Last minutes

-Perquè has escrit un títol en anglès? -diu la veu a l'altre cap del fil- Tenia la impressió que no hi cauries mai...

Em sap greu. És una paràfrasi abreujada de Last days, la pel·lícula que explica amb crueltat i anècdotes banals els darrers dies de Kurt Cobain quan, acorralat contra els seus fantasmes, no troba la porta de sortida. No se m'ha acudit un altre títol. No m'agrada escriure en anglès: em sento com si li vulgués demostrar a algú que parlo o que escric una llengua que apenes entenc i balbucejo. De vegades trobo blogs on algú cita Ciceró o Marc Aureli. És fàcil trobar-hi aforismes. Sèneca, per exemple.

Multum interest utrum peccare aliquis nolit aut nesciat

Molta distància hi ha de no voler pecar a no saber-ne

No sé què vol dir. Suposo que es refereix a sí mateix: viu del negoci de la construcció i alhora es fica en política. N'enganxa una frase i vol fer(-se) creure que l'ha llegit sencer, que l'ha digerit, que l'entén i el domina. La tradueix en una tipografia diferent com si vulgués dir(-se): jo entenc el llatí, però com que tu potser no, t'ho explico. I per això, segurament, afegeix una negreta que no és de Sèneca, però fa saber que sap distingir les paraules-clau. Som animetes vagues... ens fiquem on no ens demanen, en sortim airosos o escaldats. Tot depèn de com ho expliquem després, davant dels amics, davant del mirall de la pantalleta.

Hi ha algun element universal en els darrers moments de qualsevol cosa, de qualsevol persona. La darrera cosa que li vaig dir a la mare es referia a la seva impaciència, era alguna cosa així com tranquil·la, espera, ja s'aniran arreglant les coses. Hi ha una ombra comuna, un silenci estrany que uneix, un cordó umbilical al límit, al final: la vida conté simetries perfectes. Vaig néixer per una cesàrea a corre-cuita, i és possible que la comadrona em digués a mi tranquil, espera't, les coses s'arreglaran aviat... Després, res més m'ha unit al Cèsar. Tret que encara podria passar, si moro apunyalat en un racó per un home el nom del qual recorda vagament el de Brutus.

Les parets despullades, els ecos que reboten per les parets. En aquesta cambra hi vaig viure mitja vida. Però aquest compte s'ha aturat. Si m'imagino que viuré fins als seixanta, llavors en aquesta cambra del carrer de la Indústria hi hauré passat tan sols un terç de vida. I si em moro als vuitanta, un quart. I un quart ja comença a ser poca cosa. Ara només sé veure que he buidat la cambra. Jo, amb les mans brutes de pols. Com si vulgués trair la meva memòria. He llençat les meves coses.

El vaixell arriba al port, i els mariners en brollen amb corredisses. Van a menjar i beure, a buscar prostíbuls, a dormir, a trepitjar terra ferma. No saps mai en quin d'aquests ports podries trobar l'amor, o la mort podria trobar-te a tu, asseguda a recer d'una ombreta.

Després de tot, hom no pot conformar-se en anar i tornar d'aquesta manera, sense protestar.

La cita és de Kenneth White. No sé qui és: també podria enllaçar la seva referència a la Wikipèdia, però no ho faig. Ja em va bé saber de White tan sols que va dir aquesta frase. Em dóna prou feina: he de pensar perquè me l'he apuntada, què em qüestiona a mi. Protesto prou? Poc?

Dimarts és el dia que l'ajuntament de Barcelona permet baixar els trastos vells al carrer. En aquestes coses no he sabut mai saltar-me les normes. Cada dimarts he baixat uns quants trastos vells. Com cada dimarts, quan he fet el darrer viatge apenes si quedava res dels viatges precedents. Una noia del Perú em demana si pot prendre un tamburet deixat al peu del plataner.

-Claro, li dic: ya no lo necesito.

