5 de nov. 2010

Kit de muntatge "Joan Perucho" per a petits i grans



L'artefacte literari de Joan Perucho no és la fantasia sense referències de Tolkien o de Huysmans (tot i que en podríem trobar rastres). Tampoc no és el realisme edulcorat, ni l'historicisme facilet i trampós de la narrativa dels nostres bestsellers d'avui.

Es tracta d'un joc delicat de suplantacions i ocultacions, de referències enganyoses i miralls. Un laberint que no és tampoc el filosòfic de Borges. Cal partir de la idea de l'humor, d'una mirada irònica, quasi hilarant, sobre la realitat dels documents, de la bibliofília i de les veritats dels historiadors. Cal tenir present que ens riurem del mort i del qui el vetlla, i que els tòtems de la tribu no quedaran dempeus. Caldria pensar també que...

(...)

Escriure sobre l'estil i la tècnica d'en Joan em posa neguitós. M'aturo: perquè hauria de voler suplantar el crític? Si només sóc un mestre de primària: perquè em fico en aquest mullader?

Miro per la finestra, observo com la neu del cap de setmana s'ha fos al cim del Puigpedrós i minva a la Canal del Cristall, al Cadí. D'una revolada surto de casa, prenc el cotxe i m'atanso al capdamunt de la vall de Meranges. Tasto un residu de neu, apenes una clapa aquí, una allà. De tornada se'm fa fosc i endevino ombres per les vores i els marges. Per a tranquil·litzar-me em dic que és el bestiar, que encara ronda.



Penso en una altra manera d'explicar-ho. Només caldria prendre un parell de figures reals de la nostra història. Posats a triar, no ens quedem curts: a l'atzar dic: Rafael de Casanova i Francesc Darder, el taxidermista barceloní que va anar-se'n a Banyoles per dissecar africans, ja fossin felins com humans.

http://www.egipte.org/wordpress/wp-content/untitled.bmp

Imaginem ara que Darder fos profundament catalanista, i que decidís conservar el cos de Casanova per a promoure pelegrinatges patriòtics. No caldria sinó citar el diari de Darder -un diari fictici o fals, depèn de com es digui-, recuperat per una neboda imaginària (però documentada al registre civil de Girona): Marcela Gutiérrez i Darder, de Sant Gregori i monja carmelita. Per a donar-li verossimilitud, li posarem dues dates que seran mort i naixement: 1899 - 1943. Una fotografia borrosa i anònima sempre ens hi podrà ajudar.


Provem-ho? Al diari Vida i anècdotes d'un zoòleg, Darder afirma (poseu-li una nova xifra: pàgina 74):

El poeta Ventura Gassol em fa arribar una missiva a través d'un amic comú, on m'explica que uns operaris han descobert accidentalment el magnífic estat de conservació del cadàver del nostre heroi nacional en Rafel de Caçanova (sic).  Gassol tem que el miracle pugui revertir per causa de l'exhumació atabalada dels obrers, sembla que estan afiliats a la FAI, i em demana si amb els meus coneixements podríem conservar-lo tan bell com ara és. Insinúa que el nostre president [Macià] voldria erigir-li un túmul funerari, i que li plauria poder exhibir la incorruptaibilitat del capità de Catalunya. Neguitós i apressat li responc que sí [...]. Sento que el meu prestigi internacional està en joc, sé que em miren des de París amb malfiança [...].

Per a donar més consistència a l'assumpte, hi incloem un gravat difús (manllevat amb permís o sense d'algun conegut que podria ser un col·lega blogaire -i així no es queixarà), que es correspondrà vagament a un projecte de monument funerari, encarregat a l'arrquitecte Domènech i Montaner.

http://3.bp.blogspot.com/_BT39hCpLXoI/TMdJ_6IkX6I/AAAAAAAAEjw/5H_zlm6q0fY/s1600/Al%C3%A7at+Santa+Caterina+acoplat.jpg

Ara tan sols ens cal afegir l'element fantàstic que fa rutllar el conte: el conflicte és l'aparició del misteri i la intriga. No cal patir, perquè en aquest moment el relat és ja tan indubtablement verossímil que tot s'hi val.  Només cal mantenir aquell distanciament irònic.

Coneixent com és en Joan, podem imaginar que Rafael de Casanova és objecte d'un procés de reconstrucció tan assenyat i meticulós que fins i tot recupera una certa vida, ni que sigui relativa. Mig viu i amb el do recuperat de la parla, li podem fer explicar un fet sorprenent. Com podria ser que el general Moragues fou, en realitat, el famós vampir de Llers, el comte Struch.

Per acabar, només cal signar el text amb les inicials J.P. i posar-li a continuació una data qualsevol però anterior a la defunció de Perucho (els números tenen una presència tan indubtable...!).

__________
Si hom encara té dubtes o necessita aclariments, es pot adreçar al crític i erudit Julià Guillamon, el veritable especialista en l'obra peruchiana.

21 comentaris:

  1. Ha, ha, estic muntant el kit i no em sobra cap peça. Meravellós!

    ResponElimina
  2. ets un mestre!!! dels grans!!! quina passada!!!

    ResponElimina
  3. apa que no xales! jo vull divertir-me així també! :)

    ResponElimina
  4. Vols dir que no t'ha escrit el post el mateix J.P.?
    Clavadet, clavadet! Molt bo!.

