5 de set. 2010

Un final com Déu mana

Aquest apunt està dedicat a una trobada de blogaires i blogaires que s'està celebrant avui,
(diumenge) i a la qual no he pogut assistir.  

L'espècie somia la seva extinció enmig d'una dansa macabra de foc i d'aiguats, tot i que al capdavall ens acabem morint en un llit d'hospital i volant en una fantasia barbitúrica. Si vam entreveure una mort espectacular, amb foc al cel i terratrèmols i senyals a les estrelles, podria ser que ens atropellés el camió de les escombraries, en una d'aquelles nits tontes. Això és el què li passa a en Geoffrey Firmin, el protagonista de Sota el volcà. La fi, per tant, pot ser banal i estúpida -i aquesta possibilitat molesta els nostres egos.

http://www.windoweb.it/guida/arte/arte_foto/mantegna_cristo.jpg



No hi ha cap cultura que no dugui incorporada una visió terrible de la seva desaparició, igual com cadascú de nosaltres sofreix fantasies negres sobre la seva petita mort individual. Les profecies sobre la desaparició són presents arreu del planeta. Hom consulta el Tarot o l'I Ching, Nostradamus, els codis xifrats de la Bíblia o la numerologia. Ens resistim a morir com un ratolí, i no acceptem que el món se'n vagi d'una simple bufada. Volem més música, que l'espectacle no decaigui.

La imminència sembla un requisit de les profecies catastròfiques. L'Apocalipsi de Sant Joan es referia a uns fets que s'esdevindran ipso facto: el llibre més llegit de la Bíblia volia convèncer depressa els descreguts davant la proximitat de la fi. Així de senzill. Com que aquella catàstrofe no va esdevenir-se, hi ha qui resol la pífia argumentant que encara no ha arribat, però falta poc.

És curiós que totes les visions apocalíptiques no parlen d'una extinció absoluta, sinó tan sols parcial. No és una dada banal, i indica novament el nostre enorme egocentrisme. Si sobre la capa de la terra no hi quedés ningú, el relat de la fi seria poc interessant: sense narrador no hi ha narració. Per això es presenta el món posterior com una caricatura grotesca de la humanitat que fou: els supervivents són patètics, ombres famolenques desproveïdes de la cultura i la tecnologia. Els supervivents es passegen per un món que s'assembla molt més a l'infern que no pas al Paradís.

En un llibre fantàstic del qual n'he de parlar més (Wolfgang Kayser, Lo grotesco. Su realización en literatura y pintura) s'afirma que l'Apocalipsi bíblic és un dels llibres que més influència ha tingut en la història de l'art. No pas en l'art com a imitació de la naturalesa, sinó en l'art que especula i busca els mons alternatius de la imaginació i el somni.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEirRCToOWHS86K0rZPNzURf2JO1xa5DGWlrE53BIq6o231tMa4l7bbWq7uGppa1TxYYFXhMBKcO2B8iffZ7Ms1Hmlk-A6QnHj4TflTSWFiaUykWi72I6txD1ACOCZoJhcSWItO_wd2Ifm4/s1600/el+jard%C3%ADn+de+las+delicias.jpg

Kayser explica com els mons imaginaris van traslladar-se fins al món real: Hyeronimus Bosch pinta el Jardí de les Delícies, un espai fantàstic on es troben el Paradís i l'Infern. Però poc després, Brueghel ja pinta la follia habitant els carrers reals de Bruixes. Els apocalipsis semblen visions ultramundanes que viatgen fins a la realitat, encara que sigui per a abolir-la. Ho poden fer en un assalt definitiu i exterminador, o lentament, en un degoteig diari. Les dues opcions responen a formes molt concretes i reconeixibles del pensament catastrofista.

Els partidaris de la fi del món per causa del canvi climatic somien aquest final lent però segur. Igual com els qui creuen que les onades d'immigrants desnaturalitzen les cultures. A l'altra banda, hi ha els qui veuen un món estable i tranquil, que de sobte rebenta: abans fou la guerra nuclear global, després la caiguda d'un meteorit fulminant.

Els personatges del Jardí de les Delícies són torturats o torturadors. I allò que més fascina del quadre és observar com els torturadors ho fan completament desapassionats, quasi sense interès. I els torturats s'ho deixen fer amb indiferència, amb una indolència incomprensible. És ben bé una festa per a sado-masoquistes que ja estan avorrits, que s'abandonen. Què deuria voler dir en Hyeronimus? Potser sospitava que la bogeria infernal era banal i coneguda.

