L'Espluga de Francolí, criminal

El meu avi Lluís Bosch Tarés era fill de l'Espluga de Francolí. De cal Coix, diria jo, i el fill petit d'una família de pagesos arruïnats per la fil·loxera (com gairebé tots) que se'n va anar a Barcelona amb una mà al davant i l'altra al darrera, tal com fan avui els africans que es neguen a acceptar un destí de fam, de misèria i de terror. Ell va tenir força sort i no es va ofegar durant el trajecte.

L'avi Lluís em parlava, fa molt de temps al portal de la seva barberia de Sant Gervasi, de l'incident tragicòmic que va precipitar la fugida a Barcelona. Diré, per resumir, que va cremar les naus: mai més no va posar els peus a la vila natal. Devia tenia por que no el linxessin.

La vida de l'avi té uns quants episodis novel·lescos, i aquesta emigració atabalada tal vegada no fou el primer. Més endavant, quan l'any 1938 va esdevenir l'amo de la barberia on fins llavors feia d'empleat, fou el seu propi germà (un altre emigrant per força de l'Espluga) el qui li va col·lectivitzar el negoci, metralladora en mà. Cal dir que el germà de l'avi era un discret sabater i alhora un notable milicià de la FAI.

[Jo sempre he pensat que aquesta metralladora -l'avi en deia metralleta- no va ser mai a les mans del germà anarquista, i que tan sols cal imaginar una discreta pistola Walther o qui sap si duia les mans buides d'armes però plenes de filosofia i d'ideals roussonians. Chi lo sà? Jo no ho sé pas, perquè el germà de l'avi es veu que disposava d'un arsenal d'armes molt consistent que, malauradament, no van evitar que avui encara visquem sotmesos al feixisme espanyol i català.]

Però vès com són les coses: el bàndol de l'avi va guanyar la guerra, i això vol dir que l'avi va viure tota la vida a la Barcelona grisa, trista i deplorable del franquisme. Mentre que el germà llibertari va fugir a París el 39, i allà va dur una vida més aviat feliç i esplèndida, i va muntar una cadena de sabateries més aviat chic, una de les quals al Boulevard Saint Germain.

Aquest proper cap de setmana me'n vaig a l'Espluga a participar al Primer festival internacional de novel·la criminal "El vi fa sang". Serà el meu retorn al lloc d'on en va sorgir una quarta part dels meus gens. De petit hi anava sovint i hi havia passat alguns estius. Recordo força bé els esmorzars de forquilla (molt xocants per a un nen de ciutat) a cal Blai -una família afí al règim-, i els llargs matins a la piscina del Casal El Senglar, de la família Carulla. Els Carulla són d'aquelles famílies d'ordre que li retreien a Franco que no els deixés parlar en català, i per això van ser mecenes de la sardana i de vés a saber quins Jocs Florals. Avui, la Fundació Carulla és una de les patrocinadores d'aquest Festival de novel·la criminal. (La família dels Carulla són una d'aquelles famílies en qui penso quan escolto el "Papa, jo vull ser torero" del gran Albert Pla).

En acabat de l'esmorzar potentíssim, mon germà i jo desfilàvem cap a la piscina sota la vigilància rigorosa d'una noia bonica però severa, que devia ser alguna cosa així com una cosina segona i púber. Recordo tan sols una cabellera llarga i negra, i com és el sol de l'agost a la Conca de Barberà quan et cau damunt del clatell.

Fa molts anys algú em va dir que aquella noia morena i estricta va acabar de mestra de primària, i ho trobo molt conseqüent, com un relat ben trenat, versemblant i coherent que explica qui fórem, qui som.

Més endavant, el meu pare i els seus cosins espluguins van embarcar-se en disputes incomprensibles per a un nen de set anys i la relació es va emmerdar fins que no en va quedar res. Per a mi, des de llavors, l'Espluga de Francolí ha estat un lloc de pas. La darrera vegada que hi vaig passar fou per anar al Monestir de Poblet a dipositar les memòries del meu avi matern en Miquel Albert, que va morir a l'exili francès perquè va perdre la guerra i la vida en defensa dels valors republicans.

Allò que viuré el dia 1 de Maig (carai, quina data!) a l'Espluga de Francolí encara és una incògnita, però em sembla una d'aquelles oportunitats que el destí et posa al davant, un repte personal o diví, com si els déus volguessin saber si em comportaré com un pària, com un enze o com un home digne. O com un home i prou. Alea iacta est.

