29 de juny 2016

En un món sense David Bowie


Els qui hem nascut en una casa pobra hem sabut, des de ben petitets, que el món no ens tenia cap patrimoni reservat. Res d'herències. Un pis de lloguer en una ciutat més aviat lletja d'un país trist i entotsolat de la Mediterrània, uns progenitors massa sovint amargats per l'escassedat, un alè de ressentiment o de pena, el bàlsam de la ironia i finalment les substàncies assequibles que duen als paradisos artificials de l'evasió. Vam descobrir aviat que la bona conducta i les bones notes a l'escola no contenien cap promesa d'un futur millor: eren com l'heroïna que corria pel barri quan era jovenet, una piruleta fluorescent per enganyar una estona la classe baixa i calmar la seva inquietud.

No teníem ni patrimoni ni hisenda ni una segona residència que donés raons per declarar la guerra contra els germans. Quan no hi ha pastís per repartir, la fraternitat té un contingut més fondo. Els qui hem nascut en una casa pobra sense patrimonis ni hisendes vam haver-nos de buscar una altra mena de patrimoni. Cadascú a la seva manera. Jo vaig trobar el què explicaven els llibres, començant pels àlbums de còmic. Tintin, evidentment. I també en Gil Pupil·la. (Oh, Déu, que burros i antipàtics em resultaven l'Astèrix i l'Obèlix!).

El patrimoni dels pobres és allò que expliquen els llibres (parlo del contingut i no de l'objecte "llibre" perquè llegia llibres en préstec de les santes biblioteques públiques). I allò que diuen les cançons de discos comprats de segona mà o al racons baratos de Kebra Discos. Bé, això i la seguretat social i el subsidi d'atur, és clar. Això és el que el món ens tenia guardat. Els protagonistes de Stock de Coq demanen socors des de la portada.


El meu germà va tendir cap al rock dur, el heavy i el metal. Crec que ell va copsar millor que jo l'estat de la qüestió. Això de la ràbia és necessari. M'agraden les pintades amb esprai on diu "la haine" amb pintura negra, però he estat incapaç de fer-ne cap. Jo vaig trobar-me amb en David Bowie, que tenia un aspecte d'extraterrestre molt suggerent. Tal vegada és possible un altre món. On tots s'assemblen a en Bowie i tots tenen un ull de cada color. També em vaig fer assidu dels museus públics el primer diumenge de cada mes i del Mercat de Sant Antoni.

En Bowie em va cedir gentilment la imatge del Major Tom, en Ziggy i l'Estàrman. Els pobres tenim un imaginari de tipus estratosfèrics, al·lucinats, perduts, la Jean Genie, Lady Stardust. Bowie fou la banda sonora mentre llegia El Víbora. Amb la seva música de fons, tot encaixava una mica millor i semblava que hi havia una certa coherència, una certa pietat del món envers els pàries i els xavalets dels barris perifèrics. Una treva breu en la guerra que prometia durar tota la vida.

Als rics els és donat l'immens plaer de perdre bocins de patrimoni i d'hisenda i de divorciar-se, i això els dóna els motius per la nostàlgia i la seva literatura melancònica, i per anar reeditant somnis nacionalistes d'inspiració medieval. Quan els rics perden un bocí de pastís, escriuen El jardí dels Finzi-Contini, El Gatopardo, Bearn, etc. Als pobres se'ns permet mirar com ens sostreuen antics drets sorgits de la mítica guerra de classes (ara sabem que també l'havíem de perdre). Això i conèixer que es moren els nostres ídols, com en Bowie. I quants que s'han mort d'ençà de la crisi financera dels germans Lehman i les retallades de l'Arturet...!

Em miro el darrer video-clip d'en Bowie (ja em perdonareu que faci servir una expressió tan caducada com "video-clip", però no hi puc fer res més). Hi ha una saníssima exposició quasi pornogràfica de la decadència, la vellesa i la malaltia. És el darrer llegat que em deixa i em sento afortunat en certa manera. S'ha preocupat de nosaltres fins al darrer alè.

[Avui, mogut per un impuls egocèntric, he consultat la pàgina web de les biblioteques públiques i he vist que avui hi ha 10 exemplars de llibres dels quals en sóc l'autor que estan en préstec. Mira, està bé que retorni un trosset del que vaig prendre.]

24 de juny 2016

El nen que escolta contes de por



Per tal d'aconseguir que em mengés les sopes, la mare em va explicar el primer conte de por de la meva vida. No l'he oblidat mai. Llavors vivíem en un casalot del barri de la Ribera. Edifici centenari, de sostres alts cambres fosques i passadissos tancats on es guardava la memòria dels difunts. La cuina era l'estança on es feia la vida. La porta de la cuina era una enorme porta de fusta obscura amb la pintura clivellada, vetusta, sinistra.
-Si no menges, del darrera de la porta sortirà un home amb un sac i se t'endurà.
A mi ja em devia rondar alguna atracció pel macabre, perquè recordo que vaig decidir no menjar: res no em semblava més bell que veure com sortia el monstre del darrera de la porta i avançava de dret cap a mi. És com si fos ara.

Anys més tard vaig descobrir la pintura. Sempre em va fascinar la pintura narrativa, la que explica històries. La que van intentar matar algunes avantguardes, la colla dels abstractes. Amb l'abstracció, la pintura abandona el plaer d'explicar contes i es mira a sí mateixa. És la pintura entotsolada.

M'agrada el romànic i el gòtic. El relat de la vida i la tortura de Crist, la penitència, el martiri dels sants i les verges. Em fascinen les pintures barroques. M'agenollo davant del geni narratiu de Caravaggio, el meu ídol. El descobriment del "El crit" de l'Edvard Munch fou la revelació definitiva. Després, investigant sobre el noruec, vaig trobar "Assassinat a la carretera".


Em va semblar que per fi havia vist el rostre esquemàtic i espantós de l'Home del Sac. Hi ha tota una novel·la negra i noruega en aquest oli. Em fascina el punt de vista, el poble al fons, la transparència de l'assassí. O és un testimoni? O és un home que fuig de l'assassí, amagat darrere del gran tronc?

