Un blog i un blogaire se'n van als llimbs

Imprimatur

Sí. No sé com va anar, però un dia d'aquests em vaig adonar que badallava mentre feia l'habitual ronda pels blogs que llegeixo. M'avorria. Aquesta emoció difusa se'm va tornar aguda quan vaig arribar al meu propi blog. El vaig trobar reiteratiu i ple de tòpics. Les mateixes imatges i aquella sintaxi fàcil, el recurs somnífer del laconisme, etzètera.

Sempre que t'avorreixes pot ser degut a dues causes: que tinguis un mal dia o que al teu voltant hi hagi coses avorrides, en efecte.  Dit en paraules del sergent Mulder: que siguis un neuròtic no vol dir que no et persegueixin.

Però torno al Dia de l'Avorriment. Aquell dia, els badalls van ser succeïts per una punxada lleu a la boca de l'estómac. Arcada. Arcada. Arcada (*). Merda! vaig dir: Altre cop el duodè! Em vaig prendre un miraculós Omeprazol i me'n vaig tornar al llit, perquè no era dia laborable. Un cop gitat, em vaig adonar que el meu cos, a través de dos òrgans distants com són l'hipotàlem i el diafragma, m'estava advertint. Lluís, has de canviar de vida, em deien. Vaig recordar que a en Rainer Maria Rilke aquesta mateixa frase el va venir a trobar mentre contemplava una pantera engabiada, en un zoo centreuropeu. Ara em venen ganes de preguntar-li si va obeir l'imperatiu, però en Rainer és mort.

La paradoxa de tot plegat és que vivim una vida finita en un planeta finit, i no obstant coneixem la idea de la infinitud. Crec que el malestar que em genera aquesta dualitat és el que em va espatllar el duodè i en conseqüència el dia -si no m'erro, dimecres vuit de desembre del dos mil deu. Vull dir que ens acabem les coses, que ens en cansem o elles es cansen de nosaltres.

Aquell dia, però més tard i mentre feia una paella amb sípia, llagostins i musclos, vaig decidir mirar clips de videos pornogràfics, per veure si em divertia. Però no: altre cop em va venir el deixondiment. De nou la sintaxi fàcil, la repetició, el lloc comú, la creativitat nul·la. Fou en aquell instant que em va venir la imatge d'una carretera. El sord brunzir del motor, una pluja fina contra el parabrisa.


Després, no sé com, vaig imaginar el so dels meus peus trepitjant un caminot feréstec que puja vorejant el torrent, al capdamunt de la vall de Meranges. Fot un fred que pela, però me n'adono que estic content. Que estava content.

Has de canviar de vida, em repeteixo. Després hi afegeixo: ja saps, també, que no pots deixar d'escriure. Ni de fer fotos, ni de filmar -ara que t'has comprat aquesta videocamereta. Sí, sí, remugo, ja ho sé, tot això. Però és que jo ja no sé com fer-ho, i se m'empal·lideix l'ànima quan pressento la decadència, el buit, l'absència de noves idees, l'horror de la banalitat, el vampir de la reiteració. Me gustas cuando callas, em diu en Pablo. I un proverbi que podria ser xinès o indi: abans de parlar pensa bé si les teves paraules són millor que el silenci. Callat no sóc més guapo, però semblo més interessant.

Ara, cinc dies després del Dia de l'Avorriment em decideixo a posar tot això per escrit. Aquest text no és tan sols la confessió d'un avorriment. També és una forma de demanar ajuda. Aquí al dessota s'obre aquell requadre on hi diu Comentaris. S'hi poden escriure suggeriments: fes més pornografia, vés a la merda, matricula't a un curs d'estètica del doctor Argullol, cuida't, llegeix Michel Foucault, pren baies de Goji, escriu sobre la infantesa d'en Nosferatu, fem unes canyes. No s'hi poden escriure copets a l'espatlla, prohibit. Acceptaré participar en iniciatives d'altri, però només si són coses rares, estranyes -o gòtiques.

Per tal que Míster Blogspot no em tanqui la paradeta, de tant en tant apareixerà alguna cosa, però no en feu cabal. Qui sap si llavors, sense propòsit de cap mena, no serà quan escrigui les millors bestieses.

