10 d’ag. 2011

Vacances espanyoles


Diu la premsa que aquest estiu es dóna més el turisme interior, perquè a les butxaques els euros són escadussers, i ben mirat sortir a l'estranger sempre acaba per sortir més car. En el meu cas ha estat el plaer i les ganes que m'han dut a creuar la Meseta fins a Extremadura. Tot i que finalment, també he creuat a Raya per ficar-me a Portugal. I mira que estic a l'atur des del dia 4, o sigui no sé pas si he fet bé.


En l'instant d'eixir de Catalunya per la Franja em vaig sentir especialment bé. Vaig imaginar una adaptació de l'antic rètol berlinès: You are leaving the Catalan Zone. Amb aquell imbècil smiling convergent estampat a sota.
Ja em perdonaran, prò segueixo sense comprendre què em fa diferent d'un castellà o d'un extremeny. En tot cas, respecte d'un extremeny treballador i esclau de la nòmina, no veig que res me'n separi. O dit d'una altra manera: em separen mil factors de l'Artur Mas i els seus xicots sobiranistes, i em sento molt proper de l'Alberto, la Carmen, l'Elisa, etc. Per dir alguns noms extremenys que m'han arribat així, sense pensar.

És probable que algú esgrimeixi l'argument de la llengua per argumentar el contrari, però cap idioma no està pensat per a incomunicar-se i d'altra banda encara sóc feliçment bilingüe, o com a mínim un bilingüe funcional i competent. De manera que un dels sentiments viscuts aquests dies ha estat de nou allò del federalisme dels pobles ibèrics, que sembla tan senzill com evident. O potser només m'ho sembla a mi. Potser podríem discutir entre el federalisme simètric o assimètric, però ho veig molt retòric.


[De tornada, a la ràdio del cotxe vaig sentir anomenar Rubalcaba i Rajoy (i, incomprensiblement, allò que el polític més ben valorat d'Espanya és aquesta bubota feixistota del Duran i Lleida). I bé, crec que votaré Rubalcaba, és clar. Potser no amb alegria, prò amb la convicció justa de les coses pràctiques. Cada matí quan em llevo, allò que desitjo més profundament no és respatllar-me les dents, però ho faig perquè sé que cal fer-ho, per higiene i per bon gust. El votaré perquè només ens faltaria tenir la dreta rància a la Plaça de sant Jaume i a la Moncloa. Només ens faltaria això. El votaré perquè el veig més capaç de cantar-li la canya a aquest mediocre Mas (Artur: si no pots gestionar la Sanitat i l'Ensenyament perquè no en retornes les competències? Jo em sentiré més tranquil si no ho gestiones tu. En definitiva: votaré expressament contra els de casa.]


Però és evident: allò que he viscut a Extremadura i a La Raya no eren pas somnis ni ideals polítics d'una Espanya quasi impossible. Sota el sol extenuador, m'he sentit un llangardaix ibèric, feliç de jaure a les vores dels rius, de fer la migdiada en un meandre del Jerte, de seure en una discreta taverna de la Vera. En alguna cosa allà ens han guanyat i jo diria que són més feliços.


Potser perquè sempre han sabut que eren pobres. Tinc alguna cosa extremenya a la sang, que és aquesta cosa tan subtil: sé que sóc pobre. Que vaig néixer pobre. Que no destinaré mai res del meu temps escàs a fer-me ric. Hereti o no la terra, em sento molt bé entre els pobres de la terra.










3 d’ag. 2011

Remix

Em vaig reclinar a la butaca del psiquiatra i li vaig explicar el darrer somni, que és un somni que se'm repeteix sovint. No deuen passar tres nits sense que retorni. Espera un moment, em va dir. Va pitjar play i va esperar-se uns segons. Després vaig començar: En el somni, la meva mare camina sola i desorientada per un carrer ample i buit. Jo la veig de lluny, des de l'altra vorera. La crido i no em sent. Mira a totes bandes, desconcertada. Però no em veu.

Ara camines tota sola i llunyana, mare, pels carrers d'una ciutat que no coneixes. Jo tampoc no la sé. I cada cop que m'atanso a tu pels trencalls, i just quan allargo la mà per trobar la teva em desvetllo. Em desperto més d'hora que mai no ho he fet. Tinc el cos xafogós, estrany. Tincs els ulls plens de lleganyes.


