Viu en una casa perduda dels afores. Quasi una barraca més que no pas una casa. M'ha costat déu i ajut trobar-lo. El vident Giaccomo Pastrani no es divulga per cap mitjà, i això em va empènyer a creure que potser finalment havia trobat algun senyal creïble. No es publicita. Ni té programes en cap canal de televisió.
Males llengües diuen que aquest home va presentar Sandro Rosell a l'emir de Qatar, en una fosca fonda de Zuric, i que allà van segellar un pacte. També sembla que l'Artur Mas el va consultar en un moment fosc del seu periple pel desert, de la mà d'una senyora que podria ser na Núria de Gispert, gran aficionada als oracles i els endevins. En aquell moment, Mas tenia problemes financers per una desagradable qüestió de son pare, pressumpte evasor fiscal -malgrat que també gran patriota català. Llunyana descendent de Madame Blavatsky, de Gispert deu saber de què parla quan parla de vidència.
No m'ha estat fàcil enganyar-lo (qui embaucaria un vident?). Però tot i així he pogut filmar breus seqüències de la seva predicció.
Giaccomo Pastrani deu ser creïbe. Per això deixo aquí els fragments de la gravació que n'he fet. No entenc gran cosa del què diu. Però sé que si jo visqués a Olot, fugiria ara mateix de la vila. Ja sé que és aquí on va néixer i prosperar Missenyor Pere Macias, diputat com ningú. Però ni tan sols ell -tot i ser dels millors- no podrà evitar que el magma flueixi. El magma essencial podria incinerar fins i tot un govern sencer.
Pastrani no ho admet però ho accepta: potser Déu és de dretes i votaria Convergència si pugués votar. Però igualment el magma sembla que s'inclina per l'anarquia i el desordre. El debat està servit.
Tot allò que en vaig extreure està contingut en aquesta gravació il·lícita.
Vaig compartir dos anys d'aules universitàries amb en João Martins, que era nascut a la ciutat portuguesa d'Idanha-a-Nova i vivia al barri de Collblanc mentre feia d'estudiant. Potser no vam ser gaire amics, però quan va acabar els estudis i va tornar a Portugal ens vam intercanviar les adreces. Inesperadament, ens vam escriure a través dels anys. No ens explicàvem coses massa importants: els torts i els cops de la vida, les lectures que ens agradaven (gràcies a ell vaig conèixer Jorge Amado), alguns comentaris vagues sobre política internacional.
Així vaig saber que la fortuna el va enviar a treballar a Castelo Branco el noranta-nou, on va aconseguir una plaça de mestre de primària i on poc després es va casar amb una noia de nom Rita, que era de Faro i treballava al museu del Paço Episcopal. La Rita tenia cura de l'inquietant Jardim annex.
Quan va arribar l'era d'internet la correspondència va guanyar assiduïtat i rapidesa, però vaig perdre aquella cal·ligrafia elegant, quasi femenina.
A finals de l'any passat i principis d'aquest, durant uns mesos que no podria situar amb precisió (sempre esborro els correus un cop llegits i respostos), en João va estar-se en silenci. Vaig ser jo qui va reprendre la comunicació per explicar-li, breu i lacònic, que la meva mare havia mort a final de gener. Una setmana més tard rebia el seu condol en un text llarg, laberíntic. Em va sorprendre la redacció confusa d'un home planer i senzill, perquè no era gens habitual. Podia ser que la notícia luctuosa l'hagués afectat més de l'esperable?
L'intercanvi es va intensificar i finalment, al capdavall del juny, em va convidar a visitar-lo a Castelo Branco. Apenas mil milhas da tua cidade, deia. Vaig acceptar. Vindré a finals de juliol, li vaig anticipar.
Els mil kilòmetres són llargs de fer en un cotxe petit de deu anys, i em vaig aturar, exhaust, a fer nit a la ciutat extremenya de Plasencia. Entrepà de formatge de cabra amb canya de cervesa a la Rúa de la Zapatería (tocant a la Plaza Mayor) i després de pet al llit.
Duia l'adreça de Castelo Branco: una planta baixa a la Praça da Palha, aprop de la Praça Camões (en totes les ciutats de Portugal hi ha una Praça Camões, com si a Catalunya totes les ciutats tinguessin una central Plaça Joan Maragall). Però en João no hi era, ni a casa ni al telèfon. Vaig fer temps voltant pels carrers i vaig visitar el Jardim do Paço, i allà vaig saber que la Rita feia anys que havia canviat de feina: ningú no em va saber dir si vivia o no a Castelo Branco, ni si havia tornat a Faro. Em vaig entretenir per les terrasses bevent unes quantes Sagres: a trenta-set graus de temperatura, els cinc coma dos graus d'alcohol de la cervesa poden estovar el pas de les hores de qualsevol mortal.
Al vespre i quan el sol s'amagava rere el castell, va aparèixer la dona. L'havia vista passar un parell de cops carrers amunt i avall, i m'hi havia fixat per força: una velleta menuda, cofada amb un barret i el cabell dins la reixeta, arrossegant una bossa de color morat. Tota sola, trescava els carrerons costeruts de la vila vella. Jo acabava de trucar per desena vegada el timbre i ella va venir amb un somriure trist, fatigada.
-Você deve ser Luis, o amigo de João.
Va furgar pel moneder, en va treure un joc de claus i va obrir la porta. El vestíbul era fosc i fresc, decorat amb austeritat: un mirall antic, una imatge pietosa. Hi havia un silenci dens i les olors eren d'humitat i resclosit: la cuina duia mesos sense funcionar. Allà no hi vivia ningú des de feia temps. Quan una cuina no fa olor de ceba ni d'all, fa olor de mort. I aquesta olor sense ceba ni all era la olor de la casa d'en João.
João Martins, el meu amic de la universitat i les cartes i els correus electrònics va morir el desembre del dos mil deu en un accident de trànsit, mentre anava a Idanha-a-Nova. No se sap perquè hi anava un dijous a les onze de la nit. Prò les inevitables males llengües diuen que hi tenia una amant. La doneta i jo vam seure en unes butaques florejades. Flors d'un roig sangonós sobre blanc impol·lut. Potser d'Ikea.
-Você perdeu sua mãe e eu perdi meu filho. Você não tem mais mães e eu não tenho mais filhos. Quer um café?
Dic que sí, és clar. I aprofito aquests quatre minuts en què ella se'n va fer el cafè per tancar els ulls i pensar. Hauria de pensar, em dic. Però no sé què coi hauria de pensar. Em sembla com si em caigués al damunt un cel de quaranta tones de blau puríssim. La cafetera retorna un aire habitat entre les parets. Què hi faig, aquí? Com se'm va acudir anar a Portugal? De què hi podria viure, a Castelo Branco? Puc provar de saber si la plaça que va deixar la Rita al museu del Paço Episcopal segueix vacant. Vés a saber si ser català serà un mèrit.