Càlcul de temps esmerçat en la confecció de l'apunt:

1. Pensar-lo i escriure el text: 45 minuts
2. Gravar els videos i editar-los: 75 minuts
3. Desplaçaments per a les localitzacions del video: 150 kilòmetres, dues hores
4. Revisar-lo, corregir-lo, pulir-lo una mica: 65 minuts

• Total: 305 minuts i tornar a casa amb la roba freda i humida. 

Càlcul de temps estimat per a la lectura d'un/a lector/a que visiti el blog: uns 10 minuts, i això tirant llarg i sent optimistes.

Preguntes que cal fer-se: què coi deu voler dir aquest decalatge de 295 minuts? Té res a veure amb la idea que vita lunga, ars brevis? El blog era una metàfora de la vida, una paràbola, una conya? Sóc més aviat un cretí o més aviat un pallasso?

_________________________________
Notes:
(*) Extret de César Aira: Como me hice monja. Madrid, Mondadori, 1989.
L'apunt que presumiblement has llegit tenia alguns títols alternatius:

• Sobre el blog d'en Lluís B. (descartat: massa egocèntric)
• Un blog dormilega (no m'agrada, títol poc suggerent)
• M'avorreixo (redundant)
• Com em vaig fer monja (títol poderosament atractiu, però copiat)
• Ars brevis (usar el llatí és de pressumptuosos)
• N'estic fart, de vampirs (és cert, però indueix a errors)
• Si em tornes a plagiar, et hackejo el teu blog i no em vinguis amb més sinèrgies (per desgràcia no sé hackejar res, tot i que donaria un dit del peu per saber-ne. Si n'aprenc un dia, però, els banquers -amos i empleats- que es donin per morts)
• Se m'han acabat les idees, vet-ho aquí (no es pot ser tan honest, home) 

Aquest apunt està dedicat a diversos/es blogaires entre els que hi destaquen: l'Allau, la Clidice i en Girbén.

Es poden deixar comentaris als Comentaris, o bé enviar-los al correu de l'autor. Per una vegada, estaria bé rebre correus amigables i trencar el penós costum que tan sols l'usin els hooligans, aquells/es lectors/es disconformes com la Pia, que tan bé em va insultar. 

Diari del lladre (final provisional)

Hi ha moments en què la Maargie, malgrat les dificultats de l'idioma, em fa confidències. És possible que jo no comprengui bé allò que diu, o que ella no sigui capaç de traslladar correctament al castellà les idees que li volten. De manera que quan m'explica la fantasia de cardar damunt d'un altar, en una església catòlica, puc pensar que això és realment el que desitja?
El dilema es complica molt més encara quan reconec en aquesta fantasia l'eco d'una fantasia meva, ensulsiada en uns anys de joventut que apenes si recordo poc i malament.

Però els dubtes m'animen a buscar els possibles escenaris. Rebutjo les esglésies en ruïnes, les abandonades o les convertides en hotels i restaurants. En tots aquests casos, la fantasia es dilueix en l'extrema facilitat, en una banal aventura inòcua. Si cal fer-ho, ha de ser en un temple en actiu, en una església vigent, on el capellà trobi l'endemà les evidències del fet, o bé on els fidels siguin els privilegiats testimonis de l'acte. De què serviria blasfemar enmig d'un bosc?

Busco i remeno, trio i garbello per la xarxa. Hi ha infinits webs i blogs de beats i beates, quasi per a perdre's. Finalment trobo allò que buscava. L'església de Gòsol i el seu esperpèntic mossèn em decideixen. Me n'adono que tenia quasi oblidat el xarlatà, l'escriptor de columnes periòdiques d'antany. Potser la Maargie ha vingut per a recordar-me la mania visceral que sento per mossèn B. No ho puc passar per alt.

Berga, Saldes, Gòsol. Ens allotgem a la fonda. Només de posar els peus al vestíbul, ja percebo una olor nauseabunda, com de  substàncies pútrides. Em sembla un lloc inquietant. La Maargie s'ha quedat a la taverna, on ha trobat dos compatriotes de Rotterdam (rossos i exsàngües) que no sé com han arribat fins aquí. Jo pujo a la cambra i gravo l'escenari mesquí que ens han llogat, amb una càmera Panasonic manllevada fa poc.

