Aquí s'acaba el que es donava, Joan

Aquí s'acaba la sèrie dedicada a Joan Perucho. Pels vorals i els marges d'aquest camí han quedat  una colla d'idees, suggeriments, correus, propostes. Textos a mig escriure, contes esbossats, biografies a mig imaginar. Vam començar el dia 28 d'octubre. És clar que podria seguir, però per quin motiu que no sigui la vanitat? Uns quants articles embastats, fotografies, algun video. Allò que compta només és que aquesta tarda -avui-, en un punt del territori real, farem la darrera escena. Si la neu ho permet i no em topo cap vampir a la carretera, tot baixant des de Bellver -on avui el termòmetre voreja els deu sota zero.

Cada cop que arribes al final d'una etapa, per petita que aquesta sigui, et queda una barreja estranya d'emocions. Ho has aconseguit, podies haver-te quedat a casa i no fer res, ho podries haver fet molt millor... I després la qüestió més terrible de totes:

i ara... què?

Després de donar-li voltes, finalment un dia em sincero amb mi mateix i em dic: doncs ara res, ara el no-res. Em ve de gust descansar. Tan sols recuperant l'itinerari que ha descrit la Matilde Urbach des de Vic, qualsevol pot comprendre-ho.

Escriu Matilde Urbach:

Han passat vint-i-nou dies, crec, des que vaig omplir el meu sarronet amb una cabeça d'alls, un manat de verdolaga, una pastilla de sabó Lagarto i una estaca, em vaig penjar al coll una creu com les que duia la Madonna als vuitanta, i, perfectament equipada, vaig sortir de casa seguint les passes d'Antoni de Montpalau, científic d'extraordinari valor. Han set uns dies molt intensos que m'han dut a fer una ruta per Catalunya, que riu-te'n de les que feia Labordeta, en pau descansi. Ho tinc tot anotat: l'Ordal, Vilafranca, l'Arboç, el Gornal, El Vendrell, Altafulla, Tarragona, Reus, Falset i Pratdip. Ara travessa l'Ebre per Miravet, fent cap a Gandesa via Corbera, Horta de Sant Joan, Arnes, Vall-de-roures, els ports de Beseit, la Salsera, i Morella.
Apa que no tenia ganes d'anar a Morella, jo, i per culpa de Jesús Moncada i la seva Estremida memòria, on hi sortia un jutge (no, en Perucho no, un altre) que viatjava, a pas de mula, de Casp a Mequinensa, fuetejat per un cerç esmoladíssim, les espatlles cobertes per una manta morellana. Sempre més n'he volgut tenir una.


Morella, la Vall de l'Encantada. Torna travessar l'Ebre, ara per Flix, i cap a Berga passant per la Pobla de Cérvoles, la serra de la Llena, l'Albi, Vallbona de les monges, els Hostalets, Calaf i Berga. La Pobla de Lillet, Castellar de N'Hug, castell de Mataplana, Castellar de N'Hug, cap a la frontera de França, Ripoll i Vic, que aquí és on he abandonat la comitiva, que continuava cap a Barcelona. "S'ha acabat, Matilde, tot en la vida s'acaba. Vostè tornarà als seus llibres i jo a les meves plantes", m'ha dit l'Antoni de Montpalau, a tall de comiat. Se'l veia emocionat.

Durant aquest mes que hem passat en companyia de Perucho, els seus vampirs i herois, autòmates, fantasmes i bèsties fantàstiques no he fet altra cosa que circumval·lacions, jocs, línies tangencials. Al final sembla que calgui dir quatre mots de comiat, una conclusió. I no la puc dir, perquè som massa a l'inici d'alguna cosa. La continuació podria demanar un mitjà que no és el blog, però encara no ho sé. Els blogs són definitivament subculturals, marginals i prescindibles. Tal com som nosaltres.

Hem evitat l'ordre i la racionalitat, perquè potser és el millor homenatge a un autor idealista. El racionalisme ha fet fortuna en la crítica, i ha donat algunes respostes a qüestions humanes, però no ens ha canviat la vida. Del racionalisme en sorgeix l'arquitectura de la Bauhaus i després els blocs de la Verneda, de Bellvitge. Però encara ens emociona una catedral gòtica, la Naveta des Tudons, l'ermita encimbellada i en ruïnes, el castell de Llers.

