Abans del dogma: el barroc de Lars von Trier

Lars Von Trier no va començar la seva carrera amb el manifest del Dogma. Abans de formular la proposta programàtica, ja havia dirigit alguna pel·lícula. Tampoc no sembla que el seu programa l'hagi convençut a sí mateix durant massa temps, perquè el va abandonar sense avisar ni tan sosl els fidels que l'havien seguit. Tot i que no sabria dir quan ho va fer: la frontera entre la seva obra dogmàtica i la lliure del dogma es fa difícil de precisar (prescindint de les seves declaracions, que no són gaire creïbles).

Abans de res he de dir que m'agrada en Von Trier. Potser no és el cineasta influent que ell voldria ser, però les seves propostes són poderoses i polèmiques, i mostra la capacitat poc comú de qüestionar l'espectador. Potser la necessitat de dir alguna cosa el fa derivar pels gèneres, fins i tot de forma erràtica: el musical a Dancing in the Dark, el melodrama extrem i fantàstic a Breaking the Waves, la filmació teatral a Dogville i Manderlay, el docudrama a The idiots, el gore a Antichrist, l'homenatge a l'expressionisme de Europa -on inclou referències que arriben a la Metropolis de Fritz Lang.


Cadascuna d'aquestes peces no és tan completament brillant com Von Trier pensa que són. No obstant, en totes elles hi ha escenes i moments inoblidables. I jo -que avorreixo els musicals- reconec que tot sovint em remiro una escena estrictament musical de Dancing in the dark, que compta amb la col·laboració del geni de Björk i del sorollisme de Tom Yorke, l'ex-Radiohead:


I abans de tot això, von Trier signa un film amanerat i abarrocat. Un film estrictament plateresco: The element of crime és de digestió lenta i veure'l al cinema no li va bé. Cal mirar-lo a poc a poc i amb pauses, al DVD de casa.

L'argument es basa en una història Friedrich Dürrenmatt: Der Richter und sein Henker, publicat en català per Edicions 62 com a El jutge i el seu botxí (sense saber gaire alemnay, crec que la traducció és bona). Dürrenmatt pensa en la possibilitat que els policies que duen massa temps perseguint criminals generen una necessitat irreprimible d'imitació del criminal. Qui persegueix el llop, esdevé un llop. Una tesi profundament barroca en coordenades ibèriques, i que explica fenòmens tan comprensibles aquí com la Inquisició: qui persegueix massa els dimonis acaba per assemblar-s'hi.


Veient The element of crime em poso en la pell d'en Lars, i entenc que poc després proclamés un cinema directe, com a reacció contra sí mateix i els seus excessos formalistes. De fet, el Dogma li fa l'ullet al cinéma verité dels francesos, a la Nouvelle vague d'en Truffaut i companyia: filmar amb la mínima argúcia i en temps real, prescindint de les postproduccions i dels efectes, sense tanta trampa estètica.

Von Trier podia haver anomenat una directora tan definitiva com Agnès Varda, perquè al món no hi ha cap film més Dogma que Cléo de 5 à 7. Què li passa  una dona jove en les dues hores següents de diagnosticar-li un càncer? Rodat molts anys abans del manifest de Von Trier, Varda ja havia trobat la fórmula i encara li serveix avui: Els espigoladors i l'espigoladora és un dels documentals més interessants que es poden veure.


Lars von Trier no va seguir massa temps fidel al seu propi dogma, cosa que no li retrec: la fidelitat a un mateix és la més difícil de totes les fidelitats. No obstant, un director geogràficment proper va fer potser la peça cinematogràfica més dogmàtica. Es diu Kristian Levring, és danès, i és una adaptació al cinema del Rei Lear. Tot i rebre un premi de Cannes (el 2000), un film relativament desconegut: The King is Alive.

Capacitat d'adaptació

 Quan Hollywood es proposa fer una cosa diferent, sol acabar fent una cosa estranya. Això li va passar a Spike Jonze quan va tocar el tema de les adaptacions literàries al cinema: Adaptation és una cinta irregular, que perd el ritme, que comet digressions excessives i que fins i tot fa venir ganes que arribi al final.