De vegades penso que aquests carrers són de Portugal. Però Portugal és gran, mare: en quina de totes les ciutats portugueses ets? Et busco i no et trobo. Potser fuges de mi, t'amagues: no sé si és per vergonya o per misericòrdia. Et veig perduda i desorientada. Els teus ulls busquen una sortida i no la troben. I si fos jo el perdut i el desorientat, el qui no sap eixir?


Mare morta que vas marxar enllà, encara marxes. I marxes tant que no t'encalço. No deu ser pas aquesta frontera la que vas traspassar, però jo encara penso que sí. Encara penso: i si fos aquí, rera aquesta cantonada? M'ho diuen uns testos amb geranis, un gos estès al sol. Em diuen que eres aquí fa apenes un instant, que eres aquí. Però quan arribo ja no hi ets. Entro corrents al carreró. Però no hi ha ningú. Una branca es belluga: algú l'ha fregada mentre fugia, fa apenes uns segons. 


Tu ja no hi ets, ni hi seràs mai. He fet mil quilòmetres per no res, per no trobar-te. Vaig pensar que a Portugal el paisatge s'havia detingut, deu, vint anys enrere. Però em vaig equivocar. També d'aquí vas marxar, mare a qui la mort estima tant com als deltes dels rius, mare delta, mare mar, mare. 
I ara que hi penso, vas resoldre aquella qüestió amb els biberons. Dedueixo que deuries ser una pionera de la democràcia de la llet. 


Diré després que era un viatge de vacances, que era l'estiu, que mira, que em va donar per anar en direcció on el sol es pon. A Portugal es pon una hora més tard i potser si haguéssis viscut a Castelo Branco ara series viva, però ets morta perquè et vas morir a la puta Barcelona. Una hora abans que a Castelo Branco, on hauries mort per allà a les set o les vuit. Però em dius que tampoc no hauria arribat a temps: m'ho dius en somnis. Fuges de mi, em defuges. 


Movistar no va donar de baixa la línia de casa teva. Fa apenes dos dies algú va trucar des del teu número, i a la pantalla hi va dir Mare. Però no eres tu. O bé eres tu que et reies de mi des de lluny. Allargo la mà vers la teva, que és com una arrel seca. Et veig en els pins aterrats per la ventada de fa dos hiverns, que anunciava la teva. En aquestes arrels enlairades, els dits oberts al cel infinit i distant. 
Corro, salto. Reso, torno a córrer per carrers buits. Crec que ja no em queden més déus ni maresdedéus a qui demanar. Trobo carrers buits per on podries haver passat, però sempre hi arribo tard. Ja no em queda res.

Ella apaga, tanca el llum, surt. La psiquiatra deu haver anat a preparar el rebut. No sé si aquesta cançó sona a la ràdio d'un veí o dins del meu cap. Sento que tinc la boca seca i una humitat freda al pit.



Sento que aquí dins hi havia algú més que s'amaga. Ho veig tan clarament com les parets, les butaques, els diplomes penjats. Però marxo sense girar-me. Quan arribo a casa escolto el contestador del telèfon 637549422, on ella solia trucar als vespres entre nou i deu de la nit fins al dia 31 de gener, quan ja no va poder trucar perquè havia creuat a l'altra banda del mirall. A la banda d'aquí on jo m'estic, els seus dits eren freds i immòbils. Dits que ja no teclegen telèfons, llavis que ja no articulen paraules. Com en els somnis.


-Una magnífica evocació d’uns records i les ombres que els acompanyen. M’ha fet estremir, especialment quan relates la trucada ‘post mortem’ de la teva mare. La pervivència de la gent estimada en els petits detalls que resten és la tangible realitat dels vincles i els afectes. 

-La sèrie que dediques a la teva mare sempre emociona i fa estremir.
El sol el pon una hora més tard a Portugal. I allà a Castelo Branco és blanc i potent. I tan aviat sembla que dóna vida com la treu: el desert dels carrers morts pel sol.

-El primer impuls ha estat dir alguna cosa sobre el record de la mort de la meva mare i del meu pare, però hauria estat fora de lloc. Aquestes experiències son personals i intransferibles; es poden entendre, però no compartir.

-M'ha sorprès l'enllaç. L'espelma virtual em sembla una continuació dels teus apunts. Tremolosos i d'aspecte fràgil, però resistents al vent.