He sofert una mala sensació tan sols de posar els peus a la cambra. Intueixo l'influx pèssim del mosèn, i penso en aquell vampyr assexuat del Dreyer, la Margherite Chopin. Ara penso que el capellà és terriblement malvat, molt més del que havia intuït. Una força malèfica i pèrfida, un perill. Em sento tan influenciat per aquesta idea que no em sorprèn gens descobrir que he filmat un fantasma ajegut al llit.



Faig una visita furtiva i breu a l'església. A la capseta de les almoines adreçades a Sant Cristòfol  hi trobo un full groguenc. Sé que és una nova il·lustració del meu dibuixant, que es riu de mi. Ara sé que es riu de mi. No persegueixo ningú: un dibuixant malvat  i metafísic s'està burlant de mi.

A.B. La amante del párroco de pueblo

No faré l'amor amb la Maargie damunt la pedra fresca, a l'altar de Gòsol. Perquè marxaré rabent, escuat. Jo sóc la víctima, i les víctimes només poden córrer avall, esperitades.
_____________________
(Fi de la primera part del fulletó bloguista. La segona part no té data prevista d'aparició, perquè l'editor ha fet fallida i ha fugit a Costa Rica. Si l'autor troba un nou empresari, o bé si enfolleix i tira al dret -com la cabra a la muntanya- potser n'apareixeran els capítols següents, on les intrigues i l'erotisme assoleixen una nova fita mai vista en la llengua de Verdaguer). 

Les conclusions del GABI.Net (Mètode per a fer amics a la Blogosfera)

Els peus de l'autor, caminant sobre vidre

En Llucià Borràs, director de la secció d'estudis del GABI.NET (Grup d'Anàlisi Blogaire Interactiu, punt net, punt cat) va presentar divendres a l'Hotel Majèstic les conclusions del seu estudi anual sobre la cosa dels blogs en llengua catalana.
Encara amb olor de gomina i Polil després de la festa convergent, el Saló Ferrussola era ple de gom a gom, amb el públic fidel i atent que sol anar a escoltar el doctor Borràs.

El doctor B. va presentar el nou catàleg de perfils blogaires, així com un recull significatiu de comentaris adreçats als apunts dels blogs. Per a explicar-ho gràficament, Borràs va dir que la cosa dels blogs la veig com encallada, i no passa de ser un facebook treballadet, on hom enganxa una foto (o dues) per a amentitzar els textos. Però anem al gra, que això és un blog i no cal extendre's. La llista de perfils del 2010 ha quedat sintetitzada en aquestes senzilles set categories:

1. Sóc guapo i ensems culte i intel·ligent, i ho vull demostrar (poso la meva pròpia foto, en actitud clarament interessant).
2. No sóc guapo, però sí força intel·ligent i culte (i per això al perfil li poso la fotografia d'un guapo del cine).
3. No tinc cap dels atributs anteriors, però sóc progressista i enrotllat (la foto és un element simpàtic, com ara una flor o un animalet silvestre, però inofensiu).
4. No sé pas què dir, però escric cada dia i mireu quants amics tinc (destaco la llista de seguidors, i faig veure que penso molt, de manera que retallo i enganxo pensaments d'altri).
5. Faig llibres, i com que sóc simpàtic me n'has de comprar (incloc el catàleg de les meves publicacions amb el preu, de rebaixes).
6. Busco amistat i el que sorgeixi (explico que em sento sol, però que tinc quartos i un bon cotxe).
7. Ja estic casat, però busco el que sorgeixi (faig reflexions agosarades, insinuo, la meva foto de perfil és enigmàtica per si de cas la Mariatresa entra al blog del seu enigmàtic marit sense saber que és el blog del seu enigmàtic marit). 

Borràs va il·lustrar la presentació del treball amb exemples, però aquests exemples no els trasllado aquí, perquè no faria res més que procurar-me una llista infinita d'amics, i no sóc tan ximple. Sí que goso, en canvi, deixar una llista de comentaris obtinguts pels blogs. Sense referència ni cita, però prometo que són literalment certs. Deixo als possibles lectors i lectores que endevinin a quina categoria de blog correspon cada comentari. (No és un concurs, no cal respondre amb les hipòtesis i a més a més no hi ha cap premi).

Borràs va explicar que els comentaris als apunts deixen entreveure dades eloqüents de la psicologia de l'autor, formació acadèmica, nivell socioeconòmic, estat civil i professió. Vegem-ho.

