Retorn a Ngú (5/6)

Ngú és un poble buit, abandonat al fred mineral, al vent i a les tardes blaves. Però en una d'aquestes tardes m'hi vaig trobar el Marià fill, fill del taverner. S'hi atansa de tant en tant, puja de Puigcerdà amb la clau enorme i negra, i fa grinyolar les frontisses del vell cafè. Un cop és dins tanca els ulls i ensuma ben fort, i fa sonar l'aire que li entra pels narius. Llavors recorda aquella olor de resclosit i vi ranci que li va embolcallar la infantesa.

Els qui han estat nens criats en una taverna tenen sempre una rara habilitat per a parlar amb desconeguts, per sortir-se'n de tot, per desempallegar-se dels ploms. Per a somriure't, quedar bé i aviar-te amb quatre mitges veritats, tres mentides completes. És per aquestes raons que transcric la seva versió del misteri de Ngú, tot advertint que potser és menys fiable que d'altres.

4. La versió del fill del taverner, Marià Pons

-Pocs dies abans que la gent es fongués a l'aire, va arribar un home. Capaltard, va empènyer la porta i es va plantar enmig de la taverna. Recordo el seu nom perfectament: Melquíades Arnal, i era un home que no tenia accent d'enlloc. Duia una maleta amb titelles i marionetes, i va fer-nos una funció a canvi d'una ampolla de vi. Deia que voltava per la comarca amb els seus ninots, i que vivia d'ells. Prestidigitador, mag, titellaire... si te l'escoltaves, sabia fer de tot.

Quan el pare volia tancar, en Melquíades anava begut i armava xivarri, i el vam deixar dormir a la rerebotiga. Fins que no va aclucar l'ull va explicar bocins de la seva vida atzarosa, complicada. De jove havia provat fortuna en el camp de la poesia, però tan sols va guanyar un premi en una parròquia. Després va ser transportista, pintor de parets, cobrador de morosos, jo què sé... Jo diria que en tot aquell temps havia anat acumulant una mena d'amargura, com un ressentiment.

Els fets interessants, però, van passar l'endemà. Es va plantar enmig de la plaça, a la porta de l'església. Va començar la seva funció. No sé si esperava que a poc a poc la gent hi acudís, però el cert és que ningú no va anar a veure'l. Enrabiat i pres d'una fúria esgarrifosa va llençar malediccions i renecs en una llengua desconeguda. I podeu creure-ho o no, però dos o tres dies després, Ngú era un desert.

-Podria ser que en Melquíades fos un buscador d'or camuflat de titellaire? -pregunto jo per impuls.

-Seria un estrany camuflatge per a un buscador d'or, no trobeu?

I en Marià marxa avall, cap als llums daurats i l'escalf de Puigcerdà.

_______________
Notes:
1- Un conegut i lector el nom del qual no puc revelar llegeix l'esborrany que acabes de llegir i tot alçant una cella em diu: -No has fet una mena de paràbola del blogaire que no té lectors i comentaris, i que s'enfada i decideix engegar-los a pastar fang? No serà pas teu, el ressentiment?
Més tard, després de dues cerveses, hi torna: -Fixa't que l'altre dia parlaves de si escrius per a algú o per a tu, i ara m'expliques l'enrabiada d'un titellaire sense públic. Trobo que és curiós. Com és que la versió del Marià sembla una resposta a les teves preguntes? No serà que tu et sents com Ngú, sol i trist, i visitat per fantasmes que no t'escolten?
M'estimo més fer una tercera ronda de cerveses. No hauria de tenir amics que han llegit coses de psicologia, perquè li busquen els tres peus al gat. I li troben: perquè el gat en té tres més un, i després una cua i de vegades un penis. O bé no hauria de tenir amics.
Finalment em diu: -Tu volies ser Ken Follett i no l'ets. Però això no és dolent: en Follett és un home senecte i tu ets a la flor de la vida.