-Aquesta persecució del temps m'ha recordat una mica L'illa del dia d'abans de l'Eco.

-Els records poden semblar fràgils però aquest post transmet fortalesa i emoció.

-És curiós, el meu sogre quan ja feia sis mesos que havia traspassat va rebre una carta de l'hospital per operar-se de la próstata. Com obviament no varem contestar ni es va presentar van acabar trovant el telèfon de casa seva i van trucar preguntant per ell. La meva sogra de que l'espitxa de l'ensurt que es va endur.

-Ja sé que no t'agraden els comentaris ensucrats. Jo no sóc conscient de fer-n'hi, perquè els coses que dic les dic tal com les penso, i ara penso que aquest es un dels post que més m'han agradat de tots els que t'he llegit. M'ha semblat ple de melangia. I si ho trobes ensucrat ho sento molt.
Petons de pantera.

-És molt colpidor, com rebre una trucada del més enllà. Les noves tecnologies ens vampiritzen, prenent el nostre lloc i parlen per nossaltres. Borgo.

-Es muy aterrador eso de recibir noticias del más allá. Yo estuve recibiendo multas a un coche que fue mío hasta cuatro meses después de haberlo entregado en un concesionario para el plan RENOVE.



1 d’ag. 2011

Camines tota sola

Em vaig reclinar a la butaca del psiquiatra i li vaig explicar el darrer somni, que és un somni que se'm repeteix sovint. No deuen passar tres nits sense que retorni. Espera un moment, em va dir. Va pitjar play i va esperar-se uns segons. Després vaig començar: En el somni, la meva mare camina sola i desorientada per un carrer ample i buit. Jo la veig de lluny, des de l'altra vorera. La crido i no em sent. Mira a totes bandes, desconcertada. Però no em veu.

 
Ara camines tota sola i llunyana, mare, pels carrers d'una ciutat que no coneixes. Jo tampoc no la sé. I cada cop que m'atanso a tu pels trencalls, i just quan allargo la mà per trobar la teva em desvetllo. Em desperto més d'hora que mai no ho he fet. Tinc el cos xafogós, estrany. Tincs els ulls plens de lleganyes.


De vegades penso que aquests carrers són de Portugal. Però Portugal és gran, mare: en quina de totes les ciutats portugueses ets? Et busco i no et trobo. Potser fuges de mi, t'amagues: no sé si és per vergonya o per misericòrdia. Et veig perduda i desorientada. Els teus ulls busquen una sortida i no la troben. I si fos jo el perdut i el desorientat, el qui no sap eixir?


Mare morta que vas marxar enllà, encara marxes. I marxes tant que no t'encalço. No deu ser pas aquesta frontera la que vas traspassar, però jo encara penso que sí. Encara penso: i si fos aquí, rera aquesta cantonada? M'ho diuen uns testos amb geranis, un gos estès al sol. Em diuen que eres aquí fa apenes un instant, que eres aquí. Però quan arribo ja no hi ets. Entro corrents al carreró. Però no hi ha ningú. Una branca es belluga: algú l'ha fregada mentre fugia, fa apenes uns segons. 


Tu ja no hi ets, ni hi seràs mai. He fet mil quilòmetres per no res, per no trobar-te. Vaig pensar que a Portugal el paisatge s'havia detingut, deu, vint anys enrere. Però em vaig equivocar. També d'aquí vas marxar, mare a qui la mort estima tant com als deltes dels rius, mare delta, mare mar, mare. 
I ara que hi penso, vas resoldre aquella qüestió amb els biberons. Dedueixo que deuries ser una pionera de la democràcia de la llet. 


Diré després que era un viatge de vacances, que era l'estiu, que mira, que em va donar per anar en direcció on el sol es pon. A Portugal es pon una hora més tard i potser si haguéssis viscut a Castelo Branco ara series viva, però ets morta perquè et vas morir a la puta Barcelona. Una hora abans que a Castelo Branco, on hauries mort per allà a les set o les vuit. Però em dius que tampoc no hauria arribat a temps: m'ho dius en somnis. Fuges de mi, em defuges. 