Recull de comentaris extrets a l'atzar

• Petonets i bona setmana

  (abraçades i petons virtuals són d'ús freqüent, tot i que no es podrien definir) 

• Ah, i que et vagi bé el que sigui que facis!

  (i si és un assassí en sèrie?de què el coneixes?) 

• Oops 

  (no se sap a què respòn la doble vocal) 

• que tingui vostè un bon kitkat......

  (el comentarista se sent dispensat de seguir qualsevol norma ortogràfica) 

• ooooohhhhhh!!!! que xulo!!!! em cau la baba llegint-te

  (xoca la repetició de la lletra h, que es fa difícil de traslladar a un so determinat) 

• m'ha encantaaaaaaaaaaat!!!

  (ídem) 

• t'adoro! :)

  (se suposa que és una adoració metafòrica) 

• Podries escriure només paraules a l'atzar. Si les diguèssis tu, jo els trobaria el sentit.

  (abans deien: contigo al fin del mundo, i també era mentida) 

• Des que visito blogs (i fa temps) no havia llegit un text escrit amb tanta intel·ligència. T'ho dic sense cap voluntat d'afalagar gratuïtament. Has escrit fet una definició perfecta (...). 

  (El subratllat és el doctor Borràs) 

• que macooooooooooooooooooooooooooo

  (la repetició quasi infinita d'una vocal millora el significat de la paraula ampliada?)

Si algun lector/a ha arribat fins a aquest punt de l'apunt i encara té prou humor o estómac, li explico dues coses més referides al doctor Llucià Borràs.

Hom haurà percebut que el doctor es refereix als blogaires com si tots fossin del gènere masculí, i s'oblida de l'opció femenina. Imagino que Borràs usa el masculí com si fos el gènere neutre, per tal com prové d'una època remota en què els intel·lectuals eren només masculins, o bé neutres. És per aquest motiu que m'ha semblat oportú deixar una breu nota biogràfica del nostre pensador.

Efrem Borràs i Catasús (pare de Llucià), fotografiat a la porta de la seva merceria el juny de 1937, just a l'instant que Julián Ascaso en persona li col·lectivitzava el negoci. Poc després fou presa d'una apoplegia, de la qual el tractà -sense èxit- el doctor Josep Trueta.

Borràs i Ascaso, Llucià: Fill de botiguers del barri de Sants, va passar una infantesa de penúries. La branca obrera i materna de la família, afiliada a la CNT-FAI, va col·lectivitzar la botiga el 1937 i no la van recuperar fins al gener del 39. Durant aquests dos anys de maltempsada, Llucià anà a viure a casa de l'oncle diaca, a Ripoll. Reputat pederasta, l'oncle va instruir el xicot amb gran severitat. Tant fou severa l'educació del minyó que als nou anys recitava onze capítols de la Summa Teologica del sant d'Aquino. Arribada la represa de la democràcia, Borràs es va matricular a la Unió Democràtica de Catalunya, on de seguida enllaçà una sòlida amistat amb el futur Conseller Primer, José Antonio Duran. Durant el septenni negre del Tripartit, Borràs va malviure donant classes de català a algun companys i companyes del partit. En restablir-se la naturalitat política a Catalunya (28 de novembre de 2010), Borràs esdevingué el més ferm candidat a Conseller de Cultura d'Avantguarda i Catequesi  Arxiprestal (CACA).
GEC, volum 13.

_____________________
Postdata:
Agraeixo al senyor Francesc Puigcarbó l'atenció prestada a l'apunt, així com haver col·laborat en la seva difusió a través del seu blog.
L'autor d'aquest apunt dedica l'apunt als afectats directament. També vol dir:
a) que l'expressió facebook treballadet no és seva, i que li ha dit una blogaire de qui no diu el nom, però a a la qual li agraeix sincerament la idea, que és la llavor de tot el text.
b) que ell mateix es troba inclòs en una de les set categories anteriors, de manera que no queda exclòs de la burla.
c) que aquest apunt està dedicat, també, als autors i autores de blogs que no fan el Pont de la Immaculada Concepció de Maria, mare de Jescucrist. Més per impossibilitat que per ateïsme, honestament.
d) que comprèn perfectament que algun al·ludit/dida se li doni de baixa de seguidor/a.

