Cocafarbarojaïna (Pío, Carl i Carles)

No li agradava la feina que feia. Amassar el pa de nits, aquella polseguera blanca. No sé si Pío Baroja havia vist mai el Vampyr del Dreyer: a l'escena final, el metge de Courtempierre mor sepultat sota tones de farina que li aboca el moliner en un acte de venjaça i de purificació. Molts cops m'havia demanat a mi mateix: perquè el Dreyer va escollir la farina a l'hora de sepultar el metge malvat? Perquè el blanc pot resultar tan assassí? I tot d'una llegeixo que Pío Baroja havia treballat de forner, que va odiar aquesta feina. Llavors veig la farina tan blanca que omple els narius, destenyeix el color, envelleix els cabells i ofega, ofega...

Havia estudiat medicina, però sembla que quan veia la gent malalta se sentia malalt ell mateix. No li agradava gaire el País Basc on havia nascut. Va negar que existís la llengua èuskara, trobava que era una ficció de filòlegs rampants.

Va donar tombs i va fer feines, fins que un dia va decidir posar-se a escriure i prou. Escriure i prou, sembla estrany, terrible i complicat. No crec que això m'agradés, tot i que també he fet unes quantes feines que m'han dut amunt i avall del plànol. I tampoc no m'agrada gaire Barcelona. I no estic gens segur que m'agradi Catalunya. I penso que la llengua catalana podria ser una ficció. Una ficció tan meva com els meus altres fantasmes. Com la por de morir-me, o la por de morir-me massa sol. O la por de no tornar mai més a Menorca.

I finalment en Pío es va morir un trenta d'octubre. No sé si duia la boina posada, o posada i empolsinada.

Aquest vespre he decidit que escriuria i prou, ni que només sigui per un vespre. Deixaré els plats per fregar i el lavabo per repassar. No planxaré, ni tan sols no regaré les plantes. Soparé qualsevol cosa freda, no recolliré la roba, deixaré la finestra oberta, tal com està. Si la boira vulgués entrar durant la nit, que entri.

Per no sentir-me tan sol he posat un cedé a girar, la banda sonora de la pel·li Actrius. Carles Cases, 1989. Sona enmig de la cambra i només puc dir una cosa: m'agradaria que allà on sigui que és en Carles Cases, li arribi l'eco dels seus propis acords. Acompanyen molt. I això és molt més del que puc demanar i esperar de molta gent. Del que puc donar jo mateix als altres.

Qui pugués escriure només, o composar música només. I prou. Mai més amassar la farina, de nits, amb aquella ditxosa polseta blanca com la cocaïna que se't fica per les orelles i blanqueja les pestanyes d'una en una. Que et desvetlla i et posa de mal humor o que t'enterra en silenci sota tonelades de collites de blat de pagesos llunyans, indiferents.

Luisito, que se vio mimado por sus tíos, dejó pronto de hacer la vida que le recomendaba Andrés; no quería ir a tomar el sol ni a jugar a la calle, se iba poniendo más exigente y melindroso.
La dictadura científica que Andrés pretendía ejercer no se reconocía en la casa.

Ho sento, t'has equivocat de número

No deu existir el sortilegi ni la càbala numèrica que pugui matar, ni tampoc la que pugui ressuscitar els morts. Estem molt sols i els números són distants, abstractes. A mida que creix el número de l'edat tot es torna estrany. Tu mateix al teu mirall, i aquesta xifra que ja no diu res de tu. Tot d'una, el segle XVIII et sembla més fraternal i comprensible que el XXI, que és el segle que t'expulsarà del món.

La ciència abasta quantitats astronòmiques, però l'astronomia no diu res de nosaltres. Tant me fot si el planeta va néixer fa dos-cents o dos-cents mil milions d'anys. Si l'infern creix, s'escalfa o es refreda. Jo tinc el meu petit infern, com el meu minúscul jardí al balcó, amb quatre testos.

Fa quatre dies vaig entrar en una botiga de la cadena Natura a buscar unes barretes d'encens, i vaig sortir-ne amb  l'edició de El árbol de la ciencia, del Pío Baroja. Alianza editorial. Vuit euros i mig, una edició de butxaca. Recordo que aquesta novel·la deuria ser lectura obligatòria, a tercer de BUP o al COU de lletres.

