Anunci d'un pis en lloguer

Sempre n'havia dit casa, però cal admetre que això és un pis. Els pisos poden ser cases quan són casa teva, casa nostra. I tornen a ser pisos per l'alquímia del temps. Quan ja no hi vius ni hi viuen els teus. Llavors, la casa és un pis buit i un cartellet blanc i taronja al portal del carrer, amb el nom d'una agència i un telèfon per si el vols llogar tu.

Potser és trist, sí. Estem buidant una casa per fer-ne un pis. També estem llençant els senyals de la vida. Quan érem petits vivíem aquí. Les coses que han arribat a passar en aquest pis són incomptabilitzables: vaig viure-hi dels sis als vint-i-dos.

Cada gest del llençador d'objectes esborra dies, mesos, anys de vegades. Els objectes que guarden la memòria de la vida han esdevingut trastos, i els trastos es llencen els dimarts. Pots deixar-los davant del portal de casa i l'ajuntament els recull.

En poques hores, els objectes-trastos emprenen un viatge fulgurant i deixen de ser els objectes de casa per ser una mica més de porqueria apilada als afores de la ciutat. També cal admetre-ho: aquells objectes ara són un bocí del problema dels residus que generen les grans ciutats del planeta.

Em sorprèn encara la quantitat de dibuixos que ha deixat la Roser en el seu pas pel planeta. Cada dia descobrim noves capses, carpetes, calaixos plens de paper dibuixat. Tenia el costum de no posar dates: és rar el dibuix que dóna pistes per situar-lo al plànol dels anys. Sabem que a la Massana va estudiar l'especialitat d'esmalt, i molta part d'aquesta obra deu respondre a aquell període.

Un cop i un altre apareix la Roser de les estampes i les marededéus, els nenjesús, el retrat d'una maternitat llargament mitificada, mistificada. Em xoca pensar que en la grisor fonda del país franquista, la Roser anés un cop i un altre als colors vius per a representar la vida minúscula d'una mare i un fill.

La Roser dels darrers anys ja no dibuixava, i en certa manera semblava no voler saber res de tot allò. Fa poc em va regalar la caixa dels llapis de colors com qui es desprèn d'un destorb, d'una nosa. Em sap greu no poder-li mostrar res del què en faig, però alhora està bé que no ho sàpiga: no n'ha de fer res.

Sento que la gent ens anem acomiadant de la vida a poc a poc, perquè encara que sembli mentida ens en cansem. Buidar el pis no deixa de ser acabar allò que ella va començar: marxar amb calma, a poc a poc, un peu darrera d'un altre. No hi ha tragèdia, tot i que podria semblar-ho. No hi ha ni tan sols el drama quotidià. Les coses van així, tal com cal.

Estic assegut al menjador de casa. Miro les parets amb una certa consciència vague: que ja no les miraré gaire cops més. Segurament les podré comptar amb els dits de la mà. Faig fotografies com si la càmera funcionés sola, no sóc jo qui prem el botonet. Aviat me n'aniré d'aquí i no hi tornaré mai més.

Si he de dir la veritat, no sé del cert on aniré. Mentre escalfo aigua per a un dels darrers sopars (espaguetis amb alguna cosa) imagino paisatges amples, oberts, llunyans. Llocs on marxaria sense maletes, lleuger com un animalet. Sento vent i onades, remor de canyes, batecs d'ales d'aus blanques i picudes.

L'Oriol ha deixat damunt la taula la maqueta de la corbeta Bounty que va fer als tretze anys (sí, la del motí i Marlon Brando, etc).  Potser és que el vaixell en miniatura em parla i em promet coses. Potser no hauria d'haver llegit en Joseph Conrad, però ara ja està fet.

La mort i la ressurrecció del senyor Spejbel (2)

Capítol 2

En què l'esperit del senyor Spejbel viatja damunt d'un mar blau ple de sorpreses estranyes i desconcertants, talment com quan encara era viu. Les va esquivant com un mariner destre i ardit, fins que es topa un escull desconegut.