2- La meva mare, en canvi, em diu: -Quina traça que tens a dibuixar... Llàstima que dibuixis aquestes poca-soltades.

La comuna llibertària de Ngú (4 o 5, depèn de com es compti)

Em diuen que al poble veí de Querforadat, si pregunto pel vell Màrius Bor, m'explicaran coses molt interessants de Ngú. Són vora les cinc de la tarda quan hi arribo. El sol es vincla pel darrere la massisa muralla del Cadí, i pretén incendiar la Canal del Cristall. Bado una mica amb els focs d'artifici de la natura i després truco una porta.

El vell Màrius voreja la norantena, i ha guanyat tantes clivelles al rostre com dents ha perdut. La llengua giravolta com enfollida dins la cavitat ara pulida i rosada, tota de carn toveta com quan fou infant nadó, el mil-nou-cents vint. Li explico el motiu de la meva entrevista, i li resumeixo les diverses versions que hom m'ha donat sobre el despoblament absolut de Ngú. M'escolta amb uns ullets menuts, de carbonet encès però que es vol apagar.

5. La versió del milicià Màrius Bor

-Quines bestieses que dius, jove! Pedres que volen, dones que fugen, quins collons...! Fou la guerra, noi, la punyetera guerra. Perquè el trenta-vuit, Ngú es va constituir com a municipi lliure, i vam muntar la comuna llibertària més collonuda que mai s'hagi vist a la trista Catalunya! Un dia van arribar quatre xicots de Berga, de la FAI, i van fotre l'alcalde i el capellà daltabaix del barranc. La llibertat ens va arribar com un cometa, noi, amb dos minuts de feina en van tenir prou perquè Ngú fos una festa...! Fantàstic, quina meravella...! Va durar poc, ja t'ho dic, però mentre va durar vam ser homes i dones de veritat, collons, que això és fàcil de dir però ningú no sap què diu si no ho ha viscut...

Vam desmuntar l'església, la rectoria i l'ajuntament, i amb les seves pedres vam muntar un ateneu obrer i agrari i una escola pels xiquets, vam col·lectivitzar la terra, vam col·lectivitzar els calerons i vam cremar la figurota del Cristo i de Santa Cecília, i sobretot vam col·lectivitzar l'amor... Només et diré que jo vaig tastar la carn i el peix, no sé si m'explico... Un dia vaig jaure amb dues pubilles de La Seu i un altre dia amb dos mancebus de Puigcerdà... De sobte érem persones, noi, persones lliures i felices. Érem els responsables dels nostres cossos, del nostre temps i de la nosta vida.

Però com te deia al principi, no va durar massa la bona vida: pel gener del trenta-nou van arribar una columna de falangistes i una de la Guàrdia civil, i van fer net en qüestió de dues hores. Pim, pam, pum, i tots cap a la fossa, aquí a Querforadat. Durant tota la nit van anar duent els morts als camions, i abocant-los a l'avenc. Dins del forat pregon... però aquesta terra, jove, aquesta terra que ara els amaga no oblidarà mai que fou una terra de valents...

Sí, ja sé què vol dir aquesta mirada que fas, no creguis que els meus ulls no la veuen, per més gastats i petits que siguin avui... Sé què penses. Penses: i de què va servir tot plegat, si van acabar morts i llençats en una fossa? Jo t'ho diré, jove: va servir. Perquè durant aquells temps vam ser homes i dones de veritat. Vam assaltar el paradís, jove. I el vam ocupar.

Maure Bor, milicià de la FAI i germà de Màrius, poc després de ser afusellat per la Guàrdia Civil a Ngú (gener de 1939).

Faig una passa enrere. Aquestes històries em trasbalsen. I m'avergonyeix que el vell Màrius hagi copsat la meva mirada. És cert que hauria formulat aquesta pregunta envilida que ell m'ha endevinat. M'adono que dintre meu duc els vells temors de la mare i de la iaia. El verí: segles d'una Catalunya catòlica i avorrida, bempensant, mesquina, resclosida. Botiga, ull de poll i minyó escolta, cap de colla, Torras i Bages, Joan Amades i petricó, peix al cove.