No recordo gens com deuria ser aquella lectura, però gairbé segur que em vaig defensar prou bé a l'examen, i és molt probable que l'aprovés. Em demano què deuria pensar quan llegia

En casi todos los momentos de su vida, Andrés experimentaba la sensación de sentirse solo y abandonado.
La muerte de su madre le había dejado un gran vacío en el alma y una inclinación por la tristeza.

Penso de sobte en aquest Andrés. Em van posar Lluís de nom, però com que vaig néixer el trenta de novembre (que és el dia de sant Andreu) va anar de ben poc que no em posen Andreu per una casualitat numèrica.

Pàgina 15. Com els quinze anys. Dels quals en fa trenta-un. Nombres imparells. El trenta-u deu ser nombre primer? En trenta dies -si fa no fa- en compliré quaranta-set. Tinc un company de feina de seixanta-quatre que em sembla grotesc, un vell verd. I una companya de vint-i-set que trobo càndida (i sento que la candidesa és una possibilitat de la joventut, i la joventut de la ximpleria).

S'apropa la nit de difunts. He comprat tres espelmes, i a casa en tinc quatre. Seran set.

El senyor Spejbel a la frontera (Coll de Nargó)

Endut pel desig, el senyor Spejbel viu a la frontera.

Volia escriure que El senyor Spejbel viu a la frontera, on l'ha dut el desig. No m'agraden les comes i aquesta no la sé evitar: si la suprimeixo transformo el sentit de la frase i dic una cosa que no és la que volia. La sintaxi és una frontera que de vegades no té portes.

Avui el senyor Spejbel s'ha topat una muralla de pedra que no ha pogut franquejar, i s'ha ajagut a dormir al seu peu. Confia que potser demà trobarà la porta. Tem els vigilants, però no tem mai més els vigilants que la natura.

El Coll de Nargó és al peu de la roca. Que s'alça solemne, antiga, seriosa i riallera alhora. Els núvols s'hi estavellen dòcils i s'hi vessen com amants breus, anònims i efímers. La boira tremola als ulls i després es fon com si mai no hagués existit. Roda el sol pels minerals, alimenta els vegetals, encén les flames dels estius. Al capdavall de l'octubre la pedra fa un gemec sensual i es prepara per a hivernar. El silenci cau des del cel com la bondat. Els cossos cel·listis són esfèrics com el globus ocular que els contempla.

Avui, al Coll de Nargó, li han explicat aquesta rondalla:

-Imagina que la història del planeta la reduïm i la condensem en un any. De manera que la formació de la Terra s'esdevé el dia 1 de gener, a les zero hores. Fins al dia sis d'agost (i cada dia passen dotze milions d'anys) tot són moviments geològics i alquímies de l'atmosfera. El dia 6 d'agost neix la vida. És una cèl·lula primitiva. Els dinosaures arriben el 15 de desembre. I el 31 de desembre a les deu de la nit apareixen els primers homes i les primeres dones. Acabem de néixer.

El senyor Spejbel s'ho escolta atent. Dedueix que ell potser fa un segon que ha nascut, una dècima, una mil·lèssima de segon. No res. Potser no ha nascut. Potser encara és un somni, un desig. Al territori de l'alba, quan algú obre un ull i dubta entre somni i realitat, i descobreix que la creació és aquest segon indefinible que no disposa de noms per a les coses. Ja vindrà algú després que inventarà les grafies i les gramàtiques, i les lleis i els costums i la lluita de l'ordre i el caos.

Ara encara no hi ha res. Demà inventarem, posarem noms.

El senyor Spejbel llegeix els mots Mil dimonis escrits en guix feble damunt d'una pissarra maldestra. Però això no li diu res. També podria dir Mil demonios. La llengua catalana és tan sols uns frontera, una altra frontera que deu tenir una porta de sortida.

El senyor Ávaro Custodio va morir fa anys, i abans va escriure una novel·la que es diu Mil ochenta y seis demonios. Tracta de fronteres i de muntanyes altíssimes que separen i aïllen. Aquest senyor Custodio havia estat pilot de guerra de l'aviació republicana, a Espanya. Després va emigrar a Mèxic perquè la guerra la vam perdre els republicans, i allà va passar gana i va fer teatre fins que es va morir.

Lleida, 2011

Barcelona, 1962

(El trio de Svensson amb Metheny també volien creuar fronteres).