Me la miro com se l'endú carrer amunt, esbufegant. Estic content que el tamburet comenci una nova vida plena de peus, de trompades, de crits, de taques. Me n'alegro perquè l'embrutaran i el rentaran. Llavors m'apresso a baixar els estris més nous: la torradora, l'exprimidora de taronges, la batedora, un transistor... I tots marxen rabent, a mans vingudes de Bangla Desh a Islamabad, de Cuzco a Guayaquil.

Recordo que la mare sentia una simpatia visceral per la gent peruana. Tant era així que els somreia pel carrer quan se'n creuava algun, camí del forn, de la verduleria o del quiosc. Ho sé perquè ho feia quan l'hi acompanyava, i ella caminava penjada del meu braç dret. Els ho deuria fer igualment quan caminava tota sola arrepenjada del seu bastó comprat a Solsona, anys enrere.

-El coneixes?
-No, no el conec de res -deia- Però aquesta gent ha patit tant que no sé fer altra cosa que somriure'ls. Són tan lluny del seu país... Venen aquí a fer les feines que no vol fer ningú. N'hi ha que cuiden vells: jo no podria pas.

Una noia va banyar la mare, la va canviar de roba i la va pentinar. És una noia nascuda a Ayacucho. Això va passar el dia 31 de gener de 2011, a les dotze del migdia. Abans de les cinc de la tarda (ningú no ho sap amb exactitud), la mare es va morir.

____________
La vida i obra d'en Kurt Cobain no li haurien interessat gens, a la Roser. Fins i tot l'Oriol m'havia dit: Bah, el Cobain és un ianqui que es va omplir el cos d'heroïna al principi i després de plom. És cert: no hi ha cap relació entre ells. Té raó. És tan sols aquella imatge final. El cos en silenci, quiet. Trobar-se el cos fred en un raconet de la casa. Els cabells blancs (et van brollar més nets i blancs que mai després de l'estúpida quimioteràpia), el rínxol blanc sobre els ulls en la darrera imatge. Quan et vaig treure les ulleres -ja no calien per veure-hi tan lluny- va acabar de rodolar. Tan blancs i nets que recordaven el ros del Cobain. Ens devem assemblar, tots, en els dos extrems de la vida.

Sant Jordi dels Refusats

Una de freda

Als dos minuts de video que trobaràs deu línies més avall hi ha la no-parada de llibres. Aquests exemplars ja no estan a la venda, i l'autor no serà en cap paradeta, somrient als respectables clients mentre compta la caixa que està fent. Al Top Manta (legal) del gremi de llibreters no hi trobaràs res de tot això. Diuen que l'autor tenia ganes d'escriure però no de vendre, de manera que va ser enviat al Saló dels Refusats.

(Però no cal patir: enguany, l'endemà de sant Jordi és diumenge i al mercat de llibres vells de Sant Antoni hi ha molta mercaderia a molt bon preu).

Aquest apunt està dedicat als llibres que s'apilen al fons dels magatzems, a la rerebotiga dels brocanters. Als llibres que serveixen per suplir potes d'armaris i de llits o per falcar taules que ballen, als que proveeixen de combustible les llars de foc, full a full. Dedicat als llibres oblidats a les golfes, abocats als contenidors de paper. Als llibres que ningú no demana mai a les biblioteques. Als llibres que fa servir el nen per arribar al calaix de dalt de la calaixera i als que s'usen per castigar-lo, braços en creu, sostenint feixucs volums. Dedicat als llibres que han caigut pel darrera de l'estanteria i romanen allí, perduts i oblidats.

I una de calenta

A la fira de Sant Jordi tampoc no hi trobaràs el volum Cap fred, cor calent (Poesia completa) del poeta Llucià Borras. El poeta, silenciat durant els anys de governs d'esquerres, ha hagut d'esperar el retorn dels millors. No hi ha hagut temps material per a compendiar i editar tot el material: cent dies no han estat suficients. Com que cal reivindicar aquest escriptor, ho faré copiant un fragment de la futura contracoberta, escrit per una altre gran poeta català, en Carles Dualde.

Llucià Borras, fotografiat el 1983 a la presentació del seu primer poemari (encara inèdit) Peix al cove!

