31 de gen. 2011

Tintinette à Lesbos: crònica del desastre

Aquest apunt està dedicat al blog Foravial, de l'amic Jordi Girbén (*)


Tintinette i Chtulhu, en un moment dolç de l'idil·li tòrrid que viuen al final de l'àlbum inèdit 

Els motius pels quals no es va publicar mai Tintinette à Lesbos encara són obscurs. Hi conflueixen enveges i revenges, la indòmita mala sort i els prejudicis. A l'arrel de la qüestió, però, hi ha ben del cert la mala elecció d'Hergé a l'hora de rodejar-se d'assessors.

Per tal d'aconseguir un resultat que fos alhora comercial i artístic (cosa que fins avui només ha aconseguit el clan de pintors d'Altamira), el belga va reunir un equip impossible. Una jove Isabel-Clara Simó, Sílvia Plath, Simone de Beauvoir i Teresa Gimpera. Hergé volia desempallegar-se dels qualificatius de conservador i missògin, i va voler crear una heroïna femenina i feminista que l'apropés al públic d'esquerres -que fins llavors li havia girat l'esquena.

Quatre propostes per a Tintinette. Distant, melancònica, existencialista, pispireta. No resulta difícil atribuir cada opció a una de les quatre guionistes inicials.

L'equip va provar diverses psicologies per a Tintinette: femenina i seductora, intel·lectual engagée, lasciva, assexuada, lesbiana. Sembla que Hergé -malgrat disposar d'un equip tan ric en matisos i profunditat cultural- era incapaç de superar els seus tics: homòfob, xenòfob, missògin. Les disputes eren contínues i molt agres. El belga proposava girs inesperats que desconcertaven les guionistes i enrarien l'ambient. Tot sovint s'arribava a un cul de sac que derivava en crits, insults i amenaces. Hergé va deixar escrit que malgrat el sexe de les meves assessores, érem cinc galls en un sol galliner.

El desastre definitiu s'esdevingué quan l'equip de guionistes es va trobar definitivament bloquejat. Llavors van  decidir incorporar noves col·laboracions, i no se'ls va ocórrer res millor que fitxar Lilian Delora Philips, tieta de Howard P. Lovecraft. Aquesta incorporació -si fos certa- hauria fet esclatar els odis (I. C. Simó va passar tres dies a l'Hospital de Woluwe-Saint-Lambert, amb fractures i contusions diverses).
El casament de Tintinette amb un personatge provinent de l'univers lovecraftià: Charles Dexter Ward. L'apatia sexual del flegmàtic Charles aboca l'heroïna a una sèrie de flirts perillosos. Aquest episodi apareix un cop Lilian Delora Philips s'ha vinculat al projecte.


Finalment van plegar totes excepte Lilian, i això deu explicar la deriva tan delirant de la història: si al principi se'ns presenta una Tintinette feminista militant i culta, acaba per tenir un penós embolic amb el propi Howard Philips qui, un cop ha demostrat la seva disfunció erèctil, la lliura als braços de Chtulhu per ocultar la vergonya. Però Chtulhu es mostra inesperadament carinyós i afable amb Tintinette. Entremig hi ha un casament blanc i alguna aventura lèsbica, mal treballada i fora de lloc.

Malgrat les referències lèsbiques, Tintinette només té amants mascles. Alguns de virilitat dubtosa, com el mateix Howard P. Lovecraft, caricaturitzat amb aquest aspecte lleugerament adipós. A la vinyeta, el professor Tornassol (paparazzi ocasional) sorprèn els amants i els fotografia in fraganti.


Si hom es mira amb lupa aquell guió pot trobar-hi traces i petits rastres de cadascuna de les gran autores que van contribuir a escriure'l, però malbaratats. A més a més, mai no hi ha viatge a Lesbos, ni la més mínima intenció d'adreçar-s'hi: el títol és una penosa estratègia comercial.

Finalment, l'editorial va tirar l'original pel cap d'Hergé i li va reclamar la devolució de la inversió feta (uns dos-cents mil francs belgues, que no és poca cosa). Per a refer-se de l'atzucac, Hergé va afanyar-se en publicar El secret de l'Unicorn. On no hi apareix cap personatge femení.

__________________________________
(*) En Jordi Girbén ha decidit abaixar la persiana del Foravial. Aquell blog ha estat (és) un referent per als qui hem optat per la llibertat, la creativitat sense complexos i el risc a l'hora de ficar-nos al món blogaire. No és gens fàcil obrir camins i transitar-hi, descalç i feliç. Els blogs semblaven un mitjà pensat per a la transmissió d'opinions (breus, immediates i quotidianes), fins que autors i autores com en Girbén van mostrar-nos altres horitzons.

21 comentaris:

  1. Salvador: espera una mica, que he trobat el nostre adorat Chtulhu en d'altres bandes. A poc a poc anirem veient la trascendència que ha tingut aquest déu tan poc reconegut.

    ResponElimina
  2. Ara et diria coses maques però m'aguantaré.

    ResponElimina
  3. Lluís,

    Com s'ho faran tots els col·leccionistes de Tintín per poder tenir uns exemplars que són de tothom perquè en exclusiva els divulgues per internet sense exclusives?

    Un Tintín virtual que ni el mateix Hergé hagués pogut sommiar... genial tot plegat!

