Joan Fontcuberta - Ivan Istochnikov

al fotògraf Joan Fontcuberta,
a qui el dia 2 d'abril se li dóna el premi nacional de cultura 

(Traducció de la necrològica apareguda al Butlletí de l'Associació de Fotografia "Soljenitzin", de Sant Petersburg, març de 1995, signat per la periodista Linka Leka).

Ivan Istochnikov (Stalingrad, 1946 - Sant Petersburg, 1995) fou un dels pioners i impulsors de la parapsicologia russa. Com a membre fundador de la Societat Científica i Paracientífica del Poble, li devem un gran nombre de publicacions i estudis, alguns dels quals romanen inèdits. Entre els treballs publicats, destaca especialment la cabdal Metapsíquica i metempsicosi: estudi social de les aparicions de difunts al Gulag de Krasnoyarsk (1984).

Istochnikov no ho va tenir fàcil durant l'etapa soviètica, malgrat l'habilitat que va mostrar en posar un nom escaient a la seva societat parapsicològica. L'estat bolxevic no veia amb bons ulls res que defugís el realisme social i la ciència empírica. La metafísica dels apareguts, espiritismes i demés sempre es va considerar una falòrnia potencialment perillosa.

Si li donaven una beca mínima es devia tan sols a la possibilitat d'obtenir eines militars i policials a partir de les paraciències o del més enllà: telepatia, telekinesi, psicofonia, etc, haurien estat armes poderoses, capaces d'inclinar la balança en cas de conflicte a gran escala, i podien resoldre petits casos de dissidència interna.

Com que les beques estatals no li haurien permès viure amb dignitat, Istochnikov va treballar molts anys en el desenvolupament de projectes a la fàbrica Zenit, i fou un dels creadors de la famosa Zenit E Reflex, prodigi de la tecnologia fotogràfica -i que la majoria d'antics professionals del sector encara veneren avui.

Tot i que les dades podrien ser poc fiables, sembla que Istochnikov va valdre's de la maquinària i coneixements de la Fàbrica 35 on treballava per a crear un filtre òptic polèmic i controvertit, l'Obmanfiltr (literalment el filtre del frau). Un misteriós enginy que podia distingir entre la matèria real i la que procedeix dels altres mons: fantasmes, plasmes i ectoplasmes, bubotes, i esperits. El procediment era senzill: calia prendre dues instantànies (una amb filtre, l'altre sense), i després comparar els resultats. Les diferències eren la prova irrefutable de l'aparició

Fins aquí tot sembla una història de passions humanes i d'invents estranys. Però el dia 26 de febrer de 1995, Istochnikov va sentir alguna presència estranya a casa seva, i li va demanar a la seva esposa Irina que el retratés de seguida, seguint el mètode de l'Obmanfiltr. Les dues instantànies resultants són aquestes:

1- Ivan Istochnikov i l'ésser suposadament paranormal, tal com els va captar una senzilla Zenit sense filtres.

2- La mateixa escena, amb la càmera que duia el filtre incorporat: l'única presència real que es detecta és una estranya columneta de fum, mentre que Ivan ha desaparegut: no era un ésser real.

(Les imperfeccions que s'observen a la segona imatge s'han atribuït a dues possibilitats: que el filtre de Istochnikov presentés algunes deficiències o bé (segons la tesi Meinhoff-Vaader) als efluvis d'una energia desconeguda -antimatèria?-). Tenint en consideració que finalment Istochnikov no era un ésser real, sembla plausible que no fos capaç de crear un aparell perfecte.

Les coses, fets i anècdotes esdevinguts a Rússia són opacs. Tant li fa la dinastia Romanov com Rasputin, l'estalinisme, la Perestroika o la democràcia: sempre ens topem confusió, embarbussament, obstrucció. Malgrat tot, consta oficialment que la data de la mort d'Ivan Istochnikov és precisament el dia 26 de febrer de 1995.

Irina Istochnikova, la seva vídua, va desaparèixer en un tràgic accident d'aviació quan sobrevolava la regió de la Tunguska i amb ella es va perdre la pista dels treballs del marit, així com el relat dels fets d'aquell llunyà mes de febrer.

___________________________________
Notes:
1- Mai no he estat partidari de celebrar premis nacionals. Però sempre hi ha excepcions, perquè cal i perquè ser integrista no du enlloc.
2- Aquest post apareix per una iniciativa del Galderich, del blog Piscolabis librorum.

POST ESBORRAT

Aquí hi havia un apunt, il·lustrat amb una bella fotografia. 

No se sap si ha estat esborrat perquè:

a) l'autor és covard, i s'ha penedit del contingut

b) no li agradava la sintaxi emprada, i se n'avergonyeix

Ara, esborrat, el protagonisme és dels comentaris. Dit d'una altra manera, el post és una llista de comentaris a un text inexistent. 

Aquest experiment està dedicat a la Marta (Volar de nit), que em va donar la idea 

L'undemà d'ahir és avui. De Bellver a Vic

Bellver de Cerdanya. 30 de novembre de 2010 a les 9,30 del matí. EL campanar de la Mare de Déu del Talló vist des de l'escola.

 A les nou del matí el vampir alena un aire gèlid pels carrers de Bellver. Sordes volves de neu s'aclofen damunt la gorra de llana i colpeixen els narius del caminaire. Trist i solemne, el núvol de la neu empal·lideix els miralls. Sento un galop llunyà. Temo que no sigui el tercer genet, no miro enrere.
-Feia anys que no nevava així un trenta de novembre -diu la veu, a la taverna.
A les onze tinc el telèfon a la mà i pitjo els números de Vic: "crec que no podré venir" m'anticipo els mots. Però llavors em prenc un cafè llarg. Deso l'aparell. Ja ho veurem. A les tres de la tarda ix el sol. Ja no torno a pensar en el telèfon.

A les sis surto del túnel del Cadí i penso que la carretera és especialment llòbrega. Resulta senzill pensar en les esgarrifoses guerres carlines vora Bagà i cap a Berga. Terra de bruixes, inquisidors, exorcismes, pires per cremar heretges. Tot baixant pel congost sento com vibra el telèfon, dos missatges que em feliciten l'aniversari.

A un quart de vuit aparco a Vic. Els carrers molls, la gent tapada fins al nas. Surto del cotxe i faig una cigarreta urgent mentre espero, davant de l'estació de trens. Em demano què tenen les estacions de trens, que són tan propenses al drama. Què duen els trens? En quina novel·la Joan Perucho parla dels trens, i ara no la recordo?

La Biblioteca Joan Triadú està allotjada en un antic convent. Per això hom pot passejar per un claustre que simula romandre intacte, lluent i esbelt. Les biblioteques han viscut una vida tan atzarosa com les tavernes, els mercats o els carrers: no sé si algun brillant analista s'ha aturat mai a explicar-ho, però em penso que s'ho val.

Biblioteca Joan Triadú de Vic, 30 de novembre de 2010 a les 21,30 del vespre

Agafo l'aire fresc i humit del portal, fumo la darrera cigarreta, avanço un peu i empenyo el batent de vidre. Alea iacta est, em dic. Mentre traspasso el vestíbul, per un instant em demano què faig aquí, i com és que hi he arribat. Quina és la raó veritable, si és que hi fos? En quin instant vaig fer la primera passa que ara em fa donar aquesta darrera? En què m'assemblo i en què no m'assemblo a l'Antoni de Montpalau? Persegueixo un vampir o fujo d'ell des de sempre, fins i tot des d'abans de saber-ho?

Com que tothom ja ha segut, veig la silueta de la cadira buida, flanquejada per en Robert Mitchum i la Matilde Urbach.

Després comença un altre relat, que es pot llegir fent un petit clic aquí.

En un proper capítol, explicaré el retorn. Fou aquí quan el viatger va sentir l'alè del vampir a la vora i altres emocions, mentre enfilava una carretera solitària i boirosa que el duia vers el gel.

Ex-patria. La mort de Maria Moctezuma

Si Maria Xipaguazín Moctezuma fou feliç no és allò que interessa el cronista. Ni què pensava o què sentia, tan allunyada del seu país. El relat sempre es refereix a la mort i la sepultura, per si el cadàver pot indicar un tresor, un fabulós cofre de joies i or de les Índies. M'ho va explicar en Jordi Girbén, i també em va enviar un article de Francesc Gurri, publicat l'octubre de 1961 a la revista Muntanya.

El destí es va desplegar davant de María amb una incandescència rabiosa. Nascuda al Yucatán i filla de l'emperador asteca, va morir al minúscul poblet de Toloriu, encimbellat al Pont de Bar, vora Martinet de Cerdanya. Son pare la va cedir a Hernán Cortés en penyora d'un pacte militar i polític, en senyal de bona voluntat. I Cortés la va cedir al seu torn al noble Joan Grau, senyor de Toloriu, qui s'hi va casar i amb qui tingué descendència (els Grau-Moctezuma). El documents parlen de la princesa asteca, tot i que l'imperi havia estat engolit per la furiosa cobdícia dels conqueridors, la goluda història dels forts.

