Ser català és fatigós

¡Qué dificil es hacer el amor en un Simca 1000!

Cançó Popular

Quan era molt jove algú em va dir que per ser català calia exercir-ne a més a més de ser-ne. Em va sonar com una maledicció, els termes de la qual he tardat dècades en comprendre bé, en copsar quin terrible abast tenien.

Potser perquè intuïa el sentit calamitós de "ser català", des de fa molts anys vaig optar per una forma desdibuixada de catalanitat: sóc feliçment bilingüe (el futur de la llengua catalana no m'interessa gens) i tinc un zero en patriotisme, simpatitzo amb els botiflers del món i m'aturo a pixar al peu dels arbres que presenten tres branques, tant si són pins com fajos o plataners. Proclamo -si s'escau- que Vargas Llosa és més bon escriptor que Baltasar Porcel i que els meus novel·listes catalans predilectes són Juan Marsé i Javier Pérez Andújar. I que m'agrada més en Miguel Poveda que en Gerard Quintana. Tot això ho faig per si de cas, preventivament, per evitar que algú pensi que, a més a més de ser català, n'exerceixo.

El meu exercici de catalanitat nul·la, però, no m'estalvia de ser una mica de la verge del puny ni d'estimar el vi de Gandesa, ni d'emocionar-me quan passejo pels escenaris de la infantesa. Ni d'agafar solemnes emprenyades. Sobretot en els darrers anys. Abans només m'enfadava amb el clan Pujol i amb el Consorci per a la Normalització Lingüística. I ocasionalment amb Òmnium Cultural. En els darrers quatre anys -per arrodonir-, ser català em torna a fer anar de corcoll. Aviat no en tindré prou amb no exercir-ne: tal vegada ho hauré de deixar de ser si és que vull viure en pau. Però... com es deixa de ser català?

Mentre ho medito he decidit que cal prendre una primera determinació. Una determinació urgent: no informar-me més de què fan ni de què diuen els catalans. Parlo de la premsa catalana i dels seus òrgans oficials. Qui diu oficials diu subvencionats pel règim català.

Quan jo era petit em semblava que ser espanyol era penós. Especialment per setmana santa, quan els canals de TV retransmetien misses i només misses. Ara ho he reviscut, veient com els canals de la TV oficial (els públics!) retransmetien desfilades i només desfilades. I ho feien joiosament i participant-hi, sense cap ànim d'informar: tan sols propaganda

A través d'aquests òrgans m'he assabentat que un bon nombre de catalans, tips de problemes, han resolt que la millor manera de resoldre'ls és separant-se d'Espanya. No sé quin raonament hi ha al darrere, però jo diria que, de moment, voler-se independenditzar du una colla de problemes nous i no permet resoldre els vells. Es veu que diuen que Espanya és irreformable, i que és millor anar-se'n. Ningú no els deu haver explicat que anar-se'n és una forma de reformar-la. Potser la més difícil. Ningú no els els ha dit que dividir és com multiplicar però del revés: molt més complicat. Diuen que per fer una truita cal trencar els ous però s'obliden que de truites només se'n coneixen dues: la francesa i l'espanyola.

També he descobert que rere els motius per la independència hi ha una Catalunya mitificada que sorgeix de la ignorància o d'una lectura boletaire de "El senyor dels anells". Em sorprèn veure que hi ha un independentisme d'esquerres, que no recorda que el nacionalisme és una ressaca de romanticisme quan la burgesia s'empatxa de romanticisme. "Catalunya comtat gran", diu aquell himne esgarrifós. Qui vol el senyor Comte?

Tot això és fatigós. Volent ser optimista penso que allò que cansa no és ser del lloc on s'ha nascut si no sentir dir que se n'està orgullós. Allò que cansa és viure entre nacionalistes que es creuen més catalans que vós, que em volen explicar la història del revés i que pretenen solucions feixugues, mitològiques o d'un romanticisme ranci. I que fan desfilades amb símbols estranys i samarretes de cotó dolent, i que criden "a punt!" com minyons escoltes desesperats, els seguidors del Virolai Vivent.