Nota: el video i el text que segueix aquí sota no tenen res a veure. La relació entre ells és casual i anecdòtica. La lectora i el lector poden triar una de les dues ofertes i prescindir de l'altra. Si fos jo, escolliria el video. Molt millor, on vas a parar!

La vida i el món ens demanen constantment que ens adaptem a realitats noves, tot i que aquest és un concepte borrós. Fa poc em parlaven dels intangibles, les incerteses, la possibilitat que la societat del coneixement calgui anomenar-la societat del desconeixement, per tantes paradoxes com crea. L'espècie humana no s'havia enfrontat mai a una incertesa tan gran com ara, precisament pel coneixement nou que generem i compartim, per tota la infoxicació que anem creant. Ara som  nàufrags en una tempesta de la informació.

Navego d'esma pels blogs, cada cop en llegeixo menys. Apenes quatre. Crec que cada cop menys lectors entren en aquest blog, en correspondència. Alguna cosa em desassossega. Trobo blogaires que reben informacions i les processen de formes estranyes: algú creu que el canvi climàtic és una fantasia errònia, i ho aprofita per carregar contra no sé què. Possiblement, ataca la seva pròpia infoxicació. Qui ho escriu és una persona que podria anar a les llistes electorals: explica això les dramàtiques vacil·lacions dels polítics envers les polítiques ambientals?

En Jordi del Temari imprescindible es qüestiona el futur dels blogs, i aporta enllaços per a pensar-hi amb més arguments. M'escriuen al correu per confessar-me que han perdut l'hàbit de llegir blogs. No és res dolent. Les crisis aporten qüestions i les preguntes duen respostes, i així anem fent. Un blogaire pacífic i constant com aquest creu que ha arribat el moment de replantejar-se coses. De pensar què diu i com ho diu. Segurament tots pensem que és una pena desaparèixer engolits per l'invent del facebook, que vam menysprear alegrement.

Durant un parell d'anys aquest canal ha estat el vehicle per a expressar-me, però abans havia tingut els blocs i les llibretes. Potser això dels blogs haurà estat un breu interludi, perquè als quaranta-sis no em veig anant al facebook però sí em veig tornant a les llibretes (que mostren una portabilitat excel·lent i es venen a tots els basars dels planeta).

Sempre intentem endevinar el futur. Les fantasies sobre el futur són infinites, però totes fallen. Les revoltes als països nord-africans desmunten la fantasia totalitària d'Orwell, Huxley, Dick... que havíem començat a acceptar. L'imperi dels negocis no era infal·lible, ni les martingales de la política exterior, i algunes eines del capitalisme se li giren en contra... vès qui ho havia de dir.

De vegades em venen ganes de deixar d'escriure per i començar a fer accions. En això creia, abans. Assaltar una oficina de la Caixa i fotre-li foc. Agafar els quatre xavos estalviats i anar a viure a l'ombra d'un cocoter, al tròpic. Dedicar-me a la pirateria a bord del Flying Scud, buscar per la Polinèsia el cap reduït d'en James Cook, mort a la platja de Kealakekua. O no fer res de tot això i assajar aventures mínimes. Molts cops em venen ganes de ser res. O de comprar un bocinet de terra i plantar-hi un hort.

De moment, me'n vaig a veure què li passa al senyor Spejbel un cop està feliçment mort. No és que ho controli gaire, però m'ho passo bé.

Mort i ressurrecció del senyor Spejbel (1)

aquest apunt està dedicat al blog dels camins d'iruna, on molt sovint hi apareixen videos petits amb dibuixos i lletres que es mouen

Capítol 1

On el senyor Spejbel, que havia nascut a Moldàvia, surt a passejar pel bosc, es troba malament i s'asseu. I en aquest moment sent que una coseta petita se li trenca a dins i es mor, i a continuació li passen una pila de coses imprevistes.

Des de fa temps, qualsevol que hagi seguit aquest blog haurà vist que el mateix blog em genera emocions estranyes i em du a conflictes. He agafat enrabiades amb el mitjà i amb l'ordinador però sobretot amb mi mateix. A l'origen del conflicte hi ha una qüestió que no he resolt mai: perquè escrivim tant, i perquè fem servir les paraules?

