20 d’oct. 2019

Una carta enviada a la Catalunya profunda


Amic S.,

Fa un temps em vas explicar que havies decidit anar-te'n de Barcelona, i que marxaves a viure a una població de l'interior, amb l'objectiu de millorar la qualitat de vida, la teva i la dels teus. Jo, fa més de vint anys, vaig prendre una decisió com la teva, i un temps després vaig desfer el camí. La vida no és fàcil enlloc, i parlo pels qui hem nascut de classe treballadora, sense cap més patrimoni que l'ofici, i per als quals els nostres béns més preuats són la salut, l'esforç i els serveis públics. Aquella classe mitjana que tremola quan s'enfosqueix l'horitzó.

Quan em vas explicar la teva pensada no vaig gosar dir-te res: les persones som autònomes i mai no se m'acudiria donar consells ni pronunciar auguris. De manera que et desitjo, de veres, que trobis allò que buscaves, tot i creure que el sentit és al camí, no a la fita. Ara que han passat uns mesos i que estàs instal·lat ja et puc explicar com vaig viure aquella experiència de l'interior, lluny de la ciutat. Em vaig trobar una comunitat cerril, gelosa i desconfiada de tot el que li arriba. Passaven els anys i jo sempre era un foraster: el meu accent em delatava, no procedia de cap família local, ni bona ni dolenta, era poc més que un aventurer sense hisenda, sense arrels. Tot sovint m'ho recordaven, ja fos per impedir-me participar en debats com per assegurar-se que no perdés la meva condició d'inferioritat metafísica. Vivien amb la seva història sempre present, una història de mites medievals, d'idealitzacions feudals o de prejudicis carlistes, i tenien la consciència clara de representar i de defensar un mandat sagrat: les essències patriòtiques, com qui viu en una guerra eterna i és un guerrer escollit, sempre al bàndols dels bons, dels que tenen la veritat, heretada al bressol. El cognom era molt important, i el nom de la casa ho era tant o més. La combinació dels dos substantius els era molt útil per distingir-se enfront dels altres i per delimitar, entre ells, qui era millor, qui era noble i qui tan sols plebeu malgrat que autòcton. Vaig descobrir que es casaven entre semblants, i que quan els impulsos naturals subvertien l'ordre, un divorci oportú retornava les coses al seu lloc: el de casa bona corregia i es casava altre cop amb un dels seus, i el plebeu s'amistançava amb un semblant de classe. I així van transcorrent els segles a la Catalunya profunda, la del Carles (abans el Carles era l'Arxiduc d'Àustria, avui el Carles Vivales de Waterloo).

La il·lustració, els valors democràtics i la racionalitat havien fregat el poble, però feien la impressió d'haver-hi lliscat sense haver-hi deixat cap empremta visible. En canvi, l'horror medieval era com una ombra solidificada i venerada amb devoció. La vida dóna tombs, de vegades inesperats com bé saps, i quan va arribar el moment de prendre una nova decisió, no vaig dubtar gens en desfer el camí i retornar a la ciutat. Potser podia haver romàs al poble, i lluitar per reivindicar-hi un lloc, però vaig pensar -segurament amb raó, o potser només amb una prudència esquitxada de covardia i de mandra- que no té sentit gastar les forces en aquesta lluita. Jo no he nascut per guerrejar. L'ambient de la ciutat em permet destinar l'esforç a les coses que sento que de veritat m'importen: la cultura, la racionalitat, i aquest ofici d'educador que tant m'estimo.

Tampoc no et pensis que a la ciutat tot són flors i violes. Els conflictes i la tensió són constants, però sento que els conflictes, a la ciutat, són eines de transformació i que, des d'aquí, resulta més salubable treballar per la millora, pel progrés i pel bé de tots. Pel bé de la majoria: el bé sempre serà el bé de la majoria. A lluitar pel meu propi bé no hi trobo cap goig perquè no hi ha goig en l'egoïsme.

