Al convent dels franciscans de Bergamo, un petit claustre acabat de despullar d'una exposició d'art contemporani: els deixebles del sant d'Assís havien recuperat la fórmula estoica. L'erosió del temps ha augmentat aquesta austeritat que avui sol anomenar-se minimalisme.
Els qui som pobres dediquem temps a buscar les virtuds de la pobresa. En Jordi Girbén, l'autor del cada cop més elegant blog Foravial deia fa poc que l'estoïcisme és útil al boletaire que torna de buit. Trobar un argumentari filosòfic (i millor si té la solera dels clàssics) és molt oportú per a viure la realitat que t'ha estat donada.
He de trobar, per tant, la poesia íntima i austera que hi deu haver en els escassos objectes que he dut. Unes inevitables sabates italianes i quatre coses per llegir.
Remena que remenaràs, hom acaba per pensar que en la pobresa hi ha un deix d'aristocràtica austeritat, penso en aquells hidalgos castellans que sabien viure com a nobles arruïnats, tal com diria Jaime Gil al poema De vita beata.
Aquest jove, assegut amb indolència als peus del Duomo milanès també dialoga entre riquesa i pobresa. Fins i tot sense saber-ho.
El brevíssim viatge al nord d'Itàlia ha estat ric en imatges. Records que es desvetllen a partir de les fotografies. Igual com de matinada, el so d'aquesta campana propera et desvetlla del son i et diu: que no vivim en un món feliç, però vivim.
29 d’ag. 2010
26 d’ag. 2010
La fractura de la llum
Il·luminacions, miracles i transformacions
Diuen les escriptures que un tal Saule de Tars va caure del cavall, va sofrir una ceguesa passatgera i en acabat ja creia fermament en Déu. Tant és així que Saule (després de la clatellada s'autoanomena Pau) esdevé l'apòstol més competent i el primer martell d'heretges. Les seves Epístoles són una obra literària densa, profunda i enigmàtica: del raonament a la irracionalitat, de la humilitat a la fúria arrogant. En un to poètic i místic però també hàbil, intel·ligent i polític: Saule/Pau és conscient que està organitzant alguna cosa. J.L. Borges s'entretenia en aquests textos, i els usava per a les seves brillants especulacions.
L'autor havia de ser home de formació sòlida, i la va poder conservar malgrat l'impacte de la llum. Si era funcionari de l'imperi, no cal dubtar que era un tipus llegit.
Saule de Tars/Pau és més o menys el paradigma del convers: el qui abraça una nova fe (com el qui deixa de fumar) abraça alhora una profunda actitud bel·ligerant contra els seus antics companys. El menyspreu que sent per aquells qui ha deixat de banda és també un menyspreu contra el seu propi passat, que odia per no haver abandonat abans.
El cas, però, és això de la il·luminació brusca. Sembla que no hi ha procés, tan sols revelació sobtada. S'esdevé quan no ho esperes, quan anaves a buscar o a fer una altra cosa. Sembla que la il·luminació es dóna en un lloc més o menys especial: enmig d'un desert, dalt d'un cim (com Jordi Pujol a la Pica d'estats). En aquest destí atzarós hi ha el senyal diví, que decideix pel seu compte, sense tenir-te en compte. Chateaubriand diu j'ai pleuré et j'ai cru. Així tot d'un cop estàs transformat.
El santoral és ple de conversions, de vegades amb relats fulgurants i fabulosos que tenen una enorme potència per a tocar les emocions: la il·luminació és un renaixement, i el nou nascut comença amb aquest plor que anomena el vescomte de Chateaubriand, imatge del primer plor amb què els nadons aprenen l'aire del planeta. (Més avall deixo l'escena central del Francesco de Liliana Cavani, una mica pasoliniana: potser sobreactua, però el Mickey Rourke explica aquest plor aquí duplicat: abans i després de la revelació).
També cal dir que alguns sants cabdals del cristianisme es van cristianitzar per interessos estratègics del poder i de la política, una mica a l'estil de l'Esquerra Republicana. O com l'Artur, qui de sobte va trobar la fe sobiranista. Per a demostrar aquesta conversió va fer erigir una catedral: la Casa Gran. Invent efímer i que avui ha desaparegut del discurs.
Hi ha una llarga llista de sants i beats que es van acollir a la fe en edat madura o àdhuc provecta: el designi diví es manifesta sense prejudicis d'edat. Francesco d'Assissi i l'Ignasi de Loyola van passar una joventut dissoluta i quan van decidir posar seny es van transformar en models de santedat, d'austeritat i de bondat. La conversió és molt cara al cristianisme, sempre disposat a acollir i a perdonar. Sembla que a Déu li plau aquesta operació miraculosa: gamberros, delinqüents, lúbrics i saltataulells son candidats a la il·luminació. El peculiar sincretisme mexicà actual converteix en beats i miraclers alguns narcotraficants morts per la causa, que són elevats als altars populars.
Com en la política, novament, és possible viure il·luminacions successives: a Mahoma l'àngel el visita repetidament per anar pulint i millorant el discurs. Com ell, el senyor Piqué va iniciar-se a les files d'una organització clandestina i trotskista, per acabar sent el lider del Partit Popular de Catalunya, tot passant per Convergència. L'ínclit Solé Tura va anar des del Partit Comunista Espanyol (que llavors defensava els valors de la lluita armada) fins a participar en un govern socialdemòcrata i creador de la guerra bruta contra ETA. La llista seria inacabable i per tant extenuadora, avorrida.
De fet, la vida quotidiana també sofreix transformacions i il·luminacions inesperades. El polític més ben valorat d'Espanya té reflexions interessants sobre el pas de l'heterosexualitat a l'homosexualitat -i viceversa (!).
La vida conté innegablement una necessitat de canvi que algú vol anomenar procés d'evolució, i que es deu a què només podem viure un cop: en realitat, som l'eruga, la crisàlide i la papallona -però per dins.
Un dia descobreixes que la Pepsi t'agrada més que la Coca, o la Pepeta més que la Ramoneta -o en Pep més que la Pepa. Arthur Rimbaud deixa de fer versos i es posa a traficar amb armes, i Llucifer passa d'àngel a dimoni en una il·luminació inversa. El món dels blogs és virtual però viu dins del món sense adjectius i per tant és un reflexe més de la vida. Necessàriament inclou transformacions, mutacions, miracles i il·luminacions.
Aquest humil autor de blogs també va decidir fer un gir, i fa poc va crear el blog on ets ara. Va variar una mica el registre, la temporització dels apunts i l'enfocament. No se sap del cert si aquesta imatge que clou el text (dins un temple catòlic d'Itàlia) fou presa abans o després de la transformació, però és el testimoni d'una il·luminació fulgurant.
23 d’ag. 2010
La vitalitat del zombi
He hagut de pensar una estona el títol de l'apunt sobre zombis, i per culpa de la paraula zombi. I al capdavall, pensar -com sempre- no m'ha servit de res: no m'acaba d'agradar zombi, però tampoc no li he trobat una bona alternativa. L'oxímoron mort vivent m'agrada encara menys i no és plenament un sinònim.
Sigui com sigui, la figura del mort que torna de la tomba en una segona vida (estranya, grotesca, disminuïda) té una enorme eficàcia en la història de la imaginació i les fantasies. A través de la literatura o del cinema permet lectures socials, filosòfiques i especulatives. Com a reflex deformat de la vida, el zombi ha pres gran quantitat de formes i aspectes, i és una imatge alteritzada de la vida humana.
Fins i tot la psicologia empra el terme, i en el llenguatge estàndard usem zombi com a imatge de l'alienació. Estar zombi (diferent de ser-ho) indica dur molta son acumulada o bé trobar-se sota l'efecte de les substàncies inhibidores. Si has pres estimulants, s'hi escauen més altres monstres: l'home-llop, el vampir, superman.
Es fa difícil determinar el primer zombi. Com en totes les coses de la cultura popular, el primer zombi podria haver sorgit al neolític, quan la humanitat va començar a qüestionar-se què pintaven allà enmig uns éssers amb consciència, i generalment aclaparats pel coneixement de la mort. Els escassos antropòlegs que han afrontat la qüestió (Wade Davis amb un objectiu més o menys sensacionalista) parlen d'un origen efectivament remot: el vudú d'Haití només seria la prolongació d'anteriors rituals africans, i es contempla la possibilitat que a l'Egipte antic existís alguna cosa semblant,
Paradoxalment, una gran majoria de religions vigents prometen la ressurrecció de la carn i en canvi el ressuscitat és un ésser nefast, perillós o repugnant per a l'imaginari popular. Suposo que -reflexiona que reflexionaràs- un filòsof podria dir què vol dir aquesta paradoxa. És a dir: en què quedem? Volem tornar de la tomba o ens espanta aquesta possibilitat?
En el món clàssic, ja existeix una figura pre-zòmbica. Els lèmurs eren morts caminadors que molestaven els humans, a mig camí entre el vampir i el zombi, tot i que també podrien ser simples fantasmes. El Lemur llatí es pot traduir per esperit nocturn, i per aquest motiu ha donat nom als simpàtics micos noctàmbuls de Madagascar. Als lèmurs se'ls aplacava deixant-los castanyes per menjar sobre la tomba, tradició que sembla l'origen de les castanyes i panellets per tots sants: oferint-los menjar al cementiri, s'evitava que l'anessin a buscar pels carrers.
En els relats medievals de la profunda Castella (tot i que el cas té abast europeu) hi ha la figura del mort mastegador, que podia mastegar els veïns o fins i tot a sí mateix: és sens dubte una metàfora de la fam. Els mastegadors són la variant màgica del zombi, perquè sense moure's del sepulcre podien atacar, mitjançant algun tipus de poders paranormals. Quan se n'identificava un, se n'exhumava el cadàver i se li entaforava un pedrot a la boca. Així apareixen a les excavacions de sepultures medievals.
