10 de gen. 2011

Contra Cataluña (Moderato cantabile)

Antes decían: en Cataluña, le pegas un puntapié a un árbol y te caen tres poetas. Ahora son tres poetas y tres blogueros, y por lo menos dos de ellos soberanistas -que no sólo significa ser amante del popular brandy. ¿Porqué será que en Cataluña uno se agarra tanto a la lengua escrita y la usa aún pudiendo prescindir de ello? ¿No le encuentran usos más placenteros a ese apéndice, como lamer coños o pollas?

Luego me pongo a ver eso de los blogs en catalán, que es brutal en número, estratosférico: ahí el más tonto tiene o mantiene -como antes a las queridas- un par de blogs. Me pongo a ello, a ver qué es lo que pasa, qué cuentan, qué tienen que decir sin poderlo evitar: ¿se estará moviendo algo por fin?. Y entonces me sorprendo de veras. A priori, diría que un blog es el instrumento ideal para hacer algunas cosas, especialmente para expresarse sin tapujos. No hay publicidad ni espónsores, ni filtros, ni vigilantes. No hay patrocinio de partidos políticos ni instituciones. Eso permite expresarse mediante la gamberrada, la provocación, el exabrupto, el sarcasmo. ¿Para qué quieres un medio nuevo y libre, si lo vas a usar para comportarte correcta y pulcramente como en el trabajo, en la cena familiar, la reunión de socios del Aplec o en el metro?

Leo al azar: alguien cuenta con pormenores sus quehaceres del domingo. Todo correcto, delicadamente provinciano y naïf, con alguna diminuta falta ortográfica y unas pinceladas patrióticas pero sin pasarse. Antes muerto que incorrecto, aunque eso no se lo lea ni su madre. Otro ha salido a pasear por el parque -para que se mee el perrito, digo yo- y se le ha ocurrido un bonito poema de invierno sobre la escarcha, los geranios muertos y las bufandas.  Uno de Ponent se da ínfulas de filósofo y por lo tanto filosofa, pero se trata de una filosofía en zapatillas y pijama, no vaya a ser que se le joda una neurona. Otro (y ya no más) le saca la punta nacionalista a los éxitos de la cantera del Barça. Sin levantar la voz, invariablemente, como respondiendo a un imperativo nacional. O sea: ni ruido, ni nueces. Pero eso si: montones de letra, palabras y más palabras.

No he llegado a comprender nunca bien del todo el mundo, pero todavía menos el mundo en catalán. Yo creía que con el paso de los años uno se vuelve sabio y comprensivo, y por fin tolerante. Por lo menos con su tiempo y con los que tiene alrededor. Pero a medida que pasan los años veo como se esfuman mis esperanzas. A lo mejor será que mis genes charnegos se impusieron sobre los de aquí, que eso de ser mestizo nunca se sabe por donde te sale. A lo mejor tienen razón mis compadres y sólo se trata de que soy un amargado, un renegado, un botifler.

Visto desde aquí y ahora, uno no se puede explicar como triunfó en los años treinta la rebelión obrera de la CNT y la FAI. Ni como diablos encontró tantos seguidores Buenaventura Durruti entre esa gente que ahora prefieren al soprano repeinado para que guíe sus recortes públicos. Ni de donde sale el genio de Dalí, la rauxa de Francesc Trabal, los sarcasmos de Santiago Rusiñol, el arrebato furioso de Albert Pla (el único cantautor digno de mención). ¿Como pudieron crecer aquí el pornógrafo Conrad Son, Ocaña, Nazario, José María Fonollosa, Jaime Gil, los Goytisolos?

Y digo yo: en Cataluña le das un patadón a un pino y se te cae encima un montón de gente escribidora (ya sean plumas o teclados, porqué llegó antes la tecnología que la edad moderna), pero ¿para qué escriben? ¿Por qué será que no follan más o escuchan el murmullo del viento, que es más dulce que el ruidito de la letra?

DJ Lluísbosch featuring Arcadi Espada & Albert Boadella

  

9 de gen. 2011

No es permeten comentaris

Hi ha un poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església, segurament per problemes estructurals de l'edifici. La visió de la porta encimentada és insòlita i xocant per al viatger que ho veu per primer cop.

Però ara deixem l'església tapiada. Ara imaginem que entrem en un restaurant, tu i jo. No ens vèiem des de fa molt de temps, o bé no ens coneixem de res però ens ha semblat que era una bona idea anar a dinar junts. Seiem en una taula qualsevol, la que queda lliure. Jo començo a explicar-te coses: viatges, lectures, pel·lícules, fins i tot t'explico un conte que se m'ha acudit. Com que tu m'escoltes en silenci, jo no deixo de parlar-te.