Quantes vegades no he pensat que mai no entendré què és la vida...! Aquest esdeveniment en el temps (com deia Tarkovsky) que ens entossudim a anomenar "jo", "la meva vida". L'escena de la cuina de casa, la sopa, la mare, l'home del sac rere la porta: no és un fenomen que va passar ahir? Tants anys més tard i encara sóc el nen que vol sentir contes de por...! Quan no els sento m'els invento. I de vegades els escric, amb la intenció pressumptuosa (ai, la vanitat!) que espantaran algú. Potser en el futur. Sóc un esdeveniment en el temps i no entenc el temps.

Vaig passar uns anys dedicat a fer pintura narrativa. Crear escenes inquietants amb voluntat d'il·lustrador, volent explicar fragments d'històries que l'espectador hagués de completar, i que l'obliguessin a pensar, a qüestionar. Volia fer una pintura argumental. El títol era molt important, és la trampa fàcil: si pintes un quadre en què hi ha dues cadires solitàries i el titules "Cadires" o "Composició número 3" no hi ha relat. Si el titules "Absència" ja estàs explicant alguna cosa interessant. Després vaig deixar la pintura i vaig pretendre escriure novel·les fetes d'imatges, com si hagués passat a l'altra banda del mirall. Llavors vaig voler escriure contes sense argument perquè odio els arguments en la novel·la de la mateixa manera que els demano a la pintura.

Quan m'aturo i penso i em miro cap dins me n'adono que encara sóc el nen assegut a la trona, a la cuina del casalot de la infantesa. Els cabells s'han tornat blancs, però encara sóc allà. Al costat hi ha la mare fent de mare preocupada per la meva nutrició. La mare sabia guardar secrets però era una mica bleda i no sabia dir mentides: el seu Home del sac no era "del tot" creïble i per això calia comprovar... Tinc al davant el plat d'una sopa que no m'agrada i que no queda més remei que empassar-se. Digues-li món adult o món laboral a la sopa, tant li fa. O digues-li societat, història. Sóc el nen que s'estima més el conte de por, la ficció terrorífica però ficció al capdavall.

Encara sóc el nen que espera el conte. L'he buscat per tot arreu i l'he fabricat quan no sabia què més podia fer. Em temo que mai no el trobaré. És més probable que ell em trobi a mi.

El nen que escolta contes de por



Per tal d'aconseguir que em mengés les sopes, la mare em va explicar el primer conte de por de la meva vida. No l'he oblidat mai. Llavors vivíem en un casalot del barri de la Ribera. Edifici centenari, de sostres alts cambres fosques i passadissos tancats on es guardava la memòria dels difunts. La cuina era l'estança on es feia la vida. La porta de la cuina era una enorme porta de fusta obscura i clivellada, vetusta, sinistra.
-Si no menges, del darrera de la porta sortirà un home amb un sac i se t'endurà.
A mi ja em devia rondar alguna atracció pel macabre, perquè recordo que vaig decidir no menjar: res no em semblava més bell que veure com sortia el monstre del darrera de la porta i avançava de dret cap a mi. És com si fos ara.

Anys més tard vaig descobrir la pintura. Sempre em va fascinar la pintura narrativa, la que explica històries. La que van intentar matar algunes avantguardes, la colla dels abstractes. Amb l'abstracció, la pintura abandona el plaer d'explicar contes i es mira a sí mateixa. És la pintura entotsolada.

M'agrada el romànic i el gòtic. El relat de la vida i la tortura de Crist, la penitència, el martiri dels sants i les verges. Em fascinen les pintures barroques. M'agenollo davant del geni narratiu de Caravaggio, el meu ídol. El descobriment del "El crit" de l'Edvard Munch fou la revelació definitiva. Després, investigant sobre el noruec, vaig trobar "Assassinat a la carretera".


Em va semblar que per fi havia vist el rostre esquemàtic i espantós de l'Home del Sac. Hi ha tota una novel·la negra i noruega en aquest oli. Em fascina el punt de vista, el poble al fons, la transparència de l'assassí. O és un testimoni? O és un home que fuig de l'assassí, amagat darrere del gran tronc?

Quantes vegades no he pensat que mai no entendré què és la vida...! Aquest esdeveniment en el temps (com deia Tarkovsky) que ens entossudim a anomenar "jo", "la meva vida". L'escena de la cuina de casa, la sopa, la mare, l'home del sac rere la porta: no és un fenomen que va passar ahir? Tants anys més tard i encara sóc el nen que vol sentir contes de por...! Quan no els sento m'els invento. I de vegades els escric, amb la intenció pressumptuosa (ai, la vanitat!) que espantaran algú. Potser en el futur. Sóc un esdeveniment en el temps i no entenc el temps.

Vaig passar uns anys dedicat a fer pintura narrativa. Crear escenes inquietants amb voluntat d'il·lustrador, volent explicar fragments d'històries que l'espectador hagués de completar, i que l'obliguessin a pensar, a qüestionar. Volia fer una pintura argumental. El títol era molt important, és la trampa fàcil: si pintes un quadre en què hi ha dues cadires solitàries i el titules "Cadires" o "Composició número 3" no hi ha relat. Si el titules "Absència" ja estàs explicant alguna cosa interessant. Després vaig deixar la pintura i vaig pretendre escriure novel·les fetes d'imatges, com si hagués passat a l'altra banda del mirall. Llavors vaig voler escriure contes sense argument perquè odio els arguments en la novel·la de la mateixa manera que els demano a la pintura.

Quan m'aturo i penso i em miro cap dins me n'adono que encara sóc el nen assegut a la trona, a la cuina del casalot de la infantesa. Els cabells s'han tornat blancs, però encara sóc allà. Al costat hi ha la mare fent de mare preocupada per la meva nutrició. La mare sabia guardar secrets però era una mica bleda i no sabia dir mentides: el seu Home del sac no era "del tot" creïble i per això calia comprovar... Tinc al davant el plat d'una sopa que no m'agrada i que no queda més remei que empassar-se. Digues-li món adult o món laboral a la sopa, tant li fa. O digues-li societat, història. Sóc el nen que s'estima més el conte de por, la ficció terrorífica però ficció al capdavall.

Encara sóc el nen que espera el conte. L'he buscat per tot arreu i l'he fabricat quan no sabia què més podia fer. Em temo que mai no el trobaré. És més probable que ell em trobi a mi.