M'agrada tant ser català com tenir dues orelles i un nas. És allò que m'ha tocat. Però tal com no faig banderes de tenir dues orelles, tampoc no en faig de ser català, que prou pena tenim en aquesta banda del sud d'Europa més aviat polsegosa i atrassada, quixotesca i beata.

Als independentistes els planyo, en realitat. I per això els dedico aquesta cançó magnífica d'en Pau Riba, en la versió de la Maria del Mar Bonet:

Forcadell i Puigdemont al laberint folklòric

Forcadell i Puigdemont al Palau, fent ostentació de la seva proverbial malaptesa en el vestuari

Qui m'ho havia de dir, que un dia li reconeixeria una certa dignitat a l'Artur Mas. Mas, que és el polític més malèvol a qui li hem pagat la nòmina, va sentir una mena de crida de la responsabilitat pública en comptades ocasions i per això no va anar a desfilar els 11 de setembre mentre feia de president. Un inesperat Pepet Grill li va xiular a l'orella que el representant públic té algunes servituds i que el càrrec l'obligava a mantenir-se al marge. I, cosa estranya, se'l va escoltar.

Però els anys han passat, i després de festejar la sortida de Mas ara toca lamentar que el nou president, previ augment del salari, hagi decidit que el president de tots fa de president d'uns quants i desfila pels carrers rere la bandera d'una minoria més aviat etnicista. Ídem per a Forcadell, que no acaba de comprendre qui li paga el sou ni perquè.

Es pot discutir molt sobre la qualitat de la democràcia a Espanya, tal com sobre la qualitat de la seva sanitat pública o del seu sistema d'educació pública, per exemple. Tot plegat presenta dèficits enormes i és molt probable que calgui defensar-ho amb totes les eines possibles i treballar-hi a fons. I també és obvi que cal superar l'Estat sorgit de la lamentable "transició". Però és la mateixa transició que va crear les autonomies i els càrrecs com ara aquest, de Presidenta del Parlament autonòmic. Qui no vulgui pols que no vagi a l'era.

Puigdemont justifica la presència a la manifestació del proper 11S amb els balbucejos osonencs i col·loquials habituals, i amb els quatre eslògans amb què sol presentar els seus arguments: som a la recta final, etc. És possible pensar que va a la mani per prevenir o per evitar l'imminent pam-pam al culet que li podria ventar la CUP, que aviat l'avaluarà en públic.

Però és Forcadell qui més parla de democràcia quan justifica la seva actitud, talment com si visqués en una dictadura llatinoamericana dels 70 i fos una lluitadora pels valors democràtics. Tot allò que explica és una estranya paradoxa: Forcadell no recorda que ocupa un càrrec públic, i que seu càrrec l'ha obtingut perquè el preveu una Constitució. Es pot acceptar el càrrec que t'ofereix un marc legal i alhora negar el mateix marc legal? Vet aquí una bona pregunta filosòfica. Dit d'una altra manera: Forcadell sap que ocupa un càrrec de l'Estat, que és Espanya. I a final de mes s'ingressa el sou sense fer escarafalls. Però quan l'estat està distret, diu que no cal obeir-lo, que cal desafiar-lo i jugar-se-la. Forcadell obliga els filòsofs a pensar: va a l'era i no vol pols. Accepta un càrrec de l'estat i no reconeix l'Estat.

A un nen de 6 anys li van dir que podia menjar pizza Carbonara del Dr. Oetker un cop per setmana. Va calcular que el mes té quatre setmanes i la primera setmana va exigir menjar pizza carbonara quatre dies seguits, que eren totes les del mes. La setmana següent, tot fent-se l'orni, va demanar la pizza de la setmana, la que la llei li permetia. Quan li ho van negar va reclamar la intervenció d'un tribunal internacional: el tribunal de la seva àvia, la que viu a Camprodon. Jugar amb les lleis és quelcom que aprenem a fer de petits. Que li ho preguntin al petit dels Pujol, que d'això en sabia un munt.

Si Forcadell renegués de l'Estat que menysprea, dimitiria i renegaria del càrrec i del sou. D'això se'n diu coherència. I del seu contrari se'n diu folklore. Folklore és allò que practiquen la Isabel Pantoja i José Ortega Cano, en d'altres disciplines. De vegades els folklòrics passen per la cangrí, cal dir-ho, perquè tenen una tendència indòmita a passar-se les lleis pel folre, com si la feina ja s'ho dugués.

