18 de nov. 2019

El retorn de Míster Relator

Resultat d'imatges de los bebedores de absenta

Se'm fa difícil distingir entre la naturalesa ideològica d'Esquerra Republicana de Catalunya (supremacisme, nacionalisme) i la de Junts per Catalunya (nacionalisme, supremacisme), i sóc incapaç de trobar diferències entre les seves intencions que vagin més enllà del tacticisme de jugador -adolescent- de partides de Risk en versió comarcal: guanyo l'Osona i el Solsonès, tu guanyes l'Alt Camp i la Conca de Barberà. És per aquesta incapacitat meva en la discriminació entre mamarratxos i fantotxes que no sé quin dels dos arlequins bessons li ha exigit a en Pedro Sánchez que, si vol els seus vots per a la investidura, els ha de donar una Mesa per al Diàleg amb l'assistència d'un Relator, reclamació que no és nova i que implica el retorn del Relator. Un Relator que, suposo jo, es podria traduir per "Mediador". Ignoro si també exigiran que damunt de la taula del diàleg s'hi dipositi una ampolla de ratafia i un bisbe de Vic (em refereixo a l'embotit, no al prelat).

Com que aquest curs em toca impartir un mòdul de mediació, em trobo ara mateix envoltat d'articles i de webs sobre la qüestió. N'hi ha unes quantes de bones, així a la babalà, recomano la de "El Mediador.org".

El primer que s'explica sobre el conflicte és que cal distingir entre el conflicte mediable i l'immediable. Un conflicte no-mediable és aquell en el que una de les parts ha infringit el codi penal, perquè en aquest cas, i en una democràcia d'Europa com la nostra, l'espanyola, el conflicte l'arbitra un jutge. Hem arribat a un escull de la Mesa de Negociació! L'únic? No pas: n'hi ha més.

Arribats en aquest punt, observo que hi ha una part que es lamenta de la "judicialització de la política", queixa que em resulta molt còmica i em fa imaginar què hagués passat si el Vaquilla hagués protestat per la "judicialització del robatori de cotxes", tot apostant per una negociació entre el lladre i el propietari legítim que podria acabar, com en qualsevol mediació, decidint que el propietari usarà el cotxe del dia 1 al dia 15 de cada mes, i el lladregot del 16 al 30. Caldrà resoldre els serrells dels mesos de més o de menys de 30 dies, però a pactar serrells ningú guanya els deixebles de Pujol, i el serrell del Vivales de Waterloo és fantàstic. És un exemple.

Per si el primer escull no era prou gruixut, passem a veure els principis ètics de la mediació, entre els quals hi ha el compromís de la confiança mútua i el d'actuar de bona fe, cooperant per trobar la solució més beneficiosa per a les dues parts. La veritat... veient una de les parts que reclama negociació, se'm fa complicat de veres confiar en la bona fe del qui empeny l'altre a la negociació sota amenaces i xantatges, ja ho saben: independència o barbàrie és un mal punt de partida fins i tot estratègicament, ja que obliga l'altra part a situar-se el punt més allunyat possible per no perdre la posició: si jo fos l'altra part, veient l'amenaça de la barbàrie, exigiria la prohibició dels partits independentistes. És un exemple. El xantatge és una obscenitat en una negociació.

Hi ha d'altres objeccions a la mediació: ha de ser lliure i voluntària per les dues parts, només es pot donar entre iguals i entre aquells que es reconeixen mútuament com a iguals: caldria que una de les parts abandonés el supremacisme, renúncia que se m'acut complicada.

I finalment li trobo un problema fonamental a la mediació: si hi ha negociació, ha de ser en primer lloc entre catalans i catalans, ja que això no va de Catalunya contra Espanya ni de fatxes contra demòcrates. Això va de què la meitat dels catalans es consideren més catalans que l'altra meitat i volen fotre aquesta altra meitat perquè creuen que aquest bocí de terra els pertany i que tots han de parlar una mateixa llengua.

Això és mediable?

13 comentaris:

  1. En realidad yo creo que no tienen ninguna intención de dialogar, sobre todo los lacistas, aunque cabe la posibilidad de que sí se produzcan encuentros en los que finjan hacerlo. Y por el otro lado, creo que ya he comentado en otras ocasiones la inoportunidad manifiesta de las actuaciones judiciales (u oportunidad oscuramente intencionada) ya que todos los hechos importantes (las detenciones, las sentencias...) se han producido en fechas cercanas a elecciones (y no, yo tampoco creo en la independencia del poder judicial), lo que ha hecho subir los votos de los partidos independentistas y la radicalización de los ilusos seguidores de esa utopía.

