Joan Perucho i Online

Il·lustració de Miquel Zueras

El dia 30 de novembre de 2010 vaig celebrar el meu quaranta-sisè aniversari entre Bellver de Cerdanya i Vic. No és una forma massa usual de celebrar l'efemèride personal, però no és la més rara que conec -ni de bon tros. De fet, van ser més les circumstàncies que cap desig d'excentricitat allò que em va dur per una carretera plena de gel i boira.

A Bellver m'hi havia dut la feina, i a Vic una cosa semblant al plaer: allà i aquell dia vam parlar de Joan Perucho, que és un dels escriptors que més i millor m'han acompanyat durant els anys. Els lectors del Club de Lectura de la biblioteca Joan Triadú havien llegit (i ben llegit, caram) Les històries naturals. De manera que vam estar garlant del llibre, i la meva contribució no va passar de quatre minuts mal comptats, allò que en diuen introducció i que algú ha de fer -però no té perquè ser el més llest ni el més expert. Basta amb tenir una mescla de virtuts i defectes que van de la barra a la bona fe.

Al darrera (abans del 30 de novembre)  hi havia uns quaranta dies de presència de Joan Perucho en aquest blog. Cinc setmanes mal comptades de divagar sobre Perucho, d'imitar-lo i de citar-lo, de manipular-lo amb la impunitat amb què els morts es deixen manipular. Amb el degut respecte i la deguda irreverència: no crec que a Perucho el molestés veure les meves boutades, si ho hagués pogut fer.

Avui fa setanta-cinc dies d'aquella data (novament són dies mal comptats). Entretant han passat moltes coses: des de governs que canvien -per a mal- a governs que cauen -sempre per a bé. Morts, mudances, propòsits nous d'any nou, viatges amunt i avall, tiberis i frugalitats, abstinències i eufòries. He canviat de lloc de feina, he passat per l'atur, he enterrat la mare. Gairebé m'he emborratxat però no. Hi ha hagut retrobades i destrobades. He passat una grip de panxa, he visitat un malalt a l'hospital. He provat de recomençar la meva novel·la i m'he retrobat amb un escull insalvable. He rellegit A les muntanyes de la follia del Lovecraft i he xalat amb Nosotros los ahogados (bé, encara hi xalo gràcies a la blogaire del Comtat).

Em vaig fer el propòsit de tornar a Joan Perucho algun dia, no molt tard. Vet-ho aquí. Em preocupava (preocupar no és ben bé el verb, però queda bé) saber què hi ha avui de Perucho, i la seva presència a la xarxa és un indicador. Què passa quan cliques joan perucho al google?

La resposta és força merdosa, perquè caiem en un loop i ens remet als articles i apunts que vam penjar des d'aquest blog. Tot i això, celebrem que Perucho ha estat reeditat en les dues obres que més m'estimo, a can 62 i amb nou pròleg d'en Julià Guillamon -home que també havia estat objecte de manipulacions durant aquell mes de novembre.

He trobat que el blog El desván del Abuelito (altament recomanable i enllaçable) li ha dedicat un apunt majestuós: Perucho Ye-yé, que parteix de La sonrisa de Eros. A través del qual he conegut un il·lustrador generós, en Miquel Zueras, que m'ha enviat la il·lustració que encapçala l'apunt que ara llegeixes. El qual té un blog que també és altament ídem.

Aquest no serà (no hauria de ser) el meu darrer apunt sobre Perucho. No ho dic com una condemna sinó com una petició als lectors: sé (però no puc demostrar-ho) que Perucho té més vida i més vigència de la que jo li imagino. De manera que aquí o al correu em podeu fer arribar els suggeriments, idees i enllaços que calguin. Perquè aviat puguem tornar-hi.

Entretant, que la vida segueixi donant-nos tot allò que ens mereixem. Prometo tardar menys de setanta-cinc dies en retornar a Perucho, sempre que al capdavall dels quals jo segueixi amb vida -si no és demanar massa.
 ____________________________________
Aquest apunt està dedicat a les persones que van contribuir de diverses formes en aquells posts del novembre, fent suggeriments i aportacions: la inevitable Matilde Urbach, en Jordi Girbén, la Maite Mas. Involuntàriament també hi van col·laborar Julià Guillamon, Blai Bonet, HP Lovecraft, Arthur Machen. I avui Miquel Zueras i el Abuelito. 


Naturalment, també està dedicat a l'Allau de The Daily Avalanche, que deu dur vora el centenar d'articles dedicats a Dickens. L'Allau se'n va anar a Vic a l'Octubre, i ha posat el llistó tan alt que no cal esforçar-se en atrapar-lo. Tinc poc esperit competitiu.

Segona nota: l'il·lustrador Miquel Zueras acaba de publicar la portada de la reedició de Lovecraft a Laertes. No em cal dir que sortiré a comprar-la de seguida, sobretot per aquest Cthulhu eixerit. The Dunwich Horror és una primícia, gentilesa del mateix dibuixant.

Identificació. Antoni de Montpalau, DNI 46121723

Apunt cooperatiu, elaborat per autors diversos i sense il·lustrar. Un experiment dadaïsta com un altre.

L'Antoni de Montpalau surt de Vic que la nit és closa i el fred ferm tanca la boira com una bòveda gòtica sobre el seu cap. Diuen que a Vic hi fa fred, i diuen que no: ets un exagerat -el renyen-, a Vic no hi ha fred. Allò de nou mesos d'hivern i res d'infern no és més que una llegenda urbana.

L'abadessa del convent-biblioteca l'acompanya fins a la muralla, porta de l'est. Quan és allà no ho diu però pensa:  he decidit que si algú de fora muralles ha de venir a Vic, ho farà a la primavera. Quin tip de patir. Quan et vaig abandonar a l'Eix transversal, se'm va encongir el cor. I no era la tristesa (inevitable) del "vès, au, ja està: s'ha acabat", que també. I ca. Feredat feia aquella carretera, n'aquella hora intempestiva, amb aquelles condicions climàtiques, que no direm adverses, perquè l'adjectiu no em sembla prou hostil. Haguéssim hagut d'acampar a la biblioteca, sota el Sert, fer un focarró amb uns quants volums de l'Espasa, treure una petaqueta d'alguna cosa d'aquelles que escalfen l'entranya, menjar-nos quatre Sugus i aquí pau i després glòria. Però no.

La pintura del Sert també era al cap del jove Allau, que un xic lluny d'allà imaginava l'escena: entre el vampir, el claustre i el plafó de Sert devia de fer una certa feredat, pensava.

A mig camí de Berga, el sometent l'atura i li demana on és, on va i perquè va tan tard, quan les carreteres són buides i la boira maleïda i amenaça neu i gel. No deus ser pas un traficant, un bandoler o un liberal?

-Sóc Antoni de Montpalau, i vaig a casa. Vinc d'engrapar un vampir i com comprendreu, aquesta feina no té horaris.

Grapeja dins de les vestidures gruixudes, hirsutes. N'extreu el salconduit. El guàrdia s'ho mira però no somriu.

-Aquí no hi diu Antoni de Montpalau, perdoneu que us ho digui. Hi diu Lluís Bosch.

Ell somriu llavors, però perquè és presa d'un neguit que el rondava de fa dies i ara pren cos, en aquest terrible atzucac. Recorda llavors el dia en què va veure la lletra que l'abadessa li escrivia a una Comtessa, i on entre moltes altres coses li deia:

Comtessa, continuo amb el rotllo, perquè justament, i mentre llegia les històries aquestes, he pensat molt en vós, que éreu l'Antoni de Montpalau (ja sabeu com n'estic de delicadeta de les sinapsis).
Ja ho vaig dir-ho l'altre dia, pa mi això del vampir i les guerres carlines és l'excusa del tramat. La cosa va de viatge iniciàtic (Odissea, Kavafis, els que fan els herois de Chrétien de Troyes, i estos cuentos) un personatge se'n va pel món descobrint i acumulant experiències i coneixements que li seran profitosos per a la vida i que l’enriquiran en la seva experiència personal.
I, de tant en tant, es va sentint el cant d'una au estranyíssima (tant que no existeix) que es diu àurea picuda. I sobre aquest cant, Perucho (el narrador, més ben dit) ens diu ja al primer capítol:
"Era quelcom d'harmoniós i d'inefable, quelcom com l'amor i la fraternitat humanes o com l'amor a la ciència, i venia del cel o de les Illes encantandes".
Doncs això, un viatge com el de Kerouack, però sense ni sexe ni drogues ni rockandroll, perseguint un vampir que no fa por, al contrari. Com si en Montpalau fes un Interrail als vint-i-pocs. Fer-se gran. 

Més amunt de Guardiola de Berguedà, el viatger que no sap qui és però sap amb qui voldria identificar-se s'atura un instant a la vora del camí. Surt al defora del cotxe i aspira l'aire fred. Res no es belluga. Gira el cap. Avall, cap a la plana, hi ha un mar quiet de boira fosforescent. Se sorprèn que l'hagi atravessada tan lleuger, tan com si res. Com si la vida fos una cançoneta lleu i blana. Encén la darrera cigarreta del dia i observa aquest punt diminut de llum que ofereix el verí del tabac. Com és que les coses càlides i lluminoses ens poden matar?

-Quan t'hi trobes, ho maleeixes, i quan ha passat, ho celebres; dic dels viatges intempestius -mormola per a sí mateix.

Vora la una de la matinada, el viatger es colga sota les mantes i somia que és un peix que se l'empassa la balena i llavors ell és la balena, després un ocell de nom Àurea picuda, que s'atura  la branca d'un sicòmor a tocar una arpa pneumàtica. L'endema al matí, engega el televisor tot just quan en Josep Cuní diu:

-A més dels coneixements sobre Perucho i la seva agradable presència, l'Antoni ens obsequià amb un grapat de Sugus ja que celebrava un dia important en la seva vida, moltes gràcies Antoni, ...per tot. 

