5 d’ag. 2013

Arrecades de cirera


Quan era petit i em penjava arrecades de cirera a les orelles, ni tan sols no pensava que les arrecades eren cosa de nenes. El meu pare em va explicar, més tard, que es neguitejava quan veia el seu nen fent coses com aquesta, tan de nena.

Al temps del nen amb arrecades de cirera, vivíem al casalot enorme de l'àvia, ple de records dels vells temps. La fotografia del tinent-coronel que va ser a les Filipines, el bagul de l'oncle-avi que feia màgia disfressat de Fu-Manxú, els llibres de l'editorial Barcino, els gats d'edat immemorial que roncaven al pati des dels anys de la República...

L'àvia ja era gran, i després de passar-se els quaranta anys del terror en silenci, va començar a explicar records confusos. El nen amb arrecades era massa petit per a comprendre les històries de l'avi que va morir a l'exili. Havia estat fundador de La Falç i tenia amics a la FAI? O era del revés?

Durant anys no podia comprendre el significat que tenia l'estranya mort de l'avi, que va morir en un paller. Després vaig comprendre que hi havia una ciutat a França, on s'apilaven els fugitius del feixisme, i que es deia Montpeller. Allà, en aquell cementiri, reposava l'avi de La Falç i la FAI. L'àvia s'ennuvolava de records i lletanies d'història antiga, antiquíssima. Parlava de gent que s'odiava i que feia guerres, de desenes de gent amb banderes de diferents colors que es mataven.

Avui, de sobte, sento que em desvetllo d'un somni i veig els balcons amb banderes, sento els insults i els odis que es desperten com dragons que feien una becaina.

Busco les cireres que em van caure de les orelles. Palpo en la tenebra i no les trobo.


5 comentaris:

  1. jo tambè em penjava les cireres com si fossin arrecades, i tambè tinc familiars a Montpellier, afortunadament varen sobreviure a l'exili.
    Et confesaré que l'altre dia encara me les vaig penjar, però alguna cosa ha canviat, em sentia estrany, per a no dir ridícul; Potser he perdut aquella innocència de marrec.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No em sembla un bon senyal que ens avegoyim de fer coses que fèiem de petits però en fi... tampoc no ens hi podem encaparrar... cada edat té les seves coses i ara també faig el ridícul d'altres formes.

      Elimina
  2. És curiós com no es pot tenir un debat seriós sense els insults i les desqualificacions per tot arreu. En fi, m'agrada posar-me les cireres d'arrecades però a vegades penso que ho faig per fer broma amb les meves filles...

    ResponElimina
    Respostes
    1. Reconec els meus errors, perquè jo també he promogut debats una mica eixelebrats. Però he trobat respostes que superen de molt la meva imaginació pel què fa a truculència, violència verbal i amenaces gens verbals. És per tot això que penso en el nen que no comprenia gran cosa i es colgava les cireres de l'orella... i es desentenia de les trifulques tan estèrils dels adults.

      Elimina
  3. el passat i el present. al veure la meva filla i els seus amics, companys d eso, veig molt lluny aquestes guerres. estan tot el dia enganxats a facebook, tot i que porten estalades, jo crec que no tenen la cultura de nosaltres als 12anys. potser mequivoco, no ho se.

    ResponElimina