Movistar no va donar de baixa la línia de casa teva. Fa apenes dos dies algú va trucar des del teu número, i a la pantalla hi va dir Mare. Però no eres tu. O bé eres tu que et reies de mi des de lluny. Allargo la mà vers la teva, que és com una arrel seca. Et veig en els pins aterrats per la ventada de fa dos hiverns, que anunciava la teva. En aquestes arrels enlairades, els dits oberts al cel infinit i distant. 
Corro, salto. Reso, torno a córrer per carrers buits. Crec que ja no em queden més déus ni maresdedéus a qui demanar. Trobo carrers buits per on podries haver passat, però sempre hi arribo tard. Ja no em queda res.

29 de jul. 2011

Segon àlbum fotogràfic de vacances



Vaig compartir dos anys d'aules universitàries amb en João Martins, que era nascut a la ciutat portuguesa d'Idanha-a-Nova i vivia al barri de Collblanc mentre feia d'estudiant. Potser no vam ser gaire amics, però quan va acabar els estudis i va tornar a Portugal ens vam intercanviar les adreces. Inesperadament, ens vam escriure a través dels anys. No ens explicàvem coses massa importants: els torts i els cops de la vida, les lectures que ens agradaven (gràcies a ell vaig conèixer Jorge Amado), alguns comentaris vagues sobre política internacional.

Així vaig saber que la fortuna el va enviar a treballar a Castelo Branco el noranta-nou, on va aconseguir una plaça de mestre de primària i on poc després es va casar amb una noia de nom Rita, que era de Faro i treballava al museu del Paço Episcopal. La Rita tenia cura de l'inquietant Jardim annex.

Quan va arribar l'era d'internet la correspondència va guanyar assiduïtat i rapidesa, però vaig perdre aquella cal·ligrafia elegant, quasi femenina.




A finals de l'any passat i principis d'aquest, durant uns mesos que no podria situar amb precisió (sempre esborro els correus un cop llegits i respostos), en João va estar-se en silenci. Vaig ser jo qui va reprendre la comunicació per explicar-li, breu i lacònic, que la meva mare havia mort a final de gener. Una setmana més tard rebia el seu condol en un text llarg, laberíntic. Em va sorprendre la redacció confusa d'un home planer i senzill, perquè no era gens habitual. Podia ser que la notícia luctuosa l'hagués afectat més de l'esperable?


L'intercanvi es va intensificar i finalment, al capdavall del juny, em va convidar a visitar-lo a Castelo Branco. Apenas mil milhas da tua cidade, deia. Vaig acceptar. Vindré a finals de juliol, li vaig anticipar.

Els mil kilòmetres són llargs de fer en un cotxe petit de deu anys, i em vaig aturar, exhaust, a fer nit a la ciutat extremenya de Plasencia. Entrepà de formatge de cabra amb canya de cervesa a la Rúa de la Zapatería (tocant a la Plaza Mayor) i després de pet al llit.


Duia l'adreça de Castelo Branco: una planta baixa a la Praça da Palha, aprop de la Praça Camões (en totes les ciutats de Portugal hi ha una Praça Camões, com si a Catalunya totes les ciutats tinguessin una central Plaça Joan Maragall). Però en João no hi era, ni a casa ni al telèfon. Vaig fer temps voltant pels carrers i vaig visitar el Jardim do Paço, i allà vaig saber que la Rita feia anys que havia canviat de feina: ningú no em va saber dir si vivia o no a Castelo Branco, ni si havia tornat a Faro. Em vaig entretenir per les terrasses bevent unes quantes Sagres: a trenta-set graus de temperatura, els cinc coma dos graus d'alcohol de la cervesa poden estovar el pas de les hores de qualsevol mortal.


Al vespre i quan el sol s'amagava rere el castell, va aparèixer la dona. L'havia vista passar un parell de cops carrers amunt i avall, i m'hi havia fixat per força: una velleta menuda, cofada amb un barret i el cabell dins la reixeta, arrossegant una bossa de color morat. Tota sola, trescava els carrerons costeruts de la vila vella. Jo acabava de trucar per desena vegada el timbre i ella va venir amb un somriure trist, fatigada.
-Você deve ser Luis, o amigo de João.


Va furgar pel moneder, en va treure un joc de claus i va obrir la porta. El vestíbul era fosc i fresc, decorat amb austeritat: un mirall antic, una imatge pietosa. Hi havia un silenci dens i les olors eren d'humitat i resclosit: la cuina duia mesos sense funcionar. Allà no hi vivia ningú des de feia temps. Quan una cuina no fa olor de ceba ni d'all, fa olor de mort. I aquesta olor sense ceba ni all era la olor de la casa d'en João.


