Pau Riba, una entrevista col·laborativa

Inventar o descobrir ho fan els inventors i els descobridors, i això només és un blog i jo un mestre de primària i de poble (de poble en poble). La fórmula que he aplicat en aquesta entrevista no tan sols deu estar creada sinó explotada, o fins i tot sobreexplotada. Però sigui com sigui ho hem fet entre tots, entre uns quants. No sé si se'n pot dir entrevista col·laborativa, conjunta o participativa.


L'hem feta el qui escriu, al costat de Tirantlobloc, Iruna, Aris, Gemma Sara, Matilde Urbach, Inés i Imma (per ordre d'aparició). I naturalment en Pau Riba, que hi ha posat la part definitiva, i que ha tardat unes escasses quatre hores en retornar el qüestionari. També he de parlar dels qui han col·laborat amb comentaris, sense fer preguntes: Joan, Puigcarbó, Miquel Zueras.


Estic content i agraït amb tots els qui hem col·laborat. De vegades pensem què són els blogs, perquè serveixen o si haurien de servir per a alguna cosa -que tampoc no cal. En tot cas, aquí hi ha les preguntes que un grup de gent li han fet a en Pau Riba, i les seves respostes. No són les millors preguntes ni nosaltres som els millors, no fotem (els millors són al govern). Potser això és el principi d'alguna aventura, potser és el final, potser no és res.


Nota prèvia: les preguntes que han aportat els comentaris no s'han modificat gens, ni s'han re-redactat. Això du a una certa dispersió en el to, però no hi trobo res de dolent. Les ortografies no estan corregides: cadascú ha escrit com millor li ha semblat.

L'entrevista

Com acabaries les frases:
· Si torno a néixer voldré ser... dona.

· Una cosa que no pots deixar de fer abans de morir-te és... viure.

· Si podés parlar amb una persona de la història, parlaria amb... la primera que es posés al meu davant.

· El millor de la democràcia és que... és un xollo pels oligarques.

· Si podés esborrar un moment de la història, esborraria... el més intranscendent.

· Si podés esborrar un moment de la meva vida, esborraria... el segon segon de l’últim minut.

· Si em trobo una persona que es vol suïcidar li diré que... allà ell.


En Pau Riba és testimoni i alhora agent de la història (musical, cultural) del país, dels darrers quaranta anys: etapa final del franquisme, transició, democràcia. Són aquests els noms correctes per a definir els moments històrics? Com es podria definir breument aquest trànsit des de la perspectiva personal?

És un marc referencial correcte però no deixa de ser regional i anecdòtic… si tenim en compte que estem parlant de l’espai de temps en què apareixen i creixen tant la globalització com el mestissatge etnocultural, i la humanitat en pes comença a fer-se conscient que alguna cosa no va bé, que alguna cosa no s’ha fet bé, o no s’ha enfocat bé, que s’està anant massa lluny per camins sense sortida i de difícil retorn, i comencen a obrir-se seriosos interrogants que afecten l’espècie entera i la seva supervivència: la irrupció tridimensional de la màquina, la mutació de l’entorn, la inconsistència del sistema, la corrupció moral, l’imperi de la cobdícia, la implosió del capitalisme, l’obsolescència dels credos imperants, l’inoperància de les filosofies, l’envalentiment de la ciència, la supèrbia i temeritat tecnològica davant la natura, el boom demogràfic, la creixent dependència energètica, la pol·lució ambiental, l’escalfament global, l’amenaça atòmica… en fi; tot això que avui son ja evidències contrastades i impossibles d’eludir. Al costat d’això, la lluita antifranquista era un problema real i present, una situació enutjosa a la qual no tenies més remei que enfrontar-te, però quedava relegat a un discret segon pla. Al menys pel que fa a la meva generació, que va ser la primera que ho va veure —es va posar en estat de gràcia i va esdevenir visionària— i no només va tenir el valor de dir-ho sinó que, a tall d’alternativa, va proposar a les bones uns nous valors i unes noves actituds que ara s’hauran d’adoptar a les males.

El pop actual significa que hem superat i deixat enrere la “nova cançó” i l'època dels “cantautors”? Aquest canvi coincideix amb una recuperació evident de l'obra de Pau Riba, que és versionat, citat i referenciat moltes vegades. Hi ha relació entre els dos fenòmens?