El nen que escolta contes de por



Per tal d'aconseguir que em mengés les sopes, la mare em va explicar el primer conte de por de la meva vida. No l'he oblidat mai. Llavors vivíem en un casalot del barri de la Ribera. Edifici centenari, de sostres alts cambres fosques i passadissos tancats on es guardava la memòria dels difunts. La cuina era l'estança on es feia la vida. La porta de la cuina era una enorme porta de fusta obscura i clivellada, vetusta, sinistra.
-Si no menges, del darrera de la porta sortirà un home amb un sac i se t'endurà.
A mi ja em devia rondar alguna atracció pel macabre, perquè recordo que vaig decidir no menjar: res no em semblava més bell que veure com sortia el monstre del darrera de la porta i avançava de dret cap a mi. És com si fos ara.

Anys més tard vaig descobrir la pintura. Sempre em va fascinar la pintura narrativa, la que explica històries. La que van intentar matar algunes avantguardes, la colla dels abstractes. Amb l'abstracció, la pintura abandona el plaer d'explicar contes i es mira a sí mateixa. És la pintura entotsolada.

M'agrada el romànic i el gòtic. El relat de la vida i la tortura de Crist, la penitència, el martiri dels sants i les verges. Em fascinen les pintures barroques. M'agenollo davant del geni narratiu de Caravaggio, el meu ídol. El descobriment del "El crit" de l'Edvard Munch fou la revelació definitiva. Després, investigant sobre el noruec, vaig trobar "Assassinat a la carretera".


Em va semblar que per fi havia vist el rostre esquemàtic i espantós de l'Home del Sac. Hi ha tota una novel·la negra i noruega en aquest oli. Em fascina el punt de vista, el poble al fons, la transparència de l'assassí. O és un testimoni? O és un home que fuig de l'assassí, amagat darrere del gran tronc?

Quantes vegades no he pensat que mai no entendré què és la vida...! Aquest esdeveniment en el temps (com deia Tarkovsky) que ens entossudim a anomenar "jo", "la meva vida". L'escena de la cuina de casa, la sopa, la mare, l'home del sac rere la porta: no és un fenomen que va passar ahir? Tants anys més tard i encara sóc el nen que vol sentir contes de por...! Quan no els sento m'els invento. I de vegades els escric, amb la intenció pressumptuosa (ai, la vanitat!) que espantaran algú. Potser en el futur. Sóc un esdeveniment en el temps i no entenc el temps.

Vaig passar uns anys dedicat a fer pintura narrativa. Crear escenes inquietants amb voluntat d'il·lustrador, volent explicar fragments d'històries que l'espectador hagués de completar, i que l'obliguessin a pensar, a qüestionar. Volia fer una pintura argumental. El títol era molt important, és la trampa fàcil: si pintes un quadre en què hi ha dues cadires solitàries i el titules "Cadires" o "Composició número 3" no hi ha relat. Si el titules "Absència" ja estàs explicant alguna cosa interessant. Després vaig deixar la pintura i vaig pretendre escriure novel·les fetes d'imatges, com si hagués passat a l'altra banda del mirall. Llavors vaig voler escriure contes sense argument perquè odio els arguments en la novel·la de la mateixa manera que els demano a la pintura.

Quan m'aturo i penso i em miro cap dins me n'adono que encara sóc el nen assegut a la trona, a la cuina del casalot de la infantesa. Els cabells s'han tornat blancs, però encara sóc allà. Al costat hi ha la mare fent de mare preocupada per la meva nutrició. La mare sabia guardar secrets però era una mica bleda i no sabia dir mentides: el seu Home del sac no era "del tot" creïble i per això calia comprovar... Tinc al davant el plat d'una sopa que no m'agrada i que no queda més remei que empassar-se. Digues-li món adult o món laboral a la sopa, tant li fa. O digues-li societat, història. Sóc el nen que s'estima més el conte de por, la ficció terrorífica però ficció al capdavall.

Encara sóc el nen que espera el conte. L'he buscat per tot arreu i l'he fabricat quan no sabia què més podia fer. Em temo que mai no el trobaré. És més probable que ell em trobi a mi.

18 de juny 2016

Quan vaig voler ser pintor




Durant uns anys vaig voler ser pintor. Ho vaig intentar. Exposava en bars. Les inauguracions eren divertides. Als bars hi ha alcohol. La gent bevia i deia tonteries. Quan la gent anava una mica torrada se m'apropaven per comentar alguna pintura. Generalment em volien parlar d'ells mateixos, dels records o les emocions que els despertava una imatge pintada.

La meva mare va voler ser pintora quan era jove. Va treballar d'il·lustradora durant uns anys. Feia publicitat. Potser em va transmetre el desig frustrat. A la sèrie de fotografies de les pintures que hi ha a dalt hi he afegit tres carbonets de la mare. Són tres estudis de nu femení. Una dona anònima que era jove i bella l'any 1951, i treballava fent de model a l'Escola Massana de Barcelona. Penso en aquella dona bella i sensual del 1951: no va imaginar-se mai que el 2016 apareixeria un retrat seu, nua, a youtube, dibuixat per una alumna que ja és morta per la mà del seu fill, que ja ha complert els 50 anys d'edat. Què és el temps? Guardo els tres dibuixos amb una ganyota irònica: jo mai no vaig veure la mare nua.

Avui, un amic m'ha fet reflexionar sobre la obsessió pel present, per la voluntat impúdica i pornogràfica d'exposar-nos. Això ens ho permeten les xarxes socials. Convertim el present en una imatge i l'experiència esdevé una foto exposada, com si no tingués cap més sentit que ser exposada. Menjar-se un plat de fideus xinesos té sentit només si es fotografia el plat i s'exposa la foto. Sembla que fins i tot la funció digestiva ha estat substituïda per l'autoreferencial. Els suïcides han començat a fer-se el selfie final. Mai no entenem el present, és impossible entendre'l.

Sembla ridícul, però hi ha alguna cosa que sí puc entendre en aquesta tendència contemporània. Jo no he entès mai el present. Ara mateix no sé perquè escric el què escric. Però sé que ho entendré més tard. Més tard vol dir, aproximadament, d'aquí a 10 anys. Ara començo a entendre què vaig fer fa 10 anys, que és quan vaig decidir plegar de voler ser pintor i vaig canviar-ho per l'escriptura. Hi haurà una part de la vida que la vida no em permetrà entendre-la, perquè els darrers 10 anys viscuts no els podré pensar. Sí que començo a entendre aquells anys en què volia ser pintor i perquè ho vaig deixar estar. Ara entenc perquè em vaig fer un autorretrat vestit de torero l'any 1991.