L'informe de Svensson sobre la llum

Des que ha despuntat el dia que ho estic veient. Arriba des de l'altra banda, travessa les persianes i em dibuixa traços als vidres del balcó, als porticons. Per un instant he vist un pentagrama, però després les línies han començat a créixer i a enfilar-se com si vulguessin escriure a tota l'estança.

Fins fa poc aquesta cambra del pis era quasi buida i no sabia què fer-ne. Ara, inesperadament, és l'estança més plena, on hi passo més hores.

Sé que em vol dir alguna cosa, que aquestes línies contenen un missatge, potser hi ha petites lletres blanques i resplendents amagades, potser són les miríades de pols refulgents les que contenen els signes. Però sigui com sigui no sé llegir-ho. Algú m'escriu en un codi desconegut i alhora no coneix el meu. A la nit li deixo notes escrites en una llibreta, amb lletres ben grosses i de cal·ligrafia acurada. Al matí trobo aquesta escriptura de llum. Ho provem, però no ens comuniquem.

Li ofereixo el palmell de la mà perquè m'escrigui a la pell. La hi deixo uns minuts. Imagino que algun signe hi quedarà estampat. Però el sol de l'octubre no té prou força. Apenes si em deixa una escalfor lleu.

Ressegueixo les ombres a les rajoles roges del balcó. Per si les lletres haguessin quedat allà. De vegades intueixo un signe clar, però després es fon, o descobreixo que tan sols me l'imaginava.

 

Quan a la tarda em poso escriure me n'adono que sempre usem tinta fosca. Les meves lletres són d'un negre dens, de tenebra. Ara de sobte em desconcerta pensar que en diem negatiu dels traços blancs escrits sobre negre. Vinc del fons del mar, d'un abisme d'aigua pregona i tèrbola. Vaig voler arribar a la llum, però no hi vaig arribar.

(Esbjörn Svensson va morir el juny del 2008 en un accident mentre practicava el submarinisme).

Un'attimo d'amore che mai più ritornerà

Com se li explica a un infant petit que son pare o sa mare s'ha mort? Una estratègia coneguda és dir-los que són al cel, però això no sempre funciona bé. Entre les respostes que les antologies troben hi ha aquestes:

-Molt bé, però quan torna del cel? 

-Al cel? I si cau? Es farà molt de mal, de tan amunt...

Per als adults ens empesquem explicacions molt elaborades. Fins i tot Michelangelo va pintar una paret enorme per a explicar als llecs què passava després. Per no parlar dels meus estimats espiritistes.

Avui he pensat que el Vázquez Montalbán no tan sols es fotria mal caient de tan amunt, sinó que maldaria per tornar enlaire, avall o en la direcció que fos, però que el dugués lluny de nou, al nord o al sud.

Sense ser conscient de l'efemèride, que en diuen, fa pocs dies he rellegit Los mares del Sur, i m'ha tornat a semblar una peça important. Aquesta fusió entre gènere policíac i social que tan aviat sembla vigent com antiquada, clàssica com tronada. Em fot una mica de ràbia dedicar-me a les efemèrides i els homenatges, pero va, penso, deixa't de ximpleries: els qui són massa coherents tampoc no m'interessen gaire.

Llavors m'ha retornat el poema, com si hagués aprofitat que obro el balcó per regar les plantes i s'hagués escolat dins de la casa buida. He tancat de pressa els porticons perquè és quedés a dins. Ara estem ell i jo sols i ens busquem per les estances com el mosquit i la pell humana.

Nunca desayunaré en Tiffany... 

Nunca desayunaré en Tiffany
ese licor fresa en ese vaso
Modigliani como tu garganta
nunca
aunque sepa los caminos
llegaré
a ese lugar del que nunca quiera
regresar
una fotografía, quizá
una sonrisa enorme como una ciudad
atardecida, malva el asfalto, aire
que viene del mar
y el barman
nos sirve un ángel blanco, aunque
sepa los caminos nunca encontraré
esa barra infinita de Tiffany
el juke-box
donde late el último Modugno ad
un attimo d'amore che mai piu ritornera...
un attimo d'amore che mai piu ritornera...
y quizá todo sea mejor así, esperado
porque al llegar no puedes volver
a Itaca, lejana y sola, ya no tan sola,
ya paisaje que habitas y usurpas
nunca,
nunca quiero desayunar en Tiffany, nunca
quiero llegar a Itaca aunque sepa los caminos
lejana y sola.