___________________________________
Els autors involuntaris del text són: Francesc Puigcarbó, lo gaiter de Sabadell; Robert Mitchum; Allau lo Dandy Avalanche; Matilde Urbach; Jordi Girbén el bohemi itinerant. En els lligams i les connexions hi han col·laborat l'Aris i la pròpia Comtessa citada anteriorment. S'hi inclou una cita del trobador Guillem de Berguedà, home culte i enginyós però totalment ignorant en qüestions vampiresques.

L'undemà d'ahir és avui. De Bellver a Vic

Bellver de Cerdanya. 30 de novembre de 2010 a les 9,30 del matí. EL campanar de la Mare de Déu del Talló vist des de l'escola.

 A les nou del matí el vampir alena un aire gèlid pels carrers de Bellver. Sordes volves de neu s'aclofen damunt la gorra de llana i colpeixen els narius del caminaire. Trist i solemne, el núvol de la neu empal·lideix els miralls. Sento un galop llunyà. Temo que no sigui el tercer genet, no miro enrere.
-Feia anys que no nevava així un trenta de novembre -diu la veu, a la taverna.
A les onze tinc el telèfon a la mà i pitjo els números de Vic: "crec que no podré venir" m'anticipo els mots. Però llavors em prenc un cafè llarg. Deso l'aparell. Ja ho veurem. A les tres de la tarda ix el sol. Ja no torno a pensar en el telèfon.

A les sis surto del túnel del Cadí i penso que la carretera és especialment llòbrega. Resulta senzill pensar en les esgarrifoses guerres carlines vora Bagà i cap a Berga. Terra de bruixes, inquisidors, exorcismes, pires per cremar heretges. Tot baixant pel congost sento com vibra el telèfon, dos missatges que em feliciten l'aniversari.

A un quart de vuit aparco a Vic. Els carrers molls, la gent tapada fins al nas. Surto del cotxe i faig una cigarreta urgent mentre espero, davant de l'estació de trens. Em demano què tenen les estacions de trens, que són tan propenses al drama. Què duen els trens? En quina novel·la Joan Perucho parla dels trens, i ara no la recordo?

La Biblioteca Joan Triadú està allotjada en un antic convent. Per això hom pot passejar per un claustre que simula romandre intacte, lluent i esbelt. Les biblioteques han viscut una vida tan atzarosa com les tavernes, els mercats o els carrers: no sé si algun brillant analista s'ha aturat mai a explicar-ho, però em penso que s'ho val.

Biblioteca Joan Triadú de Vic, 30 de novembre de 2010 a les 21,30 del vespre

Agafo l'aire fresc i humit del portal, fumo la darrera cigarreta, avanço un peu i empenyo el batent de vidre. Alea iacta est, em dic. Mentre traspasso el vestíbul, per un instant em demano què faig aquí, i com és que hi he arribat. Quina és la raó veritable, si és que hi fos? En quin instant vaig fer la primera passa que ara em fa donar aquesta darrera? En què m'assemblo i en què no m'assemblo a l'Antoni de Montpalau? Persegueixo un vampir o fujo d'ell des de sempre, fins i tot des d'abans de saber-ho?

Com que tothom ja ha segut, veig la silueta de la cadira buida, flanquejada per en Robert Mitchum i la Matilde Urbach.

Després comença un altre relat, que es pot llegir fent un petit clic aquí.

En un proper capítol, explicaré el retorn. Fou aquí quan el viatger va sentir l'alè del vampir a la vora i altres emocions, mentre enfilava una carretera solitària i boirosa que el duia vers el gel.

Aquí s'acaba el que es donava, Joan

Aquí s'acaba la sèrie dedicada a Joan Perucho. Pels vorals i els marges d'aquest camí han quedat  una colla d'idees, suggeriments, correus, propostes. Textos a mig escriure, contes esbossats, biografies a mig imaginar. Vam començar el dia 28 d'octubre. És clar que podria seguir, però per quin motiu que no sigui la vanitat? Uns quants articles embastats, fotografies, algun video. Allò que compta només és que aquesta tarda -avui-, en un punt del territori real, farem la darrera escena. Si la neu ho permet i no em topo cap vampir a la carretera, tot baixant des de Bellver -on avui el termòmetre voreja els deu sota zero.

Cada cop que arribes al final d'una etapa, per petita que aquesta sigui, et queda una barreja estranya d'emocions. Ho has aconseguit, podies haver-te quedat a casa i no fer res, ho podries haver fet molt millor... I després la qüestió més terrible de totes:

i ara... què?

Després de donar-li voltes, finalment un dia em sincero amb mi mateix i em dic: doncs ara res, ara el no-res. Em ve de gust descansar. Tan sols recuperant l'itinerari que ha descrit la Matilde Urbach des de Vic, qualsevol pot comprendre-ho.

Escriu Matilde Urbach:

Han passat vint-i-nou dies, crec, des que vaig omplir el meu sarronet amb una cabeça d'alls, un manat de verdolaga, una pastilla de sabó Lagarto i una estaca, em vaig penjar al coll una creu com les que duia la Madonna als vuitanta, i, perfectament equipada, vaig sortir de casa seguint les passes d'Antoni de Montpalau, científic d'extraordinari valor. Han set uns dies molt intensos que m'han dut a fer una ruta per Catalunya, que riu-te'n de les que feia Labordeta, en pau descansi. Ho tinc tot anotat: l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, el Gornal, El Vendrell, Altafulla, Tarragona, Reus, Falset i Pratdip. Ara travessa l'Ebre per Miravet, fent cap a Gandesa via Corbera, Horta de Sant Joan, Arnes, Vall-de-roures, els ports de Beseit, la Salsera, i Morella.
Apa que no tenia ganes d'anar a Morella, jo, i per culpa de Jesús Moncada i la seva Estremida memòria, on hi sortia un jutge (no, en Perucho no, un altre) que viatjava, a pas de mula, de Casp a Mequinensa, fuetejat per un cerç esmoladíssim, les espatlles cobertes per una manta morellana. Sempre més n'he volgut tenir una.


Morella, la Vall de l'Encantada. Torna travessar l'Ebre, ara per Flix, i cap a Berga passant per la Pobla de Cérvoles, la serra de la Llena, l'Albi, Vallbona de les monges, els Hostalets, Calaf i Berga. La Pobla de Lillet, Castellar de N'Hug, castell de Mataplana, Castellar de N'Hug, cap a la frontera de França, Ripoll i Vic, que aquí és on he abandonat la comitiva, que continuava cap a Barcelona. "S'ha acabat, Matilde, tot en la vida s'acaba. Vostè tornarà als seus llibres i jo a les meves plantes", m'ha dit l'Antoni de Montpalau, a tall de comiat. Se'l veia emocionat.

Durant aquest mes que hem passat en companyia de Perucho, els seus vampirs i herois, autòmates, fantasmes i bèsties fantàstiques no he fet altra cosa que circumval·lacions, jocs, línies tangencials. Al final sembla que calgui dir quatre mots de comiat, una conclusió. I no la puc dir, perquè som massa a l'inici d'alguna cosa. La continuació podria demanar un mitjà que no és el blog, però encara no ho sé. Els blogs són definitivament subculturals, marginals i prescindibles. Tal com som nosaltres.

Hem evitat l'ordre i la racionalitat, perquè potser és el millor homenatge a un autor idealista. El racionalisme ha fet fortuna en la crítica, i ha donat algunes respostes a qüestions humanes, però no ens ha canviat la vida. Del racionalisme en sorgeix l'arquitectura de la Bauhaus i després els blocs de la Verneda, de Bellvitge. Però encara ens emociona una catedral gòtica, la Naveta des Tudons, l'ermita encimbellada i en ruïnes, el castell de Llers.

La forma de parlar de Joan Perucho, per tant, ha estat una mena de crítica o comentari emocional que s'ha transformat en un joc. Es tractava de dir què sento quan llegeixo, com em sento, quines idees se m'acuden. És per aquest camí que el podem comprendre i apropiar-nos-el com sigui possible. Hem obert una porta a l'irracional, i el somni se'ns ha escolat cap dins. No la tanquis.

També és això el que demano als qui hagin seguit aquesta col·lecció d'apunts, i als qui entretant se'ls hagi acudit llegir Les històries naturals. Que és, decididament, una novel·la excepcional. Com només passa amb les coses excepcionals, m'ha dut per viaranys inesperats a rellegir i buscar textos fantàstics de Huysmans, Lord Dunsany, l'inevitable Lovecraft, Topor, Le Fanu, Villiers de Lisle. 

Gràcies al respectable públic que ha seguit aquesta aventura. Perquè ens n'enduem una cosa certa i palpable: ens hem divertit. I això ja no hi ha qui ho negui, ni qui ho prengui. Gràcies, Joan.
A reveure!

Tot són ombres i llum, miralls i opacitat.

Fotografies: 

1- En un punt incert, vora Fraga

2- A l'ermita de Carrassumada, Torres de Segre

3- Cementiri de Menàrguens, a tocar de la tomba del poeta Joan Barceló

4- Camí Verd del Segre, entre Torres i el pantà

El suplantador. Perucho, Cunqueiro i Vila-Matas

Al voltant de Joan Perucho han giravoltat dos enigmes principals. Un d'ells és la desaparició del seu llibre Discurs de l'Aquitània i altres refinades perversitats (1982), impossible de trobar durant molt de temps, de forma misteriosa. L'altre és una successió de fets inexplicables que l'impliquen o l'al·ludeixen, sense que ell no en digués mai res.

La recerca d'aquest segon misteri parteix de les al·lusions que van fer Álvaro Cunqueiro i Enrique Vila-Matas:

A l'article "Perucho en autobús", dins El traje de los domingos (Madrid, Huerga&Fierro, 1995, pp 165-166) Vila-Matas esmenta el espejismo de un Juan Perucho juguetón, que quiso hacerse pasar por H P Lovecraft.

A El erudito Joan Perucho, Cunqueiro també ho anomena: Me contó una rocambolesca apuesta con su amigo Néstor [Luján?], una aventura veraniega de antaño, cuando siguieron las rutas de un vampiro por el mapa, cambiándose los nombres y suplantando a aquél escritor tan querido, nuestro huraño Lovecraft y a su discípulo August Derleth.