És evident que el film respòn a les necessitats existencials del seu guionista, perquè de fet no parla d'altra cosa que dels maldecaps d'un guionista per a obrir-se pas a la selva de les Productores, per escriure alguna cosa decent i per comprendre què diantre vol dir el llibre que prova d'adaptar, tot alhora. La narració deriva del guionista als personatges, mescla els nivells del relat, i prova de fer una cosa original. El resultat, però, sense ser dolent tampoc no acaba de dir res massa important

La visió del guionista adaptador com la pitjor feina del món ja l'havien tocada els germans Coen en un dels seus films més obscurs: Barton Fink. Solitud, desesperació, bloqueig mental, deliris, visions i finalment un crim. Vet aquí el paisatge del guionista. Excessius com sempre, els Coen situen el guionista en un infern real, perquè els sembla que això és infernal.


De què deu venir la necessitat de traslladar un text literari al cinema? És necessari? Per què es fa malgrat tot, si a més a més aquesta és una tasca ingrata i tan infausta? La producció artística sempre ha estat (i ara potser més) un joc de miralls i de llenguatges creuats. Els pintors del segle XI convertien en un còmic primigeni les històries de la Bíblia. I de fet, les arts visuals han begut de la narrativa des de sempre. La pintura renaixentista i barroca s'inspira en relats mitològics i religiosos, i pretén copsar en una sola imatge estàtica l'aventura, el fet, el personatge. Sembla que la capacitat que té la lletra impresa per a generar imatges mentals necessitava obrir-se pas fins a trobar les formes visuals que les representin. Si primer fou el verb, després va venir el pinzell.

En cinema, no podem dir que les millors obres siguin el resultat d'una adaptació: Tarkovski construeix una catedral de la cinematografia anant-hi ben poc: Solaris és massa lliure i Stalker supera de llarg un text dèbil.
Confesso que vaig llegir Pícnic a la vora del camí, dels germans Arkadi i Borís Strugatsky després de veure Stalker, i què vols que et digui: és millor la peli, per parafrasejar és millor el llibre.


Fellini té el seu amic Carlo Ponti que el forneix de guions originals. El millor film de Visconti no és La mort a Venècia. Tot i que algú diria Il Gattopardo, a mi encara m'agrada més La cadutta degli dei o Ludwig. Werner Herzog troba històries poderoses i riques que remeten a la literatura, però que no són adaptacions: en canvi, quan roda Wozzeck hi trobem un Herzog en minúscula. I posats a versionar, quan ho fa de ple s'embranca en l'exercici de plagi absolut de Nosferatu, on repeteix pla per pla cada seqüencia del film de Murnau, de 1922. El mateix exercici que anys més tard fa Gus Van Sant amb Psycho: agafa el guió tècnic (altrament dit storyboard en una llengua estrangera) de Hitchcock i ho torna a rodar tot de nou, pas per pas i sense sortir-se mai del guió.


Potser el repte és massa complex, i per això se sol presentar Appocalypse Now com el millor exemple de com es fa una adaptació literària al cinema: és l'adaptació canònica. Sense saber què diria Joseph Conrad, gairebé tothom estaria d'acord en pressuposar-lo satisfet. Adaptar, llavors, voldria dir dur fins a un altre temps i un altre llenguatge l'essència d'un relat. Una opció que no és il·lustrar un text, ni tampoc inspirar-s'hi vagament.

No obstant, Coppola també adapta The Goodfather i més endavant Rumble Fish: no hi aplica el mateix mètode ni molt menys. Rumble Fish és literalment el relat de Susan E. Hinton, i Coppola es limita a donar-li un aspecte gràfic, gairebé de còmic urbà i pessimista. (Amb el millor Mike Rourke de la seva estrambòtica carrera).


