El doctor Carreras i en Jesús Moncada

El doctor Carreras era doctorat en Història moderna, però doctor al capdavall, mal que mai no s'hagués habillat amb bata blanca. La fesomia eixuta i difícil se li encabia dins un marc de pèl blanc: barba tupida, cabellera densa i airejada. El doctor Carreras tenia un aire d'infatigable llop de mar, tot i que del mar només en sabia l'olor que fa, vist des de la platja de Cunit.

El doctor Carreras i jo ens vam conèixer el 1999 a la vila de Santa C., tot just quan en Jesús Moncada havia publicat les Calaveres atònites. Des del dia que se'l va comprar, el doctor caminava amunt i avall dels carrers de la vila, brandant el seu exemplar de llibre, i garrotejava amb ell els vilatants a la testa, com volent-los fer entrar la lletra a cops. Fadrins i casats, padrines, vídues o meretrius: qui fos que se'l topava, en marxava abonyegat o queia estabornit. Per fortuna, Calaveres atònites és obra de no massa volum ni pes, i la gran majoria dels agredits en sortíem força ben parats.

Pocs dies després que el doctor Carreras emprengués la batalla, en Tano de ca l'Hirsut va decidir retornar la pau als carrers de la vila. Com que eren veïns, en l'Hirsut ja s'havia endut cinc cops de literatura (dos a l'occipital, un al clatell i el darrer a l'orella dreta). De manera que un dilluns de bon matí, en Tano es va plantar al balcó de casa amb l'escopeta carregada, va encendre una cigarreta i va deixar vora seu l'ampolla de Ratafia. No va arribar a engatar-se gaire, perquè el doctor va aparèixer vora quarts de deu pel Raval de les Monges, amb les Calaveres atònites a la mà dreta.

En Tano va apuntar i va descarregar els dos cartutxos. La polseguera dels trets li va impedir veure el resultat de l'obra. Va fer un glop de licor, va llençar la punta de la cigarreta al carrer i se'n va anar cap dins de casa, a encalçar la dona per calçar-se-la de pressa: se sentia excitat i fremia de neguit.

Vaig anar a veure el doctor Carreras a l'hospital comarcal dos dies més tard, quan ja començava a recompondre's. Anava embenat i encara se'l veia masegat, ple de nafres dels petits balins que se li havien ficat per diversos llocs del cos. Sembla que perdria un ull, li havien dit, i mai més no podria lluir aquella barba de vell mariner, puix una part de la galta esquerra ja no la recuperaria mai més.

-Però doctor Carreras -li vaig deixar caure després dels compliments i condols de rigor- Que no sabeu com són els vilatans? Vós ho hauríeu d'haver sabut, que són uns animalots i que els llibres els agraden poc...

Va remugar i va fer petar la llengua diversos cops, i volia moure els seus membres embenats i entumits en va. Entre renecs, esgarips, sons guturals i udols, finalment va ser capaç de fer-me arribar aquest missatge:
-Jo sempre havia pensat que la nostra vila de Santa C. era molt superior en matèria literària que no pas Mequinensa, i no em puc explicar que no n'hagi sortit el geni de les lletres que ens projecti a la universalitat. Ara resultarà que Mequinensa serà immortal i nosaltres uns pàries, uns no-res. M'hi nego. Ni que sigui a hòsties, hem de fer els possibles per aconseguir...

El doctor Carreras delirava a causa dels calmants i els anestèssics, però tot i així va aconseguir atansar-me l'exemplar de Jesús Moncada, malmès de cops i perdigons. Pretenia que heretés la causa, sense ser conscient que em desitjava la mort. De manera que en sortir de la visita, li vaig donar l'exemplar a una infermera de Costa Rica. Aquesta acció generosa es va convertir en una inesperada cita.

Vaig passar tota la nit parlant de literatura i nafres amb la Bienvenida Cienfuegos, pell de xocolata al 65% de cacau.

L'àngel d'en Mariano

Avui he recordat aquella història un pèl estranya que explicava el Mariano de cal Xueta, fa anys, al poble: deia que -un dia que anava a caçar conills o llebres- de cua d'ull que va veure una cosa que volava. Li va endinyar l'escopetada. La bèstia (grossa, per cert) va caure fent espirals darrera d'un marge puntejat d'ametllers en flor. En Mariano hi va anar corrents.
Quan va arribar, es va alegrar d'haver sortit a caçar tot sol, sense els gossos. Allò que havia encertat no era un mixó: era un àngel.
No pas un angelet infant i rodanxó, sinó un angelot força madur. Se'l va endur a casa per a donar-li una bona recuperació i convalescència: tan sols duia una ala ferida.

Mossèn Xeixa el va renyar i els Mossos d'Esquadra el van multar. El primer li va dir que calia un cert respecte per les coses divines, i els segons perquè en Mariano no tenia el permís d'armes pertinent. I a més a més, perquè l'espècie d'au que havia abatut no estava catalogada dins de les espècies autòctones susceptibles de ser caçades. I perquè no era temporada de cacera.
Compungit per la resposta sancionadora i triple, ja no va dir res més de l'assumpte. Però és ben cert que un parell de mesos més tard se'l veia passejar amb un individu estrafolari que ranquejava, cobert d'un gruixut abric i d'una manta que li cobria un gran embalum a l'esquena: una gepa monstruosa o el volum de les ales angelicals?