I d'altra banda, fa pocs dies va aparèixer a la ciutat una gernació que provenia de les comarques amb un indissimulat ànim de revenja, de reconquesta. Es van passar uns dies aquí, fent soroll i calant foc per reclamar el retorn al passat més obscur, al deliri d'una pàtria il·lusòria i llòbrega d'antics privilegis per als de sempre, i et miren amb aquella mirada superba del qui, com et deia, creu que el seu cognom l'ha situat al bàndol correcte. La seva mirada ens jutja i ens sentencia sense necessitar cap codi penal ni cap llei, i per això calen foc a les cantonades. Practiquen un aquelarre ancestral. I els de la ciutat ¿què fem? Ens ho mirem amb temor, ens tanquem a casa. Aquests no són els bàrbars que reclamava Kavafis, que venien a liquidar l'imperi decadent per alçar una nova civilització: són els bàrbars que volen retornar-nos a la tenebra d'abans de la il·lustració. Volen substituir la novel·la pel romanço, el piano per la gralla, les sabates per les espardenyes, l'enciclopèdia per l'escut heràldic, la constitució pels furs medievals, la ciència pel dogma i, en definitiva, el mèrit pel cognom. Diuen que són pacífics, i que els violents són altres o infiltrats, però mai no hi ha hagut un nacionalisme pacífic al llarg de la història: ens volen prendre la nacionalitat d'un estat d'Europa i atorgar-nos, si la gràcia ho vol, un salconduit signat per un senyor feudal. No són pacífics, no ho són tampoc els qui desfilen sense calar foc: el seu objectiu conté una violència esgarrifosa. Diuen que volen diàleg però és mentida: volen renúncia. Diuen que volen referèndums perquè no volen consensos: no hi ha res més poc democràtic que un referèndum: només és democràtic el consens i per això el rebutgen.

Malgrat tot, jo encara confio. Confio en l'ànima humana, en el bon sentit, en la capacitat de superar els cognoms i els escuts heràldics, en la cooperació entre uns i altres sota la llum tènue del racionalisme, la igualtat entre els diversos, la solidaritat, en el consens que evita les votacions en què els uns perden i els altres guanyen. Només hem progressat quan hem actuat mirant més enllà del melic, aquest foradet minúscul, fosc i sovint pelut que ens recorda d'on venim, que som mamífers tristos i que sol recollir brossa.

Però et desitjo que trobis allò que vas anar a buscar. Em sembla entendre que ara et vols fer un lloc al teu nou poble, i que per això et mostres més guerrer català que mai, segurament per ser acceptat i acollit. No oblidis que aquest país interior mai no ha volgut acollir ningú, que la seva prioritat sempre ha estat la presservació d'unes essències mitològiques i obscures. D'aquí a 10 anys et recordaran que ets un foraster, que els qui de fora vingueren...

I tal vegada m'equivoco. No saps prou bé quantes vegades me n'he alegrat d'haver-me equivocat, ni quina alegria he sentit en descobrir l'error ni la joia que sento quan puc dir-me: em temia el pitjor quan havia d'haver confiat, vaig veure núvols negres i vaig perdre l'esperança, quan havia d'haver confiat. És en aquests instants de canvi quan sento, quasi feliç, que no sóc res, una puça, una formigueta en la història, un bri de pols que s'alça del sòl un segon i després no-res, una contribució minúscula i prescindible. ¿Què són les pàtries i les fogueres votives? Molèsties petites i res més.

T'envejo, això sí, els paisatges i el verd que tens a l'abast dels ulls.

Salut, amic.

L.

4 comentaris:

  1. "... mai no se m'acudiria donar consells ni pronunciar auguris..."

    Como decía don Camilo José Cela: "Yo no doy consejos, que la gente se equivoque sola".

