Perucho i Lovecraft al Balneari de Vallfogona

No sabem quan es van conèixer, i alguns crítics o pessimistes ho neguen: amb posat greu diuen que l'oncle Howard no va sortir mai de la seva llar, a Providence. Que tenia agorafòbia i de cap manera hauria fet el viatge transatlàntic. Els erudits -i aquells que han investigat amb delit la vida privada d'en Howie- saben del cert que la seva mare no l'hauria deixat anar a la perillosa Europa, ni parlar-ne.

Però jo tampoc no gosaria contradir el cavaller Perucho: no el sé imaginar tan mentider. Sí en canvi amant de les veritats estranyes o mitges, embolicat d'ombres. Per a dir això penso en Les històries naturals, on explica els viatges d'Antoni de Montpalau, noble barceloní, racionalista i científic, el seu alter ego ideal. Montpalau es lliura a la cacera del vampir i pel camí troba fantasmes i bubotes, i monstres de tota mena. I no obstant, mai no perd la confiança en la ciència. Un savi afirma que no hi ha veritats ni tan sols en la ciència, només fantasies que s'hi apropen.

Tot això passa durant la guerra carlina, i mentre el Llarg de Copons actua com un bandoler cruel i sanguinari. La mort i la sang van cobrint l'aventura, tal com aquesta passeja pel plànol. Al capítol sisè (El Phalus impudicus), el dip ha fet sis morts en una sola nit. Una de les quals és Josepet Aulés, de professió enterramorts. El vampir és una ànima desgraciada i en pena, però mostra un brillant sentit de l'humor tràgic en l'acte de mossegar un enterramorts.

Les històries naturals narra finalment la victòria de la llum, però tant l'autor com el lector saben, en acabar-se el text, que és una victòria provisional. La victòria pírrica.

No hem dit res encara del passeig d'aquells dos cavallers per la vall del Corb. Però si la donem per bona, podem prosseguir: sembla que es van hostatjar una -o dues- nits al Balneari de Vallfogona. El cavaller Perucho es dolia d'alguns mals a les articulacions, de manera que va lliurar-se a les aiguës beneficioses del balneari.

Tot i així, apenes si va aclucar l'ull. Durant la vetlla va aprofitar les hores menudes per a escriure un conte breu: El fantasma de Vallfogona de Riucorb. És inevitable sentir una esgarrifança profunda quan el llegim: imaginem Joan Perucho turmentat pels dolors mentre descriu aquell infant, el nen Jeremíes, un escolanet que s'apareix flotant a un pam de les aigües del Corb. Descalç, pàl·lid.

Resulta més corprenedor encara quan sabem que, a la cambra del costat, el cavaller Howard Philips dormia plàcid (i roncant lleugerament, segons diu Perucho: tenia un somni intranquil que el removia inquiet, i la seva respiració era de vegades com un xiulet pregon, un murmuri de bombolles al fons d'un pou d'aigua fosca [...] en algun instant, em recordava aquell panteix de les balenes varades, l'esbufec líquid...).

No hauríem de dubtar de la paraula de Perucho, i més encara si sabem que fou un jurista recte, d'immaculada carrera, i més aviat benèvol i humanitari. Cal necessàriament refiar-se dels juristes que de matinada fan versos o escriuen contes d'apareguts. Fou l'endemà, durant la passejada pel Riu Corb quan Perucho li mostrà a Lovecraft els apunts d'un conte que no tenia ni títol ni final, per saber l'opinió de l'americà. Sembla que en Howard li va prestar molta atenció, meravellat que algú de la remota Catalunya hagués sabut beure d'una inspiració tan allunyada.

Després de suggerir-li unes quantes millores d'estil i de tècnica narrativa, Perucho va poder escriure la cloenda del relat. Però va deixar l'elecció del títol per a una altra ocasió.
Més tard, quan el cavaller Joan Perucho va descobrir que Howard Phillips Lovecraft havia mort molt anys enrere, no va tardar ni un minut en trobar aquell títol: Amb la tècnica de Lovecraft.

Perucho no li fa un homenatge convencional, ni el títol cal llegir-lo com "a la manera de Lovecraft": allò que vol dir ho expressa clarament. D'altra banda, Prucho té sentit de l'humor i Lovecraft no sap què vol dir humor.