Des de la cuina, la mare d'en João alça la veu. Ara que no ens veiem gosa dir que és ella la qui ha escrit els darrers correus, que ha pensat això, que ella és una mare sense fill i jo un fill sense mare, i que potser. Diu que el pis és seu, i que me'l podria quedar. Que també té una caseta a Monfortinho vora el balneari, i que si la vull és per mi, tot i que caldria fer-li quatre apanyos.
Surto a un balconet, embolico una cigarreta i em poso a fumar. La dona em fa senyals com volent dir que puc fumar a dins. Li dic que sí, que d'acord, però que prefereixo fumar a fora. Mentre la sento com va amunt i avall salto la barana i rondo els carrers. No sé com ho hauria fet si no arriba a ser una planta baixa, collons. A Portugal es pot fumar als bars, em dic mentre assajo de convènce'm d'alguna cosa que encara no sé quina és.
Als dos minuts de video que trobaràs deu línies més avall hi ha la no-parada de llibres. Aquests exemplars ja no estan a la venda, i l'autor no serà en cap paradeta, somrient als respectables clients mentre compta la caixa que està fent. Al Top Manta (legal) del gremi de llibreters no hi trobaràs res de tot això. Diuen que l'autor tenia ganes d'escriure però no de vendre, de manera que va ser enviat al Saló dels Refusats.
(Però no cal patir: enguany, l'endemà de sant Jordi és diumenge i al mercat de llibres vells de Sant Antoni hi ha molta mercaderia a molt bon preu).
Aquest apunt està dedicat als llibres que s'apilen al fons dels magatzems, a la rerebotiga dels brocanters. Als llibres que serveixen per suplir potes d'armaris i de llits o per falcar taules que ballen, als que proveeixen de combustible les llars de foc, full a full. Dedicat als llibres oblidats a les golfes, abocats als contenidors de paper. Als llibres que ningú no demana mai a les biblioteques. Als llibres que fa servir el nen per arribar al calaix de dalt de la calaixera i als que s'usen per castigar-lo, braços en creu, sostenint feixucs volums. Dedicat als llibres que han caigut pel darrera de l'estanteria i romanen allí, perduts i oblidats.
I una de calenta
A la fira de Sant Jordi tampoc no hi trobaràs el volum Cap fred, cor calent(Poesia completa) del poeta Llucià Borras. El poeta, silenciat durant els anys de governs d'esquerres, ha hagut d'esperar el retorn dels millors. No hi ha hagut temps material per a compendiar i editar tot el material: cent dies no han estat suficients. Com que cal reivindicar aquest escriptor, ho faré copiant un fragment de la futura contracoberta, escrit per una altre gran poeta català, en Carles Dualde.
Llucià Borras, fotografiat el 1983 a la presentació del seu primer poemari (encara inèdit) Peix al cove!
L'obra d'en Llucià Borras ha estat injustament oblidada durant els anys de desgovern. Les esquerres, sempre obsedides en les qüestions ètiques, no li varen perdonar que admirés Josep Pla, ni que la seva família s'enriquís construint, venent i jugant al mercat immobiliari. Potser és cert que Borras va fer diners en el mercat dels pisos, però... això minva la vàlua de la seva poesia, tan delicada i plena de subtileses? Admirar un escriptor filofeixista és un descrèdit? [...] No és pas per casualitat que ara retornin els millors: avui publiquem l'obra de Borras i en Puig presenta la nova pilota de cautxú dels Mossos. Inodora, indolora i fabricada íntegrament a Catalunya.
L'imaginari català mai no ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra [...].
Fa poc més d'un any vaig penjar un conte en un altre blog, i avui -no sé com- l'he retrobat. Gairebé ni me'n recordava. Només n'he pres un fragment, el que parla de tocar de peus a terra. Ho he volgut il·lustrar amb una fotografia meva, perquè aquest apunt està destinat a un sol lector: a mi mateix. Això ho fem molts autors moltes vegades. Jo tan sols ho dic, en una mena de rampell d'honradesa.
-Què coi has d'entendre! És clar que ho entens! Eres tu, Àngela, eres tu el fantasma sense peus!
L'Àngela se sent desconcertada com mai, perquè tot sembla que s'hagi girat contra seu i les seves espectatives, però especialment perquè no ha vist mai en Perot en aquell estat, irritat i quasi agressiu. Pensa que el coneix poc, que mai coneixes ben bé algú i menys encara un home. Sense saber què fer, ni dir, ni cap on mirar, abaixa els ulls com per fer una pausa abans de dedicir. I llavors descobreix que no té peus ni sabates. Més avall de la vora dels texans no hi ha res, un pam d'aire fins arribar a terra.
L'autor necessitava dir-li al seu lector que, si bé el seny popular diu que cal tocar de peus a terra, a mi em costa. No sé si és perquè la terra catalana em costa cada dia més.
L'Andrei Tarkovski va construir el poema visual més extens i més angoixant de la seva obra i li va demanar a l'Edward Artemiev que li posés música. La pel·lícula es va titular Stalker, que després també ha estat coneguda per La zona. Parteix d'un text escrit per dos germans populars de la ciència-ficció soviètica: Arkadi i Borís Strugatski, el títol del qual és Pícnic a la vora del camí.
La pel·lícula és una fita i un referent del cinema. Produccions literàries, del cinema i de la plàstica s'hi refereixen constantment. El film és tan hipnòtic i polissèmic que permet infinites interpretacions: una metàfora de l'estat soviètic o del totalitarisme? Un somni estrictament pur? Una teoria metafísica?
No ho sé. La zona és la no-zona. Un espai prohibit o impossible, dominat per lleis d'una naturalesa alterada o desconeguda. Fora del temps, sotmès a normes incomprensibles. Porta que dóna a l'altra dimensió, lloc i no-lloc alhora, utopia invertida, paradís d'una sintaxi nova. Hospital, purgatori, sala de vetlles.
Artemiev construeix una banda sonora poderosa i lissèrgica que accentua l'onirisme, el vol lliure d'unes imatges que es claven al subconscient.
Fa vint anys que la vaig veure per primer cop, i crec que Stalker indica un creuament, un punt neuràlgic. Hi ha un abans i un després de la visió. Sóc incapaç de pensar en el cinema sense pensar en Stalker.
Avui, tancat al pis que estem buidant, se m'ha acudit fer-ne una rèplica perquè això també és la zona, és un lloc i ja no és un lloc. També hi ha portes obertes a d'altres temps, a d'altres indrets. S'han obert portes incertes al fons d'un calaix que duia anys tancat.
(Molt de fons, se sent Artemiev. A Tarkovski no se'l veu, i per això l'enllaço al capdavall de les lletres).
Lamento haver-ho fet, i demano disculpes a Tarkovski i Artemiev, perquè aquest experiment meu és estèril. Tancat encara unes hores en el pis que cal buidar, totes les metafísiques són escasses. Tots els intents de captar aquest moment de la vida es queden curts, semblen ridículs. Això també és un territori amb la gramàtica alterada que demana silencis.
