Mort anunciada d'un blog

I

De vegades sento que camino per l'Auca del diable. Que jugo al joc de l'Oca Malvada. Perquè he viscut en tots els llocs foscos, en totes les possibilitats que creia abjectes. He estat cruel i prepotent, superb, envejós, obtús, curull de prejudicis. He menystingut i m'he burlat dels altres, o no me'ls he escoltat. He estat egoïsta i deshonest, i potser tan sols he sabut evitar la cobdícia.

Un dia que em rondaven aquests pensaments vaig entrar en una llibreria de vell del carrer de Cavallers. A dins hi havia un home molt vell, i vestit de vellut negre. Escoltava un transistor minúscul, i el va apagar en veure'm entrar. Em va convidar amb un gest i un somriure franc, quasi de nen:

-Tria i remena, tu tranquil, no tenim cap pressa, oi?

Jo duia massa hores sense menjar -vagant pels carrers-, i mentre furgava llibres polsegosos em van rondinar els budells. Les vísceres van fer un brogit tan gran que el vell va alçar la mirada. Jo me'l vaig mirar a ell i les nostres mirades es van trobar en un espai nou, net de culpes. Més tard vaig pensar que hauria estat un bon moment per morir. Però com que no em vull morir, se'm va acudir matar el blog. Va ser una idea així de ràpida i neta, esplèndida com una descàrrega d'electricitat estàtica enmig d'una nit d'agost.

II

Una novel·la del Julián Marías explica la història d'una dona jove que contracta un detectiu perquè la segueixi a ella mateixa, i li vagi passant informes (un argument que -dit de passada- és lleugerament austerià). La dona no està segura que allò que viu sigui realment una vida humana, i en necessita proves.

Jo diria que de vegades el blog ha estat el meu detectiu, provant de donar-me la meva pròpia fe de vida. Però de vegades -també- la vida creix i s'incendia, es rebrega, cruixeix, tremola i s'alça: en aquests episodis, tinc la certesa d'estar viu perquè sofreixo i m'emociono com els vius.

II

Hi ha blogs que moren de fracàs, i blogs que moren d'èxit. Hi ha blogs que moren perquè es mor el seu blogaire. Hi ha blogs que queden sepultats sota centenars d'admiradors: els volen complaure a tots i tan sols troben la banalitat comuna i el tòpic més xacrós. Hi ha blogs que maltracten els seguidors, i van minvant-los fins a esdevenir transparents. Hi ha blogs assassinats, perquè el blogaire ja no pot pagar la quota de l'adsl. Són els blogs morts per la crisi dels banquers. I em demano: quan veurem un banquer mort per la crisi dels blogs?

Hi ha blogs zombis: fa temps que estan morts però fan veure que no, i segueixen i segueixen, simulant vida i ganes. Hi ha blogs morts però incorruptes, i blogs morts insepultats, exhibits impúdicament. Hi ha blogs que mereixen morir, però s'encaparren a seguir donant la llauna. Hi ha blogs que són tendres fantasmes, que simulen una vida menuda i transparent. Hi ha blogs que imiten una vida impossible. Hi ha els blogs del burgès i la burgesa avorrida, que són una expressió de la mort de l'ànima.

Hi ha blogs amb un profunda voluntat de morir i que no moren. Desitgen arribar al final, desitgen el crepuscle i l'abisme: volen ser cadàvers bonics i tràgics. Però no poden: una maledicció els manté.

Me'n vaig al cementiri dels blogs i m'hi sepultaré. Procuraré tornar-ne, si això fos possible. I si puc, llavors explicaré què he vist, i com és l'altra banda. Em diuen que en aquesta empresa ningú no hi ha reeixit mai, però si fes cas dels moralistes seria cretí per sempre. I a més a més, em ve de gust passejar pel món dels difunts, que són comprensius, tous i acollidors.