Res d'això: Howard Philips va posar-hi la seva pròpia tècnica, de pròpia mà. Això va passar una nit al Balneari, mentre escoltaven el fluir de l'aigua del riu. Un conte escrit a queatre mans. I mentre -indubtablement- l'espectre del nen Jeremíes flotava, esblaïmat, enmig de la nit i una mica fosforescent.

Nota final: l'exemplar de Les històries naturals que guardo a casa du l'inesperat segell, en tinta roja, de la  biblioteca de Santa Coloma de Queralt, Vall del Riu Corb. No m'ho acabo d'explicar: no tinc cap consciència d'haver-me endut el llibre de forma il·lícita, no he robat mai d'una biblioteca pública. Suposo que el deurien descatalogar.

__________
La primera versió d'aquest text va ser penjada al blog Riell Bulevard el 2009.

Perucho estima Lovecraft

Als tres fragments del capdavall, Joan Perucho (i Rafael Llopis) expliquen amb certes repeticions la trobada del català i el ianqui. Sembla que això va passar a París, el 1954.

De tot plegat no en sabia res quan estava matriculat a primer curs de Filosofia a la Universitat Autònoma de Barcelona, als meu divuit anyets. Només puc dir que no anava massa a classe: un any més tard ja havia canviat de carrera, després d'obtenir un elegant no presentat a totes les assignatures. Com sol passar,  m'estava al bar de la Facultat de Lletres. Allà em passaven les setmanes llegint Cortázar (Rayuela, en especial) i totes aquelles novel·les gòtiques i obscures que es cobrien de pols a la biblioteca del Rectorat -sempre desèrtica. En aquell curs perdut, vaig fer gairebé un doctorat en literatura americana i anglesa, però exclusivament de gènere. Ara em commou recordar aquell jovenet que feia poca cosa més que empassar-se relats i novel·les d'apareguts, vampirs, bubotes, morts vivents, espiritistes, enterrats vius, morts desenterrats.

Per anar de la meva facultat al Rectorat, als anys vuitanta calia trescar per pedregosos i hostils solars erms, i fangars impracticables -si havia plogut. Era habitual que de tant en tant arribés a la biblioteca buida aquell adolescent amb els peus bruts de fang.

 

No vaig tardar en topar-me el volum petit i rabassut de Los mitos de Chtulhu, i la primera cosa que se'm va passar pel cap va ser furtar-lo. (Avui també tinc aquesta mena de pensaments a les biblioteques públiques, tot i que encara no he actualitzat la meva fantasia).

Los mitos de Chtulhu és una mena de compendi i homenatge alhora a l'enigmàtic Howard Philips Lovecraft, conegut pels seus fans com a oncle Howard. Conté una selecció dels seus relats, i sobretot allò que han escrit d'altres, a partir del model de Lovecraft. El darrer text del recull és el de Joan Perucho: Con la técnica de Lovecraft. Escrit originàriament en castellà, Perucho hi materialitza la seva admiració per l'escriptor de Nova Anglaterra i assenyala -teòricament- l'inici d'una nova dimensió de la seva obra. Si hem de fer cas de la bibliografia, Perucho escriu el seu primer text en prosa de ficció i comença a distanciar-se de la poesia.

M'extendré un dia d'aquests en veure si Amb la tècnica de Lovecraft (permeteu-me la traducció) és un relat a la manera de Lovecraft o no (i ja anticipo que diré que no). En tot cas, és el conte de Los mitos de Chtulhu que més lluny cau de l'òrbita dels seus companys de llibre. També és, potser, el més conceptual. Una hipèrbole sobre Lovecraft?

Joan Perucho i Howard P. Lovecraft: parella d'asos o ful? 

Amb Álvaro Cunqueiro i José María Castroviejo vaig parlar extensament de literatura fantàstica, i els vaig fer conèixer el món de Lovecraft. En l’aspecte d’anticipació del gust i informacions, no crec que sigui immodest dir que vaig ésser el primer a Espanya, com així ho reconeix Rafael Llopis, a parlar de H. P. Lovecraft, autor que vaig descobrir a París el 1954 en la col·lecció “Presence du Futur” d’Éditions Denoél, que dirigia Claude Mauriac. El llibre es titulava La couleur tombée du ciel, i em produí una impressió enorme. Poc temps després, l’any 1956, vaig publicar en “Els Quaderns d’Atzavara”, la meva narració Amb la tècnica de Lovecraft, que sortí en forma de plaquette. Després, José M. Caballero Bonald la traduí al castellà i es publicà a “Los Papeles de Son Armadans”, de Camilo José Cela, l’any 1958. “Amb la tècnica de Lovecraft” és la narració que tanca Los mitos de Cthulhu, de Rafael Llopis.