La prosa de Gurri és entusiasta i gràfica: descriu les restes del castell de Toloriu com un munyó. S'extén en citar documents notarials que parlen de la tomba principesca i aconsegueix explicar la història embolcallant-la amb el misteri intrigant de la recerca d'un tresor. Forneix les sis planes escasses amb insinuacions i dades, rodejant-la amb estranys forasters que van rondar la contrada: els indubtables caçadors de l'or asteca.

Al capdavall, potser és el drama humà allò més interessant. La vida secreta de l'expatriada esdevé un estimulant tresor per a desenterrar, tot i saber que jo no ho sabré fer. Joan Grau fou un bon marit per a Maria? Va tenir amants?

Potser aquest relat és una metàfora enorme, no ho sé, no puc definir-la ni comprendre-la. Per això el dimecres dia 20 d'octubre m'arribo al poble. Amb vint minuts escassos des de Bellver em planto a l'ampli balcó que s'obre damunt la vall. Una minúscula capella rep el vent fred que prové de Puigcerdà i em protegeix. El sol s'està ponent per allà a la Seu.

Abans he trescat carrerons com meandres de pedra, buits. Tan sols un gos que em borda darrera d'una tàpia, no percebo cap altre senyal de vida. Toloriu és un laberint reposat que senyoreja el paisatge. Sense saber com, arribo a una placeta on hi ha l'església abans enrunada i ara convertida en un espai blanc, estrany i -diria jo- volgudament contemporani. Hi endevino exposicions de fotografia conceptual, però també deu haver acollit fires de boletaires o de ramaders. A la façana i a l'esquerra de la portalada hi ha la placa que li va dedicar una cofradia tan francesa com intrigant. En una data propera a la data en què Francesc Gurri va publicar el seu article.

Diu la placa (així, sense accents ni apòstrofs): Le Chapitre des Chevaliers de l Ordre de la / Couronne Azteque de France / a la memoire de / S.A.I. Princesse Xipaguazin Moctezuma / epouse du noble Juan de Grau / Baron de Toloriu / decedee en l an 1537./ 1963 Chevalier L. Vilar Pradal de Mir

Tot indicaria, doncs, que Maria Xipaguazín Moctezuma va viure aquí on sóc. I que potser tinc els peus dreçats sobre un fabulós aixovar d'or i de pedres precioses.

I ara mentre retiro cap al cotxe perquè el vent gira i el termòmetre davalla, penso que hauria de tornar a explicar el relat, des d'una altra mirada.

Els meus veïns de Bellver asseguren que la història de Maria Moctezuma i del tresor és una llegenda ximpleta, forjada no se sap com. Però que va adquirir densitat quan uns masovers de la contrada, a principis de segle XX, van anar duent peces d'or al banquer Calçot de la Seu. A algun d'aquells masovers la llengua se li va esmolar en una taverna de Martinet, i endut per l'eufòria va deixar caure les pistes que duen al relat fabulós de la princesa asteca: explicava que de sota la terra brollava un gavadal de joies.

Si fos així, tota la màgia es fon en una anècdota tavernària i de secrets, cobdícies i envejes d'un poblet menut enfilat a la banda obaga de la Cerdanya, al peu del Querforadat.

Potser em sento decebut quan els dubtes em prenen, tot tornant cap a casa. Fa pocs dies vaig saber que Antonio Martín, el Cojo de Málaga, va trobar la mort al pont sobre el Segre que dóna entrada a Bellver. El líder de la FAI que va conjuminar la Comuna de Puigcerdà. M'ho explica la néta d'un dels homes que li van disparar. Altre cop un home vingut de molt lluny, i empès enllà del mapa enmig d'una guerra terrible va trobar aquí la mort. Tot just on sóc.

Alfred Jarry vist des de Viterbo

Quan hom parla d'escriptors maleïts comet una hipèrbole. En gran part, parlem d'escriptors que van trobar la misèria, i sobretot dels qui hi van morir. La maledicció és doncs una el·lipsi: allò que ens representa una mala vida és més aviat la penúria econòmica: avui més que en d'altres temps, ser pobre sembla un estigma horrorós.

Perquè en sentit estricte, cap bruixot no perd el temps maleint escriptors. La prova del nou ens la dóna en Salman Rushdie: el va maleir una secta islàmica però no obstant no passarà a la història de les lletres en tant que maleït: perquè? Doncs perquè en Salman -malgrat els rigors de la fàtua- no crec que visqui pobre sinó ans el contrari. I consti que me n'alegro per ell.

Els maleïts són una llista ambígua: Rimbaud podria encapçalar-la perquè va meritar-ho, però si al final de la vida era ric o pobre és opinable: traficant amb armes i amb vés a saber quines altres mercaderies, no podria dir-ho. Un altre candidat deu ser en Charles Baudelaire, sobretot perquè la terrible agonia de la sífilis el va projectar en aquest panteó dels escollits. La maledicció és un plus, un valor afegit a l'obra. Innecessari de fet, perquè tant l'un com l'altre són autors que han  trascendit, que són fites indiscutibles de l'època llur. Com Beethoven, com Mozart, com Caravaggio, Francis Bacon: vides complicades que trasncorren per la voreta del precipici. Aquesta deu ser la definició.

Wilde és un altre aspirant a la maledicció: potser perquè va passar per la presó. Així com George Gordon (lord Byron) o Donatien Alphonse François (el marquès de Sade), que van saber unir títol nobiliari amb estigmatització social. L'alcohol i la seva servitud van enviar alguns lletraferits al seu pou i els van compensar amb aquesta etiqueta: Joseph Roth escriu La llegenda del Sant Bevedor per a retratar-ho. Marguerite Duras també s'hi inscriu: l'escriptora s'abandonava al wisqui, i jo diria que a través d'ell se submergia en l'aigua tèrbola de la memòria i de la ficció.

Entre els qui uneixen maledicció i precocitat sens dubte ens cal retornar al primer exemple: Rimbaud. La bibliografia assenyala que als quinze anys ja havia escrit poemes notables. No obstant, Alfred Jarry també va escriure als quinze el Père Ubu.

Stampa alternativa (www.stampalternativa.it) és una editorial de Viterbo que va iniciar una carrera contracorrent: editar fanzines que es posen a la venda al preu d'un euro, i que han arribat a les grans llibreries: la Feltrinelli (que vindria a ser com una Fnac, o un Abacus) els tenen exposats a la vista i vora la caixa,com els xiclets al Carrefour.

Un dels seus opuscles està dedicat a Alfred Jarry: Ladro di biciclette, cent'anni di Alfred Jarry. Amb tres textos breus, Antonio Castronuovo explica amb una agilitat fantàstica qui fou Alfred Jarry, i ho fa justament a partir de les contradiccions de la vida del maleït: explica tres episodis que contradirien la maledicció, ique poden tirar per terra una aurèola tan laboriosament edificada.

L'impostore explica que possiblement Jarry no és l'únic autor de l'Ubú, sinó que es va apropiar d'unes idees que pertanyien al seu grup d'amics del Liceu. Ho va escriure i ho va signar ell tot solet. Aquesta maniobra no sonarà gens estranya a tota aquella persona que s'hagi volgut iniciar en qualsevol disciplina creativa, incloent-hi el disseny industrial, tèxtil o l'escriptura blogaire. Ni tan sols els crítics gosen dir qui fou el primer cubista de la història de la pintura: moltes idees són col·lectives, però sempre hi ha algú més espavilat que la patenta.

Il debitore patafisico relata una anècdota un xic mesquina de Jarry, però que li escau. L'Alfred es va comprar la bicicleta més cara del mercat, una Clément de luxe 96 course sur piste, que costava 500 francs mentre les bicicletes comunes en costaven apenes 100. Va signar un compromís de pagament que naturalment no va satisfer. Amb aquest aparell va assistir a l'enterrament del poeta Mallarmé, però tan sols va abonar 5 francs (que li havia prestat una amiga) quan l'amo de la botiga estafada (Jules Trochon) havia perdut energies i minutes d'advocats per reclamar el pagament.

Nel lusso del Tripode és la narració d'un moment delirant en la vida de Jarry: vora la fi de la vida (a 34 anys), va voler esdevenir propietari d'un mansió que ell mateix dissenyaria. Va adquirir un terreny impossible a Coudray (una pendent a la ribera del Sena), on finalment s'hi va fer una barraca. La voluntat propietària de Jarry entra en contradicció amb la resta de la vida, però vist des d'avui cal reconèixer que potser es va anticipar.

500 kilòmetres rere el vampir de l'estiu

L'estiu és temps de pensar: vet aquí una activitat que es pot fer quiet i al sofà, davant del ventilador. Sense emprar l'aparell muscular, el cos tendeix fins i tot a rebaixar la temperatura i hom acaba per sentir una mena de frescor -com a mínim no sues-. La pega és que aquesta activitat, si es perllonga, acaba per desbocar-se i hom comença a imaginar coses estranyes, projectes impossibles i absurds.

Sospito que quan m'ajec al sofà i em poso música, i clavo els ulls al sostre, tan sols acabo per projectar possibles fracassos futurs. Empreses i aventures condemnades al desastre. Tot nu i horitzontal, em converteixo en una mena de Quixot mental, un pobre diable posseït per bubotes de la literatura i del cinema que somnia obres impossibles.