Jesucrist protagonitza el primer relat gòtic: el retorn de Llàtzer. L'episodi no el recullen tots els evangelis perquè no hi deuria haver consens sobre les virtuds morals d'aquesta història. Tan sols Joan, el més il·luminat i fantasiós dels quatre (Jn, 11:41-44). Però fins i tot en aquest cas bíblic, allò que li passa a Llàtzer un cop ressuscitat és un misteri: deambula com un zombi per Palestina, encara? El miracle conté un sarcasme evident de la divinitat, que es burla del sofriment humà: Llàtzer és obligat a morir dues vegades per un caprici del fill de Déu.
L'oncle Howard P. Lovecraft tracta de la qüestió a partir del seu univers particular, especialment a El cas de Charles Dexter Ward. Edgar Allan Poe -no podia ser d'altra manera- l'enfoca des de diverses perspectives (Metzengerstein, Ligeia, Morella, i potser fins i tot a L'ull delator), però no es remet mai al vudú ni sembla que li interessi el zombi paradigmàtic que surt d'Haití.
En una geografia més propera, Salvador Espriu té un relat d'inquietud (però alhora irònic) sobre el retorn dels morts: Letízia -un homenatge al Metzengerstein de Poe escrit des de Sinera.
El canònic Carl T. Dreyer afronta la ressurrecció dels morts a la pel·lícula que més m'agrada de la seva obra (amb permís de la Joana d'Arc). Ordet (del 1955) presenta una ressurrecció en directe en una de les escenes més brutals que el cinema pot arribar a construir. Dreyer, sensible al fantàstic i a la metafísica, filma posteriorment Vampyr, on també deixa una imatge profunda i renovadora del personatge. No és el moment, però el vampir i el zombi són figures properes que caldria comparar des d'una perspectiva iconogràfica i sociològica: representen dues visions complementàries de l'imaginari col·lectiu referit al retorn des de la tomba.
El zombi clàssic és un desgraciat que ha estat despertat de la mort per mitjans màgics, per a ser esclavitzat. El zombi té una voluntat nul·la o mínima: és gairebé un autòmata, una força bruta de treball. El zombi és, per tant, una imatge de l'obrer ideal. No reivindica drets, no cobra nòmines, no protesta.
En termes marxistes, podríem dir que el treballador zombi genera la plusvàlua més alta i és una al·legoria de l'esclau eternitzat per la màgia poderosa de l'amo, del patró.
Aquesta és la lectura que pren White Zombie (Victor Halperin): el 1932 van fer potser la millor i més completa pel·lícula sobre el tema, amb un inspirat Béla Lugosi que dirigeix una plantació amb la força dels esclaus zombis.
White Zombie planteja aquesta vida horrible de l'esclau desproveït de consciència: el malvat Legendre coneix el secret per retornar morts de la tomba, i gràcies a aquest coneixement és l'amo d'una fructífera empresa on els zombis-obrers treballen sense repòs i sense compensacions. Amb aquest punt de partida, l'argument de la pel·lícula tracta una segona possibilitat, òbvia i tant o més esgarrifosa: al malvat Beaumont se li acut que podria tenir una esclava sexual.
Posteriorment, el cinema de terror eròtic ha desenvolupat la figura del zombi sexy, perquè enllaça amb la fantasia delirant de la dona com a cos manipulable, un objecte de carn proveït de sexe. Amb una llarga llista d'exemples que inclouen l'espanyol Jesús Franco (Christine, princesse de l'érotisme - Virgen entre los muertos), i el cinema italià dedicat a explotar les possibilitats eròtiques del gòtic: La morte vivante, Dellamorte Dellamore (una curiosa referència a la necrofília i a Edgar A. Poe, amb un enterramorts impotent que s'excita inesperadament davant dels cadàvers), etc.
I walked with a Zombie (1943) enllaça amb White Zombie. Jacques Tourneur sap construir un film que potser amplia i complementa l'anterior, i també gira sobre el vudú, Haití i l'explotació sexual.
Fins aquí, la lectura gairebé marxista del zombi, que passa per referir-se obligadament a la massa obrera zombificada de Metropolis. Fritz Lang presenta les legions obreres completament alienades, estupiditzades, sotmeses i amb un deambular erràtic més proper al zombi que a l'ésser humà convencional.
La història del cinema no ha deixat anar mai el personatge: malgrat tot, no ha tingut una evolució massa intel·ligent. Si bé Gerorge A. Romero va filmar una excpecional Night of the living dead el 1968, ell mateix es va encarregar de fer-ne infinites seqüeles, cada cop més banals i despullades de metàfora, per acabar amb unes gratuïtes aventures de gent que mossega els seus congèneres i provoca grans dolls de sang contra la pantalla. El cas de Romero és una demostració pràctica i paradigmàtica que -en el cinema comercial- imaginació i pressupost són inversament proporcionals.
A Night of the living dead, Romero sap trascendir l'anècdota. No tan sols és brillant en la planificació, la textura del blanc i negre i els mecanismes narratius, sinó que planteja una visió crítica de la societat americana: racisme, conflicte social, prejudicis morals i religiosos. A les seqüeles, Romero pesca ocasionalment alguna idea (el militarisme, els abusos policials, l'avortament) però sembla que no sigui capaç de fer altra cosa que una llista infinita d'escenes descartades -per innecessàries- a la seva primera peça.
En algun instant d'aquesta evolució, el propi George A. Romero s'adona que el zombi té una vis còmica: és un tipus maldestre, estúpid, brut, primari. A Dawn of the Deads arriba a assimilar-lo a les masses desesperades per la gana que assalten els supermercats i es burla de la misèria i de la fam. Veient aquesta peça prescindible, vaig intuir un to feixista en la mirada de Romero.
La banalització del zombi arriba al clímax amb Zombieland (prescindible, innecessària), on es du el tema fins al límit de la comèdia d'horror per a adolescents (partint de la idea moderna que un adolescent és un individu buit i ximplet): després hi ha qui es queixa dels adolescents, però els adults hem creat una imatge estupiditzada (zombificada?) d'aquesta etapa de la vida que -no obstant- és força més rica. En la mateixa família de les banalitzacions per a adolescents, s'ha estrenat fa pocs dies Zombis Nazis (Dead Snow). Adolescents, crits i corredisses per un bosc que recorda vagament el de The Blair Witch Project. Suposo que seria senzill prosseguir la saga: se m'acut de seguida una División Azul zombi.
Per fortuna, alguns cineastes han sabut recuperar el zombi i plantejar-se noves qüestions. Amb resultats desiguals, hi ha una llista extensa de títols que (re)visiten el zombi. 28 Days Later sap anar una mica més enllà dels tòpics per a fer parlar dels conflictes urbans. Dead men walking enllaça amb el cinema que es mira amb pànic els avenços de la tecnologia mèdica (com Re-animator, però en un to més dramàtic).
De fet, des de l'origen del gènere zombi s'ha contemplat la possibilitat que no siguin els mags sinó els científics els culpables del zombi, i una poc coneguda peça menor planteja del debat entre ciència i màgia: The serpent and the rainbow, en els inicis de la carrera de Wes Craven i amb un convincent Bill Pullman. La peli es basa en un dels pocs estudis fets des de l'etnologia sobre el fenomen (Wade Davis, 1982).
Però és finalment Les révenants, del francès Robin Campillo qui planteja la millor actualització del zombi. Campillo abandona el gore, les mossegades sangonoses i el maquillatge ad hoc. Les revenants és un film gairebé polític. Prescindeix del terror gòtic i planteja novament el zombi com un problema social. Imagina que els morts ressusciten, deixen els cementiris i tornen a casa. És un film elegant i net, de llum grisosa però lluent que dibuixa un món trist, fred. Amb el·lipsis intel·ligents i vorejant el reportatge documental. En un segon pla molt obvi, hi ha un retrat de la França real.
La vídua es retroba amb el marit mort, que reclama els seus drets conjugals. Et truca a la porta el teu pare difunt. Al capdavall, el pis que tens te'l va pagar la seva herència: hi té dret. La població demana a l'alcalde i les autoritats que resolguin un problema que és essencialment econòmic. Campillo observa el despertar els morts com un seriós problema per als serveis socials i per a la política en general. En una escena central, la qüestió dels zombis es discuteix a l'ajuntament en termes de pressupost. L'estat es veu obligat a respondre al fenomen amb una enorme despesa que no pot assumir: allotjar els retornats, assistir-los, mantenir-los.
Les révenants planteja amb delicada ironia la paradoxa de la ressurrecció massiva, i acaba amb una conclusió lògica (que òbviament no revelaré) però que en certa manera tanca el cicle. Si mai Déu complís la promesa de la ressurrecció, arruïnaria la hisenda pública i ens sotmetria a la crisi dels serveis públics més estrepitosa de la història.
Tal com ho he explicat, sembla que la història del zombi avanci des d'una rica mescla de símbols i de metàfores fins a una simplificació terrible, que podria ser un dels signes de la nostra època. Salvant Les révenants, el zombi experimenta una llarga caiguda en la banalitat. Però no en l'oblit: encara té una vitalitat envejable.
Sigui com sigui, la figura del mort que torna de la tomba en una segona vida (estranya, grotesca, disminuïda) té una enorme eficàcia en la història de la imaginació i les fantasies. A través de la literatura o del cinema permet lectures socials, filosòfiques i especulatives. Com a reflex deformat de la vida, el zombi ha pres gran quantitat de formes i aspectes, i és una imatge alteritzada de la vida humana.
Fins i tot la psicologia empra el terme, i en el llenguatge estàndard usem zombi com a imatge de l'alienació. Estar zombi (diferent de ser-ho) indica dur molta son acumulada o bé trobar-se sota l'efecte de les substàncies inhibidores. Si has pres estimulants, s'hi escauen més altres monstres: l'home-llop, el vampir, superman.