Volto desvagat i estrany de mi mateix pels carrers, tot sol, desolat. Horroritzat, malpenso que mai no seré capaç de comprendre perquè no hi viu ningú a Ngú.

____________
Nota:
L'autor del dibuix (abans de morir) va donar permís per a reproduir l'estampeta per mitjans mecànics, químics o digitals a tot aquell que el vulgui. Per motius de distància i de mort no el podrà signar, però li hauria agradat fer-ho, i quedar-se a casa dels reproductors una estoneta, a fer una copeta de vi (sempre negre).

Making off a Ngú

Quan tens una idea i te'n vas a veure per quins camins et durà tot és ple d'incerteses i d'inesperades casualitats. Trobes més fracassos que encerts. Fa molt de temps que em demano perquè escric en aquest blog, i la resposta em cau cada cop més lluny. Volia esquivar la vanitat, però retorno un cop i un altre a la meva imatge, com obsessionat en veure-hi alguna altra cosa. Com Narcís, m'emmirallo. Però no sé què vull veure al mirall, i el mirall tampoc no em respòn. Què m'ha de dir, el mirall, si jo no formulo la pregunta correcta?

Si fos un vampir, aquest joc no seria possible. Serà que em vull assegurar tot sovint de no ser un vampir? Vull comprovar que sóc viu?

Quan vaig descobrir el poble de Ngú em vaig adonar que havia trobat una mina, metàfora de la mina d'or que -diuen- hi ha a la vora, i que podria ser una causa dels misteris que envolten el poble abandonat. No he trobat el metall preciós, però sí un altre or, del que no embruta les mans amb el dring fastiguejador.

Ngú és inquietant, solitari, pres pel vent i per uns rajos de sol oblicus. No obstant, la càmera en copsa sempre una lluïssor blavosa, el color de l'enigma. Em vull veure sota aquesta llum, a cavall dels dos mons. Vull disposar el meu cos a la frontera dels dos mons. Sotmès al vent i al fred, amb un peu dins del misteri.

 Sé que algun dia hi arribaré, i que penetraré definitivament en el desconegut. La meva imatge ja tan sols serà a l'altra banda del meu mirall o de la teva pantalla. Entretant caic, em torço el turmell, em costipo, rellisco, renego, se'm glacen els dits, em raja moc del nas, em tallo la pell, em pixo als pantalons, em mullo els peus.

És quan vull descobrir el sentit místic de la vida que descobreixo el meu cos. El cos que s'equivoca i ensopega.

Viatge a Ngú, 3

A la fonda de Toloriu m'expliquen que poc després de la desaparició dels habitants de Ngú, s'hi va hostatjar una parella d'artistes francesos. M'ho explica la mestressa, la senyora Maria Grau, que ho recorda tot vagament perquè pateix d'una cruel arterioesclerosi que li esborra la vida viscuda.
-Però tan li fa -diu ella- aquest ditxós cap meu em canvia els records per coses bones...
Diu que ara ja no sap si els artistes van venir abans o després que els habitants de Ngú es fonguessin a l'aire. Era per aquells dies, això sí.

3. La versió de Maria Grau

-Aquells dos homes es comportaven de forma estranya, i passaven moltes hores tancats, però per separat vull dir, cadascun a la seva cambra. Si sortien potser ja era cap al tard, i en tot el dia no els havies vistos. I tornaven entrada la nit, sigilosos. Fa bo de tenir clients tan discrets, no? Però un dia les coses es van torçar. De matinada va haver-hi crits i corredisses, i l'endemà al matí van marxar donant cops de porta i renegant. Renegant en francès, per fortuna.