Si d'aquí a un temps no he tornat, pregueu per aquest pobre dimoni, i que alguna ànima caritativa comenci un blog titulat Nou-cents noranta-nou dimonis. Si pot ser.
______________
Nota-súplica:
Qualsevol lector o lectriu que conegui blogs morts m'ho pot fer saber en aquest espai dels comentaris o al correu, i serà recompensat.

El primer dibuix és de l'autor i és l'autor (volia dir que és un autorretrat, dedicat a aquells que creuen que em passo el dia pensant en cementiris i demés: així queda clarament desmentit). El segon dibuix és de 1915 i d'autor desconegut, i exposat al Mike Caveney's Egyptian Hall Museum.

Retorn a Ngú (5/6)

Ngú és un poble buit, abandonat al fred mineral, al vent i a les tardes blaves. Però en una d'aquestes tardes m'hi vaig trobar el Marià fill, fill del taverner. S'hi atansa de tant en tant, puja de Puigcerdà amb la clau enorme i negra, i fa grinyolar les frontisses del vell cafè. Un cop és dins tanca els ulls i ensuma ben fort, i fa sonar l'aire que li entra pels narius. Llavors recorda aquella olor de resclosit i vi ranci que li va embolcallar la infantesa.

Els qui han estat nens criats en una taverna tenen sempre una rara habilitat per a parlar amb desconeguts, per sortir-se'n de tot, per desempallegar-se dels ploms. Per a somriure't, quedar bé i aviar-te amb quatre mitges veritats, tres mentides completes. És per aquestes raons que transcric la seva versió del misteri de Ngú, tot advertint que potser és menys fiable que d'altres.

4. La versió del fill del taverner, Marià Pons

-Pocs dies abans que la gent es fongués a l'aire, va arribar un home. Capaltard, va empènyer la porta i es va plantar enmig de la taverna. Recordo el seu nom perfectament: Melquíades Arnal, i era un home que no tenia accent d'enlloc. Duia una maleta amb titelles i marionetes, i va fer-nos una funció a canvi d'una ampolla de vi. Deia que voltava per la comarca amb els seus ninots, i que vivia d'ells. Prestidigitador, mag, titellaire... si te l'escoltaves, sabia fer de tot.

Quan el pare volia tancar, en Melquíades anava begut i armava xivarri, i el vam deixar dormir a la rerebotiga. Fins que no va aclucar l'ull va explicar bocins de la seva vida atzarosa, complicada. De jove havia provat fortuna en el camp de la poesia, però tan sols va guanyar un premi en una parròquia. Després va ser transportista, pintor de parets, cobrador de morosos, jo què sé... Jo diria que en tot aquell temps havia anat acumulant una mena d'amargura, com un ressentiment.

Els fets interessants, però, van passar l'endemà. Es va plantar enmig de la plaça, a la porta de l'església. Va començar la seva funció. No sé si esperava que a poc a poc la gent hi acudís, però el cert és que ningú no va anar a veure'l. Enrabiat i pres d'una fúria esgarrifosa va llençar malediccions i renecs en una llengua desconeguda. I podeu creure-ho o no, però dos o tres dies després, Ngú era un desert.

-Podria ser que en Melquíades fos un buscador d'or camuflat de titellaire? -pregunto jo per impuls.

-Seria un estrany camuflatge per a un buscador d'or, no trobeu?

I en Marià marxa avall, cap als llums daurats i l'escalf de Puigcerdà.

_______________
Notes:
1- Un conegut i lector el nom del qual no puc revelar llegeix l'esborrany que acabes de llegir i tot alçant una cella em diu: -No has fet una mena de paràbola del blogaire que no té lectors i comentaris, i que s'enfada i decideix engegar-los a pastar fang? No serà pas teu, el ressentiment?
Més tard, després de dues cerveses, hi torna: -Fixa't que l'altre dia parlaves de si escrius per a algú o per a tu, i ara m'expliques l'enrabiada d'un titellaire sense públic. Trobo que és curiós. Com és que la versió del Marià sembla una resposta a les teves preguntes? No serà que tu et sents com Ngú, sol i trist, i visitat per fantasmes que no t'escolten?
M'estimo més fer una tercera ronda de cerveses. No hauria de tenir amics que han llegit coses de psicologia, perquè li busquen els tres peus al gat. I li troben: perquè el gat en té tres més un, i després una cua i de vegades un penis. O bé no hauria de tenir amics.
Finalment em diu: -Tu volies ser Ken Follett i no l'ets. Però això no és dolent: en Follett és un home senecte i tu ets a la flor de la vida.