A partir d'aquestes cites tangencials, el periodista Jordi Pérez Madorell ha aconseguit reconstruir i detallar unes fets quasi inverossímils però finalment documentats, que ha publicat sota el títol de Lovecraft a Catalunya, relat d'una suplantació.

Sigui com sigui, aquesta és la seqüència que cal acceptar:

Un home es va fer passar per Howard Philips Lovecraft el 1976. Tot i que l'escriptor havia mort el 1937, algú que feia servir aquests noms i cognom va recórrer un capciós periple per Catalunya i la Franja. En temps de transició, el suplantador no va trobar entrebancs: a qui molestava el doble d'un escriptor del gènere fantàstic?

El misteriós personatge va saber-se aprofitar del clima efervescent d'aquells anys, i va donar una conferència a la Biblioteca de Figueres, per la qual l'Ajuntament de la ciutat li va pagar vint-i-cinc mil pessetes. El títol, que ha quedat registrat a les actes i als balanços, era un suggestiu "Mites, llegendes i falsedats en arqueologia".

No se'n conserva el text, i la memòria s'ha perdut: els escassos figuerencs que recorden haver assistit a la conferència tan sols van retenir que per a ser nord-americà, el conferenciant tenia un domini excel·lent de la fonètica catalana. Més que ianqui, diuen, semblava del Priorat o potser de més avall, de l'Ebre.

Anys més tard, un periodista empordanès va rescatar aquells fets de l'hemeroteca. Quan es va adonar que el conferenciant era un impostor, va voler resseguir-ne les pistes. La seva investigació ha quedat recollida a Lovecraft a Catalunya: relat d'una suplantació (Antaviana edicions, Figueres, 2009).

Jordi Pérez Madorell va dedicar un parell d'anys a refer les anades i vingudes del fals Lovecraft, i va aconseguir dibuixar el mapa complert dels seus moviments. Anant de sorpresa en sorpresa, Pérez Madorell es va adonar que Figueres no havia estat l'única vila ensarronada. Figueres potser havia estat tan sols l'única ingènua, la qui havia publicat els fets: les altres van decidir silenciar-ho, i amagar la vergonya d'haver-se deixat entabanar.

El relat de Pérez ens explica el recorregut del farsant: Figueres, Llers, Montgat, Santa Coloma de Queralt i Vallfogona de Riucorb, Albinyana, Tivissa i finalment Pratdip.

Als diversos hotels i fondes on es va hostatjar s'hi va registrar com a Howard Love, Philip L. Craft o bé amb el nom complert i sense prejudicis. El lloc on aquesta història -que fins aquí podria ser divertida i innocent- esdevé truculenta i malagradosa és precisament a Pratdip.

L'alcalde de Pratdip (CiU) va obrir els arxius municipals al fals nord-americà, i l'home s'hi va passar un temps investigant. Fins i tot se li va assignar una subvenció per a estudis històrics. Pel mateix temps van desaparèixer dos treballadors temporers i es van posar dues denúncies: diversos veïns asseguraven haver estat perseguits, de nit, per una ombra inquietant que s'esquitllava pels carrers, embolicada en una capa negra. Les autoritats mai no van relacionar l'historiador estranger amb els fets.

Poc després el fals Lovecraft es va fer fonedís sense lliurar cap estudi a l'Ajuntament i mai més no se'n va saber res.

Jordi Pérez ha descobert que uns mesos més tard, a Horta de Sant Joan, un enigmàtic personatge es va inscriure a la fonda local amb el nom d'August Derleth. Però August Derleth, editor i deixeble de Lovecraft, havia mort el 1971. L'autor de l'estudi no es decideix a plantejar una hipòtesi final que conclogui l'enigma, però s'adona que una bona part de noms, llocs i esdeveniments mantenen una estreta relació amb l'escriptor Joan Perucho.

A l'epíleg del seu treball periodístic, Pérez deixa dues opcions obertes: la més plausible és que un estranyíssim personatge seguia les passes de Perucho, disfressat de Lovecraft. La segona, un xic estrambòtica, seria una revisió del cas del Dr. Jeckill.

Jordi Pérez Madorell, a la sortida de la presentació del seu llibre a Prullans (la Cerdanya). La temperatura havia baixat durant l'acte, i en cloure'l nevava tan intensament que hagué de fer nit en una pellissa. 

Arribats en aquest punt cal retornar a aquella cita de Cunqueiro, al principi. Perquè Cunqueiro no resol gens el misteri, i no fa altra cosa que complicar-ho més:  El erudito Joan Perucho, dins El Envés (Barcelona, Tàber 1969, pp 342-344) es va publicar set anys abans que succeïssin els fets, si fem cas de Jordi Pérez Madorell.

______________________________
Aquest apunt està dedicat a la memòria de Jordi Pérez Madorell (Santa Coloma de Queralt, 1963 - Toloriu, 2010). Fou mentre redactava aquest text que la vídua em va fer saber la seva condició civil, molt recent. Pérez no es va refer d'una pulmonia doble obtinguda al Pirineu, i va finar fa pocs mesos. Com que no el coneixia, no lamento especialment la pèrdua, tret perquè no podré dilucidar els punts foscos de la seva argumentació. D'altra banda, jo diria que la vídua tampoc no es mostra especialment afligida: no es mostrava gaire trista a la barra de "La Ferreteria", una molt recomanable cerveseria del centre de Reus (vora la plaça del Mercadal), on ens vam entrevistar per a donar-li el condol.

Joan Perucho, de jove

Ha calgut voltar pels llibreteres de vell i els brocanters per acabar rescatant una curiosa edició de còmic de la prestigiada Glénat, on uns desconeguts guionista i dibuixant van basar-se en Joan Perucho per a una obra de joventut.

Els autors eren prometedors, però van morir joves i en circumstàncies estranyes, abans de tenir temps per a consolidar l'obra incipient. El guionista va ser víctima d'un fatal accident de motocicleta per no dur un casc reglamentari. La premsa local de l'època ho resumia així:
Jeune promise de la bande dessinée, mort comme Lawrence (es refereix a Lawrence d'Aràbia). A Le Figaro, 30 de novembre de 1984.

El cas del dibuixant és més terrible encara. L'artista va fer una excursió al Cabo de Gata (Almería) i es va banyar en alguna platja de la zona. Mai no en va sortir. Un testimoni recollit per El Caso (30 de novembre de 1985) diu que durant la nit anterior s'havien vist luces surgiendo del mar en dirección a la constelación de Orión, i que a la matinada se sentia una forta pudor de peix podrit a la regió. El jove periodista Iker Jiménez va esmentar el cas en una edició del programa Cuarto Milenio.

Jiménez hi afegeix (sense especificar-ne la font) que per aquelles dates també es van registar incidents de sirenes que havien assetjat alguns pescadors molt catòlics, malgrat cap d'ells no va sucumbir als encants de les donzelles marines. Va sucumbir-hi el dibuixant? Va viatjar a Orió i ara dibuixa des del sistema de Betelgeuse?

Tot són especulacions i ombres, aquell soroll que diria Shakespeare (tant li fa si és soroll de sabres com de periodistes). Allò que tenim és aquest petit i bell llibret.

(Per al lector/a curiós o inquiet, es recomana obrir el document en mode de pantalla completa, perquè la lletra és menuda).

Joan Perucho passeja pel regne misteriós de You't-Ube (vora Kadath)

Avui han extès una catifa blanca damunt els carrers de Bellver. A punta de dia un sol dolorós, i a migdia la neu vessa d'un cel llis, lluent com un mirall o un martell nou, sense fissures.
A mitja tarda el termòmetre és davall del zero. Del cim del Puigpedrós en baixa un alè lent ple d'agulles glaçades. L'aire escombra les padrines dels carrers i finalment jo mateix em refugio entre parets. El camí fins a la taverna és un mirall; al dedins quatre rostres, tres cafès, una cervesa. Apenes si se senten veus. Les orelles abaixades escolten -sense voler-la sentir- la remor sorda de la bèstia.

Quan trobo el camí del pis m'hi llenço a gambades llargues. Pretenc ser àgil. No miro enrere, temo la cosa que ronda la nit closa. M'ajec al sofà. Fullejo els tres llibres que m'acompanyen mansament: Les presències secretes, El hombre que amaba a los perros, i Spiritus, la modèlica novel·la de l'Ismaïl Kadaré que llegeixo per tercera vegada. Tots tres prestats per la Biblioteca pública de Bellver de Cerdanya.

Tot i que m'ajec entre els braços coneguts de l'Ismaïl,  m'aturo a la primera ratlla com si fos el primer dia d'un amor nou. Tanco el llibre i tanco els ulls. I em repeteixo:
-Caos. Vam entrar a la terra albanesa per la frontera oriental. Era ple hivern.

La imatge del desert glacial em rodola pels ulls, i no sé com va però els obro a Les muntanyes de la follia, que em duen fins al nom del mariner Arthur Gordon Pym. És el món del gel i la solitud. L'associació dels dos conceptes em resulta pueril. De manera que fullejo depressa Perucho, per si hagués deixat res, cap dimoni del fred o de la frigidesa que li doni un vernís més místic.

Ara ja és tard. Escric noms a l'atzar a la franja anomenada search del Youtube. A veure què passa. Quan finalment teclejo joan perucho (sí, en minúscules) no es mou cap remor pel carrer. Fins i tot la bèstia sembla llunyana, oculta al cau, on deu roncar plena de baves i celibat de monstre. A la falda obaga del Moixeró.

Sempre em sorprèn, això del Youtube. La primera cosa que m'hi apareix és la que deixo aquí sota el text. Una penyora somrient. La noia llegeix el primer paràgraf de Les històries naturals en castellà, i amb el logotip de la UOC a l'esquena. Em deixondeix una mica quan descobreixo que llegeix un llibre fotocopiat, sota el patrocini d'una Universitat (!).

Més avall trobo Monzó i Guillamón parlant més de sí mateixos que no pas de Perucho. Res de nou.