La mà esquerra no em serveix per a dibuixar, ni tampoc si escric a mà. Al teclat, tan sols n'uso dos dits. No podria comptar monedes ni bitllets amb l'esquerra, apenes col·labora quan em cordo les sabates. Em molesta el braç esquerre quan dormo.
Si em burxo el nas amb els dits de l'esquerra és probable que em faci mal. No em puc tallar bé les ungles de la mà dreta per la torpesa de l'altra. Envejo els ambidextres. Ha de ser fabulós tenir dues mans hàbils: tens dues vegades la certesa que tocaràs bé, que pessigaràs el lloc adequat.
Sóc profundament assimètric. L'esquerra s'encalla, ensopega, s'enganxa, s'embruta. Per això en diuen siniestra en castellà, i sinistra en italià. Tot això ho pensava jo fins fa ben poc. Però tot d'una ha canviat la meva mirada sobre la mà esquerra. Ara me l'estimo més.
Ha calgut que passin més de quaranta anys de la meva vida per a trobar-li una inesperada virtud a la mà esquerra, i ha estat gràcies al blog. Hom pot resseguir els apunts i les entrades per a descobrir el protagonisme absolut de l'esquerra, la seva hegemonia. La dreta és invisible: la seva eficàcia ha estat la seva desgràcia.
La dreta ha de prendre la càmera, i no li queda cap més remei que filmar la seva germana maldestra, toixa, disminuïda. No li queda cap més sortida que cedir la seva habilitat, fiabilitat, i intel·ligència motriu per a oferir-la a la mà tonta. La mà dreta és la mà-majordom de l'esquerra.
Incapaç de manejar l'aparell i de prémer els botonets, l'esquerra deficient és qui apareix a la pantalla, qui mostra totes les seves mancances sense temor de res, i alhora la que viu. Li ha tocat palpar, moure's, acaronar, bellugar ninots, fer-se mal i sentir plaer. És la mà que actua i transmet, la mà que pren i dóna. Descobreix textures, frega objectes, ressegueix línies imaginàries, es mulla, s'eixuga, es posa damunt les velles fotografies i dóna generosament la seva escalforeta. No demana res a canvi.
Ara la mà maldestra és més mà que la mà destra.
Ui! M'oblidava de dir que la mà esquerra és també la mà que fuma.
Aquesta nit he somiat unes claus que obrien les portes d'una casa desconeguda. Les tenia a les mans, i les sospesava. Recordo perfectament el pes del metall: podria comparar-lo a qualsevol objecte del món real i sabria dir si pesa més o menys que les claus del somni. Feia girar les claus del somni en un pany gros i vell, de ferro forjat i després rovellat. He passejat per cambres enormes en penombra, de grans finestrals ocults rere cortines de vellut granat, denses i polsegoses. Era un lloc estrany i m'hi sentia com a casa, com si hi hagués estat des de sempre. Com qui a casa torna.
Mentre era a la dutxa duia el mot clau als llavis, a punt de pronunciar-lo. Ahir a la nit, abans d'allitar-me, vaig pensar en la clau. Ho vaig fer en reprendre la lectura de Nosotros, los ahogados. La primera cosa que em va agradar d'aquesta novel·la gruixuda i tupida és com arrenca, i vaig pensar: vet-ho aquí, la clau de la novel·la és donar-li una arrencada poderosa.
Laurids Madsen estuvo en el Cielo, pero volvió a bajar gracias a sus botas. No subió tan alto como la cabeza del mástil, apenas hasta la verga mayor de una goleta de tres palos. Estuvo en las puertas del Paraíso y vio a san Pedro, aunque el guardián de la entrada al más allá no le enseñara más que el culo. Laurids Madsen debería haber muerto, pero como la muerte no lo quería, se convirtió en otra persona.
Més tard, camí de la feina, m'ha assaltat un dubte. De sobte m'he dit: vols dir que has somiat unes claus i no uns claus? I si fossin uns claus allò que duia a les mans? Un pensament feréstec, aquest. Què n'hauria de fer jo d'uns claus, sent com sóc tan poc destre en el bricolatge? Claus i mans són idees que em duen a la imatge del crucifix, tan poc agradable, tan poc cara. Claus i mans només em duen a un personatge positiu, potser l'únic personatge positiu del relat: el governador de Judea, aquell Ponç Pilat prudent, distant, covard, atònit davant les exaltacions nacionalistes i místiques.
Rentar-se'n les mans, rentar-se les mans. Això és. Fa pocs dies m'he comprat un sabonet de color negre. És una mescla de vi negre i clau (l'espècie clau!). L'olor recorda aquell vino caldo que fan al vèneto per treure's el fred, vi amb espècies. A l'embolcall del sabó hi diu Vinoterapia, un concepte que donaria peu a molts acudits sobre els aficionats a beure vi negre.
Fotre un clau vol dir follar, cardar. I arribar a la feina amb un somriure, si el clau l'has fotut de bon matí, tot just en obrir els ulls al món. Potser somiava que follava. He arribat a la feina amb la cara habitual dels matins, adormit i taciturn.
Finalment recordo que fa apenes tres dies parlava amb l'Oriol d'en Klaus Kinski, i d'un documental esfereïdor que sobre ell va filmar el seu amic Werner Herzog. Potser res no s'assembla tant als somnis com el cinema, i en Kinski -tot i ser real, suposo- s'assembla molt a les figures que el nostre cervellet crea mentre no el fem treballar en cap de les activitats habituals, grolleres, bastaixes o inútils: feinejar, escriure, mirar l'extracte de la caixa, provar de trepitjar el pròxim o fer veure que som el més llest del planeta i la resta uns idiotes.
Crec que ja sé què obren les claus que somiava. Ho descobreixo a mig matí, mentre em capfico en les cosetes quotidianes. Hauria de tornar a casa i ficar-me al llit. Tornar als somnis on els morts i els vius es troben i xerren, i ballen i dansen. Estic trist i cansat, caram, i no sé dir-ho. I per això ho diu el meu somni. Silenci: estic dormint.
La primera intenció era titular aquest apunt El context, però de seguida em vaig arronsar. Sota aquest epígraf ningú no vindrà a llegir, perquè es temeran trobar un tupit tractat de semiòtica de sis-centes planes. Calia necessàriament afegir algun altre mot a el context, un nom capaç d'indicar que podem veure alguna cosa lleugera i divertida, ni que sigui una broma amb Lovecraft i els seus dimonis. Cal no oblidar que això és un blog d'entreteniment.
Per aquest mateix motiu, mentre rumiava quina trampa li posava al títol per a poder parlar del context sense espantar el respectable, em vaig posar a fer dibuixets al meu quadern. (Dit de pas: si un dia el quadern cau en mans d'un psiquiatre, res no em lliura de passar una bona temporada al Pere Mata, on em donaran generoses dosis de psicòtrops gratis, i d'aquesta manera podrien sortir infinits altres dibuixos, inspirats i brillants). Finalment, el meu subconscient em du a dibuixar uns gargots que troben el títol per sí mateixos: Chtulu per a homes adults.