Un temps més tard, al geperut ja no se'l va veure més. Es deuria haver refet, i sens dubte havia emprès el vol vers les esferes superiors, bo i escarmentat.

En Mariano ja no ens pot explicar les intimitats de la trobada. Va morir en un accident de trànsit vora el poble, a tocar de La Panadella. Era de nit i plovia. En aquell accident es va perdre un bagul sencer de records estranys, fabulosos, rars, meravellosos. Ara en Mariano reposa al cementiri de Santa Coloma.

Els cavallers Perucho i Lovecraft passegen per la Vall del Corb

Post dedicat a l'Allau de Daily Avalanche, en concret a Llorac.

No sabem quan es van conèixer, i alguns crítics o pessimistes ho neguen: amb posat greu diuen que l'oncle Howard no va sortir mai de la seva llar, a Providence. Tenia agorafòbia, i de cap manera hauria fet el viatge trasatlàntic.

Però jo tampoc no gosaria contradir el cavaller Perucho: no el sé imaginar mentider. Sí en canvi amant de les veritats estranyes o mitges, embolicat d'ombres. Les històries naturals explica els viatges d'Antoni de Montpalau, noble barceloní, racionalista i científic, el seu alter ego ideal. Montpalau es lliura a la cacera del vampir i pel camí troba fantasmes i bubotes, i monstres de tota mena. I no obstant, mai no perd la confiança en la ciència.
Tot això passa durant la guerra carlina, i mentre el Llarg de Copons actua com un guerriller bandoler, cruel i sanguinari. La mort i la sang van cobrint l'aventura, tal com aquesta passeja pel plànol. Al capítol sisè (El Phalus impudicus), el dip ha fet sis morts en una sola nit. Una de les quals és Josepet Aulés, de professió enterramorts. El vampir és una ànima desgraciada i en pena, però mostra un brillant sentit tràgic de l'humor quan decideix mossegar un enterramorts.
Les històries naturals narra finalment la victòria de la llum, però tant l'autor com el lector saben, en acabar-se el text, que és una victòria provisional. La victòria pírrica.
No hem dit res encara del passeig d'aquells dos cavallers per la vall del Corb. Sembla que es van hostatjar una -o dues- nits al Balneari de Vallfogona. El cavaller Perucho es dolia d'alguns mals a les articulacions i patia d'insomni, de manera que durant la vetlla va aprofitar les hores menudes per a escriure un conte breu: El fantasma de Vallfogona de Riucorb. És inevitable no sentir una esgarrifança profunda quan el llegim: imaginem Joan Perucho turmentat pels dolors mentre descriu aquell infant, el nen Jeremíes, un escolanet que s'apareix flotant a un pam de les aigües del Corb. Descalç, pàl·lid.
Resulta més corprenedor encara quan sabem que, a la cambra del costat, el cavaller Howard Philips dormia plàcid (i roncant lleugerament, segons diu Perucho: tenia un somni intranquil que el removia inquiet, i la seva respiració li esdevenia de vegades com un xiulet pregon, un murmuri de bombolles al fons d'un pou d'aigua fosca).
No hauríem de dubtar de la paraula de Perucho, i més encara si sabem que fou un jurista recte, d'immaculada carrera, més aviat benèvol i humanitari. Cal necessàriament refiar-se dels juristes que de matinada fan versos o escriuen contes d'apareguts. De manera que fou durant aquella passejada pel Riu Corb quan Perucho li mostrà a Lovecraft els apunts d'un conte que no tenia ni títol ni fnal, per saber l'opinió de l'americà. Sembla que en Howard li va prestar molta atenció, meravellat que algú de la remota Catalunya hagués sabut beure d'una inspiració tan allunyada.
Després de suggerir-li unes quantes millores d'estil i de tècnica narrativa, Perucho va poder escriure el final del relat. Però va deixar l'elecció del títol per a una altra ocasió.
Més tard, quan el cavaller Joan Perucho va descobrir que Howard Phillips Lovecraft havia mort molt anys enrere, no va tardar ni un minut en trobar aquell títol: Amb la tècnica de Lovecraft.
Perucho no fa un homenatge convencional, ni el títol cal llegir-lo com "a la manera de Lovecraft": allò que vol dir ho expressa clarament. Howard Philips va posar-hi la seva pròpia tècnica, de pròpia mà.
I tot això passava una nit al Balneari mentre escoltaven el fluir de l'aigua del riu. I mentre -indubtablement- l'espectre del nen Jeremíes flotava, esblaïmat, enmig de la nit i una mica fosforescent.

Nota final: l'exemplar de Les històries naturals que guardo a casa du l'inesperat segell, en lletra vermella, de la  biblioteca de Santa Coloma de Queralt. Vall del Riu Corb. No m'ho acabo d'explicar: no tinc cap consciència d'haver-me endut el llibre de forma il·lícita, ni he robat mai d'una biblioteca pública. Suposo que el deurien descatalogar...