L'actitud de Forcadell i de Puigdemont desprèn una insuportable fortor de folklore i de cara dura, a banda de què ens envien un missatge inesperat des de les altes esferes del poder autonòmic: no cal obeir les lleis. Fa uns anys, en Bonaventura Durruti ens va convidar a rebentar l'estat i les seves lleis. Però el pobre Durruti ho feia vestit de milicià de la FAI i jugant-se la pell, sense sospitar que el 2016 farien això mateix els representants d'un partit d'aquella burgesia que ell combatia (a trets, per cert).

Ara vostè imagini's que porta el seu fill a l'escola pública del barri i que el mestre (que percep un sou públic d'aquest Estat) li endinya el curriculum escolar de Bòsnia perquè ha decidit desafiar les lleis d'aquí. Quan la directora del centre el reprèn, ell respòn que està fent un exercici d'alta democràcia i que l'empara un fantàstic dret a decidir (que em trec un conill del barret). Imagini's, també, que a final de mes el mestre s'ingressa el sou espanyol i no el bosni. Vostè pensaria que, al seu fill, li ha tocat un mestre barrut. O un catxondo aficionat al folklore que tan sols pretenia sortir a les notícies i anar fent bullir l'olla.

Aquest laberint està construït amb una mescla de vanitat, irresponsabilitat i molta cara dura. El més còmic és que l'han construït ells mateixos i, no obstant això, no en troben la sortida. De moment, desfilen.

L'attesa di Juliette Binoche

Fer-se gran com Juliette Binoche. Els qui som de per allà aprop de la seva anyada sentim això quan la veiem altre cop a la pantalla i com més gran és la pantalla, millor. Vull dir al cinema de veritat. Veure-la plorar a la pantalla gran, vet aquí el regal que ens fa la Juliette, que de jove treballava de caixera en un supermercat de París. L'estimo, en part, perquè la Juliette mai no ha deixat de ser l'actriu de classe obrera que fou. Una actriu per als pobres com al Code Inconnu d'en Haneke?

No tan sols l'estimo si no que sé plorar amb ella. Ho acabo de confirmar. A l'escena del clímax de "L'attesa", vista un dilluns al cinema Verdi, que és el dia de l'entrada a 4,9 euros. La processó dels natzarens encaputxats per les escales del poblet sicilià en el dia de l'entrada apta per als pobres. No hi ha cap nu més radical que el dels rostres en primer pla, i per això ella du el rostre descobert entre els encaputxats.

Convertida en una Mare de Déu incapaç de suportar la mort del fill, Binoche esdevé una mare de Crist creïble. Les referències cristianes són infinites i el film és una cinta mística, un apropament a la Passió que revisa i amplia els marges que ja havien qüestionat Tarkovsy o Pasolini. Un film barroc que m'ha fet pensar en Rembrandt i en l'Odd Nerdrum, el pintor noruec que pinta com Rembrandt al segle XXI. Vaig plorar al cinema per uns quants motius i uns d'ells són aquests.

La cinta arriba firmada per la direcció de Piero Messina i avalada pels precedents de "La gran bellesa" i "Joventut", que són les cintes on s'amaga el cinema del segle XXI quan el cinema vol ser art. Barroca, espessa, sublim, metafòrica: una mare de Déu embolicada en plàstics negres i sense rostre, de la qual només se sap que prega a un Déu cruel que, paradoxalment, és el seu fill. El fill que regna en un món cruel, indiferent, salvatge. Per això la Mare de Déu avança pel paisatge negre i estèril dels residus volcànics de Sicília. No hi ha pietat i el perdó depèn de nosaltres, però nosaltres estem abocats a jutjar-nos els uns als altres.

L'attesa és una cinta hipnòtica que cadascú pot veure i pot plorar com vulgui. Per més barroca que sigui diu coses de veritat. Que només ens tenim els uns als altres i que no obstant juguem i ens fem mal en el joc, i que l'amor és una cosa rara com un accident nocturn, que la vida també és un accident i que el reflexe del cel al llac és com el cel però no ben bé el mateix. Simulem la vida mentre la vida fuig, de nit, i només ens en queden rastres electrònics gravats al contestador del telèfon. I diu que el miracle és allò que esperem, tal com explica en Leonard Cohen a "Waiting for the Miracle to come", en una escena que sembla un video-clip on es resumeix la vida, tan rara. Tan fàcil però tan rara.