Si és així, Brueghel li ho va confirmar. Podria ser, per tant, que un pintor barroc ja s'hagués adonat que l'apocalipsi és quotidià, vulgar i proper.

http://upload.wikimedia.org/wikipedia/commons/0/0c/Pieter_Bruegel_the_Elder-_The_Triumph_of_Death_-_detail_1.JPG

En els relats fantàstics d'ETA Hoffmann, els malvats sorgeixen del somni per venir-te a torturar. Quan et desvetlles, però, descobreixes que ja trepitges un món alterat, contaminat realment pels malsòns que el somni ha creat.

Finalment, la irrupció de la psicoanàlisi i el surrealisme acaben el procés (fins avui): la bogeria i l'extermini són presents dins nostre, i no fa falta ni tan sols anar a dormir per accedir a la dimensió terrible.

El cinema popular explica aquest viatge amb una producció enginyosa: el qui resumeix aquest viatge és un tipus anomenat Freddy Krueger. Malgrat l'aparença de film d'adolescents que xisclen, els Malsòns d'Elm Street són un elaborat pastitx d'iconografia barroca, psicoanàlisi d'estar per casa, surrealisme simplificat i una mica de gore per a consum de masses. El seu creador (Wes Craven) és llicenciat en psicologia i té un màster de filosofia: sap bé amb què juga.

http://spawn.com/toys/movies/mm4/freddy2/images/mm4_freddy2_photo_01_dp.jpg

Hi ha un fil visible que uneix la pintura de Hyeronimus amb Brueghel, i des d'allà -passant per Goya i Dalí- fins al cinema d'horror, per a dur-nos finalment al gore. Seguint la terminologia de Kayser, aquest fil es diu grotesc. Per a l'autor, el grotesc arrenca de la pintura romana en temps de Vitruvi, qui blasmava els artistes que no pinten la realitat sinó figures que mai no han existit ni existiran.

Kayser afirma que el grotesc és la visió del món com a casa de bojos, però és indubtable que també es refereix a la mort de forma recurrent. Els temes sempre remeten a la mort col·lectiva o individual, i parlen de finals esgarrifosos. Apocalipsis petits o grans, i globals o molt locals.

https://blogger.googleusercontent.com/img/b/R29vZ2xl/AVvXsEiQ-VAuWr04YC7H-l3DrlyjtAIsZRbCB7Kt1w9069ahxKJ79T5HHM5qDCcozP5BncyWiGv83GJ2xfDNM9YsgskatDyemTJSzOvKa81KymRAT7Y7ruFp4bkIFZl6koFdWE_f5mwd_wz3sdu1/s400/CANNIBAL_HOLOCAUST_ORIGINAL.jpg

Tan fascinant ens resulta morir -individualment o com a civilització- que no podem deixar de recrear imatges possibles, per més grotesques que siguin.
________________________________________________________________

Deixo una llista força improvisada de títols del cinema que poden fer referència a la qüestió. 

  • Apocalipsis filmats de caire global també s'anomenen pel·lícules de catàstrofes, i solen ser pretensiosos però avorrits. Tenen en comú la insistència en deixar supervivents, que són els qui permeten l'existència del relat:
- 2012 (merchandising profètic)
- When the wind blows (la paranoia nuclear en dibuixos animats -i una bona cançó del David Bowie) 
- The day after (darrera mostra del malsòn nuclear) 
- La col·lecció Terminator (recomanables tan sols la primera i la segona part) 
- The day of tomorrow
- En certa  mesura, la saga de Matrix 
- La col·lecció de Mad Max 
- The road

  • Entre els qui retraten apocalipsis locals (narren la desaparició brutal d'un grup familiar, ètnic o circumstancial):
- El ángel exterminador (un Buñuel inspirat que s'apropa al relat gòtic).
- La cadutta degli dei, del gran Michelangelo Antonioni
- Il giardino dei Finzi-Contini
- Salo, de Pier Paolo Pasolini
- The Texas Crainshaw Masacre (i seqüeles, tot i que molt prescindibles).
- Gallipolli i altres films de guerra vistos des de les derrotes: Paths of Glory, Hamburger Hill. Òbviament, Apocalypse Now.
- Apocaliptica
- Tota la col·lecció dels apocalipsis caníbals del cinema italià dels anys setanta
- Alien
- El coloso en llamas
- En certa manera, la saga dels zombis del George A. Romero
- L'episodi dels Somnis d'Akira Kurosawa en què els soldats arriben a l'infern del Dante
- The Funeral (Abel Ferrara explica un funeral en el qual no queda viu ni l'apuntador: la família mafiosa vista amb crueltat i referències al grotesc).


