalana) i que actua com un satèl·lit de no sé qui, provant d'influir sobre els elements que menys influència tindran d'aquí a molt pocs mesos.

I vet aquí: ens queden uns mesos però no gaires per decidir si reformem una mica o si transformem, si pensem o si obeïm, si mirem les enquestes d'una premsa malalta o recapitulem quina vida hem dut, i quines possibilitats obertes hi ha. Quines possibilitats som capaços d'imaginar, quines d'aquestes són possibles i quines probables.

Tinc la impressió d'estar llegint les darreres planes d'una novel·la d'intriga que no sé com acabarà, quan puc pensar com m'agradaria que acabés. Penso en la paradoxa del gat de Schrödinger.

I això és el primer cop que em passa a la vida (pel què fa a la qüestió política, òbviament).