Els 40 anys de franquisme van ser un forat important en el transcurs del qual, entre altres coses, es va perdre la tradició musical. Podríem dir que va morir, que es trencà la corretja de transmissió, i tan sols quedaren algunes melodies tradicionals, de manera que en arrencar la nova cançó, no es tenia idea d’una manera catalana de cantar, de portar el ritme, de tocar l’instrument, i per això els primers, els setze jutges, van optar per imitar la cançó francesa. Però posats a tocar l’instrument, els joves d’aleshores ens enfrontàvem a més amb el desconeixement d’una nova manera de cantar, uns nous ritmes i una nova instrumentació electrònica: naixia el rock’n’roll i nosaltres estàvem en boles i vam haver d’improvisar. I tan si ho vam fer bé com si ho vam fer malament, el que vam fer va ser reiniciar; iniciar una nova tradició que és la del pop-roc català. L’auge del pop actual és una prova que la tradició ha agafat cos i funciona com una seda. I el fet que ens preguin com a referents obeeix al simple fet que darrere nostre no hi ha res.

Curiosament (o no) els artistes catalans (compositors, autors, músics en general) d'avui parlen poc de la realitat social i els missatges no solen buscar l'enfrontament ni la crítica al poder. Per què deu passar això? Ja no hi ha motius per a enfrontar-se al poder?

Bona pregunta! Si tornem al petit rosari d’interrogants del final de la primera resposta, avui no només han esdevingut evidències sinó que apareixen multiplicats de forma alarmant. A mi, aquest… més que no pas conformisme, ignorantisme, aquest flegmàtic mantenir-se al marge, com convençuts que ja ho arreglaran, com quant se’n va la llum, em té perplex i mosquejat al mateix temps. Intueixo que hi ha gat amagat. Jo crec que el mirall de la seva visió més pura, més jove, els indica que això és així i no té volta de full i lluitar o denunciar-ho ja no té cap sentit: intentar arreglar-ho l’únic que pot ser que faci és allargar-ne l’agonia. Després del no hi ha futur del punk, ara ve el no hi ha problema (¿per què menjar-nos el tarro?: ens llancem a la piscina i ens deixem portar per la bogeria col·lectiva, ens porti on ens porti. El que hagi de passar passarà i l’únic problema serà el de reübicar-se i adaptar-s’hi mentalment.

En qui es pensa quan es compòn una cançó? Hi ha un destinatari ideal, o sempre hi ha un destinatari real?

Hi ha cinquanta mil maneres de pensar i hi ha cinquanta mil maneres de compondre una cançó. Tot és possible i tot es fa.

Al disc Dioptria hi ha aquella cançó que parla de la Conxita Casas. Segurament és un personatge fictici. O no. Sempre queda el dubte, i aquest misteri pot haver motivat que hagi estat versionada sovint, i que s'hagi emprat en la banda sonora d'alguna pel·lícula. Estic pensant, concretament, en una escena de Un cos al bosc, del Joaquim Jordà, on un hippy la té posada mentre la Guàrdia Civil l'interroga a casa seva.

Tu ho has dit tot.

Quina consideració tens de la teva obra? Creus que si no fossis nét de qui ets, hauries pogut dedicar-te a això o t'hauries hagut de buscar algun mitjà de supervivència més prosaic?
(la pregunta pot semblar poca-solta, però sempre que veig en Riba m'ho demano... ja consideraràs si li passes o no)

Doncs sí, bastant poca-solta: m’he dedicat a això perquè m’ha agradat i perquè he pogut, i no dubto que sense el meu avi també hauria pogut. Però és que sense el meu avi no hauria existit. Ni jo i ni tan sols el meu pare. Amb un altre avi potser hauria estat fuster, ¿què vols que et digui? Respecte de la meva obra, no emeto valoracions.

Què li preguntaríem natros? què li preguntaria jo, al pau riba? potser "què t'agradaria explicar? o parlar... com me diries en poques paraules quatre coses de les que t'agradaria poder parlar-ne, o escoltar l'altre, i que per pitos o flautes no tens ocasió de parlar amb la calma que voldries, si és que n'hi ha? dónes molt valor a la paraula? i al silenci i a la música? com vius tota esta barreja?...".  a vegades més val no preguntar massa i dixar que vaiguen sortint les paraules. també els silencis són interessants...