Quan Antonioni diu que Blow Up sorgeix de la lectura del relat breu de Julio Cortázar Las babas del diablo, em deixa una mica perplex. Sí que en recull alguna cosa, però tan sols una part anecdòtica. I tot i això, és molt recomanable llegir el conte de Cortázar i mirar-se després l'obra d'Antonioni: perquè ha creat un lligam delicat i subtil, ha fet un mirall deformat i n'ha extret una altra cosa.

Luis Buñuel practica l'adaptació en diverses ocasions. Les més interessants són Tristana i Nazarín, sobre textos homònims de Benito Pérez Galdós. Nazarín -que encaixa amb la visió de Jesucrist de Pasolini (el Jesucrist dels ateus)- es trasllada a Mèxic, en els inicis del segle XX i construeix la història tenint present aquest canvi. Curiosament, la història vista a través dels ulls de Buñuel sembla més creïble i més encertada en aquell país, i acabes per pensar que si Pérez Galdós hagués conegut Mèxic, no hauria dubtat en situar-hi el seu padre Nazario.


En plena era comunista i a Polònia, el sorprenent cineasta Wojciech Has filma El manuscrit trobat a Saragossa. Malgrat fer veure que segueix el text, Has n'agafa l'ambient i les anècdotes per a construir justament allò que Potocki va fer: l'imaginari d'una Espanya de bruixes i bandolers, estafadors, picaresca, capellans, militars. Potocki havia passat per Espanya com a militar al costat de Napoleó, i se'n va tornar amb una imatge òbviament esbiaixada. Has ni tan no hi ha estat: allò que filma és el mite de l'Espanya retrògrada i grotesca vista des d'Europa, el mite del país que, als segle de les Llums, encara no volia sortir de la baixa edat mitjana. (Tampoc no podem afirmar que avui ho hagi fet del tot).


En tot aquest panorama, em demano perquè no li duem Les històries naturals d'en Joan Perucho a algun director intel·ligent i competent. Jo crec que Buñuel ho hauria fet fantàsticament, però també podria ser Orson Welles, Federico Fellini, Pier Paolo Pasolini. En aquests casos, caldria veure com adaptem el fet que siguin morts.

 

Però per dir-ne algun de viu diria Herzog o Coppola, malgrat que són en un cert recés espiritual, i no crec pas. I què tal en Michael Winterbottom? No podríem demanar-li al Conseller de Cultura que el citi un dia, a l'ombra dels tarongers? Si van subvencionar en Woody perquè fes allò de la Vicky...

En es fosquet deth cammin dera mia vida

De vegades sento la temptació de recuperar el fantasma de la llengua occitana, duent-la fins avui: sé que això vol dir inaugurar una llengua zombi, però mira, a mi em diverteix.

La primera idea consisteix en parlar (diguem que escriure) mesclant l'italià del nord, el francès del sud, l'illenc i l'aranès. Agafar de cadascuna llengua un mot, un accent o un to. Em diverteix sobretot perquè és una mena de color gris, un matís. Una tercera via. En temps de radicals, tenir hàbits sintètics em fa imaginar un món millor. No tan sols pel component nostàlgic.

Me n'adono que en aquell idioma llunyà hi havia uns matisos avui perduts. A Menorca hi ha una hora del dia que qualsevol sap identificar, i que es diu així: en es fosquet. És un instant, un punt del dia. Quan el sol cau. No és ni vespre ni capvespre, sinó enmig. Una mica abans. El sol declina i el paisatge entra lleument a la fosca.

Al port de Maó hi ha una mena de restaurant que du aquest nom: Es Fosquet, tot i que la cuinera és una xicota del subcontinent indi, i que en conseqüència practica una cuina índia, empeltada d'elements mediterranis. No hi he estat mai: tan sols hi he passat per davant en aquella hora, quan dringuen els màstils de les embarcacions al vent de ponent.