La forma de parlar de Joan Perucho, per tant, ha estat una mena de crítica o comentari emocional que s'ha transformat en un joc. Es tractava de dir què sento quan llegeixo, com em sento, quines idees se m'acuden. És per aquest camí que el podem comprendre i apropiar-nos-el com sigui possible. Hem obert una porta a l'irracional, i el somni se'ns ha escolat cap dins. No la tanquis.

També és això el que demano als qui hagin seguit aquesta col·lecció d'apunts, i als qui entretant se'ls hagi acudit llegir Les històries naturals. Que és, decididament, una novel·la excepcional. Com només passa amb les coses excepcionals, m'ha dut per viaranys inesperats a rellegir i buscar textos fantàstics de Huysmans, Lord Dunsany, l'inevitable Lovecraft, Topor, Le Fanu, Villiers de Lisle. 

Gràcies al respectable públic que ha seguit aquesta aventura. Perquè ens n'enduem una cosa certa i palpable: ens hem divertit. I això ja no hi ha qui ho negui, ni qui ho prengui. Gràcies, Joan.
A reveure!

Tot són ombres i llum, miralls i opacitat.

Fotografies: 

1- En un punt incert, vora Fraga

2- A l'ermita de Carrassumada, Torres de Segre

3- Cementiri de Menàrguens, a tocar de la tomba del poeta Joan Barceló

4- Camí Verd del Segre, entre Torres i el pantà

Diari del lladre (3)

L'estrella Ross 154, a la constel·lació del Sagitari, és a 9,7 anys llum de nosaltres. Això vol dir que si algú ens observa ara des de la seva òrbita, veu Saddam Hussein presidint el govern iraquià i Aznar parlant íntimament en català. Veu Joan Pau II escrivint la Carta Novo Milenio Ineunte. George Harrison i Richard Wright són vius. El meu pare també és viu encara, vist del Sagitari estant.

Des d'allà dalt, se'm veu a la platja de Son Binidalí, ajegut indolent, prenent el sol i llegint El juego del alfiler, acabada de publicar. Encara no he entrat mai a robar en cap casa. No puc dir que el 2001 fos innocent, però encara no havia forçat panys per apropiar-me dels secrets dels altres. Qui pugués ser a l'òrbita d'aquell estel...!

Tardaran nou anys -des de Ross 154- en adonar-se que l'autor del blog Travel to Narragonia acaba de perdre una carpeta molt preuada, que contenia uns dibuixos roents. No és una gesta especialment honorable, la veritat sigui dita. El relat del furt no m'omple d'orgull, però no puc deixar de somriure per dins. Si  el furt és memorable, és perquè m'ha donat la primera pista per a descobrir el misteriós dibuixant que persegueixo.

Vaig rastrejar els blogs que publicitaven l'absència de l'autor, de viatge durant el cap de setmana. Vaig escollir aquest Travel to Narragonia, i em vaig refiar del post on anunciava un cap de setmana al llac d'Iseo. Ple de vanitat, el blogaire donava els detalls precisos del viatge: dia de partida i de retorn. No em va costar trobar la seva adreça. Un petit xalet adossat, vora la vila de Rubí. Dissabte al matí de bona hora hi vaig arribar. I tot just quan volia fer saltar el pany del pàrking, veig l'home que frega el cotxe (un Hyunday Matrix de color verd oliva). M'emprenyo. El fals viatger és un mentider o ha frustrat l'excursió? (L'ha deixondit el mal temps que anuncia en Tomàs Molina?).

Abans de marxar, escuat, percebo un detall: l'estenedor. Hi ha dos calçotets, tres camises i dos parells de mitjons. És un home solter, i això sempre hi ajuda.

La Maargie, que és lleugera de cos i de ment,  i està disposada a col·laborar per veure'm feliç, no dubta en prestar-se al joc. La truco i una hora més tard és amb mi. Una hora i mitja més tard de la trucada, ja es revolca al llit amb el blogaire, i així jo puc remenar el seu estudi.

És un espai inhòspit, deshabitat. Lleixes buides, whisky barat, un televisor minúscul i envellit. A un home com ell, el cos de la Maargie li deu semblar un miracle de Déu, una visita de la deessa Fortuna que no mereix. Quasi trist i decebut passo els dits pels lloms de les poques carpetes, fins que me'n topo una que sembla oculta, rere la prestatgeria. I aquest tacte em canvia l'humor.