M'agrada molt la Juliette Binoche que fa de Mare de Déu maldestra i quasi pèrfida en la seva lluita inútil contra la idea de la mort del fill -que és la seva- mentre ofrena el xai marinat de vi negre i mediterrani i prova de recordar quan ella fou una dona desitjada, la recerca de l'Eros amagat en la figura del vell criat, una mena de Yahvé disminuït, peça trencadissa d'una trinitat que es descompòn.

No sé pas perquè, he pensat en una cançó d'en Vincent Delerm:

De Toni Albà a Javier Pérez Andújar

En Toni Albà és un actor de teatre que es va donar a conèixer, especialment, per una obra en què imitva el rei Juan Carlos Primero de España. Es maquillava, es proveïa d'un perrrucot i es calçava uns sabatots de drag queen per assolir la semblança del Borbó dalt de l'escenari. Amb aquest espectacle, de cuyo nombre no macuerdo, va entretenir milers de ciutadans, sobretot en festes majors d'estiu i esdeveniments similars.

Imitar un rei és una forma de reconeixement i de vassallatge més o menys bufonesca i especular, però un reconeixement implícit al capdavall. El tribut d'en Toni Albà a la monarquia espanyola li ha permès fer bolos per pobles i ciutats, i actualment diuen que es veu que fa d'imitador al programet "Polònia" de la TV autonòmica, que és la mateixa que ha decidit suprimir els continguts culturals per augmentar els esportius. En diuen "estructures d'estat". En Toni Albà demostra que cap avall no hi ha límit: hom pot descendre tant com vulgui i fer gràcia com més avall millor.

En la direcció de la merda no hi ha final.

En Toni Albà també és un militant molt actiu de l'independentisme català en la versió més hooligan, sobretot a través dels missatges a Tuiter. És a través d'aquesta xarxa "social" que va proposar anar a xiular el proper pregoner de la festa major de Barcelona, en Javier Pérez Andújar.

En Javier és un escriptor català nascut a Sant Adrià del Besòs que té una colla de textos publicats que m'estimo molt. En té un que em fa de referència i que em va permetre comprendre una mica millor com és el país on visc. Parlo de "Paseos con mi madre", que si jo fos consellera d'Ensenyament posaria de lectura obligatòria per als joves que fan secundària, tan si cacen Pokèmons com si saben qui diantre és un individu anomenat Puigdemont i fa paelles a Cadaqués proveït d'un pentinat estrafolari i d'una autoritat més estrafolària encara.

En Javier té una mena de novel·la que es titula "Catalanes todos" i que vaig ressenyar fa un temps, que em va fer riure tant que encara avui recordo el dolor a les mandíbules que em va regalar. Hi diu tot el què cal: qui era al "Tercio de Nuestra Señora de Montserrat" i qui eren els convergents del principi i del final el partit del partit més sicilià de tots els partits fets i desfets en terres de la catalana terra.

En Javier Pérez Andújar és, probablement, el millor escriptor català dels darrers 50 anys perquè és el qui millor explica qui som, com som, d'on venim. Jo no llegeixo tot el que es publica en aquest país endimoniat i complex, però la prosa d'en Pérez Andújar crec que exposa allò que cal exposar. La funció de la literatura no és dir el què agrada, si no allò que molesta. El que cou. Les seves cròniques parlamentàries són les úniques que val la pena llegir per saber què és el parlamentet de Catalunya, aquesta institució caríssima que ens obsequia amb declaracions solemnes adesiara i amb una solemne incompetència, cada dia més preocupant.

Estic rellegint el llibre "Paseos con mi madre" i m'estic fascinant amb la prosa poètica, memorial, col·lectiva i bellíssima d'en Javier Pérez Andújar. Fa molts anys que no he llegit res de tan bonic, tan intens, tan real i tan necessari. Tan imprescindible en aquests temps.