El món de la pintura és una selva de capelletes, d'egocentrismes agressius i despietats. Egocentrismes, complexos, venjances. Odis eterns. Hi ha qui es creu Cézanne o millor que Cézanne. Insulten els pintors que fan olis per a fàbriques de sofàs, de les que et regalen un oli per cada sofà que compris. (Un oli emmarcat en una motllura daurada i rococó). Si diuen de tu que ets un pintor decoratiu o comercial volen dir que desitgen matar-te. Els pintors creen categories, etiqueten, fan llistes de bons i mals pintors. Separen artistes d'artesans. Els concursos de pintura ràpida, en què es donen premis que van dels 300 als 600 euros, esdevenen llocs perillosos, autèntics camps de batalla on tothom és enemic de tothom, d'on no se'n surt mai il·lès. "Aquell d'allà, el del barret de palla no pinta malament, té un cert ofici... però ¿has vist la cacatua de la seva dona? ¿O és la seva mare?".

Potser fotografiem el present i el guardem per poder-lo pensar més endavant. Amb els anys, la vida permet alguna revisió i de vegades un cert enteniment. Jo ara entenc perquè vaig fugir de la pintura. No entenc, en canvi, què faig avui. Actuo sense comprendre el significat de les meves accions. Deixem obres i fotografies al darrere com en Polzet, per saber quin és el camí de tornada. En els selfies i l'instagram i les experiències exposades a Facebook hi ha un ressò del mite d'Orfeu a l'infern. No miris enrere, diu l'Hades, no miris l'Eurídice. L'Orfeu d'avui té compte a Instagram i a facebook (i un compte corrent a La Caixa). Ja m'ho miraré després, diu, a veure si després entenc què hi feia jo, a l'infern.

17 de juny 2016

Molta Catalunya, poca democràcia (a en Jaume Reixach)



El sobiranisme es va presentar a la seva festa de posada de llarg com un exercici de la més pura democràcia. No hi ha res més democràtic que posar les urnes i escoltar la veu del poble, que ens donarà "el mandat". Això ens explicaven. La revolució dels somriures. President, posi les urnes.

És per això que, els no-sobiranistes, hem hagut de suportar que se'ns tracti de predemocràtics, de rancis, d'espanyolistes, de feixistes. Els qui vam néixer en una casa de pobres, els de classe baixa, estem habituats a ser maltractats i cap maltracte no ens ve gaire de nou. Hem après a suportar-los. Som la prova vivent que l'estoïcisme i la resiliència existeixen i tenen més substància que Déu.

Pel damunt dels improperis contra els qui no som partidaris de la independència sempre hi flota el perfum de la paraula "botifler", tot i que la paraula només la pronuncien els més brutals, aquesta ala hooligan que es tolera perquè és dels nostres. La vella paraula. Botifler. El traïdor a la pàtria. Ara fa 100 anys (pel broc gros) els qui es van oposar a la Gran Guerra també van ser tractats de traïdors a la pàtria. Foren les esquerres: els anarquistes, especialment, que llavors eren internacionalistes. Ells tampoc no volien sentir parlar de pàtries ni de sacrificis patriòtics.

El sobiranisme, investit de la democràcia més pura i més immaculada, va exhibir el dret a decidir com un conillet màgic i simpàtic sorgit del barret de l'amo, la prova definitiva que la moguda catalana era la cosa més democràtica mai vista a Occident. Tot d'una, la vella burgesia esclavista i després franquista s'havia transmudat en exemple de democràcia participativa. Un miracle dels de veres.

El dret a decidir ha tingut algunes aplicacions pràctiques sorprenents: la primera, aquella votació en urnes de cartró impulsada per la senyora que ara presideix el Parlamentet català. Va anar a votar el 30% de la població, però si feies cas del que què deien, semblava que hagués estat el 120%, perquè alguns dels votants van dur-hi els seus difunts: he vingut a votar en nom de la meva mare, que m'ho agraeix des del cel.

La segona aplicació del dret a decidir és fulgurant, una fita de la cultura universal. Es tracta d'allò de les eleccions plebiscitàries del 9N en què es perd el plebiscit però es guanya perquè tinc més escons que tu. Després resulta que no en tenia tants perquè la CUP ens enganya i és un partit anti-sistema (?), i en Mas plega i ens endinyen en Puigdemont, que no era candidat. Però en Puigdemont es queda sense pressupost. I no plega. Qui ho entengui que ho compri. Aquí hi ha alguna mena de frau, i això ho enten tothom.

A Tortosa, l'alcalde (de Convergència) es nega a aplicar la llei de la Memòria Històrica perquè no vol retirar el fal·lus franquista que hi ha enmig del riu. Solució: aplico el dret a decidir. Van a votar el 30% del cens i guanya el "no retirar la titola franquista". L'alcalde diu que té el mandat democràtic que l'obliga, i no la retira. L'opció guanyadora és l'opció de l'alcalde, no cal dir-ho.

Pels mateixos dies, a la bonica vil·la de Lloret de Mar, l'alcalde impulsa un referèndum (dret a decidir) perquè els conciutadans decideixin el futur de la carretera C-32. Van a votar el 30% dels veïns amb dret a vot. El resultat no agrada a l'alcade (de Convergència, òbviament), que decideix no fer cas del dret a decidir perquè la participació ha estat insuficient. La carretera es farà i destruïrem els pocs paisatges naturals de l'horrorosa Costa Brava. Sóc l'alcalde i em passo el dret a decidir pel folre.

Aquesta és la qualitat democràtica que sofrim els catalans: una qualitat tan escassa que diries merdosa. Fins i tot Eurovisión sembla un enginy més democràtic que Catalunya.