    Si hubiera habido un mínimo interés en rebajar tensiones y dialogar, ERC no habría bloqueado los presupuestos tras la moción de censura y las dos últimas elecciones habrían sido innecesarias, y llevaríamos mucho adelantado. Aquel bloqueo obligó a elecciones y provocó el endurecimiento de los socialistas con respecto a esas hipotéticas conversaciones.

    Es como si ambas partes estuvieran buscando el conflicto, y eso me da mucho miedo.

    ResponElimina
  2. Podríem dir que sí tinc un dilema;
    Si nacionalisme és supremacisme aleshores totes les nacions són supremacistes, Espanya, França, Andorra, etc...
    Consegüentment, quin sentit té acusar de supremacisme des del supremacisme?
    A cas és menys supremacista quan la teva nació, país està reconegut oficialment?

    Seria interessant que algú pogués aportar quelcom de llum sobre aquest dilema.

    Salut.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Yo le daré Luz Sr JOAN FOSCASERRA. Soy cliente de Ibertrola, la misma que cuando me escribe le pone: Es timado cliente. Por eso le puedo aclarar ciertas dudas.

      Hay naciones que son nación de naciones (Sanchéz dixit). Es entonces que la nación primera, secundada por las naciones segundas que están dentro de las primeras y no son Estado, porque el Estado puede ser asociado y/o libre y si fuera libre sería nación que podría contener naciones y esta no podría ser dentro de la nación anterior, porque sino estaría conjuntada en la nación de naciones, es entonces, digo, que la nación que va sola, sin las naciones se convierte en país.

      Bueno, me voy porque me están llamando para dar una rueda de prensa en la Moncloa. Es que los periodistas no se enteran...pero yo daré una rueda de prensa a la que no pienso contestar una sola pregunta.
      salut

      Elimina
    2. Tot Barcelona, primero de todo, gracias por su respuesta y su tiempo.

      Por sus argumentaciones deduzco e interpreto que el sentimiento de pertenencia a la nación de naciones, no se puede argüir supremacismo alguno, en cambio cuando una nación (parte de sus ciudadanos) dentro de ésta quiere ir sola entonces si es supremacismo.
      Con todos los respetos, no le veo la logica a esa premisa.

      Salut

      Elimina
    3. El supremacismo -hablo con prudencia- no necesariamente es esto. Soy inmigrante en tierras de Cataluña desde hace tiempo y he percibido un sentimiento de superioridad congénita respecto al resto de España que para los catalanes pata negra es puro subdesarrollo y atavismo. Hay un indisimulable espíritu de no solo ser diferentes sino ser mejores y se desprecia abiertamente al resto de España, salvo al País Vasco y en cierta manera a Galicia. Lo español para los supremacistas es facha, casposo, franquista, rancio y es muy dificil en Cataluña vivir sintiendo satisfacción por tu pertenencia a ese país que desde aquí es despreciado. Se creen mejores. En toda la propaganda se exhibe subliminalmente este principio. Los del sur son vagos y viven de los subsidios, España nos roba, viven de nuestros impuestos y nuestra riqueza. ay si pudieramos ir nosostros solos. Argumentos idénticos a los de la Liga Norte de Italia solo que aquí se recubren de argumentos tan ridículos como artificiales identificándose con Gandhi, Rosa Parks, Mandela, Luter King... Hay, sin duda, un poderosísimo aparato de propaganda que lanza su artillería muy precisa para convencer a los descendientes de inmigrantes que si se hacen catalanes de verdad serán mejores, más ricos, más... El desdén de los catalanes pata negra como imagino que debes ser tú (o usted) hacia España es doloroso. El Barça es el mejor club del mundo, somos los daneses del sur (cuando es la comunidad más corrupta), España es atraso y caspa. He viajado mucho por el resto de España y sé que no es así, y amo, siendo catalán aunque no de pata negra, sentirme más cercano a un murciano o un extremeño o a un asturiano o aragonés, que a un francés o a un holandés. Los inmigrantes hicieron Cataluña mientras las élites reían las gracias al franquismo. En fin. Solo es un desahogo sin mayor valor, pero si se me pregunta si creo que parte de los catalanes (los de verdad, claro, o así nos quieren hacer creer) son supremacistas, me aparece una amarga mueca que me lo confirma. Ahí tienen a Torra y los ochenta apellidos catalanes que forman las candidaturas pata negra.

      Elimina
    4. Joselu, evidentemente tiene usted razón en un sector de la población que piensa de esa manera. El problema es que todo ésto también es extrapolable al resto de España.

      Comentarios atacando al castellano por el catalán lo he vivido, y comentarios atacando al catalán por parte del castellano también lo he vivido.

      El error fundamental que veo yo es solo centrar el problema en una "esquina" y obviar el resto.

      En lo que concierne a lo personal debo decir que soy catalán tanto por parte de padre, como por parte de madre. Pero como se suele decir vulgarmente, siempre me la a sudado eso. A lo largo de la vida me he relacionado más con más personas castellanas que catalanas.

