Elements (2): Terra, territori

Així com la simbologia de l'aigua és maternal i integradora, la terra sembla que sigui el seu contrari. La terra és -òbviament- la Mare Terra, però la seva transformació en territori la fa masculina. El territori mai no simbolitza la globalitat de la superfície terrestre, sinó que delimita una nació, la parcialitat arbitrària.

La pàtria es defineix pel dibuix més o menys arbitrari d'uns límits, anomenats frontera. Territori i per tant masculina, és la pàtria: pater, el domini d'un rei masculí. En el llenguatge de la psicoanàlisi, la terra seria el super-ego.


El control i el domini del territori són plens de símbols masculins: Excalibur és l'espasa clavada a la roca, el senyal de la dominació expressada per un símbol que és guerrer i sexual alhora. Si l'origen de l'espasa roman en l'aigua (el subconscient) la seva projecció és terrenal. No cal ser massa llest per adonar-se que molt sovint la frontera és femenina: la mar o el riu assenyalen el límit de la terra. L'Atlàntida és engolida pel mar.

L'acer que penetra la terra identifica l'amo. Fantasia sexual evident,sublimació del penis. A la vegada, el relat que inclou Excalibur és ple de referències als dilemes que desprèn: incest, relació entre aigua i terra, bruixa i bruixot.

Als nostres pobles, hom se sent orgullós de les creus de terme, que no són altra cosa que aquella Excalibur: la creu i l'espasa de seguida es van identificar. La creu de terme és un avís, una amenaça. La crucificció conté una lectura fàl·lica: el déu masculí clavat sobre el turó, presidint el territori. Als seus peus, les dones ploren i fan ofrenes. Dalt del cim, el pare de la pàtria assumeix el seu rol. Jordi Pujol s'enfila al cim del Puigmal per a expressar una visió patriòtica: simbòlicament, hi clava el seu penis i sotmet el país a la seva idea paternal. El menhir i totes les antigues pedres dreçades a la plana fèrtil anticipen aquesta figura. La terra és objecte de possessió de reis o de déus, tal com passa al pròleg de 2001, Space Odissey.


Jesucrist és possiblement la imatge més fàl·lica d'un déu que identifica territori (terra promesa) i paradís: el mot paradís sembla procedir d'un mot persa que significava jardí tancat, privat. El paradís és, per tant, la propietat d'un amo: perdut o trobat, és un lloc delimitat. La identificació del jardí tancat i el paradís és constant: la tragèdia de la pèrdua a Il Giardino dei Finzi-Contini o la comèdia de Saving Grace (El jardí de l'alegria).


La simbologia de la terra inclou naturalment la mort i l'enterrament. En el moment de ser afusellat, Lluís Companys es descalça per a posar els peus sobre la terra: el gest simbòlic esdevé definitiu i transparent.  Companys assaja una identificació nova entre pàtria i valors republicans que després no es repetirà mai:  la visió moderna de Catalunya és tan sols essencialista o bé economicista, i s'ha desfet de les projeccions idealistes.


La terra és un símbol del pare: l'herència material es dóna per via masculina de pare a fill primogènit. Una opció que promet conflictes, i Shakespeare els va inventariar: els Richards, en Lear, en Hamlet. La terra és el lloc del conflicte: conflicte entre territoris veïns, conflicte pel domini. Sense recórrer a Shakespeare, The Field explica perfectament el conflicte delimitant-lo a un prat menut, perquè n'hi ha prou amb dos pams de terra per a obtenir una guerra.


El cinema també ha recollit projeccions idealistes de la terra, vista gairebé com a utopia, com a lloc pacífic i bell. Les cultures minoritàries, nòmades: els qui estableixen una relació equilibrada i no-conflictiva amb el territori són quasi estranys, perquè no són habituals. Tot i això, l'amenaça de la desaparició plana com una gran ombra damunt aquests grups humans: Dersu Uzala, La història del camell que plora.


Si la terra és el lloc on se sepulta el mort per a acomplir el cicle natural de la vida, allò que defuig la terra és el monstre: el vampir o el zombi són els éssers que trenquen el lligam amb la terra i pertanyen a l'aire o al foc: són traïdors a la naturalesa, però curiosament són personatges lliures, sense necessitats materials. Potser és per això que la paràbola de Llàtzer del Nou Testament resta inacabada: l'autor no sabia què fer amb el primer zombi de la literatura. Ressuscitat, Llàtzer és un ésser fora del món. La realitat potser és tan sols aquest conflicte permanent per ocupar un lloc sobre la terra.

(Nota: si no fóssim al bell mig de l'estiu, algú arremetria contra mi per haver dit que la terra és masculina, en contra de milers d'anys de veure-la femenina. És una cosa que es podria debatre, però suposo que no durant la canícula).