Se m'acut que aquesta noia podria ser localitzable, i que potser podria assajar un darrer joc de suplantacions: i si ella anés a Vic el dia 30, i es presentés com la Lluïsa Bosch, autora dels apunts dels Mil dimonis? En un darrer somieig de vels i lents que deformen, somric. I després apago l'ordinador.

 Sento un repicar a la barana metàl·lica del balcó. És hora de pensar en fer-me alguna cosa per sopar.

Blai Bonet escriu sobre Perucho i Lovecraft

Blai Bonet va passar uns anys de sequera després de guanyar el Premi Carles Riba el 1965 per L'Evangeli segons un de tants. Això és el que en diu la bibliografia. Tothom sap, però, que escriure novel·la o poesia no és com fer formatges. També he de dir que aprecio més alguns formatgers que no pas alguns novel·listes.

Travessar el desert i quedar-se en blanc és habitual, corrent i fins i tot bo per a qualsevol que es dediqui a la creació. L'estrany seria (és) el contrari: viure en un permanent estat de gràcia es fa difícil de creure, i sol traduir-se en una obra fluixa, avorrida i botiguera (o comercial, que diuen).

No obstant, sembla que aquell desert no ho fou tant, i que Bonet va trobar-hi oasis que desconeixíem fins ara. La família de Bonet deixa anar en compta-gotes llibretes d'apunts del poeta de Santanyí que tant em va emocionar amb El mar. És així com fa poc s'ha tingut accés a un intent de recull de relats breus, la majoria inacabats, i que foren escrits durant els anys que fins ara semblaven buits (entre 1965 i 69). Entre aquests textos destaco Pensió Jamaica, d'apenes dues quartilles de lletra menuda, formiguera. I la destaco per l'encapçalament que du, on cita Joan Perucho i H.P. Lovecraft.

Quan hom ha llegit la narració no ha resolt l'enigma: el narrador és Lovecraft o bé Perucho? Tot i que Joan Triadú i Jordi Castellanos opten pel primer (Serra d'Or, 457 i Oriflama, 244), Josep Maria Castellet aposta per la identificació del narrador amb Perucho (Cavall Fort, 515). Veurem què en diuen els lectors del blog, però jo crec que Bonet fa un joc diferent, i s'encarna dins de Lovecraft en una estranya metempsicosi (o transmigració?). Veiem-ho. 

Escriu Blai Bonet:

La idea de transportar Lovecraft en terres catalanes no és ni original ni meva. Joan Perucho ho va assajar a Amb la tècnica de Lovecraft fa molts anys. Però aquests inconvenients no poden fer que ho deixi de provar de nou.

M'empesco aquest introitus: H.P. Lovecraft rep un dia la notícia que per Catalunya corre la llegenda del vampir més antic de tots els catalogats: el comte Estruch. Li ho explica un jove escriptor de Principat, en Joan Perucho. Es cartegen i finalment decideixen reunir-se. No sabem perquè en Joan cita en Howard a la costa de Tarragona (per la proximitat de Pratdip?). Tampoc no sabem perquè el primer lloc on els trobem és un indret tan depriment com el poble de Miami Platja. Però la literatura és així, i si hom es queixa del joc amb les inverossimilituds que li ho preguntin a Dostoievski.

El meu relat comença just aquí, quan els dos viatgers es desperten després d'una nit feixuga i vaporosa.

 Pensió Jamaica 

(de Miami Platja)

No sé quanta estona duia adormit, o mig adormit. Sé que vaig obrir els ulls i vaig entrar al món. Diuen: la casa d’un home és el seu castell. Jo diria més. La casa d’un home és el seu temple. I vaig començar a fixar-me en les coses com si fossin noves, com si també el món sortís, mandrós i maldestre, d’un somni llarg i pesant. Anava passant els ulls, d’esquerra a dreta, per l’interior de la cambra vint-i-tres de la Pensió Jamaica.

Vaig veure el company allà, ajagut sobre el plegatín rovellat, just sota del gran finestral. Completament immòbil. Em vaig fixar atentament en el seu abdomen i llavors, no sé si tranquil·litzat o decebut, vaig comprovar que seguia entre els vius. El tòrax s’elevava lentament com una vella manxa resistent i miraculosa que encara funciona, i que inflava la córpora. Després venia un lleu xiulet, llarg i més agut a mida que arriba al final, que acompanyava el descens de la massa liposa fins arribar a la posició inicial. Pausa i torna a començar. El cos d'un home és una escultura tan complexa...!

Mentre mirava el cos de l'amic dorment em resultava insòlit pensar que ens unia la persecució d'un vampir antic. Quina excusa tan peregrina per a la cita de dos homes adults en un hotelot de la costa...!

Contra els vidres de la finestra, al seu damunt, continuava plovent. No entenia què hi feia aquella finestra enorme, de nau industrial, en una trista cambra de pensió. El despropòsit de l’arquitectura permetia somniar en una obscura i tortuosa història de l’edifici: potser un antic convent, o una caserna presa pels anarquistes durant la guerra, o efectivament una fàbrica. Una fàbrica obsoleta dedicada a produir algun antic artilugi, ara inútil i oblidat. O les tres coses, ordenades en una successió que admetia totes les variants. També, vaig pensar, podria haver estat, en temps de la dictadura, un sanatori per a esquizofrènics o tuberculosos, tutelat per monges severes i eixutes abans d’esdevenir l’hotelet que és ara, aquesta Pensió Jamaica.

El cas és que la pluja seguia batent contra el finestral. Era un repic de tons tropicals que induïa les imatges tèrboles, la visió dels cossos humits. Els regalims negres obrien línies clares sobre el vidre brut, traços vigorosos i verticals, en una cadència imprevisible però que sens dubte un estudi minuciós hauria revelat precisa. Les gotetes minúscules s’esperaven les unes a les altres, es reunien, i quan eren prou colla es precipitaven juntes cap a l’abisme, recollint la brutícia enganxada als vidres en la caiguda, dibuixant un caminet lluent sobre la quisca.

Confiava en què, ni que fos lentament, aquella aigua fes per fi el miracle i permetés l’entrada d’una nova llum. Que s'intuís la proximitat del mar, sempre invisible. Però no era així. Potser hi havia una ronya massa atapeïda, o potser, simplement, el vespre s’escolava i venia la nit, s’havia acabat el temps de la llum. Tot era ple de l'alè del vampir. Un alè de que m'inundava els narius i em feia imaginar com seria dur els llavis i les dents sobre aquella pell, dins la cambra trista.

B.B., Santanyí, 1968

Unes hores més tard d'haver editat aquest apunt, en Jordi Girbén em fa arribar un brillant sonet del poeta mallorquí. Llegit i rellegit, m'adono que és una cloenda més que oportuna, necessària.

Vet aquí un home: un desarmat primari:
ser una visita o ser companyia,
bèstia infeliç, camí que no fa via,
la set enamorada d'un sudari,

la nit color d'idea en un calvari
tot nu d'història, nu d'idolatria,
pura roca tota ella i aucellaria
que cerca un cuc i, en ell, hi troba el dia,

l'amor, simple pintura de l'amat,
que vol ser cor i vol ser testimoni,
que se fa fort al lloc on s'ha esfondrat,

que encara té un sol cel on té un dimoni,
que fa ombra quan l'arbre se n'ha anat,
sonant tant l'ésser perquè el Déu no soni.

                                    Blai Bonet, Sonets.

El vampir de les llistes (VIDEO-POST)

Transcripció (aproximada) del text llegit:

"E encara [el dip] ha altra natura, car pot esser a voluntat formiga, abella, aranya, gall, lop, ase salvatge, sigala, cens, cha, vibra, cinya, corp leó, mustela, calandri, serena, aprismi recatures, tigre, unicorn, pantera, yena, pago, oronella, crisso, calcatx, vibra, peix qui sapella virgilia gran, pellica, castor, pigot, segonya,  falco, voltor, aguila, cavall, estura, balena, volp e guineu, fenix, orifant, papagay e perdiu sparver.

Novau callà i esguardà interrogador el seu cosí. Aquest restava silenciós,  amb la mirada perduda, com si s'esforcés a resoldre algun enigma"


(Extret del Tractat de Genitura, manuscrit anònim medieval).
Les Històries Naturals; Capítol IV: Teoria del Dip.

Henri Breuil segons Joan Perucho

El relat que segueix pot ser llegit de tres formes diferents, que en realitat poden ser quatre:

a) En diagonal, tal com solem fer amb els textos dels blogs. Modalitat indicada per a lectors que llegeixen blogs d'amagat, a la feina.

b) El primer paràgraf i el darrer, i aturant-se a les il·lustracions. Modalitat adequada per als hiperactius que cada dia llegeixen vint o trenta apunts de blogs diversos.

c) Llegir-lo tot sencer i en acabat, encara ociosos o badocs, perdre més temps encara fent els tres exercicis de comprensió lectora. Modalitat aconsellada per a usuaris de les OTG, o alguns funcionaris de l'administració pública. També per als nous treballadors de les Vegueries, que ja cobren tot i no existir la Vegueria.

d) No llegir-lo. Modalitat transversal, apta per a tothom.

Une excursion aux fresques préhistoriques de Cogul près Lérida

Henri Breuil (Châteauroux, 1863), -Comte de Bégouen tal com ell prefereix ser conegut-, fou un aristòcrata diletant i ociós que havia trobat en l’arqueologia el remei per no caure massa ràpid en mans de la malenconia i els vicis que se'n deriven. Amb el temps va esdevenir un reputat arqueòleg, i va visitar les terres occidentals de Catalunya en una sola ocasió. No podem dir que escollís un moment feliç per a l'erudició i la investigació de l'art rupestre, que fou la seva especialitat. perquè l'any de 1936 fou un any agitat i complexe.

Tot i els advertiments que havia rebut, el comte va arribar en tren a la vila de Lleida més o menys per l'abril, i des d'allà es va disposar a recórrer l'incert camí que l'havia de dur fins al poblet del Cogul. Finalment, va tornar passant per Tàrrega, indret on es va produir un incident tavernari que fou objecte d'un informe de la Guàrdia Civil (el 24 d'abril de 1936).