La darrera ha estat confeccionar la Guia del Vampir, que es podria subtitular Cinc-cents kilòmetres rere el vampir català. Se'm va acudir que podria telefonar el Conseller Huguet per demanar-li una subvenció del seu Departament de Turisme, lliurat en cos i ànima a trobar rutes temàtiques (oli, vi, bandolers, bruixes, especuladors, etc). Al cap de poc, però, una ombra obscura em va passar per davant dels ulls: amb la crisi, les subvencions se'n deuen haver anat en orris. M'ho hauré de finançar jo tot sol. Perdre els meus diners, però, sembla més noble i molt més quixotesc. Alea iacta est.

Amb Les històries naturals del meu admirat Joan Perucho a la mà, i amb el Google Maps a la pantalleta, assajo un acostament. Anoto una primera llista de llocs per on transcorre la ruta del Vampir:

Comencem a la Barcelona. La primera localització de la novel·la és a la bonica, gòtica i menuda placeta de Sant Just.

Jo diria que a continuació podríem emprendre la carretera del sud, i anar fins al poblet de Pratdip. Llegendari o no, el dip és el precursor del vampir. Segons els intel·lectuals, el dip era un gos salvatge que assolava les bèsties dels ramats. Per anar del dip al vampir tan sols va caldre el relat oral i popular, la llegenda.

A continuació, i seguint en part la lògica dels plànols i en part la de la novel·la, ens arribem a Morella. Castell encimbellat i misteriós, vila plena d'història i de referències.

Seguirem cap a Gandesa, resseguint la Catalunya nova del secà i dels paisatges aspres i eixuts que tant m'agraden. Gandesa també vessa d'història i fins d'arquitectura, i a més a més hi fan vi en abundància.

No hi ha com acabar la ruta a la població bellíssima de Riba-roja d'Ebre. Bonica perquè totes les poblacions a la ribera dels grans rius són màgiques i profundes, i conviden a la meditació però també al somni i fins i tot a la navegació o al simple bany. Ara recordo que Marc Recha va filmar per aquí la magnífica Dies d'agost. Podria proposar-li al Recha que filmem la ruta?

Segons el cervell del Google Maps, hem fet 421 km. Diu que si ho fas d'un tirada i en cotxe són 5 hores i 42 minuts. Calcul·lo: suma-li la parada per esmorzar, el dinar i la posterior migdiada a l'ombra d'algun gran arbre (no oblidem que en la major part del trajecte trobarem cooperatives vinícoles). Fet i fet, ben segur que s'ha fet fosc i que s'apropa l'hora del vampir. Val més que aquest moment t'agafi arrecerat.

M'imagino que em quedo a dormir en un fonda discreta i tranquil·la de Riba-roja.

Després començo a pensar que caldria resseguir realment la ruta: no en tinc prou amb la virtualitat ultra-ràpida del Google. Em caldria alçar-me, vestir-me, agafar el cotxe i la càmera. No sé si estaria bé anar-hi amb algú que anés fent de model, disfressat de vampir o de vampiressa, i anar-lo retratant en cada lloc.

Hi hauria una versió grollera i simple, encara que més comercial: situar una noia nua davant de cada estampa. La descarto de seguida, perquè encara que la publicació em pugués dur beneficis, sé segur que l'esperit de Joan Perucho em perseguiria, furiós i venjatiu, fins a les portes de l'infern.

I si ho fes a peu? Doncs ara que ho penso em sembla molt interessant, un punt new age i una digna alternativa a tota aquesta gent que se'n van trescant pels camins fins a Santiago de Compostela pensant que visitaran la tomba d'un apòstol, quan en realitat hi ha la tomba del primer heretge documentat en terra hispànica. M'agrada més seguir el rastre invisible d'un vampir il·lustrat.

L'habitació amb vistes del diputat José Antonio

A room with a view és una pel·lícula de James Ivory, però no en parlaré. Aprofitant que el Pisuerga passa per Valladolid, explicarem quina vista té la cambra d'un hotel -cèntric i de luxe- que ocupa el diputat José Antonio.

En José Antonio és aquell diputat democrata-cristià que fa poc opinava sobre la malaltia de l'homosexualitat, i que reclamava suport psicòlogic públic per als gays que es vulguin redimir.

El diari El País (el dia 15 de juliol, però ho podien haver publicat el 18, que és una data més significada per al José Antonio) li va posar un fotògraf i una redactora que el van seguir durant dotze hores. És un bon reportatge, que recull la feina però també els detalls íntims, els capricis i les febleses de l'espartà José Antonio.

Per anar a la feina, el diputat es nua al coll una corbata regalada per la senyora Koplowitz. Mira si és fàcil ensenyar el llautó: n'hi ha prou amb detall com aquest. En Paco Camps té feblesa pels trajos, i en José Antonio per les corbates. Al vespre, sopar en un restaurant fashion i de luxe amb altres diputats de Convergència.

Desconeixem qui paga, però Saül Gordillo, a l'Avui del dia 22 de juliol, parla d'un hotelet de 1.000 euros (si hi vols fer aquest esmorzar). El mateix Gordillo lamenta que en temps de vaques flaques, un catòlic tan integral i militant com en José Antonio exhibeixi corbates cares, i esmorzars i sopars principescos.

Si la factura la paga impecablement el partit, l'estat, en Millet o la Sra. Koplowitz no és el cas. En aquestes alçades, ens deixaria tant indiferents una opció com l'altra. Ja sentim una mena d'esgotament, l'aire se'n va dels pulmons. Estem exhaustos i sobretot avorrits. Terriblement avorrits.

Tot això ja només s'arregla a la valenciana: amb mascletà i falla. Cremant els ninots. Com diuen a Itàlia, un bel morir tutta una vita onora.

Per a llegir el reportatge de El País:
http://www.elpais.com/articulo/espana/horas/sombra/Duran/elpepuesp/20100715elpepunac_2/Tes

Negre com un mirall negre

Fa cosa d'un any, en una biblioteca pública em van explicar que els llibres amb dedicatòria de l'autor no es presten. Decebut i contrariat, no vaig llegir aquella novel·la en la qual la signatura de l'autor havia esdevingut un estigma, el senyal d'una prohibició.

Un any més tard, l'atzar em va posar al davant aquell text, aquest cop a les estanteries d'una llibreria de barri. Del barri de la Barceloneta. Es tracta de Sólo un muerto más, i la va escriure el senyor Ramiro Pinilla, un senyor de Bilbao.

Li anava al darrere perquè busco formes actuals i properes d'abordar el gènere negre, la novel·la negra, com se digui. I vet aquí que Pinilla troba una fórmual que no és nova, però en certa manera sí. Sólo un muerto más és el resultat de sumar registres i gèneres, en un relat fluïd i aparentment senzill. Novel·la sobre la postguerra, sobre l'amor a la literatura en temps difícils, sobre la necessitat de ficció enmig d'una realitat nefasta. I no obstant, allò que fa el seu protagonista Sancho Bordaberri és investigar la realitat tètrica d'un crim a la seva ciutat de Getxo, esdevingut just abans de la guerra. Així, Pinilla entra en el gènere de la forma més convencional: un detectiu amateur, un crim, un misteri.

 Pinilla elabora un delicat joc d'equilibris funambulístics amb aparent senzillesa, sense perdre el to lineal i assequible, amb humor. Va superposant capes, vernissos que a poc a poc van enfosquint el relat. Sancho és un llibreter que admira Chandler i Hammett, i vol viure almenys una vegada com un personatge seu: vol ser Sam Spade. Com li passa al Quijote, aquest accés a la ficció només serveix per a aprofundir en una realitat espantosa, no pas per evadir-se'n. El seu doble juga perillosament a detectius, i lentament va revelant una societat trista i terroritzada: la guerra civil és un texit de venjances i rencors, d'antigues pors, de petits odis familiars.


La novel·la és la forma que pren la realitat quan s'explica literàriament, en una narració. La ficció és la metàfora, i la metàfora és la millor descripció de la realitat que tenim, després dels microscopis. En la tesi de Pinilla, la novel·la juga amb el món real creant infinitat de petits jocs subtils, de miralls que es deixen caure suaument. Un llibreter que té un alter ego detectiu investiga un crim doble: les víctimes van ser dos germans bessons. Però un va morir i l'altre va sobreviure: el món és assimètric i complex. És el vell joc de la literatura clàssica: deformar una mica el mirall per a veure-hi més clar.

Fa dos dies, curiosament, un blog veí va fer una referència a la novel·la de Pinilla. Vivim en un món de miralls inesperats. Ahir parlava de Cortázar i Rayuela, i avui escriu sobre en Julio un altre blog veí.

El doctor Carreras i en Jesús Moncada

El doctor Carreras era doctorat en Història moderna, però doctor al capdavall, mal que mai no s'hagués habillat amb bata blanca. La fesomia eixuta i difícil se li encabia dins un marc de pèl blanc: barba tupida, cabellera densa i airejada. El doctor Carreras tenia un aire d'infatigable llop de mar, tot i que del mar només en sabia l'olor que fa, vist des de la platja de Cunit.