Els jardins de la malenconia, memòries de Joan Perucho, 1992.
——

-Ah, Lovecraft! M’agrada molt! La veritat és que fa algun temps, aquí no el coneixia ningú. El meu primer contacte amb la seva obra va ser cap als anys 50, quan jo treballava al setmanari Destino. En aquella època jo feia sovint viatges a França amb en Nèstor Luján, amb la finalitat de comprar llibres. Era allò que se’n diu viatges de recerca, no només literària sinó també gastronòmica…fèiem uns àpats increïbles i ens ho passàvem d’allò més bé!
En una de les llibreries que visitàvem vaig trobar, dins una col·lecció que es deia “Present et Futur” i que dirigia en Claude Mauriac (fill del famós François Mauriac), una obra que es deia La couleur tombée du ciel. Aquell títol, el color que va caure del cel, era molt enigmàtic, però també era molt enigmàtic l’autor, que de cognom es deia LOVE-CRAFT, així és que decidí comprar-lo, però sense donar-li massa valor… fins que el vaig llegir, i em vaig quedar atònit, absolutament impressionat. Vaig descobrir que no solament era un bon llibre de contes fantàstics, sinó que també et catapultava cap a un món absolutament inèdit, un món amb una mena de presències estranyes, que no eren fantasmes… uns éssers que, d’una manera discreta, eren els amos del món.
La lectura d’aquell llibre em va afectar molt. Es tractava d’un descobriment que jo havia fet, sense cap mena de referència literària, de manera que em vaig interessar per aquell individu i vaig començar a investigar… i vaig saber que era un home molt alt, molt imaginatiu, molt ingenu, molt virginal, que no sabia el preu d’un bitllet d’autobús ni quasi res del món concret… la seva dona li ho comprava tot, i ell no en sabia res de res de les coses quotidianes, però en canvi tenia la capacitat de crear altres mons, mons que ell s’havia muntat i on habitaven aquests éssers gelatinosos…
Vaig començar a comprar més llibres d’aquest home, fins que vaig tenir tots els que s’havien traduït al francès, i aleshores vaig escriure Amb la tècnica de Lovecraft, que va ser el primer text literari que va sortir a Espanya referit a aquest escriptor.
A mi m’agrada Lovecraft, i suposo que això es deu de notar en les meves obres. Fins a l’extrem que el col·lectiu d’escriptors Ofèlia Dracs em va dedicar la seva obra Lovecraft, Lovecraft.

“El que hi ha darrere el mirall”, entrevista amb Joan Perucho, Dinamo núm. 3/4, 1997.

——

Mención aparte merece nuestro Joan Perucho, con quien los Mitos de Cthulhu han alcanzado el penúltimo escalón de su destino. Todos los mitos -y los de Cthulhu no iban a ser excepción- pasan por cinco estadios: horror numinoso - leyenda folklórica - arte fantástico o terrorífico - humorismo - bufonada. Perucho, en plena decadencia de los Mitos como arte terrorífico, ha sabido transmutarlos en poesía y humor, elevándolos, pues, a un nivel inédito hasta ahora. Su relato Con la técnica de Lovecraft constituye una transposición de los Mitos en dicho plano. Pero, entre bromas y veras, les añade un nuevo ser abominable -el thoulú-, un nuevo árabe loco -Al-Buruyu- y un nuevo libro profético -Els que vigilen.

Rafael Llopis, Los Mitos de Cthulhu, 1969.

Vigília de difunts (foto post)

El rellotge vegetal

El rellotge vegetal és efímer com les coses belles i bones.


Me'l vaig trobar a les set del vespre, al camí que du de Bellver a Talló. El sol es llença, fatigat, al jóc que li tenen llest a la Seu, allà al vèrtex de la be baixa, a ponent. Hauria de fer això mateix: escoltar-lo i anar-me'n a dormir com les bestioles, amb la primera tenebra. Em cal recordar que jo també sóc una bestiola, ni que abrigui la meva nuesa amb peces Quechua.