Maria Mercè, amor meu, la meva trena negra

Estimo la Mercè com no he estimat mai ningú. L'estimo amb follia, amb desesperada follia. Sé que no li agradaven els homes i per ella m'hagués transformat en dona. Per ella sí.

I davant la impossibilitat d'un amor correspost (perquè la Mercè no em feia cas llavors i ara és morta) vaig provar d'estimar la seva germana. Que és viva. Però no en vaig saber prou. No era el meu destí emparellar-me amb cap de les germanes Marçal d'Ivars d'Urgell.

La casualitat va fer que conegués sa germana, que se li assembla tant. Però em demanava què passaria si mai em trobava enmig de les seves cames: li diria que l'havia buscada entre els morts? No.

I si durant un temps hauria venut la meva ànima per jaure entre aquelles cames, també és cert que poc després només llegia La passió segons Renée Vivien i ja no pensava en cuixes ni sexes. Només en aquelles pàgines com núvols enormes.

El dia 13 de novembre del cinquanta-dos va néixer la Mercè, de manera que en menys d'un mes hauria complert els cinquanta-nou anys de vida. Jo diria que, ara que em trobo als quaranta-sis de la meva, encara em sento capaç d'estimar-la. Viva o morta, com els cartells dels fugitius en els westerns.

Només hi vaig parlar un dia, a la vila d'Igualada. Va venir a presentar la novel·la i jo li vaig fer una pregunta. Mai no oblidaré aquells ulls cansats que em responien. Érem quatre senyores grans i jo. Jo no li vaig dir t'estimo perquè sóc idiota. Si hagués sabut que poc després et moriries no hagués fet cap pregunta i només hauria dit t'estimo. Tu t'hauries endut aquest amor a la tomba, i jo també.

Tinc quatre setmanes per a dir-li que l'estimo encara. I com que no sóc gelós convido els altres pretendents i les pretendentes. Ens veiem el dia 13 de novembre on tu vulguis.

Els privilegis perduts dels FUCs

Fa uns quants anys em vaig afiliar a un partit comunista, i també al seu sindicat. El partit va acusar el pas del temps: les onades modernitzadores i la revisió dels conceptes. De manera que el marxisme es va anar diluint en la seva formulació més estricta, i va entrar l'aire de les noves ideologies pacifista, ecologista, feminista, participtiva, etc. Fins aquí anàvem bé, i jo diria que la majoria dels afiliats ho trobàvem correcte. És possible que la caiguda del mur de Berlin ens enganxés amb els pixats al ventre (una expressió tan popular com nefasta, sobretot per a mi, que sóc tan visual). Però també sabíem que, amb el temps, la caiguda del mur se sabria que fou una catàstrofe terrible.

En aquells vells i bells temps, no tan sols afirmàvem amb orgull i alegria que érem comunistes o marxistes (és un matís, però no banal), sinó que també gaudíem d'uns certs privilegis. El millor de tots era la possibilitat de viatjar en condicions privilegiades als països simpàtics: Cuba, el Vietnam del Nord, la Xina, la immensa URSS... i alguns estats africans -els qui rebien ajudes dels esmentats abans. Entre els quals hi va haver el Senegal durant un temps. Al Senegal hi vivien uns curiosos assessors militars cubans. No hi vaig anar mai, però les companyes i els companys que ho van fer tornaven meravellats de la síntesi de passió cubana i africana. Dakar fou l'escenari d'una joie de vivre comunista que ara provocaria enveges enormes si l'expliqués. És clar que tot allò succeïa en temps anteriors a la Sida.

Els temps van anar girant. Pel camí de les giragonses no tan sols vam perdre l'orgull, sinó també alguna convicció. Em vaig interessar per un sector ideològic que es va anomenar "els autònoms", i que provàvem de retornar a l'estadi original del socialisme utòpic, anterior a la penosa divisió entre comunistes i anarquistes. Una època quasi miraculosa, en la qual podíem discutir coses tan apassionants com ara si el missatge autèntic de Jesucrist queia més a la banda comunista o a l'anarquista. Mai no ho vam saber resoldre del tot. Jo tinc la meva teoria, però no la diré pas.

Al capdavall, allò que penso ara és que els FUCs (els de la Federeació Universal Comunista) tenim força limitada la qüestió del turisme. És una pena perquè podem viatjar a menys bandes del planeta, però sobretot perquè a mi em sembla que el comunisme (fins i tot l'estrictament i dogmàtic marxista) té tant o més valor ara que llavors. Dit d'una manera senzilla: potser explica millor on som, i dóna millors respostes i propostes de cap allà on caldria tendir.

