A moltes ciutats hi ha parcs on, a l'horabaixa, homes masculins i adults passegen el seu gos i es miren entre ells, discretament, suggeridors. Li han dit a la dona surto a passejar el gos i tornen una hora més tard a casa, tan si han trobat un segon d'amor com si no.
En molts llocs de treball, des de fàbriques fins a oficines o institucions penitenciàries i educatives hi ha persones que ostenten petits càrrecs que els donen un cert poder sobre uns altres, a qui s'anomena "subordinats". Busquen un segon d'amor entre els subordinats, que obtenen de somriures i afalacs, d'aplaudiments i d'aprovacions. De vegades busquen si Eros era darrera el somriure.
Hi ha persones que estimen el Déu que va crear la humanitat, però no estimen la humanitat. Hi ha persones que, per tal d'obtenir un indici de l'amor de Déu es maltracten a sí mateixes o maltracten d'altres persones. Hi ha persones que menyspreen l'amor de Déu i afirmen que n'hi ha prou amb un amor democràtic entre els homes, però mai no queda del tot provat que hom estimi el pròxim i que això hagi millorat la convivència. Ni tan sols queda clar si el pròxim és quelcom estimable o estimador.
Tolstoi, el poeta rus, deia que estimava la humanitat però que era impossible estimar-se els homes en concret. Tolstoi devia viure segons d'amor conceptual.
Als vespres i ben entrada la nit, persones de molts llocs que viuen soles o en parella es passen hores buscant emocions properes i semblants a l'amor davant d'una pantalla on hi apareixen lletres i paraules, provinents de persones que tal vegada busquen el mateix, en un joc de simulacres i ficcions. Potser no se n'adonen (o potser sí) que la pantalla és un mirall, i que és al seu propi jo al qui li demanen una frase que contingui amor.
Emil Cioran (1911 - 1995) fou un filòsof del pessimisme que va apologar el suïcidi. Va viure vuitanta-quatre anys i es va morir de mort natural, tot esperant un senyal de l'amor.
Hi ha persones que es passen hores contemplant pel·lícules on altres persones fingeixen amor, atracció i passions que, en realitat, mai ningú no ha viscut. Aquestes ficcions construeixen una idea de l'amor que els empeny a buscar l'amor de ficció, ni que només duri un segon.
Hi ha persones que s'estimen aquell qui se'ls estimi, encara només se'ls estimi un segon. Hi ha persones que continuen estimant aquell qui els va estimar durant un segon, encara que aquest segon s'esdevingués enmig d'un coit. Hi ha persones que estimen aquell qui no els estima perquè pensen o intueixen que finalment se l'estimarà i per això li ofereixen coits. Hi ha persones que són estimades i no estimen. Hi ha persones que n'estimen d'altres però no a sí mateixos. Hi ha persones que només s'estimen a ells mateixos, tot i que molt sovint també són els qui s'odien a sí mateixos. Hi ha persones que els diuen als altres que els estimen molt, però tan sols és per aconseguir un segon de reciprocitat.
El cantant, des de dalt de l'escenari i sota la llum rutilant, li diu al públic: t'estimo. Tant el públic com el cantant saben que aquest amor s'acabarà amb el darrer acord del concert. És un amor honest perquè no conté promeses, i saber quan s'acabarà (en quin moment precís s'acabarà) tranquil·litza el públic i el cantant.
Humbert Torres, que fou alcalde de Lleida del 1917 al 1920, va quedar-se vidu i des de llavors va dedicar la vida a invocar l'esposa morta, buscant un segon d'amor entre les ombres.
només l'amor i la mort, donen un sentit a la vida. En el cas de Cioran a més a més tenia demencia senil. De fet, l'ùnic amor real que hi ha és l'amor a si mateix,la resta és teiatru....
ResponEliminaEstic força d'acord amb tu. Però si tan sols li donen sentit a la vida l'amor i la mort, com és que ens entestem en dotar de sentit una llista tan llarga de collonades? Per què la obsessió pel poder, els diners, el reconeixement social, els afalacs, els restaurants, els hotels, els viatges, la roba, el cotxe, el sexe, l'aspecte, el futbol...? Potser el sentit de la vida només ens interessa a quatre ximplets. Ah, jo hi afegiria l'art al costat de l'amor i la mort, és la objecció que et faig. Sense Piero della Francesca no seria el mateix.
EliminaNo crec que l'amor sigui un sentiment pur, en el sentit que mai va sol. Quan sents amor per algú (tu mateix, la família, la parella, etc.) sempre acompanyat d'admiració, d'odi, d'enveja sana o no tan sana, de comprensió, d'intent de comprensió, d'ilusió...potser de ficció també, però sobretot de curiositat. De voler conéixer més d'aquella persona. I crec que això es el que fa que un amor perduri, el mantenir la curiositat, el voler saber-ne més, treure'n el desentrellat de perquè algú és com és. Fins i tot un mateix.
ResponEliminaEstem d'acord. No volia decidir res, tan sols pensava en veu alta que l'amor té tot l'aspecte de ser una construcció que té a veure amb el romanticisme. Què diem quan diem "amor"? Quina relació tenen "estimar" i "amor"? El caràcter fictici l'explica un llibre de Coral Herrera (La construcción sociocultura del amor romántico). Els poetes (i les poetes) del temps dels trobadors van inventar-se un sentiment que volia desmuntar el matrimoni de conveniència, que encara avui és practicat per la burgesia i l'aristocràcia perquè és solvent i dóna més bons resultats que no pas la variant "romàntica". Però en general les persones es casen dins de la seva classe social, i la via amorosa continua sent un ascensor social ben valorat. En fi... és un tema complex (com tots?) i tan sols en volia fer un petit poema en prosa per explicar paradoxes i curiositats.
Eliminahttps://youtu.be/szIRpApD4vc
Elimina