Ara, neguitós, l'obro. Hi ha retalls de diaris amb un recull grotesc d'articles del diari Avui, d'autors decididament sobiranistes, nacionalistes, no sé ben bé com es fan anomenar. Després d'Hèctor López Bofill i Alfred Bosch hi ha un full de tacte diferent. Un full cruixent.

Com deu haver arribat fins aquí la il·lustració? Qualsevol hipòtesi em sembla creïble mentre m'assec a contemplar el dibuix. Em sento neguitós, intranquil. Més encara quan descobreixo la inscripció al capdavall, a la dreta.

A.B. (!) Tinc les inicials del meu dibuixant, i sento com si el tingués agafat pels ous, perquè ara ja no se m'escaparà. Tenir les seves inicials és com tenir-lo, saber-lo, haver-lo. Ara tot és una senzilla qüestió de temps.

Des de Ross 154 ningú no sap res de tot això, i tardaran quasi deu anys en saber-ho. També tardaran deu anys en saber que avui és un mal dia: el dia que l'estupidesa i els mesquins han guanyat les eleccions al meu país.

El suplantador. Perucho, Cunqueiro i Vila-Matas

Al voltant de Joan Perucho han giravoltat dos enigmes principals. Un d'ells és la desaparició del seu llibre Discurs de l'Aquitània i altres refinades perversitats (1982), impossible de trobar durant molt de temps, de forma misteriosa. L'altre és una successió de fets inexplicables que l'impliquen o l'al·ludeixen, sense que ell no en digués mai res.

La recerca d'aquest segon misteri parteix de les al·lusions que van fer Álvaro Cunqueiro i Enrique Vila-Matas:

A l'article "Perucho en autobús", dins El traje de los domingos (Madrid, Huerga&Fierro, 1995, pp 165-166) Vila-Matas esmenta el espejismo de un Juan Perucho juguetón, que quiso hacerse pasar por H P Lovecraft.

A El erudito Joan Perucho, Cunqueiro també ho anomena: Me contó una rocambolesca apuesta con su amigo Néstor [Luján?], una aventura veraniega de antaño, cuando siguieron las rutas de un vampiro por el mapa, cambiándose los nombres y suplantando a aquél escritor tan querido, nuestro huraño Lovecraft y a su discípulo August Derleth.

A partir d'aquestes cites tangencials, el periodista Jordi Pérez Madorell ha aconseguit reconstruir i detallar unes fets quasi inverossímils però finalment documentats, que ha publicat sota el títol de Lovecraft a Catalunya, relat d'una suplantació.

Sigui com sigui, aquesta és la seqüència que cal acceptar:

Un home es va fer passar per Howard Philips Lovecraft el 1976. Tot i que l'escriptor havia mort el 1937, algú que feia servir aquests noms i cognom va recórrer un capciós periple per Catalunya i la Franja. En temps de transició, el suplantador no va trobar entrebancs: a qui molestava el doble d'un escriptor del gènere fantàstic?

El misteriós personatge va saber-se aprofitar del clima efervescent d'aquells anys, i va donar una conferència a la Biblioteca de Figueres, per la qual l'Ajuntament de la ciutat li va pagar vint-i-cinc mil pessetes. El títol, que ha quedat registrat a les actes i als balanços, era un suggestiu "Mites, llegendes i falsedats en arqueologia".

No se'n conserva el text, i la memòria s'ha perdut: els escassos figuerencs que recorden haver assistit a la conferència tan sols van retenir que per a ser nord-americà, el conferenciant tenia un domini excel·lent de la fonètica catalana. Més que ianqui, diuen, semblava del Priorat o potser de més avall, de l'Ebre.

Anys més tard, un periodista empordanès va rescatar aquells fets de l'hemeroteca. Quan es va adonar que el conferenciant era un impostor, va voler resseguir-ne les pistes. La seva investigació ha quedat recollida a Lovecraft a Catalunya: relat d'una suplantació (Antaviana edicions, Figueres, 2009).

Jordi Pérez Madorell va dedicar un parell d'anys a refer les anades i vingudes del fals Lovecraft, i va aconseguir dibuixar el mapa complert dels seus moviments. Anant de sorpresa en sorpresa, Pérez Madorell es va adonar que Figueres no havia estat l'única vila ensarronada. Figueres potser havia estat tan sols l'única ingènua, la qui havia publicat els fets: les altres van decidir silenciar-ho, i amagar la vergonya d'haver-se deixat entabanar.

El relat de Pérez ens explica el recorregut del farsant: Figueres, Llers, Montgat, Santa Coloma de Queralt i Vallfogona de Riucorb, Albinyana, Tivissa i finalment Pratdip.