Malgrat alguns intents d'emigrar, la realitat és aquesta trista realitat. Que segueixo encallat a Catalunya mentre contemplo la tristíssima deriva del país. Potser em faig vell i em costa cada cop més la idea de fer les maletes. No diguem ja prendre les maletes en sentit literal. Que m'agraden els paisatges del meu entorn, i que alguns paisatges del país m'han robat mig cor. Amb l'altre mig no podria arribar ni tan sols a la frontera on van detenir el darrer president digne de la Generalitat.

Perduts els privilegis i la meitat del cor, i trobant-me ja més enllà del mezzo della mia vita, m'assec a la butaca i començo a recordar, i m'enyoro i em desespero i fins i tot enceto una ampolla de Rioja mentre penso en la federació de les nacions ibèriques.

Aquest deu ser el paisatge que em veurà fins que els dies arribin a la fi. Tot i que de vegades penso que no, que seria bonic marxar (lleuger i sense maletes, és clar). Fer una petita i bonica foguera amb les quatre pertinences. De vegades penso en un barri obrer del Llobregat, de vegades en una aldea brasilera.

Visc pendent de plànols i això em fa sentir quasi com l'estrafolari capità Achab. Ara me n'adono que el títol correcte d'aquest post hauria d'haver estat Moby-Dick. Malgrat els dubtes, sé que algun dia hi arribaré.

Blogànica oculta

Una tarda de tardor em vaig ajeure a fer la migdiada. Feia una calor obsessiva, estranya per a aquests dies. Abans d'adormir-me havia volgut llegir un poema de l'Edgar Allan, l'Annabel Lee.

Quan em vaig despertar duia al cap la idea d'un relat escabrós, sobre dolors antics, set de venjança i estupidesa. El vaig escriure i el vaig penjar al mateix lloc on ara ets. Es titulava "Ana Isabel Müller" (a mi em semblava que s'hi ocultava dòcilment el nom de l'Annabel).

Un o dos o tres lectors anònims van sentir la necessitat de deixar comentaris. Furiosos, presos d'aquella ràbia que sorgeix dels budells. Els budells poden estar plens de ràbia si estan buits, però de vegades un àpat excessiu també els enfureix. Quan l'odi s'expressa de forma anònima deixa entreveure un fons de bondat: aquell qui odia anònimament sap que se n'avergonyeix, no vol veure el seu nom al costat de les paraules odioses.

Tanta ràbia van escriure els anònims que m'he adonat que d'ells és el text. De manera que esborro el conte i els cedeixo tot l'espai. Benvinguts al país dels enrabiats.

A, Abecedari

A

Acabar, acabar-se

Un dia em vas dir:
-Marxo
I vas marxar. Des d'aquell dia ençà les coses que vas deixar s'han anat acabant. He volgut retardar alguna fi, però ha estat inevitable. Fa tot just unes hores m'he rentat per darrera vegada les dents amb el tub de dentifrici que vas comprar (i et vas oblidar aquí). La bossa de cebes i les patates fa molt de temps que van desaparèixer, i també els alls. Els que tinc ara al pot de ceràmica que diu Alls els vaig comprar jo. Demà o demà passat s'acabarà aquella ampolla de sabó de dutxa. Al fons d'un calaix del congelador he trobat una bossa de pèsols que també són de la teva època aquí, però l'he llençada.

B

Buit, buidar

Com que vas deixar un armari buit i quatre prestatges de llibres buits, em vaig voler afanyar a reomplir-los. Però a darrera hora vaig decidir que faria una mena d'homenatge, un monument, una metàfora. He mantingut la buidor. No ha estat fàcil. Cal combatre els impulsos del tarannà caòtic, que tendeixen a ocupar tots els espais. Aquesta buidor em recorda que vas ser aquí i alhora em diu que l'un per l'altre som un buit. Un buit de vuit anys.

C

Casa, casar-se

La meva memòria em diu que, al llarg dels vuit anys, dues vegades vam usar el verb casar(-se) però no el vam actualitzar. Que hem viscut en una, dues, tres, quatre, cinc, sis cases (que sempre van ser pisos). I que de vegades havíem parlat d'una casa en un poble.