El doctor Carreras i jo ens vam conèixer el 1999 a la vila de Santa C., tot just quan en Jesús Moncada havia publicat les Calaveres atònites. Des del dia que se'l va comprar, el doctor caminava amunt i avall dels carrers de la vila, brandant el seu exemplar de llibre, i garrotejava amb ell els vilatants a la testa, com volent-los fer entrar la lletra a cops. Fadrins i casats, padrines, vídues o meretrius: qui fos que se'l topava, en marxava abonyegat o queia estabornit. Per fortuna, Calaveres atònites és obra de no massa volum ni pes, i la gran majoria dels agredits en sortíem força ben parats.

Pocs dies després que el doctor Carreras emprengués la batalla, en Tano de ca l'Hirsut va decidir retornar la pau als carrers de la vila. Com que eren veïns, en l'Hirsut ja s'havia endut cinc cops de literatura (dos a l'occipital, un al clatell i el darrer a l'orella dreta). De manera que un dilluns de bon matí, en Tano es va plantar al balcó de casa amb l'escopeta carregada, va encendre una cigarreta i va deixar vora seu l'ampolla de Ratafia. No va arribar a engatar-se gaire, perquè el doctor va aparèixer vora quarts de deu pel Raval de les Monges, amb les Calaveres atònites a la mà dreta.

En Tano va apuntar i va descarregar els dos cartutxos. La polseguera dels trets li va impedir veure el resultat de l'obra. Va fer un glop de licor, va llençar la punta de la cigarreta al carrer i se'n va anar cap dins de casa, a encalçar la dona per calçar-se-la de pressa: se sentia excitat i fremia de neguit.

Vaig anar a veure el doctor Carreras a l'hospital comarcal dos dies més tard, quan ja començava a recompondre's. Anava embenat i encara se'l veia masegat, ple de nafres dels petits balins que se li havien ficat per diversos llocs del cos. Sembla que perdria un ull, li havien dit, i mai més no podria lluir aquella barba de vell mariner, puix una part de la galta esquerra ja no la recuperaria mai més.

-Però doctor Carreras -li vaig deixar caure després dels compliments i condols de rigor- Que no sabeu com són els vilatans? Vós ho hauríeu d'haver sabut, que són uns animalots i que els llibres els agraden poc...

Va remugar i va fer petar la llengua diversos cops, i volia moure els seus membres embenats i entumits en va. Entre renecs, esgarips, sons guturals i udols, finalment va ser capaç de fer-me arribar aquest missatge:
-Jo sempre havia pensat que la nostra vila de Santa C. era molt superior en matèria literària que no pas Mequinensa, i no em puc explicar que no n'hagi sortit el geni de les lletres que ens projecti a la universalitat. Ara resultarà que Mequinensa serà immortal i nosaltres uns pàries, uns no-res. M'hi nego. Ni que sigui a hòsties, hem de fer els possibles per aconseguir...

El doctor Carreras delirava a causa dels calmants i els anestèssics, però tot i així va aconseguir atansar-me l'exemplar de Jesús Moncada, malmès de cops i perdigons. Pretenia que heretés la causa, sense ser conscient que em desitjava la mort. De manera que en sortir de la visita, li vaig donar l'exemplar a una infermera de Costa Rica. Aquesta acció generosa es va convertir en una inesperada cita.

Vaig passar tota la nit parlant de literatura i nafres amb la Bienvenida Cienfuegos, pell de xocolata al 65% de cacau.

Joan Perucho al Segrià

Joan Perucho, sobre qui he escrit alguns apunts, és qui ha inspirat i d'alguna manera això és una invocació. L'obra de Perucho és diversa i àmplia, i gairebé només he parlat de la narrativa (especialment conte i novel·la). No he dit res de la poesia: per deformació personal, no ho toco.

També sé segur que aquesta mena d'exercicis -aixi com la idea de l'esforç- són molt distants de l'univers dels blogs. Sé per tant que he fet un exercici sobre la gratuïtat, i que ja ho sabia: qui juga a les dames no juga als escacs.

Però calia dir alguna cosa d'uns escrits breus i ràpids, aplegats de vegades en edicions en forma de llibre. Solen ser apunts frescos i gairebé improvisats. Provenen de les seves col·laboracions a la premsa, que van iniciar-se a l'antic setmanari Destino, on va coincidir amb Néstor Luján. L'ala dreta de la literatura catalana.

Fa tot l'efecte que Perucho sap com comença l'article.

Però també fa l'efecte que no sap com l'acabarà. I no obstant, el final sempre és brillant o brusc, però és un final.



Allà, Perucho mostra plecs insospitats de l'ànima i alhora sembla versàtil com mai, irònic, vaporós, interessat en coses dispars. Des de la pintura al col·leccionisme d'objectes rars, admirador dels individus estrambòtics, sensible fins al sentimentalisme, o bé sarcàstic. Hi apareixen fantasmes reals i mèdiums entabanadors, fets sorprenents o ridículs. De vegades sembla un profund esotèric i de vegades es riu de les febleses humanes, i dels seus esoterismes paliatius.

Tot són ombres i llum, miralls i opacitats. Les coses són mirades amb amor, però és un amor de lluny.

És possible que jo també senti un amor distant per Joan Perucho.

Fotografies: 
1- En un punt incert, vora Fraga
2- Aprop de l'ermita de Carrassumada, Torres de Segre
3- Cementiri de Menàrguens, a tocar de la tomba del poeta Joan Barceló
4- Camí Verd del Segre, als afores de Torres de Segre 

Florence Balcombe, la dona que va matar un vampir

A la pregunta (ociosa o retòrica) de si es pot matar un vampir, Florence Balcombe hauria respost que sí: Jo ho he fet, diria ella. Florence, que abans de casar-se amb un desconegut emigrant irlandès anomenat Bram Stoker havia estat amiga d'Oscar Wilde, va emprendre la major cursa contra un vampir mai explicada.
El marit de Florence va morir el 1912, i el 1922 un director de cinema alemany anomenat Friedrich W. Murnau va estrenar el film Nosferatu. Florence va veure la pel·lícula i va decidir -amb força criteri- que allò era un robatori: Nosferatu segueix el guió dramàtic de la novel·la del seu difunt, Dràcula, publicada el 1897. Des d'aquell instant va iniciar processos judicials per mitja Europa amb l'objectiu de fer destruir totes les còpies de Nosferatu. Un per un, els jutges li anaren donant la raó, i les cintes van anar a parar a la foguera de la Inquisició moderna: la dels jutges, els drets d'autor, la propietat intel·lectual.

Tot allò que gira al voltant d'aquesta història és obscur i tenebrós. Els mitòmans veuen en Stoker un iniciat que posseïa coneixements secrets, i alguns detalls de la seva biografia podrien indicar-ho. En el moment de la mort, Stoker assegurava veure un personatge vampíric dins la cambra, en un racó als peus del llit.
Però tal vegada allò més rocambolesc, barroc i endimoniadament complicat és la trama d'enigmes que giren al voltant del film Nosferatu.

Sembla força provat que els productors de la pel·lícula formaven part d'una lògia ocultista, anomenada Prana (la productora fou Prana Films), mot que en sànscrit significa -aproximadament- fluxe vital. També és coneguda la història del malaurat actor que va interpretar el vampir: Max Schreck. Schreck va embogir, plenament convençut que ell era un vampir. Aquesta trista història és la que aprofitaren molts anys més tard Elias Merhige, John Malkovich, Willem Dafoe i Nicolas Cage. Cage fou el productor de Shadow of Vampire (2000), que es basa en la possibilitat real que Schreck fos un vampir, i que Murnau el contractés després de buscar un vampir disposat a interpretar-se a sí mateix al film. Com que el vampir no vol, Murnau li ofereix finalment un premi molt millor que diners, si accepta: el coll jove i pàl·lid de l'actriu protagonista.

Fins avui hom pot perdre's encara per les estranyes connexions que uneixen tota la història. Hi ha qui especula amb el fet que la productora de Nicolas Cage dugui el nom de Saturn Films, que assenyala el nom d'una antiga lògia esotèrica alemanya dels anys 20 del mateix nom...

Em fascina que puguem anar d'Oscar Wilde als vampirs, a la senyora que en volia exterminar un, a les sectes, la bogeria i la indústria de Hollywood en una sola mirada.
La veritat, però, és que avui -quan m'hi he posat- volia escriure una mena d'apèndix al post de l'Eulàlia, Obscenitats. No sé què m'ha passat, i finalment m'he trobat escrivint sobre una pel·lícula alemanya de l'any 1922 i sobre l'ex-nòvia d'Oscar Wilde. D'entrada penso que necessitava refugiar-me en el fantàstic per a evitar aquest infern brut, televisat, grapejat. En efecte, no hi ha millor paraula que obscenitat.

Després he pensat que potser no me n'havia allunyat gaire. Que del pobre actor foll Max Schreck a Hollywood -la màquina de fer diners com sigui-, hi ha la mateixa distància que va d'un terratrèmol a la col·lecció brutal de frases que se n'escriuen, a l'ús indiscriminat d'imatges, a la terrible impressió que d'aquí a poc un equip de futbol aixecarà una copa i les càmeres es giraran cap a ell. L'espectacle definitiu, els drets i les divises que generen els drets. Un bisbe -o dos- opinant extemporàniament, un periodista malalt.
Una estranya necessitat de veure el sofriment de l'altre, com per tenir alguna cosa de què parlar, ni que sigui perquè sí, per omplir. No vull pertànyer a la mateixa espècie animal que el bisbe i que Sostres, però m'hi he d'anar fent a la idea.
Ja ho sé, però prefereixo els caçadors de vampirs.