      Me considero equidistante (..pereza en pensar para algunos) con el tema España-Cataluña.
      También de clase trabajadora tirando a baja. Anda, un catalán "de pata negra" de clase baja trabajadora!...pues sí.
      Gracias por su respuesta y su tiempo Joselu.

      Salut.

      Elimina
    5. PostData: Ni el Gobierno de España es el Ku Klux Klan, ni Puigdemont es Malcolm X.

      Elimina
    6. A mi em sembla evident el supramisce larvat, latent o ara més explícit del nacionalisme català. He viscut des de petit envoltat per missatges que em parlaven d'un "poble" més europeu, més civilitzat, més culte, més net. Deixo la mitificació del passat a banda, perquè en això tots ens assemblem: tan li fa si és don Pelayo com Roger de Llúria, tipus infames i accidents històrics, brètols que el nacionalisme romàntic va convertir en herois, com el pollós de Guifré empastifant de sang no sé què, fet probablement fals. Com tants d'altres. Però tornem al complexe de superioritat: sempre he sentit dir que Catalunya és superior. He estat a l'Aragó i mai no he sentit argumentar que els aragonesos siguin millors que la resta d'espanyols. Ídem per a la resta de comunitats espanyoles, exceptuant, segurament, els bascos. El processisme recorre constantment a la superioritat moral, ara usant els termes "democràcia" i "llibertat" de la forma més barroera possible i sense escrúpols. Joan: el supremacisme era aquí entre nosaltres des de sempre, però potser per vergonya en parlaven en veu baixa. Ara en parlen obertament. Espanya no ha necessitat mai parlar de superioritat moral ni intel·lectual: és un estat modern, democràtic i europeu que ha fet un salt abismal en els darrers 40 anys, i tot i que encara li falta camí per recorrer, ens dóna garanties d'igualtat de drets davant dels nacionalismes populistes d'arrel romàntica.

      Elimina
    7. Tengo que decir que coincido con Joselu, tanto en circunstancias vitales como en opiniones, aunque matizaría que no el 100% de los catalanes son así, conozco unos cuantos que no se ciñen a ese modelo (también, por desgracia, conozco un cierto porcentaje de "charnegos agradecidos" que resultan ser más papistas que el papa).

      También coincido con Joan en que la catalanofobia campa a sus anchas en el resto de España aunque es un fenómeno que ha aumentado al mismo ritmo que el independentismo. Como decía un personaje de no se qué película, acción-reacción.

      Lo difícil es saber su fue primero el huevo o la gallina...

      Elimina
    8. Gràcies per la seva resposta Lluís.
      En algunes qüestions coincideixo amb vostè.
      Però penso que, si Espanya no ha necessitat mai parlar de superioritat moral ni intel·lectual, ha sigut perquè no s'ha vist en aquest tipus de conjuntura.
      He de confessar que hi havia un membre de la meva família que sempre li portava la contrària al seu catalanisme exacerbat, xenòfob, classista i racista, en el fons mai ens vam tolerar "no era dels seus". A causa d'aquest familiar, va fer que valores més tot lo castellà i menysprees tot lo català. Això va ser a mitjans dels noranta. Després amb el transcurs del temps, em vaig adonar que no es podia generalitzar, i que això també era una actitud ingènua. Vaig comprovar que tots pecaven de lo mateix o coses semblants. Tot això (i més coses que no venen a compte aquí) m'han fet tornar equidistant.

      Salut.

      Elimina
    9. J.Vicente, creo que es muy acertada su respuesta.
      Si hubiera tenido que darle un consejo a Puigdemont antes de su declaración de la república, le hubiera dicho como dice un dicho chino; "si ves que una guerra no la vas a ganar, no la empieces". Enfrentarse a un oponente mayor que tu es salir perdiendo.

      Salut.

      Elimina
    10. Amic Foscaterra, evidentment existeix un nacionalisme espanyol lleig i conflictiu, però no crec que existeixin prou evidències per a qualificar-lo de supremacista en el mateix nivell que ho és el nacionalisme català.

      A TV3 és possible veure el senyor Joan Queralt afirmant (i prenent com a fet) que els catalans ens creiem superiors als castellans. A Twitter podem llegir el conseller Puigneró considerant que el tancament mental és un tret característic dels espanyols. Al diari Avui el senyor Jordi Cabré signa un article titulat, inequívocament, "Som millors". Al diari Ara l'escriptor Vicenç Villatoro s'empesca una història que Espanya va conspirar perquè Catalunya no tingués un premi Nobel.

      Vull dir; el supremacisme espanyol, en cas d'existir, no està ni de bon tros tan universalitzat ni normalitzat com el supremacisme català, que afecta tots els estrats de la política i la cultura independentista.

      Elimina