Caldria anar al gra d'una vegada, i dir allò que volia explicar sota el títol el context. El cas és aquest: Quan em miro els darrers apunts del blog, me n'adono que el mot Chtulu ha creat un fenomen inesperat: Chtulu masculinitza el blog. Ara s'assembla a les dutxes d'un gimnàs de l'Eixample. Chtulu a Catalunya va merèixer deu comentaristes, tots ells homes. Aquesta resposta de gènere és inaudita i ens duria a tedioses hipòtesis sobre allò que interessa a homes o a dones, si escrivim igual o diferent, si pensem de formes simètriques, semblants o divergents, que si Venus, que si Mart.
Estic cansat, i les emocions dels darrers dies són massa intenses i profundes. No vull posar-me a pensar en res de tot això, ni tan sols per a evadir-me de la realitat. Vagarejo pel Youtube, clicant noms que em venen a l'atzar, els mites i els Chtulus personals. Així, catric-catrac, arribo fins a un dels meus ídols, en Joan Garcia Oliver. El seu discurs m'ajuda (ens ajuda) a comprendre la diferència entre text i context, entre el discurs i les circumstàncies que l'envolten. Garcia Oliver es troba també en un context masculí? Com es repartia en gèneres, la seva audiència?
És una pena que els textos necessitin contextos. Sobretot avui, quan algú em dirà que el discurs de Garcia Oliver no val perquè l'invalida un context diferent. Com quan diuen que a Egipte es revolten contra un dictador i aquí no calen revoltes, perquè això és una democràcia.
En aquest precís moment sento una alenada al clatell. Un company de feina treu el cap pel damunt i per darrera de la meva espatlla, ulleja el text i em diu parsimoniós, carregat de paciència i bona voluntat:
-T'ha sortit un text embolicat i confús. Això diu molt del teu context.
Aquest seria el veritable aspecte del l'àbsis principal de Sant Climent de Taüll (segons una aquarel·la de L. Domènech i Montaner, de 1905).
Diu el Necronomicon que Chtulhu és més vell que el temps. Amb d'altres afirmacions sobre l'essència de Chtulhu, podem pensar que aquesta entitat podria provenir d'una altra dimensió de l'espai i el temps. I postser aquesta és la solució per a comprendre alguns fenòmens estranys que s'esdevenen en la història. La presència de Chtulhu a Catalunya, per tant, ens fa entrar plenament al territori de l'incomprensible i el sobrenatural.
Lluís Domènech i Montaner va descobrir els frescos de Sant Climent de Taüll el 1904, però de seguida hi van arribar J. Puig i Cadafalch i Mossèn Josep Gudiol, de Vic. És possiblement aquest darrer qui va manifestar als dos erudits que, abans de donar a conèixer la troballa, caldria adecentar-la (sic). [Mn. Josep Gudiol és el primer compendiador de l'arqueologia sacra catalana, i oncle d'un altre Mn. Josep Gudiol, (1904 - 1985) que fou un capellà interessat per l'art, autor d'alguns monogràfics sobre pintura pietosa i del llibre Bernardo Martorell, i considerat un gran catalanista].
Puig i Cadafalch explica que davant la troballa dels frescos, de seguida van sorgir tres hipòtesis:
Segons Domènech i Montaner, Chtulhu devora el Crist perquè és el seu enemic. L'escena, per tant, enllaçaria amb les escenes mitològiques de les lluites entre divinitats oposades que es disputen els favors d'una dona o deessa, o bé el domini d'algun àmbit metafísic.
Segons el mateix Puig, allò que fa Chtulhu és vomitar Jesucrist, i abocar una maledicció a la Terra. Puig hi veia els senyals d'una mena de broma còsmica i cruel.
Segons Mn. Gudiol, calia esborrar les imatges impies, i donar a conèixer al poble català una versió millor d'aquells frescos.
No hi va haver acord, i sembla que la discussió va acabar força malament. Gudiol (alt i cepat, i més jove que els seus oponents), els va apallissar sense cap espurna de contemplació. De res va servir que els arquitectes li imploressin pietat. De manera que finalment es va imposar la hipòtesi Gudiol, i ara Catalunya contempla la versió de l'art romànic que el vigatà va trobar més correcta a les parets del Museu Nacional d'Art.
Dibuixos de J. Puig i Cadafalch fets a Sant Climent de Taüll, el dia abans que fos apallissat per Mossèn Gudiol, de Vic (17 de juliol de 1905... una data premonitòria!).
Anys més tard, el senyor Joan Ainaud de Lasarte va conèixer els fets, però també va optar per silenciar la veritat i mantenir l'enganyifa pietosa de Gudiol. Ainaud de Lasarte fou director dels Museus d'Art de Barcelona de 1948 a 1985, i director de l'Institut d'Estudis Catalans de 1978 a 1982. Algú es podria demanar com és que el càrrec als museus comença al bell mig del franquisme i es perllonga fins a entrada la democràcia (solapat a l'IEC), però això és un misteri català i ensems chtulhià, com tants d'altres. Sabem que el catalanisme no demana explicacions, sinó que dóna càrrecs. Segons alguna veu crítica, Ainaud va ser mantingut per motiu de la seva conversió paulina de franquista a convergent, però sobretot perquè calia presservar el secret de Taüll.
En tot cas, ara per fi coneixem la veritat. No en va -diuen- ens governen els millors.
Tintinette i Chtulhu, en un moment dolç de l'idil·li tòrrid que viuen al final de l'àlbum inèdit
Els motius pels quals no es va publicar mai Tintinette à Lesbos encara són obscurs. Hi conflueixen enveges i revenges, la indòmita mala sort i els prejudicis. A l'arrel de la qüestió, però, hi ha ben del cert la mala elecció d'Hergé a l'hora de rodejar-se d'assessors.
Per tal d'aconseguir un resultat que fos alhora comercial i artístic (cosa que fins avui només ha aconseguit el clan de pintors d'Altamira), el belga va reunir un equip impossible. Una jove Isabel-Clara Simó, Sílvia Plath, Simone de Beauvoir i Teresa Gimpera. Hergé volia desempallegar-se dels qualificatius de conservador i missògin, i va voler crear una heroïna femenina i feminista que l'apropés al públic d'esquerres -que fins llavors li havia girat l'esquena.
Quatre propostes per a Tintinette. Distant, melancònica, existencialista, pispireta. No resulta difícil atribuir cada opció a una de les quatre guionistes inicials.
L'equip va provar diverses psicologies per a Tintinette: femenina i seductora, intel·lectual engagée, lasciva, assexuada, lesbiana. Sembla que Hergé -malgrat disposar d'un equip tan ric en matisos i profunditat cultural- era incapaç de superar els seus tics: homòfob, xenòfob, missògin. Les disputes eren contínues i molt agres. El belga proposava girs inesperats que desconcertaven les guionistes i enrarien l'ambient. Tot sovint s'arribava a un cul de sac que derivava en crits, insults i amenaces. Hergé va deixar escrit que malgrat el sexe de les meves assessores, érem cinc galls en un sol galliner.