  • Pel·lícules que narren apocalipsis personals són difícils d'anomenar. Ens trobem davant d'un concepte borrós i difús. Provaré de dir les que fan una narració de la caiguda inevitable, i que incorporen elements del grotesc o bé del gore.
- Sota el volcà (humor negre i alcohòlic, ple de muertitos ballant pels carrers de Cuernavaca)
- Passion (Mel Gibson explica com incorporar el gore a la Passió d'Esparreguera).
- Bad Lieutenant (de nou Abel Ferrara, en una història de caiguda lliure plena de visions i deliris)
- L'escala de Jacob (el procés de caiguda vist com a deliri místic).
- The Believer (sobre el potencial de la religió per a destruir l'equilibri psíquic i la vida).

31 comentaris:

  1. gràcies per la part que em toca de la dedicatòria i em sap greu que no hi puguis ser. D'altra banda, la meva aportació, pastís de carn, serà perfectament cuita i remarco que no pertany a cap ésser humà, ni primat, ni rosegador, ni felí, ni cànid. No fos cas, que després d'aquest apunt m'ha entrat el iuiu. Per cert, perquè sempre que s'ha fet esment al canibalisme, en pintura, dibuix, cinema, s'ha dibuixat com quelcom terrible i bestial. Prescindint-ne de si el canibalisme és adient o no, personalment no li veig la gràcia (majoritàriament els humans no solen agradar-me vius, o sigui que morts ja pots comptar), hem d'agrair a en Hannibal Lecter que hi hagi posat una mica de savoir faire en aquest mite. ^^

    ResponElimina
  2. L'apunt aporta interessants punts de vista sobre els finals, tant individuals com col·lectius; ara, la dedicatòria m'ha semblat una mica inquietant. Resa perquè no ens caigui al damunt un meteorit i et quedis sense la millor part dels teus lectors.

    ResponElimina
  3. No se de quina trobada parles, jo sempre estic fora de joc en aquestes coses i no me n'he assabentat.
    Quan a la fi, qualsevol bacteri m'està be, quan més petit millor i si pot ser que al cap d'uns quants anys no en quedi res del nostre pas per aqui.

    ResponElimina
  4. La consciència de la desaparició física ha estat sempre motiu d’especulació i fantasia pels humans i també se’n ha fet eina de control social.
    Com sempre una bona currada sobre el tema, que cal agrair-te.
    Salut.

    ResponElimina
  5. Clidice: digue'm Seherlock Holmes si vols, però diria que has cuinat un pollastre (o un ànec?). Sembla que el canibalisme no és una cosa gaire allunyada de la nostra història, i vés a saber si en algun restaurant xinès... Ai, perdó, que això és una broma políticament incorrecta...

    ResponElimina
  6. Allau: no he resat, però perquè sabia que no cauria cap meteorit sobre els vostres caps. Espero que ho hagueu passat bé. I ja veig que no necessites àvia, però la modèstia és molt avorrida, certament.

    ResponElimina
  7. Es nota que no tens tirada a la cosa britànica, he cuinat dos pastissos de carn, mescla de porc i vedella, i cansalada fumada, ou, pebrot, olives, tàperes, acompanyat de cogombrets en vinagre i salsa de pebre, i també salsa mahonesa amb mostassa (no m'he atrevit a dur la killer-moustard que solem fer servir a casa :P). Ahir, tot cuinant vaig aprofitar per a fer sopa de carabassa i vaig "sentir" que ja necessito la tardor :)

    Cal dir que cuino molt poc, o sigui que em puc permetre de gaudir-ne. I, amb franquesa, si el que em serveixen és bo ... gairebé prefereixo no saber que és ;)

    ResponElimina
  8. Puigcarbó: doncs no res, un sector de blogaires que feien un berenar... Malgrat que no ho sembli, jo no penso gens en com acabaré, però crec que un cop enllestit, m'és indiferent convertir-me en pols o en una curiosa mòmia per a diversió d'arquòlegs.

    ResponElimina
  9. Alberich: tens raó que he obviat la cosa de la por com a arma de control social. Potser en un apunt proper, no?

    ResponElimina
  10. Clidice: caram amb el plat! He estat un Sherlock de pacotilla... Sé que volies fer-me dentetes, però darrerament estic quasi retornant a la dieta vegetariana (ho vaig fer uns anys, fins que somniava xorissos i pernils). Això no vol dir que li faci un lleig a una cosa treballada com la que descrius...
    Avui he menjat risotto de peix.

    ResponElimina
  11. Lluís,

    El dinar-berenar tertúlia ha estat bé però t'hem trobat a faltar. En fi, una altra vegada serà!