Els 1086 dimonis d'Alvaro Custodio

Álvaro Custodio és un nom més a la llista de l'exili republicà a Mèxic. Vida llarga i densa, amb girs i guerres, teatre, escenaris i enyorament i pena. I avions. Sense haver-ho pensat mai, Custodio va ser sergent de l'aviació republicana. Un brillant dramaturg muntat dalt d'un avió de guerra: només aquesta imatge ja val per combatre l'oblit. I en canvi és insuficient. Aquest és el significat de perdre la guerra.

Va néixer a Écija el 13 de desembre del 1914, avui fa noranta-cinc anys. La seva família tenia un teatre, i podem imaginar com va créixer entre decorats, assajos, actors i actrius, jugant a córrer  entre les butaques, o provant comèdies tot sol en un escenari buit, els diumenges al matí. En aquell temps, res en la seva vida no deuria indicar que l'esperava una derrota i un exili: la paraula Mèxic no deuria pertànyer al seu món, no significava res.

El 1988, Seix Barral va publicar-li Mil ochenta y seis demonios, una novel·la exuberant i quixotesca, delirant. Custodio sembla que hi vulgui recollir la tradició picaresca i burleta, les aventures i les causes perdudes, les guerres inútils. L'argument podria resumir-se en les peripècies del procés de beatificació de Fray Juan Simeón, un monjo espanyol assassinat al Nepal quan hi feia de missioner. El títol de l'obra parla d'aquell món de l'Himalaia, on la religió ha creat mil vuitanta-sis dimonis diferents i especialitzats per a espantar el poble. Plantejat així, de bon començament, hom ja intueix que un sol monjo despistat i espanyol té ben poca cosa a fer contra una legió tan enorme de bèsties infernals. Tot i que el descobriment del sexe tàntric, finalment, complica més la fe del monjo que no pas el miler llarg de banyetes.

Vaig celebrar aquesta lectura, una mica tip d'escoltar sempre la mateixa cançó sobre les innombrables bondats del Nepal, d'on sembla que tot allò que en surt sigui meravellós. El Nepal (o el Tibet) és una terra feudal dominada amb crueltat per aquells monjos de color carabassa, uns ganduls estàtics que viuen d'extorsionar el seu poble. De manera que Custodio aconsegueix un esperpent diabòlicament divertit en situar un monjo catòlic dins d'aquell univers medieval: el grotesc de les religions elevat al cub.

Álvaro Custodio deuria ser un més dels escriptors que construïa una literatura balsàmica per a sí mateix, un món de fantasies quixotesques que l'ajudés a viure tan lluny de Sevilla. D'ell se'n conserva una carta manuscrita, del cinquanta-set, on demana ajuda als coneguts que viuen a Espanya. Té molt pocs diners, té por, està enyorat. Tot i això, a Mèxic va treballar de dramaturg a la Compañía Nacional de Teatro i a través d'ella va col·laborar amb Luis Buñuel, un altre exiliat però de fortuna molt diferent.

L'oblit es va endur Álvaro Custodio, i aquesta potser és la venjança dels mil vuitanta-set dimonis dels quals es va voler burlar: els del Nepal més el nostre, el dimoni catòlic. Però no és més terrible que el destí de la llista de l'exili.

Epíleg necessari
Un estudiant de la Universitat Complutense de Madrid m'ha escrit arran d'aquest article, per a fer-me saber que està enllestint una tesi doctoral sobre Custodio en la seva etapa mexicana. També escenògraf, Custodio va reproduir allà el Teatro de la Barraca de García Lorca.

Juli Vallmitjana i el gitano Tarregada

Juli Vallmitjana (Barcelona, 1873 - 1937) forma part d'aquell grup de xicots de casa bona que es passejaven pels barris baixos de Barcelona, pels volts dels anys 20 i 3o. Els que entraven als carrerons del Barri Xino i de Santa Madrona a contemplar l'espectacle de la misèria, l'amoralitat i la depravació dels pobres. Aquesta fou una actitud comuna a molts dels periodistes i escriptors de l'època, tot i que no tots ho van descriure igual. Cadascú té la pell que té, i les sensibilitats diverses van reaccionar de forma diversa. Gairebé en un extrem hi ha gent com en Segarra, que aparentment baixava per allà a fer un tomb i a divertir-se. En Josep M. Planas s'entretenia una mica més a buscar, mirar i analitzar. En Domènec de Bellmunt, home de major sensibilitat i no casualment d'esquerres, identificava la misèria com a conseqüència de les profundes injustícies i desigualtats socials. I n'hi ha d'altres, però segurament que un dels més rars fou en Juli Vallmitjana.

Vallmitjana potser no era tan de casa bona, sinó fill d'uns botiguers de Gràcia. Després de les primeres excursions a Santa Madrona i a Montjuïc sembla que hi va quedar atrapat. També va passar per la Criolla i la resta de cabarets del barri, però sens dubte va saber trascendir la pura diversió. Es fa difícil saber fins on va arribar. Les seves narracions es mouen entre la crònica i la ficció: com d'altres de l'època, van saber crear un gènere que justament ara és potser quan més èxit assoleix. La Xava, Sota Montjuïc o De la raça que es perd són textos on juga a això que ara en diem el documental de ficció, la ficció documental o vés a saber.

Vallmitjana és sens dubte l'autor que va passar més temps pel barri, el qui més va conviure amb la gent, el qui va penetrar més profundament en aquells carrers. Llegint les seves descripcions terriblement gràfiques, hom acaba per veure les barraques de Montjuïc (a tocar del cementiri i fins a Can Tunis), el carrer del Cid, les pensions i les tavernes fosques, pudents i perilloses. A ell li devem el primer lèxic caló-català, i una aproximació a la mirada antropològica (o etnogràfica) dels gitanos barcelonins. Llegir-lo és terriblement instructiu i divertit: Vallmitjana es deixa seduir i fascinar fins que de sobte pensa que cal esgarrifar-se una mica i llavors deixa caure sentències morals. Però tot seguit es deixa endur de nou per les tavernes.

L'ull observador de Vallmitjana i una oïda finíssima li van permetre endinsar-se en el camp de l'etnografia sense voler, sense ni tan sols ser-ne conscient: podem saber els noms en argot que li donaven a la cocaïna, l'heroïna i la morfina, i com i on eren consumides (sorprèn descobrir com eren de populars i a l'abast de qualsevol). Coneixem l'argot dels lladres i llurs especialitats: carteristes, atracadors, assaltadors de pisos. Trobem xiringuitos, bars clandestins, locals de compra-venda, refugis de delinqüents... I finalment l'extens lèxic gitano català, tan poc inventariat i estudiat a Catalunya (perquè?).



Vallmitjana és l'equivalent literari a la pintura d'en Nonell (de fet, eren amics i havien voltat junts unes quantes vegades: el viatge d'ambdós al Pirineu per prendre les aigües i contemplar els cretins de Boí és un episodi memorable). Va saber descobrir la poètica de la pobresa, va aconseguir traspassar la moral burgesa en què l'havien educat i va descobrir un altre univers que era a tocar de casa. Potser no era un gran escriptor: La Xava (potser el millor text) té mancances i l'argument navega i sotsobra, però hom no el pot deixar fins al final.

Mig oblidat, veig que es va representar a Barcelona l'adaptació teatral de El casament d'en Tarregada (en Tarregada és un gitano no sabem si real o fictici que apareix en més d'un text).

No sé si devem a Sergi Belbel aquesta recuperació, però si és així se'l felicita: sens dubte és aquesta la funció que ha de fer un teatre públic i nacional. Ara només falta que els preus de les entrades també ho siguin. Aprofito per dir que no caldria l'arquitectura pressumptuosa del Bofill, i sí preus i abonaments amb una mica de seny i de voluntat educativa.

Anticanònica Helena

Quan Harold Bloom va construir aquella muntanya de paper titulada El Cànon Occidental se la jugava. Bloom és un tipus grandiloqüent, amb tendència a l'expansionisme. El Cànon és possiblement una bona obra de crítica literària: és una presa de posició sobre allò que Bloom considera bo i considera dolent, i a més a més està argumentat. Com tot aquell qui gosa dir què li agrada i què no, s'arrisca a rebre tota mena de xàfecs. Crec que tan sols per aquest factor, el Cànon és un text important.