D’això se’n diu llençar preguntes al vol…! ¿Què t’agradaria…? Fuà! ¿I el quan? ¿I l’on? ¿I el qui? ¿I el per què…? Valora tu, ¿no?

Preferiries haver nascut en una altra època (pot ser futur) i en un altre pais?

No.

Se m'acut...
-Què en penses de les versions que s'han fet de les teves cançons?
-Qui és la noia de porcellana?

Sempre em costa entendre-la diferent de com l’entenc jo, però em diverteixen. La noia de porcellana és una amiga meva del cole que era filla d’un inventor de joguines.

Si no fos perquè és una pregunta tan estúpida que em fa cosa i tot, jo li demanaria pels fills. No per la seva salut, si es troben bé i tal, no. Com és que n'ha tingut tants. Un pilot. Clar que, ben mirat, potser això ho hauría de demanar a les mares, i no a ell. Hòstia, doncs no tinc cap pregunta per a en Pau. Dispenseu.
(no hi ha resposta)

Diu sempre en Pau que no va educar els fills. Que el van educar a ell. Jo li poso els noms i ell que digui de cada un i a cada un el que mai els ha dit i pensa d'ells. No he sentit a cap entrevista que parlés bé o reconegués els bons fills que són, parlo sobretot dels dos grans.
Pau, ¿què t'ha quedat per dir alguna vegada a?:
en Pauet
en Caím
l'Angel
en Pròsper
en Llull

Fins aquí no m’havia adonat que sou d’una filial del LECTURAS

ESTIMAT PAU RIBA:
Quin es el darrer consell que has donat a cada un dels teus descendents. La darrera confessió que t'han fet ells. de pare a fill De fill a pare.
Tot nois! T’haguera agradat tenir una noia???? O consideres filla teva l’Aïna?

 O del CUORE

________________________
La primera fotografia és de l'autor i la segona està importada des d'aquí:  http://ids-pmpersils.blogspot.com/2008/05/pau-riba-i-el-seu-espectacle-ribaibal.html

Entrevistem en Pau Riba (1)

Aquest verb en plural no és un artilugi literari, no és una llicència ni el plural majestàtic.

La seqüència de fets que em du a escriure el verb en plural és la següent:

Una tarda de fa un parell de mesos, vaig gosar escriure a en Pau Riba per a proposar-li de fer una entrevista. No sabia quina mena de resposta obtindria. Però vet aquí que, poc després, la rebo: en Pau accedeix a l'entrevista i planteja algunes condicions mínimes. Emocionat, em disposo a escriure les preguntes. Però en aquest moment sona el telèfon i tot d'una he de prendre el cotxe per marxar. L'endemà em tocava omplir paperassa funerària, i començar a pensar què fem amb el pis que la mare ha deixat buit.

De manera que aquella entrevista va quedar sobtadament interrompuda, fins i tot dins del meu cap. Però a poc a poc, les aigües de totes les ones i de tots els tsunamis retornen a lloc, i hom redescobreix la vella platja de sempre, amb les petxines, les pedretes, alguna llauna de cervesa. I l'entrevista que no es va fer. Retrobo les primeres notes que vaig deixar, quatre idees, un apunt. No sé què ho deu fer (no és pas la falta d'interès per l'assumpte), però ara sento que al meu cervell li costa concentrar-se de nou i escriure les preguntes.

En tot cas, això és tot el que tinc. Poc i dispers, i per això em sento empès a demanar que si entres en aquest blog i llegeixes, afegeixis, corregeixis, suprimeixis o manipulis.

Deixaré aquest apunt un parell de dies o tres, esperant veure com l'entrevista es mou. Després, tal com hem acordat amb en Pau, li enviaré.

Propostes inicials per a l'entrevista a en Pau Riba

a) Qüestionari ràpid:

Acabar les frases:

• Si torno a néixer voldré ser...
• Una cosa que no pots deixar de fer abans de morir-te és...
• Si pugués parlar amb una persona de la història, parlaria amb...
• El millor de la democràcia és que...
• Si pugués esborrar un moment de la història, esborraria...
• Si pugués esborrar un moment de la meva vida, esborraria...
• Si em trobo una persona que es vol suïcidar li diré que...