    PD. La nostra estimada i mai prou valorada Isabel estarà orgullosa que finalment algú hagi tret de la seva biografia un passat tant espectacular que no ha fet públic per la seva famosa modèstia. Et tot un senyor!

    ResponElimina
  4. per ser que plegaves, ara et brolla tota la inspiració....

    ResponElimina
  5. Aquestes portes del darrere del Tintin ens en donen una imatge molt diferent. Per casa n’hi ha alguns exemplars abandonats pels meus fills i a punt d’anar al container i ara ja me’ls miro d’una altra manera. Mira per on!

    ResponElimina
  6. Viciusness in the kitchen!

    [...]

    Even in your Zen heaven we shan't meet.

    Primer i darrer vers del poema Lesbos de la Sylvia Plath

    ResponElimina
  7. Marta: I ben fet que fas, de no dir coses boniques...! Podent dir-ne de lletges o simplement callar, dir coses boniques sempre està de massa.

    ResponElimina
  8. Galderich: la perspectiva d'alterar i empipar els col·leccionistes m'agrada molt. Fins i tot sembla un bon argument per a una aventura tintinesca (en la qual el dolent sóc jo).
    Pel que fa a la nostra Isabel, ella no ho vol explicar perquè tots sabem de la seva modèstia sense límits, gairebé tan enorme com la seva extraordinària qualitat de narradora. Mai no he pogut del primer paràgraf de cap novel·la seva, atabalat pel nivell sublim de la seva ploma.

    ResponElimina
  9. Puigcarbó: sol passar que volem allò que no tenim, i no estem mai contents. Ara que em moro em venen les idees...

    ResponElimina
  10. Alberich: dóna'ls una altra oportunitat abans del contenidor...!

    ResponElimina
  11. Girbén (benretrobat): fa bo de veure que la Plath potser es referia a la seva experiència com a guionista, en aquests versos... No sé pas...

    ResponElimina
  12. En Blake i Mortimer segur que deuen tenir un paper en alguna de les properes aventures, oi? L'Edgar P. Jacobs no va tenir un flirt secret amb la institutriu de la filla secreta de l'Hergé?

    No sé d'on m'ha arribat això...

    ResponElimina
  13. Caram, això de Lesbos queda desdibuixat per un monstre amb tants ... tentacles.
    La Tintinette aquesta, què era? Una cosina? Una germana? En Tintín jugant a fer de DragQueen?

    P.S.: Les idees al pou. Ja ho deien que fins i tot la mort podia morir, si més no als blocs. Amén.

    ResponElimina
  14. Tirantlobloc: et veig molt més tintinòfil que jo. Confesso sense vergonya que a mi en Tintín em va agradar molt fins fa uns trenta anys, i després no és que em faci perdre la son. Quan em vaig trobar El Víbora em vaig reorientar. Per tant, no et podria respondre gran cosa de les qüestions que em poses. Si em preguntes pels ligues de l'Anarkoma del Nazario o bé pel gran Makoki ja és una altra cosa. Per cert: tu diries que Makoki és la versió hardcore de Tintin?

    ResponElimina
  15. Joan: Sembla que Hergé va perdre de vista la qüestió de Lesbos en trobar els tentacles de Chtulhu. Sol passar: els homòfobs són gais que ho porten malament o no volen ser-ho. Una mica a l'estil Duran i Lleida, per entendre'ns. Recordo un amic meu amb qui anava a fer birres a "La bata de boatiné" que, quan veia un homòfob exclamava: "Mira, la homòfoba!". Doncs això: Hergé era homòfoba?

    ResponElimina
  16. Lluís, jo diria que la versió hardcore del Tintin són les edicions apòcrifes del Petit Nicolas quan es va inciar en els sòrdids prostíbuls de Marsella i Shangai de la mà de la germana lesbiana de l'Akira... però no deixa de ser una opinió amb poc fonament.

    ResponElimina
  17. En el parell de tintins porno que tinc, en Jan Bucquoy es veu obligat a utilitzar la Bianca, le Rossignol milanais, de les maneres més perverses possibles. Amb aquesta Tintinette tot hagués estat més fàcil!


    http://www.naufrageur.com/a-sexe.html

    ResponElimina
  18. que bo! tinc molta feina, però al veure pel blogroll el teu dibuix del chutullu i la noia, no he pogut estar-me d'entrar! i la resta de dibuixos boníssims...

    ResponElimina
  19. Totes les families tenen morts als armaris. Jo és que no sóc gaire aficionada al Titin.
    Petons salvatges.

    ResponElimina
  20. Em sap molt greu que el projecte Tintinette al final es deixés correr, perquè jo trobo que tenia un punt d'erotisme que, amb les quatre guionistes alhora, s'hauria anat incrementant cada cop més. Estic convençut que, a hores d'ara, totes quatre es deuen estar lamentant de no haver arribat a un acord per tirar endavant el personatge: l'Hergé hauria acabat cedint, i a més, ves a saber si tot plegat no hauria desembocat en boda, i ara la vídua d'Hergé no seria la vídua d'Hergé, sinó una altra vídua d'Hergé (que, ja posats, a mi m'hauria agradat que fos la Isabel Clara: amb ella, no paro d'imaginar-me possibilitats noves per al Tintin, i sobretot per al Haddock).

    ResponElimina