No és veritat que sobre gustos no hi ha res escrit, perquè la veritat és el contrari: si d'alguna s'ha escrit més que d'altres, és precisament dels gustos. La demostració d'aquesta afirmació és a les estanteries de tothom, però el Cànon del Bloom podria ser el paradigma. En l'edició catalana que tinc, més de sis-centes planes on ens parla exclusivament dels seus gustos i preferències literàries, i al damunt amb voluntat canònica.
Els criteris de Bloom no els puc resumir, ni gosaria fer-ho: si ell va necessitar sis-centes planes, com ho resumeixo? Això sí, li puc retreure l'ús massa reiterat del barem shakesperià: la literatura és bona o no en tant que s'apropa o s'allunya de Shakespeare. Jo també admiro terriblement Shakespeare, i cada obra seva conté tanta bona literatura i tanta matèria a debatre i a pensar que es fa immens. Però no només de Shakespeare viu l'homo sàpiens (la facció lectora de l'homo sàpiens).

Crec que alguna cosa així, similar al Cànon, és allò que fa l'Helena Bonals al seu blog, titulat paradoxalment Anticànons. L'Anticànons és un blog poc comú, una feina lenta i segura, un inventari que s'elabora a poc a poc. És també una llista de preferències personals que explica què li agrada a l'autora, i alhora és una illa més que no una reivindicació en sentit estricte.
Blogs com el Riell parteixen d'una mentalitat dispersa (en positiu, d'això se'n diu pensament divergent, i en negatiu: tastaolletes). Anticànons és justament a les antípodes: per a escriure cada post cal haver llegit una novel·la, haver-la treballada, saber-ne fer un article concís. No és una reivindicació perquè, de fet, enlloc diu que això de què parla sigui millor que allò de què no parla. Però tot i així conté una lectura programàtica.

M'he alegrat profundament de veure-hi molts noms, però especialment potser Francesc Trabal i Blai Bonet. Trabal va tenir una època més afortunada que aquesta, i fins i tot era lectura obligatòria als primers cursos de Filologia catalana de la UAB, promogut per en Jordi Castellanos. Blai Bonet en canvi, un escriptor que em sembla enorme en el panorama, és un cas més estrany. Bonet ha estat adaptat al cinema, i al damunt ben adaptat: El mar va ser dirigida per un gran director com és l'Agustí Villaronga. Villaronga va saber captar l'atmòsfera hipnòtica, claustrofòbica, malaltissa i obscura de la novel·la i no obstant parlar de la vida, de la llum, de l'amor. Dir tot això des de la tenebra i des del desamor, que no és cosa fàcil de fer.

Quan em miro l'Anticànon penso que és un blog necessari. Segurament per a l'autora té un sentit de diari personal, el lloc on va guardant les seves coses. La llista dels llibres llegits.

Algú pensarà ara que -és clar- li dediquem aquest post perquè ella abans ha parlat de Les petges invisibles al seu blog. I mira, en bona part tindrà raó. Però no es tracta de tancar un deute moral: i la millor manera d'evitar malentesos és fullejar l'Anticànon. Té un bon efecte sobre la pròpia vida del lector: et du a pensar, inevitablement, quin seria el meu cànon. Qui hi poso. La llista de novel·les escrites en català no és infinita, però és molt llarga. prou com per a poder-li desitjar molts anys de blog.

Joan Amades, mossegat pel vampir Estruch

El text que reproduïm a continuació forma part del material atribuït a Joan Perucho per alguns autors, tot i que segons crítics solvents seria completament apòcrif. Julià Guillamon nega amb rotunditat la procedència de Perucho i sospita que és molt posterior a la mort del poeta. 

La destrucció del castell de Llers, prop de Figueres, és un episodi en la vida de Joan Amades que sempre s'ha volgut passar per alt i mantenir fora de la bibliografia oficial del mestre. Els defensors de l'antropòleg amateur ho voleren ocultar per respecte, i els seus detractors finalment van obviar-ho perquè no hi trobaven explicació raonable. Ningú no podia comprendre perquè Amades havia posat dinamita als fonaments d'un castell medieval, una nit de setembre de 1938.
Fins que molt més tard no s'han trobat algunes notes d'Amades que hi fan una vague referència no hi ha hagut una esqüeta revisió d'aquell assumpte. Però fou sobretot en conèixer profundament la vida del Vampir Estruch -gràcies a historiadors més seriosos-, que no s'ha pogut il·luminar veritablement la raó d'aquells fet tan obscurs i lamentables.

En temps de Pere II (Pere el Catòlic), el rei va demanar ajuda als nobles europeus en la seva guerra contra els moriscos. Un dels qui acudí fou Guifred d'Estruch (o Wifred Struch -o Strucc), qui es mostrà molt guerrer i efectiu en la batalla. Tant fou així que poc després dels fets de les Navas de Tolosa (juliol de 1212), el rei cristià el va obsequiar amb la baronia de Llers, a l'Empordà. Una vegada hagué pres possessió de la terra, Estruch va seguir terroritzant el veïnat: la seva ànsia de sang i de venjança no havia queda satisfeta en la guerra contra els infidels. El caràcter de Guifré d'Estruch va promoure rondalles, cançons i llegendes que, segles més tard, van arribar a les orelles d'un aficionat a l'antropolgia: Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959).

Amades es va sentir atret per la figura del senyor d'Estruch en conèixer una part de la seva vida. El noble havia perseguit bruixes, dones adúlteres, follets priàpics del bosc, heretges i blasfems sense treva. La majoria dels malaurats van acabar a la foguera, de manera que Estruch aparegué als ulls d'Amades com un home de Déu, ple de pietat. Però en arribar en aquelles terres, l'antrolpòleg i folclorista diletant va conèixer l'altre rostre de Guifré d'Estruch.

Amades va quedar trasbalsat: em sento literalment commocionat (diu a les seves notes) en saber que el Senyor d'Estruch havia encalçat -i descalçat- dones fadrines i casades, i que al castell s'hi celebraven festes tèrboles i plenes d'uns vicis de no dir, on s'abusava de substàncies malignes i on dansaven tant jovenets com respectables vilatanes de la contrada sense ordre, concert ni vestidures ni tan sols escrúpols.
Sembla força probable l'assistència de monges del convent de Sant Joan de les Abadesses en aquelles bacanals impròpies, ja que als seus Annals registren contínues expedicions a les terres de Llers, minuciosament documentades entre 1215 i 1226. L'abadessa Emma (filla de Guineguilda i i Guifré el Pil·lós) escriví: E mos en anam de dreit au pla de Lllers de bonhora, oració que Giraut de Bornelh recull i que finalment el professor Vallcorba tradueix per: De bon matí marxem a tastar els plaers de Llers.

El tarannà beat d'Amades va pair malament aquell devessall d'informacions sobre un Senyor d'Estruch tan lasciu i llicenciós, i sembla que en un primer instant va decidir llençar tots els apunts que tenia sobre ell a la foguera. En la seva correspondència amb Josep Torras i Bages, hi ha una carta adreçada al bisbe on li exposa: és verament complicat redreçar la memòria del senyor d'E, de Llers: ni tan sols esmerçant-m'hi a fons no se m'acut la forma de presentar-lo als ulls de la bona gent de Catalunya, a sos vailets delerosos d'aprendre dels nostres prohoms. Fou impiu, escandalós, llibertí [...].

Més endavant, però, Amades fou pres d'un inexplicable furor destructiu. Tal com escrigué a la seva correspondència amb el bisbe Irurita: El senyor d'Estruch és com un destorb, un insecte brut entre els meus treballs. Em desplau que no fos de llinatge verament català -potser hongarès, o aneu a saber si rumanès, i això potser explica una conducta tan poc adient, tan bastaixa, tan forastera... (sic). He tingut notícia que el vampir, a Romania, rep el nom de Strigoi. No cal ser massa erudit per a veure-hi una etimologia esclaridora [...]. No trobo la manera de separar el vampir de tota la brutícia immunda que els descreguts anomenen erotisme, quin fàstic sento dins meu [...].

Amades va adquirir a un falangista amic seu de Figueres (Pàmfil Matabosch) dues caixes d'explosius i durant la nit del 15 de setembre de 1938 va procedir a la destrucció del castell. Van acusar dels fets les milícies de la FAI que per aquells dies rondaven els camins de l'Empordà, a la percaça de capellans furtius. Amades tenia escassos coneixements d'arquitectura, i afortunadament les explosions no varen enrunar-lo completament. No obstant, en l'incendí que es va produir a continuació, tots els arxius i restes fonamentals van desaparèixer.

Monsieur de Laborde afirma al seu Itinéraire descriptif de l'Espagne que en passar per Barcelona tingué ocasió de visitar el darrer home mossegat per un vampir, que romania pres de grans dolors i penúries al convent dels Àngels. Les inicials del malaurat són J.A.G., coincidència que fa sospitar de Joan Amades. Més encara quan segons Alexandre Laborde, la víctima li transmeté aquestes paraules:
-Strigoi, Estruch, el maleït, jo el vaig deixar sense casa i ell a mi sense sang.

J.P., Albinyana, 30 d'octubre de 2003.
______________________________

Per a saber quatre coses més del vampir de Llers:
http://latonteriadeldia.blogspot.com/2008/06/la-fornal-del-dia.html

Post dedicat a Luciano Berriatúa. Amb moltíssima, sincera i envejosa admiració.

Rastres de Howard P. Lovecraft a Catalunya, just abans de la guerra

Fotografia: Agustí Centelles (Archivo Nacional, Salamanca). H.P. Lovecraft fotografiat a la Via Laietana davant l'ambaixada nord-americana, abril de 1936. 