Quan li va arribar la notícia que en aquell remot poblet del Cogul havien aparegut unes misterioses pintures antiquíssimes en una balma anomenada la Roca del Moro els ulls li van guspirejar, i li va faltar temps per fer l’equipatge i sortir rabent. El viatge, però, va ser catastròfic.

Més de la meitat de l’informe que va escriure el Comte de Bégouen, per tant, parla de les incomoditats terribles que va haver de sofrir. La carretera que mena al Cogul va esdevenir un veritable Gòlgota per al refinat estudiós de la prehistòria. Henri Breuil lamenta i es dol del mal estat de les rutes, de les dificultats infames que presentava la via: un pedregar impracticable que va haver de transitar a bord d’una tartana vella i desmanegada: On y arrive moulu, rompu.

Potser per aquest motiu, quan tot cruxit d’ossos i masegat fins a l’ànima es va plantar davant de la roca estampada, els seus ulls es van desorbitar: en temps remots, els homes d’aquella contrada no tan sols van celebrar una orgia desenfrenada sinó que a més a més la van documentar per a la posteritat. Fos conseqüència del seu mal estat o no, el cas és que el Comte de Bégouen descriví una escena de gran intensitat eròtica. Un homenàs proveït d’un fal·lus de grans proporcions està rodejat d’un munt de dones predisposades a complaure’l, amb gran lascívia. També consigna, més avall i amb menys detalls, que hi ha representacions d’animals: cèrvols, gaseles, bous. Els quals no participen de la festa, diu Breuil, no sabem si lamentant-ho.

Amb el temps, potser perquè les carreteres van millorar i els cotxes foren cada cop més comfortables, els visitants de les pintures en marxaren decebuts. Apenes hi veien un bocí d’animal, l’ombra d’un dibuix abstracte, el record lleu d’una mà. On era la bacanal? Què se n’havia fet d’aquella orgia tan engrescadora? La facilitat per arribar-hi, sens dubte, va fer minvar el gaudi de la contemplació. Com l’erosió, les comoditats van esborrar les pintures fins a deixar-ne el rastre sobri i purità que hi trobem avui.

Tot i que el Comte de Bégouen no va anotar el dia precís de l’incident, és pensable que arribés a Tàrrega molt poc després de veure els dibuixos. Això explicaria perquè el dandy, freturós i lúbric, no es va poder estar d’assetjar la mestressa del cafè de l'Estació. Sembla que l'incident va acabar a la caserna de la Guàrdia Civil, on es va redactar un informe parc, amb desastrosa sintaxi. Per a major desgràcia, Bégouen va topar-se just després amb els nudistes llibertaris que voltaven per aquells paratges acompanyats pels joves impetuosos de la FAI, assajant col·lectivitzacions i revoltes populars.

Sens dubte, Breuil deuria pensar que els llibertaris serien un bon auditori del relat dels seus descobriments pictòrics, i va aprofitar l’avinentesa per a mostrar-s’hi agosarat. Els va fer una proclama en favor de l’amor lliure i el sexe comunitari, tot lloant aquella Arcàdia paleolítica de la qual n’havia trobat les petges. Preveia obtenir l’aplaudiment dels naturistes, i qui sap si la invitació a alguna festeta llibertina.
 Però el van corregir amb una esbroncada inesperada, i que el va retornar, escuat, cap al país de Racine i de Corneille.

Les coses no són així de fàcils, li van explicar: el mascle eminent que havien retratat damunt la pedra tan sols abusava del seu rang, ras i curt. Es tractava d’un indigne patriarca, d’un infame tirà. Un tipus menyspreable que practicava una conducta repugnant que cal extingir, ni que sigui per la força. Que tot plegat era la representació d’una societat patriarcal i caduca, degenerada. Que sens dubte, mentre ell es dedicava a la gaubança, la resta dels homes de la tribu es trencaven el llom recollint fruites i verdures, o trescaven pel bosc arriscant la pell en una cacera esgotadora. El comte de Bégouen va acabar per admetre-ho, amb uns copets de cap temorencs i apocats.

El comte ho va recollir tot a Une excursion aux fresques préhistoriques de Cogul près Lérida (Espagne), a Notes d'archéologie préhistorique, Toulouse, pàgines 1-8.

_______________________

Tres exercicis per fer després de la lectura:
Al text s'han suplantat elements i noms i llocs, seguint la tècnica de Joan Perucho. Identificar-ne dos com a mínim. Cal tenir en compte que hi ha dades absolutament certes i fiables. Cal tenir en compte, també, que allò més inversemblant no és necessàriament allò fals.

1. En algun instant del viatge el Comte podia haver-se topat amb el vampir de Pratdip? En quin?
2. Podria ser que l'art rupestre fos sobretot un art eròtic i/o pornogràfic, i que la bibliografia erudita al respecte hagi tingut des de sempre l'obsessió d'amagar-ho?
3. Joan Perucho és un escriptor real o forma part de la imaginació de l'autor d'aquest blog? Podria ser a la inversa? El món virtual està sotmès a les lleis de la natura?
4. Què passa amb aquestes dones? (Quarta qüestió, suggerida pel comentari d'en Jordi Girbén i incorporada al test).

Joan Perucho era falangista?

Afirmar que Joan Perucho se situa contra la realitat és una fal·làcia que serveix per a teoritzar sobre literatura fantàstica amb un argument elegant.

L'estètica del fantàstic porta a una ètica anti-realista (idealista?) que passa per alt una qüestió: l'escriptor és una persona que sofreix, gaudeix, menja, dorm bé o malament i finalment s'encara al seu destí. Fins i tot amb artritis o coragror. La crítica literària usa perífrasis i expressions efectistes com això de contra la realitat, però la fantasia sempre és relativa i parcial. És un artilugi per a comentar i criticar el món.

En Michel Houellebecq (darrer premi Goncourt per a major glòria del seu llorejat ego), és un home molt donat a les expansions, i titula el seu -discretíssim- assaig sobre HP Lovecraft Contre le monde, contre la vie (en castellà, Siruela, Madrid, 2006). Ve a dir això mateix: que Lovecraft menyspreava el món real per motius psicològics i estètics, i que per això en va crear un doble que és alhora un anti-món.

Salvant distàncies i graus de separació, Joan Perucho també va dedicar els seus esforços literaris i estètics a imaginar un món paral·lel que s'acordés millor a la seva idea, al somni personal. Seria molt llarg i complex analitzar la proposta política global de Perucho, però a grans trets planteja una alternativa delicada, màgica, evanescent, oberta als imaginaris i al món llibresc, que passa per una recreació de l'aristocràcia. D'una aristocràcia en sentit estrictament etimològic, idealitzada, amb concessions al liberalisme però essencialment conservadora.

Té punts de contacte amb JL Borges, i (sobretot) amb Álvaro Cunqueiro, amb els místics medievals, amb el romanticisme espanyol i europeu, de G.A. Bécquer a Goethe. Em temo que Perucho és una porta real i tangible que connecta el món mediterrani al món sencer, a través dels llenguatges més diversos: de la cita al surrealisme, de la màgia a les fantasies científiques de l'era ingènua de la ciència, també anomenada Il·lustració.

Joan Perucho té una opinió sòlida del lloc, del temps i de les persones reals amb qui conviu: l'home no viu tan sols de fantasia, ni reclòs en ella..

Al web que enllaço aquí hi ha alguns articles i sobretot entrevistes que expliquen qui era i què opinava el senyor Joan Perucho, el de carn i os -i pell. Tot i que per una inclinació espiritual defugia la polèmica, JP no s'estalvia d'expressar punts de vista controvertits sobre el món. A mi em sembla evident que són justament aquestes opcions ètiques, morals, socials i polítiques les qui expliquen en major mesura tant la seva obra literària com els elements del discret silenci que l'envolta. Però això és tan sols una opinió meva, amb valor d'intuïció.

Són fragments de diverses entrevistes. He procurat retallar les que contenen pistes sobre les idees socials i polítiques de Perucho, però el més correcte seria llegir els textos complets.

Enric Vila : I no és una mica extemporània aquesta "Oracion por los caídos" publicada a 'La Vanguardia' que té emmarcada a la paret?

J.P. Ah, sí! És de Rafael Sánchez Mazas. [Sánchez Mazas va adquirir una certa popularitat fa poc a través de l'anècdota que dóna peu a Soldados de Salamina] Sóc excombatent. Vaig estar amb els republicans a les bateries del Carmel i després amb les tropes de Franco en un quarter on posava: " De aquí se sale para la muerte ". A l'arribar-hi va sortir un metge i ens va dir: " Descapullen ". Vam quedar parats. I llavors ens van fer treure la titola i descapullar-la: això era descapullar . Un cop revisats ens van enviar a recuperar els canons de Menorca. Vam entrar sense tirar un sol tret. I després van rodar-hi els Canons de Navarone . Hi surto, d'extra .

E.V. Encara no entenc per què té penjada aquesta Oración.

J.P. Perquè m'agrada Rafael Sánchez Mazas. La seva generació és la més brillant de la postguerra: hi ha Eugenio Montes, Julián Ayesta, Álvaro Cunqueiro. Ningú ha escrit una oració més maca sobre els caiguts. Me la va retallar la meva mare. Primer em feia por posar-la perquè no pensessin que sóc franquista però ara tant me fa. Quina culpa en tinc, d'haver viscut aquella època?

E.V. Era millor o pitjor que aquesta?

J.P. Miri. Jo vaig entrar en una universitat on deia: " Si eres español habla la lengua del imperio ". I em vaig preguntar: "¿Per això hem fet una guerra, perquè ens diguin que la nostra llengua no val res?". I amb Néstor Luján i Antoni Vilanova ens vam prometre que faríem el possible perquè Catalunya i el català recuperessin el seu esplendor.

E.V. I com li sembla que anem?

J.P. Fatal. Amb la quantitat d'immigrants que hi ha...

E.V. La culpa és dels immigrants?

J.P. No. És nostra. Hi ha immigrants perquè les dones no tenen fills. La meva germana va ser la primera dona amb carnet de conduir de Barcelona i no podia anar pels pobles perquè l'apedregaven. Ara les dones volen tenir un cotxe, muntar una empresa, treballar... Molt bé: però llavors no es poden preocupar de tenir fills. I vénen els immigrants.