    Salut

    ResponElimina
  2. Jo soc de les que vaig triar la verdor de la Catalunya profunda era tal la meva anyorança de la meva estepa manxega que vaig aterrar a Banyoles per casualitat. Com tu dius mai he sigut d'aquí ni el meu fill que es banyoli autentic ja que aquí els nens des de fa un món d'anys neixen a l'hospital de Girona, però no és d'aquí encara que el seu primer cognom sigui català. De moment, penso que aquest anys m'han proporcionat prou material per escriure sobre vilatans i nobles a l'edat mitjana. Des de fa uns anys visc una vida verda voltant l'estany i escapant cap al mar, en el meu cas poca cosa més puc fer. Estic plantejant-me marxar, no a la ciutat gran no soc gens urbanita. Si a alguna altra ciutat més oberta i més allunyada de l'edat mitjana. Per cert a mi m'importa un pebrot si soc aceptada o no per les meves tendencies no independentistes. Una abraçada.

    ResponElimina
  3. Conozco una persona que vivió una experiencia parecida. Viviendo en Barcelona, pasó unos días en Gerona, le gustó la ciudad y, como trabajaba en una empresa de ámbito nacional, pidió el traslado y allá se marchó muy ilusionado con su media naranja.

    Al cabo de unas semanas se dieron cuenta de que aquella era una sociedad cerrada que nunca se abriría para unos camacus como ellos pero la empresa sólo aceptaba peticiones de traslado a partir de un año desde el último, así que tuvo que aguantar un año allí y después se volvió para la capital.

    Pero esto no ocurrió ayer ni hace un año, esto sucedió hace más de 30 años. Se veía venir, pero no lo queríamos ver.

    PD: Hoy he paseado por Paseo de Gracia y Puerta del Ángel y me he deprimido un montón. Los destrozos de los embaldosados (para agenciarse munición) se están arreglando con cemento y quedan unos costurones terribles. No he podido evitar recordar que las aceras de París están todas asfaltadas desde mayo del 68 y he rezado un responso mental por los panots barceloneses... ¿Cuántas cosas más perderemos en este viaje hacia la Edad Media?

    ResponElimina
  4. Em dic Andra Maria Lupu, forma, Andorra la Vella. Després de dotze anys de matrimoni, jo i el meu marit hem estat en una disputa o l’altra fins que finalment em va deixar i es va mudar a Califòrnia per estar amb una altra dona. Vaig sentir que la meva vida s’acabava i els meus fills van pensar que mai no tornarien a veure el seu pare. He intentat ser fort només per als nens, però no he pogut controlar els dolors que turmenten el meu cor, el meu cor estava ple de dolors i dolors perquè estava molt enamorat del meu marit. Cada dia i nit penso en ell i sempre desitjo que tornés a mi, estava molest i necessitava ajuda, així que vaig buscar ajuda en línia i vaig trobar un lloc web que em va suggerir que el doctor Osagiede pot ajudar a tornar ràpidament. . Per tant, vaig sentir que l’hauria de provar. Vaig contactar amb ell i em va dir què fer i ho vaig fer, després va fer un encanteri d’amor. 48 hores després, el meu marit em va trucar realment i em va dir que ell trobava a faltar jo i els nens, així que és increïble. Així va ser com va tornar aquell mateix dia, amb molt d’amor i alegria, i va demanar disculpes pel seu error i pel dolor que va causar a mi i als nens. A partir d'aquell dia, el nostre matrimoni era ara més fort que com abans, tot gràcies al doctor Osagiede. és tan poderós i vaig decidir compartir la meva història a Internet que el doctor Osagiede real i poderós lletre d’encanteri que sempre pregaré per viure molt de temps per ajudar els seus fills en temps de problemes, si esteu aquí i necessiteu el vostre ex. de tornada o el teu marit es va mudar a una altra dona, no ploris més, contacta ara amb aquest potent ruixador d’encanteri. Aquí teniu el seu correu electrònic de contacte a: doctorosagiede75@gmail.com o whatsapp al +2349014523836
    o viber +2349014523836

    ResponElimina