Es fa difícil determinar el primer zombi. Com en totes les coses de la cultura popular, el primer zombi podria haver sorgit al neolític, quan la humanitat va començar a qüestionar-se què pintaven allà enmig uns éssers amb consciència, i generalment aclaparats pel coneixement de la mort. Els escassos antropòlegs que han afrontat la qüestió (Wade Davis amb un objectiu més o menys sensacionalista) parlen d'un origen efectivament remot: el vudú d'Haití només seria la prolongació d'anteriors rituals africans, i es contempla la possibilitat que a l'Egipte antic existís alguna cosa semblant,
Paradoxalment, una gran majoria de religions vigents prometen la ressurrecció de la carn i en canvi el ressuscitat és un ésser nefast, perillós o repugnant per a l'imaginari popular. Suposo que -reflexiona que reflexionaràs- un filòsof podria dir què vol dir aquesta paradoxa. És a dir: en què quedem? Volem tornar de la tomba o ens espanta aquesta possibilitat?
En el món clàssic, ja existeix una figura pre-zòmbica. Els lèmurs eren morts caminadors que molestaven els humans, a mig camí entre el vampir i el zombi, tot i que també podrien ser simples fantasmes. El Lemur llatí es pot traduir per esperit nocturn, i per aquest motiu ha donat nom als simpàtics micos noctàmbuls de Madagascar. Als lèmurs se'ls aplacava deixant-los castanyes per menjar sobre la tomba, tradició que sembla l'origen de les castanyes i panellets per tots sants: oferint-los menjar al cementiri, s'evitava que l'anessin a buscar pels carrers.
En els relats medievals de la profunda Castella (tot i que el cas té abast europeu) hi ha la figura del mort mastegador, que podia mastegar els veïns o fins i tot a sí mateix: és sens dubte una metàfora de la fam. Els mastegadors són la variant màgica del zombi, perquè sense moure's del sepulcre podien atacar, mitjançant algun tipus de poders paranormals. Quan se n'identificava un, se n'exhumava el cadàver i se li entaforava un pedrot a la boca. Així apareixen a les excavacions de sepultures medievals.
Jesucrist protagonitza el primer relat gòtic: el retorn de Llàtzer. L'episodi no el recullen tots els evangelis perquè no hi deuria haver consens sobre les virtuds morals d'aquesta història. Tan sols Joan, el més il·luminat i fantasiós dels quatre (Jn, 11:41-44). Però fins i tot en aquest cas bíblic, allò que li passa a Llàtzer un cop ressuscitat és un misteri: deambula com un zombi per Palestina, encara? El miracle conté un sarcasme evident de la divinitat, que es burla del sofriment humà: Llàtzer és obligat a morir dues vegades per un caprici del fill de Déu.
L'oncle Howard P. Lovecraft tracta de la qüestió a partir del seu univers particular, especialment a El cas de Charles Dexter Ward. Edgar Allan Poe -no podia ser d'altra manera- l'enfoca des de diverses perspectives (Metzengerstein, Ligeia, Morella, i potser fins i tot a L'ull delator), però no es remet mai al vudú ni sembla que li interessi el zombi paradigmàtic que surt d'Haití.
En una geografia més propera, Salvador Espriu té un relat d'inquietud (però alhora irònic) sobre el retorn dels morts: Letízia -un homenatge al Metzengerstein de Poe escrit des de Sinera.
El canònic Carl T. Dreyer afronta la ressurrecció dels morts a la pel·lícula que més m'agrada de la seva obra (amb permís de la Joana d'Arc). Ordet (del 1955) presenta una ressurrecció en directe en una de les escenes més brutals que el cinema pot arribar a construir. Dreyer, sensible al fantàstic i a la metafísica, filma posteriorment Vampyr, on també deixa una imatge profunda i renovadora del personatge. No és el moment, però el vampir i el zombi són figures properes que caldria comparar des d'una perspectiva iconogràfica i sociològica: representen dues visions complementàries de l'imaginari col·lectiu referit al retorn des de la tomba.
El zombi clàssic és un desgraciat que ha estat despertat de la mort per mitjans màgics, per a ser esclavitzat. El zombi té una voluntat nul·la o mínima: és gairebé un autòmata, una força bruta de treball. El zombi és, per tant, una imatge de l'obrer ideal. No reivindica drets, no cobra nòmines, no protesta.
En termes marxistes, podríem dir que el treballador zombi genera la plusvàlua més alta i és una al·legoria de l'esclau eternitzat per la màgia poderosa de l'amo, del patró.
Aquesta és la lectura que pren White Zombie (Victor Halperin): el 1932 van fer potser la millor i més completa pel·lícula sobre el tema, amb un inspirat Béla Lugosi que dirigeix una plantació amb la força dels esclaus zombis.
White Zombie planteja aquesta vida horrible de l'esclau desproveït de consciència: el malvat Legendre coneix el secret per retornar morts de la tomba, i gràcies a aquest coneixement és l'amo d'una fructífera empresa on els zombis-obrers treballen sense repòs i sense compensacions. Amb aquest punt de partida, l'argument de la pel·lícula tracta una segona possibilitat, òbvia i tant o més esgarrifosa: al malvat Beaumont se li acut que podria tenir una esclava sexual.
Posteriorment, el cinema de terror eròtic ha desenvolupat la figura del zombi sexy, perquè enllaça amb la fantasia delirant de la dona com a cos manipulable, un objecte de carn proveït de sexe. Amb una llarga llista d'exemples que inclouen l'espanyol Jesús Franco (Christine, princesse de l'érotisme - Virgen entre los muertos), i el cinema italià dedicat a explotar les possibilitats eròtiques del gòtic: La morte vivante, Dellamorte Dellamore (una curiosa referència a la necrofília i a Edgar A. Poe, amb un enterramorts impotent que s'excita inesperadament davant dels cadàvers), etc.
I walked with a Zombie (1943) enllaça amb White Zombie. Jacques Tourneur sap construir un film que potser amplia i complementa l'anterior, i també gira sobre el vudú, Haití i l'explotació sexual.
Fins aquí, la lectura gairebé marxista del zombi, que passa per referir-se obligadament a la massa obrera zombificada de Metropolis. Fritz Lang presenta les legions obreres completament alienades, estupiditzades, sotmeses i amb un deambular erràtic més proper al zombi que a l'ésser humà convencional.
La història del cinema no ha deixat anar mai el personatge: malgrat tot, no ha tingut una evolució massa intel·ligent. Si bé Gerorge A. Romero va filmar una excpecional Night of the living dead el 1968, ell mateix es va encarregar de fer-ne infinites seqüeles, cada cop més banals i despullades de metàfora, per acabar amb unes gratuïtes aventures de gent que mossega els seus congèneres i provoca grans dolls de sang contra la pantalla. El cas de Romero és una demostració pràctica i paradigmàtica que -en el cinema comercial- imaginació i pressupost són inversament proporcionals.
A Night of the living dead, Romero sap trascendir l'anècdota. No tan sols és brillant en la planificació, la textura del blanc i negre i els mecanismes narratius, sinó que planteja una visió crítica de la societat americana: racisme, conflicte social, prejudicis morals i religiosos. A les seqüeles, Romero pesca ocasionalment alguna idea (el militarisme, els abusos policials, l'avortament) però sembla que no sigui capaç de fer altra cosa que una llista infinita d'escenes descartades -per innecessàries- a la seva primera peça.
En algun instant d'aquesta evolució, el propi George A. Romero s'adona que el zombi té una vis còmica: és un tipus maldestre, estúpid, brut, primari. A Dawn of the Deads arriba a assimilar-lo a les masses desesperades per la gana que assalten els supermercats i es burla de la misèria i de la fam. Veient aquesta peça prescindible, vaig intuir un to feixista en la mirada de Romero.
La banalització del zombi arriba al clímax amb Zombieland (prescindible, innecessària), on es du el tema fins al límit de la comèdia d'horror per a adolescents (partint de la idea moderna que un adolescent és un individu buit i ximplet): després hi ha qui es queixa dels adolescents, però els adults hem creat una imatge estupiditzada (zombificada?) d'aquesta etapa de la vida que -no obstant- és força més rica. En la mateixa família de les banalitzacions per a adolescents, s'ha estrenat fa pocs dies Zombis Nazis (Dead Snow). Adolescents, crits i corredisses per un bosc que recorda vagament el de The Blair Witch Project. Suposo que seria senzill prosseguir la saga: se m'acut de seguida una División Azul zombi.
Per fortuna, alguns cineastes han sabut recuperar el zombi i plantejar-se noves qüestions. Amb resultats desiguals, hi ha una llista extensa de títols que (re)visiten el zombi. 28 Days Later sap anar una mica més enllà dels tòpics per a fer parlar dels conflictes urbans. Dead men walking enllaça amb el cinema que es mira amb pànic els avenços de la tecnologia mèdica (com Re-animator, però en un to més dramàtic).
De fet, des de l'origen del gènere zombi s'ha contemplat la possibilitat que no siguin els mags sinó els científics els culpables del zombi, i una poc coneguda peça menor planteja del debat entre ciència i màgia: The serpent and the rainbow, en els inicis de la carrera de Wes Craven i amb un convincent Bill Pullman. La peli es basa en un dels pocs estudis fets des de l'etnologia sobre el fenomen (Wade Davis, 1982).
Però és finalment Les révenants, del francès Robin Campillo qui planteja la millor actualització del zombi. Campillo abandona el gore, les mossegades sangonoses i el maquillatge ad hoc. Les revenants és un film gairebé polític. Prescindeix del terror gòtic i planteja novament el zombi com un problema social. Imagina que els morts ressusciten, deixen els cementiris i tornen a casa. És un film elegant i net, de llum grisosa però lluent que dibuixa un món trist, fred. Amb el·lipsis intel·ligents i vorejant el reportatge documental. En un segon pla molt obvi, hi ha un retrat de la França real.
La vídua es retroba amb el marit mort, que reclama els seus drets conjugals. Et truca a la porta el teu pare difunt. Al capdavall, el pis que tens te'l va pagar la seva herència: hi té dret. La població demana a l'alcalde i les autoritats que resolguin un problema que és essencialment econòmic. Campillo observa el despertar els morts com un seriós problema per als serveis socials i per a la política en general. En una escena central, la qüestió dels zombis es discuteix a l'ajuntament en termes de pressupost. L'estat es veu obligat a respondre al fenomen amb una enorme despesa que no pot assumir: allotjar els retornats, assistir-los, mantenir-los.