Més endavant és quan apareix la frase que dóna títol al post: l'avara povertà dei catalani.

E.V. Josep Ferrater deia que els catalans som hereus de l'home antic.

J.P. Miri: diuen que Dante parlava de " l'avara poverta dei catalani" . No és cert. Ho sé perquè tinc una primera edició de La Divina Comèdia .

E.V. Què hi fa, amb el preu? (es dedueix que Vila mira el volum, i hi troba el preu marcat encara)

J.P. Així la meva dona tindrà una referència, si se'l vol vendre. Apunti: al vers 77 del cant VIII del Paradís no diu: " Avara poverta dei catalani ", sinó " di Catalogne ", que és més gros.

E.V. Patim de pobresa moral?

J.P. Moral, no ho sé. Però els nostres reis eren tan pobres que quan se'ls torçava la punta d'una corona l'havien d'arreglar a cops de martell.

 Llegir aquestes entrevistes dóna molta més matèria que tot allò que ara jo escrigui, o el que diguin els crítics canònics. Finalment, mentre rastrejo motius per a explicar l'oposició de Perucho al món real, em topo una experiència brutal.

E.V. Quina ferida moral hi ha darrere la seva obra?

J.P. Això són coses íntimes. Un fill meu va morir als 15 dies d'haver nascut i el vaig haver de batejar jo mateix, amb les meves mans, perquè no hi havia capellans. Hi ha fets a la vida que et marquen per sempre i no hi pots fer res.

_______________
A la fotografia de l'encapçalament d'aquest apunt auster (Congreso de Poesía de Salamanca, 1953), Joan Perucho és el segon des de la dreta cap a l'esquerra.

Joan Perucho, filomarxista

La crítica literària sol presentar Joan Perucho com un escriptor del fantàstic. Aquesta categorització ha implicat sempre una tendència a considerar-lo un autor de gènere, i en certa manera, secundari. Hom li retreu un excessiu desinterès per la realitat (social, política), una tendència a l'imaginari, el discurs estètic i la filigrana per damunt de l'ètica.

Certament, la literatura de Perucho es mou entre el joc culte, la cita -veritable o falsa-, la referència enganyosa, l'univers del mite, la llegenda i la fantasia bizantina.

Però el mateix autor escriu un paràgraf inesperat i sorprenent al seu Diccionari portàtil de presències no descrites. A l'entrada dedicada a Onofre de Dip, parla inevitablement d'Antoni de Montpalau (el protagonista de Les històries naturals):

Onofre de Dip: Vampir català [...], s'enfrontà amb el científic barceloní Antoni de Montpalau, que, des de les tesis relativistes (pseudomarxistes d'inspiració), derivà vers la percaça del misteri i la poesia d'ascendència totalment idealista. Deixà un document en què anunciava el prodigi futur de la televisió catalana, impugnant la seva desviació cap al mal parlar i la degradació costumista.

Sense ser agosarat, qualsevol pot pensar que Antoni de Montpalau és l'alterego de Perucho: llavors Perucho insinúa una joventut pseudomarxista?

La referència planteja la necessitat de repensar l'autor, i és per això que em remeto (trobat gairebé per atzar) al segon volum de les memòries Dies de l'Ebre, de l'ampostí Marià Miralmon (Xerta, 1912 - Sant Carles de la Ràpita, 2001).

Miralmon fou amic personal del poeta i durant força anys el seu confident, guia per les Terres de l'Ebre i finalment també albacea de molts escrits. La vídua de Miralmon (Enriqueta Gonyalons) està recollint i ordenant els records del marit, que va publicant pausadament a Cossetània. L'editorial ha decidit fer un llençament molt localista del treball, però el contingut del text ha trascendit -òbviament- l'interès de la zona.

Al capítol que Miralmon dedica a la seva amistat amb Perucho es revela una dada sorprenent. El 1965 Joan Perucho va autoeditar-se el recull de relats La lluna dels pobres. Tot i que ho va fer sota el pseudònim Joan Panotxa. Miralmon explica que per aquelles dates Perucho preparava les oposicions a la judicatura de l'estat, i va témer que els textos fossin un impediment per a aconseguir la plaça de jutge.

 

Joan Perucho (centre) amb Joan Ponç i René Metras mentre discutien el disseny de la portada de La lluna dels pobres).

El llibre consta de quatre relats i s'obre amb l'estremidor L'òrfena de Pratdip. L'inici del conte no sembla que hagi de derivar vers el realisme, perquè Laura (la protagonista) se sospita que és filla del vell senyor del castell -que hauria esdevingut el famós vampir. Com que es tracta d'una filla ilegítima, però, Perucho relata la llarga travessa del desert laboral de Laura: menyspreada, maltractada, condemnada a la misèria. L'autor dedica frases ferotges a l'aristocràcia i a la doble moral burgesa: Els nobles tenien terres, hisenda i béns, però la noblesa no formava part de les seves virtuds. Com ells, els amos i els industrials de la ruralia mostraven un esgarrifós afany de benefici. De res no servia parlar-los del pecat de cobdícia, ni de la fraternitat dels homes i les dones  (...).

A Francesc Puiggener, obrer il·lustrat, Perucho fa una passa més enllà i explica el procés pel qual l'obrer va prenent consciència de classe, descobreix la literatura dels socialistes utòpics i organitza el primer intent de col·lectivització, al tombant del XIX cap al XX, a la vila de Tortosa. Cal precisar una lleugera concessió al gènere fantàstic: Puiggener es fa tatuar els noms dels grans pensadors a la pell, i així dóna joc al mot il·lustrat. Qualsevol lector s'adonarà de seguida que per a elaborar aquest relat, Perucho havia de conèixer abastament els textos de què parla: Bakunin, Saint-Simon, Fourier, Owen i Cabet.

(Respecte dels altres dos relats, tan sols se n'ha donat a conèixer el títol: El salari dels morts i L'esclau de donya Martina).

El debat està servit, i ja han sorgit les veus que neguen la veracitat de les afirmacions: a La Vanguardia (suplement Cultura, 23 de febrer de 2004), Julià Guillamon dóna per fet que Miralmon menteix. Es demana perquè construeix aquesta ficció (potser perquè Miralmon fou sindicalista de la UGT), però es resisteix a acceptar que Panotxa fos Perucho.

A l'ABC (14 d'abril de 2005), Luis Antonio de Villena no gosa acusar ningú de mentider, però adverteix que els elements fantàstics tenen massa pes específic als relats, de manera que no creu que aquesta descoberta presenti un Perucho nou ni diferent:

Si bien Francesc Puiggener, obrero ilustrado nos habla de la penosa vida de un asalariado ávido de lecturas, es bien cierto que entre esas lecturas cita a Flammarion y Allan Kardec. De forma y manera que el texto tiene más que ver con sus posteriores "El médium" y con todo ese voluminoso enjambre de fantasmas y apariciones, espíritus burlones y demás sutilezas. Nadie con la cabeza bien amueblada creería un ensoñamiento socialista del enorme Juan Perucho, incapaz de tamañas veleidades. Además, del discurso marxista jamás ha salido pieza literaria alguna digna de mención.

El debat és feliçment obert, com tots els debats interessants.

___________________
La fotografia de l'encapçalament és propietat d'Enriqueta Gonyalons (aprofito l'ocasió per agrair-li la cessió), i la instantània és obra del seu difunt marit, M. Miralmon.

Un conte inèdit de Joan Perucho?

El text reproduït a continuació forma part del material atribuït a Joan Perucho per alguns autors, tot i que segons crítics solvents seria completament apòcrif. Julià Guillamon nega amb rotunditat la procedència de Perucho i sospita que és molt posterior a la mort del poeta. 

Les desventures d'un jove antropòleg

La destrucció del castell de Llers, prop de Figueres, és un episodi en la vida de Joan Amades que sempre s'ha volgut passar per alt i mantenir fora de la bibliografia oficial del mestre. Els defensors de l'antropòleg amateur ho voleren ocultar per respecte, i els seus detractors finalment van obviar-ho perquè no hi trobaven explicació raonable. Ningú no podia comprendre perquè Amades havia posat dinamita als fonaments d'un castell medieval, una nit de setembre de 1938.
Fins que molt més tard no s'han trobat algunes notes d'Amades que hi fan una vague referència no hi ha hagut una esqüeta revisió d'aquell assumpte. Però fou sobretot en conèixer profundament la vida del Vampir Estruch -gràcies a historiadors més seriosos-, que no s'ha pogut il·luminar veritablement la raó d'aquells fet tan obscurs i lamentables.

En temps de Pere II (Pere el Catòlic), el rei va demanar ajuda als nobles europeus en la seva guerra contra els moriscos. Un dels qui acudí fou Guifred d'Estruch (o Wifred Struch -o Strucc), qui es mostrà molt guerrer i efectiu en la batalla. Tant fou així que poc després dels fets de les Navas de Tolosa (juliol de 1212), el rei cristià el va obsequiar amb la baronia de Llers, a l'Empordà. Una vegada hagué pres possessió de la terra, Estruch va seguir terroritzant el veïnat: la seva ànsia de sang i de venjança no havia queda satisfeta en la guerra contra els infidels. El caràcter de Guifré d'Estruch va promoure rondalles, cançons i llegendes que, segles més tard, van arribar a les orelles d'un aficionat a l'antropolgia: Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890-1959).

Amades es va sentir atret per la figura del senyor d'Estruch en conèixer una part de la seva vida. El noble havia perseguit bruixes, dones adúlteres, follets priàpics del bosc, heretges i blasfems sense treva. La majoria dels malaurats van acabar a la foguera, de manera que Estruch aparegué als ulls d'Amades com un home de Déu, ple de pietat. Però en arribar en aquelles terres, l'antrolpòleg i folclorista diletant va conèixer l'altre rostre de Guifré d'Estruch.