El desastre definitiu s'esdevingué quan l'equip de guionistes es va trobar definitivament bloquejat. Llavors van decidir incorporar noves col·laboracions, i no se'ls va ocórrer res millor que fitxar Lilian Delora Philips, tieta de Howard P. Lovecraft. Aquesta incorporació -si fos certa- hauria fet esclatar els odis (I. C. Simó va passar tres dies a l'Hospital de Woluwe-Saint-Lambert, amb fractures i contusions diverses).
El casament de Tintinette amb un personatge provinent de l'univers lovecraftià: Charles Dexter Ward. L'apatia sexual del flegmàtic Charles aboca l'heroïna a una sèrie de flirts perillosos. Aquest episodi apareix un cop Lilian Delora Philips s'ha vinculat al projecte.
Finalment van plegar totes excepte Lilian, i això deu explicar la deriva tan delirant de la història: si al principi se'ns presenta una Tintinette feminista militant i culta, acaba per tenir un penós embolic amb el propi Howard Philips qui, un cop ha demostrat la seva disfunció erèctil, la lliura als braços de Chtulhu per ocultar la vergonya. Però Chtulhu es mostra inesperadament carinyós i afable amb Tintinette. Entremig hi ha un casament blanc i alguna aventura lèsbica, mal treballada i fora de lloc.
Malgrat les referències lèsbiques, Tintinette només té amants mascles. Alguns de virilitat dubtosa, com el mateix Howard P. Lovecraft, caricaturitzat amb aquest aspecte lleugerament adipós. A la vinyeta, el professor Tornassol (paparazzi ocasional) sorprèn els amants i els fotografia in fraganti.
Si hom es mira amb lupa aquell guió pot trobar-hi traces i petits rastres de cadascuna de les gran autores que van contribuir a escriure'l, però malbaratats. A més a més, mai no hi ha viatge a Lesbos, ni la més mínima intenció d'adreçar-s'hi: el títol és una penosa estratègia comercial.
Finalment, l'editorial va tirar l'original pel cap d'Hergé i li va reclamar la devolució de la inversió feta (uns dos-cents mil francs belgues, que no és poca cosa). Per a refer-se de l'atzucac, Hergé va afanyar-se en publicar El secret de l'Unicorn. On no hi apareix cap personatge femení.
__________________________________
(*) En Jordi Girbén ha decidit abaixar la persiana del Foravial. Aquell blog ha estat (és) un referent per als qui hem optat per la llibertat, la creativitat sense complexos i el risc a l'hora de ficar-nos al món blogaire. No és gens fàcil obrir camins i transitar-hi, descalç i feliç. Els blogs semblaven un mitjà pensat per a la transmissió d'opinions (breus, immediates i quotidianes), fins que autors i autores com en Girbén van mostrar-nos altres horitzons.
Una de les vinyetes esbossades: atenció a la salutació satànica de Lovecraft. Una indubtable aportació de Crowley als petits detalls de la historieta.
Hergé, Alistair Crowley i L. Sprague de Camp van conviure durant set dies i sis nits. El sorprenent trio de persones (entre els més influents del segle XX, cal que ho reconeguem) van passar junts aquest temps tancats al Château de Roissy-en-Brie. Hergé no volia marxar de la reunió sense disposar d'un guió que garantís el final del seu Tintin. El petit heroi del tupè mereixia una mort exemplar, operística i esgarrifosa. Tot i que al dibuixant li hauria agradat la presència de Lovecraft, una qüestió de força major li va impedir de ser-hi. En el seu lloc ningú millor que Sprague, el biògraf més ben informat del mestre de Providence.
Tintin -vers el final del relat- sofreix un procés de zombificació, del qual no obstant el guareix el professor Tornassol.
Hergé pensava defuncions, però sempre eren massa simples, o bé pecaven de puerils, o bé eren referències massa òbvies: Tosca, Romeu i Julieta, el rei Artús. De manera que remetent-se a l'univers de Lovecraft, Sprague i Hergé van començar a construir una trama que incloïa buscadors d'antiguitats, morts reanimats, arqueòlegs folls i capellans pedòfils (aquests darrers, suggerits per Crowley). El relat d'aquells dies no explica gran cosa més del mag anglès tret d'aquest suggeriment. En canvi, s'intueix que Crowley no estava massa per la feina, perquè va escapolir-se dues nits seguides. El prefecte del departament de Brie va voler relacionar les excursions de Crowley amb la desaparició de tres senyoretes d'un bordell proper, però mai no en va tenir proves concloents.
El Capità Haddock no s'escapa de la massacre: abans del final, sofreix una mort horrible.
De tota aquella feina se n'han conservat residus miserables: apenes quatre dibuixos maldestres i el full d'una llibreta, on Sprague anotava un esbós d'argument. Però el text és il·legible: l'anglès tenia una cal·ligrafia diabòlica.
Una referència a la nostra cultura! Crowley sentia una tírria terrible contra l'antropòleg catòlic -i català- Joan Amades, i li dedica aquesta petita escena. Mentre Tintin és un zombi, el mata i el devora. Volent o no, Crowley va engrandir la nostra pàtria i ens va donar a conèixer.
Algú es demanarà com és que he tingut accés a un material tan delicat i cobejat, essent jo tan poca cosa. Com és natural, no puc revelar res de res: només algú més ximple que jo trencaria el jurament de silenci que m'ha permès disposar del material. Si mai saben que me n'he anat de la llengua, em tallaran l'apèndix esmentat, i no em vull ni imaginar una situació més esgarrifosa que aquesta. Quedaria condemnat a expressar-me tan sols per escrit i a renunciar als cunnilingus: un mal futur, ara que provo de deixar el blog.
És sabut de tothom que aquest blog està mort des del dia 20 de gener de 2011, que fou l'endemà d'una fabulosa lluna plena al cel d'hivern. Els aficionats a la numerologia li sabran trobar el suc a la data (jo només anticipo que suma set). El blogaire ara és lluny, navegant vers l'altra riba de l'Estígia dels blogs. No obstant, va deixar uns quants apunts programats per a entretenir lectors i lectrius mentre esperen la ressurrecció. Puix el blog està mort, és normal que parli també de la mort.
Poc abans de morir, Hergé va voler assassinar l'insofrible Tintin. Amb els anys, el dibuixant havia desenvolupat un odi larvat contra el seu personatge. Tintin se li feia petulant i capriciós: lluny de créixer, el jove reporter havia esdevingut un horrible nen malcriat.
A les seves memòries (Sobrevivir a Tintin, Madrid, Tusquets 2001), el dibuixant associa Tintin i Frankenstein: són dos monstres que han fugit del seu creador i que un cop emancipats el turmenten. Ningú no ho diria, però Hergé se sentia castigat com un Prometeu modern.