Els havia robat una maleta, deien, era intolerable que en una fonda els robéssin la maleta. Però mai no van parlar de trucar la policia. Quan ja eren fora, en Melcior -el mosso que teníem llavors- em va mostrar unes fotografies que havia pres la nit dels fets. Havia sentit remor de passes i veus, i va sortir a l'escala. Vet aquí.

Algú s'endu una maleta, com podeu veure. Tot i que al final, la maleta queda abandonada en un replanet. Diu en Melcior que la va obrir.

 

Dintre la maleta -en Melcior diu que- tan sols hi havia un dibuix. També diu que Bilal i Moebius són dos dibuixants de tebeos, francesos. En sé pas jo, de tebeos. Però aquest dibuix el trobo molt maco. Per això l'he guatdat.

Nota: Just abans del cap d'any, el blogaire no té més material que aquest per a desitjar un 2011 millor que el 2010 als lectors i lectrius, confiat que els anys senars són millors que els parells. També té motius per a creure que podria ser pitjor. De fet, el blogaire entra al nou any bo i sumat a les llistes dels aturats.
Properament apareixerà el capítol darrer de la sèrie sobre el misteriós poble de Ngú, on es desfan tots els enigmes i misteris, i on es revelen grans secrets.
Salut!

Viatge a Ngú (2)

Resum del capítol anterior: un viatger anònim arriba un poble buit i vol saber perquè està buit. El mossèn li dóna una explicació poc creïble i avui rep una nova hipòtesi.  

La guia d'en César August Torras no en diu res, potser per prevenció. Però sí l'article de Francesc Gurri Dos historias insólitas al pie del Cadí (Revista Muntanya, octubre de 1964). Entre Toloriu i Ngú hi ha el mas de Can Caló, que avui és una ruïna. Saquejat pel vandalisme humà i estrafet per la natura, apenes si es pot distingir entre el fullam el record d'un mur. Saltant per entre els clots i la molsa relliscosa, s'hi endevina una planta rectangular, i l'ulll buit i paorós del vell pou sec.

 Poc abans de la guerra, el mas va ser adquirit unes persones que -diuen- parlaven en llengua alemanya. Potser una família. No es va saber mai a què es dedicaven: tan sols els veien de tant en tant, sortint del mas proveïts d'estranys aparells. Em demano si la misteriosa activitat dels alemanys pot tenir res a veure amb la desaparició dels habitants de Ngú. I mentre m'ho demano, sento els esquellots a la vora. Són cavalls, baixets i rabassuts, de pota curta i crinera rossa. Inesperadament, descobreixo que hi ha un home entre els equins. És petit, esquifit, de rostre xuclat, solcat per torrenteres i plecs cretàcics. Parlem un instant del clima (ell sap endevinar la neu en el color del cel, per la banda de la Seu). Quan li pregunto per les raons del poble deshabitat no fa cap gest. Però quan li explico que he parlat amb mossèn Gurdulú deixa anar una escopinada grossa i esfèrica damunt d'un ginebró.

Imatge d'en Maurici de les Vaques i d'una tova de vaca, tot i que paradoxalment no en vaig veure cap. Els animals de pastura, vora Ngú, són aquests poderosos cavalls de pota curta (la raça iberobretona).

És així com conec la versió del Maurici de les Vaques


2. La versió del Maurici de les Vaques

-No us cregueu pas un sol mot del mossèn! De ben segur va explicar-vos allò de les dones, que un bon dia no hi eren. Fantasies malaltisses de capellanot! Només pensen en dones i pecats, no res, ni un mot. No valen per res, aquesta gentussa. Quan mon pare es moria va voler el mossèn perquè li dones els sants sacraments, però el van trobar gitat al llit de la rectoria, despullat i morat, amb una barjaula de Puigcerdà, borratxo, torrat com un cep. Quan va ser bo per posar-se els calçons i la sotana, mon pare duia tanta estona a l'infern que ja s'havia fet amic del diable... No res, ni mitja paraula...