Amades va quedar trasbalsat: em sento literalment commocionat (diu a les seves notes) en saber que el Senyor d'Estruch havia encalçat -i descalçat- dones fadrines i casades, i que al castell s'hi celebraven festes tèrboles i plenes d'uns vicis de no dir, on s'abusava de substàncies malignes i on dansaven tant jovenets com respectables vilatanes de la contrada sense ordre, concert ni vestidures ni tan sols escrúpols.
Sembla força probable l'assistència de monges del convent de Sant Joan de les Abadesses en aquelles bacanals impròpies, ja que als seus Annals registren contínues expedicions a les terres de Llers, minuciosament documentades entre 1215 i 1226. L'abadessa Emma (filla de Guineguilda i i Guifré el Pil·lós) escriví: E mos en anam de dreit au pla de Lllers de bonhora, oració que Giraut de Bornelh recull i que finalment el professor Vallcorba tradueix per: De bon matí marxem a tastar els plaers de Llers.

El tarannà beat d'Amades va pair malament aquell devessall d'informacions sobre un Senyor d'Estruch tan lasciu i llicenciós, i sembla que en un primer instant va decidir llençar tots els apunts que tenia sobre ell a la foguera. En la seva correspondència amb Josep Torras i Bages, hi ha una carta adreçada al bisbe on li exposa: és verament complicat redreçar la memòria del senyor d'E, de Llers: ni tan sols esmerçant-m'hi a fons no se m'acut la forma de presentar-lo als ulls de la bona gent de Catalunya, a sos vailets delerosos d'aprendre dels nostres prohoms. Fou impiu, escandalós, llibertí [...].

Més endavant, però, Amades fou pres d'un inexplicable furor destructiu. Tal com escrigué a la seva correspondència amb el bisbe Irurita: El senyor d'Estruch és com un destorb, un insecte brut entre els meus treballs. Em desplau que no fos de llinatge verament català -potser hongarès, o aneu a saber si rumanès, i això potser explica una conducta tan poc adient, tan bastaixa, tan forastera... (sic). He tingut notícia que el vampir, a Romania, rep el nom de Strigoi. No cal ser massa erudit per a veure-hi una etimologia esclaridora [...]. No trobo la manera de separar el vampir de tota la brutícia immunda que els descreguts anomenen erotisme, quin fàstic sento dins meu [...].

Amades va adquirir a un falangista amic seu de Figueres (Pàmfil Matabosch) dues caixes d'explosius i durant la nit del 15 de setembre de 1938 va procedir a la destrucció del castell. Van acusar dels fets les milícies de la FAI que per aquells dies rondaven els camins de l'Empordà, a la percaça de capellans furtius. Amades tenia escassos coneixements d'arquitectura, i afortunadament les explosions no varen enrunar-lo completament. No obstant, en l'incendí que es va produir a continuació, tots els arxius i restes fonamentals van desaparèixer.

Monsieur de Laborde afirma al seu Itinéraire descriptif de l'Espagne que en passar per Barcelona tingué ocasió de visitar el darrer home mossegat per un vampir, que romania pres de grans dolors i penúries al convent dels Àngels. Les inicials del malaurat són J.A.G., coincidència que fa sospitar de Joan Amades. Més encara quan segons Alexandre Laborde, la víctima li transmeté aquestes paraules:
-Strigoi, Estruch, el maleït, jo el vaig deixar sense casa i ell a mi sense sang.

J.P., Albinyana, 30 d'octubre de 2003.

Per a saber quatre coses més del vampir de Llers:
http://latonteriadeldia.blogspot.com/2008/06/la-fornal-del-dia.html

Kit de muntatge "Joan Perucho" per a petits i grans

Aquest apunt està dedicat a Matilde Urbach, bibliotecària amiga de J.L. Borges  

L'artefacte literari de Joan Perucho no és la fantasia sense referències de Tolkien o de Huysmans (tot i que en podríem trobar rastres). Tampoc no és el realisme edulcorat, ni l'historicisme facilet i trampós de la narrativa dels nostres bestsellers d'avui.

Es tracta d'un joc delicat de suplantacions i ocultacions, de referències enganyoses i miralls. Un laberint que no és tampoc el filosòfic de Borges. Cal partir de la idea de l'humor, d'una mirada irònica, quasi hilarant, sobre la realitat dels documents, de la bibliofília i de les veritats dels historiadors. Cal tenir present que ens riurem del mort i del qui el vetlla, i que els tòtems de la tribu no quedaran dempeus. Caldria pensar també que...

(...)

Escriure sobre l'estil i la tècnica d'en Joan em posa neguitós. M'aturo: perquè hauria de voler suplantar el crític? Si només sóc un mestre de primària: perquè em fico en aquest mullader?

Miro per la finestra, observo com la neu del cap de setmana s'ha fos al cim del Puigpedrós i minva a la Canal del Cristall, al Cadí. D'una revolada surto de casa, prenc el cotxe i m'atanso al capdamunt de la vall de Meranges. Tasto un residu de neu, apenes una clapa aquí, una allà. De tornada se'm fa fosc i endevino ombres per les vores i els marges. Per a tranquil·litzar-me em dic que és el bestiar, que encara ronda.

Penso en una altra manera d'explicar-ho. Només caldria prendre un parell de figures reals de la nostra història. Posats a triar, no ens quedem curts: a l'atzar dic: Rafael de Casanova i Francesc Darder, el taxidermista barceloní que va anar-se'n a Banyoles per dissecar africans, ja fossin felins com humans.

Imaginem ara que Darder fos profundament catalanista, i que decidís conservar el cos de Casanova per a promoure pelegrinatges patriòtics. No caldria sinó citar el diari de Darder -un diari fictici o fals, depèn de com es digui-, recuperat per una neboda imaginària (però documentada al registre civil de Girona): Marcela Gutiérrez i Darder, de Sant Gregori i monja carmelita. Per a donar-li verossimilitud, li posarem dues dates que seran mort i naixement: 1899 - 1943. Una fotografia borrosa i anònima sempre ens hi podrà ajudar.

Provem-ho? Al diari Vida i anècdotes d'un zoòleg, Darder afirma (poseu-li una nova xifra: pàgina 74):

El poeta Ventura Gassol em fa arribar una missiva a través d'un amic comú, on m'explica que uns operaris han descobert accidentalment el magnífic estat de conservació del cadàver del nostre heroi nacional en Rafel de Caçanova (sic).  Gassol tem que el miracle pugui revertir per causa de l'exhumació atabalada dels obrers, sembla que estan afiliats a la FAI, i em demana si amb els meus coneixements podríem conservar-lo tan bell com ara és. Insinúa que el nostre president [Macià] voldria erigir-li un túmul funerari, i que li plauria poder exhibir la incorruptaibilitat del capità de Catalunya. Neguitós i apressat li responc que sí [...]. Sento que el meu prestigi internacional està en joc, sé que em miren des de París amb malfiança [...].

Per a donar més consistència a l'assumpte, hi incloem un gravat difús (manllevat amb permís o sense d'algun conegut que podria ser un col·lega blogaire -i així no es queixarà), que es correspondrà vagament a un projecte de monument funerari, encarregat a l'arrquitecte Domènech i Montaner.

Ara tan sols ens cal afegir l'element fantàstic que fa rutllar el conte: el conflicte és l'aparició del misteri i la intriga. No cal patir, perquè en aquest moment el relat és ja tan indubtablement verossímil que tot s'hi val.  Només cal mantenir aquell distanciament irònic.

Coneixent com és en Joan, podem imaginar que Rafael de Casanova és objecte d'un procés de reconstrucció tan assenyat i meticulós que fins i tot recupera una certa vida, ni que sigui relativa. Mig viu i amb el do recuperat de la parla, li podem fer explicar un fet sorprenent. Com podria ser que el general Moragues fou, en realitat, el famós vampir de Llers, el comte Struch.

Per acabar, només cal signar el text amb les inicials J.P. i posar-li a continuació una data qualsevol però anterior a la defunció de Perucho (els números tenen una presència tan indubtable...!).

__________
Si hom encara té dubtes o necessita aclariments, es pot adreçar al crític i erudit Julià Guillamon, el veritable especialista en l'obra peruchiana.

Perucho i Lovecraft al Balneari de Vallfogona

No sabem quan es van conèixer, i alguns crítics o pessimistes ho neguen: amb posat greu diuen que l'oncle Howard no va sortir mai de la seva llar, a Providence. Que tenia agorafòbia i de cap manera hauria fet el viatge transatlàntic. Els erudits -i aquells que han investigat amb delit la vida privada d'en Howie- saben del cert que la seva mare no l'hauria deixat anar a la perillosa Europa, ni parlar-ne.

Però jo tampoc no gosaria contradir el cavaller Perucho: no el sé imaginar tan mentider. Sí en canvi amant de les veritats estranyes o mitges, embolicat d'ombres. Per a dir això penso en Les històries naturals, on explica els viatges d'Antoni de Montpalau, noble barceloní, racionalista i científic, el seu alter ego ideal. Montpalau es lliura a la cacera del vampir i pel camí troba fantasmes i bubotes, i monstres de tota mena. I no obstant, mai no perd la confiança en la ciència. Un savi afirma que no hi ha veritats ni tan sols en la ciència, només fantasies que s'hi apropen.

Tot això passa durant la guerra carlina, i mentre el Llarg de Copons actua com un bandoler cruel i sanguinari. La mort i la sang van cobrint l'aventura, tal com aquesta passeja pel plànol. Al capítol sisè (El Phalus impudicus), el dip ha fet sis morts en una sola nit. Una de les quals és Josepet Aulés, de professió enterramorts. El vampir és una ànima desgraciada i en pena, però mostra un brillant sentit de l'humor tràgic en l'acte de mossegar un enterramorts.

Les històries naturals narra finalment la victòria de la llum, però tant l'autor com el lector saben, en acabar-se el text, que és una victòria provisional. La victòria pírrica.

No hem dit res encara del passeig d'aquells dos cavallers per la vall del Corb. Però si la donem per bona, podem prosseguir: sembla que es van hostatjar una -o dues- nits al Balneari de Vallfogona. El cavaller Perucho es dolia d'alguns mals a les articulacions, de manera que va lliurar-se a les aiguës beneficioses del balneari.