Les révenants planteja amb delicada ironia la paradoxa de la ressurrecció massiva, i acaba amb una conclusió lògica (que òbviament no revelaré) però que en certa manera tanca el cicle. Si mai Déu complís la promesa de la ressurrecció, arruïnaria la hisenda pública i ens sotmetria a la crisi dels serveis públics més estrepitosa de la història.
Tal com ho he explicat, sembla que la història del zombi avanci des d'una rica mescla de símbols i de metàfores fins a una simplificació terrible, que podria ser un dels signes de la nostra època. Salvant Les révenants, el zombi experimenta una llarga caiguda en la banalitat. Però no en l'oblit: encara té una vitalitat envejable.
20 d’ag. 2010
El forat més perillós
Vora el Santuari del Montgrony hi ha el Forat de Sant Ou. Un avenc vertical, magnífic i espantós, que s'obre com un parany enmig d'un pendent suau, on no te l'esperes. Del Santuari al Forat potser hi ha apenes deu minuts de trescar, caminet amunt. La simbologia de la cova podria apropar-se a la de les portes de l'infern, però també té un significat evidentment sexual (és una vagina) i alhora és un amagatll i el cau de la bèstia.
Cal esmentar altre cop Juan-Eduardo Cirlot, qui ens recorda que la cova és també una imatge del centre del món. Exceptuant Plató -que usa la caverna en sentit al·legòric i no com a metàfora.
Els mites, les imatges i les metàfores es van reproduint a sí mateixes al llarg del temps, i mostren la vitalitat sorprenent de les espècies hermafrodites: la llegenda es reprodueix a i amb sí mateixa, de vegades sense necessitat de contaminar-se d'altres elements: tan sols adaptant-se al pas dels segles en té prou per a no perdre vigència. Una de les funcions de les arts és sens dubte col·laborar en aquesta adaptació a la contemporaneïtat. A partir de relats o d'iconografies que revisen les antigues.
La cova és el lloc on viu la fera, el monstre. De Polifem al drac de sant Jordi: la cova com a llar dels éssers ocults, estranys. També és l'amagatall: el lloc on es guarden tresors i armes. Els faraons egipcis es feien construir la tomba al final d'una llarga i complicada cova laberíntica, tot i que deguda a l'arquitectura humana i no a la natural. Antíoc, el rei dels hitites, es va amagar tan bé que encara li busquen l'amagatall. El sepulcre de Crist es representa com una cova segellada.
El Comte Arnau disposava d'una cova secreta que conduïa des del castell de Matamala fins al convent de Sant Joan de les Abadesses, i accedia així als secrets de l'erotisme conventual. Podria ser que el Forat de Sant Ou fos un dels accessos al passadis secret del comte malvat.
Les entitats monstruoses de Lovecraft dormen un son lleuger dins d'enormes forats, de vegades naturals i de vegades edificats (pous, criptes). En les visions en còmic que Richard Corben va fer de Lovecraft, dibuixa la vagina dentada que viu dins la cova (una redundància?), que mossega i engoleix la carn dels desprevinguts, i que reclama sacrificis humans.
Tant si la cova roman amagada i secreta com si és exposada i oberta, hom hi acaba entrant per la força d'atracció que desprèn. Aquest és el resum d'una enorme llista de relats que viatgen des de l'antiguitat fins als nostres dies. Pandora al Congo deu ser l'exemple més proper en el temps i la geografia.
Juli Verne explica el camí secret que du al centre del món a través d'una cova volcànica: recupera el relat mitològic de Neptú. Quantes versions del viatge d'Orfeu podríem anomenar?
A Man in the Dark (Un home en la foscor), Paul Auster fa aparèixer un personatges des del no res dins d'un forat. No sap on és, com hi ha arribat. El forat és en aquest cas l'al·legoria de l'úter: de sobte sortim d'una cova fosca i no sabem ni tan sols quin és el nostre nom.
Fins i tot un film tan comercial com X Files és el relat sobre l'heroi que entra a la cova, rescata l'heroïna, mata la bèstia i aconsegueix sortir-ne, sense mirar mai enrere.
El vampir acaba trobant la mort definitiva al fons de la cova on dorm, rodejat també d'imatges sexuals recurrents: penetrat per una estaca. La cova obté així el seu símbol oposat, i aquesta estaca dins la cova uneix la vida i la mort.
També és Cirlot qui anomena el joc dialèctic de la cova: com a símbol femení, la cova cerca
un equilibri masculí. L'heroi-fal·lus hi entra i -si pot- en surt. En aquesta acció tots dos símbols en resulten transformats: l'heroi ja no és el mateix d'abans i alhora la cova ha quedat exorcisada, o bé convertida en santuari. El cristianisme -que és la nostra més poderosa font d'imatgeria sexual- aconsegueix neutralitzar els perills de la feminitat tot convertint l'úter de les temptacions en el temple sagrat de la fecundació. Un cop convertida en mare, la dona ha deixat de ser perillosa.
La cova és la cripta per a una sepultura o un amagatall d'armes. I de vegades les dues coses. Fins i tot en un joc virtual com Final Fantasy, les armes estan amagades en coves que cal localitzar. És la cova dels lladres i d'Alí-Babà: amaga tresors i perills.
La capacitat de l'imaginari per a renovar-se (o senzillament actualitzar-se) ha pogut crear coves secretes en contextos moderns. L'arca de l'Aliança de l'Indiana Jones reposa oculta en un magatzem que té les característiques d'una cova. Els aficionats a la ufologia tenen el magatzem de l'Àrea 51 a la punta de la llengua: allà dins hi ha, amagat per sempre, el cadàver de l'extraterrestre que va caure a Roswell.
No es pot tancar aquest apunt sense esmentar Marcel Duchamp. A través del joc de mirar per un forat (que no deixa de ser una cova en miniatura), Duchamp es riu un cop més de la història de l'art, i sobretot d'aquells qui pretenen trobar significats i símbols. A través d'aquesta peça diu justament que no hi ha cap significat, tret d'un cert voyeurisme.
Cal esmentar altre cop Juan-Eduardo Cirlot, qui ens recorda que la cova és també una imatge del centre del món. Exceptuant Plató -que usa la caverna en sentit al·legòric i no com a metàfora.
Els mites, les imatges i les metàfores es van reproduint a sí mateixes al llarg del temps, i mostren la vitalitat sorprenent de les espècies hermafrodites: la llegenda es reprodueix a i amb sí mateixa, de vegades sense necessitat de contaminar-se d'altres elements: tan sols adaptant-se al pas dels segles en té prou per a no perdre vigència. Una de les funcions de les arts és sens dubte col·laborar en aquesta adaptació a la contemporaneïtat. A partir de relats o d'iconografies que revisen les antigues.
La cova és el lloc on viu la fera, el monstre. De Polifem al drac de sant Jordi: la cova com a llar dels éssers ocults, estranys. També és l'amagatall: el lloc on es guarden tresors i armes. Els faraons egipcis es feien construir la tomba al final d'una llarga i complicada cova laberíntica, tot i que deguda a l'arquitectura humana i no a la natural. Antíoc, el rei dels hitites, es va amagar tan bé que encara li busquen l'amagatall. El sepulcre de Crist es representa com una cova segellada.
El Comte Arnau disposava d'una cova secreta que conduïa des del castell de Matamala fins al convent de Sant Joan de les Abadesses, i accedia així als secrets de l'erotisme conventual. Podria ser que el Forat de Sant Ou fos un dels accessos al passadis secret del comte malvat.
Les entitats monstruoses de Lovecraft dormen un son lleuger dins d'enormes forats, de vegades naturals i de vegades edificats (pous, criptes). En les visions en còmic que Richard Corben va fer de Lovecraft, dibuixa la vagina dentada que viu dins la cova (una redundància?), que mossega i engoleix la carn dels desprevinguts, i que reclama sacrificis humans.
Tant si la cova roman amagada i secreta com si és exposada i oberta, hom hi acaba entrant per la força d'atracció que desprèn. Aquest és el resum d'una enorme llista de relats que viatgen des de l'antiguitat fins als nostres dies. Pandora al Congo deu ser l'exemple més proper en el temps i la geografia.
Juli Verne explica el camí secret que du al centre del món a través d'una cova volcànica: recupera el relat mitològic de Neptú. Quantes versions del viatge d'Orfeu podríem anomenar?
A Man in the Dark (Un home en la foscor), Paul Auster fa aparèixer un personatges des del no res dins d'un forat. No sap on és, com hi ha arribat. El forat és en aquest cas l'al·legoria de l'úter: de sobte sortim d'una cova fosca i no sabem ni tan sols quin és el nostre nom.
Fins i tot un film tan comercial com X Files és el relat sobre l'heroi que entra a la cova, rescata l'heroïna, mata la bèstia i aconsegueix sortir-ne, sense mirar mai enrere.
El vampir acaba trobant la mort definitiva al fons de la cova on dorm, rodejat també d'imatges sexuals recurrents: penetrat per una estaca. La cova obté així el seu símbol oposat, i aquesta estaca dins la cova uneix la vida i la mort.
També és Cirlot qui anomena el joc dialèctic de la cova: com a símbol femení, la cova cerca
un equilibri masculí. L'heroi-fal·lus hi entra i -si pot- en surt. En aquesta acció tots dos símbols en resulten transformats: l'heroi ja no és el mateix d'abans i alhora la cova ha quedat exorcisada, o bé convertida en santuari. El cristianisme -que és la nostra més poderosa font d'imatgeria sexual- aconsegueix neutralitzar els perills de la feminitat tot convertint l'úter de les temptacions en el temple sagrat de la fecundació. Un cop convertida en mare, la dona ha deixat de ser perillosa.
La cova és la cripta per a una sepultura o un amagatall d'armes. I de vegades les dues coses. Fins i tot en un joc virtual com Final Fantasy, les armes estan amagades en coves que cal localitzar. És la cova dels lladres i d'Alí-Babà: amaga tresors i perills.
