Diu la premsa que aquest estiu es dóna més el turisme interior, perquè a les butxaques els euros són escadussers, i ben mirat sortir a l'estranger sempre acaba per sortir més car. En el meu cas ha estat el plaer i les ganes que m'han dut a creuar la Meseta fins a Extremadura. Tot i que finalment, també he creuat a Raya per ficar-me a Portugal. I mira que estic a l'atur des del dia 4, o sigui no sé pas si he fet bé.
En l'instant d'eixir de Catalunya per la Franja em vaig sentir especialment bé. Vaig imaginar una adaptació de l'antic rètol berlinès: You are leaving the Catalan Zone. Amb aquell imbècil smiling convergent estampat a sota.
Ja em perdonaran, prò segueixo sense comprendre què em fa diferent d'un castellà o d'un extremeny. En tot cas, respecte d'un extremeny treballador i esclau de la nòmina, no veig que res me'n separi. O dit d'una altra manera: em separen mil factors de l'Artur Mas i els seus xicots sobiranistes, i em sento molt proper de l'Alberto, la Carmen, l'Elisa, etc. Per dir alguns noms extremenys que m'han arribat així, sense pensar.
És probable que algú esgrimeixi l'argument de la llengua per argumentar el contrari, però cap idioma no està pensat per a incomunicar-se i d'altra banda encara sóc feliçment bilingüe, o com a mínim un bilingüe funcional i competent. De manera que un dels sentiments viscuts aquests dies ha estat de nou allò del federalisme dels pobles ibèrics, que sembla tan senzill com evident. O potser només m'ho sembla a mi. Potser podríem discutir entre el federalisme simètric o assimètric, però ho veig molt retòric.
[De tornada, a la ràdio del cotxe vaig sentir anomenar Rubalcaba i Rajoy (i, incomprensiblement, allò que el polític més ben valorat d'Espanya és aquesta bubota feixistota del Duran i Lleida). I bé, crec que votaré Rubalcaba, és clar. Potser no amb alegria, prò amb la convicció justa de les coses pràctiques. Cada matí quan em llevo, allò que desitjo més profundament no és respatllar-me les dents, però ho faig perquè sé que cal fer-ho, per higiene i per bon gust. El votaré perquè només ens faltaria tenir la dreta rància a la Plaça de sant Jaume i a la Moncloa. Només ens faltaria això. El votaré perquè el veig més capaç de cantar-li la canya a aquest mediocre Mas (Artur: si no pots gestionar la Sanitat i l'Ensenyament perquè no en retornes les competències? Jo em sentiré més tranquil si no ho gestiones tu. En definitiva: votaré expressament contra els de casa.]
Però és evident: allò que he viscut a Extremadura i a La Raya no eren pas somnis ni ideals polítics d'una Espanya quasi impossible. Sota el sol extenuador, m'he sentit un llangardaix ibèric, feliç de jaure a les vores dels rius, de fer la migdiada en un meandre del Jerte, de seure en una discreta taverna de la Vera. En alguna cosa allà ens han guanyat i jo diria que són més feliços.
Potser perquè sempre han sabut que eren pobres. Tinc alguna cosa extremenya a la sang, que és aquesta cosa tan subtil: sé que sóc pobre. Que vaig néixer pobre. Que no destinaré mai res del meu temps escàs a fer-me ric. Hereti o no la terra, em sento molt bé entre els pobres de la terra.