La idea de transportar Lovecraft en terres catalanes no és ni original ni meva. Joan Perucho ho va assajar a Amb la tècnica de Lovecraft fa molts anys. Però aquests inconvenients no poden fer que ho deixi de provar de nou.La idea és senzilla: H.P. Lovecraft i el seu ajudant August Derleth, deixeble i amic, reben un dia la notícia que per Catalunya corre la llegenda del vampir més antic de tots els catalogats: el comte Estruch. No sabem com es desplacen, ni perquè el primer lloc on els trobem és un indret tan depriment com el poble de Miami Platja. Però la literatura és així, i si hom es quexa del joc amb les inverossimilituds que li ho pregunti a Paul Auster (Brooklyn, USA).
El meu relat comença just aquí, quan els dos viatgers es desperten després del jet lag.


 1. Howard Philips Lovecraft i August Derleth s'hostatgen a la Pensió Jamaica de Miami Platja

No sé quanta estona duia adormit, o mig adormit. Sé que vaig obrir els ulls i vaig entrar al món. Diuen: la casa d’un home és el seu castell. Jo diria més. La casa d’un home és el seu temple. I vaig començar a fixar-me en les coses com si fossin noves, com si també el món sortís, mandrós i maldestre, d’un somni llarg i pesant. Anava passant els ulls, d’esquerra a dreta, per l’interior de la cambra vint-i-tres de la Pensió Jamaica.

Vaig veure’l allà, ajagut sobre el plegatín rovellat just sota del gran finestral. Completament immòbil. Em vaig fixar atentament en el seu abdomen i llavors, no sé si tranquil·litzat o decebut, vaig comprovar que seguia entre els vius. El tòrax s’elevava lentament com una vella manxa resistent i miraculosa que encara funciona, i que li inflava la panxa. Després venia un lleu xiulet, llarg i més agut a mida que arriba al final, que acompanyava el descens de la massa liposa fins arribar a la posició inicial. Pausa i torna a començar.

Contra els vidres de la finestra, al seu damunt, continuava plovent. No entenia què hi feia aquella finestra enorme, de nau industrial, en una trista cambra de pensió. El despropòsit de l’arquitectura permetia somniar en una obscura i tortuosa història de l’edifici: potser un antic convent, o una caserna presa pels anarquistes durant la guerra, o efectivament una fàbrica. Una fàbrica obsoleta dedicada a produir algun antic artilugi, ara inútil i oblidat. O les tres coses, ordenades en una successió que admetia totes les variants. També, vaig pensar, podria haver estat, en temps de la dictadura, un sanatori per a esquizofrènics o tuberculosos abans d’esdevenir l’hotelet que és ara, aquesta Pensió Jamaica.

El cas és que la pluja seguia batent contra el finestral. Els regalims negres obrien línies clares sobre el vidre brut, traços vigorosos i verticals, en una cadència imprevisible però que sens dubte un estudi minuciós hauria revelat precisa. Les gotetes minúscules s’esperaven les unes a les altres, es reunien, i quan eren prou colla es precipitaven juntes cap a l’abisme, recollint la brutícia enganxada als vidres en la caiguda, dibuixant un caminet lluent sobre la quisca.

Confiava en què, ni que fos lentament, aquella aigua fes per fi el miracle i permetés l’entrada d’una nova llum. Però no era així. Potser hi havia una ronya massa atapeïda, o potser, simplement, el vespre s’escolava i venia la nit, s’havia acabat el temps de la llum. Tot era ple de l'alè del vampir.

Nota: Aquest text és un dels que hem dedicat a Joan Perucho, un homenatge a l'experiment que va fer Perucho amb Lovecraft. Amb la tècnica de Lovecraft és la mirada de Perucho sobre l'atmòsfera de Lovecraft. Aquest conte és la meva mirada sobre la mirada de Perucho mentre aquest mira Lovecraft. He agafat la primera plana del conte de Perucho i després de posar-li un mirall ha sortit això. Un mirall que reflexa un altre mirall. 

Els cavallers Perucho i Lovecraft passegen per la Vall del Corb

Post dedicat a l'Allau de Daily Avalanche, en concret a Llorac.

No sabem quan es van conèixer, i alguns crítics o pessimistes ho neguen: amb posat greu diuen que l'oncle Howard no va sortir mai de la seva llar, a Providence. Tenia agorafòbia, i de cap manera hauria fet el viatge trasatlàntic.

Però jo tampoc no gosaria contradir el cavaller Perucho: no el sé imaginar mentider. Sí en canvi amant de les veritats estranyes o mitges, embolicat d'ombres. Les històries naturals explica els viatges d'Antoni de Montpalau, noble barceloní, racionalista i científic, el seu alter ego ideal. Montpalau es lliura a la cacera del vampir i pel camí troba fantasmes i bubotes, i monstres de tota mena. I no obstant, mai no perd la confiança en la ciència.
Tot això passa durant la guerra carlina, i mentre el Llarg de Copons actua com un guerriller bandoler, cruel i sanguinari. La mort i la sang van cobrint l'aventura, tal com aquesta passeja pel plànol. Al capítol sisè (El Phalus impudicus), el dip ha fet sis morts en una sola nit. Una de les quals és Josepet Aulés, de professió enterramorts. El vampir és una ànima desgraciada i en pena, però mostra un brillant sentit tràgic de l'humor quan decideix mossegar un enterramorts.
Les històries naturals narra finalment la victòria de la llum, però tant l'autor com el lector saben, en acabar-se el text, que és una victòria provisional. La victòria pírrica.
No hem dit res encara del passeig d'aquells dos cavallers per la vall del Corb. Sembla que es van hostatjar una -o dues- nits al Balneari de Vallfogona. El cavaller Perucho es dolia d'alguns mals a les articulacions i patia d'insomni, de manera que durant la vetlla va aprofitar les hores menudes per a escriure un conte breu: El fantasma de Vallfogona de Riucorb. És inevitable no sentir una esgarrifança profunda quan el llegim: imaginem Joan Perucho turmentat pels dolors mentre descriu aquell infant, el nen Jeremíes, un escolanet que s'apareix flotant a un pam de les aigües del Corb. Descalç, pàl·lid.
Resulta més corprenedor encara quan sabem que, a la cambra del costat, el cavaller Howard Philips dormia plàcid (i roncant lleugerament, segons diu Perucho: tenia un somni intranquil que el removia inquiet, i la seva respiració li esdevenia de vegades com un xiulet pregon, un murmuri de bombolles al fons d'un pou d'aigua fosca).
No hauríem de dubtar de la paraula de Perucho, i més encara si sabem que fou un jurista recte, d'immaculada carrera, més aviat benèvol i humanitari. Cal necessàriament refiar-se dels juristes que de matinada fan versos o escriuen contes d'apareguts. De manera que fou durant aquella passejada pel Riu Corb quan Perucho li mostrà a Lovecraft els apunts d'un conte que no tenia ni títol ni fnal, per saber l'opinió de l'americà. Sembla que en Howard li va prestar molta atenció, meravellat que algú de la remota Catalunya hagués sabut beure d'una inspiració tan allunyada.
Després de suggerir-li unes quantes millores d'estil i de tècnica narrativa, Perucho va poder escriure el final del relat. Però va deixar l'elecció del títol per a una altra ocasió.
Més tard, quan el cavaller Joan Perucho va descobrir que Howard Phillips Lovecraft havia mort molt anys enrere, no va tardar ni un minut en trobar aquell títol: Amb la tècnica de Lovecraft.
Perucho no fa un homenatge convencional, ni el títol cal llegir-lo com "a la manera de Lovecraft": allò que vol dir ho expressa clarament. Howard Philips va posar-hi la seva pròpia tècnica, de pròpia mà.
I tot això passava una nit al Balneari mentre escoltaven el fluir de l'aigua del riu. I mentre -indubtablement- l'espectre del nen Jeremíes flotava, esblaïmat, enmig de la nit i una mica fosforescent.

Nota final: l'exemplar de Les històries naturals que guardo a casa du l'inesperat segell, en lletra vermella, de la  biblioteca de Santa Coloma de Queralt. Vall del Riu Corb. No m'ho acabo d'explicar: no tinc cap consciència d'haver-me endut el llibre de forma il·lícita, ni he robat mai d'una biblioteca pública. Suposo que el deurien descatalogar...

L'home que va suplantar H.P. Lovecraft

Un home es va fer passar per Howard Philips Lovecraft el 1976. Tot i que l'escriptor havia mort el 1937, algú que feia servir aquests noms i cognom va estar-se passejant per l'Empordà. En temps de transició, atemptats, eufòries i judicis sumaríssims, el discret suplantador no va trobar inconvenients: qui s'havia de molestar en perseguir un doble tan innocent, mentre el país era una olla a punt d'esclatar?

Tanta calma deuria tenir, i tan bé va saber-se aprofitar del clima efervescent, que va donar una conferència a la Biblioteca de Figueres, per la qual l'Ajuntament de la ciutat li va pagar vint-i-cinc mil pessetes. El títol, que ha quedat registrat a les actes i als balanços, era un suggestiu "Mites, llegendes i falsedats en arqueologia".
No se'n conserva el text, i la memòria històrica s'ha perdut: els escassos figuerencs que recorden haver assistit a la conferència tan sols van retenir que per a ser nord-americà, el conferenciant tenia un domini excel·lent de la fonètica catalana. Més que ianqui, diuen, semblava del Priorat o potser de més avall, de l'Ebre.