És possible que, com diu en Jaume Reixach, els catalans no sabem llegir, no sabem jugar, no sabem negociar, no sabem guanyar i tampoc no sabem perdre. Això és un cas de cinisme il·limitat. Algun dia caldrà que jutgem en Pujol no tan sols pels seus viatges als paradisos fiscals, si no per l'enorme desastre mental que ens ha deixat en herència als pobres defraudats. No se m'acut ningú que li hagi fet més mal a Catalunya que en Jordi Pujol i el seu partit. El partit que declina però mana.

Quan em pregunten perquè no crec en la independència de Catalunya m'ho posen bé: per què aquest país ha donat el poder durant 30 anys a Convergència, i no em refio d'un país així. Ni me'n refio ni m'agrada. No vull contribuir a la construcció del pitjor estat d'Europa. Pitjor que l'Espanyol, que ja és dir.

10 de juny 2016

Les petites virtuts de la Natàlia Ginzburg


Vaig descobrir la Natàlia Ginzburg a la pantalla del cinema, en un dels exercicis cinematogràfics més fascinants del segle XX. Pasolini, a L'Evangeli segons sant Mateu. En aquella cinta, Natàlia Ginzburg interpreta Maria de Betània.

Natalia Ginzburg és una escriptora que, com Tarkovsky, reivindicava el silenci i l'avorriment com a motors de la creació artística. Entre la seva obra hi ha un text de classificació difícil, bell i profund. Les virtuts petites (Le piccole virtù, 1962), naturalment traduït al castellà i no al català a El Acantilado, que és una editorial i alhora un refugi en aquests inicis del lamentable segle XXI.

Ginzburg reflexiona sobre l'educació dels infants des de la perspectiva personal, la d'una mare amb es seus fills. Però com passa quan reflexionen les persones sensibles, ens ofereix pensaments que són útils i interessants per a tots i en tots els temps. O com a mínim, en els actuals. Qualsevol reflexió sobre educació hauria de respondre a la pregunta: quina humanitat futura volem? Enlloc d'això, em fa l'efecte que la filosofia educativa s'ha anat enxiquint, com tants d'altres camps del pensament i de l'art. Actualment, els llibres sobre educació s'emboliquen en propostes metodològiques sorgides de la urgència i l'evidència del fracàs de les anteriors. És per aquesta raó que retrobo Ginzburg. Per la necessitat de retrobar el pensament.
Por lo que respecta a la educación de los hijos, creo que no hay que enseñarles las pequeñas virtudes, sino las grandes. No el ahorro, sino la generosidad y la indiferencia hacia el dinero; no la prudencia, sino el coraje y el desprecio por el peligro; no la astucia, sino la franqueza y el amor por la verdad; no la diplomacia, sino el amor al prójimo y la abnegación; no el deseo de éxito, sino el deseo de ser y de saber.
Ginzburg diu que ens han educat en una “instintiva por a la vida”, i que és això el que reproduïm quan eduquem. Vam aprendre les petites virtuts de l'estalvi, l'amor als diners, la covardia. Aspirem a què els nostres fills esdevinguin artistes, generosos, valents. Però els ensinistrem en el petit i confiem que el gran els vingui donat per la naturalesa, com si fossin qüestions instintives.

No és que les virtuts petites siguin menyspreables, diu, però el seu valor és de categoria complementària i no substancial. Les petites virtuts són un pobre aliment per a la naturalesa humana. A l'escola ensinistrem els infants a fer els deures i dur l'agenda ben ordenada, seure en fileres, parlar quan toca, no alçar gaire la veu, a pensar en el futur en els termes de la por.
Pero las grandes virtudes no se respiran en el aire y deben ser la sustancia prima de nuestra relación con nuestros hijos. Además lo grande puede contener a lo pequeño, pero lo pequeño, por ley de naturaleza, no puede en modo alguno contener a lo grande.
L'educació és un clima abans de res. Deia en Rilke que "no només per deixadesa es repeteixen les relacions humanes sense renovació d'un cas a un altre, si no també pel temor i per recel davant de qualsevol vivència nova i d'imprescindible trascendència".

L'assaig de Ginzburg deu ser incòmode per a molts, precisament perquè promou una renovació dels valors més grans i més difícils de dur, que primer els han d'exercir els pares. I els mestres. Recomana posar distància amb els infants, i la confiança en què trobaran les virtuts petites un cop hagin adoptat i valorat les grans.

Què caldria fer amb els infants? El millor que podem fer per ells és fomentar allò que representa la veritable salut i la riquesa en una persona: fomentar una vocació. “Una vocación, una pasión ardiente y exclusiva por algo que no tenga nada que ver con el dinero, la conciencia de poder hacer algo mejor que los demás, y amar este algo por encima de todo”. Aquesta és l'única manera, diu, de no ser condicionats pels diners, de ser lliures enfront dels diners i de no sentir vergonya ni orgull per ells.
¿Qué posibilidades tenemos de despertar y estimular, en nuestros hijos, el nacimiento y el desarrollo de una vocación? No tenemos muchas, y, sin embargo, quizá tengamos alguna. El nacimiento y desarrollo de una vocación requiere espacio, espacio y silencio, el libre silencio del espacio. La relación que surge entre nosotros y nuestros hijos debe ser un intercambio vivo de pensamientos y sentimientos, y, sin embargo, debe contener profundas zonas de silencio; debe ser una relación íntima, y, sin embargo, no mezclarse violentamente con su intimidad; debe ser un justo equilibrio entre silencio y palabras.
Esta es la única posibilidad real que tenemos de resultarles de alguna ayuda en la búsqueda de una vocación: tener una vocación nosotros mismos, conocerla, amarla y servirla con pasión, porque el amor a la vida engendra amor a la vida.
 

7 de juny 2016

TV3: infantilismo y monográfico Juntero


Los altercados del barrio barcelonés de Gracia fueron algo así como un prólogo.

Durante las noches de los "disturbios", TV3 se hartó de pasar imágenes y difundir mensajes con la sutileza de un rinoceronte en celo, contando como la CUP estaba detrás o delante o al lado de los okupantes de la antigua sede de una sucursal de "Catalunya Caixa", el banco de Narcís Serra. La palabreja "antisistema" o "anticapitalista" volvió a la jerga con que se habla del partido que hoy tiene en jaque al gobiernito de Puigdemont. Quizás lo sabían, sabían lo que iba a pasar con el debate de los presupuestos catalanes.