2- La meva mare, en canvi, em diu: -Quina traça que tens a dibuixar... Llàstima que dibuixis aquestes poca-soltades.

Música per a paelles

Quan vaig començar amb els Mil Dimonis em vaig proposar diverses coses, això que els petulants en diuen objectius. No n'he assolit gairebé cap, i dels pocs que he assolit, alguns després els he esguerrat. Un dels propòsits era precisament no entrar en el joc dels reptes entre blogs.

Avui, per culpa d'un blog (multipremiat, per cert) rebento de nou els meus principis i em disposo a fer la llista de les deu peces de música que més m'han agradat del 2010 (o que més cops he escoltat). L'autor d'aquell blog es jugava una paella que -si jo feia una llista- hi hauria en Mica P. Hinson. T'has guanyat una paella, i en Hinson va de pet al lloc número 1.



Primer lloc ex-aequo per al meu amor Albert Pla. La rumba del fantasma, dedicada de tot cor als meus fantasmes preferits. Rumba rumbeta, la rumba dels morts.



El número 2 el deixarem per a una vella glòria que ha retornat enguany (enguany passat): Tindersticks.



Número 3: 2010 també va veure una nova genialitat del multinstrumentista per excel·lència, l'estimat Yann Tiersen



Posarem en un honorós quart lloc en Roger Mas per desactivar l'apel·latiu de botifler de merda que em dediquen alguns lectors (dels que escriuen directament al correu). Vet aquí quan en Roger juga a ser Manu Chao.



El cinquè, que no és el 5 de l'aprovadet just, va pel mestre de mestres, des del melancònic Portugal. La nova versió del Carpe Diem de l'immesurable Leao, acompanyat i engrandit per la soprano indonèsia Binu Sukaman. Pèls de punta.



Sabent que un post massa carregat de youtubes és un càstig per als nostres soferts ordinadors, del 6 al 10 només enllaços:

6- De nou en Pla (l'home que ha retornat el bon nom al cognom que va malmetre en Josep): Adelaida, la lluvia dorada.

7- Las Migas, barcelonines i botifleres com jo. La restauració del flamenc.

8- En René Aubry per a Philippe Genty, el músic-mag.

9- Un DJ que no coneixia agafa una peça de David Gilmour.

10- Amable lector o lectriu: si has arribat fins aquí t'has guanyat un premi. Ja veuràs que no és de 2010.

La comuna llibertària de Ngú (4 o 5, depèn de com es compti)

Em diuen que al poble veí de Querforadat, si pregunto pel vell Màrius Bor, m'explicaran coses molt interessants de Ngú. Són vora les cinc de la tarda quan hi arribo. El sol es vincla pel darrere la massisa muralla del Cadí, i pretén incendiar la Canal del Cristall. Bado una mica amb els focs d'artifici de la natura i després truco una porta.

El vell Màrius voreja la norantena, i ha guanyat tantes clivelles al rostre com dents ha perdut. La llengua giravolta com enfollida dins la cavitat ara pulida i rosada, tota de carn toveta com quan fou infant nadó, el mil-nou-cents vint. Li explico el motiu de la meva entrevista, i li resumeixo les diverses versions que hom m'ha donat sobre el despoblament absolut de Ngú. M'escolta amb uns ullets menuts, de carbonet encès però que es vol apagar.