João Martins, el meu amic de la universitat i les cartes i els correus electrònics va morir el desembre del dos mil deu en un accident de trànsit, mentre anava a Idanha-a-Nova. No se sap perquè hi anava un dijous a les onze de la nit. Prò les inevitables males llengües diuen que hi tenia una amant. La doneta i jo vam seure en unes butaques florejades. Flors d'un roig sangonós sobre blanc impol·lut. Potser d'Ikea.
-Você perdeu sua mãe e eu perdi meu filho. Você não tem mais mães e eu não tenho mais filhos. Quer um café?

Dic que sí, és clar. I aprofito aquests quatre minuts en què ella se'n va fer el cafè per tancar els ulls i pensar. Hauria de pensar, em dic. Però no sé què coi hauria de pensar. Em sembla com si em caigués al damunt un cel de quaranta tones de blau puríssim. La cafetera retorna un aire habitat entre les parets. Què hi faig, aquí? Com se'm va acudir anar a Portugal? De què hi podria viure, a Castelo Branco? Puc provar de saber si la plaça que va deixar la Rita al museu del Paço Episcopal segueix vacant. Vés a saber si ser català serà un mèrit.

Des de la cuina, la mare d'en João alça la veu. Ara que no ens veiem gosa dir que és ella la qui ha escrit els darrers correus, que ha pensat això, que ella és una mare sense fill i jo un fill sense mare, i que potser. Diu que el pis és seu, i que me'l podria quedar. Que també té una caseta a Monfortinho vora el balneari, i que si la vull és per mi, tot i que caldria fer-li quatre apanyos.


Surto a un balconet, embolico una cigarreta i em poso a fumar. La dona em fa senyals com volent dir que puc fumar a dins. Li dic que sí, que d'acord, però que prefereixo fumar a fora. Mentre la sento com va amunt i avall salto la barana i rondo els carrers. No sé com ho hauria fet si no arriba a ser una planta baixa, collons. A Portugal es pot fumar als bars, em dic mentre assajo de convènce'm d'alguna cosa que encara no sé quina és.




 

19 de jul. 2011

Goodbye, how are you?


Temps d'estiu i els blogs aturats sota el sol, com sargantanes. M'agrada aquesta sensació d'escriure al blog per a llegir-me jo mateix, o algun despistat que passava per aquí. Recordo que ara fa un any vaig provar de recollir les meves pel·lícules preferides. O aquelles que més m'han impressionat. Molts d'aquells trenta apunts estan escrits a les tardes, quan tornava d'estar amb la mare a l'hospital on -jo encara no ho sabia però crec que ella sí- agonitzava.

La història d'aquest blog, aturat des de l'abril, és ben bèstia. De vegades me'l miro i penso que és massa íntim, que explica amb detalls excessius aquest fragment de la meva vida, quasi pornogràfic de tan evident, de tan explícit.

Ahir a la nit, ajegut al sofà, vaig descobrir per casualitat Goodbye, how are you? (2009). Una pel·lícula estranya, tendra, irònica, sarcàstica, violenta, pessimista, poètica. Boris Mitic és un director de documentals que ha construït aquest film com si es tractés d'un puzzle. Ha col·leccionat imatges i aforismes (amb l'ajuda d'un grup sorprenent: el Cercle Aforístic de Belgrad). Els ha enllaçat en vint-i-quatre breus capítols, i la música de fons li ha posat en Pascal Comelade, que ja comença a semblar inevitable en el cinema documental.

En deixaré tres, pescats a llapis sobre una llibreta que tenia a mà, vora el sofà:

  • Si no vull que la meva vida pengi d'un fil, m'he de convertir en marioneta.
  • La veritat no es podrà amagar, perquè enlloc no és ben rebuda.
  • L'avantatge de la democràcia és que cada quatre anys podem renovar la sàtira.


_________________________________________________
Si el lector despistat que arriba aquí enmig del tedi no sap què fer, li deixo les claus perquè entri a l'altre blog (una mica més actiu que aquest). De passada pot regar les plantes del balcó, i donar un cop d'ull per comprovar que tot està en ordre.