TV3 llevaba tiempo en son de paz con la CUP, justo desde el instante en que la organización decidió firmar un rarísimo acuerdo de "gobernabilidad" con Junts pel Sí, el contubernio inestable en donde se encuentra camuflada la derecha rancia catalana (Convergència) junto a la derecha algo menos rancia pero bastante etnicista (Esquerra Republicana). El acuerdo (una hojita de papel) lo lleva Artur Mas en el bolsillito derecho de su americana gris y lo exhibe a menudo, aunque solo ante las cámaras de su canal de TV amigo, esa delirante Tevetrés que anda tras los pasos de TeleMadrid y de Canal 9. Me refiero a la TeleMadrid y el Canal 9 de los tiempos del PP.

Durante el breve armisticio entre TV3 y la CUP, en los informativos y en las tertulias, la CUP se convirtió en "els cupaires", epíteto entre cariñoso y ridiculizante y, sobretodo, desactivador. El mensaje era muy simple: mientras la CUP dé cobertura al gobierno de la derecha nacionalista todo irá bien, todo serán palabras amables y cariñosas.

Pero la tragedia se mascaba. Lo del barrio de Gracia fue el prólogo.

Luego vino el desastre. La CUP no piensa aprobar el proyecto de presupuestos de los nacionalistas de derechas. Vaya problema. Entonces, en TV3 se vuelve a hablar de la CUP en términos de "antisistema" y se destaca un comentario tangencial de una de sus diputadas, en que habla del asunto muy peliagudo: ¿es lícito ocupar las segundas residencias en tiempos de pobreza, crisis y deshaucios? Un gran número de buenos catalanets se llevan las manos a la cabeza, horrorizados. Son los buenos catalanets con masía en el Empordà y/o chalé en La Cerdanya (las dos comarcas en donde se gestó la maniobra soberanista, por cierto). El comentario más audaz en los desayunos de los funcionarios del governet es este: ¡hay un diputado de la CUP que tiene muchas posesiones! ¡Habráse visto!

El antropólogo Manuel Delgado, uno de los pensadores más sensatos que conozco, lo cuenta muy bien en una entrada de su blog: en Catalunya hace casi un siglo que no se ve a ningún "antisistema". Me atrevo a decir que los últimos fueron limpiamente exterminados. Podríamos situar su exterminio en el asesinato de Mateo Morral o en la muerte accidental de Buenaventura Durruti. Llamar "antisitema" a la CUP sería como tildar de dinamitero al Papa Francisco por cuestionar algunos dogmas sexuales de la iglesia de Roma.

Sin embargo, una vez roto el buenrollo entre la CUP y Junts pel Sí, TV3 vuelve a la carga on sus adjetivos justicieros. La CUP es, otra vez, una organización antisistema y anticapitalista. Y se quedan tan anchos. A ese asunto le dedican no tan solo adjetivos si no infinitas tertulias en un tono monocorde, com el bajo contínuo de Bach en "La pasión según san Mateo". Uno diría que solo los ignorantes, los niños o los analfabetos funcionales iban a picar, pero por lo visto es al revés. Las voces más intelectuales del "procés" lo aplauden, lo repiten.

Julià de Jòdar es uno de los escritores más notables del siglo XXI en la liteatura catalana. Su obra es poderosa, densa y rica. Uno aprende leyéndole. Su obra es, por decirlo llanamente, la última prueba indiscutible de que todavía se escribe buena novela en catalán. Novela de verdad, a secas. Sin géneros ni tonterías. Novelas para leer dentro de 100 años.

Pues ese Julià de Jódar (diputado electo de la CUP en las elecciones de noviembre de 2015 y sacrificado a cambio de la cabeza de Artur Mas) acaba de escribir un artículo breve pero conciso en donde cuenta porqué la CUP no puede aceptar un proyecto de presupuesto rancio, derechón y zafio, pergeñado para engañar al "poble de Catalunya" que en las elecciones de enero votó por una formación que no era Junts pel Sí.

A Julià de Jòdar no le busquen en TV3 porqué no le van a encontrar. No le busquen tampoco en las webs ni en los periódicos habituales, ni en las reseñas literarias de esa crítica pobre y mezquina que tenemos.

Lo que van a encontrar en los medios vulgares catalanes es el mismo tono de la vulgarísima TV3. El monográfico soberanista con los adjetivos dictados por el ladino Francesc Homs, el último zombi de Convergència. La pluralidad es, en las tertulias de TV3, la que sigue: un soberanista, una nacionalista, un independentista y un partidario del "dret a decidir". Tonto el que lo lea.

Si todo eso estuviera sucediendo en algú pseudo-país próximo, como Moldavia o Transnistria, me estaría partiendo de la risa. Pero sucede en el país en donde pago los impuestos. En donde mantengo con mis impuestos a este canal de televisión pública cada vez más triste, más ridículo, más merecedor de una campaña de insumisión fiscal. Solo me ha faltado que hoy entrevistasen de buena mañana a Miquel Calçada (antes Calzada), antaño el gracioso oficial del régimen catalán y hoy candidato al senado por el partido de Jordi Pujol.

Creo que en TV3 hay alguien, ciego o muy malintencionado, que no se ha dado cuenta de que ese chiringuito decadente se termina. Nos hemos hecho mayores. Quizás todavía no adultos, pero hemos crecido un poco.

4 de juny 2016

Del deliri al no-res: crònica catalana


Ho diu més o menys així en Javier Pérez-Andújar, l'escriptor de referència a la Catalunya dels nostres dies: hem passat del deliri al no-res.

Pérez Andújar, que escriu les cròniques parlamentàries més brillants que he llegit mai, és un testimoni privilegiat del circ parlamentari català, aquest en què s'hi asseuen cantautors sense res a dir (ni a cantar, per fortuna) al costat del pobre flamenco reciclat Eduardo Reyes, que seu al costat del riquíssim Germà Bel. Vet aquí la transversalitat dels Junts pel Sí: si demanes igualtat et donarem transversalitat i apa, cap a Ítaca. Tu rema, xarnego, que jo miro l'horitzó. Quan un pobre del suburbi vota el mateix que un milionari vol dir que un dels dos s'ha begut l'enteniment. El sentit comú ens diu que és el pobre. Els rics sempre saben on són i els agrada fer-se fotos al costat d'un pobre suburbial. (En Tardà i en Rufián, l'estranya parella, són un cas apart).