La capacitat de l'imaginari per a renovar-se (o senzillament actualitzar-se) ha pogut crear coves secretes en contextos moderns. L'arca de l'Aliança de l'Indiana Jones reposa oculta en un magatzem que té les característiques d'una cova. Els aficionats a la ufologia tenen el magatzem de l'Àrea 51 a la punta de la llengua: allà dins hi ha, amagat per sempre, el cadàver de l'extraterrestre que va caure a Roswell.
No es pot tancar aquest apunt sense esmentar Marcel Duchamp. A través del joc de mirar per un forat (que no deixa de ser una cova en miniatura), Duchamp es riu un cop més de la història de l'art, i sobretot d'aquells qui pretenen trobar significats i símbols. A través d'aquesta peça diu justament que no hi ha cap significat, tret d'un cert voyeurisme.
12 d’ag. 2010
Àlbum fotogràfic de les vacances
Un capvespre de finals de juny vaig anar amb el meu amic Sito Cardellach i Maluquer -viatger infatigable- a fer unes cerveses. Jo duia al damunt el meu exemplar del Danubi d'en Claudio Magris, i alhora cap idea sobre com malgastar les vacances. Cervesa amunt i cervesa avall, ben aviat va tenir la pensada de fer un bonic viatge d'estiu: resseguir el Danubi curs amunt, a la inversa d'en Claudio. Una idea brillant i plena de metàfores suggerents.
Per fortuna meva, aquell vespre ja duia la càmera Kodak, que m'ha permès fer un seguiment gràfic de les intríngulis d'aquesta aventura estiuenca.
Un cop planificat el viatge, vaig decidir buidar una mica l'excés de cervesa. En retornar de l'excusat, em va xocar trobar-me que en Sito Cardellach parlava pel mòbil (Sony Ericsson) amb l'embaixador espanyol a Bucarest: hom sap com les gasten la gent de la seva extracció, però mai no ho té prou apamat.
Per fi veiem el Danubi! Il·lusionat, en Sito prem l'accelerador. Com que hem dut el meu Renault i no el seu Lexus, la vida no perilla. Sembla que el Lexus el volia retenir la Neus Camprubí (que és la seva senyora) per dur els sogres al Port de la Selva, per fer-li un cop d'ull al veler de tres pals -i dues majorettes, hi afegiria jo.
Els romanesos són molt de la gresca. Els agrada menjar i beure, riure i cardar. Si et fiques en un sarau amb ells no saps mai on ni com es despertaràs l'endemà.
Només sé que els tors de la foto és el meu (em reconec les pigues), però desconec qui va fer-la, ni en quina hora. Vaig tardar vint-i-tres minuts a trobar roba i ulleres. Les ulleres -tot cal dir-ho- reposaven sobre l'esquena d'ivori de la matriarca de la casa, que encara dormia de boca terrosa i per fortuna meva.
Durant aquella nit també es va evaporar la meva targeta Visa Electron de Caixa Penedès. La vaig anul·lar amb una simple trucada al 902 19 21 00. Ja se sap que hi ha de tot, a la Vinya del Senyor. Però aquesta només va ser la primera desaparició del viatge.
Després de la gatzara, em dutxo i en acabat també dutxo el Renault, que acusa la rudesa del viatge. Aquesta mateixa tarda arribem a Timisoara. Pel camí, recordo vagament que en Sito em fot una tabarra insostenible sobre el cos de l'alienígena guardat a l'Àrea 51, un coi de base dels militars americans. No n'hi faig cabal.
Aquest gat timisoarenc va contemplar la maniobra de l'aparcament en un carrer cèntric de la molt bella ciutat romanesa. No va ser una acció fàcil: duiem una migranya important. Si no vaig errat, el Fiat Uno que era al darrera va quedar abonyegat de matrícula en amunt: Segons en Sito, Timisoara encapçalava el rànquing secret dels sòviets pel què fa a abduccions extraterrestres: vès quin ranquing! Que el donguin!
L'endemà -malgrat tot- érem a Novi Sad, ciutat plena d'història i de racons esplèndids que deixen l'ànima encongida. Té tans indrets fotogènics que no és fa fàcil escollir-ne un.
Si a Timisoara vam conèixer un gat, a Novi Sad fou un gosset. El cadell pertanyia a la xicota de la qual se'n veuen les cames, a l'esquerra: és la Martina. Una al·lota generosa i comprensiva que ens va tractar a cos de rei al seu alltojament clandestí. En aquell país parc d'hotels, molta bona gent ofereix habitacions privades a un preu més que raonable.
Foren precisament la Martina i la seva amabilíssima mare (Nina Zamfirescu, mestra de literatura eslava a secundària, en etapa comunista) qui em van presentar un blanc fresquet i semi-dolç, de Murfatlar. Embotellat sense luxes, però contundent al pal·ladar i al sistema nerviós -i àdhuc a l'hormonal.
He emprat el singular perquè en Sito havia desaparegut inexplicablement, i crec que a cop de teleobjectiu el vaig localitzar des del terrat de la família Zamfirescu unes cases més enllà. Però em penso que anava errat. Tot i que el seu perfil hi remet, no sé pas què he de creure.
Teníem previst seguir fins a Pécs, famosa pels seus vins blancs de Mecsek i sobretot pel mític Siklós. Però la desaparició del meu company va alterar els plans, òbviament. Els meus recursos no eren il·limitats, i si havia de costejar-me jo tot sol la benzina més em valia retornar aviat i deixar-me de llepollies. En Sito és de casa bona i deu tenir recursos, però jo sóc fill de família obrera i sobrevisc apenes, amb una nòmina retallada en nom de la solidaritat hispana.
Vaig fer-me un embolic amb el plànol de carreteres, i no sé pas com va anar que -un cop creuat el Pirineu- vaig passar per Solsona. No hi ha mal que per bé no vingui: al Solsonès es fan uns entrepans d'embotit que els àngels hi canten.
La pitjor part de tot plegat fou explicar-li a la Neus Camprubí (l'esmentada esposa d'en Sito) que el seu marit havia fet mutis a Novi Sad. Una escena no pas exempta de dramatisme, que es va perllongar fins ben entrada la matinada. A la Neus li costava gestionar les emocions, i va necessitar déu i ajut.
En despuntar el dia, una dutxa i marxo rabent de ca la Neus. I vet aquí on hauria finit el relat -textual i gràfic- del meu viatge d'estiu. Si no fos perquè no havia acabat del tot. Pocs dies més tard em va telefonar una de les cosines divorciades de la Neus, l'Aina. Em reclamava més detalls dels fets, i em va citar en un cafè discret perquè li ho expliqués.
Quan li ho he explicat tot a l'Aina Turull i Camprubí, no troba cap altra conclusió que aquesta:
-Cony, Lluís, quin viatge tan emocionant...! L'estiu que ve he de venir amb tu.
-Per a l'estiu que ve falta un any -li etzibo- I qui sap, per llavors, on serem. No hi comptis pas, ara per ara.
-Mira que ets raro. Hi ha tres o quatre tios que no esperen altra cosa de mi que els proposi anar de viatge.
-Doncs ja pots anar-hi ara mateix i amb els dos o tres de cop. N'estic fart dels prepotents i les prepotentes. Al meu barri ningú no vol saber res de mi, perquè diuen que abandono els col·legues -engalto altre cop- Per cert: vols una atra canyeta?
No és pas mala idea anul·lar compromisos abans que sigui tard. Al cap i a la fi, les aventures sexuals se't presenten on, quan i amb qui menys t'ho pensaves. Viatjar sol té la pega que no pots dividir despeses, però de ben segur que ha de ser molt més relaxat. Crec que si hagués anat sol a Romania, ara seria un home més feliç.
Aquesta darrera hipòtesi me la confirma un individu que se'm presenta com a Senyor I Grega, i que em localitza no sé com, un diumenge a les vuit (en punt!) del matí. Diu que és especialista en abduccions, avistaments de naus extraterrestres i conseqüències de l'agricultura transgènica. Jo hauria dit que això només passa en alguns episodis d'Expedient X, però a hores d'ara tot em sembla possible. L'apocalíptic no gasta prolegòmens:
-El seu amic va desaparèixer a Novi Sad, oi? A ningú no se li escapa que Novi és un acròstic d'Ovni. O és que vostè és imbecil?
-M'ha insultat? -em deixondeixo- Pervertit! M'anomena l'escrot i encara em qüestiona?
-Vostè insulta la obvietat -encara insisteix el malhaurat- Què més necessita per creure? Miri.
El malastruc furga dins la gabardina (per un un instant, temo que sigui un xaruc exhibicionista) i em mostra finalment un sobr de paper manila, d'on n'extreu una polaroid matussera.
-Aquesta foto la van prendre en algun lloc de Romania, en una data propera a la desaparició del seu amic -xiuxiueja fluixet, com si vulgués seduir-me.
D'una empenta envio el sonat escales avall, i sento un cruixir esgarrifós d'ossos o de lligaments. Arreplego tovallola, banyador i xancletes i me'n vaig de pet a la Barceloneta. Potser és aquí on finalment poso un punt final al meu estiu.
Des de fa dos o tres anys, aquesta història ha de ser la base del guió que filmaré algun dia. Només em cal trobar un productor que s'arrisqui a , sense bromes- a filmar en territori de Romania, però penso que des de la perspectiva comercial tot funciona. Jo li veig futur. Ni que sigui al Sundance festival. Tal com jo ho veig, me'n sortiria amb 15.000 euros i li ho puc demostrar a qui vulgui. Tens 15.000 euros per llençar i et vols fer famós/a?
__________________________
Nota: l'autor del blog no hi serà durant uns dies -posem-ne set o vuit-, ni tindrà contacte amb la xarxa. Quan torni -ja sigui viu o zombi- es compromet a respondre els comentaris que hi hagi, un per un.