"Aquí no va quedar-hi ningú, però va ser així, pum! tot d'una, d'un moment a l'altre ja no hi eren. Ni homes ni dones, ni criatures, ni alcalde ni la meuca de l'alcalde. Aquells alemanys no sé què feien, però ningú no sap si hi van tenir res a veure. Per mi que no. Per mi que la cosa no té res a veure ni amb alemanys ni amb espanyols. Els alemanys buscaven or, com els espanyols, que han trescat tot el planeta buscant eldorados i gaites d'or. Però algú va ficar la pota, sí senyor, i van tocar alguna cosa que no s'havia de tocar. Jo crec que una cova, un avenc, o alguna pedrota d'aquelles rares que van plantar allà fa milions d'anys.

En Maurici respira, guaita el bestiar de reüll, escup altra vegada sobre el mateix ginebró. Després se'l remira i n'arrenca una branqueta, amb les dents la burxa i se la deixa al buit del segon molar, absent com tantes d'altres peces.

"Us ho explicaré com bonament pugui. Déu m'ha donat pas el do de la paraula, ni diners ni gran cosa, però amb uns gargots comprendreu...

En Maurici es treu un bloc menut dels pantalons de pana. Amb tres minúsculs llapis de colors dels quals en resta apenes un mos, s'entreté a gratar el paper. Finalment diu "Això, així va anar". Resta en silenci uns segons abans de demanar: Ho enteneu, vós? A fe de Déu que jo no, però us juro que fou així com a Ngú no va quedar-hi ningú".

En Maurici balbuceja:

"Les pedres s'aixecaven, flotaven a l'aire. Cada cop que en trepitjaves una, s'enlairava i et duia amunt, amunt. Els homes i les dones van pujar, pujar, ho enteneu? Al cel. Amunt, amunt, flotant sobre pedres i rocs. Jo? Com és que jo no vaig marxar volant? Aquell dia era al llit, perquè un cavallot d'aquests m'havia fotut una cossa a les costelles. Quan em vaig llevar tres dies després les pedres havien tornat a terra, però la gent ja no".

Ngú (1)

Benvinguts a Ngú

Tres kilòmetres a l'est de Toloriu -diu la guia de César August Torras (1). Cap a llevant, aquesta és la primera pista que em va dur a Ngú.

A la pàgina 125 hi ha l'Itinerari 37: Dels Banys de Sant Vicents a Toloriu i Querforadat

Forta pujada per dolent y empinat camí carreter, que descriu fortes ziga-zagues, terrer aspre i rocós. A mida que's puja l'esguard se desencongeix (...).

S'atrapa'l camí que remuntant la vall del riu Barbuja, ve a unir-se a l'esquerra. S'atravessa el llit torrencial del riu.

Barbuja, petit agrupament de cases de camp. Davant de la casa de més amunt se deixa a la dreta'l camí que va a la Cava. Barbuja està situat en un serrat aplanat entre les valls de Barbuja i el riu Quer. Bonic punt de vista dret al sot feréstec d'aquest últim riu. El camí va faldejant per damunt d'una clotada que va al riu Quer.

S'atravessa una aspra barrancada. El camí revolta per dessota'l Tossal del Quer. Se revolta un serrat i s'ovira ja'l pintoresc poblet de Ngú, entre son abrupte penyalar y'l Tossal del Quer. Terrer molt dolent. S'entra a n'el poble per un trau entre penyals. Les cases s'esgraonen al dessota.

 Però mirant els plànols d'avui, Ngú no apareix enlloc.

Les indicacions de Torras són tan precises que permeten aproximar la direcció. Tot i això, hi he hagut d'anar tres dies seguits, i provar rutes diverses amb una colla de fracassos descoratjadors. No he defallit: finalment avui, 20 de desembre, arribo a Ngú. El termòmetre del cotxe indica els dotze graus sota zero i per això trobar-me els carrers buits em sembla -de bell antuvi- allò més natural.