5. La versió del milicià Màrius Bor

-Quines bestieses que dius, jove! Pedres que volen, dones que fugen, quins collons...! Fou la guerra, noi, la punyetera guerra. Perquè el trenta-vuit, Ngú es va constituir com a municipi lliure, i vam muntar la comuna llibertària més collonuda que mai s'hagi vist a la trista Catalunya! Un dia van arribar quatre xicots de Berga, de la FAI, i van fotre l'alcalde i el capellà daltabaix del barranc. La llibertat ens va arribar com un cometa, noi, amb dos minuts de feina en van tenir prou perquè Ngú fos una festa...! Fantàstic, quina meravella...! Va durar poc, ja t'ho dic, però mentre va durar vam ser homes i dones de veritat, collons, que això és fàcil de dir però ningú no sap què diu si no ho ha viscut...

Vam desmuntar l'església, la rectoria i l'ajuntament, i amb les seves pedres vam muntar un ateneu obrer i agrari i una escola pels xiquets, vam col·lectivitzar la terra, vam col·lectivitzar els calerons i vam cremar la figurota del Cristo i de Santa Cecília, i sobretot vam col·lectivitzar l'amor... Només et diré que jo vaig tastar la carn i el peix, no sé si m'explico... Un dia vaig jaure amb dues pubilles de La Seu i un altre dia amb dos mancebus de Puigcerdà... De sobte érem persones, noi, persones lliures i felices. Érem els responsables dels nostres cossos, del nostre temps i de la nosta vida.

Però com te deia al principi, no va durar massa la bona vida: pel gener del trenta-nou van arribar una columna de falangistes i una de la Guàrdia civil, i van fer net en qüestió de dues hores. Pim, pam, pum, i tots cap a la fossa, aquí a Querforadat. Durant tota la nit van anar duent els morts als camions, i abocant-los a l'avenc. Dins del forat pregon... però aquesta terra, jove, aquesta terra que ara els amaga no oblidarà mai que fou una terra de valents...

Sí, ja sé què vol dir aquesta mirada que fas, no creguis que els meus ulls no la veuen, per més gastats i petits que siguin avui... Sé què penses. Penses: i de què va servir tot plegat, si van acabar morts i llençats en una fossa? Jo t'ho diré, jove: va servir. Perquè durant aquells temps vam ser homes i dones de veritat. Vam assaltar el paradís, jove. I el vam ocupar.

Maure Bor, milicià de la FAI i germà de Màrius, poc després de ser afusellat per la Guàrdia Civil a Ngú (gener de 1939).

Faig una passa enrere. Aquestes històries em trasbalsen. I m'avergonyeix que el vell Màrius hagi copsat la meva mirada. És cert que hauria formulat aquesta pregunta envilida que ell m'ha endevinat. M'adono que dintre meu duc els vells temors de la mare i de la iaia. El verí: segles d'una Catalunya catòlica i avorrida, bempensant, mesquina, resclosida. Botiga, ull de poll i minyó escolta, cap de colla, Torras i Bages, Joan Amades i petricó, peix al cove.

Volto desvagat i estrany de mi mateix pels carrers, tot sol, desolat. Horroritzat, malpenso que mai no seré capaç de comprendre perquè no hi viu ningú a Ngú.

____________
Nota:
L'autor del dibuix (abans de morir) va donar permís per a reproduir l'estampeta per mitjans mecànics, químics o digitals a tot aquell que el vulgui. Per motius de distància i de mort no el podrà signar, però li hauria agradat fer-ho, i quedar-se a casa dels reproductors una estoneta, a fer una copeta de vi (sempre negre).

Avui pots deixar-me comentaris

Fa uns dies vaig penjar aquest apunt: 

Hi ha un poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església, segurament per problemes estructurals de l'edifici. La visió de la porta encimentada és insòlita i xocant per al viatger que ho veu per primer cop.