Gràcies per dir el què ens dius, Javier.

L'onze faré l'enze

Potser perquè a l'estiu tota cuca viu, aquest estiu he vist moltes mosques. Mosques al nas de persones independentistes, que parlen de la mosca al nas, d'una mena de cansament o de decepció. Post festum, pestum, que deien la gent de Roma. Després de quatre anys de desfilades marcials, es veu que enguany la festa independentista es ressenteix i declina. És l'hora de la ressaca, aquell moviment que fa el mar quan es retira, allò que passa després de beure una mica massa de ratafia.

Malgrat el desinflament que intueixo pel carrer, els alegres xicots de l'Assemblea Nacional s'han injectat la dosi de metamfetes de la temporada i continuen en l'estat euforitzat de cada principi de setembre. Enguany, el pack de Tèxtils Forcadell inclou, a més de la samarreta i el foulard, un llibret d'instruccions que explica com es posa una samarreta o com es lliga un mocador al coll. Hi han afegit un retolador. És bo, això del retolador: fomenta la noble i cultural activitat de l'escriptura i la lectura, que són dos punts febles del nostre sistema educatiu. El retolador és una eina entranyable: jo encara recordo amb emoció la meva primera capsa de Cariocas i aquella sensació d'ascens social que vaig experimentar en poder-me comprar els Staedler, que són molt més bons i molt més alemanys.

La inclusió del retolador a l'Equipament Indispensable del Bon Patriota (EIBP) diuen que té com a finalitat inscriure's un nom a l'esquena de la samarreta. En aquest país estem fascinats pels futbolistes i pels defraudadors en general. En un publireportatge que va fer El Punt/Avui, s'explicava que cadascú pot escollir quin nom escriurà al dorsal (que vol dir la part posterior o de l'esquena en una peça de vestir el tors): posava dos exemples com triats a l'atzar, així, a la tun-tún, com qui no vol. "Muriel" i "Carme". Vès quina casualitat que ens ha tocat per viure, diu l'Albert Pla en una de les primeres cançons. Ens fascinen els defraudadors i els morts i les víctimes. Tot i que de vegades les víctimes no ho siguin gaire, fer-se la víctima és fantàstic i rendible, tal com sabem des que érem nens petits.

Ho dic perquè infereixo que "Carme" és "Carme Forcadell", plausible futura víctima del jutges espanyols i dolentots, els mateixos que assetgen la família de l'emperador Emèrit i Soley. I ho dic, també, perquè el senyor Rafael de Casanova no va morir a la famosa trinxera de Barcelona. Es va fer una nafra en una cama ("Sólo es un rasguño", diuen els herois dels westerns quan els fereixen al braç) i se'n va anar cap a casa. Després va pactar amb les autoritats (peix al cove) i va morir als vuitanta anyets reconfortat amb els sants sagraments.

Jo també tinc ressaca, diguem-ho clar. Ja no tinc ganes d'explicar més que el 1714 no es va acabar cap guerra d'espanyols malvats contra bons catalans, ni Espanya va invadir Catalunya. El 1714 es va acabar una guerra d'espanyolets contra espanyolets i de catalanets contra catalanets. Exactament com el 1939. Ho escric en diminutiu perquè no se m'acut una manera millor de parlar de nosaltres, tan petitets i tan pobres com som, que deia en Salvat-Papasseit. Aquests drets i llibertats que es van perdre el 1714 són els drets i llibertats dels senyors feudals dels comtats de Barcelona, però no els del poble: el poble no podia perdre ni drets ni llibertats perquè no en tenia cap ni un, cap ni una. Com el 2016.

Tinc ressaca i estic cansat de la calor i de la sequera. Fan estructures d'estat però d'aquí a pocs dies començaran les restriccions d'aigua al país que no ho és però que envia ambaixadors a Somalilàndia. Estiu de mosques al nas i mosquits als turmells. L'onze faré l'enze o dormiré a l'ombra d'un cedre gegant i bona persona. Tal com ho deia en Georges Brassens a La mala reputació, que m'escau i m'agrada: quan sento la música militar em quedo al llit. Ah! La deixo aquí sota en la versió del Paco Ibáñez, que és la que m'estimo més.