D

Desodorant, definitiu

Tot just ahir es va acabar el potet de desodorant que vam comprar l'altre estiu, a Itàlia. Una tarda, tornant cap a l'hotel, vam entrar en un supermercat a comprar aigua i sucs de fruita. Feia una calor terrible. Com que sortíem al matí de bona hora i no tornàvem fins a ben entrada la nit, era bona idea proveïr-se d'un desodorant. A tu no et va agradar gaire l'olor que feia, i un cop de tornada a casa el vas guardar tant ben guardat que no el vaig retrobar fins que no vaig remenar entre les coses que no t'havies endut. Era allà, com una espelmeta italiana que recordava un viatge antic.
Me l'he acabat i ara sé que l'he de llençar. Però me n'adono que no ho podré fer. Allò que més em dol és aquesta cosa tan menuda i tan senzilla. És un moment estrany i difícil, i tan imprevist. No quedaria res d'aquell viatge si llenço l'ampolleta de plàstic. Algú dirà sí, te'n queden els records, etc. Però no és veritat: els records s'esborraran. Es diluiran d'un en un, seguits. Amb passa ferma cauran tots. Els records necessiten algú a qui se li puguin explicar, així reviuen i s'espolsen, i tornen a caminar. I siguem francs: a qui dimonis li explicaria mai que em vaig comprar un pot de desodorant a la vila de Bergamo, l'estiu del 2010?

No a José María Fonollosa, no als blogs

No me salvéis. Intento así perderme.

(East 54th Street)

No li puc fer un homenatge al poeta que va néixer a Can Tunis. Avui fa vint anys que ja no està viu. Però va deixar escrit aquest poema, i aquest poema adverteix seriosament contra qualsevol intent ressurreccionista. I a la vegada, aboleix qualsevol homenatge.

No
No a la transmigración en otra especie.
No a la post vida, ni en cielo ni en infierno.
No a que me absorba cualquier divinidad.
No a un más allá, ni aun siendo el paraíso
reservado a islamitas, con beldades
que un libro garantiza siempre vírgenes.
Porque esos son los juegos para ingenuos
en que mi agnosticismo nunca apuesta.
Mi envite es al no ser. A lo seguro.
Rechaza otro existir, tras consumida
mi ración de este guiso indigerible.
Otra vez, no. Una vez ya es demasiado.

No m'agrada José María Fonollosa (perquè no en sé res), sinó l'obra escrita que va deixar. M'agrada molt i no explicaré perquè. M'agrada i prou. Tampoc no diré estupideses, coses com que m'ha canviat la vida, me l'ha il·luminada o m'ha acompanyat en els moments difícils. Res de tot això. Seria ridícul.

No m'agraden els homenatges als poetes, i molt menys encara en aquest mitjà tan estrany, i molt menys encara en els blogs. No entenc perquè ho fem. Necessitem viure una il·lusió de col·lectiu, però no podem ser de cap manera un col·lectiu. Perquè cadascú es mira el seu melic, perquè tothom està convençut que el seu blog és, indiscutiblement, el millor dels blogs possibles. Per això hom deixa elogis als blogs veïns: per a rebre'n la correspondència que creu justa. Compra-venda d'elogis. Som una patuleia de llepa-culs.

No plou. Fa més de dos mesos que no plou, i ara donar una simple passa al matí, camí de la feina, aixeca molta polseguera. I si a la tarda pujo al castell torno cobert d'una pàtina d'argila, d'un groc de Nàpols. Aquest país està sec. És estèril i està sec. L'aigua de l'embassament fa pudor i és fastigosa.

No volent fer-li cap homenatge, els set apunts anteriors d'aquest blog han estat confeccionats a partir d'alguns dels seus poemes però no explico res més ni els preciso ni els cito, perquè explicar-ho resultaria xafogós, pretensiós i pedant.

No cal. Ni tampoc cal llegir-lo. No calia haver escrit res de tot això.

William Street 

Las mujeres que quiero van con otros.

Cuando pasan prendidas de otros brazos
miro a la que se apoya en mí y compruebo
que yo me he equivocado de mujer.
La gracia enrojecida de una risa,

el rumor tembloroso de un silencio,
la mirada furtiva que nos dice
que está la dicha allí, en aquellos ojos...
Esas cosas descubro sólo en otras.