Per continuar vivint

El text que llegeixo o dic està confegit a partir del monòleg que va fer l'Antonio Escohotado al final de la cançó Nunca es igual de l'Andrés Calamaro, al recull Alta suciedad (1997) a partir del minut 3.33. La música de fons és Sister Sad, d'en Dan Berglund. Tots quatre (Escohotado, Calamaro, Berglund i jo mateix) parlem d'un instant de la vida que no és fàcil de definir. Té alguna cosa a veure amb l'edat però no es refereix als anys que duem vius. També té alguna cosa a veure amb aquells a qui hem enterrat, però no és tan sols això.

Els mestres vius i els mestres morts

Aquests dies circula el text que copio a continuació pels sistemes de missatgeria instantània, entre els col·lectius de docents. És un text molt breu i molt sintètic, adaptat als estàndards del canal pel qual es difon.

Sobre els fets que s'han esdevingut a l'Institut Joan Fuster 

Al món polític de Catalunya:
Els centres educatius necessitem temps
-per escoltar els nostres alumnes
-per atendre'ls com cal
-per treballar amb les famílies
-per fer equips docentss i compartir estratèges d'intervenció
-per atendre la diversitat de forma adient
-per cercar recursos
-per crear recursos
-per implicar-nos en l'entorn
-per coordinar-nos amb els professionals del centre i de fora del centre
-per dedicar el temps necessari a atendre necessitats concretes dels alumnes i les famílies 

Ja n'hi ha prou de confiar en el compromís i la bona voluntat d'un sector professional molt implicat amb la feina i que s'hi deixa la pell dia a dia. 

Si us plau, doneu-nos temps. 

Els docents estimem la nostra professió i ens veiem ofegats en un mar de retallades.

Si he copiat el text és perquè malgrat les imposicions formals (brevetat, síntesi i mescla de demandes i de queixes) diu allò que cal dir a propòsit de la mort accidental d'un professor. No s'afegeix al discurs erràtic, confús i mediàtic que sofrim aquests dies i posa el dit a la llaga: el poder no pot pretendre que la política de reducció de despeses en educació no tingui conseqüències dramàtiques.

Cal dir-ho perquè, a mi, veure la figura de la Consellera d'Ensenyament Irene Rigau fent minuts de silenci a tort i a dret per la geografia catalana i amb l'expressió compungida em sembla un exercici de cinisme que cal denunciar. A la senyora Rigau no l'hem vista mai compungida per la precarietat a la qual sotmet, alegrement i amb il·lusió, l'escola pública del país que tant estima.

Farem minuts de silenci i actes institucionals per recordar la figura del mestre mort. I no cal dir que ben aviat sabrem que el Govern de Catalunya ha pres mesures excepcionals, que ha confegit nous protocols i que farà mans i mànigues per evitar que aquests esdeveniments tan tràgics no es tornin a produir, etc. Farem un gran desplegament politic i mediàtic per un mestre mort. Parlarem de víctimes i ampliarem la victimització fins on calgui: l'alumne agressor, la seva família, els companys, els alumnes de centre, etc.

Però no parlarem dels mestres vius ni dels altres alumnes de les altres escoles i dels altres instituts. Els qui a cada curs que passa (en aquesta Catalunya cofoia i superba) veuen com els minva el pressupost: menys recursos, menys beques, menys professionals. No parlarem dels professionals vius, que cada curs han de resoldre la feina d'educar i d'ensenyar amb menys dotacions. Tampoc no parlarem dels alumnes vius, immersos en un sistema educatiu públic devaluat a consciència i amb premeditació i alevosia.

No direm res de l'ampliació dels concerts amb el model educatiu semi-privat dels centres concertats. No direm res de la privatització lenta i silenciosa de l'ensenyament.

Farem escarafalls de les ingerències del ministre Wert, això sí. Protestarem per les hores de llengua castellana que agredeixen l'escola pública catalana. Farem veure que l'escola pública és una qüestió que ens preocupa.

Ens faran parlar de trastorns mentals, això també: des que fa poc es va estavellar un avió i es va trobar que la millor solució era acusar la malaltia mental, vivim sota una allau de tertúlies i de columnes periodístiques que ara revifaran, perquè acusar la malaltia mental és allò que millor exonera de responsabilitats els responsables polítics. I perquè la figura del boig perillós té un atractiu tan sols comparable a la del gihadista: són els territoris que usa el poder per espantar i a continuació justificar la necessitat de noves formes de control, de diagnòstic i de càstig.