La seva filla Henriette (Sobrevivir a Hergé, Madrid, Mondadori 1999) explica episodis d'un mal humor furiós i destructiu, durant els quals el pare decapitava figuretes de porcel·lana de Tintin i de Milú. És per aquestes dates quan Hergé es va posar en contacte amb dos reputats experts en esoterisme i màgia negra com Alistair Crowley i L. Sprague de Camp (aquest darrer, deixeble i biògraf de Howard P. Lovecraft). L'objectiu de l'equip era escriure la mort espantosa que mereixia el petimetre del tupè. L'enigmàtic trio va escriure el guió de Tintin à R'lyeh, del qual només se n'ha conservat el projecte de portada per a la versió anglesa i la vinyeta que presento.
Tan sols la vídua de l'artista (Sobrevivir, sobrevivir, RBA editores, Barcelona 2008 -quan la dirigia Ferran Mascarell) explica breument que aquell grup de treball va acabar com el rosari de l'Aurora: pleits, malediccions i conjurs són la collita més palpable de la col·laboració.
Si la portada va ser divulgada a la xarxa fa temps, de la vinyeta tinc l'honor de dir que en dono la primícia: aquest és el primer cop que es fa pública. Aquest acte -esdevingut en un blog català- engrandeix Catalunya i he decidit publicar-la seguint les instruccions del nostre nou i jove president quan ens demana fer una Catalunya millor, i fer-la millor entre menys, i fer més que mai.
De manera que m'he jugat el coll per a haver-la, transportar-la, conservar-la i amagar-la dels cobdiciosos i les duanes, dels mafiosos i antiquaris. L'he escanejada jo solet, l'he publicada en aquest blog que em pago de la butxaca, i després l'he amagada de nou en un lloc al qual només s'hi pot accedir passant damunt del meu cadàver.
No m'extendré més en la meva dedicació patriòtica per no treure el protagonisme a la vinyeta, però sí vull narrar una petita anècdota.
Fins fa poc, jo tenia un amic d'aquells que se'n diu un amic de l'ànima. Ens hem vist créixer des de ben menuts. Però quan en Fèlix (no es diu així, però l'anomenarem així) va saber que tenia la vinyeta en el meu poder, va voler heure-la pel mitjà que fos: adulació, suborn, amenaça i finalment pallissa. Vaig conservar el dibuix, però vaig quedar malmès tal com demostra la fotografia.
De vegades sento que camino per l'Auca del diable. Que jugo al joc de l'Oca Malvada. Perquè he viscut en tots els llocs foscos, en totes les possibilitats que creia abjectes. He estat cruel i prepotent, superb, envejós, obtús, curull de prejudicis. He menystingut i m'he burlat dels altres, o no me'ls he escoltat. He estat egoïsta i deshonest, i potser tan sols he sabut evitar la cobdícia.
Un dia que em rondaven aquests pensaments vaig entrar en una llibreria de vell del carrer de Cavallers. A dins hi havia un home molt vell, i vestit de vellut negre. Escoltava un transistor minúscul, i el va apagar en veure'm entrar. Em va convidar amb un gest i un somriure franc, quasi de nen:
-Tria i remena, tu tranquil, no tenim cap pressa, oi?
Jo duia massa hores sense menjar -vagant pels carrers-, i mentre furgava llibres polsegosos em van rondinar els budells. Les vísceres van fer un brogit tan gran que el vell va alçar la mirada. Jo me'l vaig mirar a ell i les nostres mirades es van trobar en un espai nou, net de culpes. Més tard vaig pensar que hauria estat un bon moment per morir. Però com que no em vull morir, se'm va acudir matar el blog. Va ser una idea així de ràpida i neta, esplèndida com una descàrrega d'electricitat estàtica enmig d'una nit d'agost.
II
Una novel·la del Julián Marías explica la història d'una dona jove que contracta un detectiu perquè la segueixi a ella mateixa, i li vagi passant informes (un argument que -dit de passada- és lleugerament austerià). La dona no està segura que allò que viu sigui realment una vida humana, i en necessita proves.
Jo diria que de vegades el blog ha estat el meu detectiu, provant de donar-me la meva pròpia fe de vida. Però de vegades -també- la vida creix i s'incendia, es rebrega, cruixeix, tremola i s'alça: en aquests episodis, tinc la certesa d'estar viu perquè sofreixo i m'emociono com els vius.
II
Hi ha blogs que moren de fracàs, i blogs que moren d'èxit. Hi ha blogs que moren perquè es mor el seu blogaire. Hi ha blogs que queden sepultats sota centenars d'admiradors: els volen complaure a tots i tan sols troben la banalitat comuna i el tòpic més xacrós. Hi ha blogs que maltracten els seguidors, i van minvant-los fins a esdevenir transparents. Hi ha blogs assassinats, perquè el blogaire ja no pot pagar la quota de l'adsl. Són els blogs morts per la crisi dels banquers. I em demano: quan veurem un banquer mort per la crisi dels blogs?
Hi ha blogs zombis: fa temps que estan morts però fan veure que no, i segueixen i segueixen, simulant vida i ganes. Hi ha blogs morts però incorruptes, i blogs morts insepultats, exhibits impúdicament. Hi ha blogs que mereixen morir, però s'encaparren a seguir donant la llauna. Hi ha blogs que són tendres fantasmes, que simulen una vida menuda i transparent. Hi ha blogs que imiten una vida impossible. Hi ha els blogs del burgès i la burgesa avorrida, que són una expressió de la mort de l'ànima.
Hi ha blogs amb un profunda voluntat de morir i que no moren. Desitgen arribar al final, desitgen el crepuscle i l'abisme: volen ser cadàvers bonics i tràgics. Però no poden: una maledicció els manté.
Me'n vaig al cementiri dels blogs i m'hi sepultaré. Procuraré tornar-ne, si això fos possible. I si puc, llavors explicaré què he vist, i com és l'altra banda. Em diuen que en aquesta empresa ningú no hi ha reeixit mai, però si fes cas dels moralistes seria cretí per sempre. I a més a més, em ve de gust passejar pel món dels difunts, que són comprensius, tous i acollidors.
Si d'aquí a un temps no he tornat, pregueu per aquest pobre dimoni, i que alguna ànima caritativa comenci un blog titulat Nou-cents noranta-nou dimonis. Si pot ser.
______________ Nota-súplica:
Qualsevol lector o lectriu que conegui blogs morts m'ho pot fer saber en aquest espai dels comentaris o al correu, i serà recompensat.
El primer dibuix és de l'autor i és l'autor (volia dir que és un autorretrat, dedicat a aquells que creuen que em passo el dia pensant en cementiris i demés: així queda clarament desmentit). El segon dibuix és de 1915 i d'autor desconegut, i exposat al Mike Caveney's Egyptian Hall Museum.
Sí. No sé com va anar, però un dia d'aquests em vaig adonar que badallava mentre feia l'habitual ronda pels blogs que llegeixo. M'avorria. Aquesta emoció difusa se'm va tornar aguda quan vaig arribar al meu propi blog. El vaig trobar reiteratiu i ple de tòpics. Les mateixes imatges i aquella sintaxi fàcil, el recurs somnífer del laconisme, etzètera.