Des que arribes a Ngú, tot esdevé sorprenent. Fins i tot els senyals més banals.

Volto pels carrers, escoltant-me les passes. Les orelles em comencen a fer mal. De primer és la percepció clara del fred, després un dolor agut i punxent que es fica cap dins del crani. Com un punxó agut, de ferro, que travessa els timpans i penetra al cervell. Necessito aixopluc, penso. Alguna taverna deu haver-hi, alguna casa amb llum. Però no: volto pel minúscul laberint cada cop més inquiet. El sol es pondrà de seguida, caldrà marxar.

 Un estri estrany de sembra demostra que fa molts anys que ningú no sembra.

És tot just abans del deixondiment que em topo la figura fosca. 

-Mossèn Moisès Gurdulú (2) -em diu, i m'atansa una mà eixuta, de pell vegetal.

Mossèn Gurdulú durant la seva invectiva

És gràcies a en Mn. Moisès, però, que conec la primera narració del poble de Ngú.

1. La versió del mossèn

-La primera cosa que us deu haver sobtat de Ngú és, sens dubte, que sigui un poble habitat però deshabitat. Tot depèn de la banda per on es miri: el cens diu que a Ngú hi ha cent cinquanta-quatre ànimes, però no en veureu cap amb els dos ulls que Nostre Senyor us ha dat. Això si fos que les ànimes es veuen, cosa que molts dubtem. Fa vora vint anys que va començar a esdevenir-se un fenomen estrany a Ngú: d'un dia per l'altre, no hi havia cap dona. Ni jove ni vella, ni fadrina ni casada. Ni verge, ni monja, ni tan sols puta -i perdoneu-me la inflexió. És cert que llavors, en aquell moment, alguns hòmens van adoptar el paper de fembres. Qualque hom que conegui la natura humana no se n'hauria de sorprendre ni exclamar. Tothom sap allò de la carn i les debilitats, i la volubilitat de l'esperit. Però els homes substituts de dones només van perdurar en llur funció per un temps: poc després, hom va descobrir que la feminitat no és una qüestió d'orificis al cos, sinó que té una natura espritual molt complexa. Els trànsfugues no van poder omplir els buits que les dones havien deixat en l'entramat social. De manera que un dia fou el forner, i un dia l'apotecari, un dia l'agutzil, l'altre el fanaler: els homes emigraren a latituds qualssevol, però on hi hagués veres dones. Qui els ho podria reprendre? El mateix bon Jesuset diu creixeu i multipliqueu-vos, i hem d'admetre que hi ha orificis d'entrada i de sortida, però de cap manera tots ells indistintament no poden acomplir les mateixes funcions de la santa mare natura, malgrat en justa mesura calgui admetre que donen plaers a la carn, que és tan cega.

Perplexament vaig encaixar de nou la mà estellosa del mossèn, per a poder-me'n escapolir. I vaig marxar carrer avall. El meu ateïsme actuava com un perniciós obstacle per a la intel·ligència: jo no el podia creure perquè ell era un home religiós. I no obstant, tenia tota la raó. Però això no ho vaig poder corroborar fins al següent capítol.

______________

Notes:

(1). La Guia és una cessió de l'amic Jordi Girbén, al qui, a poc a poc, li reconec un valor que supera les meves previsons.
(2). Gurdulú: de sobte m'adono que Gurdulú no pot ser el cognom del mossèn, perquè és el nom d'un personatge imaginari: Italo Calvino va crear un Gurdulu, era l'escuder del Cavaller Inexistent. Gurdulú és un personatge fantàstic, que es confón amb la naturalesa. Quan passa per un camp de pomeres que el vent arrenca i fa baixar avall, Gurdulú creu que es una poma i rodola com elles pel pendent. No crec que el mossèn se senti tan dentificat amb la natura imprevisible. Però no sé què pensar: a hores d'ara, la lucidesa és una matèria cara.