    ResponElimina
  5. Em sumo a les felicitacions. Molt didàctic, es nota que ets mestre. Crec que ens ha quedat molt clar. Ara caldria que ens posessis deures, a veure si ens en sortim.

    ResponElimina
  6. Lluís, o el teu blog em boicoteja, o tu t'has llevat de la conya, o és cosa del dimoni, però m'havia currat un comentari llarguíssim, amb enllaços i tot, i res, ni rastre.
    En fi. Millor així, suposo.

    ResponElimina
  7. :O jo l'he llegit mu i he pensat: mí-te-la tu que intel·lectual i tot aquest tipus de coses. Potser algun dels subscrits el conserva :) (jo els llenço tots utomàticament, sorry)

    ResponElimina
  8. La Mu ha dit...
    "Ai, que m'havia espantat molt, que em semblava que t'havia posseït un crític literari desvagat i he corregut a buscar els exorcismes de Verdaguer, mano de santo en aquests casos. Ho sé perquè en Mitchum em va haver de practicar un per tal de foragitar l'esperit d'una bibliotecària-sifó despistada -talment la minyona de Rebeca, la tia- que va tenir l'acudit d'instal·lar-se dins meu, quina putada, pos no hi ha cossos al món, vaig pensar jo.
    Falsa alarma, comprovo alleugerida, perquè això dels exorcismes no és gaire agradable, la veritat, que si el mal esperit t'ha agarrat fort, no hi ha prou amb deixar anar escuma per la boca i fotre quatre crits, no, que t'has d'empassar bocins de vidre i agulles i el teu estómac no torna a ser d'altre mai més. Almax de per vida. Ànimax, retolat en català.
    I ja posats, vull dir que els millors exorcismes es feien al quart pis del número set del carrer dels MIRALLERS(sic), (ergo, els que feien MIRALLS!!), al barri de La Ribera.
    Ah, i que estic per això dels pelegrinatges patriòtics a base de cossos incorruptes, quina mina. Per dir-te que a Vic no tan sols tenim el de la Sta. Joaquima aquella, patrona de la comtessa d'Angeville, em sembla que també es pot visitar el del pare Claret.

    I gràcies! "

    ResponElimina
  9. Ah! hi havia un enllaç a "carrer de mirallers". Era aquest:
    http://www.bdebarna.net/v2/mapa.php?mapa_id=60&historia=2417

    Em sembla que Perucho campa per aquí...

    ResponElimina
  10. Gràcies, Eulàlia,
    ara ja m'agradava creure que l'havia somiat.

    ResponElimina
  11. Ha, ha... genial! Aquesta és la quintaessencia de J.P.!

    Quan necessitis un túmul a la manera de Domènech i Montaner m'ho dius que el photoshop fa meravelles! Ho vaig tenir clar quan el Bush i família davant de l'ONU va presentar aquelles fotografies aèries de bases iraquianes on ell hi veia l'entrada de les armes de destrucció massiva. Vaig pensar, però quin valor té una fotografia o una narració si són manipulables?

    Perdona per haver anomenat el nom del gran Satan (versió impresentable) en un apunt dedicat a J.P.

    ResponElimina
  12. Allau: me n'alegro que no et sobri cap peça, sempre és bo saber que he muntat una cosa acceptable (de tant en tant em passa).

    ResponElimina
  13. Kika: gràcies pels elogis, és clar. Veig que els apunts còmics tenen més sortida.

    ResponElimina
  14. Clidice: és cert que em diverteixo, i tot és qüestió de posar-s'hi amb ganes. És una mica com allò que feia Onan.

    ResponElimina
  15. Matilde: He trobat fantàstic això dels mirallers exorcistes. Una referència clara al joc dels miralls i a les imatges falses. En J.L. Borges deia que els miralls (i la fornicació) haurien d'estar prohibits, perquè reprodueixen la humanitat.

    ResponElimina
  16. Eulàlia: fins ara no he pogut mirar els comentaris, gràcies per re-penjar el de la Matilde.

    ResponElimina
  17. Galderich: sobre el valor de les fotografies com a documents, aviat penjaré una cosa que m'han passat, i que és la reflexió del fotògraf Joan Fontcuberta sobre la qüestió. Curiosament, hi reflexiona a través d'un referència a Perucho i la seva "Botànica oculta".

    ResponElimina
  18. Lluís,

    Jo també he sentit a dir que la Marcela Gutiérrez i Darder també va recuperar del seu oncle un quadern de camp amb dibuixos molt explícits de la tècnica dels seus processos de dissecació. Crec que en Perucho en parla en un article a Destino d'abril de 1973. En Darder no en diu res, però, del Casanova (potser perquè ja en parla a la Vida i anècdotes d'un zoòleg). Un molt bon treball de documentació, et felicito.

    ResponElimina
  19. Maite: la vida de la germana Marcela (la pobra va morir ben jove) va prenent forma i sembla que atresorà diverses llibretes d'apunts de l'oncle. Després de la guerra va deixar molta documentació a un nebot del bisbe Irurita, amb qui tenia molta amistat. Aquest -i arrel d'un mal pas- es va haver de vendre els béns, de manera que ara cal anar remenant pels brocanters i llibreters de vell. Amb una mica de sort i de paciència acabarem per reunir de nou aquell bé de Déu d'anotacions.

    ResponElimina
  20. Fontcuberta i Perucho... una bona aliança!

    ResponElimina