Vaig compartir dos anys d'aules universitàries amb en João Martins, que era nascut a la ciutat portuguesa d'Idanha-a-Nova i vivia al barri de Collblanc mentre feia d'estudiant. Potser no vam ser gaire amics, però quan va acabar els estudis i va tornar a Portugal ens vam intercanviar les adreces. Inesperadament, ens vam escriure a través dels anys. No ens explicàvem coses massa importants: els torts i els cops de la vida, les lectures que ens agradaven (gràcies a ell vaig conèixer Jorge Amado), alguns comentaris vagues sobre política internacional.
Així vaig saber que la fortuna el va enviar a treballar a Castelo Branco el noranta-nou, on va aconseguir una plaça de mestre de primària i on poc després es va casar amb una noia de nom Rita, que era de Faro i treballava al museu del Paço Episcopal. La Rita tenia cura de l'inquietant Jardim annex.
Quan va arribar l'era d'internet la correspondència va guanyar assiduïtat i rapidesa, però vaig perdre aquella cal·ligrafia elegant, quasi femenina.
A finals de l'any passat i principis d'aquest, durant uns mesos que no podria situar amb precisió (sempre esborro els correus un cop llegits i respostos), en João va estar-se en silenci. Vaig ser jo qui va reprendre la comunicació per explicar-li, breu i lacònic, que la meva mare havia mort a final de gener. Una setmana més tard rebia el seu condol en un text llarg, laberíntic. Em va sorprendre la redacció confusa d'un home planer i senzill, perquè no era gens habitual. Podia ser que la notícia luctuosa l'hagués afectat més de l'esperable?
L'intercanvi es va intensificar i finalment, al capdavall del juny, em va convidar a visitar-lo a Castelo Branco. Apenas mil milhas da tua cidade, deia. Vaig acceptar. Vindré a finals de juliol, li vaig anticipar.
Els mil kilòmetres són llargs de fer en un cotxe petit de deu anys, i em vaig aturar, exhaust, a fer nit a la ciutat extremenya de Plasencia. Entrepà de formatge de cabra amb canya de cervesa a la Rúa de la Zapatería (tocant a la Plaza Mayor) i després de pet al llit.
Duia l'adreça de Castelo Branco: una planta baixa a la Praça da Palha, aprop de la Praça Camões (en totes les ciutats de Portugal hi ha una Praça Camões, com si a Catalunya totes les ciutats tinguessin una central Plaça Joan Maragall). Però en João no hi era, ni a casa ni al telèfon. Vaig fer temps voltant pels carrers i vaig visitar el Jardim do Paço, i allà vaig saber que la Rita feia anys que havia canviat de feina: ningú no em va saber dir si vivia o no a Castelo Branco, ni si havia tornat a Faro. Em vaig entretenir per les terrasses bevent unes quantes Sagres: a trenta-set graus de temperatura, els cinc coma dos graus d'alcohol de la cervesa poden estovar el pas de les hores de qualsevol mortal.
Al vespre i quan el sol s'amagava rere el castell, va aparèixer la dona. L'havia vista passar un parell de cops carrers amunt i avall, i m'hi havia fixat per força: una velleta menuda, cofada amb un barret i el cabell dins la reixeta, arrossegant una bossa de color morat. Tota sola, trescava els carrerons costeruts de la vila vella. Jo acabava de trucar per desena vegada el timbre i ella va venir amb un somriure trist, fatigada.
-Você deve ser Luis, o amigo de João.
Va furgar pel moneder, en va treure un joc de claus i va obrir la porta. El vestíbul era fosc i fresc, decorat amb austeritat: un mirall antic, una imatge pietosa. Hi havia un silenci dens i les olors eren d'humitat i resclosit: la cuina duia mesos sense funcionar. Allà no hi vivia ningú des de feia temps. Quan una cuina no fa olor de ceba ni d'all, fa olor de mort. I aquesta olor sense ceba ni all era la olor de la casa d'en João.
João Martins, el meu amic de la universitat i les cartes i els correus electrònics va morir el desembre del dos mil deu en un accident de trànsit, mentre anava a Idanha-a-Nova. No se sap perquè hi anava un dijous a les onze de la nit. Prò les inevitables males llengües diuen que hi tenia una amant. La doneta i jo vam seure en unes butaques florejades. Flors d'un roig sangonós sobre blanc impol·lut. Potser d'Ikea.
-Você perdeu sua mãe e eu perdi meu filho. Você não tem mais mães e eu não tenho mais filhos. Quer um café?
Dic que sí, és clar. I aprofito aquests quatre minuts en què ella se'n va fer el cafè per tancar els ulls i pensar. Hauria de pensar, em dic. Però no sé què coi hauria de pensar. Em sembla com si em caigués al damunt un cel de quaranta tones de blau puríssim. La cafetera retorna un aire habitat entre les parets. Què hi faig, aquí? Com se'm va acudir anar a Portugal? De què hi podria viure, a Castelo Branco? Puc provar de saber si la plaça que va deixar la Rita al museu del Paço Episcopal segueix vacant. Vés a saber si ser català serà un mèrit.
Des de la cuina, la mare d'en João alça la veu. Ara que no ens veiem gosa dir que és ella la qui ha escrit els darrers correus, que ha pensat això, que ella és una mare sense fill i jo un fill sense mare, i que potser. Diu que el pis és seu, i que me'l podria quedar. Que també té una caseta a Monfortinho vora el balneari, i que si la vull és per mi, tot i que caldria fer-li quatre apanyos.
Surto a un balconet, embolico una cigarreta i em poso a fumar. La dona em fa senyals com volent dir que puc fumar a dins. Li dic que sí, que d'acord, però que prefereixo fumar a fora. Mentre la sento com va amunt i avall salto la barana i rondo els carrers. No sé com ho hauria fet si no arriba a ser una planta baixa, collons. A Portugal es pot fumar als bars, em dic mentre assajo de convènce'm d'alguna cosa que encara no sé quina és.