Als diversos hotels i fondes on es va hostatjar s'hi va registrar com a Howard Love, Philip L. Craft o bé amb el nom complert i sense prejudicis. El lloc on aquesta història -que fins aquí podria ser divertida i innocent- esdevé truculenta i malagradosa és precisament a Pratdip.

L'alcalde de Pratdip (CiU) va obrir els arxius municipals al fals nord-americà, i l'home s'hi va passar un temps investigant. Fins i tot se li va assignar una subvenció per a estudis històrics. Pel mateix temps van desaparèixer dos treballadors temporers i es van posar dues denúncies: diversos veïns asseguraven haver estat perseguits, de nit, per una ombra inquietant que s'esquitllava pels carrers, embolicada en una capa negra. Les autoritats mai no van relacionar l'historiador estranger amb els fets.

Poc després el fals Lovecraft es va fer fonedís sense lliurar cap estudi a l'Ajuntament i mai més no se'n va saber res.

Jordi Pérez ha descobert que uns mesos més tard, a Horta de Sant Joan, un enigmàtic personatge es va inscriure a la fonda local amb el nom d'August Derleth. Però August Derleth, editor i deixeble de Lovecraft, havia mort el 1971. L'autor de l'estudi no es decideix a plantejar una hipòtesi final que conclogui l'enigma, però s'adona que una bona part de noms, llocs i esdeveniments mantenen una estreta relació amb l'escriptor Joan Perucho.

A l'epíleg del seu treball periodístic, Pérez deixa dues opcions obertes: la més plausible és que un estranyíssim personatge seguia les passes de Perucho, disfressat de Lovecraft. La segona, un xic estrambòtica, seria una revisió del cas del Dr. Jeckill.

Jordi Pérez Madorell, a la sortida de la presentació del seu llibre a Prullans (la Cerdanya). La temperatura havia baixat durant l'acte, i en cloure'l nevava tan intensament que hagué de fer nit en una pellissa. 

Arribats en aquest punt cal retornar a aquella cita de Cunqueiro, al principi. Perquè Cunqueiro no resol gens el misteri, i no fa altra cosa que complicar-ho més:  El erudito Joan Perucho, dins El Envés (Barcelona, Tàber 1969, pp 342-344) es va publicar set anys abans que succeïssin els fets, si fem cas de Jordi Pérez Madorell.

______________________________
Aquest apunt està dedicat a la memòria de Jordi Pérez Madorell (Santa Coloma de Queralt, 1963 - Toloriu, 2010). Fou mentre redactava aquest text que la vídua em va fer saber la seva condició civil, molt recent. Pérez no es va refer d'una pulmonia doble obtinguda al Pirineu, i va finar fa pocs mesos. Com que no el coneixia, no lamento especialment la pèrdua, tret perquè no podré dilucidar els punts foscos de la seva argumentació. D'altra banda, jo diria que la vídua tampoc no es mostra especialment afligida: no es mostrava gaire trista a la barra de "La Ferreteria", una molt recomanable cerveseria del centre de Reus (vora la plaça del Mercadal), on ens vam entrevistar per a donar-li el condol.

Diari del lladre (2)

Davant dels meus ulls s'il·lumina una aurèola de verd pistatxo, una aurora àcida i la boca seca. De primer és fosca, després es fa incandescent. És el sostre de la cambra de la Maargie. Palpo amb el braç esquerre, estic sol, nu i ajagut, cobert per un llençol de color crema. Per poc que pari l'orella, ja sé que no hi ha ningú al pis. Per la finestra del celobert entra la veu d'un canari, remor de rentadora que centrifuga i el cantusseig (mig cantat, mig xiulat) d'una veïna: Suspiros de España. Sóc en un barri dels afores, un dia qualsevol.

De vegades cal forçar panys, encobert de nit i de sigil. De vegades, les portes s'obren i les noies et somriuen. És tan estranya la vida del lladre com la del fuster o del taxista, l'antropòleg, el cirurgià, el serraller o el tarotista.

Quan poso els peus a terra, la vista sempre esmolada per l'hàbit del furt em fa veure les dues tires del parquet que no encaixen. Me'n vaig a la cuina a buscar un ganivet, i al damunt de la torradora del pa trobo la lletra gruixuda i grollera de la Maargie. Només em commou una mica aquesta inicial del capdavall, que es vol convertir en un cor.