Per fortuna meva, aquell vespre ja duia la càmera Kodak, que m'ha permès fer un seguiment gràfic de les intríngulis d'aquesta aventura estiuenca.
Un cop planificat el viatge, vaig decidir buidar una mica l'excés de cervesa. En retornar de l'excusat, em va xocar trobar-me que en Sito Cardellach parlava pel mòbil (Sony Ericsson) amb l'embaixador espanyol a Bucarest: hom sap com les gasten la gent de la seva extracció, però mai no ho té prou apamat.
Per fi veiem el Danubi! Il·lusionat, en Sito prem l'accelerador. Com que hem dut el meu Renault i no el seu Lexus, la vida no perilla. Sembla que el Lexus el volia retenir la Neus Camprubí (que és la seva senyora) per dur els sogres al Port de la Selva, per fer-li un cop d'ull al veler de tres pals -i dues majorettes, hi afegiria jo.
Els romanesos són molt de la gresca. Els agrada menjar i beure, riure i cardar. Si et fiques en un sarau amb ells no saps mai on ni com es despertaràs l'endemà.
Només sé que els tors de la foto és el meu (em reconec les pigues), però desconec qui va fer-la, ni en quina hora. Vaig tardar vint-i-tres minuts a trobar roba i ulleres. Les ulleres -tot cal dir-ho- reposaven sobre l'esquena d'ivori de la matriarca de la casa, que encara dormia de boca terrosa i per fortuna meva.
Durant aquella nit també es va evaporar la meva targeta Visa Electron de Caixa Penedès. La vaig anul·lar amb una simple trucada al 902 19 21 00. Ja se sap que hi ha de tot, a la Vinya del Senyor. Però aquesta només va ser la primera desaparició del viatge.
Després de la gatzara, em dutxo i en acabat també dutxo el Renault, que acusa la rudesa del viatge. Aquesta mateixa tarda arribem a Timisoara. Pel camí, recordo vagament que en Sito em fot una tabarra insostenible sobre el cos de l'alienígena guardat a l'Àrea 51, un coi de base dels militars americans. No n'hi faig cabal.
Aquest gat timisoarenc va contemplar la maniobra de l'aparcament en un carrer cèntric de la molt bella ciutat romanesa. No va ser una acció fàcil: duiem una migranya important. Si no vaig errat, el Fiat Uno que era al darrera va quedar abonyegat de matrícula en amunt: Segons en Sito, Timisoara encapçalava el rànquing secret dels sòviets pel què fa a abduccions extraterrestres: vès quin ranquing! Que el donguin!
L'endemà -malgrat tot- érem a Novi Sad, ciutat plena d'història i de racons esplèndids que deixen l'ànima encongida. Té tans indrets fotogènics que no és fa fàcil escollir-ne un.
Si a Timisoara vam conèixer un gat, a Novi Sad fou un gosset. El cadell pertanyia a la xicota de la qual se'n veuen les cames, a l'esquerra: és la Martina. Una al·lota generosa i comprensiva que ens va tractar a cos de rei al seu alltojament clandestí. En aquell país parc d'hotels, molta bona gent ofereix habitacions privades a un preu més que raonable.
Foren precisament la Martina i la seva amabilíssima mare (Nina Zamfirescu, mestra de literatura eslava a secundària, en etapa comunista) qui em van presentar un blanc fresquet i semi-dolç, de Murfatlar. Embotellat sense luxes, però contundent al pal·ladar i al sistema nerviós -i àdhuc a l'hormonal.
He emprat el singular perquè en Sito havia desaparegut inexplicablement, i crec que a cop de teleobjectiu el vaig localitzar des del terrat de la família Zamfirescu unes cases més enllà. Però em penso que anava errat. Tot i que el seu perfil hi remet, no sé pas què he de creure.
Teníem previst seguir fins a Pécs, famosa pels seus vins blancs de Mecsek i sobretot pel mític Siklós. Però la desaparició del meu company va alterar els plans, òbviament. Els meus recursos no eren il·limitats, i si havia de costejar-me jo tot sol la benzina més em valia retornar aviat i deixar-me de llepollies. En Sito és de casa bona i deu tenir recursos, però jo sóc fill de família obrera i sobrevisc apenes, amb una nòmina retallada en nom de la solidaritat hispana.
Vaig fer-me un embolic amb el plànol de carreteres, i no sé pas com va anar que -un cop creuat el Pirineu- vaig passar per Solsona. No hi ha mal que per bé no vingui: al Solsonès es fan uns entrepans d'embotit que els àngels hi canten.
La pitjor part de tot plegat fou explicar-li a la Neus Camprubí (l'esmentada esposa d'en Sito) que el seu marit havia fet mutis a Novi Sad. Una escena no pas exempta de dramatisme, que es va perllongar fins ben entrada la matinada. A la Neus li costava gestionar les emocions, i va necessitar déu i ajut.
En despuntar el dia, una dutxa i marxo rabent de ca la Neus. I vet aquí on hauria finit el relat -textual i gràfic- del meu viatge d'estiu. Si no fos perquè no havia acabat del tot. Pocs dies més tard em va telefonar una de les cosines divorciades de la Neus, l'Aina. Em reclamava més detalls dels fets, i em va citar en un cafè discret perquè li ho expliqués.
Quan li ho he explicat tot a l'Aina Turull i Camprubí, no troba cap altra conclusió que aquesta:
-Cony, Lluís, quin viatge tan emocionant...! L'estiu que ve he de venir amb tu.
-Per a l'estiu que ve falta un any -li etzibo- I qui sap, per llavors, on serem. No hi comptis pas, ara per ara.
-Mira que ets raro. Hi ha tres o quatre tios que no esperen altra cosa de mi que els proposi anar de viatge.
-Doncs ja pots anar-hi ara mateix i amb els dos o tres de cop. N'estic fart dels prepotents i les prepotentes. Al meu barri ningú no vol saber res de mi, perquè diuen que abandono els col·legues -engalto altre cop- Per cert: vols una atra canyeta?
No és pas mala idea anul·lar compromisos abans que sigui tard. Al cap i a la fi, les aventures sexuals se't presenten on, quan i amb qui menys t'ho pensaves. Viatjar sol té la pega que no pots dividir despeses, però de ben segur que ha de ser molt més relaxat. Crec que si hagués anat sol a Romania, ara seria un home més feliç.
Aquesta darrera hipòtesi me la confirma un individu que se'm presenta com a Senyor I Grega, i que em localitza no sé com, un diumenge a les vuit (en punt!) del matí. Diu que és especialista en abduccions, avistaments de naus extraterrestres i conseqüències de l'agricultura transgènica. Jo hauria dit que això només passa en alguns episodis d'Expedient X, però a hores d'ara tot em sembla possible. L'apocalíptic no gasta prolegòmens:
-El seu amic va desaparèixer a Novi Sad, oi? A ningú no se li escapa que Novi és un acròstic d'Ovni. O és que vostè és imbecil?
-M'ha insultat? -em deixondeixo- Pervertit! M'anomena l'escrot i encara em qüestiona?
-Vostè insulta la obvietat -encara insisteix el malhaurat- Què més necessita per creure? Miri.
El malastruc furga dins la gabardina (per un un instant, temo que sigui un xaruc exhibicionista) i em mostra finalment un sobr de paper manila, d'on n'extreu una polaroid matussera.
-Aquesta foto la van prendre en algun lloc de Romania, en una data propera a la desaparició del seu amic -xiuxiueja fluixet, com si vulgués seduir-me.
D'una empenta envio el sonat escales avall, i sento un cruixir esgarrifós d'ossos o de lligaments. Arreplego tovallola, banyador i xancletes i me'n vaig de pet a la Barceloneta. Potser és aquí on finalment poso un punt final al meu estiu.
Des de fa dos o tres anys, aquesta història ha de ser la base del guió que filmaré algun dia. Només em cal trobar un productor que s'arrisqui a , sense bromes- a filmar en territori de Romania, però penso que des de la perspectiva comercial tot funciona. Jo li veig futur. Ni que sigui al Sundance festival. Tal com jo ho veig, me'n sortiria amb 15.000 euros i li ho puc demostrar a qui vulgui. Tens 15.000 euros per llençar i et vols fer famós/a?
__________________________
Nota: l'autor del blog no hi serà durant uns dies -posem-ne set o vuit-, ni tindrà contacte amb la xarxa. Quan torni -ja sigui viu o zombi- es compromet a respondre els comentaris que hi hagi, un per un.
11 d’ag. 2010
Mort estiuenca d'un dibuixant
L'agost és xafogós i ensopit, i ahir es va morir el dibuixant Fernando Fernández.
Fou especialment conegut per algunes peces del còmic, Zora y los hibernautas o Drácula, i per una llarga col·lecció d'il·lustracions que apropaven el fantàstic i l'èròtic. Fernández ha estat un dibuixant de tarannà clàssic: traç de grafit extens i segur, ràpid i efectiu.
Me'l deuria topar per primer cop als catorze o quinze anys, quan devorava Creepys i 1984s. Hi col·laborava molt sovint i li afegia un accent elegant a cada exemplar.
Anys més tard -vora els vint-i-cinc- vaig fer dues incursions al món de la literatura juvenil, i els dos textos que em va publicar Ala Delta duien les seves il·lustracions. Per a mi fou un instant emocionant: el dibuixant que havia admirat de jovenet, ara il·lustrava els meus treballs.
Avui és poc probable que Ala Delta em publiqui cap més novel·la juvenil: fa temps que aquestes idees em van marxar. I és impossible que ho il·lustri en Fernando.
Fou especialment conegut per algunes peces del còmic, Zora y los hibernautas o Drácula, i per una llarga col·lecció d'il·lustracions que apropaven el fantàstic i l'èròtic. Fernández ha estat un dibuixant de tarannà clàssic: traç de grafit extens i segur, ràpid i efectiu.
Me'l deuria topar per primer cop als catorze o quinze anys, quan devorava Creepys i 1984s. Hi col·laborava molt sovint i li afegia un accent elegant a cada exemplar.