Imaginem que a la taula del costat hi ha quatre persones. Com que jo parlo en un to de veu alt, paren l'orella i també escolten. Quan finalment jo acabo, intervenen: m'ha agradat molt, jo li canviaria el final, explica'n un altre, ets molt original. En d'altres taules més llunyanes hi ha gent que no ens havia sentit, però s'han adonat de la nova tertúlia entre dues taules, i se sumen a opinar: el conte és bo, però jo voldria parlar d'una cosa que em va passar a mi, la tercera opinió no m'ha agradat, ets casat o solter?

Aquesta escena que hem imaginat et sembla grotesca. Què coi ha passat? I encara no ha acabat. T'adones que jo tinc una càmera de fotografiar a les mans, i començo a retratar els comensals, un per un. Com que també duia -casualment- una impressora, imprimeixo les fotografies i les penjo a la paret, sota un rètol improvisat que diu: els meus amics. Quan tu encara et preguntes si el món ha embogit davant teu, descobreixes que, en un altre racó del restaurant, algú fa el mateix i prova d'obtenir un nombre de fotografies d'amics més gran que el meu.

No, no has embogit. Has assistit al naixement d'un blog.
______________________________
Notes a l'apunt sense comentaris:
Aquest apunt inicia una nova etapa del blog. Si fa poc vaig fer un apunt amb comentaris però sense apunt, ara toca el camí del revés.

De fet -i com sempre- tot experiment conté una trampa. Els comentaris seguiran sent benvinguts o malvinguts, però ja no seran visibles. Qui vulgui escriure el llegiré al meu correu (lluisba95@gmail.com), i els respondré un per un com he fet fins ara. Però el comentari no serà públic.
Amb aquesta acció espero donar més llibertat als qui deixen comentaris, perquè no estaran exposats.

L'impuls d'escriure per a explicar una història necessita més llibertat que elogis, més espai que claca. Com que qui publica (ni que sigui a la xarxa) publica per als altres, és lògic que rebi comentaris, bronques o el que calgui.

Però si aquests també es publiquen faig una cosa estranya, i en el pitjor dels casos, tramposa: simulo que hi ha debat, enganyo. En un exercici de narcissisme egòlatra, procuro extendre una llista de comentaris al meu text. I de passada, caic en la lletja mania de col·leccionar comentaris com qui col·lecciona amics al facebook. Qui té diàlegs públics amb els seus coneguts?

Aprofito l'ocasió per a fer alguna reforma minúscula al blog. Com que cal escoltar els savis i els artistes, em fixo en el Foravial, i com ell prescindeixo de la llista de seguidors. En Girbén és un home que sap distingir el superflu del necessari, el bell del vulgar, l'emoció de l'excitació.
_____________________

I ara per fi tornem a aquell poble de Les Garrigues on van tapiar la porta de l'església. El fet és insòlit i xocant, però només per al visitant que hi arriba per primer cop. Per als veïns, és invisible. I finalment, descobreixes que en una altra façana, hi ha una segona porta, oberta i franca. Ja sabia jo...!

6 de gen. 2011

Tots els blocs el blog

Aquest apunt està dedicat als Camins d'Iruna

Vet aquí aquell paper. No sé si les coses escrites per la meva mà justificaran mai haver aterrat un sol arbre. En tot cas, hi va haver un temps de la meva vida en què omplia aquestes llibretes. L'una després de l'altra. Les duia arreu amb mi, i si arribava en un lloc sense llibreta, corria a la papereria del lloc per a comprar-ne una. Solien valdre cent pessetes.

 Després van arribar els euros i les agraïdes botigues i basars dels xinesos, oberts tothora i a tot arreu. I després hi havia les tauletes dels bars, cafès i tavernes, on pel preu d'un cafè t'hi podies passar dues o tres hores escrivint i fumant.

Així van transcórrer llarguíssimes tardes, matins o matinades pel Raval, sobretot. Però també per una desena d'altres indrets: Santa Coloma, Montgat, Lleida, Menorca, la Barceloneta... Avui, remenant, he trobat les llibretes que vaig omplir durant l'estada a Extremadura, gairebé un any de vida més o menys bohèmia pel país de les deveses infinites, les valls fèrtils i les enigmàtiques Hurdes, que ja no recordaven Buñuel. Aquell any vaig escriure cinc contes en castellà.

No sé si és simptomàtic, casual o estúpid: la darrera llibreta de paper abans del blog és un bloc. La major part dels fulls van quedar en un blanc relatiu, tacats de cafè -diria jo. Per aquells dies, la grafomania es va traslladar a les tecles de l'ordinador. Els fulls que ara gasto són minúsculs, apunts brevíssims que anoto tan sols per recordar les coses més essencials perquè, quan arribi a casa, les pugui transcriure aquí.