b) Preguntes

1. En Pau Riba és testimoni i alhora agent de la història (musical, cultural) del país, dels darrers quaranta anys: etapa final del franquisme, transició, democràcia. Són aquests els noms correctes per a definir els moments històrics? Com es podria definir breument aquest trànsit des de la perspectiva personal?
2. El pop actual significa que hem superat i deixat enrere la “nova cançó” i l'època dels “cantautors”? Aquest canvi coincideix amb una recuperació evident de l'obra de Pau Riba, que és versionat, citat i referenciat moltes vegades. Hi ha relació entre els dos fenòmens?
3. Curiosament (o no) els artistes catalans (compositors, autors, músics en general) d'avui parlen poc de la realitat social i els missatges no solen buscar l'enfrontament ni la crítica al poder. Per què deu passar això? Ja no hi ha motius per a enfrontar-se al poder?
4. En qui es pensa quan es compòn una cançó? Hi ha un destinatari ideal, o sempre hi ha un destinatari real?
5. Al disc Dioptria hi ha aquella cançó que parla de la Conxita Casas. Segurament és un personatge fictici. O no. Sempre queda el dubte, i aquest misteri pot haver motivat que hagi estat versionada sovint, i que s'hagi emprat en la banda sonora d'alguna pel·lícula. Estic pensant, concretament, en una escena de Un cos al bosc, del Joaquim Jordà, on un hippy la té posada mentre la Guàrdia Civil l'interroga a casa seva.

___________________________
NOTA 1: Avui, 18 de Març, recullo totes les preguntes que s'han afegit a través dels comentaris, més alguna que m'ha arribat al correu i les transmeto a en Pau Riba. Quan tingui les seves respostes apareixerà el segon post.
A partir del vespre, per tant, qui deixi comentaris és benvingut igualment però ja no formaran part del qüestionari.
Si l'experiment funciona, pensarem altres candidats a entrevistar. Ara mateix estava pensant en l'Albert Pla.

NOTA 2: Avui (ara, a les 21:24 hores del dia 18 de març, he recollit totes les preguntes i les he enviades al destinatari. Anirem informant, com se sol dir. Salut a tothom i gràcies pescialment als qui heu col·laborat en aquesta entrevista participativa.

NOTA 3: El dia 19, de matinada, en Pau Riba envia les respostes. Ho començo a preparar per a penjar l'entrevista definitiva, pel dilluns 21 de març. Gràcies a tots els qui heu col·laborat: ens n'hem sortit.

Agradar a Pau Riba

 Quan em queixo dels comentaris poc substanciosos o dels massa ensucrats que responen als apunts del blog, mai no sé ben bé què faig. No sabem què volem: tenim una vague noció d'allò que no volem i prou, i la resta és l'univers estrany que separa els altres de la nostra idea dels altres. Perquè també tinc una idea de mi que no se m'assembla. No m'agrada el món tal com està fet, però pobre de mi si la providència m'encarregués d'acabar-lo bé. De tota manera, algú ha escoltat els meus précs, i m'envia un comentari sense sucre, ben carregat.
 
En Jordi (un lector del Maresme) em diu, lacònic: en Pau Riba coneix el teu blog, i no li interessa gaire. Com que sóc procliu a la fantasia, la primera cosa que em passa pel cap és: i si "Jordi" fos un àlies d'en Pau? Però després m'adono que en Jordi m'ajuda a respondre la segona pregunta que et fas quan escrius: per a qui escrius?

Escrius per a agradar algú? Perquè li agradi a algú el teu text? Perquè al lector li agradi l'escriptor? Escriure és la forma grafomaníaca de buscar amor entre els homes i les dones?

Llavors em faig una llista de preguntes que no responc, perquè si les sabés respondre ara mateix volaria cap a Harvard per donar classes de literatura als alumnes i les alumnes de doctorat:

a) Si jo fos Pau Riba, m'agradaria el blog Mil dimonis?
b) Si en Pau fos jo, i jo en Pau, m'agradaria la Noia de porcelana?
c) Si jo fos ell i ell jo, em preocuparia a qui li agraden els meus textos o cançons?
e) Si jo fos Pau Riba escriuria cançons perquè li agradin a algú? Les escriuria si sabés que només m'agraden a mi? Em preocuparia saber quina opinió de les meves cançons té un tal Lluís Bosch?
f) Si jo fos Pau Riba, escriuria un comentari a Mil dimonis sota el pseudònim "Jordi"?
g) Si jo fos tu, me n'aniria a escoltar Dioptria un cop més, mentre dibuixes o bades.