Anys més tard -vora els vint-i-cinc- vaig fer dues incursions al món de la literatura juvenil, i els dos textos que em va publicar Ala Delta duien les seves il·lustracions. Per a mi fou un instant emocionant: el dibuixant que havia admirat de jovenet, ara il·lustrava els meus treballs.
Avui és poc probable que Ala Delta em publiqui cap més novel·la juvenil: fa temps que aquestes idees em van marxar. I és impossible que ho il·lustri en Fernando.
9 d’ag. 2010
Eros en el relat gòtic, de Walpole a Sade i a Buñuel
Els cànons literaris situen el 1764 el naixement de la literatura gòtica, amb la novel·la El castell d'Otranto, d'Horace Walpole. Que la novel·la assenyala una tendència i un corrent es va confirmant a poc a poc, però amb seguretat: pocs anys després apareixen els textos d'Ann Radcliffe i finalment Matthew Gregory Lewis escriu El monjo (The monk), que en certa manera assenyala una fita del gènere.
Luis Buñuel va conèixer El monjo -sembla que a través de Jean-Claude Carrière-, i van escriure'n el guió. No sabem perquè no es va filmar mai, i va passar a ser un més dels projectes abandonats del mestre de Calanda.
La llista de guions mai filmats de Buñuel és molt extensa, i fa pensar en una història que ell mateix explica a El discret encant de la burgesia: hom planifica infinitat de cites, projectes, sopars, excursions... però sempre succeeix algun fet imprevist que ho impossibilita. És l'acte fallit de la psicoanàlisi i dels surrealistes.
Què li deuria agradar de El monjo, a Buñuel? La truculència de l'argument és especialment complexa, i al marge dels llocs comuns de la literatura gòtica (monestirs, tenebres, dimonis, malediccions) hi ha una certa ironia irreverent i càustica: Ambrosio (el monjo espanyol protagonista) admet com a novici Rosario, un jove que en realitat és una dona (Matilde). En un descuit de Rosario, Ambrosio descobreix el transvestisme i llavors Matilde l'amenaça amb matar-se allà mateix amb un ganivet:
Matilde es va estripar l'hàbit, i insinuava els pits. La punta de l'arma apuntava la sina esquerra -i quina sina...! La llum de la Lluna la il·luminava, i el monjo podia veure'n la blancor lluminosa. La mirada s'aturava amb una insaciable avidesa en la bella forma arrodonida. Una sensació desconeguda fins llavors va omplir el seu cor amb una mescla d'inquietud i delit, i una incontenible ardor va recórrer els seus membres: la sang li bullia a les venes i mil desitjos insensats li emboiraven la ment.
-Espereu! -va cridar Ambrosio amb la veu entretallada- No ho puc suportar més! Quedeu-vos, doncs, bruixa! Quedeu-vos, per a la meva perdició!
Definitivament, l'escena no hauria desentonat gens a La Vía Láctea ni en moltes d'altres obres de Buñuel: el desig reprimit, la presència del ganivet al pit, la condició religiosa dels personatges.
L'argument d'El monjo prossegueix per una llarga i terrible caiguda d'Ambrosio: de la concupiscència al crim, abandonat al desig per Matilde fins que aquesta, finalment, el condueix a la presència del diable. Aquest dimoni ens remet al Buñuel surrealista de L'âge d'or però també al gòtic (gòtic mexicà) de Simón del desierto.
[El dimoni] Era un jove d'uns divuit anys, el cos i el rostre del qual eren d'una perfecció incomparable. Anava completament nu: una estrella rutilant li lluïa al front, i de les espatlles en sobressortien unes ales de color carmesí. (...) Fascinat per una visió tan oposada a les seves espectatives, Ambrosio contemplava l'esperit amb sorpresa i admiració.
Matthew G. Lewis fa que Ambrosio tingui una mort espantosa, ignominiosa: corromput i turmentat, mor a la cel·la i finalment una riuada s'endú el cadàver, que és devorat pels insectes i les aus. Buñuel i Carrière van decidir canviar el final, i li van trobar una fi molt més adequada a les seves idees: Ambrosio ascendeix a Papa de Roma (tal com li passa al Duc de Blangis de L'âge d'or: sense saber si és una encarnació de Crist o de Satanàs, arriba al tron del Vaticà). Caldria veure què hi ha de proper entre la idea de Buñuel-Carrière i l'ascens del Papa Ratzinger, tant proper a la pederàstia.
Michel Houellebecq afirma que l'homosexualitat és una fal·làcia, un engany modern que amaga la pedofília: diu que no hi ha homosexuals sinó tan sols pedòfils que ho emmascaren rere el discurs de l'homosexualitat. Buñuel també sentia una òbvia animadversió pels homosexuals, tot i que els crítics ho atribueixen al seu orígen rural. En tot cas, la premsa que avui explica la pederàstia confón els termes i li dóna la raó a Buñuel: els capellans no sentien cap interès per les novícies. Si alguna volia ascendir, li calia fer com a Matilde: esdevenir home- novici. El catolicisme sembla ser la coartada moral inconscient del gènere traslladat.
En època contemporània no ho tenim resolt del tot: les lleis protegeixen l'homosexual (matrimoni, herència, etc), però la societat no ho veu tant clar. Ratzinger és un homosexual, i no obstant lidera un dels lobbys que neguen aquesta opció. No és cap novetat que el catolicisme gosi encapçalar la mentida o la hipocresia.
El Marquès de Sade no fou un escriptor del gènere gòtic, però és evident que hi va establir un pont i en aquest sentit és un precursor de Buñuel. Sade recull en benefici propi allò que li convé de l'imaginari gòtic: convents sinistres, esglésies tenebroses i castells inquietants. Allò que fa, però, no és parlar dels càstigs que recauen sobre els immorals, sinó complaure's en els actes contraris a les virtuds cristianes.
Amb un humor que resulta proper als surrealistes, inverteix els rols per a burlar-se de les víctimes de la immoralitat, que ja no són simples màrtirs sinó objectes de burla (potser per això, el filòsof Michel Onfray acusa avui Sade de ser un pre-feixista). Què podria dir avui del Marquès de Sade l'Associació de víctimes del terrorisme?
Seria molt complicat acusar de feixisme Buñuel, que en va ser una víctima: no obstant, la seva postura anti-sistema l'apropa al Marquès i tots dos comparteixen les ganes de rebentar els esquemes de la moral burgesa.
A Juliette ou les Prosperités du Vice (1791) i després de Justine, el Marquès escriu:
-Els mobles que veieu aquí són vius: es posaran a caminar quan els faci un senyal.
Minski fa un senyal i la taula es posa a caminar; era en un racó de la sala i ara se situa enmig. De la mateix manera, cinc butaques se li situen al voltant, i dues làmpares d'aranya baixen del sostre i planegen al voltant de la taula.
-Han vist com la taula, les butaques i les aranyes estan formats per grups de noies artísticament col·locades. Els meus plats se situaran calents sobre els ronyons d'aquestes criatures, i les meves espelmes es dreçaran als seus conys. I el meu cul, igual que el vostre, empotrant-se en aquestes butaques, s'aclofarà contra els suaus rostres i les blanques tetes d'aquestes senyoretes. Per això els demano a vostès, senyores, que s'arromanguin les faldilles i a vostès, senyors, que es treguin els calçons. Per tal que, segons la paraula de les Santes Escriptures, la carn reposi sobre la carn.
El Marquès pretenia explicar la caiguda de l'aristocràcia a mans de la burgesia catòlica a través de la paròdia i la burla. A més a més que obre de bat a bat les portes de la iconografia del modern club de sado, bondage, etc, el sentit de l'humor que tenia el Marquès de Sade va força més enllà del què avui entenem per humor polític -si ens atenem al televisor: Polònia o altres engendres dels mass media no han sabut enllaçar ni amb Sade ni amb Buñuel: una herència perduda?
A Cet obscur objet du désir, Buñuel reprèn en certa manera l'apropament ètic a Sade, des d'una perspectiva sarcàstica que prescindeix de la imatgeria gòtica. Tot i que adapta un text de Pierre Louys (reputat pornògraf d'arrels sadianes).
Per retornar a les arrels gòtiques de Buñuel, segurament és imprescindible referir-se a Abismos de pasión, l'adaptació que fa dels Cims borrascosos de les germanes Brönte. D'una novel·la del gòtic tardà, Buñuel en sap rescatar aquest fil que unia els deliris del segle XVIII amb el nostre imaginari de la modernitat (i de la postmodernitat).
___________________________________________
Aquest post ha estat escrit a partir de l'article de José Pierre Buñuel gótico, prerrafaelista y surrealista, publicat dins Luis Buñuel, el ojo de la libertad, Diputació de Huesca, 1999.
Luis Buñuel va conèixer El monjo -sembla que a través de Jean-Claude Carrière-, i van escriure'n el guió. No sabem perquè no es va filmar mai, i va passar a ser un més dels projectes abandonats del mestre de Calanda.
La llista de guions mai filmats de Buñuel és molt extensa, i fa pensar en una història que ell mateix explica a El discret encant de la burgesia: hom planifica infinitat de cites, projectes, sopars, excursions... però sempre succeeix algun fet imprevist que ho impossibilita. És l'acte fallit de la psicoanàlisi i dels surrealistes.
Què li deuria agradar de El monjo, a Buñuel? La truculència de l'argument és especialment complexa, i al marge dels llocs comuns de la literatura gòtica (monestirs, tenebres, dimonis, malediccions) hi ha una certa ironia irreverent i càustica: Ambrosio (el monjo espanyol protagonista) admet com a novici Rosario, un jove que en realitat és una dona (Matilde). En un descuit de Rosario, Ambrosio descobreix el transvestisme i llavors Matilde l'amenaça amb matar-se allà mateix amb un ganivet:
Matilde es va estripar l'hàbit, i insinuava els pits. La punta de l'arma apuntava la sina esquerra -i quina sina...! La llum de la Lluna la il·luminava, i el monjo podia veure'n la blancor lluminosa. La mirada s'aturava amb una insaciable avidesa en la bella forma arrodonida. Una sensació desconeguda fins llavors va omplir el seu cor amb una mescla d'inquietud i delit, i una incontenible ardor va recórrer els seus membres: la sang li bullia a les venes i mil desitjos insensats li emboiraven la ment.