Identificació. Antoni de Montpalau, DNI 46121723

Apunt cooperatiu, elaborat per autors diversos i sense il·lustrar. Un experiment dadaïsta com un altre.

L'Antoni de Montpalau surt de Vic que la nit és closa i el fred ferm tanca la boira com una bòveda gòtica sobre el seu cap. Diuen que a Vic hi fa fred, i diuen que no: ets un exagerat -el renyen-, a Vic no hi ha fred. Allò de nou mesos d'hivern i res d'infern no és més que una llegenda urbana.

L'abadessa del convent-biblioteca l'acompanya fins a la muralla, porta de l'est. Quan és allà no ho diu però pensa:  he decidit que si algú de fora muralles ha de venir a Vic, ho farà a la primavera. Quin tip de patir. Quan et vaig abandonar a l'Eix transversal, se'm va encongir el cor. I no era la tristesa (inevitable) del "vès, au, ja està: s'ha acabat", que també. I ca. Feredat feia aquella carretera, n'aquella hora intempestiva, amb aquelles condicions climàtiques, que no direm adverses, perquè l'adjectiu no em sembla prou hostil. Haguéssim hagut d'acampar a la biblioteca, sota el Sert, fer un focarró amb uns quants volums de l'Espasa, treure una petaqueta d'alguna cosa d'aquelles que escalfen l'entranya, menjar-nos quatre Sugus i aquí pau i després glòria. Però no.

La pintura del Sert també era al cap del jove Allau, que un xic lluny d'allà imaginava l'escena: entre el vampir, el claustre i el plafó de Sert devia de fer una certa feredat, pensava.

A mig camí de Berga, el sometent l'atura i li demana on és, on va i perquè va tan tard, quan les carreteres són buides i la boira maleïda i amenaça neu i gel. No deus ser pas un traficant, un bandoler o un liberal?

-Sóc Antoni de Montpalau, i vaig a casa. Vinc d'engrapar un vampir i com comprendreu, aquesta feina no té horaris.

Grapeja dins de les vestidures gruixudes, hirsutes. N'extreu el salconduit. El guàrdia s'ho mira però no somriu.

-Aquí no hi diu Antoni de Montpalau, perdoneu que us ho digui. Hi diu Lluís Bosch.

Ell somriu llavors, però perquè és presa d'un neguit que el rondava de fa dies i ara pren cos, en aquest terrible atzucac. Recorda llavors el dia en què va veure la lletra que l'abadessa li escrivia a una Comtessa, i on entre moltes altres coses li deia:

Comtessa, continuo amb el rotllo, perquè justament, i mentre llegia les històries aquestes, he pensat molt en vós, que éreu l'Antoni de Montpalau (ja sabeu com n'estic de delicadeta de les sinapsis).
Ja ho vaig dir-ho l'altre dia, pa mi això del vampir i les guerres carlines és l'excusa del tramat. La cosa va de viatge iniciàtic (Odissea, Kavafis, els que fan els herois de Chrétien de Troyes, i estos cuentos) un personatge se'n va pel món descobrint i acumulant experiències i coneixements que li seran profitosos per a la vida i que l’enriquiran en la seva experiència personal.
I, de tant en tant, es va sentint el cant d'una au estranyíssima (tant que no existeix) que es diu àurea picuda. I sobre aquest cant, Perucho (el narrador, més ben dit) ens diu ja al primer capítol:
"Era quelcom d'harmoniós i d'inefable, quelcom com l'amor i la fraternitat humanes o com l'amor a la ciència, i venia del cel o de les Illes encantandes".
Doncs això, un viatge com el de Kerouack, però sense ni sexe ni drogues ni rockandroll, perseguint un vampir que no fa por, al contrari. Com si en Montpalau fes un Interrail als vint-i-pocs. Fer-se gran. 

Més amunt de Guardiola de Berguedà, el viatger que no sap qui és però sap amb qui voldria identificar-se s'atura un instant a la vora del camí. Surt al defora del cotxe i aspira l'aire fred. Res no es belluga. Gira el cap. Avall, cap a la plana, hi ha un mar quiet de boira fosforescent. Se sorprèn que l'hagi atravessada tan lleuger, tan com si res. Com si la vida fos una cançoneta lleu i blana. Encén la darrera cigarreta del dia i observa aquest punt diminut de llum que ofereix el verí del tabac. Com és que les coses càlides i lluminoses ens poden matar?