Yo sé que lo que anhelo no anda lejos:
veo como ellas pasan de otros brazos.
Y trato de encontrarlo, incluso en ellas.
Mas siempre me equivoco de mujer.

Las mujeres que quiero van con otros.

El botxí de Maria Antonieta

Esbós de retrat de Jean Baptiste Bouvier atribuït a Jean Louis David, tot i que possiblement fals

Jean Baptiste Bouvier, que havia nascut en una barraca vora el Sena a tocar de Paris, fou l'encarregat de tallar-li el coll a la bella emperadriu. Després de fer la feina, va cobrar-la i no se'n va saber res més. Res de res fins a trenta-dos anys més tard, el 1825. Aquest any va publicar un petit llibre de poemes possiblement autoeditat, en una impremta de Burdeus.

Le gentil boucher va tenir una fama notable i efímera. Hom accepta que Mallarmé es refereix a ell en la seva famosa carta a Paul Verlaine, arrapant-se a la frase mon beau cher ami Jean Baptiste. Si entenem que hi ha un joc de paraules en beau cher (per la proximititat amb boucher) es podria donar per bona, però sembla massa agosarat.

Amb els diners que va guanyar com a poeta èdit, Bouvier se'n va anar a viure al Midi, aprop de Nîmes. Però un cop allà la fortuna li va girar l'esquena. Sembla que va treballar en un circ ambulant per la Camarga, en companyia dels manouches, on escenificava l'execució de la reina en un numeret que mesclava erotisme i sang (allò que avui es diria gore). Curiosament, l'actriu que feia el paper de Maria Antonieta es deia Antonia Jiménez Lasantas, i era nascuda a la vila de Besalú.

Bouvier va morir poc més tard, el sis d'octubre de1827, víctima de la sífilis.

A propòsit de José María Fonollosa

Aquella nit havíem begut massa. Ho sé perquè després em van explicar que havia recitat poesies del Fonollosa per l'Avinguda del Paral·lel en veu molt alta, primer caminant i després assegut en una terrassa de mala mort, d'un bar que es mereix que li calin foc. I jo no me'n recordava de res.

Però el temps no es perd mai del tot: dels quatre que bevíem i voltàvem tot esperant l'albada de Barcelona, un d'ells va venir pocs dies més tard a demanar-me que li deixés el llibre d'en Fonollosa.
-El dels poemes que ens va declamar -va dir. I va ser ell qui em va narrar aquells fets.
Li vaig cedir el llibret amb un cert recel, com si la intuïció m'advertís. Però vaig creure que la intuïció m'ofenia, i no la vaig escoltar. M'agrada fer aquesta labor divulgadora.

Apenes dues setmanes més tard, la Xaro (que és la parella de l'home que s'havia endut el meu llibre) va tenir una discussió excessiva amb mi. Excessiva i quasi feréstega, inútil i absurda: ella votava l'Esquerra Republicana i jo Iniciativa, i aquell dia no em vaig poder estar d'insultar-la per la seva preferència. Què hi farem: de tant en tant no me'n puc estar. Com que vam acabar molt malament, a mitja discussió vaig saber que el meu impuls tenia un preu. Perdre el llibre per sempre. No tornar a veure mai més la Xaro i el seu nòvio m'importava un bledo. Ell també és una mica fatxa.

*     *     *

Durant un viatge a Extremadura, vaig endur-me uns quants cedés per anar fent la carretera més lleu. Un d'ells fou precisament Albert Pla supone Fonollosa. Una lectura de Fonollosa molt intel·ligent, equilibrada i sobretot ajustada a la veu del poeta, al seu to. I jo diria que la peça de l'Albert Pla on els arranjaments musicals assoleixen la seva fita més alta i més delicada.

Entre Cáceres i Badajoz hi ha una carretera molt llarga i molt avorrida que transcorre entre les deveses dels alcornoques majestuosos. Tant és l'avorriment que vaig decidir fer una marrada i arribar-me a Alburquerque. Vaig visitar el castell i per aquelles coses que passen de vegades a la vida, vaig acabar anant a sopar amb la guia turística, una noia de nom Mònica. Durant el sopar li vaig parlar del Pla, i va resultar que n'era molt admiradora. Li vaig deixar el meu cedé i li vaig que quan tornés amunt passaria a recollir-lo. Però a Badajoz em van distreure molts estímuls i vaig oblidar-me de passar per la vila del Castillo de Luna. Allà deu ser encara el cedé de l'Albert Pla, si és que la Mònica el conserva, es conserva a sí mateixa i segueix vivint en aquell indret.