Mira si és efímer el rellotge vegetal que, quan em recollia de Talló a Bellver, ja no funcionava.

Tempus fugit, deien abans els místics i ara els empresaris del negoci de l'oci. Però el temps fuig, i la branqueta verda el compta. Un, dos, tres. Tres segons menys per arribar al final.

El sastre de Joan Perucho

Fa uns dies tenia sobre la taula un fragment de Joan Perucho extret de Les presències secretes. Em semblava que en aquelles vuit línies hi havia un punt de partida per començar a parlar del meu jutge escriptor. Tot i la bellesa sintètica del text, em volia qüestionar si Perucho havia deixat un programa estètic o una justificació. Alguna cosa em deia precisament això: que Perucho necessitava justificar la seva obra. Però si fos així... per què? Cal que un autor justifiqui perquè escriu allò que escriu?

Hem vist que quan hi ha un perfecte equilibri entre la raó i la vida, no hi ha, per consegüent, presències secretes. Però es pot viure sense elles? Es pot viure sense la flor rara del misteri i del fantàstic? Es pot viure en la seguretat absoluta de l'existència? No és gaire probable. I és, d'altra banda, tècnicament difícil. Si obrim la porta, què ens espera al defora, dins la impenetrable tenebra? Gairebé és segur que ens espera l'inexplicable, les presències secretes. 

Justament per aquells dies van passar dues coses simultànies. Una matinada va caure la primera nevada als cims cerdans, i quan em vaig llevar al matí vaig trobar l'horitzó tenyit d'un blanc òptic, net i refulgent. I a migdia, un missatger de Seur va aparèixer a la porta de l'escola amb el llibre de l'Alfonso Sastre que molts dies enrere havia comprat a una botiga virtual. Es tracta de Las noches lúgubres, un conjunt de relats fantàstics que Sastre va escriure a mitjans dels anys seixanta.

Aquella tarda havia d'anar a Puigcerdà, i em vaig endur el llibre. Vaig arribar-hi massa d'hora, i em vaig refugiar en cafè del centre, a esperar. Tot plegat, de sobte, em resultava estrany. Assegut a Puigcerdà amb aquell llibre a les mans, en un d'aquests lapsus de temps tan estranys que són les esperes. A més a més, m'havia ficat -sense saber-ho- en un cafè on van les senyores de classe alta a la tarda, a fer uns cafetons i unes pastes i a parlar d'obligacions i quefers que em resultaven remots, d'un altra vida en un altre planeta.

A la perplexitat se li afegia una dificultat inesperada en la meva lectura. Las noches lúgubres disposa d'un pròleg llarg, sinuós. Sastre insisteix en un argument que mai no acaba de formular, però que finalment vaig poder comprendre. Als anys seixanta i a Espanya, un autor socialment compromès havia publicat uns relats fantàstics, sobre vampirs i fets misteriosos: li calia justificar-se. Sastre gairebé demana disculpes, de tant com vol explicar-se. I fins i tot vol dir que malgrat el gènere fantàstic, encara i també parla de qüestions socials

Llavors em va retornar a la memòria el meu fragment de Perucho.

En els propers apunts provaré de dir alguna cosa d'aquesta qüestió. Perquè és ben obvi: Joan Perucho escriu en un temps i en un país en què allò que els calia fer als escriptors i als intel·lectuals era parlar d'injustícia social, de pàtria malmesa i de llibertats polítiques absents. Però ell es va dedicar a passejar els seus protagonistes pels misteris de Bizanci, o a perseguir un vampir carlí. S'entrelligava així a una literatura pretèrita (o futura), i a uns referents molt allunyats dels canònics.

Mentre pensava en tot això se'm va fer l'hora i gairebé arribo tard a la cita de Puigcerdà, malgrat haver-hi arribat tan aviat. Després, i mentre tornava a casa, de nit, vaig pensar que mai no arribaré enlloc a l'hora indicada, tal com ningú no neix mai exactament al país ni a l'època que li hauria agradat. Però un cop irreversiblement nascuts, cal triar entre el somni i la realitat, i saber quan de temps li dediquem a cada banda.