És llavors quan dic:

Una benvinguda als mil dimonis

Aquest blog, que neix a mitjan juliol i durant la canícula, arrenca amb una operació digna d'arxiver. Després de prop de dos anys al Riell Bulevard, hi recupero aquí coses que van aparèixer allà. No les recupero ni per ordre ni gairebé per res que no sigui la intuïció: una mica de cada, quasi a l'atzar. Una degustació, que diríem en termes gastronòmics. No hi mantinc cap referència cronològica: ser ahistòric m'ajuda a sentir-me lliure. I alhora, veure aparèixer les coses en una nova ordenació em fa pensar en l'atzar, en algunes novel·les de Paul Auster, en les idees de Karl Jung i en la forma com els somnis disposen el món, mentre dormim.

La realitat permet alternatives: tot és posar-s'hi.

Per davall d'aquesta entrada, les anteriors (així com possiblement algunes de posteriors) provenen -rescatades- del blog col·lectiu on uns quants i unes quantes hem après què vol dir escriure en un blog.

A la vida podem demanar-li poques coses, si som honrats i ens oblidem de la cobdícia. Aprendre és segurament la més sensata de totes. No cal ser excessius, i no és necessari aprendre una cosa cada dia. Però sí sovint.

Al Riell Bulevard hi hem après a escriure quasi cada dia. Una curiosa gimnàsia mental i digital que omple de satisfaccions -i de riscos: vols dir que trobaràs una cosa interessant cada dia, i que a més a més la sabràs explicar? Un exercici que pot esdevenir obsessiu, una idea que et pot assaltar mentre camines cap a la feina, mentre tornes a casa. El blog no és el món, ni el món és un blog. I de totes les habilitats creatives que tenim els humans, escriure podria no ser precisament la millor: personalment, prefereixo pintar o compondre música. Per no dir dirigir cinema, és clar. Cosa que deu ser definitiva, i si no ja em diràs perquè en Woody ho fa un cop a l'any.

També allà he conegut persones que viuen més o menys així: que escriuen diàriament, i que malden per tenir una idea nova cada dia. A poc a poc i amb el dies, hom acaba per creure que té una relació amb aquests veïns, que els coneix. I no és cert, però ho sembla. En tot cas, sí que es produeixen sinergies i connexions, intercanvis. Al capdavall, hom acaba per crear una cosa així com ara una família digital.

Com sempre passa a les famílies, però, també arriba el moment de l'emancipació. Coses de la vida (tant li fot real com virtual) al final has de sortir-ne, a no ser que vulguis enterrar-t'hi. Deu ser aquest moment el que m'ha arribat. Fa cosa de dos mesos em vaig posar a mirar què és la literatura digital, el llenguatges de programació en Flash... tot un nou univers que vull explorar. I humà com sóc, ja no tinc tant de temps. Em cal racionalitzar-lo, prioritzar. Escriuré quan pugui, quan trobi una cosa de què parlar. Ni cada dia ni cada dos.

Potser tres en un dia i res en els set dies següents. Sense compassos: els humans tenim una addicció increïble a la repetició, al ritme. No sabem d'on ens ve, però és observable en els nens i les nenes molts petits. Allò que es repeteixx de forma rítmica i periòdica ens entusiasma, ens captiva. Ens sedueix i ens enganxa.

Viure i escriure ja són accions de vegades difícils de compatibilitzar, i mira sinó quanta literatura ha generat el binomi. Enorme, i a la vegada, sense conclusions.

Els mil dimonis responen a un repte obvi: seré capaç d'escriure mil entrades? D'entrada ja faig trampa, i en recupero cinquanta -la mania dels números rodons- que manllevo del Riell. Però mil dimonis també vol dir la llista de temptacions, digressions, traïcions, abandonaments, marrades, mandres, canvis.

Si arribaré a cent o a tres-cents dimonis no ho sap ningú. I si em moro abans?

Una possible solució al dimoni de les ambicions la diu l'Enric Casasses: d'aquí a cent o dos-cents anys et trobaràs molt bé. Ho subscric: estic convençut que llavors no em farà mal res, i que fins i tot hauré perdut el mal humor matinal, les migranyes, la necessitat d'escriure.