Per saber què és la política catalana a partir de Junts pel Sí, cal llegir els articles de l'escriptor de Sant Adrià: http://elpais.com/autor/javier_perez_andujar/a

Mentre el Parlament català fa aigües i es consumeix en un no-res esperpèntic de declaracions grandioses que no condueixen a cap acció ressenyable, el país sembla que es desvetlli del llarg somni lisèrgic del sobiranisme. Ens desvetllem a hòsties, les hòsties laiques que reparteix amb il·lusió la brigada mòbil pels carrers de Gràcia. Per la gràcia de sant Michel Foucault (sí, ja sé que he fet una broma elitista). Potser només m'ho sembla però jo diria que, com més llangueix l'independentisme, perdut al seu laberint, més ens retrobem amb nosaltres.

El govern provisional i catalanet reemprèn les retallades en serveis socials, ensenyament i sanitat: també s'han retrobat amb la seva essència. Dic "essència" però podria "el tupè d'Artur Mas", per exemple. O el tupè del veterinari Oriol Pujol, que també en du i aviat el veurem com se'l pentina en una cel·la de Can Brians des de la qual, si s'hi fixa, es pot veure una estació de l'ITV de la comarca obrera del Baix Llobregat.

No sé què farà la CUP (vivo sin vivir en mi), ni si tindrà valor per desfer-se dels corralitos convergents i corregir la caca de la muntanya que va fer quan va votar un altre govern de la dreta dura montserratina i del Virolai vivent, la que du l'estelada en una mà i el crucifix a l'altra. El Tercio de Nuestra Señora de Montserrat en versió osonenca, aquest que ens mana. Però facin el què facin, només es pot sortir del no-res amb unes noves eleccions o alguna cosa semblant, a veure si aquest cop, més assenyats i menys hipnotitzats, ens podem desfer del sometent vigatà. Els pobres i els currantes sempre somiem que ens desvetllem tots de cop, com al quadre de Géricault.

Deu ser per això que, quan li demanen a en Charlie Puigdemont com afronta el seu interinatge, respòn com Silvester Stallone a "Rambo" quan li demanen com pensa viure a partir d'ara:
-Dia a dia.

Caldria anar enllestint el relat burgès de Catalunya (i el de Barcelona, per cert) per entrar en un relat actual que no sigui ni el del deliri ni el del no-res. Si el cantautor se'n torna al Senegal i en Putxi a la catalaníssima Girona em penso que anirem millor. La Forcadell podria apuntar-se al "Quiero ser monja" de la Cuatro, tot i que de pubilleta novícia ja no li pega. A na Marta Rovira li veig un futur de tertuliana prometedor, i el conseller Rull (conseller de no sé què) podria substituir el Professor d'Arbó a la "Catalunya màgica" de 8TV parlant de follets i gegants i fantasmes de capitans carlins que s'apareixen per Torelló, en nits de boira densa. Que després no em diguin que no em preocupo per la pobresa a Catalunya. Del qui o sé què fer-ne és d'en Josep Turull, el diputat que aixeca la mà al Parlament i que, quan la seva amiga Carme li dóna el torn només sap dir:
-He demanat la paraula perquè han parlat tots!

Confesso que donaria un dit per veure com van les negociacions de la CUP amb Convergència per la qüestió dels pressupostos. Especialment quan arriben al capítol del Departament d'Interior i al subcapítol de la Brigada Mòbil: porres, salaris d'ex-guàrdies civils, projectils de foam i reparacions a les abolladures de les fregonetas. Hòsties catalanes. A veure si en Luis Buñuel es reencarna d'una vegada. I a veure si aquest cop neix a Catalunya, carai!

3 de juny 2016

La mort al jardí


El novembre del 2014 vaig penjar aquest article, amb reportatge fotogràfic inclòs. Avui me'l remiro, en saber que s'ha mort en Josep Pujiula, en Garrell, el Tarzan d'Argelaguer.



Una nit d'octubre i sota una pluja lleugera de finals d'estiu, vaig descobrir l'afer Garrell. Fou a Olot, on ens havíem aturat camí d'una fira d'editorials independents que se celebra a Besalú. En un llençol tensat entre els arbres d'una placeta, s'hi projectava Garrell, el Tarzan d'Argelaguer. Dues dotzenes de persones vam romandre sota l'aigua que brollava del cel.

En Josep Pujiula, el Garrell d'Argelaguer, fou un torner que un dia va construir-se una barraca a la vora del Fluvià per guardar-hi la seva barqueta i des de llavors va passar-se quaranta-cinc anys contruint escultures enmig d'aquells boscos tan bells com tenebrosos (bell tenebrós indiquen la mateixa categoria?). Tot sol i cada dia se n'anava al bosc. Va transformar el bosc. Tal com fan els mags i els bruixots.

Tot allò que podria relatar sobre l'artista és al documental que hi ha al capdavall d'aquestes fileres de paraules escrites. A la cinta també s'hi diuen coses sobre l'ombra obscura de les autoritats i altres infàmies.

Vivim en temps complexos i contradictoris: hom és capaç de desplaçar-se i pagar entrades a Port Aventura per viatjar en el Dragon Kahn, o contractar monitors de parapent, de pointing, d'ala delta, de paracaigudisme. Per viure experiències de risc, per viure un parell de minuts adrenalitzat, per sentir el perill dintre la pell. I no obstant això, les autoritats catalanes van decretar la destrucció del bosc manipulat del Garrell d'Argelaguer. En nom de la seguretat pública i per presservar-nos del perill.

(Presservar la seguretat dels ciutadans i protegir els infants són obsessions contemporànies que tenen molts ingredients d'una pel·lícula de terror que va ser filmada per Fritz Lang el 1931).

Hom sospita que les autoritats volen que les emocions dels súbdits siguin de pagament -amb iva inclòs-, i que transcorrin sota la supervisió de les empreses degudament autoritzades. Així com fa mil anys el bisbe i el senyor marquès temien les bruixes (i per això les rostien a la pira), avui el seyor Homs no vol saber res de boscos encantats ni de persones lliures com aquest obrer que, enlloc de mirar la tevetrès en acabada la jornada laboral, s'endinsava al bosc tenebrós que voreja el Fluvià. I és per aquest motiu que la Generalitat ordena destruir el misteri dins del bosc d'Argelaguer.