Sempre que t'avorreixes pot ser degut a dues causes: que tinguis un mal dia o que al teu voltant hi hagi coses avorrides, en efecte. Dit en paraules del sergent Mulder: que siguis un neuròtic no vol dir que no et persegueixin.
Però torno al Dia de l'Avorriment. Aquell dia, els badalls van ser succeïts per una punxada lleu a la boca de l'estómac. Arcada. Arcada. Arcada (*). Merda! vaig dir: Altre cop el duodè! Em vaig prendre un miraculós Omeprazol i me'n vaig tornar al llit, perquè no era dia laborable. Un cop gitat, em vaig adonar que el meu cos, a través de dos òrgans distants com són l'hipotàlem i el diafragma, m'estava advertint. Lluís, has de canviar de vida, em deien. Vaig recordar que a en Rainer Maria Rilke aquesta mateixa frase el va venir a trobar mentre contemplava una pantera engabiada, en un zoo centreuropeu. Ara em venen ganes de preguntar-li si va obeir l'imperatiu, però en Rainer és mort.
La paradoxa de tot plegat és que vivim una vida finita en un planeta finit, i no obstant coneixem la idea de la infinitud. Crec que el malestar que em genera aquesta dualitat és el que em va espatllar el duodè i en conseqüència el dia -si no m'erro, dimecres vuit de desembre del dos mil deu. Vull dir que ens acabem les coses, que ens en cansem o elles es cansen de nosaltres.
Aquell dia, però més tard i mentre feia una paella amb sípia, llagostins i musclos, vaig decidir mirar clips de videos pornogràfics, per veure si em divertia. Però no: altre cop em va venir el deixondiment. De nou la sintaxi fàcil, la repetició, el lloc comú, la creativitat nul·la. Fou en aquell instant que em va venir la imatge d'una carretera. El sord brunzir del motor, una pluja fina contra el parabrisa.
Després, no sé com, vaig imaginar el so dels meus peus trepitjant un caminot feréstec que puja vorejant el torrent, al capdamunt de la vall de Meranges. Fot un fred que pela, però me n'adono que estic content. Que estava content.
Has de canviar de vida, em repeteixo. Després hi afegeixo: ja saps, també, que no pots deixar d'escriure. Ni de fer fotos, ni de filmar -ara que t'has comprat aquesta videocamereta. Sí, sí, remugo, ja ho sé, tot això. Però és que jo ja no sé com fer-ho, i se m'empal·lideix l'ànima quan pressento la decadència, el buit, l'absència de noves idees, l'horror de la banalitat, el vampir de la reiteració. Me gustas cuando callas, em diu en Pablo. I un proverbi que podria ser xinès o indi: abans de parlar pensa bé si les teves paraules són millor que el silenci. Callat no sóc més guapo, però semblo més interessant.
Ara, cinc dies després del Dia de l'Avorriment em decideixo a posar tot això per escrit. Aquest text no és tan sols la confessió d'un avorriment. També és una forma de demanar ajuda. Aquí al dessota s'obre aquell requadre on hi diu Comentaris. S'hi poden escriure suggeriments: fes més pornografia, vés a la merda, matricula't a un curs d'estètica del doctor Argullol, cuida't, llegeix Michel Foucault, pren baies de Goji, escriu sobre la infantesa d'en Nosferatu, fem unes canyes. No s'hi poden escriure copets a l'espatlla, prohibit. Acceptaré participar en iniciatives d'altri, però només si són coses rares, estranyes -o gòtiques.
Per tal que Míster Blogspot no em tanqui la paradeta, de tant en tant apareixerà alguna cosa, però no en feu cabal. Qui sap si llavors, sense propòsit de cap mena, no serà quan escrigui les millors bestieses.
Càlcul de temps esmerçat en la confecció de l'apunt:
Pensar-lo i escriure el text: 45 minuts
Gravar els videos i editar-los: 75 minuts
Desplaçaments per a les localitzacions del video: 150 kilòmetres, dues hores
Revisar-lo, corregir-lo, pulir-lo una mica: 65 minuts
Total: 305 minuts i tornar a casa amb la roba freda i humida.
Càlcul de temps estimat per a la lectura d'un/a lector/a que visiti el blog: uns 10 minuts, i això tirant llarg i sent optimistes.
Preguntes que cal fer-se: què coi deu voler dir aquest decalatge de 295 minuts? Té res a veure amb la idea que vita lunga, ars brevis? El blog era una metàfora de la vida, una paràbola, una conya? Sóc més aviat un cretí o més aviat un pallasso?
_________________________________ Notes:
(*) Extret de César Aira: Como me hice monja. Madrid, Mondadori, 1989.
L'apunt que presumiblement has llegit tenia alguns títols alternatius:
Sobre el blog d'en Lluís B. (descartat: massa egocèntric)
Un blog dormilega (no m'agrada, títol poc suggerent)
M'avorreixo (redundant)
Com em vaig fer monja (títol poderosament atractiu, però copiat)
Ars brevis (usar el llatí és de pressumptuosos)
N'estic fart, de vampirs (és cert, però indueix a errors)
Si em tornes a plagiar, et hackejo el teu blog i no em vinguis amb més sinèrgies (per desgràcia no sé hackejar res, tot i que donaria un dit del peu per saber-ne. Si n'aprenc un dia, però, els banquers -amos i empleats- que es donin per morts)
Se m'han acabat les idees, vet-ho aquí (no es pot ser tan honest, home)
Aquest apunt està dedicat a diversos/es blogaires entre els que hi destaquen: l'Allau, la Clidice i en Girbén.
Es poden deixar comentaris als Comentaris, o bé enviar-los al correu de l'autor. Per una vegada, estaria bé rebre correus amigables i trencar el penós costum que tan sols l'usin els hooligans, aquells/es lectors/es disconformes com la Pia, que tan bé em va insultar.
Arriba l'hivern, discret i humit. El vent gira, el fred estreny. La mandra cenyeix el temps.
Em venen ganes d'estirar la funda nòrdica fins als narius, i després cobrir-me la closca. De bon matí. Com l'óssa prudent, romandria dins del cau vagament atenta al clam de la primavera.
Sé que els cretins corren pels carrers, enfundats en abrics nous. Veig que els Mossos d'Esquadra s'han engiponat roba polar, i aquests passamuntanyes de gore-tex que en d'altres latituds del planeta pertanyen als terroristes de la tele.
De vegades penso que l'hivern és un somni i que només visc -de veritat- en el bon temps. Però això també és un somni. Quan salto del llit tinc els peus freds. Llavors, a les palpentes, busco els mitjons de llana.
La revetlla de tots els sants s'apropa pel calendari amb l'aranya que fila les setmanes per cobrir de baves el 2010. Encarat a la fi d'un any nefast com tots els anys parells, prenc el cotxe i m'atanso altra vegada al cementiri minúscul i abandonat de Sant Serni de Coborriu. No sé què hi busco però m'hi duen els peus.