Està escrit al revers del check-in de Ryanair. Però no es correspòn a un vol cap a Holanda, sinó a Itàlia. No m'entretinc a imaginar què deuria buscar la Maargie a Bergamo. Un amant milanès?

Amb el ganivet del pa alço el parquet i amb la punta dels dits aconsegueixo pinçar l'extrem groc d'un full. Una nova il·lustració.

No dubto gens que es deu a la mateixa mà que els anteriors. Sense signatura ni pistes de l'autor. La primera idea que em ve és, naturalment, que en Federico Robles no deu dur una vida tan avorrida com li suposava, i que va repartint dibuixos pornogràfics a les seves amigues. Tot i això, no puc creure que Federico sigui el dibuixant.

Sense saber com, sento unes ganes terribles de descobrir aquest erotòman. Guardo el dibuix. Vull saber qui és, i si ha distribuït altres dibuixos, on són, quina vinculació uneix l'anodí Federico Robles amb el grafòman. Engego l'ordinador de la Maargie, a veure si hi ha sort i no fa servir claus d'accés.

Per més que vulgui desemmascarar el dibuixant, no puc deixar de treballar. D'altra banda, no se sap mai si l'atzar em durà al meu misteriós artista. Descobreixo un grapat de blogaires innocents que expliquen que no hi seran durant dos, tres dies, quatre. Deuen voler desvetllar enveges als qui ens quedem a la ciutat.

Definitivament, li he sabut trobar una utilitat al blog que no podia preveure.

Diari del lladre (1)

El tenia per un tipus gris, ensopit i rutinari. Desapassionat, només mogut per petits impulsos de consumidor mediocre, atent a les modes i els anuncis de la TV. Creia que a casa d'en Federico Robles no hi trobaria res de meravellós: objectes adotzenats i més o menys moderns, tecnologia de rebaixes, quatre xavos, una col·lecció de cinema i música vulgar procedent de les ofertes i els esquers de la premsa dominical. Pel·lis de Tom Cruise a un euro, Greatest Hits d'Abba i de Bon Jovi, potser aquell CD de la Norah Jones obsequi d'una companya de l'oficina amb qui va tenir un brevíssim flirt.

Però jo sóc un lladre i el pany era tou, i la nit llarga i càlida. I en Robles d'excursió amb Ryanair a Frankfurt fins diumenge al capvespre (anada i tornada per vint-i-nou euros, que el tinc ben observat). La fortuna m'acompanyava: els veïns del pis del damunt -uns joves estudiants holandesos de l'Erasmus- feien una festa estrepitosa. De manera que la senyora Antònia, al dessota, havia augmentat el volum de la tele fins al màxim. Sóc destre i silenciós quan treballo, però si aquell dia m'hagués endut l'amiga a la feina i haguéssim cardat com salvatges, tret d'ella ningú no ho hauria recordat.

Quan duia poc més de deu minuts al pis, em vaig adonar que rere el desaigüe de la pica, a la cuina, hi havia dues rajoles sospitoses, mal col·locades. Una petita pressió amb un ganivet les va fer caure. Al darrera hi havia una capseta de llautó, Galetes Birba, de vores rovellades i traïdores. Vaig furgar sense mirar, esperant el tacte dels menyspreables bitllets. Però no eren bitllets, i llavors ja no sé pronosticar què podria ser.

Els dits van topar-se un rectangle rígid. Qui era aquell home uniformat i que els anys deuen haver engolit, dècades enllà?

Quin parentiu deuria tenir el vell coronel amb en Federico Robles? Mentre encara em demanava perquè aquell home ensopit amagava la fotografia de l'antic militar colonial, em vaig adonar que dintre la caixa hi havia encara una segona sorpresa. O més ben dit encara, dues sorpreses. Dos dibuixos no massa bons, esgrogueïts i amb les vores rosegades pels insectes.

Recullo les eines i penso en marxar cap a casa amb les troballes, per engrossir el meu arxiu. En Federico m'obligarà a obrir noves carpetes, amb categories noves. Mentre penso quin títol duran, m'adono que els dibuixos anònims m'han desvetllat una líbido distreta, endormiscada. Amago les relíquies dins el folre de l'americana i truco al pis dels estudiants, que ja duen l'orgia avançada. De seguida percebo els ulls lànguids, aquosos i lúbrics de la Maargie, que espera asseguda en una butaca d'Ikea mentre xarrupa un líquid roig, dolç i espès.