 Les fotografies són de l'autor del text, i corresponen a l'actuació de Pau Riba al Figarock 2010.

La figuera d'en Pau Riba

A mitjan gener, entre neu i ventades sembla difícil imaginar el mes d'agost, recordar-lo. Pensar l'agost a meitat de gener m'ha sobrevingut com en un somni, una fugida del món. Em fatiga l'hivern. He sentit llavors un eco del mes d'agost, prop de Tàrrega.
El cri-cri dels grills a migdia, l'herba groga i eixuta, la pols. A La Figuerosa, prop de Tàrrega, l'agost és un cel metàl·lic, amb un sol furiós que atura el temps. A la terra, el rostoll i la calma infinita d'uns camps ondulats, vigilats per ametllers dispersos, exhaustos, previs a la calcinació.
És en aquest poblet i a l'agost on, des de fa vuit anys s'hi celebra el Figarock un festival de música fora dels circuits, dels aparells publicitaris i sense benedicció de la premsa. Eppur si muove.
Recordo la primera edició, quasi com si fos d'ahir. Recordo l'Enric Casasses fent un llarg recital dels seus poemes, mentre feia sorolls i percussions amb el sampler. L'Enric es feia gran a mida que recitava, i la veu acabava per entrar cap dins de la terra. També hi recordo en Roger Mas, ja de matinada, sol a l'escenari arrapat a la guitarra.
El festival de La Figuerosa l'organitzen els antics components del grup els Alquimistes Folls, que són del país. L'invent sorgeix dels akelarres cerverins, i allà van estrenar -encara al segle XX- un espectacle divertit i gamberro, paròdia del rock satànic, amb un peu a la performance i l'altre en una revisió dels clàssics el rock català: Riba i Oriol Tramvia. Un dels alquimistes avui es fa dir Comandante Rock: ha accentuat la politització dels textos que canta i apareix a l'escenari amb un look que recorda el Che, però també el Subcomandante Marcos. Fill de La Figuerosa, el Comandante té la fe que mou muntanyes i any rere any torna a convertir un camp de cereals en l'escenari més boletaire i més desenfadat i més lliure que he vist.

Pel Figarock hi han passat infinitat de personatges: l'Adrià Puntí va deixar-hi una explosió inaudita de blues completament puntinià. L'Oriol Tramvia hi ha reeditat l'energia dels setanta, en Jordi Batiste hi ha deixat caure coses més delicades del Fotofòbia i una revisió de l'antic i fabulós Màquina! Hem vist rocker valencià Remigi Palmero, Pi de la Serra... Una multitud de grups improvisats, gent d'entre Cervera i Tàrrega. N'hi ha un que ha estat la constant, el segell de la casa.
En Pau Riba només va fallar el 2007, i fou per una causa major. De manera que any rere any l'hem vist pujar dalt de l'escenari, l'hem vist córrer amunt i avall i hem vist com anava creixent el seu fill petit. Tan és així que el 2002, la criatura va pujar dalt de l'escenari però encara dins el ventre de la seva mare, que feia unes psicodèliques figures amb el retroprojector.
L'estiu passat hi va ser l'Assumpta, sí, la de Des d'on neixen tots els somnis. En va deixar un bon post.

Si som o no som una tribu d'insurrectes i una mica estranys no ho sé. Vaja, de fet tampoc no és una polèmica que m'interessi. Però si fos així, el Figarock és un dels rituals més bonics que fem. I dic tot això amb un cert temor, perquè entre els atractius del Figarock hi ha, precisament, la bellesa d'una cita que no vol ser massiva ni hegemònica.

Enric Barbat, el trance mallorquí

En els anys de Tangerine Dream i Kraftwerk, un mallorquí els passava la mà per la cara. Riu-te d'alemanys i anglo-saxons. Riu-te de la ruta del bacallà en terres de Francisco Camps.

Enric Barbat provenia de la sobrevalorada secta dels cantautors, però mira tu on va saber arribar. No tan sols per la música, sinó perquè també va escriure versos sincerament bons. Referir-se als pits de plata o al ventre de nacre no era habitual en aquells temps.

I què me'n dius del saxo? Si sembla extret del Dark Side of te Moon!

Tampoc no sé res d'ell, avui per avui.