Vet aquí el lloc on vaig creure que em topava un fantasma, a mitjan setembre. Aquella bubota habillada a la moda de les senyores excursionistes dels anys trenta del segle vint. M'hi assec a passar la tarda. He dut la càmera, el tabac, uns papers i un llapis Triplus, perquè fa de més bon agafar. A mida que cau el sol darrere del Querforadat, els dits se'm van quedant garratibats al llapis i aquella bondat ergonòmica esdevé un garbuix de dits glaçats engrapant maldestres un bocí de fusta gèlida.
Quan em faig un autorretrat i veig que somric, sé que és aquell somriure que dibuixa la mitja por, el neguit.
Prò no obstant decideixo fumar encara una mica més i deixo la càmera filmant. M'agrada que tingui la seva vida, emancipada de mi. Que l'ull de la lent miri pel seu compte. Un cop a casa repasso les coses que han quedat gravades. No passa gaire estona que descobreixo una ombra que sorgeix de la dreta i s'endinsa a la terra, just damunt de la vella tomba enreixada i sense noms. Se senten passes sobre la fullaraca que no poden ser les meves perquè jo era massa lluny.
El sol s'ha post. Ara m'adono un pèl espantat que he demorat massa la tornada. Maleïda temeritat meva! Tinc un bon feix de metres fins al cotxe i hauré de resseguir la pista gairebé a les palpentes. En aquest trajecte trobo el testimoni d'una ombra que caminava, i d'un cotxe que fuig en descobrir alguna cosa que es mou pel pendent, venint del cementiri de Coborriu i anant al cementiri de Bellver. Miro i remiro, no acabo de comprendre l'escena. És massa fosca, les imatges no em permeten distingir si l'ombra de l'esquerra la pot haver format el meu cos, o és alguna altra ombra que es trobava allà, amb mi.
Es va fent tard i segueixo al pis (piset, xopluc), furgant el xip de la càmera. Poc abans de plegar mort de son, me n'adono que alguna cosa estranya ha passat allà dalt, al recinte sepulcral. No la sé explicar, cal dir això per davantal. Però és innegable: alguna cosa terrible ha succeït. Com explicar sinó la meva pressa? Perquè m'he llençat contra l'objectiu i he deturat la filmació? Allò que més em preocupa, però, és sens dubte: perquè no ho recordo? Quin terrible espant m'ha esborrat el record?
Fet i fet, sóc a casa (i per això escric, us escric). Tancat amb pany i forrellat, i tinc una pizza dins del forn i una ampolla de vi negre del Priorat que em mira encara cega. Cega per poca estona. Triant i garbellant per la targeta de memòria de la càmera, veig que un cop dins del cotxe he trobat una corrua de cavalls, camí avall. I tots eren tan intensament vius, corporis i plens de curiositat que potser per això he oblidat els fets esgarrifosos viscuts a la terra dels morts.
Divendres duré castanyes i panellets a la tomba de Coborriu per aplacar el neguit d'aquella ombra inquieta. Tot i que si allò que em demana és un gest pels difunts quan s'apropa el seu dia, potser ja ho he fet.
La necessitat de guanyar-se el pa fora de casa -i de vegades lluny- sembla un dels motors més poderosos de la història. Més que els fets reials o les gestes dels exèrcits, la gana ha configurat el món i els pobles que l'habiten.
Si plantejo un text així semblaria que vull explicar la meva anècdota personal com si fos un relat èpic, com per a crear-me un Novecento particular. Però no puc fer-ho perquè sóc un fals emigrant. Si bé és cert que m'he d'anar a guanyar les garrofes a la Cerdanya, també és cert que me les menjo de nou a casa, cada cap de setmana. I així faig el viatge invers als milers de conciutadans que divendres al vespre pugen dalt, a gaudir de l'aire reverberant i dels paisatges: jo me'n vaig avall. Una Ítaca laboral i invertida?
Aquest estrany destí em situa en un camp ambigu: hi sóc però me'n vaig, visc aquí però no del tot. Eixit de la feina, me'n vaig a caminar i a fer fotografies, i novament em confonc. Passavolant? Entramuntanat? Ociós? Acabaré per perdre l'ombra?
* * *
Entre setmana la Cerdanya és territori de silencis, on encara hi pastura alguna vaca bruna -enmig de milers de vaques frisones, i moltes de mestisses. Territori de botigueta buida i a mitja llum, com una capella, on la botiguera adquireix un aire d'ermità. De taverna que no saps si tenen oberta o tancada, amb dos parroquians deixondits. Que no obstant, s'empassen rigorosament el Sálvame, amb resignació d'eremita. És aquest el paisatge de les meves passejades laborables, quan intento construir-me un paisatge propi, per mor que la Cerdanya no sigui tan sols el lloc on em paguen la nòmina cada dia 30.
Fa molts anys -concretament el 1924- un escriptor i viatger va publicar la Guia Itinerari del Pirineu català, el darrer volum del qual és dedicat a aquesta comarca. César August Torras va caminar per la Cerdanya i va escriure exactament cent trenta-cinc itineraris. El viatger descrivia les caminades amb una prosa detallada, exuberant d'adjectius, amb un vocabulari dens i acolorit que avui cal resseguir amb un diccionari a la vora. Si algun dels seus itineraris ja és perdut, molt més perduda encara sembla la llengua que va gastar.
De Bellver a Maranges. [...] El camí corre enlairat faldejant el cim de la Reduta -1.550 m.- i dominant, a la dreta, el sot de la Quera. Corre'l camí entre'ls clotals del Torrent de Terranera i de la Quera. [...]. L'Estany de Malniu. Estany Mal, trist, desert, sense vegetació ni herba tan sols; pedregall enorme, veritable olla; no se sent ni un aucell, ni el més lleu remor. En l'aigua tampoc s'hi crien peixos, és l'estany maleït. No obstant son nom Mal designa més aviat fermesa, fortalesa, vigorositat que no pas maluria o maldat. La tradició l'embolcalla també amb son to tètric i sentimental. Conta que Herodes i Herodíes plens de remordiments i divagant per les muntanyes, anaren a ofegar-se en aquest llac. Se troba a a 2.250 metres i està dominat pels esquerps penyalars del Serrat de les Perdius blanques i el Castell de Lladres...
La guia m'ha arribat un dimecres en plegar de la feina. Me l'ha duta un viatger infatigable i foravial. Trescava pels cims, les collades, les canals i els estanys de la comarca fins que vam coincidir un dia, a entrada de vespre. Quan la nit era closa vam deixar l'ampolla de vi buida damunt la taula d'un modest restaurant d'Alp, i vam citar-nos per a l'endemà, tot just en plegar (jo) de la feina.
I l'endemà era allà, tot i que arribava espeuat. Però encara va gosar mostrar-me l'estany de l'Orri, un xic més amunt de Llés. Allí fou on -per fi- li vaig veure fer aquelles fotografies dintre l'aigua que, temps enrere, tant m'havien fascinat.
________________________________________________________________ La primera fotografia de l'apunt correspòn a una actuació de la Companyia de teatre Kamchàtka, de qui tinc pendent escriure un proper post.