*     *     *

Allò que em fa més ràbia de tot el referit a Fonollosa va passar el 1994, a la vila de Santa Coloma de Queralt.

Un matí de diumenge vaig explicar-li a una senyora molt culta, molt bonica i molt jove qui era Josep Maria Fonollosa, la seva obra. Aprofitava que la senyora sí votava el mateix partit que jo, i això sempre hi ajuda: les afinitats obren moltes portes. Vaig extendre'm en consideracions sociològiques sobre Catalunya: com tracta els qui no escriuen en català, què fa amb els poetes incorrectes, etc. Es tractava de retenir-la amb discursos vagues tanta estona com fos possible. Ella m'escoltava perquè és educada i culta, però alguna cosa no acabava de funcionar. M'adonava que alçava una cella cada cop més enlaire, com si contemplés la possibilitat d'escupir-me a la cara en qualsevol moment.
Finalment, es aixecar de la taula, va llançar una moneda de vint duros contra el marbre i mentre es calçava les ulleres de sol:
-No entenc com pots parlar-me d'aquest fatxa, ja sé qui és. Aquell que es va matar fa poc, en una carretera, a Orriols. Queda't el canvi.

Em vaig sentir desvalgut com mai no m'hi he sentit. Aclaparat, profundament desanimat. Tant, que no li vaig explicar que ella em parlava d'Antoni de Senillosa, que no és Fonollosa. Però tampoc no hauria servit de res voler desfer la confusió. Una maleïda i remota coincidència fonètica m'havia esguerrat el matí d'aquell diumenge, tan assolellat i tan prometedor.

Capaltard, tancat a casa vaig remenar la premsa i vaig llegir àvidament la crònica de l'accident de Senillosa. Apassionant: de nit, l'Antoni va xocar frontalment contra el cotxe que conduïa un guàrdia civil. Van morir tots dos en la col·lisió. Me'n vaig adonar que el poeta podria haver escrit alguna cosa sobre aquest accident. I com que el poeta no podia perquè havia mort abans que l'aristòcrata, potser em tocava a mi. Però jo me'n sentia incapaç. Tot era lamentable, i l'endemà fou un dilluns tèrbol i emboirat que quasi no recordo.

Ben poques vegades vaig tornar a intercanviar alguna frase amb la jove, culta i bonica senyora de Santa Coloma de Queralt.

El vident Giaccomo Pastrani (càmera oculta)

Viu en una casa perduda dels afores. Quasi una barraca més que no pas una casa. M'ha costat déu i ajut trobar-lo. El vident Giaccomo Pastrani no es divulga per cap mitjà, i això em va empènyer a creure que potser finalment havia trobat algun senyal creïble. No es publicita. Ni té programes en cap canal de televisió.

Males llengües diuen que aquest home va presentar Sandro Rosell a l'emir de Qatar, en una fosca fonda de Zuric, i que allà van segellar un pacte. També sembla que l'Artur Mas el va consultar en un moment fosc del seu periple pel desert, de la mà d'una senyora que podria ser na Núria de Gispert, gran aficionada als oracles i els endevins. En aquell moment, Mas tenia problemes financers per una desagradable qüestió de son pare, pressumpte evasor fiscal -malgrat que també gran patriota català.  Llunyana descendent de Madame Blavatsky, de Gispert deu saber de què parla quan parla de vidència.

No m'ha estat fàcil enganyar-lo (qui embaucaria un vident?). Però tot i així he pogut filmar breus seqüències de la seva predicció.

Giaccomo Pastrani deu ser creïbe. Per això deixo aquí els fragments de la gravació que n'he fet. No entenc gran cosa del què diu. Però sé que si jo visqués a Olot, fugiria ara mateix de la vila. Ja sé que és aquí on va néixer i prosperar Missenyor Pere Macias, diputat com ningú. Però ni tan sols ell -tot i ser dels millors- no podrà evitar que el magma flueixi. El magma essencial podria incinerar fins i tot un govern sencer.

Pastrani no ho admet però ho accepta: potser Déu és de dretes i votaria Convergència si pugués votar. Però igualment el magma sembla que s'inclina per l'anarquia i el desordre. El debat està servit.

Tot allò que en vaig extreure està contingut en aquesta gravació il·lícita.