Em venen ganes de comentar altres aspectes de la política catalana d'avui, com ara la dotació pressupostària destinada a crear estructures d'estat, la propaganda electoral desfermada amb una energia poques vegades vista. Però fer-ho seria trampós.

Tan sols em demano (i no responc): quin país es vol construir quan es retallen els pressupostos de sanitat i d'educació? Algú pot pensar que retallar en aquests àmbits no té conseqüències tràgiques a curt termini? Quines conseqüències podem imaginar a llarg termini?

Desintegració (un text improvisat per a en Xavi López)

Avui és el el teu cos el qui es desintegra. I el meu el qui es corromp en aquest planeta. Perquè et vas morir fa quinze dies. I no me'n surto, dimonis, no me'n puc sortir. Tu et desintegres i jo em corrompo sense cap solució.

La tristesa no és un refugi, no és la cova dels vells anacoretes. I escriure (o escriure't) tampoc no acaba de funcionar. Perquè aquest ja és el segon intent, tant fallit i tan ridícul com el primer. Fa anys però no massa, en un bar del barri Gòtic (una taverna del carrer del Regomir, presa per turistes repugnants), vam parlar d'espiritisme perquè jo havia escrit sobre el tema. Hi havia d'altres persones i em vau fer preguntes sobre si m'ho crec o no m'ho crec. Vull dir sobre si penso que es pot parlar amb els morts. Tu no vas preguntar res. Vaig dir que no en tinc cap certesa, que em fa l'efecte que no hi ha cap comunicació possible amb els morts. Que fins i tot dubto que existeixi una cosa com la comunicació entre els vius.

Llavors, com és que ara t'escric com si em puguessis llegir?

En no sé quin anivesari meu, quan ja no ens suportàvem, em vas regalar un disc dels The Cure: Disintegration, L'he escoltat moltes vegades i encara l'escolto. Ara obsessivament, és clar, perquè provo de trobar-hi el teu missatge. Un missatge massa evident.

Quan ens vam discutir perquè tu eres independentista i jo no, no vam ser capaços de distingir que la independència de Catalunya és una qüestió retòrica. Això ho haurem de discutir entre els vius. I amb tu ja no podré debatre-ho perquè no em refio prou de la Ouija.

-Collons, Xavi, això ha estat una jugada molt baixa.

Fa alguns anys ens vam engegar a la merda mútuament. Fou poc després que celebréssim els vint-i-cinc anys de la revista Riell que ens va unir. Tu em vas dir: fins als cinquanta!

I quan vas arribar als cinquanta et vas morir, tant si li li volia trobar significats com si no. Com en Gabriel Ferrater, per cert. Del qui n'havíem parlat més d'un cop.

Mentre espero els bàrbars

L'espera dels bàrbars és una estat de bona esperança al poema de Kavakis i també a la novel·la de John M. Coetzee, tot i que més complexa de significats.

A la inversa del què genera el temor que no arribi la Parca, hom espera els bàrbars com l'home perdut a la muntanya enmig de la nit que espera l'alba. Els bàrbars, com la llum i l'escalforeta del Sol, ens trauran d'aquest mal lloc.

L'espera dels bàrbars és el contrari de la recerca de la utopia: allò que es desitja és tan sols veure com cauen les muralles i com roda el cap de l'Emperador.

L'espera dels bàrbars no té res a veure amb el desig de morir ni els impulsos nihilistes, expressa la confiança en què, per arribar al lloc millor, cal primer una gran neteja. No s'assembla a l'ànsia apocalíptica però sí assenyala la desconfiança en la capacitat pròpia per regenerar-se, corregir-se o millorar-se per sí mateix.

L'espera dels bàrbars és l'estat en què vivim, i a cada notícia que ens duen els periodistes se'ns allarga el coll per guaitar pel damunt de les muralles, a veure si ja s'intueix la polseguera de l'exèrcit bàrbar.

L'espera del bàrbar et pot confondre si el desig és massa gran, perquè pots imaginar una capacitat bàrbara en aquells que són poc bàrbars o senzills aprenents, o ovelles disfressades de llop.

Perquè la barbàrie que ens cal és la dels bàrbars de veres, sense filtrar i sense matisos. Bàrbars extra verges.