Per què no ens comuniquem d'altres maneres, o perquè no decidim crear altres coses? Quina relació hi ha entre viure i escriure? Podria ser una relació perversa (tramposa, vampírica)? Totes aquestes preguntes les hauria de dir en primera persona, però les he dites en la segona del plural: tan sols així ja es demostra que no ho porto bé. Segurament per això, tot i haver publicat, no vull ser un escriptor.

Des de fa un temps, he volgut evitar el blog i l'escriptura de diverses formes: matant el blog (però em ressuscita sol o bé no es deixa matar mai, ni puc enterrar-lo), o bé canviant les tecles i els bolígrafs pels pinzells i els llapis de colors.

Com que la vida sempre fa moviments estranys i té capricis complicats, el darrer regal que em va fer la mare va ser una enorme caixa de llapis de colors que li havia comprat el seu marit, però que ella apenes si va arribar a estrenar. Un dia va pensar que jo en trauria més profit, suposo, i me la va donar. Ho he de dir: m'hi he agafat com el nàufrag a la balsa.

Kamchàtka, Reus

Apareixen enmig del carrer i no se sap si arriben o marxen, si caminen cap a l'estació o en venen. Potser fugen de la gana, de la guerra o de la pesta. Potser no venien aquí, i tan sols s'han aturat en aquesta ciutat, o bé hi han arribat per error i ara busquen la forma de sortir-ne. Atrapats o erràtics. La vella maleta que cadascú arrossega és tot allò que tenim. Una maleta polisèmica: cadira, coixí, paraigua, para-sol, capseta dels records.

La història que explica Kamchàtka és el drama enorme i sense temps que tantes ciutats del món han vist al llarg dels segles. Una història vella i primigènia: no són les emigracions l'energia que ha organitzat el món?

El primer cop que els vaig veure em vaig sentir traslladat a l'Europa central, just abans o bé enmig de les guerres. També hi veia Robert Walser, i fins i tot el sant Bevedor de Joseph Roth. Algun personatge de Kafka, o alguna escena de la terrible trilogia de Primo Levi. El grup que desfila davant teu i t'interroga sense paraules podrien ser jueus de Polònia, bosnians. Una família de Sarajevo? Albanesos camí d'Itàlia, espanyols a Alemanya, portuguesos a França, grecs a Amèrica,

No sé perquè vull anar-me'n tan lluny a buscar el dolor i l'exili. Que no es va exiliar el meu avi, també? No era a l'hivern, també, quan l'avi va prendre una maleteta per marxar? No deuria dur, ell també, un abric rosegat?



Allò que aporta Kamchàtka al gènere del teatre de carrer és el drama. Un drama mut -de quina altra manera es podria explicar millor? Un drama esquitxat de moments còmics, estranys, de perplexitat. Amb un llenguatge coherent i dens, tot és possible. Fins i tot el gag accidental, el gest emotiu.

Quan arriben a la plaça s'aturen i mostren unes velles fotografies al públic. Rostres antics i estàtics. Els desapareguts? Els avant-passats oblidats? Els seus morts o els nostres?

La pregunta és el discurs d'aquesta obra mòbil que transita pels carrers i les places i va trobant escenaris, aparentment per atzar. Són els immigrants que volen comprendre com som i quins costums tenim? O bé ens volen explicar com actuen i com pensen, quin idioma misteriós i silenciós parlen? Volen ser els nostres amics, els nostres veïns, els nostres companys en un instant fugaç del viatge?

Algunes d'aquestes preguntes podrien trobar la resposta en un espectacle de local: Habitaculum, que s'ha pogut veure molt poc fins ara (al festival de Tàrrega, el setembre de 2010) i que una veueta diu que repetiran a Lleida, pel maig. Habitaculum és una experiència diferent en teatre, que no puc explicar perquè qualsevol pista trencaria la màgia. Tans sols explico el punt de partida: els espectadors, repartits en petits grups i en lapsus de mitja hora, entren dins un vell edifici deshabitat i habitat. Un cop dins, desapareix la distinció actor/espectador: has entrat a casa d'un altre i aquest cop l'immigrant ets tu.