Addicció, mania, costum, hàbit. Qualsevol nom em sembla oportú. No és el nom de la cosa allò que m'interessa. De vegades penso si escriure no és una forma succedània de viure, i si les llibretes, blocs o blog no són sinó els fetitxes als quals m'agafo. Com el creient a l'estampeta, el bevedor a l'ampolla, el trist al número de loteria. O bé aquell moviment instintiu que es descobreix des dels inicis dels homínids: deixar petjades en un planeta saturat de petjades que no sempre es distingeixen de les runes, les deixalles, els residus.

4 de gen. 2011

Agradar a Pau Riba


 Quan em queixo dels comentaris poc substanciosos o dels massa ensucrats que responen als apunts del blog, mai no sé ben bé què faig. No sabem què volem: tenim una vague noció d'allò que no volem i prou, i la resta és l'univers estrany que separa els altres de la nostra idea dels altres. Perquè també tinc una idea de mi que no se m'assembla. No m'agrada el món tal com està fet, però pobre de mi si la providència m'encarregués d'acabar-lo bé. De tota manera, algú ha escoltat els meus précs, i m'envia un comentari sense sucre, ben carregat.
 
En Jordi (un lector del Maresme) em diu, lacònic: en Pau Riba coneix el teu blog, i no li interessa gaire. Com que sóc procliu a la fantasia, la primera cosa que em passa pel cap és: i si "Jordi" fos un àlies d'en Pau? Però després m'adono que en Jordi m'ajuda a respondre la segona pregunta que et fas quan escrius: per a qui escrius?

Escrius per a agradar algú? Perquè li agradi a algú el teu text? Perquè al lector li agradi l'escriptor? Escriure és la forma grafomaníaca de buscar amor entre els homes i les dones?

Llavors em faig una llista de preguntes que no responc, perquè si les sabés respondre ara mateix volaria cap a Harvard per donar classes de literatura als alumnes i les alumnes de doctorat:

a) Si jo fos Pau Riba, m'agradaria el blog Mil dimonis?
b) Si en Pau fos jo, i jo en Pau, m'agradaria la Noia de porcelana?
c) Si jo fos ell i ell jo, em preocuparia a qui li agraden els meus textos o cançons?
e) Si jo fos Pau Riba escriuria cançons perquè li agradin a algú? Les escriuria si sabés que només m'agraden a mi? Em preocuparia saber quina opinió de les meves cançons té un tal Lluís Bosch?
f) Si jo fos Pau Riba, escriuria un comentari a Mil dimonis sota el pseudònim "Jordi"?
g) Si jo fos tu, me n'aniria a escoltar Dioptria un cop més, mentre dibuixes o bades.


 Les fotografies són de l'autor del text, i corresponen a l'actuació de Pau Riba al Figarock 2010.

2 de gen. 2011

Making off a Ngú

Quan tens una idea i te'n vas a veure per quins camins et durà tot és ple d'incerteses i d'inesperades casualitats. Trobes més fracassos que encerts. Fa molt de temps que em demano perquè escric en aquest blog, i la resposta em cau cada cop més lluny. Volia esquivar la vanitat, però retorno un cop i un altre a la meva imatge, com obsessionat en veure-hi alguna altra cosa. Com Narcís, m'emmirallo. Però no sé què vull veure al mirall, i el mirall tampoc no em respòn. Què m'ha de dir, el mirall, si jo no formulo la pregunta correcta?

Si fos un vampir, aquest joc no seria possible. Serà que em vull assegurar tot sovint de no ser un vampir? Vull comprovar que sóc viu?


Quan vaig descobrir el poble de Ngú em vaig adonar que havia trobat una mina, metàfora de la mina d'or que -diuen- hi ha a la vora, i que podria ser una causa dels misteris que envolten el poble abandonat. No he trobat el metall preciós, però sí un altre or, del que no embruta les mans amb el dring fastiguejador.

Ngú és inquietant, solitari, pres pel vent i per uns rajos de sol oblicus. No obstant, la càmera en copsa sempre una lluïssor blavosa, el color de l'enigma. Em vull veure sota aquesta llum, a cavall dels dos mons. Vull disposar el meu cos a la frontera dels dos mons. Sotmès al vent i al fred, amb un peu dins del misteri.

 Sé que algun dia hi arribaré, i que penetraré definitivament en el desconegut. La meva imatge ja tan sols serà a l'altra banda del meu mirall o de la teva pantalla. Entretant caic, em torço el turmell, em costipo, rellisco, renego, se'm glacen els dits, em raja moc del nas, em tallo la pell, em pixo als pantalons, em mullo els peus.

És quan vull descobrir el sentit místic de la vida que descobreixo el meu cos. El cos que s'equivoca i ensopega.