Aquest blog que llegies és mort. Els motius i les causes són llargs i espessos, m'avorriria explicar-los. Quan el comptador de visites va superar el númro 100.000 em vaig començar a preocupar: res digne no pot tenir tantes visites.
Si algú vol saber a què es dedica ara el seu autor, aquí hi ha un enllaç:
Després de calcular el nombre de dies viscuts en aquest món, encara l'hauríem de multiplicar diverses vegades per a incloure-hi els nostres somnis, els dies dins de les nostres nits. S'hi haurien d'afegir diverses vides més, incloent-hi aquelles en què els morts continuen vivint i aquelles en què els vius estan morts, aquelles en les quals fets trivials com un somriure adquireixen una profunda importància i aquelles en les quals els esdeveniments més sorprenents no tenen cap importància.
I després aquelles que es tornen estranyes per poders sobrenaturals, i aquelles en què la màgia sembla quotidiana; aquelles en què fem de nosaltres mateixos i aquelles en què semblem ser una altra persona, aquelles on tot sembla terrorífic i malèfic i aquelles en què la indiferència és la única nota que sona, de principi a final.
Aquestes contradiccions fan que els nostres somnis semblin insignificants, i per això els ignorem en el càlcul dels nostres dies.
Però encara falten aquells somnis que esperen l'arribada d'altres somnis que els anul·laran. Són residus de somnis, els nostres dies foscos, que encara s'han de sotmetre a les matemàtiques. I el mateix ens passa amb els nostres dies de vigília. Molt pocs d'ells eviten quedar anul·lats per la contradicció, aquest procés d'anul·lació que actua sense parar mai.
___________________
Aquest text és el resultat de la traducció i adaptació lliures d'un relat de Thomas Ligotti (L'equació interminable) a Noctuario, Valdemar, Madrid, 2013.
Hi he trobat elements que responen a preguntes que em faig sobre la meva vida i els meus somnis (i els meus malsòns), i a coses que passen al meu voltant. Enmig de la tempesta nacionalista que ens obliguen a viure com si de sobte tots fossim un altre, o algú que somia el somni d'un altre, o algú que és delirat en el deliri d'un altre. I malgrat tot, segueixo pensant que Artur Mas és, tan sols, el personatge d'un malsòn que vaig somiar en una nit de coragror.
I malgrat no ser un sol·lipsista, sempre em queda el dubte de dubtar si la vida i el món no podrien ser el somni. El dubte més atroç és aquest: sóc jo el qui somia o sóc tan sols un somiat? Deu ser així com fins i tot dins del somni hi ha una versió somiada de la lluita de classes. Senyors o vassals fins i tot al fons de l'aigua del pou.
El timbre del telèfon quan sona de matinada sempre sona des de l'altra banda, des de les ombres. Vaig dubtar entre llevar-me a despenjar-lo o colgar-me infinitament sota les mantes.
-Vostè és el senyor Lluís B? -va fer una veu femenina i assèptica, habituada a desvetllar la gent- Hem trobat el seu número a l'agenda d'un cos, al bosc. El jutge demana que vingui com més aviat millor...
Feia setmanes que no plovia al país i llavors, de sobte, un enorme núvol negre descarregava una aigua furiosa i obsessiva, gairebé horitzontal, com agulles de glaç. No havia conegut mai ningú que visqués en aquella contrada, la comarca interior on no he estat. Per por de perdre la concentració vaig sintonitzar una emissòria de notícies a la ràdio del cotxe. Tot i que no li prestava gaire atenció vaig comprendre que parlaven d'unes votacions, un referèndum que devia semblar molt important a unes veus velles que tertuliejaven. Tenien un debat ple d'eufòria que no acabava de comprendre. Jo seguia donant-li voltes: un cos al bosc, una agenda amb el meu nom, aquella comarca desconeguda.
Vaig deixar l'autovia en un sortida tortuosa i de seguida vaig entrar en un bosc de cedres altíssims, que ballaven una dansa lenta i tenebrosa. Molt de tard en tard es veien els vestigis de velles masies enrunades i camps de conreu abandonats, habitats per esbarzers de mida gegantina. A la ràdio, les veus es van interrompre bruscament. Tan sols sonaven peces del romanticisme folclòric. No sóc melòman ni tinc coneixements musicals, però eren la mena de peces que he sentit radiar quan anuncien un gir funest de la fortuna.
Al poble no es veia ningú pels carrers. La pluja els deu haver foragitat a tots cap a cobert, vaig pensar. L'aigua feia lluir centenars de cartells enganxats a les parets, amb enormes si de color negre o no de color vermell, entre símbols i frases heroiques d'una èpica remota. Tan velles i cansades semblaven les parets com vetustos els eslògans. L'edifici de l'escola, que deurien haver clausurat anys enrere, era cobert de líquens i proclames, i dibuixos d'antics guerrers medievals devorats per les molses.
-Gràcies per venir, però ara no podem estar per vostè, comprengui-ho -em va dir el secretari del jutge- Estan passant coses molt importants, estem fent història.
Em vaig instal·lar en una casa que llogava habitacions, als afores. Vivia damunt la botiga de queviures i foteses d'un paquistanès cansat de viure que somicava tot el dia i recordava el seu país perdut. Ens vam fer amics, amb els anys.
I malgrat el temps viscut a la comarca ignota, mai no vaig ser capaç de descobrir els fets trascendents que havien alterat la història, ni què preguntava el vell referèndum. Ni tan sols quin resultat havia donat. La vida passava i calia menjar, dormir, pagar la pensió, escoltar la melanconia del meu amic. Cada dia rebia un nou ajornament del secretari del jutjat: sempre hi havia qüestions importants a resoldre. El secretari solia usar termes dissuassoris com ara essència, magnitud, cabdal, primordial, pàtria i destí. Tenia un exèrcit de mots per a fer-me entendre que la meva necessitat era molt minsa, barroera i egoïsta. Recordo que un cop em va dir: en un moment d'emergència nacional, vostè voldria aturar la història per parlar d'un cadàver.
A la taverna del poble solien riure's de mi. Els parroquians trobaven còmica la meva espera, la meva bona fe. Em van insinuar que aquell mort antic que havien trobat al bosc era un poca-pena que no importava a ningú. Però qui era? Qui era? insistia jo, i ells reien de gust: Vés a saber, un guillat, una meuca, un captaire, un emigrant. Un pobre diable, un no-ningú, una gitana rumanesa, un orat, un alcohòlic. Una perduda, un bala perduda, un perdulari. Jo no podia acceptar-ho: m'era impossible decidir que havia perdut mitja vida en aquell llogarret i per un no-res.
Quan ja em sentia vell i fatigat vaig comprar una agenda a la botiga del paquistanès, que regentava el seu fill després que morís son pare, el melancònic. Hi vaig escriure tan sols el meu nom i el meu telèfon i me la vaig endur al bosc. Em vaig ajeure al seu costat i vaig esperar que la pluja amainés, que escampés el núvol i que el cercle daurat es clogués sobre meu.