Si algun detall se'n conserva es deu a la premsa local, que va fer una breu nota on hi apareix aquesta críptica frase: Segons el senyor Lovecraft, vampirs i morts vivents haurien estat artefactes usats pel poder, per tal de mantenir el poble atemorit; als catòlics se'ls amenaça amb el diable, als ateus amb els monstres de l'avern. Una idea tan marxista hauria estat poc probable en boca de l'escriptor, ni que hagués estat viu.

Fou molt més tard, un cop els efluvis de la transició política ja anaven de baixa, que un periodista de Figueres va rescatar aquells fets de l'hemeroteca. Quan es va adonar que el conferenciant era un impostor, va voler resseguir-ne les pistes.
La seva investigació ha quedat recollida a Lovecraft a Catalunya: relat d'una suplantació (Antaviana edicions, Figueres, 2009). Jordi Pérez Madorell va dedicar un parell d'anys a refer les anades i vingudes del fals Lovecraft, i va aconseguir dibuixar el mapa complert dels seus moviments. Anant de sorpresa en sorpresa, Pérez Madorell es va adonar que Figueres no havia estat l'única vila ensarronada. Figueres potser havia estat tan sols l'única ingènua, la qui havia publicat els fets: les altres van decidir silenciar-ho, i amagar la vergonya d'haver-se deixat entabanar.

El relat de Pérez ens explica el recorregut del farsant: Figueres, Llers, Montgat, Santa Coloma de Queralt, i finalment Pratdip.

Als diversos hotels i fondes on es va hostatjar s'hi va registrar com a Howard Love, Philip L. Craft o bé amb el nom complert i sense prejudicis.
Allà on aquesta història -que fins aquí podria ser divertida i innocent- esdevé truculenta i malagradosa és precisament a Pratdip.
L'alcalde de Pratdip (CiU) li va obrir els arxius municipals, i l'home s'hi va passar un temps. Fins i tot se li va assignar una subvenció per a estudis històrics. Pel mateix temps van desaparèixer dos treballadors temporers i es van donar denúncies de noies per intents de violació. Fets lamentables que fins aleshores no s'havien donat mai a la població. Les autoritats, però, mai no van relacionar l'historiador estranger amb els crims.

Tot i la desídia de la policia, sembla que finalment el fals Lovecraft deuria pensar que era el moment de tocar el dos. Es va fer fonedís. No va lliurar cap estudi a l'Ajuntament i mai més no se'n va saber res.

Jordi Pérez ha descobert que uns mesos més tard, a Horta de Sant Joan, un enigmàtic personatge es va inscriure a la fonda local amb el nom d'August Derleth. Però August Derleth, editor i deixeble de Lovecraft, havia mort el 1971. L'autor de l'estudi no es decideix a plantejar una hipòtesi final que conclogui l'enigma, però s'adona que una bona part de noms, llocs i esdeveniments mantenen una estreta relació amb l'escriptor Joan Perucho.

A l'epíleg del seu treball periodístic, Pérez deixa dues opcions obertes: la més plausible és que un estranyíssim personatge seguia les passes de Perucho, disfressat de Lovecraft. La segona, un xic estrambòtica, seria una revisió del cas del Dr. Jeckill.

Joan Perucho, un escriptor socialista

La crítica literària sol presentar Joan Perucho com un escriptor del fantàstic. Aquesta categorització ha implicat sempre una tendència a considerar-lo un autor de gènere, i en certa manera, secundari. Hom li retreu un excessiu desinterès per la realitat (social, política), una tendència a l'imaginari, el discurs estètic per damunt de l'ètic.
Certament, la literatura de Perucho es mou entre el joc culte, la cita -veritable o falsa-, la referència enganyosa i l'univers del mite i la llegenda.

Aquesta visió homegeneïtzadora de Joan Perucho pot veure's obligada a canviar després de llegir el segon volum de les memòries Dies de l'Ebre, de l'ebrenc Marià Miralmon (Xerta, 1912 - Sant Carles de la Ràpita, 2001). Miralmon fou amic personal del poeta i durant força anys el seu confident, guia per les Terres de l'Ebre i finalment també albacea de molts escrits. La vídua de Miralmon (Enriqueta Gonyalons) està recollint i ordenant els records del marit, que va publicant pausadament a Cossetània. L'editorial ha decidit fer un avançament molt localista del proper volum, però el contingut del text ha trascendit -òbviament- l'interès de la zona.

Al capítol que Miralmon dedica a la seva amistat amb Perucho es revela una dada sorprenent. El 1965 Joan Perucho va autoeditar-se el recull de relats La lluna dels pobres. Tot i que ho va fer sota un pseudònim: Joan Panotxa. Miralmon explica que per aquelles dates Perucho enllestia les oposicions al cos judicial, i va témer que aquells textos fossin un impediment per a aconseguir la plaça de jutge.
 
Joan Perucho (centre) amb Joan Ponç i René Metras mentre discutien el disseny de la portada de La lluna dels pobres).

El llibre consta de quatre relats, i s'obre amb l'estremidor L'òrfena de Pratdip. L'inici del conte no sembla que hagi de derivar vers el realisme, perquè Laura (la protagonista) se sospita que és filla del vell senyor del castell, que hauria esdevingut el famós vampir. Com que es tracta d'una filla ilegítima, però, Perucho relata la llarga travessa del desert laboral de Laura: menyspreada, maltractada, condemnada a la misèria. L'autor dedica frases ferotges a l'aristocràcia i a la doble moral burgesa: Els nobles tenien terres, hisenda i béns, però la noblesa no formava part de les seves virtuds. Com ells, els amos i els industrials de la ruralia mostraven un esgarrifós afany de benefici. De res no servia parlar-los del pecat de cobdícia, ni de la fraternitat dels homes i les dones  (...).

A Francesc Puiggener, obrer il·lustrat, Perucho fa una passa més enllà i explica el procés pel qual l'obrer va prenent consciència de classe, descobreix la literatura dels socialistes utòpics i organitza el primer intent de col·lectivització, al tombant del XIX cap al XX, a la vila de Tortosa. Cal precisar una lleugera concessió al gènere: Puiggener es fa tatuar els noms dels grans pensadors a la pell, i així dóna joc al mot il·lustrat. Qualsevol lector s'adonarà de seguida que per a elaborar aquest relat, Perucho havia de conèixer abastament els textos de què parla: Bakunin, Saint-Simon, Fourier, Owen i Cabet.

(Respecte dels altres dos relats, tan sols se n'ha donat a conèixer el títol: El salari dels morts i L'esclau de donya Martina).

El debat està servit, i ja han sorgit les veus que neguen la major: a La Vanguardia, Julià Guillamon dóna per fet que Miralmon menteix, i es resisteix a acceptar l'autoria de Perucho del recull. A l'ABC, Luis Antonio de Villena no gosa tant, però adverteix que els elements fantàstics tenen molt de pes en els relats, de manera que no creu que aquesta descoberta presenti un Perucho nou:
Si bien Francesc Puiggener, obrero ilustrado nos habla de la penosa vida de un asalariado ávido de lecturas, es bien cierto que entre sus lecturas cita a Flammarion y Allan Kardec. De forma y manera que el texto tiene más que ver con sus posteriores "El médium" y con todo ese voluminoso enjambre de fantasmas y apariciones, espírtus burlones y demás sutilezas. Nadie con la cabeza bien amueblada creería un ensoñamiento socialista del enorme Juan Perucho, incapaz de tamañas veleidades.

Una aventura del jove Joan Perucho

Molt de Google i de temps ens ha calgut per a acabar topant-nos una curiosa edició de Glénat on uns desconeguts guionistes i dibuixants (sembla que) van basar-se en Joan Perucho per a una obra (en còmic) de joventut.

Els autors eren prometedors, però van morir en circumstàncies molt estranyes i encara abans de tenir temps per a consolidar l'obra incipient. El guionista va ser víctima d'un fatal accident de motocicleta per culpa de no dur un casc reglamentari. La premsa local de l'època ho resumia així:
Jeune promise de la bande dessinée, mort comme Lawrence (es refereix a Lawrence d'Aràbia). A Le Figaro, 30 de novembre de 1984.

El cas del dibuixant és més terrible encara. L'artista va fer una excursió al Cabo de Gata (Almería) i es va banyar en alguna platja de la zona. Mai no en va sortir. Un testimoni recollit per El Caso (30 de novembre de 1985) diu que durant la nit anterior s'havien vist luces surgiendo del mar en dirección a la constelación de Orión, i que a la matinada se sentia una forta pudor de peix podrit a la regió.

Per aquelles dates també es van registar incidents de sirenes que havien assetjat alguns pescadors molt catòlics, malgrat cap d'ells no va sucumbir als encants de les donzelles marines. Va sucumbir-hi el dibuixant? Va viatjar a Orió i ara dibuixa des del sistema de Betelgeuse?