Nota: totes les fotografies són de l'autor del text. Però si vols veure fotografies molt millors, segueix l'enllaç que hi ha darrera Habitaculum (set línies més amunt).

La clau, els claus, en Klaus

Aquesta nit he somiat unes claus que obrien les portes d'una casa desconeguda. Les tenia a les mans, i les sospesava. Recordo perfectament el pes del metall: podria comparar-lo a qualsevol objecte del món real i sabria dir si pesa més o menys que les claus del somni. Feia girar les claus del somni en un pany gros i vell, de ferro forjat i després rovellat. He passejat per cambres enormes en penombra, de grans finestrals ocults rere cortines de vellut granat, denses i polsegoses. Era un lloc estrany i m'hi sentia com a casa, com si hi hagués estat des de sempre. Com qui a casa torna.

Mentre era a la dutxa duia el mot clau als llavis, a punt de pronunciar-lo. Ahir a la nit, abans d'allitar-me, vaig pensar en la clau. Ho vaig fer en reprendre la lectura de Nosotros, los ahogados. La primera cosa que em va agradar d'aquesta novel·la gruixuda i tupida és com arrenca, i vaig pensar: vet-ho aquí, la clau de la novel·la és donar-li una arrencada poderosa.

Laurids Madsen estuvo en el Cielo, pero volvió a bajar gracias a sus botas. No subió tan alto como la cabeza del mástil, apenas hasta la verga mayor de una goleta de tres palos. Estuvo en las puertas del Paraíso y vio a san Pedro, aunque el guardián de la entrada al más allá no le enseñara más que el culo. Laurids Madsen debería haber muerto, pero como la muerte no lo quería, se convirtió en otra persona.

Més tard, camí de la feina, m'ha assaltat un dubte. De sobte m'he dit: vols dir que has somiat unes claus i no uns claus? I si fossin uns claus allò que duia a les mans? Un pensament feréstec, aquest. Què n'hauria de fer jo d'uns claus, sent com sóc tan poc destre en el bricolatge? Claus i mans són idees que em duen a la imatge del crucifix, tan poc agradable, tan poc cara. Claus i mans només em duen a un personatge positiu, potser l'únic personatge positiu del relat: el governador de Judea, aquell Ponç Pilat prudent, distant, covard, atònit davant les exaltacions nacionalistes i místiques.

Rentar-se'n les mans, rentar-se les mans. Això és. Fa pocs dies m'he comprat un sabonet de color negre. És una mescla de vi negre i clau (l'espècie clau!). L'olor recorda aquell vino caldo que fan al vèneto per treure's el fred, vi amb espècies. A l'embolcall del sabó hi diu Vinoterapia, un concepte que donaria peu a molts acudits sobre els aficionats a beure vi negre.

Fotre un clau vol dir follar, cardar. I arribar a la feina amb un somriure, si el clau l'has fotut de bon matí, tot just en obrir els ulls al món. Potser somiava que follava. He arribat a la feina amb la cara habitual dels matins, adormit i taciturn.

Finalment recordo que fa apenes tres dies parlava amb l'Oriol d'en Klaus Kinski, i d'un documental esfereïdor que sobre ell va filmar el seu amic Werner Herzog. Potser res no s'assembla tant als somnis com el cinema, i en Kinski -tot i ser real, suposo- s'assembla molt a les figures que el nostre cervellet crea mentre no el fem treballar en cap de les activitats habituals, grolleres, bastaixes o inútils: feinejar, escriure, mirar l'extracte de la caixa, provar de trepitjar el pròxim o fer veure que som el més llest del planeta i la resta uns idiotes.



Crec que ja sé què obren les claus que somiava. Ho descobreixo a mig matí, mentre em capfico en les cosetes quotidianes. Hauria de tornar a casa i ficar-me al llit. Tornar als somnis on els morts i els vius es troben i xerren, i ballen i dansen. Estic trist i cansat, caram, i no sé dir-ho. I per això ho diu el meu somni. Silenci: estic dormint.