Però ara deixem l'església tapiada. Ara imaginem que entrem en un restaurant, tu i jo. No ens vèiem des de fa molt de temps, o bé no ens coneixem de res però ens ha semblat que era una bona idea anar a dinar junts. Seiem en una taula qualsevol, la que queda lliure. Jo començo a explicar-te coses: viatges, lectures, pel·lícules, fins i tot t'explico un conte que se m'ha acudit. Com que tu m'escoltes en silenci, jo no deixo de parlar-te.
Imaginem que a la taula del costat hi ha quatre persones. Com que jo parlo en un to de veu alt, paren l'orella i també escolten. Quan finalment jo acabo, intervenen: m'ha agradat molt, jo li canviaria el final, explica'n un altre, ets molt original. En d'altres taules més llunyanes hi ha gent que no ens havia sentit, però s'han adonat de la nova tertúlia entre dues taules, i se sumen a opinar: el conte és bo, però jo voldria parlar d'una cosa que em va passar a mi, la tercera opinió no m'ha agradat, ets casat o solter?
Aquesta escena que hem imaginat et sembla grotesca. Què coi ha passat? I encara no ha acabat. T'adones que jo tinc una càmera de fotografiar a les mans, i començo a retratar els comensals, un per un. Com que també duia -casualment- una impressora, imprimeixo les fotografies i les penjo a la paret, sota un rètol improvisat que diu: els meus amics. Quan tu encara et preguntes si el món ha embogit davant teu, descobreixes que, en un altre racó del restaurant, algú fa el mateix i prova d'obtenir un nombre de fotografies d'amics més gran que el meu.
No, no has embogit. Has assistit al naixement d'un blog.
______________________________
Notes a l'apunt sense comentaris:
Aquest apunt inicia una nova etapa del blog. Si fa poc vaig fer un apunt amb comentaris però sense apunt, ara toca el camí del revés.
De fet -i com sempre- tot experiment conté una trampa. Els comentaris seguiran sent benvinguts o malvinguts, però ja no seran visibles. Qui vulgui escriure el llegiré al meu correu (lluisba95@gmail.com), i els respondré un per un com he fet fins ara. Però el comentari no serà públic.
Amb aquesta acció espero donar més llibertat als qui deixen comentaris, perquè no estaran exposats.

...etc. 

Avui han passat quatre dies, i en aquest temps he pogut treure algunes conclusions de la provatura. La primera de les quals és justament que això queda aquí així, com una provatura.

• L'apunt va rebre set comentaris. Es fa difícil dir si són molts o pocs, perquè en aquest blog la quantitat de respostes varia enormement en funció del tema. Això vol dir que no interessa l'autor sinó allò que diu, i això és una bona notícia. També cal tenir en compte que era diumenge i ressaca de festetes.
• Les respostes, això sí, sonen molt més honestes del que és habitual, i estableixen una mena de complicitat diferent. És evident que adreçar-se a una persona no és igual que adreçar-se a deu persones alhora.
• Les respostes són força més extenses de l'habitual. Podem dir que són comentaristes habituals, però ara en un to més relaxat i reflexiu.
• Les respostes contenen crítiques i retrets, elements que no se solen donar en els comentaris oberts. Les crítiques coincideixen en dir que els agrada veure el seu propi comentari, i que és lleig haver eliminat els seguidors del blog amb un sol clic. En aquest mateix sentit, més d'un vaticina una caiguda de l'interès del blog si no se'l pot comentar de forma pública.
• L'apunt va crear un efecte col·lateral: tres blogs hi van fer referència. Cap repercussió fora de la blogosfera -com és natural.
• L'endemà vaig penjar un apunt més provocador, obrint de nou els comentaris públics. La resposta va ser bona, però no puc dir si hi ha cap relació de causa-efecte. 

En definitiva, seguiré com fins abans de l'experiment. Tot i això, tinc una proposta per als companys/es que fan blogs. Que ho provin un dia, a veure què tal. I si els ve de gust, que ho expliquin. O en tot cas, que juguin una mica.