El doctor Carreras i en Jesús Moncada

El doctor Carreras era doctorat en Història moderna, però doctor al capdavall, mal que mai no s'hagués habillat amb bata blanca. La fesomia eixuta i difícil se li encabia dins un marc de pèl blanc: barba tupida, cabellera densa i airejada. El doctor Carreras tenia un aire d'infatigable llop de mar, tot i que del mar només en sabia l'olor que fa, vist des de la platja de Cunit.

El doctor Carreras i jo ens vam conèixer el 1999 a la vila de Santa C., tot just quan en Jesús Moncada havia publicat les Calaveres atònites. Des del dia que se'l va comprar, el doctor caminava amunt i avall dels carrers de la vila, brandant el seu exemplar de llibre, i garrotejava amb ell els vilatants a la testa, com volent-los fer entrar la lletra a cops. Fadrins i casats, padrines, vídues o meretrius: qui fos que se'l topava, en marxava abonyegat o queia estabornit. Per fortuna, Calaveres atònites és obra de no massa volum ni pes, i la gran majoria dels agredits en sortíem força ben parats.

Pocs dies després que el doctor Carreras emprengués la batalla, en Tano de ca l'Hirsut va decidir retornar la pau als carrers de la vila. Com que eren veïns, en l'Hirsut ja s'havia endut cinc cops de literatura (dos a l'occipital, un al clatell i el darrer a l'orella dreta). De manera que un dilluns de bon matí, en Tano es va plantar al balcó de casa amb l'escopeta carregada, va encendre una cigarreta i va deixar vora seu l'ampolla de Ratafia. No va arribar a engatar-se gaire, perquè el doctor va aparèixer vora quarts de deu pel Raval de les Monges, amb les Calaveres atònites a la mà dreta.

En Tano va apuntar i va descarregar els dos cartutxos. La polseguera dels trets li va impedir veure el resultat de l'obra. Va fer un glop de licor, va llençar la punta de la cigarreta al carrer i se'n va anar cap dins de casa, a encalçar la dona per calçar-se-la de pressa: se sentia excitat i fremia de neguit.

Vaig anar a veure el doctor Carreras a l'hospital comarcal dos dies més tard, quan ja començava a recompondre's. Anava embenat i encara se'l veia masegat, ple de nafres dels petits balins que se li havien ficat per diversos llocs del cos. Sembla que perdria un ull, li havien dit, i mai més no podria lluir aquella barba de vell mariner, puix una part de la galta esquerra ja no la recuperaria mai més.

-Però doctor Carreras -li vaig deixar caure després dels compliments i condols de rigor- Que no sabeu com són els vilatans? Vós ho hauríeu d'haver sabut, que són uns animalots i que els llibres els agraden poc...

Va remugar i va fer petar la llengua diversos cops, i volia moure els seus membres embenats i entumits en va. Entre renecs, esgarips, sons guturals i udols, finalment va ser capaç de fer-me arribar aquest missatge:
-Jo sempre havia pensat que la nostra vila de Santa C. era molt superior en matèria literària que no pas Mequinensa, i no em puc explicar que no n'hagi sortit el geni de les lletres que ens projecti a la universalitat. Ara resultarà que Mequinensa serà immortal i nosaltres uns pàries, uns no-res. M'hi nego. Ni que sigui a hòsties, hem de fer els possibles per aconseguir...

El doctor Carreras delirava a causa dels calmants i els anestèssics, però tot i així va aconseguir atansar-me l'exemplar de Jesús Moncada, malmès de cops i perdigons. Pretenia que heretés la causa, sense ser conscient que em desitjava la mort. De manera que en sortir de la visita, li vaig donar l'exemplar a una infermera de Costa Rica. Aquesta acció generosa es va convertir en una inesperada cita.

Vaig passar tota la nit parlant de literatura i nafres amb la Bienvenida Cienfuegos, pell de xocolata al 65% de cacau.