Tot i així, apenes si va aclucar l'ull. Durant la vetlla va aprofitar les hores menudes per a escriure un conte breu: El fantasma de Vallfogona de Riucorb. És inevitable sentir una esgarrifança profunda quan el llegim: imaginem Joan Perucho turmentat pels dolors mentre descriu aquell infant, el nen Jeremíes, un escolanet que s'apareix flotant a un pam de les aigües del Corb. Descalç, pàl·lid.

Resulta més corprenedor encara quan sabem que, a la cambra del costat, el cavaller Howard Philips dormia plàcid (i roncant lleugerament, segons diu Perucho: tenia un somni intranquil que el removia inquiet, i la seva respiració era de vegades com un xiulet pregon, un murmuri de bombolles al fons d'un pou d'aigua fosca [...] en algun instant, em recordava aquell panteix de les balenes varades, l'esbufec líquid...).

No hauríem de dubtar de la paraula de Perucho, i més encara si sabem que fou un jurista recte, d'immaculada carrera, i més aviat benèvol i humanitari. Cal necessàriament refiar-se dels juristes que de matinada fan versos o escriuen contes d'apareguts. Fou l'endemà, durant la passejada pel Riu Corb quan Perucho li mostrà a Lovecraft els apunts d'un conte que no tenia ni títol ni final, per saber l'opinió de l'americà. Sembla que en Howard li va prestar molta atenció, meravellat que algú de la remota Catalunya hagués sabut beure d'una inspiració tan allunyada.

Després de suggerir-li unes quantes millores d'estil i de tècnica narrativa, Perucho va poder escriure la cloenda del relat. Però va deixar l'elecció del títol per a una altra ocasió.
Més tard, quan el cavaller Joan Perucho va descobrir que Howard Phillips Lovecraft havia mort molt anys enrere, no va tardar ni un minut en trobar aquell títol: Amb la tècnica de Lovecraft.

Perucho no li fa un homenatge convencional, ni el títol cal llegir-lo com "a la manera de Lovecraft": allò que vol dir ho expressa clarament. D'altra banda, Prucho té sentit de l'humor i Lovecraft no sap què vol dir humor.

Res d'això: Howard Philips va posar-hi la seva pròpia tècnica, de pròpia mà. Això va passar una nit al Balneari, mentre escoltaven el fluir de l'aigua del riu. Un conte escrit a queatre mans. I mentre -indubtablement- l'espectre del nen Jeremíes flotava, esblaïmat, enmig de la nit i una mica fosforescent.

Nota final: l'exemplar de Les històries naturals que guardo a casa du l'inesperat segell, en tinta roja, de la  biblioteca de Santa Coloma de Queralt, Vall del Riu Corb. No m'ho acabo d'explicar: no tinc cap consciència d'haver-me endut el llibre de forma il·lícita, no he robat mai d'una biblioteca pública. Suposo que el deurien descatalogar.

__________
La primera versió d'aquest text va ser penjada al blog Riell Bulevard el 2009.

Perucho estima Lovecraft

Als tres fragments del capdavall, Joan Perucho (i Rafael Llopis) expliquen amb certes repeticions la trobada del català i el ianqui. Sembla que això va passar a París, el 1954.

De tot plegat no en sabia res quan estava matriculat a primer curs de Filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona, als meu divuit anyets. Només puc dir que no anava massa a classe: un any més tard ja havia canviat de carrera, després d'obtenir un elegant no presentat a totes les assignatures. Com sol passar,  m'estava al bar de la Facultat de Lletres. Allà em passaven les setmanes llegint Cortázar (Rayuela, en especial) i totes aquelles novel·les gòtiques i obscures que es cobrien de pols a la biblioteca del Rectorat -sempre desèrtica. En aquell curs perdut, vaig fer gairebé un doctorat en literatura americana i anglesa, però exclusivament de gènere. Ara em commou recordar aquell jovenet que feia poca cosa més que empassar-se relats i novel·les d'apareguts, vampirs, bubotes, morts vivents, espiritistes, enterrats vius, morts desenterrats.

Per anar de la meva facultat al Rectorat, als anys vuitanta calia trescar per pedregosos i hostils solars erms, i fangars impracticables -si havia plogut. Era habitual que de tant en tant arribés a la biblioteca buida aquell adolescent amb els peus bruts de fang.

 

No vaig tardar en topar-me el volum petit i rabassut de Los mitos de Chtulhu, i la primera cosa que se'm va passar pel cap va ser furtar-lo. (Avui també tinc aquesta mena de pensaments a les biblioteques públiques, tot i que encara no he actualitzat la meva fantasia).

Los mitos de Chtulhu és una mena de compendi i homenatge alhora a l'enigmàtic Howard Philips Lovecraft, conegut pels seus fans com a oncle Howard. Conté una selecció dels seus relats, i sobretot allò que han escrit d'altres, a partir del model de Lovecraft. El darrer text del recull és el de Joan Perucho: Con la técnica de Lovecraft. Escrit originàriament en castellà, Perucho hi materialitza la seva admiració per l'escriptor de Nova Anglaterra i assenyala -teòricament- l'inici d'una nova dimensió de la seva obra. Si hem de fer cas de la bibliografia, Perucho escriu el seu primer text en prosa de ficció i comença a distanciar-se de la poesia.

M'extendré un dia d'aquests en veure si Amb la tècnica de Lovecraft (permeteu-me la traducció) és un relat a la manera de Lovecraft o no (i ja anticipo que diré que no). En tot cas, és el conte de Los mitos de Chtulhu que més lluny cau de l'òrbita dels seus companys de llibre. També és, potser, el més conceptual. Una hipèrbole sobre Lovecraft?

Joan Perucho i Howard P. Lovecraft: parella d'asos o ful? 

Amb Álvaro Cunqueiro i José María Castroviejo vaig parlar extensament de literatura fantàstica, i els vaig fer conèixer el món de Lovecraft. En l’aspecte d’anticipació del gust i informacions, no crec que sigui immodest dir que vaig ésser el primer a Espanya, com així ho reconeix Rafael Llopis, a parlar de H. P. Lovecraft, autor que vaig descobrir a París el 1954 en la col·lecció “Presence du Futur” d’Éditions Denoél, que dirigia Claude Mauriac. El llibre es titulava La couleur tombée du ciel, i em produí una impressió enorme. Poc temps després, l’any 1956, vaig publicar en “Els Quaderns d’Atzavara”, la meva narració Amb la tècnica de Lovecraft, que sortí en forma de plaquette. Després, José M. Caballero Bonald la traduí al castellà i es publicà a “Los Papeles de Son Armadans”, de Camilo José Cela, l’any 1958. “Amb la tècnica de Lovecraft” és la narració que tanca Los mitos de Cthulhu, de Rafael Llopis.

Els jardins de la malenconia, memòries de Joan Perucho, 1992.
——

-Ah, Lovecraft! M’agrada molt! La veritat és que fa algun temps, aquí no el coneixia ningú. El meu primer contacte amb la seva obra va ser cap als anys 50, quan jo treballava al setmanari Destino. En aquella època jo feia sovint viatges a França amb en Nèstor Luján, amb la finalitat de comprar llibres. Era allò que se’n diu viatges de recerca, no només literària sinó també gastronòmica…fèiem uns àpats increïbles i ens ho passàvem d’allò més bé!
En una de les llibreries que visitàvem vaig trobar, dins una col·lecció que es deia “Present et Futur” i que dirigia en Claude Mauriac (fill del famós François Mauriac), una obra que es deia La couleur tombée du ciel. Aquell títol, el color que va caure del cel, era molt enigmàtic, però també era molt enigmàtic l’autor, que de cognom es deia LOVE-CRAFT, així és que decidí comprar-lo, però sense donar-li massa valor… fins que el vaig llegir, i em vaig quedar atònit, absolutament impressionat. Vaig descobrir que no solament era un bon llibre de contes fantàstics, sinó que també et catapultava cap a un món absolutament inèdit, un món amb una mena de presències estranyes, que no eren fantasmes… uns éssers que, d’una manera discreta, eren els amos del món.
La lectura d’aquell llibre em va afectar molt. Es tractava d’un descobriment que jo havia fet, sense cap mena de referència literària, de manera que em vaig interessar per aquell individu i vaig començar a investigar… i vaig saber que era un home molt alt, molt imaginatiu, molt ingenu, molt virginal, que no sabia el preu d’un bitllet d’autobús ni quasi res del món concret… la seva dona li ho comprava tot, i ell no en sabia res de res de les coses quotidianes, però en canvi tenia la capacitat de crear altres mons, mons que ell s’havia muntat i on habitaven aquests éssers gelatinosos…
Vaig començar a comprar més llibres d’aquest home, fins que vaig tenir tots els que s’havien traduït al francès, i aleshores vaig escriure Amb la tècnica de Lovecraft, que va ser el primer text literari que va sortir a Espanya referit a aquest escriptor.
A mi m’agrada Lovecraft, i suposo que això es deu de notar en les meves obres. Fins a l’extrem que el col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs em va dedicar la seva obra Lovecraft, Lovecraft.

“El que hi ha darrere el mirall”, entrevista amb Joan Perucho, Dinamo núm. 3/4, 1997.

——

Mención aparte merece nuestro Joan Perucho, con quien los Mitos de Cthulhu han alcanzado el penúltimo escalón de su destino. Todos los mitos -y los de Cthulhu no iban a ser excepción- pasan por cinco estadios: horror numinoso - leyenda folklórica - arte fantástico o terrorífico - humorismo - bufonada. Perucho, en plena decadencia de los Mitos como arte terrorífico, ha sabido transmutarlos en poesía y humor, elevándolos, pues, a un nivel inédito hasta ahora. Su relato Con la técnica de Lovecraft constituye una transposición de los Mitos en dicho plano. Pero, entre bromas y veras, les añade un nuevo ser abominable -el thoulú-, un nuevo árabe loco -Al-Buruyu- y un nuevo libro profético -Els que vigilen.

Rafael Llopis, Los Mitos de Cthulhu, 1969.