L'obra d'en Llucià Borras ha estat injustament oblidada durant els anys de desgovern. Les esquerres, sempre obsedides en les qüestions ètiques, no li varen perdonar que admirés Josep Pla, ni que la seva família s'enriquís construint, venent i jugant al mercat immobiliari. Potser és cert que Borras va fer diners en el mercat dels pisos, però... això minva la vàlua de la seva poesia, tan delicada i plena de subtileses? Admirar un escriptor filofeixista és un descrèdit? [...] No és pas per casualitat que ara retornin els millors: avui publiquem l'obra de Borras i en Puig presenta la nova pilota de cautxú dels Mossos. Inodora, indolora i fabricada íntegrament a Catalunya.

Tocar de peus a terra catalana

L'imaginari català mai no ho ha tingut fàcil per a identificar-se amb els territoris de la fantasia. En tot cas, amb els de la ingenuïtat, i sempre per acabar concloent que el realment necessari és tocar de peus a terra [...].

Fa poc més d'un any vaig penjar un conte en un altre blog, i avui -no sé com- l'he retrobat. Gairebé ni me'n recordava. Només n'he pres un fragment, el que parla de tocar de peus a terra. Ho he volgut il·lustrar amb una fotografia meva, perquè aquest apunt està destinat a un sol lector: a mi mateix. Això ho fem molts autors moltes vegades. Jo tan sols ho dic, en una mena de rampell d'honradesa.

-Què coi has d'entendre! És clar que ho entens! Eres tu, Àngela, eres tu el fantasma sense peus!
L'Àngela se sent desconcertada com mai, perquè tot sembla que s'hagi girat contra seu i les seves espectatives, però especialment perquè no ha vist mai en Perot en aquell estat, irritat i quasi agressiu. Pensa que el coneix poc, que mai coneixes ben bé algú i menys encara un home. Sense saber què fer, ni dir, ni cap on mirar, abaixa els ulls com per fer una pausa abans de dedicir. I llavors descobreix que no té peus ni sabates. Més avall de la vora dels texans no hi ha res, un pam d'aire fins arribar a terra.

L'autor necessitava dir-li al seu lector que, si bé el seny popular diu que cal tocar de peus a terra, a mi em costa. No sé si és perquè la terra catalana em costa cada dia més.

Galderich bin Laden

Galderich (primer per la dreta) sosté el llibre Deconstruint Ossama, fardant de tenir-lo i mofant-se dels qui no el tenim.

Tot fou culpa d'en Galderich. Com que és un tipus més o menys conegut en certs cercles, és possible que tingui més amics que no pas jo -que sóc de tarannà poc sociable- i que aquests se sentin incomodats o bé ofesos per aquesta primera oració. Els seus amics no saben que estan de sort, perquè la meva intenció original era titular aquesta redacció amb un poderós

Galderich, et mataré.

No ho he fet. Sé que un títol agressiu desvetlla els vigilants i les vigilantes de la decència als blogs, aquelles persones que guaiten i puneixen a la plaça pública els qui fan actes impropis o diuen paraules fora de to. Aquesta primera censura que m'he aplicat a mi mateix no em priva d'exposar totes les desgràcies que he viscut per culpa d'ell, d'en Galderich.

En Galderich va escriure un article molt bo -tot sigui dit- sobre un llibre d'en Joan Fontcuberta, i li vaig enviar un correu demanant-li on podria aconseguir-lo. Em va respondre gentilment:
-A la Central del carrer Elisabets o a Loring, carrer Gravina.
No era gens conscient de l'infern on m'enviava. Però tal com passa amb la llei, el desconeixement no és excusa  ni eximeix de càstigs.