    Sobre la mort apocal·líptica el final de Tirant lo Blanch és molt bo perquè el fa morir d'una collonada. Res de guerres ni de baralles, d'una malaltia de no res abans d'arribar al destí.

    Espero que un final així sigui el que ens esperi...

    Sobre les pel·lícules apocalíptiques n'hi va haver una de molt dolenta que es deia: Argameddon en referència al darrer camp de batalla de l'Apocalipsi

    ResponElimina
  12. Galderich: me n'elegro que hagi anat bé! I molt oportuna la referència al Tirant. Penso que això donaria peu a un post sobre morts ridícules, que també és un bon tema.
    Crec que vaig veure Armageddon a la TV, i suposo que la vaig oblidar de seguida. Però tens raó que hi fa una referència directa.

    ResponElimina
  13. Lluís, faltaves tu, perquè no han faltat referències a Lovecraft, a Alien, a platets voladotrs, avistaments d'onvis i a esperits.
    T'hauries trobat com peix a l'aigua, la veritat.

    ResponElimina
  14. Eulàlia: de fet, una descripció d'una trobada de freaks. Espero que es toquessin d'altres qüestions...

    ResponElimina
  15. És que els blogaires som freaks, Lluís. Tu mateix ho vas defensar a un article a Riell.

    De fet és un tema que va sortir a les converses: que els blogaires som freaks perquè ens sortim de la línia de pensament estàndard.

    ResponElimina
  16. No sabria dir quina és la "línia del pensament estàndard", perquè estic segur que hi ha diversos standards. Però entenc que sentir-se especial és una mena de necessitat, sobretot en determinats contextos i en determinats segments socials, que tendeixen a sentir-se millors que d'altres.
    Res a objectar.
    Ahir a la nit vaig contactar amb un altre estàndard, que és el públic de "Cuarto Milenio" amb l'inefable Iker Jiménez. Teòricament distant pel què fa a classe i formació, i inferiors sòcio-econòmicament.
    Però paradoxalment va parlar dels mateixos assumptes. Llegint entre línies hi ha una sola humanitat "real". Es diferencien per alguns tics del llenguatge i en definitiva tots parlen de metafísica perquè la "física" no té cap resposta interessant.

    ResponElimina
  17. La línia de pensament estàndard passava -segons qui defensava aquesta teoria- per saber la classificació de la lliga de futbol i poc més. Vist així, som uns autèntics freaks...

    ResponElimina
  18. m'hi fico, disculpeu, Lluís som TAN freaks que ens permetem fins i tot fer conya de les "frikades" que ens adeleren. o sigui que, si, ens molen certes coses, però les defensem amb bonhomia, la panxa plena, el fetge en més mal estat i amb un somriure als llavis ;)

    ResponElimina
  19. Eulàlia i Clidice: ningú no pot negar el frikisme d'un altre, i molt menys encara quan desitja ser-ho perquè se sent bé sota aquest adjectiu. I és cert que fa temps vaig escriure sobre el cas, i em semblava del tot evident: el qui manté un blog és necessàriament un freak. Per què parlo en públic d'apocalipsis i de zombies?
    Això no em fa sentir especial, sincerament. Ara que em cenyeixo al cinema, no puc evitar posar una imatge meva, al costat d'una pintura que representa Jesucrist. Si això no és fer el freak ja em diràs...

    I de fet, si hagués vingut al beremar estic segur que no hauria destacat en res.

    ResponElimina
  20. Gràcies, em prenc la part de "frikisme" que em pertoca ;P I és que ja se sap, ser freak avui és ja gairebé una professió ^^

    ResponElimina
  21. Em temo que estem creant una professió, tens raó. Mal pagada i poc valorada però en fi, pitjor és fer de mestre de primària, no?

    ResponElimina
  22. Jo també m'hi fico, i disculpeu... la veritat és que no sé què vol dir "pensament estàndard", francament. A mi m'agrada el futbol (crec que ja ho he dit altres vegades), però també puc parlar sobre cinema (per això m'encanta el teu blog, Lluís), literatura, política... aleshores sóc encara més freak? Buff, no sé, jo no us veig a cap de vosaltres com a freaks. Per què? Simplement parleu del que us agrada, de les vostres inquietuds. No crec que això us posi per damunt dels altres, ni us faci ser més especials... Si us trobeu per berenar, us trobeu un grup de gent amb unes sensibilitats determinades que us fan connectar. I no pas un grup de freaks. Tots tendim a cercar persones amb qui ideològicament ens avenim, però entenc que això no ens ha de fer especials, tan sols diferents. Ep, simplement dic això perquè no sóc blogaire i, per tant, m'ho miro amb una certa distància... Ara, si us hi voleu sentir de freaks, això ja és un altre tema... Salut!