Ara m'extendria perillosament en una divagació ociosa i prehistòrica sobre aquestes autoritats catalanes que sobtadament (inversemblantment) mostren una avidesa de democràcia directa i participativa i un meravellós respecte per l'opinió dels ciutadans: són les mateixes que van decidir la destrucció del bosc màgic del Garrell d'Argelaguer, prop d'Olot. Per incomplir les lleis.

Però malgrat tot, del bosc de les cabanes d'en Josep Pujiula en queden uns quants rastres. Potser perquè les autoritats són humanes i imperfectes o perfectament ximpletes, del bosc en roman allò que la grisor trista d'un funcionari va considerar tolerable.

El caminaire que hi arriba pot adormir-se a l'ombra dels grans arbres i somiar com fou el jardí quan era un jardí complet. El somni d'un home que va imaginar un altre món i va convertir el somni en un laberint per als altres.

Més informació:
Garrell, el Tarzan d'Argelaguer, el documental complet:
http://vimeo.com/72852191

Qui hagi vist aquesta pel·lícula podrà pensar que la fabulosa Catalunya pretensiosa és culpable d'haver destruït l'obra d'un dels més increïbles artistes nascuts en aquesta malaurada terra.

1 de juny 2016

La bòfia catalana i el preu del Foam


Tant la piloteta de Foam que va ferir l'Esther Quintana com l'indemnització que se li ha pagat a la víctima surten dels fons públics. El senyor que va disparar també viu a càrrec dels impostos. No sabem com es diu, ni siu viu en una caseta adossada amb jardí i una olivera enmig. Ni què se li passa pel cap mentre mira les olivetes negres, com minúscules bales de goma que pengen dels brots.

Quan hom treballa al sector públic i percep un sou proveït pels impostos dels ciutadans, sempre pensa si allò que rep es correspòn amb allò que dóna (que retorna) a la societat. Un imperatiu ètic elemental. Allò que dono -el servei públic que faig- es correspòn amb allò que em donen? M'ho mereixo?

Al sector privat la correlació és fàcil d'entendre: quan la relació entre el rebut i el proveït no és satisfactòria, el treballador sol ser acomiadat. Però en el sector públic hi ha una laxitud exasperant. És impossible creure que el sou d'un senador sigui un sou explicable en termes ètics, de correlació moral. En això hi estaríem d'acord gairebé tots. Però... què passa amb les percepcions salarials dels treballadors públics menys obvis que els senadors i el diputats?

El funcionari públic és una figura que es troba en vies d'extinció. L'extinció es deu als aires liberals que circulen, però també és atribuïble al seu origen decimonònic exhaust i sobretot als seus propis mèrits gelosament acumulats, a les males praxis, als abusos i al llast del vell funcionari franquista, indistingible del democràtic. El funcionari de la democràcia s'assembla massa al funcionari del franquisme. El senyor està reunit, ha sortit a esmorzar, només atén el públic de 12 a 14 hores, avui té dia de lliure disposició, etc. El funcionari de l'estat, el 2016, recorda massa el de la literatura russa de Gògol, de Bulgàkov i de Txèkhov.

Volia parlar del funcionari de l'ordre públic. El policia. El policia que treballa al sector repressiu. El de la brigada mòbil, per entendre'ns, el que surt al carrer a vigilar i pegar els ciutadans que no es porten prou bé, el que es disfressa de Darth Vader. El senyor que es dedica a aquestes tasques deu cobrar un bon pico, i el bon pico deu estar argumentat pel risc que assumeix. La integritat física i aquestes coses. És públic i transparent, el sou que percep? (No pregunto per la qüestió ètica, que cau massa allunyada). I ¿quina motivació du un home a postular-se per entrar a la brigada dels que peguen els contribuents? ¿Quin nen diu que de gran vol ser policia?

Treballo al sector públic i conec altres persones que hi treballen: a l'educació, a la sanitat, als serveis socials. El risc per la integritat física no els és desconegut. He treballat en barris marginals. Fins i tot molt marginals. Ni els descric ni els explico per un pudor bàsic. Però hem vist armes blanques i armes de foc damunt la taula, i hem escoltat amenaces de tota mena. I ho hem fet sense casc, sense pistola, sense armilla antibales i sense escut. I sense pistola teaser. No tenim res més que el gest i la paraula. No tenim guàrdies armats a la porta. No hem demanat mai complements salarials pel risc que vivim.

La directora d'una escola de primària, que dirigeix un equip de 30 mestres i és responsable de 500 alumnes en un barri marginal, percep menys diners que un cap de secció en un departament burocràtic que gestiona papers, posa segells i arxiva expedients en carpetes de color blau. Això explica en quin món vivim i quin món acceptem. I quin món mantenim amb els nostres IRPFs i els nostre IVAs.

I ara parlem del senyor funcionari de la policia que surt a pegar quan hi ha aldarulls. El que fot garrotades i empentes i dispara bales de goma i de Foam als qui li paguen el sou cada cop que afluxien la pasta de l'Iva a la caixa del Mercadona. És impossible saber què cobra aquest home, perquè al portal Transparència.cat no hi consta.

Com també és impossible saber qui va disparar el projectil que va ferir l'Esther Quintana, perquè entre el director de la pasma, els comissaris i el conseller han aconseguit crear un laberint inextrincable en què la veritat i els seus miralls es confonen. Qui conspira? Qui menteix per amagar el mentider? Qui fa veure que menteix i qui fa veure que diu la veritat?

Al funcionari de la policia catalana que pega, lesiona, fereix i mata i després esquiva la justícia tan sols el defensen el ministre Jorge Fernández Díaz i el conseller Jordi Jané. És l'única institució catalana que defensa el ministre de Rajoy. I l'únic cas en què un ministre d'Espanya i un conseller de la sobiranista Generalitat coincideixen. Casualitats casuals.

Tal com estan en crisi els models educatius i sanitaris, també caldria posar en crisi el model policial. Em temo que una policia que surt invariablement impune de qualsevol denúncia és indefensable i cal revisar-la a fons. Suma les indemnitzacions públiques (pagades entre tots) pel cas Quintana i pel cas Benítez i veuràs que aquí hi ha un problema greu.