Aquesta tarda he mirat per la finestra i he vist com s'encapotava el cel, però tot i així me n'he anat a buscar el llibre. He posat els trenta-cinc euros que val l'exemplar dins de la cartera i xino-xano cap al centre. El primer contratemps m'ha sobrevingut al metro. Sense adonar-me'n, provant de fer-me un lloc al món atepeït del vagó, m'he interposat entre dues senyores sordmudes, de manera que impedia el seu diàleg de signes. M'ho han fet saber amb un elegant cop de colze a la costella flotant, i ho he entès perfectament. Fins i tot he fet un gest que volia dir ho sento molt, perdoni'm. Ara que ho relato me n'adono que, en aquell moment, el meu ànim encara era prou bo, romania intacte.

A La Central, una dependenta que oculta uns ulls menuts i verd-aigua-estancada rere una caiguda de cabell roig em diu que fa pocs dies van vendre el darrer. Que el puc encarregar si li deixo el mail. No cal, li dic, me'n vaig a provar sort a una altra llibreria. Ella aixeca els cabells per veure l'estúpid que té al davant i fa la ganyota que vol dir: i a mi què m'importa on vagis? Finalment, s'acomiada de mi amb un sarcàstic moltes gràcies. Surto de la llibreria arranat a la prestatgeria de la dreta, i m'aturo davant de narrativa catalana per autors. Quan arribo a la B aixeco els ulls i busco els Bosch. Sé que no ho hauria de fer, sí, ja ho sé. Però no hi puc fer més. És molt humiliant veure que no hi sóc, i molt vexador trobar-hi invariablement la Lolita i l'Alfred. És la pega que té ser català -o viure a Catalunya: és un país petit, on ens coneixem i tots ens tenim molta mania i molta enveja. Cony de país.

Travesso la plaça Castella, on hi ha una batussa impressionant entre un grup de robustos caps rapats i una colla de fumetes d'estètica Mano Negra. Veig que pinten bastos per als bons, de manera que avanço el peu esquerre en direcció al combat, disposat a fer justícia i escarmentar els fatxes. Però vet aquí que si un peu se sentia com Perceval, l'altre és pres per un seny de botiguer de l'Eixample, i m'atura. Fa ben fet: calculo la massa corporal de què disposo, i la comparo amb les masses dels rapats. És ben obvi que al primer mastegot que m'endinyi un d'aquests bulldogs deixaré un estampat sangonós a la sortida d'incendis de La Vanguardia, i això seria espantós, tant per a la meva columna vertebral com per a la meva autoestima. No cal dir-ho: passo de llarg com un covard de merda.

Quan arribo a Loring trobo la dependenta atabalada amb una piràmide de facturació, i és ben obvi que la meva presència la destorba. Me n'adono que falta poc per sant Jordi, deu ser molt emprenyador demanar rareses en aquests dies. M'ho fa saber de forma elegant: durant dos minuts segueix teclejant, com si jo no hi fos.
-Busco un llibre de Joan Fontcuberta, Deconstruint Ossama, amb cobertes islàmiques... -balbucejo en veu baixa, solidari de la feinada que té damunt la taula.
Ella canvia de pantalla i tecleja. Fa un gest amb els llavis, com si mengés un xiclet caducat o de gust nefast.
-Des del dos mil vuit que no el tenim. Ara, que si vols em deixes el teu mail.
En aquest instant entra una parella de guiris anglosaxons, cridant per demanar si tenen una història del jazz. L'estupidesa del món és infinita, penso.
-Lluisba noranta-cinc -dic l'adreça de correu, però els crits dels bàrbars sonen molt més.
-Lluïsa? -demana la dependenta, i alça la mirada per primer cop, per veure el transexual que té al davant sense haver-se'n adonat.
-Lluïsa no, lluisba. Llu-is-ba. B i A són les inicials dels meus cognoms... -però em penso que no acabo la frase, giro els peus i m'encaro a la sortida. Desitjo amb totes les meves forces que a Loring no tinguin ni un puto llibre sobre jazz. Abans d'atènyer la porta sento la noia:
-Jazz? Sí, en tenim tota una secció, allà al fons.

Prenc el metro -línia lila-. Al meu costat hi ha una actriu de sèries de TV3, molt guapa. Empeny un cotxet amb una criatura d'un any, una monada. Li somric mentre ella diposita la roda davantera dreta del cotxet sobre el meu peu esquerre. Seguim així fins a la parada de Passeig de Gràcia.