    ResponElimina
  23. Lila: més o menys això deia, que el "freak" és una categoria que a poc a poc s'ha desplaçat per sobre del plànol social. Abans ningú no volia ser-ho perquè era marginal i avui és una classe selecta. La veritat és que a mi aquesta nomenclatura em sona molt pròpia de l'univers adolescent, on el "freak" es contraposa al "pijo".
    Avui seguir el Jiménez de "Cuarto Milenio" o el futbol queda malament, però no pas si es parla dels mateixos temes a partir d'un metallenguatge pretesament superior, perquè hi posa un distanciament irònic. És justament la maniobra de programes com "APM": no miro els realitys, però sí APM i per això m'ho conec.

    En el fons, per tant, tots esdevenim espectadors del mateix espectacle, tot i que alguns creuen situar-se al galliner i d'altres a les butaques privilegiades.

    Desvirtuar el sentit del "freak" (que era un monstre de fira objecte de les mirades) ens ha dut a aquesta confusió. La humanitat és diversa i quasi sempre cau en conductes que freguen el ridícul. Però el ridícul només depèn dels punts de vista.

    Em resulta curiós que arrenqués parlant dels apocalipsis i acabem en un debat sobre la definició del freak, enfocat ara des del desig de ser-ho.

    Benvinguda sigui l'antropologia cultural que ens ho expliqui.

    ResponElimina
  24. Sí que és curiós, sí, de l'apocalipsi hem passat a parlar dels freaks.. :)) En tot cas, la teva definició de freak és aclaridora, si més no del per què sentir-se o voler-se sentir freak. En fi, sigui com sigui, tens raó quan dius que tots som espectadors del mateix espectacle, però en butaques diferents. De moment, continuaré sent espectadora de les teves aportacions, freakes o no, en una butaca de platea. Salut!

    ResponElimina
  25. Lila: en definitva, gràcies per aquest plantejament. Tinc la impressió que el nostre país seguix sent profundament classista, i que a l'univers virtual s'hi ha reproduït aquell catalanet/a selecte, de nivellet cultural mitjanet. Dissabte passat van passar al 33 una peli molt il·lustradora, "Tres dies amb la família". És un retrat de la classe mitja-alta catalana que jo (i els qui som així) anomenem "catalanets". Un determinat estatus que fa veure que té cultura i "modus", i que ha heretat els tics de la burgesia. Tot un document sociològic.
    Perquè passem dels apocalispsis als freaks i als catalanets? No serà que aquestes categories se senten en perill? En fi, que a veure si ens visita un antropòleg...

    ResponElimina
  26. Qué profunds que us esteu posant... Jo no sé si sóc freak o frog, però m'és igual. El que volia dir és, tornant al tema original, que la meva mare sempre deia que cada dia li arriba a algú o altre la fi del món. Amb això era ben poc dramàtica.
    A mi no m'agradaria morir-me tampoc d'una manera massa dramàtica. Jo preferiria viure grans aventures i morir-me tranquilament al llit, dormint, o no tan tranquilament, follant (encara que això últim potser es podria encabir en una gran aventura també ;-P).
    Petons salvatges.

    ResponElimina
  27. El somni de morir en plena acció sexual crec que és molt antic, però imagino que qualsevol el signaria. La identificació entre amor i mort és medieval (o anterior), i desperta moltes fantasies.
    Si no vaig equivocat, però, no és freqüent. Crec que el senyor Ferrer-Salat ho va aconseguir, prì li va causar molts problemes a la família: va ser en un prostíbul del centre de Barcelona, i van haver de traslladar el cadàver fins a la part alta.

    ResponElimina
  28. Els freaks et vam trobar a faltar. Parlar d'Holocausto caníbal en directe amb tu hagués estat tot un plaer!

    ResponElimina
  29. Gràcies, freak Salvador. Has de saber que darrerament he entrat en contacte (virtual) amb els deixebles dels holocausts caníbals, i allò que podria explicar supera de llarg les coses que imaginava. Ni que sigu parlant de material filmat, crec que es fa difícil imaginar quines delicades perversions existeixen, molt abans que el pàrvul Hannibal Lecter.

    ResponElimina
  30. voldria ser jo mestre de primaria per que cuidar del menjador escolar es bastant mes dur

    ResponElimina
  31. Cinta: benvinguda al blog, on espero que hi tornis. I reconec que el menjador escolar no és ni fàcil ni -sobretot- gaire reconegut. Jo també hi havia passat, però mai no és dolent passar per aquestes fases.

    ResponElimina