-Espereu! -va cridar Ambrosio amb la veu entretallada- No ho puc suportar més! Quedeu-vos, doncs, bruixa! Quedeu-vos, per a la meva perdició!
Definitivament, l'escena no hauria desentonat gens a La Vía Láctea ni en moltes d'altres obres de Buñuel: el desig reprimit, la presència del ganivet al pit, la condició religiosa dels personatges.
L'argument d'El monjo prossegueix per una llarga i terrible caiguda d'Ambrosio: de la concupiscència al crim, abandonat al desig per Matilde fins que aquesta, finalment, el condueix a la presència del diable. Aquest dimoni ens remet al Buñuel surrealista de L'âge d'or però també al gòtic (gòtic mexicà) de Simón del desierto.
[El dimoni] Era un jove d'uns divuit anys, el cos i el rostre del qual eren d'una perfecció incomparable. Anava completament nu: una estrella rutilant li lluïa al front, i de les espatlles en sobressortien unes ales de color carmesí. (...) Fascinat per una visió tan oposada a les seves espectatives, Ambrosio contemplava l'esperit amb sorpresa i admiració.
Matthew G. Lewis fa que Ambrosio tingui una mort espantosa, ignominiosa: corromput i turmentat, mor a la cel·la i finalment una riuada s'endú el cadàver, que és devorat pels insectes i les aus. Buñuel i Carrière van decidir canviar el final, i li van trobar una fi molt més adequada a les seves idees: Ambrosio ascendeix a Papa de Roma (tal com li passa al Duc de Blangis de L'âge d'or: sense saber si és una encarnació de Crist o de Satanàs, arriba al tron del Vaticà). Caldria veure què hi ha de proper entre la idea de Buñuel-Carrière i l'ascens del Papa Ratzinger, tant proper a la pederàstia.
Michel Houellebecq afirma que l'homosexualitat és una fal·làcia, un engany modern que amaga la pedofília: diu que no hi ha homosexuals sinó tan sols pedòfils que ho emmascaren rere el discurs de l'homosexualitat. Buñuel també sentia una òbvia animadversió pels homosexuals, tot i que els crítics ho atribueixen al seu orígen rural. En tot cas, la premsa que avui explica la pederàstia confón els termes i li dóna la raó a Buñuel: els capellans no sentien cap interès per les novícies. Si alguna volia ascendir, li calia fer com a Matilde: esdevenir home- novici. El catolicisme sembla ser la coartada moral inconscient del gènere traslladat.
En època contemporània no ho tenim resolt del tot: les lleis protegeixen l'homosexual (matrimoni, herència, etc), però la societat no ho veu tant clar. Ratzinger és un homosexual, i no obstant lidera un dels lobbys que neguen aquesta opció. No és cap novetat que el catolicisme gosi encapçalar la mentida o la hipocresia.
El Marquès de Sade no fou un escriptor del gènere gòtic, però és evident que hi va establir un pont i en aquest sentit és un precursor de Buñuel. Sade recull en benefici propi allò que li convé de l'imaginari gòtic: convents sinistres, esglésies tenebroses i castells inquietants. Allò que fa, però, no és parlar dels càstigs que recauen sobre els immorals, sinó complaure's en els actes contraris a les virtuds cristianes.
Amb un humor que resulta proper als surrealistes, inverteix els rols per a burlar-se de les víctimes de la immoralitat, que ja no són simples màrtirs sinó objectes de burla (potser per això, el filòsof Michel Onfray acusa avui Sade de ser un pre-feixista). Què podria dir avui del Marquès de Sade l'Associació de víctimes del terrorisme?
Seria molt complicat acusar de feixisme Buñuel, que en va ser una víctima: no obstant, la seva postura anti-sistema l'apropa al Marquès i tots dos comparteixen les ganes de rebentar els esquemes de la moral burgesa.
A Juliette ou les Prosperités du Vice (1791) i després de Justine, el Marquès escriu:
-Els mobles que veieu aquí són vius: es posaran a caminar quan els faci un senyal.
Minski fa un senyal i la taula es posa a caminar; era en un racó de la sala i ara se situa enmig. De la mateix manera, cinc butaques se li situen al voltant, i dues làmpares d'aranya baixen del sostre i planegen al voltant de la taula.
-Han vist com la taula, les butaques i les aranyes estan formats per grups de noies artísticament col·locades. Els meus plats se situaran calents sobre els ronyons d'aquestes criatures, i les meves espelmes es dreçaran als seus conys. I el meu cul, igual que el vostre, empotrant-se en aquestes butaques, s'aclofarà contra els suaus rostres i les blanques tetes d'aquestes senyoretes. Per això els demano a vostès, senyores, que s'arromanguin les faldilles i a vostès, senyors, que es treguin els calçons. Per tal que, segons la paraula de les Santes Escriptures, la carn reposi sobre la carn.
El Marquès pretenia explicar la caiguda de l'aristocràcia a mans de la burgesia catòlica a través de la paròdia i la burla. A més a més que obre de bat a bat les portes de la iconografia del modern club de sado, bondage, etc, el sentit de l'humor que tenia el Marquès de Sade va força més enllà del què avui entenem per humor polític -si ens atenem al televisor: Polònia o altres engendres dels mass media no han sabut enllaçar ni amb Sade ni amb Buñuel: una herència perduda?
A Cet obscur objet du désir, Buñuel reprèn en certa manera l'apropament ètic a Sade, des d'una perspectiva sarcàstica que prescindeix de la imatgeria gòtica. Tot i que adapta un text de Pierre Louys (reputat pornògraf d'arrels sadianes).
Per retornar a les arrels gòtiques de Buñuel, segurament és imprescindible referir-se a Abismos de pasión, l'adaptació que fa dels Cims borrascosos de les germanes Brönte. D'una novel·la del gòtic tardà, Buñuel en sap rescatar aquest fil que unia els deliris del segle XVIII amb el nostre imaginari de la modernitat (i de la postmodernitat).
___________________________________________
Aquest post ha estat escrit a partir de l'article de José Pierre Buñuel gótico, prerrafaelista y surrealista, publicat dins Luis Buñuel, el ojo de la libertad, Diputació de Huesca, 1999.
8 d’ag. 2010
Figa Rock 2010: que en Pau sigui amb vosaltres
Ha passat un altre cop, i ja en van nou. Aquesta matinada ha sonat la darrera nota del festival de La Figuerosa. Els anys passen, i el pas dels estius assenyala aquest trànsit. A la primera edició, el 2002, jo encara no lluïa cap pèl blanc, ni a la closca ni a la barba.
Malgrat les voltes que li fem plegats al Sol, enfilats en la bola de confusions anomenada Terra, hi ha estranyes metàfores de la permanència. Alguna cosa inclassificable és sempre igual i no obstant diferent a cada Figa Rock. Nosaltres no som els mateixos i en Pau Riba -alma mater del Festival-, tampoc. Però ahir al vespre, cap a les vuit i quan la calor començava a minvar sobre els rostolls de l'Urgell, va repassar un disc del 1971: Jo, la Donya i el Gripau. Un disc que fa molts anys l'autor resumia així:
Dedicat al naixement del meu primer fill Pau —o griPau (Gran Riba Pau)—, que va néixer de part natural a Formentera sense altra ajuda que les meves dues mans. Molt influït per la cançó popular catalana d’arrel tradicional i per la Incredible String Band i enregistrat a l’illa amb un equip portàtil alimentat per bateries (un Nagra, que és el que s’usava i s’usa encara pel so directe en el cinema), aprofitant la ressonància natural del pou, el murmuri de les abelles, etc
El sol s'aclofava rere les branques. La placeta s'anava omplint: un dels fenòmens que defineix el Figa Rock és aquesta màgia poc habitual en què les generacions saben compartir un espai petit. De nadons a padrins, hi ha el retrat transversal de les edats humanes. A cada nou Figa Rock, sento com jo mateix avanço pel riu de la vida: és el premi a la fidelitat, diguem-ne. Tot i que no hi hagi anat cada any, alguna cosa m'hi lliga. Si no hi sóc em dol no ser-hi, i l'estiu passat ens va fer fora la pluja justament durant l'actuació d'en Riba.
Per bé que caldria dir dels Riba: a l'escenari hi puja també el seu darrer fill, de vuit anys. Ho recordo bé: el 2002, els assistents al primer Figa vam veure actuar en Pau acompanyat de la seva dona, embarassada i amb un panxa esplèndida, llustrosa i rodona com un planeta. Dins aquell claustre orgànic i rosat, aquest nen escoltava la música, amortida a través de l'aigua on flotava.
El país té moltes històries. Hi ha la oficial i la no-oficial, les històries divergents de la premsa nostra de cada dia. Hi ha la suma de les històries de les vides de cadascun, que atomitzen la idea de les pàtries i les nacions. Hi ha aquestes històries menudes, de les quals la música de Pau Riba podria ser una banda sonora.
Riba diu que el Figa Rock li recorda el Canet Rock, i jo no sé què dir: encara no m'afaitava per aquelles dates. Vet aquí una forma senzilla de dir que passen els anys, però no ho arrosseguen tot. Hi ha un país que no té diputats ni presidents, però té places al sol, estius i músiques.
____________________
Més tard, i ja entrada la nit, vam marxar de la placeta fins al tros on ens esperaven els escenaris per a veure transitar la nit sencera. Vam començar amb un breu espectacle de clown, on en Pau seia entre el públic, amb el seu fill. Ja no sol ser freqüent aquesta actitud, però encara existeix.
Després, els estels van seguir girant. Quan vora les dues el grup electrògen va fallar i ens vam quedar a les fosques, vaig poder mirar la nitidesa de la Via Làctea sobre la plana de l'Urgell. Durant un minut.
Nota: Totes les fotografies són de l'autor del text.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)