-Quan t'hi trobes, ho maleeixes, i quan ha passat, ho celebres; dic dels viatges intempestius -mormola per a sí mateix.

Vora la una de la matinada, el viatger es colga sota les mantes i somia que és un peix que se l'empassa la balena i llavors ell és la balena, després un ocell de nom Àurea picuda, que s'atura  la branca d'un sicòmor a tocar una arpa pneumàtica. L'endema al matí, engega el televisor tot just quan en Josep Cuní diu:

-A més dels coneixements sobre Perucho i la seva agradable presència, l'Antoni ens obsequià amb un grapat de Sugus ja que celebrava un dia important en la seva vida, moltes gràcies Antoni, ...per tot. 

___________________________________
Els autors involuntaris del text són: Francesc Puigcarbó, lo gaiter de Sabadell; Robert Mitchum; Allau lo Dandy Avalanche; Matilde Urbach; Jordi Girbén el bohemi itinerant. En els lligams i les connexions hi han col·laborat l'Aris i la pròpia Comtessa citada anteriorment. S'hi inclou una cita del trobador Guillem de Berguedà, home culte i enginyós però totalment ignorant en qüestions vampiresques.

L'undemà d'ahir és avui. De Bellver a Vic

Bellver de Cerdanya. 30 de novembre de 2010 a les 9,30 del matí. EL campanar de la Mare de Déu del Talló vist des de l'escola.

 A les nou del matí el vampir alena un aire gèlid pels carrers de Bellver. Sordes volves de neu s'aclofen damunt la gorra de llana i colpeixen els narius del caminaire. Trist i solemne, el núvol de la neu empal·lideix els miralls. Sento un galop llunyà. Temo que no sigui el tercer genet, no miro enrere.
-Feia anys que no nevava així un trenta de novembre -diu la veu, a la taverna.
A les onze tinc el telèfon a la mà i pitjo els números de Vic: "crec que no podré venir" m'anticipo els mots. Però llavors em prenc un cafè llarg. Deso l'aparell. Ja ho veurem. A les tres de la tarda ix el sol. Ja no torno a pensar en el telèfon.

A les sis surto del túnel del Cadí i penso que la carretera és especialment llòbrega. Resulta senzill pensar en les esgarrifoses guerres carlines vora Bagà i cap a Berga. Terra de bruixes, inquisidors, exorcismes, pires per cremar heretges. Tot baixant pel congost sento com vibra el telèfon, dos missatges que em feliciten l'aniversari.

A un quart de vuit aparco a Vic. Els carrers molls, la gent tapada fins al nas. Surto del cotxe i faig una cigarreta urgent mentre espero, davant de l'estació de trens. Em demano què tenen les estacions de trens, que són tan propenses al drama. Què duen els trens? En quina novel·la Joan Perucho parla dels trens, i ara no la recordo?

La Biblioteca Joan Triadú està allotjada en un antic convent. Per això hom pot passejar per un claustre que simula romandre intacte, lluent i esbelt. Les biblioteques han viscut una vida tan atzarosa com les tavernes, els mercats o els carrers: no sé si algun brillant analista s'ha aturat mai a explicar-ho, però em penso que s'ho val.

Biblioteca Joan Triadú de Vic, 30 de novembre de 2010 a les 21,30 del vespre

Agafo l'aire fresc i humit del portal, fumo la darrera cigarreta, avanço un peu i empenyo el batent de vidre. Alea iacta est, em dic. Mentre traspasso el vestíbul, per un instant em demano què faig aquí, i com és que hi he arribat. Quina és la raó veritable, si és que hi fos? En quin instant vaig fer la primera passa que ara em fa donar aquesta darrera? En què m'assemblo i en què no m'assemblo a l'Antoni de Montpalau? Persegueixo un vampir o fujo d'ell des de sempre, fins i tot des d'abans de saber-ho?

Com que tothom ja ha segut, veig la silueta de la cadira buida, flanquejada per en Robert Mitchum i la Matilde Urbach.

Després comença un altre relat, que es pot llegir fent un petit clic aquí.

En un proper capítol, explicaré el retorn. Fou aquí quan el viatger va sentir l'alè del vampir a la vora i altres emocions, mentre enfilava una carretera solitària i boirosa que el duia vers el gel.