Quan ixo al carrer espurneja. Porto unes sabates del tot inapropiades en cas de pluja. La darrera vegada que em va passar això vaig agafar una galipàndria de l'hòstia.

No sé quants amics incondicionals té en Galderich. Però jo crec que si algun d'ells ha llegit fins aquí, una mica sí que deu haver empatitzat amb mi. Això no em treu -naturalment- les ganes que tinc de passar-lo per la cimitarra.

Nota bene:

• Tot això que he explicat és completament veritat, i veritat de la bona. Tan sols he obviat les coses boniques i alegres que m'han passat -així com les neutres- per no desfer l'encant del relat. Només afegiré que he gastat els trenta-cinc eurus en llibres. Cosa rara en mi, que no faig mai despeses innecessàries perquè és la meva forma de contribuir a la destrucció del sistema.
• Els mots cony, merda, hòstia i puto estan posats per a no defraudar els lectors/es que troben inadequat que un mestre de primària s'expressi en termes malsonants. També estan dedicats als lectors/es pietosos, que encaren la setmana santa amb il·lusió de beats i beates. 

Pantone republicà

Roig

En Quel va pensar que d'això se'n diu sort: tenir vint-i-tres anys quan el teu país proclama la república. Ser jove en aquest país, resplendent com una donzella que pren comiat de verge. L'Alfons de Borbon havia fet les maletes bo i escuat, i qui sap on les desfaria. S'havia escapolit mar enllà. Tretzè i últim li deien ara, i deuria ser la malastrugança del número. Sembla que el rei es va embarcar al port de Cartagena. Tot entresuat, deuria demanar quin era el primer vaixell que salparia amb destí a l'estranger, i on anava. Aquí está el buque Príncipe Alfonso, con rumbo a Marsella, li van haver de respondre. Marsella! Com deuria sonar el nom d'aquesta ciutat, a les orelles d'un rei desposseït?

Arreu d'Espanya estenien la bandera nova, llustrosa i plena d'aire. Unes sabates flamants per anar al ball. El drap nou ondulava tres colors en palaus i fàbriques, estancs, places i cafès, cabarets i fanals. Als tallers de confecció, les operàries cosien la tricolor al capdamunt dels lligacames.

Poc més tard, una gitana que baixava de Montjuïc va augurar a en Miquel quin futur abundant tindria: amor, diners, salut a prova de bombes. Però tot d'una va callar, i una ombra de comediant li va enfosquir el blanc dels ulls.
-Hi ha una cosa que no te la puc dir, busnó, de la mulé no'n dic ni mu.

Groc

Morat

A les capses hi duiem tota mena d'expedients i de testimonis. Horrors, plànols de camps i de presons, cartes dels interns, decisions secretes i, per descomptat, retalls de diaris. Tots aquells documents ens havien semblat apassionants en el moment de reunir-los, però no vam tardar en considerar-los vulgars i redundants. Per fi vam expressar en paraules allò que sospitàvem des de feia temps: que la història del feixisme, amb independència de la diversitat de països i de pobles que ho havien experimentat, era uniforme.

Buscàvem una altra cosa. Alguna cosa singular, compendiadora, un d'aquests esdeveniments o fenòmens que tenen la qualitat de condensar una veritat llargament difusa. Teníem la convicció que una calamitat tan enorme com el feixisme i la posterior monarquia, extesa sobre tot el territori d'Espanya, per força havia d'haver produït manifestacions d'una condició nova, mai vista abans, de les que es qualifiquen com a sobrenaturals.

________________
Notes de confecció:
Els textos són manipulacions procedents de Kadaré, I., Spiritus, Alianza Editorial, Madrid, 2000 i Bosch, L. Les petges invisibles, Pagès editors, Lleida, 2006.
En ambdos casos el text està grapejat intencionadament i maliciosa (en un cas amb permís de l'autor i en l'altre sense).